3

La Rox va carregar una altra fletxa. El Xein sabia que ella s’estimava més lluitar cos a cos amb armes contundents com la destral o el matxet, però els berrugosos era millor atacar-los a distància. I la Rox també era força hàbil amb l’arc.

Vigilava els moviments dels monstres des de dalt d’un edifici en construcció al qual s’havia enfilat sense problemes. El berrugós va aixecar el cap i li va ensenyar els ullals. Tenia més o menys la complexió d’un gos gran i un pèl amb clapes de cinc colors diferents, vius i brillants. No era una criatura que passés desapercebuda.

El Xein va obligar a retrocedir els obrers, que es miraven l’escena a certa distància, astorats.

—Enrere, enrere… El verí dels berrugosos es pot arribar a projectar força lluny —els va advertir.

Des d’aquella distància entreveia les pústules que cobrien el cos del monstre, amagades entre el pèl de tons cridaners. Probablement els obrers no les devien haver vist, però per a un Guardià com el Xein eren molt evidents. De lluny semblaven bonys inofensius…, però quan s’inflamaven, podien disparar dolls d’una substància tan corrosiva que devorava la carn de les seves víctimes i els produïa unes laceracions espantoses. Poques persones corrents sobrevivien a la topada amb un berrugós i moltes de les que ho feien quedaven marcades per sempre amb unes llagues doloroses i terribles que no acabaven de cicatritzar mai.

La Rox va llançar la fletxa, però el berrugós la va veure venir i es va apartar. Tot i així, el projectil li va impactar en una cuixa i el verí li va sortir disparat del cos per diversos brolladors.

—Enrere! —va insistir el Xein.

Va donar l’esquena als obrers i va avançar en direcció a la criatura arborant la llança, preparat per atacar. Per damunt dels seus caps, la Rox va carregar de nou l’arc sense perdre de vista el seu objectiu, que mirava d’arrencar-se la fletxa. Pocs monstres sucumbien al primer cop.

El Xein va córrer cap al berrugós i va cridar per atreure’n l’atenció. La criatura es va girar, va retrocedir unes passes grunyint i es va clavar a terra, disposat a abraonar-se sobre ell.

Però el Xein va ser més ràpid. Amb un salt prodigiós, es va elevar per damunt del monstre i el va allancejar des de l’aire. L’arma li va travessar el ventre i el va empènyer cap enrere. El berrugós va intentar mantenir l’equilibri entre brams de dolor i dolls d’àcid i es va girar cap al Xein, que rodava per terra per minimitzar l’impacte de la caiguda. La bèstia estava centrada en ell i ja no prestava atenció a la Guardiana de la teulada; per això, en tombar-se cap al Xein es va posar de nou en el punt de mira d’ella. I la Rox va disparar de nou.

La fletxa es va enfonsar al cap del berrugós, entre els ulls, i la criatura va caure a terra potes enlaire mentre el cos li disparava instintivament mitja dotzena de dolls d’àcid. Els dos Guardians es van mantenir a una distància prudent i la van observar amb atenció mentre agonitzava a terra. Per si de cas, el Xein ja havia desenfundat les seves dagues i la Rox havia carregat una tercera fletxa a l’arc.

No va caldre. Amb un darrer estremiment, el berrugós va expirar.

Els obrers van començar a llançar víctors mentre els Guardians esperaven una mica més amb les armes a punt per assegurar-se que el monstre estava definitivament mort. Al final la Rox va baixar l’arc i va saltar a terra; el Xein es va reunir amb els treballadors.

—No us hi acosteu —els va advertir—. Fins i tot mort és molt perillós.

—I… es quedarà aquí? —va preguntar el cap de l’obra, preocupat—. Hem de tornar a la feina i hem perdut dos homes.

Se li va trencar la veu. Llavors va desviar la mirada cap al racó on jeien els dos cossos; un, mig devorat, de l’obrer que havia tingut la desgràcia de ser el primer de topar amb el berrugós; l’altre, quasi irreconeixible, amb la pell pràcticament liquada per les secrecions de la criatura, pertanyia al company que havia intentat rescatar-lo abans no arribessin els Guardians.

