16

—Ja és l’hora? —va preguntar el Dex molt nerviós.

—Encara no —va respondre l’Axlin.

Havia insistit perquè l’Oxània caminés lentament dins l’habitació per alleujar el dolor de les contraccions i era al seu costat per donar-li suport. El problema era que ja feia hores que eren al soterrani, allò no avançava i la jove aristòcrata cada vegada es queixava més.

—No triga massa? Estàs segura que tot va bé?

L’Axlin no n’estava segura, perquè no era llevadora, però havia assistit a uns quants parts, primer a la seva aldea i després durant els seus viatges, i sabia com anava tot.

—És primerenca, pot estar així tota la nit.

L’Oxània va gemegar molt espantada.

—Fa molt de mal! No ho podré suportat tant de temps!

El pitjor tan sols acabava de començar, però l’Axlin no li ho va dir.

—Puc fer-hi alguna cosa? —va demanar el Dex—. Vaig a buscar la llevadora?

—Sí, això seria…

—No! —va exclamar la jove—. De moment no vull que em trobi ningú. No vull…

—Però, Oxània…

Ella va agafar les mans de l’Axlin amb tanta força que li va fer mal.

—Tu m’ajudaràs, oi? Ja has fet això altres vegades…

—No, altres vegades he ajudat… llevadores expertes. Jo només…

—Si us plau, Axlin, t’ho prego.

Va sospirar. L’Oxània estava aterrida. Tenia por del part que havia d’afrontar, del Guardià que havia assassinat el seu estimat i de la seva pròpia família, perquè sospitava que podien estar al darrere d’aquella mort. No estava en condicions de raonar, però de tota manera l’Axlin ho va intentar.

—Mira, si és un part senzill, me’n sortiré, però si hi ha complicacions…

—No n’hi haurà, de complicacions. —La va tallar—. Tot anirà bé, oi?

L’Axlin va sospirar de nou.

—Sí, tot anirà bé.

—Aleshores… no vaig a buscar la llevadora? —va preguntar el Dex una mica decebut.

L’Axlin va comprendre que frisava per fer alguna cosa que ajudés. Si era possible, alguna cosa que li donés una excusa per sortir d’allà.

—No, però podries anar a l’herbolari. Necessitaré diferents herbes per fer una infusió calmant. Camamilla, til·la…, potser sàlvia. Te’n recordaràs de tot?

—A… l’herbolari?

—Camamilla, til·la, sàlvia —va repetir ella—. Qualsevol de les tres em va bé; si són totes, millor. Ho podràs fer?

El Dex li va assegurar que se n’ocuparia i es va apressar a marxar.

L’Axlin va ajudar l’Oxània a estirar-se al llit i li va aplicar compreses calentes per alleujar-li el dolor. La jove es comportava com si encara no entengués el que li estava passant.

—No has assistit mai a un part? —li va preguntar l’Axlin amb curiositat.

Ella la va mirar horroritzada.

—Pels Vuit Fundadors, no! —va exclamar—. Ho hauria d’haver fet?

L’Axlin es va obligar a recordar que a la Ciutadella hi vivia molta gent i que la feina estava molt més especialitzada que a les aldees. Probablement allà les llevadores tenien les seves pròpies ajudants i no havien de recórrer a altres persones.

—Suposo que no —va murmurar—, però si ho haguessis fet, almenys ara no estaries tan espantada.

«O potser sí», va pensar.

—Bé, això explica moltes coses —va murmurar l’Oxània.

Es va estirar al llit amb un sospir d’esgotament mentre l’Axlin la mirava amb curiositat.

—Què vols dir?

—Una vegada em vas explicar que havies estat a punt de casar-te —va recordar ella—, però te’n vas anar de casa sense el teu promès, no? Potser ho vas fer perquè ja sabies el que t’esperava si et quedaves embarassada.

L’Axlin no sabia si enfadar-se amb ella o esclafir a riure. Va decidir no fer cap de les dues coses. Semblava que l’Oxània tenia ganes de parlar; això la distreia i l’ajudava a passar l’estona i a suportar el dolor. Ella no li ho podia retreure. «Probablement avui necessita més que mai una amiga», va pensar. Va recordar la Xeira, que havia estat la seva millor amiga a l’aldea. Ara feia anys que no en sabia res, d’ella. Estava embarassada quan es van acomiadar; potser ara ja hauria parit no una, sinó dues vegades.

