5

La va atrapar damunt d’una teulada. La Rox estava quieta; havia carregat l’arc i apuntava a alguna cosa que, pel moviment de la fletxa que la seguia, avançava pel terrat de la casa de davant.

El Xein tenia moltes preguntes, però es va aturar al costat de la Rox i es va limitar a esperar en silenci mentre ella feia la seva feina. La Guardiana va deixar anar la corda i la fletxa va solcar la nit cercant un objectiu que el seu company no aconseguia localitzar. Va seguir amb la mirada la trajectòria del projectil i va comprovar amb gran sorpresa que s’aturava bruscament a l’aire i després baixava, com si s’hagués clavat en un cos i l’hagués abatut. La Rox es va incorporar per carregar-se l’arc a l’espatlla, va agafar embranzida i, amb un salt prodigiós, es va plantar a l’edifici contigu. El Xein la va seguir.

Finalment van arribar al terrat on havia caigut la fletxa. Ell la va veure suspesa a l’aire, a un pam escàs de terra. Quan la Rox s’hi va atansar, es va moure una mica. La jove va descarregar la destral sense vacil·lar i el Xein va sentir de nou aquell xiuxiueig estrany, que aquesta vegada era ple de dolor i de por. Va observar amb atenció la fletxa, que es va agitar a l’aire un parell de vegades i després es va quedar definitivament immòbil.

El Xein va esperar uns instants fins que va veure que la seva companya es relaxava. Llavors va preguntar:

—Què se suposa que és, això?

Ella li va dirigir una mirada de resignació.

—Suposo que algun dia ho havies de descobrir —va murmurar—. Si vols, examina-ho. Ara ja és mort.

El Xein es va aclofar a terra, prop de la fletxa, que continuava a l’aire, quieta. Va allargar la mà, dubitatiu…, i va palpar amb sorpresa un cos que encara era tebi. Va enretirar la mà alarmat.

—Què és? Per què no el veig?

—És un monstre invisible —va contestar la Rox, com si fos obvi.

Ell va negar amb el cap.

—No pot ser un monstre. No n’he notat la presència i no ha devorat la víctima. Només… l’ha estrangulat. I aquesta cosa…, sigui el que sigui…, és el que ha matat el senyor de la casa, oi?

—Segurament.

El Xein va tocar-lo de nou, amb precaució. Va palpar el cos per intentar fer-se una idea de la forma i el volum que tenia. Li va semblar antropomòrfic, però no en podia estar segur. Tenia la pell suau i llisa, sense pèl, escates, plomes ni res semblant.

—M’agradaria saber quin aspecte té —va murmurar. De sobte va comprendre per què la Rox l’havia perseguit fins a abatre’l i es va girar cap a ella sorprès—. Tu sí que el pots veure, oi?

Ella va correspondre a la mirada.

—Només percebo una silueta fosca —va explicar—. Per això els diem «ombres», però tenen altres noms, també.

El Xein es va tirar enrere aclaparat.

—En pots veure la silueta —va repetir—, sabies que era allà. Jo ni tan sols l’he intuït.

—Els Guardians no detectem les ombres com fem amb altres monstres. Per això són tan perilloses.

—Però tu en pots veure la silueta —va insistir el Xein—. Per què jo no?

La Rox es va moure incòmoda.

—No em correspon a mi parlar-te d’això.

—Què?! —va exclamar el Xein, gairebé cridant—. Hem topat un monstre i jo no el puc veure, no el percebo i fins ara no me n’havia parlat ningú! Com esperes que faci la meva feina si no sé a què m’enfronto?

Ella va sospirar.

—No t’alteris, Xein. L’existència de les ombres i altres criatures és un assumpte molt delicat. És informació que cal gestionar amb molta cautela.

Ell va mig aclucar els ulls.

—Rox, soc el teu company de patrulla. No sé de què m’estàs parlant, però no me’n pots mantenir al marge.

—No va ser decisió meva. A mi tampoc em semblava prudent que no ho sabessis, i així li ho vaig fer saber al capità, però ell va insistir que no t’ho expliqués.

El Xein va seure a terra, amb l’esquena recolzada a la paret, i va enfonsar la cara entre les mans.

—És un monstre invisible i indetectable —va dir amb veu ofegada—. No recordo haver-ne llegit res als bestiaris.

—No apareix als bestiaris. Ni tan sols als dels Guardians.

Ell va alçar la mirada cap a la Rox.

—Per què?

—Perquè el que escrivim als bestiaris ho pot llegir qualsevol.

El record de l’Axlin li va passar breument per la memòria, però el va apartar amb decisió.

—I tu per què ho saps? —va continuar preguntant—. I sobretot, per què els pots veure?

