Epíleg

El sol brillava per fi després d’uns quants dies de pluja ininterrompuda. Havia despuntat un dia càlid, i molts habitants de la Ciutadella havien optat per caminar en lloc de fer servir vehicles amb rodes. A la taverna preferida de l’Axlin havien tret taules al carrer i ella, el Loxan i el Dex havien quedat allà per dinar.

No ho podien fer gaire sovint. Malgrat les portes, les muralles de la Ciutadella els mantenien separats gran part del dia. L’Axlin treballava al primer eixample i el Loxan no tenia permís per passar del segon. Quant al Dex, repartia el seu temps entre les obligacions a la ciutat vella, la feina a la biblioteca i la seva casa del segon eixample, on el Kenxi es recuperava a poc a poc de les ferides que li havia causat l’abrasador. Havia informat els seus pares que encara no es pensava instal·lar a la residència familiar. No estava disposat a abandonar el seu company en aquelles circumstàncies.

Aquell matí, el Dex va arribar l’últim, com de costum. Va saludar els amics i va seure amb ells a taula, apartant els llibres que l’Axlin hi havia deixat.

—Ara et dediques a la botànica? —li va preguntar després de donar un cop d’ull als títols—. Has dit a la mestra Príxia que ja no estudies els monstres?

—Continuo estudiant els monstres —es va defensar ella amb un sospir—. Estava seguint una pista, però crec que no em durà enlloc.

Li va ensenyar una pàgina del seu quadern amb uns esbossos que hi havia fet. Eren variacions del símbol gravat a l’amulet que havia comprat al mercat.

—Estic intentant identificar aquesta planta, però de moment no he tingut sort.

—A mi no em miris, jo m’he criat a la ciutat —va respondre el Dex.

—El Loxan i jo som gent de camp, però tampoc ho hem aconseguit.

—Tan rara és? —va preguntar el Dex arrufant les celles.

—No és això —va grunyir el Loxan—. És que el dibuix de l’Axlin no és gaire detallat. Podria ser qualsevol cosa.

Ella li va ensenyar l’amulet.

—Ho veus? Als tractats de botànica he trobat algunes flors que s’hi assemblen, però el Loxan té raó: en podria ser qualsevol. Aquest dibuix és una representació molt esquemàtica i…

—N’estàs segur, que és una flor? —va preguntar el Dex tot d’una—. Perquè a mi em sembla una font.

Hi va haver un silenci breu.

—Una… font? —va repetir ella perplexa.

—Sí, un sortidor d’aigua. No el veus així?

L’Axlin va recuperar l’amulet i el va tornar a examinar amb atenció.

—No ho sé… podria ser. I si és així, com esbrinaré…? —Va moure el cap aclaparada—. És igual, suposo que de tota manera era una idea estúpida. No us vull fer perdre el temps amb això. —Va guardar el penjoll i es va girar cap al Dex amb un somriure—. Quines notícies tens de la ciutat vella?

—Avui han tornat a discutir sobre el tancament de les portes —els va explicar fregant-se els ulls amb cansament—. Estan intentant convèncer el Conseller de Tràmits i Documentació perquè hi voti a favor. Ordre i Justícia, Defensa i Vigilància, i Planificació Urbana defensen l’aïllament. El Conseller de Camins i Comerç de moment hi està en contra i el d’Abastament i Subministraments també. En canvi, el de Riquesa i Patrimoni proposa una solució intermèdia: que es tanquin les portes interiors, separant el centre dels eixamples, i que l’exterior quedi oberta per continuar rebent la gent que vol refugiar-se darrere les muralles.

—Però això és una bogeria —va mussitar l’Axlin—. La majoria dels ciutadans ens movem en diferents sectors de la Ciutadella. Si tanquessin les portes interiors, tu què faries?

El jove va sospirar.

—Em quedaria al segon eixample, si no fos per l’Oxània i la seva filla —va confessar—. A hores d’ara l’herència de la família De Galuxen m’és ben igual.

Va enfonsar la cara entre les mans neguitós. L’Axlin sabia que s’enfrontava a un dilema difícil de resoldre i que no el podria solucionar a curt termini, però ella no podia fer res per ajudar-lo.

—Creus que arribaran a tancar les portes exteriors? —va preguntar amb inquietud.