—Me’n vaig anar de l’aldea perquè volia aprendre coses sobre els monstres —va explicar a l’Oxània—. I no ho pots fer si et quedes a casa per tenir fills. Ho entens?

—Però per què? Els Guardians s’ocupen dels monstres. Ells…

De cop es va interrompre i una ombra d’angoixa li va enfosquir la mirada. L’Axlin va comprendre per què.

Els Guardians no s’ocupaven únicament dels monstres…

—A l’aldea on jo vaig néixer no hi havia Guardians —va dir per transportar l’Oxània a un lloc remot, lluny de la Ciutadella, lluny del cadàver del Bròxnan surant a les aigües del canal—. Tampoc hi havia muralles. Només una palissada, només gent corrent defensant com podia els seus.

«Allà els monstres assassinen molts nens. La majoria no arriben a l’edat adulta i… Em sap greu, potser no és un tema de conversa adequat en aquest moment».

Un altre cop… va lamentar ser capaç només de parlar de monstres. No era un tema que fes sentir còmoda la gent, especialment a la Ciutadella.

Amb el Xein havia estat diferent. Ell l’escoltava amb interès; de fet, amb autèntica passió. La seva memòria la va trair evocant les converses animades que havien compartit, les rialles…, i els petons que van venir després.

Va fer que no amb el cap i es va obligar a substituir aquells records per la imatge del Xein tirant la llança contra el Bròxnan. Sense dubtar ni un instant. Sense lamentar-se’n després.

—Continua parlant, si us plau —li va demanar l’Oxània—. Vull saber més coses.

L’Axlin sospitava que en realitat el que ella volia era escoltar-la per estar entretinguda i no pensar en res. Tant se valia si dissertava sobre el cicle reproductor dels escarabats.

Va desitjar ferventment poder parlar sobre el tema. Sobre qualsevol altre tema, en realitat. Més alegre i agradable si era possible.

Però no tenia sentit enganyar-se. Havia nascut en un món trist, violent i tenebrós. I l’única llum que havia trobat al seu camí s’havia apagat aquella tarda.

—D’acord —va prosseguir—. Els monstres assassinen molts nens, per això és important que les dones tinguin moltes criatures, com més millor, perquè les aldees no es quedin despoblades. Això era el que tothom esperava de mi, però jo vaig pensar que, encara que tingués diversos fills al llarg de la meva vida…, en realitat no canviaria res.

«Cada nen compta», va recordar que deien sovint a las terres de l’oest.

—I vaig voler fer alguna cosa que ho canviés tot plegat de debò. No tan sols per als fills que pogués tenir en un futur, sinó per a tots els altres. Per aquest motiu me’n vaig anar de viatge, per aprendre. Llavors no sabia que existia la Ciutadella ni havia sentit a parlar dels Guardians.

Per això s’havia sentit tan petita i inútil des que va arribar a aquell lloc. Per molt que la mestra Príxia insistís a dir que la seva feina era important…, l’Axlin tenia la sensació que no valia res en comparació amb el que feien els Guardians. O amb la proesa de la gent que havia aixecat aquelles muralles monumentals que protegien els qui cercaven refugi al darrere.

L’Oxània va inclinar el cap pensativa.

—Suposo que no té sentit tenir fills si saps que els monstres probablement els mataran tard o d’hora —va comentar.

L’Axlin la va mirar sorpresa.

Era el tipus de pensament que l’havia portat fins allà. La idea que, des del dia de la mort del Pax, niava dins seu, havia arrelat i l’havia empès a rebutjar un futur amb el Tux. La idea que l’havia obligat a mantenir-se allunyada dels nois…, excepte del Xein, perquè, sense saber ben bé per què, tots aquells motius lògics i racionals es fonien davant d’una mirada seva com el gebre sota la llum del sol.

Unes raons que ni tan sols la Xeira havia estat capaç d’entendre, tot i que la coneixia i l’entenia millor que ningú.

Va somriure.

—Sí. Per això, en tots els enclavaments de l’oest, és l’aldea sencera que cria els nens, com si fossin fills de tothom. Però el teu nadó tindrà una vida molt diferent, Oxània. Estarà protegit a la Ciutadella.

Ella també va somriure. L’Axlin li va donar la mà per animar-la i la va mantenir al mateix lloc quan una nova contracció va tensar el cos de la jove i va fer que li clavés les ungles a la pell.

Seria una nit molt llarga, va pensar l’Axlin amb un sospir.

El Xein va trobar la Rox ajupida en una teulada. Va seure al seu costat.

