14

El Xein duia la llança penjada a l’esquena i enarborava el matxet amb el qual acabava de seccionar l’apèndix de la criatura. Estava alerta, però serè i segur d’ell mateix, amb els músculs en tensió.

—Enrere, Axlin —va dir sense mirar-la.

Ella va intentar retrocedir sense acabar d’assimilar el que estava passant. Va aconseguir posar-se dreta i es va recolzar a la paret.

No podia deixar de mirar el Xein.

D’una banda, l’horroritzava el fet que estigués tan a prop del monstre, perquè el podia matar d’un sol cop i devorar-lo davant dels seus ulls. De l’altra, la manera com s’enfrontava a la criatura era extraordinària. Sense por, amb fermesa, absolutament convençut de la seva victòria.

«Soc un caçador de monstres —li havia dit una vegada—. Són ells que em tenen por a mi».

El bombollador va retrocedir fins a l’aigua, però no es va enretirar del tot. Encara va deixar mig cos fora, disposat a atacar des d’allà.

Una segona figura va aterrar a l’altra vora del canal. L’Axlin la va reconèixer de seguida: era la Rox, armada amb una destral. Ella i el Xein van creuar una mirada, res més. I després van fer una cosa tan increïble que a l’Axlin li va costar d’acceptar que no estava somiant.

Tots dos van saltar alhora i es van creuar a l’aire. Va ser un salt prodigiós, que el Xein va rematar amb un giravolt. El monstre va elevar els tentacles per intentar capturar-los, però el moviment inesperat dels Guardians l’havia confós. El Xein va aterrar a l’altra vora. La Rox es va deixar caure, flexionant els genolls, just enfront de l’Axlin, en el lloc que havia ocupat el seu company.

El bombollador va començar a bramar. En la seva trajectòria, els Guardians li havien amputat dos apèndixs més. L’Axlin va contemplar meravellada com repetien aquella coreografia formidable, saltant alhora per sobre del monstre des de vores oposades, executant piruetes impossibles a l’aire per seccionar els tentacles que intentaven atrapar-los. Només van necessitar tres salts per inutilitzar-los tots. Aleshores el Xein va deixar el matxet per enarborar la llança i va tornar a saltar.

Va caure amb tot el seu pes sobre el cos del bombollador amb la punta de la llança cap avall i hi va enfonsar gairebé dues terceres parts de la longitud de l’arma. La criatura es va moure entre sotracs d’agonia mentre el noi es mantenia ferm, aferrat a la llança, encara que els peus li rellisquessin sobre la pell viscosa.

Per fi, amb una última sotragada, el monstre va sucumbir i es va anar enfonsant lentament dins l’aigua. El Xein va recuperar la llança d’una estrebada, va saltar de nou a la vora i va aterrar just davant de l’Axlin amb elasticitat i elegància.

—Estàs bé? —li va preguntar la Rox.

L’Axlin no podia deixar de mirar el Xein, però, en sentir la veu de la Guardiana, va parpellejar i es va obligar a girar-se cap a ella.

—Sí, jo… Moltes gràcies.

Ho va dir a la Rox, però després va tombar el cap per incloure el Xein en l’agraïment.

Ell, en canvi, no l’estava mirant.

El Dex i l’Oxània es van reunir amb ells. El noi va abraçar l’Axlin, molt alleujat de veure-la sana i estàlvia.

—Quin ensurt! Encara no m’ho puc creure: un bombollador aquí, a la Ciutadella! Si no arriba a ser pels Guardians…

La Rox els mirava amb curiositat.

—A tu també t’interessen els monstres?

—He llegit el seu llibre —va contestar el Dex, que encara tenia el braç al voltant de les espatlles de l’Axlin—. Treballem plegats a la biblioteca.

—No perdis més el temps amb xerrameques inútils. —L’Oxània, que continuava molt alterada, el va interrompre—. Hem de trobar el Bròxnan!

—El monstre és mort, Oxània. —El Dex va intentar calmar-la—. I ell ha fugit abans que ningú. Segur que està bé.

Ella va negar amb el cap.

—El monstre no és l’únic que em preocupa. El meu germà ens estava seguint, te’n recordes? Si el troba…

L’Axlin, que observava de cua d’ull el Xein i la Rox, va sorprendre una mirada d’entesa entre tots dos, com si sabessin exactament de què estava parlant l’Oxània.