—Sí, crec que ho faran en algun moment —va afirmar el Dex—. Potser encara tardaran un mes o dos, però si les coses no milloren acabaran aïllant la Ciutadella. Cada vegada hi ha més gent que demana que ho facin. Alguns opinen que si haguessin mantingut un control més estricte sobre les portes, l’atac de l’abrasador no s’hauria produït. Pensen que estem en una situació molt greu i que si el Jerarca no actua ràpid entraran més monstres i ens acabaran devorant a tots.

—És gent que no sap com és la vida a les aldees, naturalment —va murmurar el Loxan.

—Com vols que ho sàpiguen? La Ciutadella és el lloc més segur del món. Aquí no hi ha monstres.

L’Axlin i el Loxan van creuar una mirada.

—Jo no n’estic tan segur —va respondre el quincallaire amb prudència—, i la veritat és que tampoc m’agradaria quedar-me atrapat aquí, sense poder-ne sortir…

Va alçar una cella cap a l’Axlin, i ella va captar la resta de la idea sense necessitat que la pronunciés en veu alta: «… envoltat de criatures que no podem veure».

La noia va sospirar. Ella tampoc no se sentia segura a la Ciutadella, des de l’atac de l’ésser invisible, i molt menys des que el Xein i la Rox se n’havien anat. La Guardiana també havia desaparegut d’un dia per l’altre, i l’Axlin s’havia assabentat a través del Yarlax que els seus companys temien que hagués desertat. Els últims dies havia vist el Guardià d’ulls daurats més sovint del que era habitual i començava a sospitar que no era una casualitat que freqüentessin els mateixos llocs. Tenia la sensació que ell la vigilava discretament, tot i que no acabava d’entendre per què. Volia confiar en el Yarlax, perquè sabia que era amic del Xein, però li resultava difícil, perquè intuïa que ell també li amagava moltes coses.

—T’agradaria tornar als camins, Loxan? —va preguntar de sobte.

El quincallaire hi va pensar.

—Per la regió de l’oest, no —va contestar—, però no em faria res recórrer altres llocs. Pensa que aquí encara no he trobat feina.

L’Axlin va assentir pensativa. En altres circumstàncies, potser el Loxan no hauria tingut problemes per guanyar-se la vida a la Ciutadella. Però, tot i que feia els possibles per ajudar aquí i allà, tothom estava desbordat i ningú tenia temps per considerar la possibilitat d’oferir-li una feina estable.

—Què en saps, d’en Xein, Dex? —va continuar preguntant la jove.

—De moment no res. Tal com et vaig dir, els generals de la Guàrdia estan molt ocupats amb els seus assumptes. No els deixaran de banda per interessar-se pel destí d’un sol Guardià.

Ella no deixava de pensar.

—Loxan —va dir finalment—, estaries disposat a portar-me fins a l’Última Frontera?

—Sense un carro cuirassat, no.

—I si en tinguessis un?

—Si en tingués un? —El quincallaire va fer una rialla alegre—. Amb un carro cuirassat puc anar a la fi del món, companya.

—Molt bé. Potser en podrem construir un abans no tanquin les portes. Què en penses?

Ell va alçar una cella i la va mirar fixament.

—Vols anar a l’Última Frontera en un carro cuirassat… a buscar el Xein?

Ella va arronsar les espatlles.

—Algú ho ha de fer, no?

El Dex els mirava alternativament amb uns ulls com unes taronges.

—Oh, per l’amor del Jerarca…, esteu parlant seriosament? —Els va veure compartir un somriure d’orella a orella i va negar amb el cap, horroritzat—. Tots dos esteu bojos, ho sabeu?

—No ens subestimis, nen de ciutat —va respondre el Loxan, fent l’ullet amb l’ull bo—. La meva companya, aquí present, i jo vam abatre més monstres en un mes dels que tu veuràs en tota la vida. —Es va girar cap a l’Axlin molt seriós de cop i volta—. Però no et penso portar al meu carro si no vas ben equipada, em sents? Ja t’he vist la ballesta nova, però què me’n dius, dels teus verins?

—En puc tornar a preparar —va assegurar ella—. El Lexis me’n va ensenyar molt bé.

Una ombra breu de tristor va creuar el rostre del quincallaire, però de seguida va tornar a mostrar el seu somriure burleta i va assentir satisfet.

—Així m’agrada. Molt bé. Un viatge a l’Última Frontera no és una cosa que pugui fer qualsevol, eh? Espero que el teu xicot, el Guardià, valgui la pena i valori l’esforç.

L’Axlin va moure el cap ofuscada.

—No sé si el valorarà o no, i en el fons m’és igual. L’únic que sé és que jo no el penso deixar enrere una altra vegada. Mai més.