22

El Xein ja era a la seva habitació, estirat al llit de bocaterrosa amb els ulls tancats. La sanció s’havia acabat, però encara sentia els esclafits rítmics del fuet a l’esquena, notava com li mossegava la pell. Li havien aplicat la cura corresponent perquè es pogués reincorporar ben aviat a la rutina habitual i mentrestant li permetien descansar.

No retreia als seus superiors que l’haguessin castigat. Sabia que s’ho mereixia.

En canvi, li costava assimilar el fet que la Rox hagués rebut la mateixa sanció que ell. Se sentia angoixosament culpable per haver-la arrossegat a aquella situació.

No havia parlat amb ella en cap moment. No li ho permetien.

Ni tampoc es tornarien a veure després, quan tots dos es reincorporessin al servei. El Xein sabia que els assignarien noves destinacions i que probablement un dels dos hauria d’abandonar la Ciutadella per evitar la més mínima possibilitat de tornar a coincidir.

Va sospirar. Seria el millor, sobretot per a ella, però la trobaria a faltar.

Algú va trucar suaument a la porta. El Xein no va contestar. No tenia ganes de veure ningú.

La porta es va obrir igualment.

—Et porto el sopar. —Era la veu del Yarlax—. Com estàs?

El Xein va grunyir alguna cosa inintel·ligible.

—Com dius?

—Que no tinc gana.

El seu company va deixar la safata damunt la taula.

—Hauries d’intentar menjar una mica —va suggerir—. Així et recuperaràs més de pressa.

El Xein no va respondre. El Yarlax va fer mitja volta per sortir per la porta, però a l’últim moment va dubtar i el va mirar de nou.

—Et puc fer una pregunta, Xein?

Ell no va dir res; ni tan sols es va molestar a aixecar el cap del coixí. De tota manera, el Yarlax va prosseguir:

—En el fons, tu no vols ser Guardià, oi?

Llavors el Xein es va girar per mirar-lo.

—Ho preguntes perquè vaig intentar fugir durant la nostra primera missió a l’exterior, amb la brigada Boira? Això va ser fa molt de temps, Yarlax.

En realitat feia poc més d’un any, però semblava que haguessin passat dècades.

—Oh, sí, aquella missió —va dir el Yarlax somrient—. No l’oblidaré mai. Ja tornàvem al Bastió, emocionats perquè havia estat bufar i fer ampolles, quan tot d’un plegat vas saltar com un robaossos i et vas tirar al riu. Hi havia un bon desnivell, company. Vaig pensar que t’havies tornat boig de sobte.

—Una mica sí —va reconèixer el Xein somrient sense voler—. Vaig creure que podria sobreviure tot sol. I de poc se’m menja un escorxador.

—Això em van explicar.

El Xein va sospirar.

—Què vols que et digui? Era jove i ingenu, i em vaig esverar.

—Eres diferent.

El Xein va arrufar les celles sense entendre’l.

—Diferent en quin sentit?

—En realitat, tots els extraviats sou diferents. —El Yarlax va seure al llit, al costat del seu amic—. La majoria dels Guardians creixem sabent què s’espera de nosaltres. Coneixem el nostre futur i tenim clares les nostres responsabilitats. Tu no ho sabies. T’ho van amagar.

El Xein no va respondre. Es va limitar a girar el cap per clavar la mirada a la paret.

—Tot i així —va prosseguir el Yarlax—, quan et van anar a buscar, quan et van dir qui eres i què s’esperava de tu…, per què et va costar tant d’acceptar-ho? Vull dir…, suposo que és lògic al principi, però… mira’t ara. Ha passat el temps, has completat la instrucció. Et vas graduar amb honors i, malgrat tot…, continues sense encaixar.

—No em vaig excedir a posta amb la Rox. Ja t’ho he explicat, Yarlax.

—No és només per això. Són els teus dubtes. Les preguntes que fas. I sé que realment vols ser un bon Guardià, però és com si, a despit de tot, alguna cosa dintre teu es rebel·lés.