El Xein va donar un cop d’ull al cel; el sol començava a baixar.

—És millor que ho deixeu estar per avui —va opinar—. Aviat es pondrà el sol i encara tenim feina aquí.

—Demà al matí estarà tot net —va prometre la Rox mentre s’apropava a ells.

Els va costar una mica aconseguir que els obrers deixessin lliure la zona; els van convèncer gràcies a l’ajut de tres Guardians més que van arribar tot seguit des del punt de vigilància més proper. Els acompanyava el capità Salax.

El Xein i la Rox es van quadrar en veure’l.

—Informeu-me’n —es va limitar a dir el seu superior.

La Guardiana va explicar breument el que acabava de passar i el capità va assentir, conforme.

—Heu trobat indicis que hi hagi més monstres pels voltants? Els berrugosos no acostumen a atacar en solitari.

S’adreçava a tots dos, però va tornar a contestar la Rox mentre el Xein callava. Temps enrere havien quedat que ho farien així, perquè ella era una Guardiana exemplar i, en canvi, el Xein havia causat problemes en el passat i s’estimava més no cridar l’atenció. El capità Salax coneixia perfectament l’historial de tots dos.

—Encara no hem tingut ocasió de revisar la zona, senyor.

Ell va assentir de nou.

—Bé. Teníeu torn de vigilància després de sopar?

—Aquest vespre no, senyor.

—Doncs ara el teniu. Ajudeu a desembarassar això. Després formarem patrulles i inspeccionarem l’àrea per si hi hagués més berrugosos amagats en algun lloc. I també reforçarem la protecció al barri, almenys aquesta nit.

La Rox i el Xein van fer que sí sense protestar. Sabien que es quedarien sense dormir i probablement també sense sopar, però eren conscients de la importància d’assegurar-se que no hi hagués més monstres amenaçant les vides dels habitants del barri.

Els Guardians van organitzar grups de treball. Havien d’emprendre una tasca delicada: retirar el cadàver del monstre, una acció arriscada fins i tot per a ells. I també havien de portar a les famílies els cossos de les víctimes. La Rox i el Xein es van sentir molt alleujats quan els van enviar a patrullar pels voltants. Els Guardians eren lluitadors i no estaven acostumats a les subtileses. La majoria d’ells no tenien facilitat per relacionar-se amb la gent corrent en general, ni per consolar els familiars dels morts en particular.

—Que bé —va comentar el Xein mig de broma mentre la Rox i ell s’allunyaven carrer avall—. Encara ens podem arribar a endur alguna cremada de propina, eh?

Ella el va mirar fixament.

—Havies de saltar per damunt d’ell així? Et podria haver esquitxat amb l’àcid.

Ell va arronsar les espatlles.

—Te l’he posat a tir, no? Au va, Rox, tranquil·la. Tot ha anat bé.

—Avui sí. Demà no ho sabem…

—Trobes que m’arrisco massa?

—Trobo que presumeixes massa. T’encanta exhibir les teves habilitats davant de la gent corrent. I algun dia t’oblidaràs de tallar-te els cabells.

El Xein va somriure. Era una expressió habitual a les aldees que s’havien d’enfrontar als ditsllargs; la utilitzaven per descriure la gent excessivament descurada. No tothom en coneixia el significat; ell l’havia après de l’Axlin.

—Gaudeixo fent el que faig —es va limitar a respondre—, i suposo que se’m nota una mica, però no hi veig cap mal. Està bé que almenys un dels dos somrigui de tant en tant, per variar.

Ella li va llançar una mirada de cua d’ull que era un retret.

—Rox, no tens sentit de l’humor.

—I tu no tens sentit del ridícul.