—Què hi fas, aquí? —va preguntar ella una mica sorpresa.

—Al punt de guàrdia m’han dit que havies localitzat els objectius —va contestar ell sense entendre-la—. I que havies demanat reforços i instruccions. Molt bé, doncs aquí em tens.

Ella el va mirar amb un mig somriure escèptic.

—Reforços i instruccions —va repetir—. Xein, qualsevol Guardià Or em serviria. Per què t’han enviat a tu? Aquells joves es pensen que ets un assassí, no confiaran en nosaltres.

—Precisament per això. Ja tenim els dos cossos. Podem demostrar la meva innocència, però per fer-ho hem de… desacreditar la versió de l’Axlin. Si soc innocent, no tinc cap raó per amagar-me d’ells.

La Rox va arrufar les celles. No n’estava gaire convençuda i el Xein li va haver d’explicar tot el que havia parlat amb el capità. Al final ella va assentir.

—D’acord. Personalment crec que seria millor que d’aquest assumpte se n’ocupessin altres Guardians, però si el capità opina que l’hem de concloure nosaltres, així ho farem. Compta amb mi.

Ell va somriure. Li va oprimir suaument l’espatlla i va dir:

—Gràcies, Rox. A veure, què tenim aquí? —va preguntar, intentant centrar-se en la tasca que els esperava—. Has trobat l’Ax… els nois del canal? —Es va corregir.

La Rox li va dirigir de nou un mig somriure burleta, però no va fer cap comentari. Va assenyalar l’edifici que s’alçava a l’altre costat del carrer.

—S’han refugiat allà. Sembla un magatzem de subministraments en desús, però tenien la clau de la porta. Suposo que no és la primera vegada que hi entren.

—Que estrany. Com és que no han tornat a la ciutat vella?

—S’estan amagant. Em penso que no és només de nosaltres. Si creuen que la família de l’Oxània té alguna cosa a veure amb la mort del Bròxnan, és possible que ja no confiïn en ningú.

El Xein va assentir pensatiu.

—Ja ho entenc. Doncs els haurem de donar motius perquè tornin a confiar.

En aquell moment van sentir un crit de dolor. Ell es va posar dret d’un salt i va agafar la llança.

—Ho has sentit? Ve del magatzem!

—Relaxa’t. —La Rox el va tranquil·litzar—. No és la primera vegada que ho sento.

Ell es va girar a mirar-la.

—Què vols dir? —va preguntar amb por—. Què està passant allà dintre?

—Crec que és l’Oxània. Em sembla que va de part.

El Xein se la va quedar mirant atònit.

—Però…

—Encara que no sigui problema nostre —va prosseguir la Rox—, cal tenir-ho en compte. Si hem de parlar amb ells, potser ara no és el millor moment.

Ell va callar un instant, dubtant. Al final es va atrevir a plantejar la pregunta que se li estava retorçant a l’interior des que havia vist l’Oxània petonejant-se amb el metamorf.

—Creus que feia molt que el canviapell ocupava el lloc del Bròxnan?

La Rox el va mirar amb els ulls mig clucs.

—Què vols dir? L’ha substituït als túnels, quan ell s’ha separat del grup després de l’atac del bombollador.

—No, no parlo d’avui. Vull dir… abans. Quan el canviapell ha vingut amb nosaltres…, l’Oxània no ha notat la diferència. S’han fet un petó, Rox —va insistir, sense poder reprimir una ganyota de repugnància—, i a ella li ha semblat natural. A mi m’ha semblat que fins i tot se sentia… còmoda.

La Guardiana es va moure inquieta.

—Home, els metamorfs són molt hàbils…

—El que intento plantejar —la va tallar ell, cada cop més impacient— és que potser ho havia fet… abans. Ocupar el lloc del Bròxnan, vull dir. Fer-se passar per ell. Fins al punt que ni tan sols l’Oxània ha estat capaç de diferenciar-los. I, si és així, em pregunto si la criatura…

No va acabar la frase, però la Rox finalment el va entendre i es va estremir.

—Per tots els monstres, Xein —va mussitar horroritzada—. Què estàs insinuant?

—No res —va murmurar ell—. No res, és una ximpleria.

—No és una ximpleria, és… fastigós.

El Xein va intentar eliminar per tots els mitjans les imatges que li començaven a venir al cap. Visions de l’Oxània parint un fill deforme o monstruós. Però la seva memòria s’entestava a evocar la manera en què la seva mirada de Guardià percebia els metamorfs, amb aquells contorns fluctuants… i de seguida va visualitzar l’Axlin amb un nadó d’aspecte gelatinós a coll.