El Xein va tardar una mica a contestar. Quan el Yarlax ja començava a pensar que el seu amic donava per acabada la conversa, va murmurar:

—Tenia plans.

—Com dius?

—Tenia plans. A les aldees hi ha molta gent que no gosa imaginar el futur que l’espera, però jo em defensava força bé dels monstres i… —Va fer una pausa abans de prosseguir—. Somiava trobar una noia, formar una família i veure créixer els meus fills. Sabia que seria capaç de defensar-los, que tindríem l’oportunitat de viure molts anys, potser fins i tot de ser feliços.

—Ja ho entenc —va murmurar el Yarlax—. I… vas trobar la noia?

—Sí, o això em pensava. Ella també tenia plans i en aquell moment no coincidien amb els meus, però la porta va quedar oberta… fins que la Guàrdia la va tancar de cop. —Va moure el cap—. En el fons potser va ser el millor per a tots; em penso que ja començo a entendre per què els Guardians hem de lluitar, viure i morir sols.

El Yarlax no estava segur d’haver entès a què es referia amb l’última frase. Va obrir la boca per comentar alguna cosa, però el Xein no havia acabat.

—De tota manera, tot això no és tan important. Sé que no soc el primer que tenia plans i la vida els hi ha truncat. Ni seré l’últim, o sigui que no em vull queixar per això. Amb tot, penso que els Guardians em podien haver… reclutat d’una manera una mica més civilitzada.

El Yarlax el va mirar amb curiositat. Ell, com tants altres, s’havia presentat voluntàriament al quarter general el dia del seu quinzè aniversari, acompanyat pels seus pares. No coneixia cap altra manera d’unir-se a la Guàrdia.

—Què va passar?

—Van venir a casa meva, van apallissar el meu gos, van apartar per força la meva mare, em van atacar sense dir ni una paraula, em van deixar inconscient, em van drogar i se’m van emportar sense una sola explicació i sense permetre que m’acomiadés.

El Yarlax no va saber què dir.

—Però no els tinc rancúnia pel que em van fer a mi —va prosseguir el Xein—. Tenia intenció de defensar-me i suposo que van considerar que era la manera més ràpida i efectiva de reclutar-me. Després la meva mare es va quedar sola, ningú se’n va preocupar i la van deixar completament abandonada en una aldea envoltada de monstres, on segurament no va durar ni un sol dia. Si m’haguessin deixat…, no ho sé, arreglar unes quantes coses abans d’anar-me’n…, assegurar-me que ella quedava protegida en un lloc segur…, potser no m’hauria resultat tan difícil deixar de veure els Guardians com a enemics.

—Ja ho entenc —va murmurar el Yarlax. Va dubtar un instant abans de preguntar—: És això el que t’inquieta? Un compte pendent, un assumpte que no vas poder resoldre?

El Xein va sospirar. El preocupaven molts temes, especialment els que feien referència als monstres innomenables i la seva relació amb els humans… i amb els Guardians. Però no els podia compartir amb el seu company i per això va respondre:

—Suposo que sí, però no hi donis més voltes, entesos? Les coses van anar així i no es poden canviar.

El Yarlax vacil·lava.

—Xein —va dir al final—, si jo et digués que les coses no van anar exactament com et penses pel que fa a la teva mare…, et sentiries més còmode a la Guàrdia?

Ell es va incorporar per mirar-lo fixament.

—Què estàs insinuant?

El Yarlax va desviar la vista.

—No t’ho hauria de dir, però potser és el millor que puc fer per ajudar-te a passar pàgina.

El Xein va seure al llit molt seriós.

—De què estàs parlant?

El Yarlax va respirar fondo i finalment es va decidir:

—M’han dit que la teva mare és viva, Xein, que no es va morir quan te’n vas anar.

El jove va somriure i va negar amb el cap, incrèdul.