—La dama té raó —va dir ell—. Hem de trobar el vostre amic de seguida. Hem matat el monstre, però potser n’hi ha més. Faré una ronda pels voltants, només per assegurar-me’n.

—Entesos —va assentir la Rox—. Nosaltres ens encarregarem de buscar el Bròxnan.

—Moltíssimes gràcies —va dir el Dex molt alleujat.

—Hem tingut molta sort que estiguéssiu patrullant precisament en aquesta zona —va comentar l’Axlin.

Cap dels dos Guardians es va molestar a respondre i el Xein li va dirigir una mirada gèlida. Ella intuïa que les seves sospites eren correctes, però alhora se sentia culpable per desconfiar de les persones que l’acabaven de salvar d’una mort segura.

El Xein es va acomiadar amb un gest i es va allunyar d’ells, donant voltes a la llança mentre caminava per la vora del canal a pas lleuger, sense mirar enrere.

El grup, reforçat amb la presència de la Rox, va recórrer el canal cercant el Bròxnan. Van arribar fins al túnel col·lector sense trobar-lo. El Dex, que anava el primer, es va aturar indecís.

—Continuem per aquí?

—No pot haver anat per enlloc més —va assenyalar l’Axlin—. Però…

Va mirar la Rox, perquè sabia que els de la seva classe tenien un sentit especial per detectar monstres.

—És segur —va confirmar la Guardiana. I l’Axlin va respirar fondo més tranquil·la.

Es van internar al túnel. Tots, llevat de la Rox, que hi veia millor a la penombra, van tardar una mica a acostumar-se a la resplendor dèbil que es filtrava per les lluernes enreixades del sostre.

—Bròxnan! —va cridar l’Oxània.

L’eco li va retornar el so de la seva veu. L’Axlin va agusar l’oïda, però no va captar ni la més mínima resposta per part del jove desaparegut.

Tot d’una, el Dex va saltar enrere fent un crit d’alarma i tots es van espantar.

—No passa res, tranquils —va dir a l’instant—. Només era una rata.

—Quin ensurt! Mira que n’ets, de ximple! —L’Oxània va protestar.

L’Axlin estudiava de reüll la Rox. Sabia que no era una dona de gaires paraules, però li estranyava molt que no li hagués preguntat què hi feien, al canal. Certament, no era un lloc adequat per a ningú i encara menys per a l’Oxània. El Xein tampoc no havia comentat res sobre el tema. La seva intervenció amb els monstres havia estat providencial. Que potser ja sabien que els trobarien allà?

Va mirar de treure’s aquells pensaments del cap. «Segurament devien estar rastrejant el monstre. Els Guardians sempre són allà on hi ha monstres; almenys, això és el que diuen ells». No era exactament així, per descomptat. L’Axlin havia conegut moltes aldees que sobrevivien com podien sense l’ajut dels Guardians.

Potser donaven per fet que l’Axlin també era al canal perquè hi havia un monstre. Al capdavall, coneixien bé la seva feina, sobretot el Xein.

Però quina explicació podien trobar al fet que l’haguessin acompanyat el Dex, el Bròxnan i l’Oxània?

—Ens dirigíem a l’anell exterior —va dir en veu molt baixa.

Sabia que la Rox captaria les seves paraules. Els Guardians tenien l’oïda molt fina.

—La vostra ruta no és cosa nostra —va contestar ella.

L’Axlin es va sentir molt alleujada. Allò volia dir que les seves sospites eren infundades. Els Guardians els escortarien fins que estiguessin fora de perill i després els permetrien continuar el seu camí sense intervenir. Podrien arribar a la muralla, el Bròxnan i l’Oxània se n’anirien amb el carro del quincallaire i tot s’hauria acabat.

—Moltes gràcies —va murmurar—. Per salvar-nos la vida —va afegir després.

—És la nostra feina.

És clar que ho era, però l’Axlin no podia deixar de pensar en el Xein apareixent de sobte per interposar-se entre ella i el monstre que havia estat a punt de devorar-la.

Sabia que la missió a la qual s’havia consagrat consistia a fer aquesta mena de coses, però, per alguna raó, desitjava que ho hagués fet per motius personals, perquè es preocupava realment per ella.

Es va sentir estúpida per continuar pensant així. L’havia vist en acció i sabia què era capaç de fer. Amb tot, veure’l mentre lluitava juntament amb la Rox havia estat una cosa molt diferent. Semblaven dues cares de la mateixa moneda, com el sol i la lluna, tan lluny de les persones corrents com ho estaven els falcons dels escarabats.