La Rox va sospirar una altra vegada i va seure al seu costat. El Xein no la va pressionar. La coneixia prou per saber que estava disposada a parlar.

—Tots els Guardians de la Divisió Plata podem veure les ombres, Xein —li va explicar.

Ell va inspirar profundament, sorprès per la revelació.

—Per què…? —va començar, però la resposta li va il·luminar l’enteniment abans d’acabar de formular la pregunta.

Es va girar a mirar la Rox. Els ulls d’ella es van clavar en els seus; a la claror de la lluna semblaven fets de plata líquida.

—Perquè tenim una mirada especial —va dir.

El Xein no podia deixar de mirar-la. Aquella revelació l’havia deixat esbalaït; d’altra banda, explicava moltes coses.

Al Bastió els havien separat, tot i que ambdues Divisions, situades a un costat i a l’altre del mur, rebien el mateix entrenament. El Xein no ho havia entès mai, ja que tots els Guardians tenien les mateixes habilitats i les desenvolupaven d’una manera similar.

L’únic que els diferenciava era… el color dels ulls.

Va comprendre que no era un caprici de la natura. Ni una particularitat que només servís per distingir els qui eren Guardians dels qui no.

Eren ulls que acomplien una funció.

—O sigui que existeixen monstres invisibles fins i tot per als Guardians de la Divisió Or —va recapitular amb lentitud—, però els Plata podeu veure’ls. Us han entrenat per lluitar contra ells?

La Rox va assentir.

—Al Bastió ens van dir que existien. Vam fer una sessió d’entrenament amb un d’ells. L’havien tancat en una cel·la del Fossat. Però no vam lluitar, només… vam aprendre a mirar.

El Xein va arrufar les celles.

—No… vau lluitar?

—No n’hi ha gaires, d’ombres. Aquella la mantenien viva per ensenyar-la als reclutes de la Divisió Plata. —Va fer una pausa abans d’afegir—: Potser fins i tot has passat per davant de la cel·la amb la teva brigada sense adonar-te que hi era.

El Xein es va estremir.

—Si és un monstre…, l’hauria d’haver intuït. Detectem la presència dels monstres, és una de les nostres habilitats com a Guardians.

—Els monstres de la Ciutadella són diferents.

Es va tornar a girar cap a ella amb els ulls molt oberts.

—Has dit… els monstres de la Ciutadella?

La Rox va respirar fondo.

—Suposo que després del que ha passat aquesta nit t’ho explicaran tot, o sigui que no passa res si t’ho avanço jo. —Va callar un moment, pensativa, com si s’estigués ordenant les idees. Després va continuar—: Les ombres només viuen a la Ciutadella, almenys pel que en sabem, tot i que s’han trobat casos aïllats en algunes aldees. Habiten entre nosaltres, però tan sols les podem veure els Guardians de la Divisió Plata. No actuen com la majoria dels monstres, és veritat. No les detectem i prou. I elles no devoren els humans, com fan altres criatures. No sabem què volen realment; de vegades maten algú…, però no qualsevol. Alguns opinen que trien les víctimes seguint algun tipus de pla que nosaltres encara no entenem. Altres diuen que els atacs no segueixen cap patró, que l’únic que busquen és fomentar el caos.

»Per això —va afegir mirant el Xein molt seriosa— ningú ha de saber que existeixen. Ningú.

Ell se sentia cada vegada més aclaparat.

—Però… aquesta nit ens podien haver matat —va objectar—. Jo no entenia què hi feies, en aquella habitació, Rox. Em sentia més confós que un pellut a la llum del dia. Comprenc que no puc veure aquestes criatures com les veus tu, però… si almenys hagués sabut abans que existien…, la meva presència no hauria estat un destorb. Per començar, hauria tancat la porta —va concloure, frustrat.

—No t’hi amoïnis. En realitat no ha passat res. Portarem el cadàver del monstre al quarter general i ells s’ocuparan de la resta de gestions.

El Xein va fer que no amb el cap.

—No em puc creure que ho mantingueu en secret. És un risc; ho dic de debò, Rox. Els Guardians de la Divisió Or també hauríem de saber que existeixen aquests monstres, encara que no els puguem veure.

La jove va guardar un silenci culpable. El Xein li cercava la mirada, però ella va tombar el cap.

—Què m’amagues, Rox?

Ella va sospirar.

—Els Guardians de la Divisió Or han de conèixer el monstres invisibles, i tant que sí, Xein —va dir finalment amb suavitat—. I els instructors actuen en conseqüència.

—Però jo no… —va començar a dir ell, desconcertat, i es va aturar un instant en comprendre què passava—. Espera… ho sap tothom, oi?

—Tothom no, Xein. La gent corrent…

—No vull dir la gent corrent, t’estic parlant dels Guardians, de la Divisió Or, dels reclutes del Bastió. Per tots els monstres!