Ell no s’ho va prendre malament. Tot i que de vegades estaven en desacord en qüestions menors, a l’hora de la veritat eren un equip molt eficaç i ben compenetrat; per aquesta raó els emparellaven sovint en patrulles, punts de vigilància o missions de reconeixement. El Xein tenia entès que normalment els reclutes acabats de graduar patrullaven amb Guardians més veterans, però, en el cas d’ells dos, els seus superiors havien fet una excepció. Al cap i a la fi, la Rox i el Xein eren els únics de la seva promoció graduats amb honors. Havien sobreviscut a una prova en què havien caigut tots els companys de brigada i ho havien fet junts. El Xein no sabia si es compenetraven tan bé en la lluita d’una manera natural o bé si havia sorgit com a resultat de l’experiència plegats al Bastió, però li era igual. Ell havia format equip amb altres companys en diverses missions; funcionava bé amb qualsevol, perquè tots els Guardians eren professionals seriosos i disciplinats, però se sentia molt més còmode amb la Rox. I tenia la sensació que, malgrat tot, a la noia li passava el mateix amb ell.

L’Axlin havia llogat una habitació en un edifici de dues plantes al segon eixample. Hi havia viscut una família amb diversos fills que s’havien anat independitzant al llarg dels anys i havien deixat habitacions buides. La mare, ja vídua, les llogava sobretot a joves solters com l’Axlin, que s’havia quedat la cambra més petita. Com que es passava quasi tot el dia a la biblioteca, no necessitava res més.

Quan va arribar a casa, es va trobar l’arrendadora escombrant l’entrada.

—Avui arribes tard, Axlin —li va dir en veure-la—. Hauries d’anar més amb compte.

Ella sabia que a la mestressa de la casa no li agradava que voltés per fora un cop es ponia el sol. D’una banda, la seva preocupació li resultava entranyable, perquè implicava un afecte autèntic; de l’altra, no podia evitar que de vegades la irrités. Havia viatjat molt i, amb l’única excepció de la Gàbia, qualsevol dels llocs que havia visitat era cent vegades més perillós que passejar de nit per la Ciutadella. En comparació, fins i tot era més arriscat sortir de casa a la llum del dia a la seva aldea natal. Però la dona era poruga i no ho podia entendre. Només veia la coixesa i la joventut de l’Axlin. La noia mirava de tenir paciència amb aquells comentaris, tot i que alguns dies se li feia molt difícil.

—No passa res, Maxina. Vivim a la Ciutadella, aquí no hi ha monstres. Recorda que els Guardians ens protegeixen.

La dona va negar amb el cap.

—De vegades aconsegueixen entrar i matar algú, ja ho saps. És millor ser prudent.

L’Axlin va pensar que era la segona persona en pocs dies que parlava en aquells termes. Feia més d’un any que vivia a la Ciutadella i una de les coses que sempre li havien cridat l’atenció era la despreocupació dels habitants, especialment als eixamples. Com si els monstres no fossin una realitat, sinó criatures de ficció que només existien als malsons i no sortien mai del món dels somnis.

Però les últimes setmanes tenia la sensació que els atacs s’havien multiplicat. I els ciutadans tenien més por. I més desconfiança.

—Què, mare, un altre cop intentes espantar l’Axlin? —va exclamar el fill petit de la dona, l’únic que encara vivia amb ella—. No ho aconseguiràs; ella ha vist més monstres que tu i jo plegats.

La Maxina va sospirar.

—Aquest és el problema; es pensa que és una Guardiana i un dia tindrem un disgust.

L’Axlin li va dirigir una mirada de sospita. La Maxina sempre extremava les queixes i els planys quan es produïen nous atacs i incursions dels monstres.

—Ha passat alguna cosa mentre era fora? —va preguntar.

La dona va negar ràpidament amb el cap.

—Què? No, en absolut.

—Han entrat berrugosos a l’anell exterior, en una zona en obres —va informar el seu fill.

La Maxina li va llançar una mirada que era un retret.

—No hauries de parlar d’aquestes coses!

—Per què? A l’Axlin li interessen. Mira com li brillen els ulls.

—Precisament per això. No em sembla bé. El que hauria de fer és buscar-se un noi honrat i treballador, formar una família i…

—Potser un dia ho faré, Maxina, però no a curt termini. —L’Axlin la va interrompre amb fermesa.

—Si continues perseguint monstres, no sé si viuràs per fer realitat aquests plans, noia —va rondinar la dona.

—Mare, deixa-la en pau. Ja té edat per saber el que fa. —I després el noi va preguntar amb interès a la jove—: Aniràs a veure els berrugosos?