—Això és absurd. Era una dona corrent que es va quedar sola en una aldea abandonada que ni tan sols estava ben encerclada. És impossible que es pogués defensar. Encara no entenc com vam ser capaços de sobreviure tant de temps en aquell lloc. Durant anys vaig pensar que era ella qui ens defensava tots dos, però al Bastió em van confirmar que era al revés. —Va arrufar les celles, pensatiu—. No sé com podia protegir-la quan era petit i no sabia lluitar. Suposo que els monstres d’alguna manera sabien que al nostre enclavament vivia un Guardià, encara que fos un nen. És evident que la meva mare no hauria tingut ni la més mínima oportunitat sense mi.

—No estava sola. Pel que jo en sé, la van anar a buscar.

—Qui? La Guàrdia?

—No. —El Yarlax sospitava que no era una bona idea esmentar l’Axlin i no ho va fer—. La van dur a la pedrera, et sona?

—Sí, era l’enclavament que hi havia més a la vora del nostre. —Va arrufar les celles i el va observar amb més interès—. Estàs segur del que dius? Qui t’ho ha explicat?

—No t’ho puc dir, però tinc raons per pensar que no mentia.

El Xein va guardar silenci un instant. Després va preguntar:

—I per què m’ho expliques?

—Perquè no t’ho explicarà ningú més.

El Xein el mirava fixament, sense saber si el podia creure o no. El Yarlax es va aixecar amb un sospir.

—Probablement no t’ho hauria d’haver dit. Però, si serveix perquè et quedis més tranquil i et mantinguis allunyat dels problemes… haurà valgut la pena, espero.

El Xein va inclinar el cap.

—Ja ho entenc —va dir senzillament—. Gràcies, Yarlax.

Ell el va mirar arrufant les celles.

—Conec aquest to. Què estàs tramant?

—Absolutament res —va mentir el seu amic.

—Xein —va dir el Yarlax seriós, amb els braços encreuats—, t’ho he explicat perquè deixis de rebel·lar-te contra les normes i de col·leccionar sancions perquè sí. Fes-me cas; la teva esquena t’ho agrairà.

El Xein va alçar les mans com si es rendís i li va somriure obertament.

—Ja ho sé, ja ho sé, tranquil. Has fet ben fet. És bo tenir les coses clares. Ajuda a centrar-se en el que és realment important, no trobes?

El Yarlax va aclucar els ulls.

—No sé ben bé què vols dir.

Encara somrient, el Xein li va assegurar que se sentia molt millor i el va convèncer que el deixés sol. Quan el seu amic se’n va anar, es va tornar a estirar de bocaterrosa al llit, pensatiu.

Seria possible que la seva mare fos viva? El capità Salax li va mentir quan va assegurar que no havia sobreviscut? O potser simplement va donar per descomptat que havia mort? Ben mirat, ara que hi pensava, aquella actitud no es corresponia amb els valors de la Guàrdia de la Ciutadella. Al capdavall, la institució existia per protegir la gent corrent dels monstres.

Durant molt de temps havia culpat l’Axlin de la mort de la seva mare, perquè havia dit als Guardians on els podien trobar. En canvi, ara sabia que el que ella havia fet no era gaire diferent de la manera com actuava la majoria de la gent corrent. Tothom sabia que el lloc de qualsevol jove d’ulls daurats era la Guàrdia de la Ciutadella. Informar de la ubicació d’un extraviat no era una traïció, sinó pràcticament un deure cívic.

Havien estat els Guardians els qui havien abandonat la Kinaxi a la mercè dels monstres. La podien haver escortat a un lloc segur, fins i tot se la podien haver emportat a la Ciutadella, però l’havien deixat enrere sense pensar-hi més.

Tot i això, el Xein sabia que la feina dels Guardians estava focalitzada en la Ciutadella. No és que menyspreessin la gent de les aldees, però des de feia molt de temps havien assumit que els resultava impossible protegir tothom, especialment si la gent estava disseminada per una miríada d’aldees minúscules allunyades entre si. Per això es dedicaven a salvaguardar la Ciutadella, que era el focus principal de la civilització humana, l’únic que no havia de caure mai, de cap manera. Perquè el dia que ho fes, els monstres guanyarien definitivament la guerra.

