18

El Xein va sorprendre l’Axlin caminant sola per un carreró del segon eixample. Li va tallar el pas i ella va retrocedir astorada.

—Se suposa que no estàs autoritzada a sortir de casa a la nit, ciutadana —va dir ell.

Però a les seves paraules no hi havia ràbia, ni tan sols ressentiment. Al contrari, somreia, i una espurna d’alegria li animava els ulls daurats. Ella va correspondre al somriure.

—Em denunciaràs? —va preguntar amb un accent juganer a la veu.

El Xein va recolzar un braç a la paret i es va inclinar més cap a ella.

—Potser no —va respondre temptejant-la.

La va mirar als ulls i va esperar que contestés. L’Axlin va alçar una cella.

—No? —li va preguntar.

—Potser —va repetir el Guardià.

Es va apropar més a ella i la jove li va posar una mà al pit per guardar les distàncies. Però no el va empènyer cap enrere, i es van mantenir torbadorament a prop d’un de l’altre durant uns instants. El Xein gairebé podia sentir el cor de l’Axlin bategant a gran velocitat, al mateix ritme embogit que el seu.

Llavors l’Axlin va alçar el cap per mirar-lo i ell es va inclinar fins que es van fregar els llavis… Aquell contacte breu li va provocar un sotrac per dins. Ella es va apartar una mica, reticent.

—No ho hauríem de fer, Xein.

—M’és igual —va dir ell, i li va fer un segon petó, més intens i profund que l’anterior.

Ella va sospirar i va aixecar les mans per agafar-li la cara amb delicadesa i acostar-la a la seva. Ell la va empènyer suaument contra la paret i li va enllaçar la cintura amb els braços.

—T’he trobat a faltar —li va confessar a cau d’orella—. Moltíssim. Cada dia des que te’n vas anar.

—Jo a tu també —va admetre ella amb un xiuxiueig, i li va posar els braços al coll per atreure’l encara més a prop.

El Xein va enfonsar el rostre al coll de l’Axlin aspirant la seva olor. Va tornar a sentir-li la veu que repetia:

—No ho hauríem de fer.

—No ho sabrà ningú —li va prometre ell abans de besar-la per tercera vegada.

I va ser un petó apassionat, urgent i desesperat. L’Axlin va sospirar entre els seus braços, va tancar els ulls i es va deixar portar, enredant el seu cos amb el d’ell.

El Xein va entrar al carreró i els va veure allà abraçats.

—Axlin! —va cridar—. Què…?

Ell va alçar el cap i, abraçant encara l’Axlin, va observar el seu rival amb un somriure sinistre.

—Qui ets? —va aconseguir preguntar el Xein horroritzat.

Els trets de la criatura es difuminaven sota la mirada de l’autèntic Guardià; però, per a qualsevol altra persona, era exactament igual que el Xein.

El metamorf va abraçar l’Axlin amb més força i va respondre sense deixar de somriure:

—Soc tu.

El Xein es va despertar de sobte amb el cor desbocat. Va tardar uns quants segons a adonar-se que no es trobava en un carreró de la Ciutadella, sinó a la seva habitació del quarter general, sol i xop de suor. Va respirar fondo diverses vegades per mirar de calmar-se i es va passar una mà pels cabells humits. Encara se sentia desorientat.

Havia estat un malson. El pitjor malson que havia tingut en molt de temps; i no era poca cosa, tenint en compte que sovint estaven infestats de monstres i que de vegades també somiava la mort de la seva mare i els dies més obscurs de la instrucció al Bastió.

Quan per fi es va tranquil·litzar, va comprendre que no es volia tornar a adormir, almenys en aquell moment. El record de l’Axlin abraçada al metamorf idèntic a ell encara el feia estremir d’horror i repugnància.

Es va llevar, es va vestir i va sortir al passadís. Encara faltava força estona perquè despuntés el dia i va baixar al pati d’armes a fer temps. Va contemplar la nit estrellada; com que les imatges del somni no acabaven de desaparèixer, va caminar fins al racó on hi havia les dianes de pràctiques per entrenar-se una mica amb l’arc. La primera fletxa no va encertar el blanc i el Xein es va mirar les mans. Encara tremolaven.

—Estàs perdent facultats, Xein? —Va sentir una veu burleta darrere seu.

Va fer un bot, sobresaltat. Després va somriure.

—Bona guàrdia, Yarlax —va saludar.

—Sí, sí, igualment.