El cert era que l’Axlin no havia vist mai de prop un berrugós. Estaven magníficament il·lustrats en alguns bestiaris que havia consultat a la biblioteca, però no era el mateix.

—No ho crec —es va limitar a respondre—. S’ha fet tard i estic cansada.

La Maxina va assentir satisfeta. L’Axlin es va acomiadar d’ells i va pujar a casa seva, una habitació petita i estreta on tan sols hi cabien un catre, una taula, una cadira, un bagul i un petit braser que en aquella època de l’any només feia servir per escalfar el menjar que comprava a les parades del carrer, o que li preparava la Maxina. Però aquell vespre no tenia temps de sopar. Va treure del sarró els llibres que havia agafat de la biblioteca i hi va ficar dins el seu quadern, una ploma i un tinter per prendre notes i un carbonet per dibuixar.

Va dubtar un moment abans de furgar al bagul fins que hi va trobar una bosseta de fulles de menta i la va afegir a la resta de coses. Va donar una ullada vacil·lant a la ballesta oblidada en un racó i finalment va decidir que no se l’enduria. A alguns Guardians no els agradava veure-la armada pels carrers de la ciutat. A més, una zona mig urbanitzada, encara que fos a l’anell exterior, era força segura. I si l’alerta per la presència dels berrugosos havia arribat fins allà, segur que els Guardians ja se n’havien ocupat feia estona.

Va acabar d’omplir el sarró, se’l va penjar a l’espatlla i va baixar l’escala. Abans de sortir es va abocar a la finestra amb precaució i va comprovar que la Maxina ja no hi era.

En sortir de casa va anar ranquejant carrer avall, en direcció a l’anell exterior.

La Rox i el Xein van recórrer l’àrea que els havien assignat, però no hi van trobar cap rastre de nous monstres. En realitat allà no hi vivia gairebé ningú, almenys de moment. Era una zona en obres; l’estaven urbanitzant perquè els nous habitants de la Ciutadella s’hi poguessin instal·lar en el futur. Temps enrere havien expulsat tota la gent que hi vivia en cabanes improvisades per poder començar les tasques de construcció. Quan les acabessin, els carrers estarien empedrats, els edificis serien consistents i segurs i el barri tindria serveis sanitaris bàsics, fonts, clavegueram, una escola per als nens, una consulta mèdica i fins i tot zones enjardinades. Algun dia tot l’anell exterior de la Ciutadella estaria urbanitzat de la mateixa manera i s’acabarien les barraques, els carrers enfangats i els pous insalubres. El Xein havia après de seguida que a les zones precàries de l’anell exterior s’hi colaven monstres, tot i que hi havia les muralles. Tant el cor de la ciutat com els dos eixamples havien estat remodelats seguint un pla dissenyat amb antelació i, a més de comoditats urbanístiques, incloïen mesures de seguretat efectives contra les incursions dels monstres.

Quan van tornar a la zona de l’atac per informar, es van assabentar que els seus companys havien localitzat dos berrugosos amagats en un altre edifici en construcció i els havien liquidat de manera ràpida i eficaç. A més, es van trobar una escena curiosa: un Guardià alt i musculós escoltava impàvid les protestes d’una noia de cabells curts i arrissats, a la qual mantenia a distància del lloc on els seus companys continuaven enretirant els cossos dels monstres. Quan la va veure, el Xein va sospirar resignat.

—… però ja són morts, oi? —insistia l’Axlin—. Per què no m’hi puc acostar?

—Els berrugosos fins i tot morts són perillosos, ciutadana —va respondre el Guardià amb veu neutra, però en un to lleugerament irritat que suggeria que no pronunciava aquelles paraules per primera vegada.

L’esbufec impacient de l’Axlin va indicar que tampoc no era la primera vegada que ella les escoltava.

—Ja sé que els furóncols secreten una substància altament corrosiva, però…

—D’on treu aquestes paraules? —es va preguntar la Rox, divertida.

—Jo diria que últimament deu haver llegit massa —va opinar el Xein.

Mentre avançava cap a ells disposat a intervenir, va sentir darrere seu la veu de la Rox:

—És millor que no ho facis.