En aquelles circumstàncies la vida d’una aldeana potser no tenia tant de valor per a ells. I menys encara la vida d’una dona que havia deixat ben clar que no volia la protecció de la Guàrdia.

El Xein va arrufar les celles. La seva mare es podia haver instal·lat a la Ciutadella temps enrere; tenia l’opció de fer-ho i la va rebutjar. Encara no en comprenia les raons, però sí que entenia que els Guardians no tinguessin un interès especial a mantenir-la sana i estàlvia.

Malgrat tot, si era veritat el que li havia dit el Yarlax, algú l’havia rescatat i l’havia portat a la pedrera. I, pel que semblava, no havien estat els Guardians.

El cor li bategava una mica més de pressa. Havia passat molt de temps des que havia arribat a la Ciutadella; no se sentia capaç de donar l’esquena a la seva nova vida per tornar-se a instal·lar amb la seva mare en una aldea, però necessitava saber si de debò era viva. Assegurar-se que es trobava bé. Formular-li les preguntes que no s’havia atrevit a plantejar-li mai.

Va aclucar els ulls mentre ideava un pla que començava a prendre forma. Li sabia greu pel Yarlax, però tenia la intenció de trencar les normes una vegada més.

Estava disposat a assumir-ne les conseqüències, fossin les que fossin, però en aquest cas no pensava consentir que ningú més les patís per culpa seva.

—Havies vist abans un mapa com aquest? —va preguntar el Dex.

L’Axlin el va examinar amb curiositat.

S’havien reunit a la biblioteca, a la sala on guardaven els llibres que no podien tenir a l’abast del públic perquè eren massa antics, massa valuosos o massa fràgils. El Dex havia desplegat damunt la taula un mapa dels territoris humans. Tot allò que quedava fora d’aquells límits estava tan infestat de monstres que no hi podia prosperar cap colònia.

L’Axlin coneixia la geografia del món, és clar. Havia començat el seu viatge amb un mapa molt més senzill i matusser que, malgrat les limitacions evidents que tenia, de seguida havia esdevingut una de les seves possessions més preuades. Més endavant, en accedir al coneixement que atresorava la biblioteca de la Ciutadella, havia descobert que al seu mapa només apareixia una part del món conegut. Era conscient que el tros de paper que l’havia guiat de les terres de l’oest a la Gàbia ni tan sols incloïa la Ciutadella, el cor del món civilitzat, però comprovar en un altre mapa fins a quint punt n’era, de limitat, el seu en comparació…

—T’he de preguntar una cosa —va dir el Dex—. Tu ets de l’oest, oi? Em podries assenyalar el camí que vas seguir per arribar fins aquí?

L’Axlin li ho va indicar sense dubtar gens, tot i que temps enrere ja havia descobert que existien altres camins que també duien a la Ciutadella.

—És el que sospitava —va assentir ell—. Me’l vaig estudiar fa temps. El territori que arriba fins a la Gàbia és relativament segur. Les aldees de la zona es podrien comparar amb les que hi ha a les Terres Civilitzades. En canvi, si ens allunyem més… —Va resseguir amb el dit el camí cap a l’oest per la mateixa ruta que l’Axlin havia seguit temps enrere—. Aquests enclavaments són molt més precaris. I més endavant no se sap què hi ha.

—Més endavant hi ha la meva terra —va dir ella. La seva aldea era massa petita per aparèixer al mapa, però sabia que era allà i la va assenyalar sobre el plànol—. Jo soc d’aquí.

—Hum —va murmurar ell pensatiu—. Aquí hi ha un espai buit, no? Les aldees d’aquest tram del camí van caure fa molt de temps. Tot el que hi ha més a l’oest va quedar incomunicat.

—No del tot, Dex. Hi ha un parell de quincallaires que viatgen per aquesta ruta i mantenen la connexió amb les zones més remotes.