Va fer que no amb el cap, marejat.

—Ja ho sé, ja ho sé —es va apressar a dir—. És que…, si un metamorf pot besar així una dona humana… i ella no nota la diferència…, ves a saber si…

—Para. No continuïs per aquí. Tens una ment molt bruta, ho sabies?

Ell va abaixar la mirada avergonyit. Les paraules de la seva companya li havien recordat la nit que es va intentar excedir amb ella. La Rox se’n va adonar, però va decidir no furgar més a la ferida. Va clavar de nou la mirada al carreró i llavors hi va descobrir una ombra furtiva que anava cap al magatzem amb pas nerviós.

—Mira, el bibliotecari ja torna —va assenyalar.

El Xein va observar el Dex amb curiositat.

—On ha anat?

—Em pensava que a buscar una llevadora, però veig que torna sol. Potser hauríem d’aprofitar per parlar amb ell. No crec que l’Axlin i l’Oxània estiguin en situació d’atendre’ns ara mateix.

El Xein va assentir.

El Dex va retrocedir cridant quan dues ombres van aterrar àgilment davant seu.

—Bona nit, ciutadà —va dir la Rox—. Hem de parlar amb tu.

Llavors el jove els va reconèixer i va fer un bot en veure el Xein. Va intentar fer mitja volta i sortir corrents, però la Guardiana es va moure ràpida i silenciosa i li va barrar el pas.

—És important —va insistir—. Hem trobat el cos del Bròxnan de Galuxen al canal. Les autoritats ja n’han informat la teva família, però necessiten que l’Oxània i tu testifiqueu sobre aquest fet.

El Dex es va quedar gelat. La va mirar, incapaç de creure el que sentia.

—Aquest… fet? —va repetir—. Voleu que expliquem com heu assassinat el meu germà a sang freda? No m’ho puc creure.

La Rox no es va alterar.

—Estàs segur que ha passat això realment? Jo crec recordar que nosaltres el que hem fet és matar el bombollador que estava a punt de devorar-vos —va concloure en un to d’acer.

El jove va dubtar.

—De fet —va afegir el Xein—, hi havia dos bombolladors, no un. També hem matat el segon, però abans ell ha estrangulat el teu germà amb un dels seus tentacles. Hem fet el que hem pogut. Em sap greu que no hàgim arribat a temps.

El Dex se’l va quedar mirant.

—L’has matat tu. D’un cop de llança.

—Per què hauria d’haver fet una cosa així, ciutadà? Els Guardians matem monstres, no ataquem les persones. Mai de la vida —va concloure, tan rotund i convençut que el Dex va titubejar un altre cop.

—Però l’Axlin ha dit…

—Potser l’Axlin no ha entès el que ha vist —va intervenir la Rox amb suavitat—. Al capdavall, tot ha estat molt confús i ella estava espantada. El teu germà s’ha tirat a l’aigua i s’ha allunyat nedant per alguna raó que desconeixem. Nosaltres hem detectat el segon bombollador sota l’aigua i el Xein ha sortit corrents a atrapar-lo. Després ha tirat la llança contra el monstre per salvar el Bròxnan. Ha encertat el cop i ha aconseguit que deixés anar el teu germà. Però la criatura ja l’havia estrangulat.

»Ens hem encarregat de rematar-la. Quan hem acabat, ja no hi éreu. Hem avisat els nostres companys per retirar els cadàvers dels monstres i lliurar a la família el cos del teu germà. També te n’havíem d’informar a tu. I a l’Oxània.

El Dex no va dir res. El Xein li va llegir el dolor i la confusió al rostre i es va sentir culpable per ocultar-li informació. Però semblava que el pla del capità funcionava, almenys amb el jove bibliotecari. Li hauria agradat demanar-li que convencés l’Axlin de la seva innocència, que intercedís per ell perquè ella es cregués aquella nova versió, que no era la veritat, com tampoc no ho era la interpretació que la noia havia fet de l’escena que havia presenciat aquella tarda. Però no va dir res.

El jove va negar amb el cap.

—No ho entenc. Si la cosa ha anat així, per què l’Axlin…?

—No ho sé, ciutadà.

La Rox no va afegir res més. En aquell moment van sentir un nou crit de l’Oxània des de l’interior del magatzem. El Dex va aixecar el cap, inquiet.