Sabia que en el món del Xein no hi havia espai per a ella, però constatar-ho repetidament no ho feia menys dolorós.

—Bròxnan! —va exclamar l’Oxània, i va arrencar a córrer pel túnel.

Els altres la van seguir i la van veure llançar-se als braços del jove aristòcrata, malparat i atordit, però viu. Ella plorava d’alleujament i ell la va abraçar amb força enfonsant-li la cara entre els cabells rossos.

El Dex va donar un copet afectuós al braç al seu germà, encantat de veure’l. Ell li va somriure.

—Què ha passat amb el monstre? —va preguntar.

—L’han matat els Guardians —va contestar l’Oxània.

Llavors el Bròxnan es va fixar en la Rox. Es va sobresaltar una mica en veure-la, però de seguida es va relaxar.

—Gràcies, Guardiana —va murmurar.

Ella va inclinar el cap.

—És la nostra feina —es va limitar a repetir la Rox—. Au, sortim d’aquí. Com més aviat us allunyeu del canal, millor per a tots.

El grup es va tornar a posar en camí, encapçalat pel Bròxnan i l’Oxània, que continuaven abraçats estretament.

—Sembla que amb l’ensurt el meu germà ha recuperat una mica el seny —va comentar el Dex en veu baixa.

L’Axlin va somriure. No hi havia res com enfrontar-se a un monstre per valorar les coses que realment eren importants, va pensar. Sovint tenia la sensació que els habitants de la Ciutadella dedicaven massa temps a preocupacions trivials. Probablement perquè sabien que encara tenien tota la vida per davant. En canvi, a les aldees de l’oest això no es podia donar mai per fet.

Per fi van veure llum al final del túnel. El Bròxnan i l’Oxània van alleugerir el pas i el Dex va donar la mà a l’Axlin perquè no es quedés enrere. En general, ella no acceptava aquella mena d’ajuts, perquè no els necessitava, però en aquell moment se sentia especialment vulnerable. L’atac del bombollador l’havia sorprès amb la guàrdia baixa perquè, ara ho entenia, estava aprenent a viure com la resta d’habitants de la Ciutadella, centrats en els seus assumptes i sense preocupar-se pels monstres. I era perillós, va pensar. Quan creixies sabent que tard o d’hora moriries devorat per un monstre, reaccionaves d’una manera més racional. En canvi, la Ciutadella atorgava una cosa que la gent de les aldees no tenia: esperança.

L’esperança era una arma de dos talls. Implicava tenir por de perdre una vida a la qual es donava més valor del que havia tingut mai.

Va aferrar la mà del Dex gairebé sense adonar-se’n. Encara s’estremia en pensar que havia estat tan a prop de ser devorada pel bombollador. Maldestra, indefensa, sense disposar ni tan sols de la seva ballesta per defensar-se. I aleshores havia arribat el Xein.

Inesperadament, el va veure retallat contra la llum del final del túnel i va parpellejar pensant que era la seva imaginació. Però no, era real; els estava esperant a l’altre costat.

Van deixar enrere el Bròxnan i l’Oxània, que s’havien aturat a la penombra per compartir un petó molt apassionat, i van sortir del túnel per reunir-se amb el Guardià. L’Axlin el va observar dissimuladament. Les taques de fang a l’uniforme eren l’únic rastre de la lluita en la qual acabava de participar. Es mostrava tan tranquil com si vingués de fer una passejada ben plàcida. Fins i tot tornava a dur les armes netes.

—No hi ha perill —va anunciar.

Va creuar una mirada amb la Rox i va semblar que s’entenien de nou sense necessitat de paraules. Llavors el Dex va deixar anar la mà de l’Axlin i de sobte ella va ser conscient que havien anat entrellaçats fins a aquell moment.

—Com sortim d’aquí? —va preguntar intentant centrar-se.

—Hi ha una escala a la cantonada, al ramal de l’esquerra —va indicar el Xein—. Des d’allà podeu pujar el carrer; sortireu molt a prop de la porta de l’anell exterior.

El Dex es va mostrar molt alleujat.

—Gràcies per tot, de debò. Hi ha hagut un moment que he pensat que no ens en sortiríem.

A l’Axlin li va semblar detectar un lleu indici de somriure a la cara del Xein, però l’expressió li va canviar sobtadament, com si l’haguessin congelat.