«Fins que ja no ho podran fer», va pensar, i es va estremir en recordar la determinació despreocupada amb què s’enfrontaven al perill una vegada i una altra el Lexis i el Loxan.

Esperava que la revelació impressionés el seu amic, però va tenir la sensació que les seves paraules l’havien entristit més.

—Què passa, Dex? —va preguntar—. Quin és el problema?

—Has sentit a parlar del Pont dels Cridaners? —Va fer una pausa, s’hi va repensar i va prosseguir—: M’imagino que sí. Segur que el vas creuar per arribar fins aquí.

—Sí, és a unes vint jornades de la Gàbia. —El va cercar al mapa amb el dit—. Aquí. Per cert, és força impressionant.

—Jo no l’he vist mai. És tan alt com diuen?

—No ho sé, no em vaig atrevir a mirar cap a baix. El congost és tan profund que gairebé no es veu el riu que corre al fons, però es veu que és molt més segur del que sembla.

—El van construir els enginyers de la Ciutadella durant el mandat del segon Jerarca. El que no sé és per què té aquest nom, Pont dels Cridaners.

—Perquè diuen que, abans no el construïssin, un genet va arribar al precipici fugint d’una colla de cridaners —va explicar l’Axlin—. El cavall anava tan ràpid i ell estava tan desesperat que el va obligar a saltar malgrat la distància. Van aterrar a l’altre costat, sense prendre mal, però els cridaners que els perseguien no van poder frenar a temps i van caure al buit. Temps després, quan van aixecar el pont, li van posar aquest nom per evocar la història.

—Doncs és una bona història; no recordo haver-la llegit al teu llibre.

—Perquè no hi ha proves que passés realment; per això no tenia sentit escriure-la. Tu no has vist el congost, Dex. És impossible que un cavall el pogués travessar d’un salt. Escolta, per què estem parlant del Pont dels Cridaners?

Ell va tardar una mica a respondre.

—Bé, no és res oficial —va dir finalment—. Te’n recordes que aquest matí t’he dit que t’havia d’explicar una cosa? L’Oxània i jo ens hem assabentat d’alguns fets inquietants durant la nostra visita al quarter de la Guàrdia.

El so de les fuetades va assaltar la memòria de l’Axlin i el record la va fer empal·lidir. El Dex no se’n va adonar.

—Resulta que conec un dels empleats del quarter —va prosseguir—, perquè fa temps va treballar de servent a casa de la meva família. Ens l’hem trobat per casualitat quan sortíem i ens ha explicat que havia sentit part d’una conversa entre dos generals…

—També per casualitat? —va plantejar l’Axlin amb un somriure.

—Au va, no pots culpar un noi per tenir curiositat —va respondre el seu amic, i també va somriure—. La reunió d’avui ha estat una cosa excepcional. —De sobte es va posar seriós—. Sembla que ha passat alguna cosa greu, molt preocupant.

L’Axlin el va mirar fixament, torbada en veure-li el gest tan ofuscat.

—De què es tracta?

—Precisament del Pont dels Cridaners. Els monstres n’han enderrocat el mur de contenció de la banda occidental i han matat tots els sentinelles.

L’Axlin es va quedar glaçada.

—Com…? —va mussitar.

—Els aldeans encara resisteixen a l’altre costat del pont; com que afortunadament no és gaire ample, no el poden creuar gaires monstres alhora. Però tard o d’hora ho faran i els enclavaments més propers correran un perill greu.

L’Axlin només havia travessat aquell pont una vegada, feia dos anys, i es va esforçar per recordar-ne tots els detalls.

—Els dos extrems del pont estaven reforçats per un mur i dues torres de vigilància —va murmurar—. Sempre hi havia gent vigilant l’entrada, sempre. De fet, hi havia una doble porta, perquè els monstres no hi poguessin entrar.

Va recordar que en aquell moment li havia semblat el pas més segur del món. Però això va ser abans de contemplar les muralles imponents de la Ciutadella, abans de veure en acció els Guardians.