—Necessiteu ajut? —es va oferir la Rox—. Voleu que busquem una llevadora?

El Dex es va sobresaltar.

—Com saps…? És igual, no… l’Oxània no vol ningú… però, és clar, vosaltres ja ens heu trobat, o sigui que… —Es va tapar la cara amb les mans molt nerviós—. No sé què fer.

El Xein l’observava amb curiositat. Sabia que aquell jove era company de feina de l’Axlin i l’havia vist comportar-se amb ella amb familiaritat… fins i tot amb molt d’afecte. Hi havia un altre pensament que el consumia des d’aquella tarda. A més dels seus dubtes sobre el nadó de l’Oxània o de la seva inquietud sobre el que l’Axlin havia vist…, el torbava la idea que ella hagués iniciat algun tipus de relació sentimental. Amb el Dex o amb qualsevol altre.

«No és assumpte teu. Ja no», es va dir amb fermesa.

—Si és veritat que un monstre ha assassinat el meu germà —estava dient el Dex—, no té sentit que ens amaguem. Potser hauríem de portar l’Oxània a casa…

—No crec que hi hagi temps ara mateix —va opinar la Rox—. Però hi insisteixo: podem buscar algú que assisteixi el part.

El Dex va aixecar la bossa amb les herbes medicinals que l’Axlin li havia demanat, la va observar descoratjat i va dubtar una vegada més.

—No ho sé —va dir al final, movent el cap—. No ho sé. Vaig a preguntar-ho. No voldria… No sé què he de fer.

—Molt bé, ciutadà —va acceptar la Rox—. Pren-te el temps que necessitis. Esperarem aquí fora.

El noi va assentir, encara molt confós, i va desaparèixer a l’interior del magatzem. El Xein i la Rox van guardar silenci un instant.

—Em fa l’efecte que no ha anat tan malament, oi? —va comentar ell al final.

—Els ciutadans confien en els Guardians —va afirmar ella—. El noi acabarà creient en la nostra paraula, però l’Axlin és diferent. No sé com reaccionarà.

—Farem creure a tothom que menteix —va dir ell abatut—. No em sembla just.

—No, farem comprendre a tothom que estava equivocada. En el fons, la seva versió tampoc correspon a la veritat.

El Xein no va dir res. La Rox li va posar les mans a les espatlles i el va obligar a mirar-la als ulls.

—Tot anirà bé. Sé que t’importa el que ella pensi, però t’has de sobreposar a això, entesos? No té res a veure amb tu, ni amb ella, ni amb el que hi hagués entre vosaltres, fos el que fos. Estem parlant del futur de la Ciutadella i de la seguretat de tots els seus habitants. És una cosa molt més gran i més important que cap dels dos.

Ell va assentir.

—Ja ho sé. Intentaré estar a l’altura.

Ella va somriure.

—Sé que ho faràs. Em pensava —va afegir després d’un instant de vacil·lació— que estaves enfadat amb l’Axlin per alguna raó.

—Enfadat? —va repetir ell.

Va fer memòria. Sí, estava ressentit per la traïció d’ella, perquè havia dit a la Guàrdia de la Ciutadella on el podien trobar. Perquè els havia lliurat el mapa que ell havia dibuixat per a ella. Perquè ells se l’havien endut, la seva mare s’havia quedat sola i havia mort per això mentre ell suportava un entrenament duríssim al Bastió.

Però, al capdavall…, el Xein era un Guardià. De tota manera, tard o d’hora el seu destí l’hauria acabat trobant, amb l’Axlin o sense ella.

Es va preguntar si aquella rancúnia podia ser simplement una excusa per apartar-la del seu costat, ja que, com a Guardià de la Ciutadella, havia de fer precisament això: renunciar a ella i mantenir-la a distància.

—No ho sé —va dir al final—. Ja no ho recordo.

Qualsevol barrera emocional que hagués intentat aixecar entre tots dos s’havia ensorrat en el moment que l’Axlin l’havia mirat d’aquella manera…, com si fos pitjor que un monstre.

—Però és igual, oi? —va concloure amb un somriure cansat—. Soc un Guardià. No he de tenir cap tipus de sentiment per ningú. Ni tan sols rancúnia. I molt menys…

Les paraules se li van morir als llavis abans d’arribar-les a pronunciar. Va negar amb el cap.

—Tant és —va repetir.

«Ella m’odia. I segurament és millor així», va pensar.