Ell no va fer cas de l’advertència. Per alguna raó sentia que la presència de l’Axlin en aquell lloc en part era responsabilitat seva. Li havia dit que no es fiqués en la feina dels Guardians, però potser no li ho havia deixat prou clar.

—Ja és fosc, ciutadana —va dir—. Hauries de tornar a casa abans no hàgim de lamentar més incidents.

Va notar amb una certa satisfacció que ella s’estremia lleugerament en sentir la seva veu. Malgrat tot, quan es va girar cap a ell, la jove li va sostenir la mirada amb fermesa i no li va tremolar la veu a l’hora de respondre:

—He comptat mitja dotzena de companys teus aquí al voltant, Guardià. Ara mateix no hi ha un lloc més segur que aquest a la Ciutadella. Excepte el vostre quarter general, és clar. M’hi vols enviar? —va preguntar alçant una cella.

—Nosaltres només ens ocupem dels monstres —va replicar fredament el Xein—. Si causes problemes, s’encarregaran de tu els Algutzirs del Jerarca. Potser t’estimes més passar la nit en una cel·la de la presó. Jo, personalment, opino que estaries millor a casa teva, però tu decideixes.

L’Axlin va aclucar els ulls.

—Només estic passejant per la ciutat. No em poden detenir per això.

—Potser no t’han explicat que aquesta zona, de moment, està restringida. Si no segueixes les nostres instruccions, presentarem una queixa als algutzirs. I t’asseguro que per això sí que et poden detenir.

Ella el va mirar, molt indignada. Ell la va continuar observant amb indiferència i amb els braços plegats sobre el pit.

Al final l’Axlin va desistir. Va aixecar la mà amb el quadern i va dir:

—Només vull fer uns dibuixos, Xein. No tinc la més mínima intenció de tocar els cossos.

Llavors va ser ell qui va haver de reprimir un estremiment quan va sentir el seu nom dels llavis de l’Axlin, però no va permetre que l’afectés.

—Ves-te’n, ciutadana —va insistir—, o et traurem d’aquí per força.

Ella també va encreuar els braços.

—Endavant, fes-ho. —El va desafiar.

L’altre Guardià va fer un pas endavant i es va decidir a parlar:

—Arribar a aquests extrems no beneficia ningú, ciutadana. Els Guardians som aquí per protegir els habitants de la Ciutadella, no per enfrontar-nos-hi. Si us plau, torna a casa i deixa’ns continuar la nostra feina. Si tens curiositat pels berrugosos —va prosseguir abans que l’Axlin pogués replicar—, pots consultar els bestiaris que hi ha a la biblioteca del primer eixample; alguns són molt complets.

El Xein no va poder reprimir un somriure i l’Axlin es va enfurismar, convençuda que tots dos s’estaven rient d’ella. Amb tot, no volia continuar discutint. Es va inclinar davant d’ells amb un gest burleta, como si fos davant d’una alta autoritat, els va donar l’esquena i es va allunyar ranquejant en la nit.

—Això dels bestiaris li ha molestat de debò —va comentar el Xein, sense deixar de somriure.

El seu company estava desconcertat.

—Per què? Jo només volia ajudar.

—Treballa a la biblioteca. I precisament copia bestiaris. O alguna cosa semblant.

—Oh. No ho sabia. Sé que li interessen molt els monstres, perquè l’he vist altres vegades preguntant per ells. Alguns Guardians deixaven que s’acostés a mirar, però em penso que ja els han advertit que no ho facin.

El Xein hi estava d’acord.

—És el millor.

Va buscar amb la mirada la Rox, perquè tenia ganes d’acabar aquella conversa, i la va veure una mica més lluny informant el capità.

El seu company va captar el gest i es va acomiadar amb un parell de copets amistosos a l’espatlla.

—Bona guàrdia —li va desitjar.

—Bona guàrdia —va contestar el Xein. I va anar a reunir-se amb la Rox, que arribava amb novetats.

—Hem de fer una altra ronda pel sector de la porta est —va informar la Rox—. Tenen por que hagin entrat per allà.

El Xein va assentir conforme.