Ara, en comparació, els esforços de la gent de l’oest per defensar-se dels monstres li semblaven molt ridículs. Tot d’un plegat va pensar que el més sorprenent era que el pont no hagués caigut feia molt de temps.

I llavors va comprendre les implicacions de les notícies que tenia el Dex.

—Si els monstres han atacat el pont…, vol dir que…

El seu amic va fer lliscar el dit pel camí que ella coneixia tan bé: de l’extrem occidental del mapa al Pont dels Cridaners.

—Vol dir, Axlin, que és molt probable que tota la zona també hagi caigut. Que totes les aldees hagin quedat destruïdes. I si alguna encara aguanta…, no ho farà gaire temps més.

Ella no va dir res. Es va deixar caure al seient atordida.

—Hi ha un altre pas que creua el riu una mica més al sud —va prosseguir ell buscant-lo al mapa—. Si els supervivents van cap allà, potser podran arribar a l’altre costat sans i estalvis. I els qui no se’n surtin… o decideixin quedar-se enrere…

—No —va mussitar ella horroritzada.

—Les aldees de l’oest estaven aguantant en condicions molt precàries, Axlin, tu ja ho saps; sense Guardians per protegir-les, depenent sempre dels viatges dels quincallaires… I cada cop que els monstres destruïen un enclavament, els altres quedaven més aïllats i vulnerables. Era una qüestió de temps.

—Però… però…

Només podia pensar en tots aquells que havia deixat enrere. La Xeira, el Tux, la Nixi, el Madox, el Bexari, el Lexis i el Loxan, i en tota la gent senzilla i valenta que havia conegut al llarg del seu camí.

—La Guàrdia hi enviarà reforços. —El Dex va arrufar les celles pensatiu—. Ara que hi penso, ja fa temps que ho volien fer. Si els Guardians haguessin protegit el pont, potser els monstres no haurien aconseguit arribar-hi.

L’Axlin va negar amb el cap.

—Els Guardians no arriben tan lluny —va dir—. Ho sé, creu-me; he fet tota la ruta i no me’n vaig creuar cap ni un fins que no vaig arribar a la Gàbia.

En realitat, havia conegut el Xein abans de tot allò, quan ni tan sols ell sabia que era un Guardià.

—Tot això que m’expliques —va continuar ella—, només són rumors, oi? Tu mateix ho has dit.

—Són fragments d’una conversa. Potser el noi els ha mal interpretat, però trobo que la informació és força coherent.

—En el fons no ho podem saber; ho podríem preguntar als Guardians, però no ens ho diran.

—No crec que ho sàpiguen tots els Guardians. És informació privilegiada, Axlin. No sé si ets conscient que tenim sort d’haver-nos-en assabentat per pura casualitat.

Ella va inclinar el cap.

—No sé si m’agrada estar-ne al corrent. De fet, ni sé si m’ho vull creure.

—No tardarem a poder-ho confirmar. Sempre que cau un enclavament, els supervivents es desplacen al següent, oi?

—Sí, és clar, busquen un lloc segur per instal·lar-s’hi. Ho he vist altres vegades.

—Què passaria si els monstres assolessin una regió sencera? —va plantejar ell—. La majoria d’habitants no sobreviurien i els aldeans que quedessin vius no es limitarien a esperar que els monstres també els matessin. Abandonarien les cases i vindrien a la Ciutadella a buscar refugi. O sigui que, si és veritat que tota la regió de l’oest ha caigut, els supervivents començaran a arribar les properes setmanes i portaran notícies de primera mà.

—Sí, tens raó.

—El que vull dir, Axlin…, és que no te’n pots anar així com així. Si és cert que hem perdut la regió de l’oest, tot d’un plegat el món s’ha fet molt més petit. I potser, en el futur, l’únic lloc segur que quedarà serà la Ciutadella. Pensa-t’ho bé abans de plantejar-te abandonar-la… sense saber si seràs capaç de tornar-hi.