El seu amic va agafar un altre arc, va carregar la fletxa i va apuntar a la diana contigua. Abans de deixar anar la corda, va mirar de reüll el Xein.

—Un bon Guardià també ha de ser capaç d’encertar el blanc a la nit —li va recordar.

Va disparar. El tir va ser força millor que el del Xein, però la fletxa tampoc no es va clavar al centre de la diana.

—Per tots els monstres —va grunyir.

El Xein va somriure de nou abans de carregar una altra fletxa. D’una manera natural, sense parlar-ne prèviament, tots dos havien iniciat una competició amistosa.

Amb el segon tir va encertar plenament el blanc. El Yarlax també va disparar i va igualar la marca, però es va limitar a fer espetegar la llengua decebut.

—Massa fàcil —va comentar.

Tots dos van retrocedir unes quantes passes per allunyar-se de les dianes i augmentar la dificultat de l’exercici.

—Jo vinc de fer una guàrdia a la muralla —va dir el Yarlax mentre carregava una altra fletxa—. Quina excusa tens tu?

—Què?

—No podies dormir?

Les imatges del somni van tornar a assaltar el Xein. I amb el següent tir ni tan sols va encertar la diana.

—Un malson. —Es va justificar.

Al principi el Yarlax no va dir res. Van disparar unes quantes fletxes més i el Xein va tenir l’oportunitat de corregir la mala punteria anterior. Llavors el seu amic va comentar a mitja veu:

—En teoria no ens hauria d’espantar res, no? Al cap i a la fi, per això ens entrenen.

El Xein va meditar sobre aquelles paraules. En acabat va dir en el mateix to:

—Em preocupen els metamorfs.

El Yarlax, sorprès, es va girar cap a ell. El Xein li va tornar la mirada i va afegir:

—A tu no?

—No especialment. En el fons, soc una de les poques persones al món capaç de reconèixer-los. Són altres qui se n’haurien de preocupar, no gent com tu o com jo.

Van continuar disparant fletxes. Feia estona que no comparaven els resultats, perquè en el fons els era igual.

—En canvi —va afegir el Yarlax quan el Xein ja es pensava que no tenia res més a dir—, sí que m’inquieten les ombres. En realitat… m’aterreixen. —Va brandar el cap—. Podrien ser a qualsevol lloc. Esperant-te passada la cantonada. Amagades sota el llit. Darrere teu —va afegir mentre es girava com si hagués sentit la presència invisible d’una d’aquelles criatures.

El Xein també es va girar. Tots dos es van quedar un instant immòbils, alerta, fins que el Yarlax es va relaxar de nou.

—Ja ho veus, no és una actitud pròpia d’un Guardià —va comentar arronsant les espatlles—. Suposo que deu ser perquè són els únics monstres contra els quals no sé com lluitar sense l’ajut d’un company de la Divisió Plata. Però els metamorfs…

—No és per mi —es va apressar a aclarir el Xein—. Sé perfectament com enfrontar-m’hi. És per les relacions que poden establir amb les persones corrents. Cap altre monstre es podria acostar tant a elles, no de la mateixa manera. Ni tan sols les ombres. —Va fer una pausa abans d’afegir sorrut—: Hi ha alguna cosa especialment perversa en el fet que un metamorf es pugui fer passar per tu i ningú no sigui capaç de veure-ho. Possiblement és el pitjor que et pot fer un monstre.

—Tu creus? Doncs jo penso que caure a les urpes d’un escorxador, per exemple, deu ser infinitament més dolorós.

—No parlo del mal físic, sinó… —Va negar amb el cap—. No ho sé. Però és encara pitjor, suposo que perquè afecta la teva relació amb altres persones.

El Yarlax el va mirar de cua d’ull.

—Per això els Guardians no ens podem encapritxar de ningú. I molt menys de persones corrents. Precisament per protegir-les millor. Perquè els sentiments no ens confonguin a l’hora de fer la nostra feina.

El Xein va sospirar.

—Ja ho sé, ja ho sé. Oblida el que t’he dit, és una ximpleria.

Van continuar disparant una estona més, en silenci. Després el Yarlax va comentar:

—Vas ser tu qui va abatre el metamorf al canal, oi?

—Les notícies corren ràpid.

—Fas broma? He hagut de fer torn doble avui a la muralla perquè necessitaven reforços per inspeccionar els túnels.

El Xein va gemegar en veu baixa. No se li acudia res més avorrit que fer torn doble a la muralla.

—Em sap greu.

Però el seu amic somreia obertament.