—Xein…? —va murmurar.

Els ulls se li havien quedat en dues ranures i tenien una brillantor sinistra. La cara se li havia tornat de pedra, com si estigués veient alguna cosa que li desagradava profundament.

La Rox també se n’havia adonat. Es va posar tensa, atenta al seu senyal.

Aleshores va passar una cosa estranya. Tot d’un plegat el Bròxnan va empènyer l’Oxània contra la Guardiana i es va tirar de cap a l’aigua.

—Brox! —va cridar el Dex—. Què fas?

La Rox va aguantar la jove perquè no caigués a terra. Del pit del Xein va sortir un grunyit sord, com el d’un animal.

L’Axlin no entenia què estava passant. No havia vist el Bròxnan tirant-se a l’aigua i es va pensar que hi havia caigut. Encara es va sorprendre més en veure com el Xein donava voltes a la llança i tirava el braç enrere, apuntant al lloc on s’havia submergit. El va agafar del canell alarmada.

—Xein! Què fas?

El noi li va dirigir una mirada tan colèrica que ella el va deixar anar astorada, i va retrocedir per apartar-se’n.

—Xein, allà —va assenyalar la Rox.

Van veure el Bròxnan nedant riu avall amb lleugeresa. Havia arribat sorprenentment lluny.

El Xein va assentir i va arrencar a córrer per la vora per enxampar-lo.

—Brox! —va cridar el Dex.

Va intentar córrer cap a ell, però la Guardiana el va aturar.

—Espera, no hi vagis, és perillós. Hi ha un altre monstre a l’aigua. El Xein intentarà abatre’l abans no atrapi el Bròxnan.

—Oh, no —va murmurar el noi—. Si us plau, traieu-lo de l’aigua!

L’Axlin se’ls va quedar mirant atordida. L’explicació de la Rox no justificava el comportament tan estrany del Bròxnan, però sí el del Xein, almenys en part.

Amb tot, li havia vist l’expressió quan mirava el Bròxnan. La determinació amb la qual l’havia apuntat amb l’arma. El gest d’ira del seu rostre en veure que s’havia escapat.

Tot i que volia creure les paraules de la Guardiana, hi havia alguna cosa que no l’acabava de convèncer. Per això, sense adonar-se del que feia, va arrencar a córrer darrere el Xein. Va sentir que el Dex la cridava i va pensar que la Rox l’aturaria, però no ho va fer.

L’Axlin va arribar al lloc en què el canal es creuava amb un altre més gran que fluïa paral·lel a la muralla. Va tombar la cantonada i va mirar al seu voltant. Es va sobresaltar en veure el Xein uns quants passos més endavant, a la mateixa vora. Tenia tot el cos en tensió, concentrat al màxim, la llança a punt i la mirada clavada en una figura que corria per l’altra vora.

La jove va obrir la boca per cridar, però el Xein va ser més ràpid i l’arma va sortir disparada, tan ràpida que ella amb prou feines va ser conscient que l’havia llançat, i va travessar amb una precisió brutal el cos de la persona que fugia d’ells a l’altre costat del canal.

L’Axlin va veure com el Bròxnan, empalat per la llança del Xein, queia l’aigua amb un xipolleig sonor.

Va cridar.

Llavors ell es va adonar de la seva presència i es va girar a mirar-la. Si l’Axlin no hagués estat tan alterada, potser hauria detectat la confusió en el seu rostre, l’horror, el dolor. Però ella acabava de veure com assassinava a sang freda el germà del seu millor amic.

Quan el Xein va provar d’agafar-la, ella se’l va treure de sobre i el va mirar amb espant i repugnància, incapaç de reconèixer en aquell assassí despietat el noi que havia estimat.

—No em toquis —va mussitar—. No te m’acostis.

Alguna cosa es va trencar dins d’ell. Era com si les llàgrimes dels ulls de l’Axlin tinguessin el poder de travessar-li el cor com la daga més letal. Va estar a punt d’explicar-li el que havia passat realment, de revelar-li el secret principal de la Guàrdia de la Ciutadella; qualsevol cosa perquè ella deixés de mirar-lo d’aquella manera. Però la disciplina que havia après al Bastió es va imposar sobre els seus desitjos.

L’Axlin no ho havia de saber. Cap persona corrent ho havia de saber.

Es va recompondre i va ser capaç de dir:

—Te n’has d’anar d’aquí, ciutadana. Ves amb els teus amics i no tornis a interferir en la feina dels Guardians.