El silenci de la noia confirmava les seves pitjors sospites i el Xein s’anava enfadant per moments.

—Ho sap tothom menys jo.

La Rox es va passar una mà pels cabells rossos i curts.

—Ja t’he dit que jo no hi estava d’acord.

Ell va deixar escapar una rialla de perplexitat.

—Com és possible? La Divisió Or també s’ha entrenat per a això? I les brigades on he estat? Llavors…

Ella li continuava defugint la mirada.

—La teva brigada va rebre una formació específica mentre tu estaves convalescent —va dir a mitja veu.

—Convalescent…?

En aquell moment li va venir al cap una allau de records. L’intent de fuga. La sanció corresponent. Fuetades. Fuetades. Fuetades.

Va fer que no amb el cap, lluitant per oblidar-ho, però no va poder evitar que li tremolés la veu en afegir:

—Vaig tardar unes quantes setmanes a curar-me del tot, però no em vaig saltar cap classe. Vaig haver de recuperar el temps perdut per tornar a estar al nivell dels meus companys.

La Rox no va dir res.

—Insinues que em van excloure a posta?

—Ens van dir que estaries en observació un temps —va murmurar ella— i que, mentrestant, ningú t’havia de parlar del tema.

El Xein es va aguantar el cap amb les mans.

—No m’ho puc creure. No m’ho puc creure. Em vaig graduar amb honors, Rox. Tu ho saps millor que ningú. Ens vam esforçar al màxim en aquella prova, vam aconseguir els estendards, vam ser… tots dos… els millors de la nostra promoció. Ens van entrenar per lluitar contra els monstres. Com és possible que deixessin incompleta la meva formació… a posta?

—Només temporalment. Els feia por que…

—… que tornés a trair la Guàrdia de la Ciutadella —va mussitar ell—. Vaig cometre un error, el vaig pagar i des d’aleshores he lluitat cada dia per rectificar. Què més he de fer?

La Guardiana li va posar una mà al braç per provar de calmar-lo. El Xein no es va moure.

—Esperar —va contestar la jove—. Ets un bon Guardià. Ja fa temps que vaig demanar al capità que em deixés parlar amb tu de les criatures innomenables. Li vaig dir que estaves preparat, que podíem confiar en tu, però ell no n’estava convençut.

—Per què? —va preguntar el noi amb la veu ronca.

—Crec que principalment és per culpa d’aquella noia que investiga sobre els monstres.

—L’Axlin. —El Xein va sentir com la ira li bullia per dins—. I per què? Us feia por que anés corrents a explicar-li-ho?

—A mi no em feia por. Ni me’n fa ara. Sé qui ets, Xein. Sé que ets un dels nostres.

Ell va esbufegar mentre apartava la mirada, molest.

—Ara això tant se val —va prosseguir la Rox—, perquè hem topat amb una ombra i has descobert la veritat. Me n’alegro; començava a ser molt difícil prendre precaucions contra les ombres sense poder-te explicar per què ho feia.

El Xein va fer un mig somriure.

—I jo que em pensava que això d’inspeccionar tots els racons per buscar-hi monstres era una mania teva… —va comentar.

—No, tots els Plata ho fem, forma part del protocol. Això sí, em penso que jo soc més meticulosa —va admetre—. Ho faig perquè, encara que no percebi la presència de cap monstre, les ombres es poden amagar a qualsevol lloc i ningú les detecta, llevat de nosaltres.

Ell es va estremir.

—Per què no ho sap, la gent corrent? —va preguntar—. No els ocultem mai informació sobre els monstres. És bo que els sàpiguen reconèixer per fugir d’ells i demanar ajuda quan en veuen algun.

—Aquests són diferents. Si els ciutadans sabessin que s’amaguen entre ells i que és impossible detectar-los…, s’estendria el pànic. Els Jerarques han lluitat durant segles perquè la Ciutadella fos un lloc segur i ordenat. La gent corrent sap que hi pot haver atacs a l’anell exterior, però no a la zona urbanitzada de la ciutat. És bo que tinguin clar que tot està sota control. I que els podem protegir.

»El problema és que aquests monstres poden aparèixer a tot arreu, fins i tot al palau del Jerarca si s’ho proposen. Si això s’arribés a saber…, si la gent sospités mínimament a què ens enfrontem en realitat, contra què lluitem aquí…, ja no confiarien en nosaltres. Tot el projecte per civilitzar aquest lloc se n’aniria en orris. I això no ho podem consentir de cap manera. Ningú ha de saber mai que aquestes criatures existeixen.

La Rox mirava fixament el Xein amb els seus ulls de plata i ell va assentir, molt seriós.