—Què dius? Enhorabona, un no liquida un canviapell cada dia. Són terriblement esmunyedissos. El que no entenc —va afegir posant-se seriós de cop— és per què t’han sancionat tan bon punt has tornat.

El Xein va sospirar mentre el mal d’esquena sord que tenia s’intensificava. Fins aquell moment havia pogut eludir la qüestió.

—No va ser una feina neta —va explicar—. Algú em va veure abatent el metamorf.

—Ja ho entenc —va murmurar el Yarlax, però no hi va afegir res més.

S’havien quedat sense fletxes i van avançar cap a les dianes per recuperar les que ja havien utilitzat.

—És veritat que també vau caçar un bombollador al canal de l’anell exterior? —va preguntar el Yarlax.

—No, encara era el tram del segon eixample.

El seu company el va mirar atònit.

—Com és possible? Per arribar al segon eixample a través del canal, el bombollador va haver de creuar tres reixes de seguretat. La de la muralla exterior és doble, ho sabies?

El Xein va fer que no amb el cap.

—No ho sé. De tota manera, no és cosa nostra. Nosaltres l’únic que fem és matar monstres. No ens ocupem del manteniment dels conductes.

—Doncs potser ho hauríem de fer —va dir el Yarlax amb vehemència—. Com se suposa que hem de fer la nostra feina si els qui s’haurien d’encarregar de mantenir les reixes al seu lloc no compleixen la seva funció? Si vols una cosa ben feta, fes-la tu mateix.

—Això no és el que ens van ensenyar al Bastió, te’n recordes? Confia en els teus companys. Cada membre de l’equip té la seva funció. Aprèn a delegar.

El Yarlax va sospirar.

—Sí, ja ho sé, però això val per als Guardians, no per a la gent corrent. No pots confiar en una persona corrent igual que en un Guardià; això és tot.

El Xein estava a punt de replicar, però llavors va recordar el somni, en el qual l’Axlin havia estat incapaç de reconèixer un canviapell. Es va preguntar, inquiet, si ella reaccionaria d’una manera diferent si s’arribava a trobar en una situació similar. Podria diferenciar el Xein autèntic del fals? «La Rox tampoc no podria…, o potser sí», va pensar.

Almenys ella coneixia l’existència dels metamorfs, tot i que no tenia la capacitat d’identificar-los. En canvi, l’Axlin estaria completament desprevinguda.

Va serrar el puny intentant conjurar la ira i l’angoixa que sentia. El Yarlax ho va notar.

—Escolta, no m’ho tinguis en compte —va dir amb un sospir—. Les llargues hores de guàrdia a la muralla m’obliguen a pensar en qualsevol ximpleria per distreure’m.

El so de la campana els va indicar que el temps havia passat més ràpid que no es pensaven.

—Me n’he d’anar, tinc coses a fer —va dir el Xein abans de deixar el carcaix en un racó—. Ja acabarem la ronda un altre dia, eh? A més, anava guanyant jo —va afegir amb un somriure.

—Ep, no presumeixis tant! Et recordo que soc jo qui no ha dormit en tota la nit.

El somriure del Xein es va eixamplar. No volia entretenir més el seu amic, que havia retardat la seva cita amb el son per oferir-li una estona de conversa reconfortant. Es va acomiadar d’ell i es va encaminar amb pas tranquil cap a la cantina, on sabia que la Rox l’estaria esperant.

Aquell matí l’Axlin també tenia una cita important. Ni el Dex ni ella tenien previst anar a treballar a la biblioteca, perquè el requeriment del Consell d’Ordre i Justícia era urgent i no podien ajornar més la visita a les seves instal·lacions.

D’altra banda, l’Oxània encara no volia tornar a casa. L’Axlin li havia aconseguit un altre vestit perquè es canviés, més humil i senzill que els que ella acostumava a portar, i la jove no va comentar res. Només va sospirar lleument en veure que li anava molt estret.

—Recuperaràs la teva silueta habitual d’aquí a unes quantes setmanes. —L’Axlin la va consolar—. Acabes de parir; tot tarda una mica a tornar al seu lloc.

L’Oxània no va dir res i l’Axlin va afegir:

—Deus tenir molts més vestits a casa teva i algun sens dubte que et quedarà millor. Estàs segura que…?

—Sí. —La noia va tallar—. Si us plau, no insisteixis.