Ella va obrir la boca per dir alguna cosa, però finalment va negar amb el cap, li va dirigir una altra mirada horroritzada, va fer mitja volta i es va allunyar tan de pressa com va poder.

El Xein la va veure desaparèixer desolat. Fugia d’ell com si fos un monstre. I era un gest inútil, perquè si ell hagués tingut intenció de fer-li mal, l’hauria pogut atrapar d’un salt. O matar-la des d’allà amb un sol cop de llança.

Es va estremir d’horror. Va sentir nàusees, però es va mantenir ferm. Només quan ella va tombar a la cantonada i va desaparèixer de la seva vista, es va permetre desplomar-se contra el mur, víctima d’una sobtada debilitat.

«Es pensa que soc un monstre. Pitjor que un monstre», es repetia. Al capdavall, atacar i devorar persones era propi dels monstres. En canvi, els éssers humans podien triar. I tots, especialment els Guardians, superiors a la gent corrent, eren responsables dels seus actes.

Com podia explicar a l’Axlin que ell seria incapaç de fer mal a un altre ésser humà? Que formava part de la seva naturalesa protegir-los, vetllar per ells…, especialment per l’Axlin i les persones que eren importants per a ella?

Va tancar els ulls. «En el fons és el que volies, no? —es va recordar—. Perdre-la de vista. Deixar de sentir alguna cosa per ella».

Sens dubte, el primer objectiu l’havia aconseguit de sobres. L’Axlin no li tornaria a dirigir la paraula mai més després d’allò. Però el segon…

S’havia esforçat molt a convèncer-se que l’havia oblidat, que ja no l’estimava, que la seva història s’havia acabat per sempre.

Però…

Es va sobresaltar una mica quan la Rox va aterrar suaument al seu costat.

—Tot bé?

El Xein va tornar a la realitat i va intentar centrar-se.

—Sí, jo… he abatut el metamorf. L’hem de treure de l’aigua… No ens convé que els algutzirs en trobin el cos.

Ella va assentir.

—He sentit cridar l’Axlin.

Ell va respirar fondo.

—M’ha vist matar-lo.

Es va fer un silenci dens entre ells.

—En part ha estat culpa meva —va reconèixer finalment la Rox—. L’hauria d’haver aturat. No em pensava que arribaria tan ràpid.

—Corre més de pressa del que sembla. Jo també hauria d’haver anat més amb compte. He parat en girar a la cantonada pensant que estava fora de la seva vista. Hauria d’haver perseguit el metamorf una mica més lluny, però m’he precipitat i ella ha pensat que… en fi… No li he dit que estava equivocada.

La Rox va observar un instant el seu company, que intentava mantenir-se serè però tremolava lleugerament. Li va posar una mà damunt del braç per donar-li suport.

—Després ens ocuparem d’això. Ara hem de recuperar els dos cadàvers, el del canviapell i el del Bròxnan de debò, portar-los al quarter i lliurar l’informe.

El Xein va aixecar el cap amb esperança.

—I si el Bròxnan de debò encara és viu? Potser…

Ella va fer que no amb el cap.

—El metamorf n’ha usurpat la identitat als túnels. Ha vingut fins aquí seguint aquells joves i em penso que l’estava buscant deliberadament. Si tenia intenció de substituir-lo concretament a ell, dubto molt que l’hagi deixat amb vida.

Ell va arrufar les celles pensatiu.

—Tens raó. S’ha fet passar pel germà de la noia i després pel seu xicot. Creus que estava interessat en ella en particular?

—M’ha semblat entendre que pensaven fugir plegats.

El Xein es va estremir de repugnància.

—Sort que l’hem aturat a temps.

—Sí. Em sap greu per ella, però és el millor. —La Rox va fer una pausa i va mirar el seu company—. És el millor —va repetir—. Encara que ells no ho sàpiguen i no ho hagin de saber mai.

Ell va assentir mentre intentava recuperar-se del sobresalt.

—On són ara? Vull dir…

—S’han escapat un altre cop pels túnels. Fugien de tu —va afegir després de fer una pausa.

El Xein va tancar els ulls. La Rox li va donar un copet d’ànim a l’espatlla.

—Hem d’acabar la feina. Ells estaran bé ara que hem liquidat tots els monstres, i a tu et distraurà tenir una tasca entre mans. Ja ens encarregarem més endavant de la resta.