—Per mi no ho sabrà ningú —va prometre—. Mai. Cap persona corrent, ni tan sols l’Axlin. Soc lleial a la Ciutadella. Soc lleial als Guardians. Ho juro.

—Ja ho sé —va dir ella somrient.

El Xein va correspondre al somriure.

Van contemplar plegats la primera llum de l’alba, que acariciava les teulades de la ciutat. Ell va badallar i va recolzar el cap contra el de la Rox. Aquell simple gest li va recordar una altra nit difícil que havia compartit amb ella temps enrere.

—Em penso que estic perdent facultats —va comentar—. No estava tan cansat des que vam sobreviure als pelluts a les muntanyes.

—No, allò va ser molt pitjor.

—Per a tu potser sí, però jo acabo d’assabentar-me que era l’únic Guardià que no sabia que hi ha monstres invisibles. D’una banda, em sento estúpid, i de l’altra, estic com si m’haguessin donat una pallissa.

—Abaixa la veu —va xiuxiuejar ella—. La ciutat s’està despertant i no convé parlar d’aquests temes en veu alta.

El Xein es va girar a mirar el lloc on se suposava que hi havia l’ombra morta. Els primers raigs de sol van il·luminar la fletxa suspesa a l’aire, però ell continuava sense veure el cos on estava clavada. Va estirar el peu per tocar-lo.

—Encara hi és —va dir la Rox somrient.

—Tot això és molt estrany. Què en farem, del cos? El deixem aquí?

—No, algú el podria descobrir per accident.

La Rox es va aixecar d’un salt.

—Som-hi, Guardià. Ja hem perdut massa temps aquí i tenim coses a fer.

Es va inclinar sobre el cadàver de l’ombra, li va arrencar la fletxa del cos i la va netejar. Al Xein li va cridar l’atenció el gest.

—Sagna?

—Sí, però òbviament la sang no es veu.

Li va allargar la mà per ajudar-lo a aixecar-se. Ell la hi va agafar però immediatament va enretirar la seva en notar que estava humida i relliscosa. Es va mirar el palmell, però a primera vista no hi havia res.

—Aaah. Què és això?

—Sang del monstre invisible —va contestar ella, burleta, ensenyant-li el palmell, aparentment net i sec.

—Ara resulta que sí que en tens, de sentit de l’humor —va grunyir ell eixugant-se la mà als pantalons—. Estrany i retorçat, però en tens.

La Rox va aixecar el cos del monstre i se’l va carregar a les espatlles. O almenys el Xein va suposar que allò era el que feia. L’observava fascinat mentre la noia es girava cap a ell alçant el braç en una posició estranya, aguantant alguna cosa que ell no podia veure.

—Et penses quedar aquí plantat tot el dia?

—Pesa molt? —va preguntar ell amb curiositat abans de posar-se dret.

—No gaire. Són alts, però relativament esvelts. Vull dir que no són gaire forts, tot i que són ràpids i escorredissos.

—Tot això és molt estrany —va repetir el Xein.

—Si et sembla tan estrany, ocupa’t de la família mentre jo duc el monstre al quarter.

El jove s’havia oblidat completament de l’home mort, de l’esposa atribolada i de la serventa jove.

—És veritat! I… com els explico el que ha passat?

—Digue’ls que ha estat un lladre humà. No podem permetre que ningú sospiti que hi ha monstres al primer eixample, Xein —va afegir abaixant la veu—. Ho entens, oi? —Ell va assentir i la Rox es va quedar una mica més relaxada—. No t’amoïnis. Segurament a hores d’ara ja deuen haver arribat altres Guardians a la casa per netejar. Si és així, parla amb el capità responsable perquè se n’ocupi.

—Li hauré de dir que m’ho has explicat tot… —va objectar el Xein.

La Rox va riure.

—Oh, no, no t’ho he explicat tot, però no et preocupis. Després del que ha passat avui, ja no et podran mantenir més temps en la feliç ignorància en què vivies. Ens veiem més tard a la cantina, Guardià. —Es va acomiadar abans de donar-li l’esquena.

El Xein la va veure anar-se’n embolcallada en la llum de l’alba, caminant amb pas felí per l’ampit de la finestra, oscil·lant lleugerament d’un costat a l’altre per mantenir l’equilibri sota el pes d’una cosa que només podia veure ella.

Va parpellejar. Encara li costava de creure el que li havia explicat. Estava molest perquè l’havien mantingut apartat de tot allò i aquell matí sentia un desig més intens que mai de demostrar que era de confiança, digne de lluir l’uniforme.

Li bullien al cap moltes preguntes, però era un Guardià i va saber deixar-les de banda. I així, saltant pels ampits, els ràfecs i els balcons, va aterrar al carrer, disposat a acomplir la missió que li havien encomanat.