L’Axlin va sospirar. En part se’n sentia responsable, perquè havia estat la seva versió de la mort del Bròxnan allò que havia despertat les suspicàcies de l’Oxània contra la seva pròpia família. Amb tot, sabia que ni ella ni el Dex no se l’acabaven de creure, especialment després de l’explicació dels Guardians, que sonava molt més lògica i sensata que la seva història.

Era una altra de les raons per les quals no podien ajornar més la visita al Consell de Justícia. Si era cert que havien trobat el cos del Bròxnan…

L’Axlin sabia que, secretament, tant el Dex com l’Oxània desitjaven que aquell cadàver no fos el del Brox. Al capdavall, no l’havien vist caure al canal travessat per la llança del Xein. L’única prova que tenien de la seva mort eren els testimonis d’altres persones. Testimonis que, a més, es contradeien.

«En qualsevol cas, avui sortirem de dubtes», es va dir l’Axlin.

Van agafar un cotxe de cavalls per desplaçar-se fins a l’edifici del Consell de Justícia, al primer eixample. Era un luxe que ella, en general, no es podia permetre, però els seus companys havien fet la gestió amb tota naturalitat. Van pujar a la cabina; l’Oxània va seure amb la nena a coll i va sospirar alleujada. Elles eren la raó per la qual havien triat desplaçar-se sobre rodes en lloc d’anar-hi caminant, tot i que no eren gaire lluny de la destinació. L’Oxània continuava pàl·lida, feia ulleres i estava clarament cansada i adolorida, però no s’havia queixat en cap moment.

El Dex també estava més seriós i callat del que era habitual. L’Axlin no podia culpar ni l’un ni l’altre. Era estrany que després de tantes hores encara no sabessin exactament què li havia passat al Bròxnan, si realment era mort o no, si l’havia assassinat un Guardià o havia estat víctima de l’atac d’un monstre. Tots tres s’esperaven el pitjor, però el fet de disposar únicament d’informació confusa i discordant potser els permetia conservar una escletxa d’esperança.

Com tots els edificis oficials de l’època del cinquè Jerarca, el Consell d’Ordre i Justícia era una construcció de planta quadrangular, murs sòlids i estil sobri i sever. L’havien construït amb la intenció que resultés pràctic i funcional i que alhora transmetés una sensació de seguretat i confiança en les institucions.

Amb tot, a l’Axlin li semblava monstruosament gros.

Van pujar l’escalinata i van entrar a la recepció. Allà el Dex es va adreçar a un funcionari per explicar-li els motius de la visita. L’home va consultar el llibre de registres.

—Ah, sí, el cas De Galuxen. Segon passadís a la dreta. Continueu fins al final; arribareu a un pati interior. Truqueu a la tercera porta de l’esquerra; la Portaveu us està esperant.

—Portaveu? —va repetir el Dex inquiet—. No ens rebrà un Delegat?

—Estem parlant de la mort de l’hereu d’una de les grans famílies —va respondre el funcionari negant amb el cap—. No es tracta d’un assumpte menor.

—És clar que no —va murmurar el jove.

Van seguir les indicacions del funcionari fins a arribar al lloc que els havia dit. Allà, al pati interior, hi van trobar una parella de mitjana edat. El Dex es va quedar glaçat quan els va veure.

L’Axlin es va mantenir uns quants passos enrere per no cridar l’atenció i els va observar dissimuladament. Semblaven aristòcrates. Vestien d’una manera elegant però sòbria, lluny de l’ostentació afectada que exhibien l’Oxània i els seus germans. Els cabells de la dona ja grisejaven. No s’havia pres la molèstia de tenyir-se’ls, però els duia recollits amb un pentinat discret i alhora exquisidament delicat.

L’home era alt i ben plantat. A l’Axlin li va recordar molt el Bròxnan, sobretot quan es va girar cap a ells per observar el Dex amb uns ulls blaus penetrants.

Aleshores va entendre que eren els pares del seu amic. Eren allà per identificar el cos que els Guardians havien tret del canal i que, pel que els havien dit, pertanyia al seu fill gran.

El Dex va respirar fondo i va fer dues passes endavant.

—Pare, mare… —va murmurar.

L’Axlin esperava que s’abracessin, o almenys que s’agafessin les mans. El Dex era un jove afectuós, molt inclinat al contacte físic, i es va sorprendre en veure que tots tres es quedaven immòbils, sense salvar la distància que els separava.

—O sigui que és veritat? —va preguntar la mare—. És…?

El Dex va brandar el cap.

—Encara no ho sé. Probablement.

La dona va serrar els llavis sense dir res.

—Eres allà? Ho vas veure? —El pare es volia informar.

—Era amb ell, sí, però no vaig veure com… queia. Ens va atacar un monstre i… és una història molt llarga. Després l’explicaré amb detall al Portaveu.

El patriarca De Galuxen va respirar fondo.

—Sí, és el millor.

La mare del Dex es va girar cap a l’Oxània, que duia la nena a coll. Malgrat la roba discreta, els cabells despentinats i les ulleres que feia, de seguida la va reconèixer.

—Oxània de Xanaril —va murmurar—. La teva família t’està buscant.

—Ja ho sé —va respondre ella—. Era amb el Bròxnan.

La dama li va adreçar una mirada de glaç, com si d’alguna manera la considerés responsable de la seva desgràcia. La noia encara va empal·lidir més, però no va abaixar el cap. Es va limitar a mantenir-se ben dreta, amb tota la dignitat que li conferia la nova condició, protegint amb cura la seva filla entre els braços.

Llavors la mare del Dex es va fixar en la nena i va arrufar lleugerament les celles.

No va tenir oportunitat de formular la pregunta que li aflorava als llavis, perquè en aquell moment es va obrir la porta de la sala i tots es van girar cap a la funcionària que havia tret el cap pel pati. L’Axlin va percebre clarament que el seu amic relaxava les espatlles alleujat, com si la interrupció l’hagués alliberat d’una obligació penosa.

—Família De Galuxen —va anunciar la dona—. Per aquí, si us plau. La Portaveu us està esperant per a la identificació.

Els pares del Dex van respondre immediatament i van entrar a l’habitació. El jove va dubtar un instant i l’Axlin va aprofitar per cridar-lo:

—Dex.

Quan ell es va girar a mirar-la, l’Axlin va sentir l’impuls de fer-li l’abraçada que evidentment necessitava amb una desesperació palpable. Va avançar un pas per apropar-s’hi, però el jove va somriure i va negar amb el cap.

—Estic bé, gràcies. —Es va tombar cap a l’Oxània—. Hi vols… entrar? No has de fer-ho si no t’hi veus amb cor —va afegir ràpidament.

Però ella va respirar fondo i va assentir.

—Sí, sí, ara hi entro. No és que ho vulgui, però… ho he de fer.

El Dex va somriure. L’Oxània es va girar cap a l’Axlin i li va donar el nadó.

—La pots cuidar un moment? No vull… no vull que hi sigui present.

—És molt petita, Oxània. No s’adonarà del que passa.

—Tot i així voldria mantenir-la al marge sempre que sigui possible.

—D’acord —va assentir l’Axlin agafant la nena a coll—. Compta amb mi. Us esperem aquí.

La porta es va tancar darrere el Dex i l’Oxània, i la noia es va quedar sola al pati; només l’acompanyava el nadó. Li hauria agradat entrar amb els seus amics per donar un cop d’ull al cos del Bròxnan. Volia comprovar per ella mateixa que el que havia vist era cert. Però comprenia que la mort del jove no significava el mateix per a ella que per als qui l’havien estimat de debò: la seva família i la dona que havia parit la seva filla.

A ella l’afectava per altres motius. Sobretot perquè, en el fons del seu cor, desitjava que els Guardians tinguessin raó: que al Bròxnan l’hagués matat un monstre i no pas la llança del Xein.

Va fer que no amb el cap. «No em vull fer il·lusions. Sé el que vaig veure», va pensar.

Per fer temps, va començar a passejar pel pati amb la nena a coll. No era gaire gran i estava decorat amb testos de gessamins florits que desprenien una fragància molt agradable. Va mirar la nena adormida. Les parpelles li cobrien els extraordinaris ulls daurats.

Va sospirar recordant les paraules de l’Oxània: «Se l’emportaran quan tingui quinze anys. L’entrenaran i l’obligaran a lluitar contra els monstres la resta de la seva vida. Morirà jove. No tindrà mai fills». I es va preguntar si l’ensenyarien a obeir cegament els seus superiors, fins al punt de ser capaç d’assassinar una persona a sang freda si li ho ordenaven. Es va estremir.

De sobte, es va obrir una porta darrere d’ella i es va girar esperant veure el Dex i els altres.

Però no eren ells. Un Guardià acabava de sortir d’una altra sala que donava al pati. Es va aturar en sec quan la va veure.

I l’Axlin també es va quedar glaçada.

Perquè era el Xein.