26

L’endemà l’Axlin va haver de deixar la Maxina a càrrec del Loxan, perquè havia d’anar a la biblioteca. Com que el dia anterior no s’hi havia presentat i el Dex ja feia molts dies que no hi anava, suposava que hi hauria molta feina endarrerida. Malgrat tot, si li quedava temps, tenia intenció d’investigar sobre l’amulet.

Quan estava a punt de pujar l’escalinata, una veu coneguda la va retenir.

—Axlin!

Ella es va girar.

—Dex! —va exclamar encantada.

El seu amic va arribar al peu de l’escalinata i la va saludar amb un somriure, feliç de retrobar-se amb ella.

—M’alegro de veure’t —va dir—. Ahir també vaig estar per aquí, però no vam coincidir.

—No vaig poder venir en tot el dia. Vaig haver d’ajudar un amic a fer unes gestions. Tot és més complicat últimament, i l’anell exterior és una autèntica bogeria, però m’imagino que a la ciutat vella les coses no deuen haver canviat gaire. M’equivoco?

Ell va sospirar.

—Tot continua igual, com si visquéssim d’esquena al món. En certa manera també és una bogeria.

Li va explicar que havia pogut convèncer els seus pares perquè el deixessin tornar a treballar a la biblioteca, encara que només fos mitja jornada, almenys mentre fos l’hereu i no el cap de família.

—Però temo que no podré tornar a casa meva, al segon eixample —va concloure amb tristesa—. I és el que m’està resultant més difícil de suportar.

—Home, però viure en un palau de la ciutat vella no deu estar gens malament —va opinar l’Axlin—. Oh, això em recorda que encara tinc les teves coses a casa. No les has vingut a recollir.

—No… no he pogut —va balbucejar ell, i a l’Axlin li va sonar a excusa.

—Almenys t’has pogut escapar unes quantes hores per anar a parlar amb el Kenxi? Quan el vaig veure, estava molt decebut perquè ni tan sols te n’havies acomiadat.

La cara del Dex va empal·lidir de cop.

—Jo… no puc. No puc, Axlin —va murmurar negant amb el cap. Ella va descobrir, alarmada, que tenia els ulls humits—. No tinc valor per acomiadar-me’n. De tota manera, és millor així. Com més aviat ho assumim tots dos, millor.

La seva amiga el va mirar confosa, però de sobte ho va entendre tot.

—Dex —va murmurar agafant-li les mans—. El Kenxi no és simplement un amic que viu allotjat a casa teva, oi? Sou parella.

Ell li va dirigir un somriure trist.

—Sí, bé… ho érem. Em pensava que era evident.

L’Axlin es va posar vermella.

—No per a una noia de l’oest com jo —va balbucejar.

Havia conegut altres parelles del mateix sexe al llarg dels seus viatges, és clar. A les aldees occidentals no estaven gaire ben vistes, perquè els homosexuals, igual que les persones estèrils, no aportaven nous membres a la generació següent. En canvi, a la Ciutadella, on hi havia gent de sobres, el fet que dos nois s’enamoressin no escandalitzava ningú.

A l’Axlin li havien ensenyat des de petita que els homes i les dones s’aparellaven per engendrar fills. No obstant això, trobava perfectament lògic que, en un lloc on no calien tants nens, les persones poguessin triar altres maneres d’aparellar-se o decidir no fer-ho en absolut (malgrat la vocació de matrimonieres d’algunes matrones com la Maxina).

Tot i així, encara interpretava alguns senyals de manera equivocada.

—Però no ho entenc —va dir—. Per què no hi vols parlar? És evident que el trobes a faltar, i ell a tu també.

El Dex va sospirar i es va passar la mà pels cabells.

—És complicat.

L’Axlin començava a estar molesta.

—Amb tu sempre ho és —li va etzibar—. Si el problema és que es tracta d’un noi del segon eixample, soluciona-ho. El pots vincular a la teva família i aconseguir permisos per a ell amb facilitat. Potser ara mateix no —va afegir en veure que al seu amic se li enfosquia el rostre—, perquè els funcionaris estan desbordats, però quan passin uns quants mesos…

—La meva família no em permetrà mai estar amb ell, Axlin. —El Dex la va interrompre—. I no perquè visqui al segon eixample, ni perquè hagi nascut en una aldea. Vaja, si es tractés d’una noia, potser fins i tot ho podria intentar…, però el cas és que som dos homes. No podré engendrar un hereu amb ell.

L’Axlin va parpellejar desconcertada en escoltar un argument tan propi dels enclavaments perduts en boca d’un jove de la ciutat vella. Es va sentir com si tornés al passat, a la seva vida a les aldees.

—Però si aquí… hi ha nens de sobres —va balbucejar.

Perquè els monstres no se’ls mengen, li hauria agradat afegir, però ho va trobar fora de lloc.

El Dex va negar amb el cap.

—No és per la quantitat, sinó per la «qualitat» del llinatge De Galuxen —va replicar amb amargor—. Abans que morís el Bròxnan això no era tan important, perquè els meus pares comptaven amb ell per perpetuar el nostre cognom. Però ara me n’he d’ocupar jo i em pressionen perquè em casi amb una noia de bona família i els doni nets legítims. No puc obligar el Kenxi a passar per això. No s’ho mereix.

—Bé, potser ho hauria de decidir el Kenxi, no trobes? —va plantejar l’Axlin amb suavitat.

—Ell no coneix la meva família. Li faran la vida impossible. Faran que desitgi no haver sortit mai del segon eixample.

—Ja ho entenc —va murmurar ella.

—Però tens raó quan dius que hauria de parlar amb ell i explicar-li-ho tot —va concloure el Dex amb un somriure cansat—. I recuperar les coses que et va donar perquè me les guardessis. Només és que… —va sospirar— necessito una mica de temps.

—D’acord —va assentir ella pressionant-li el braç en senyal de suport—. Em sap greu haver insistit.

El somriure del Dex es va eixamplar. Li va oferir el braç amb galanteria i l’Axlin l’hi va agafar sense dubtar-ho. Van entrar plegats a la biblioteca, però no van tornar a parlar del tema en tot el dia.

Aquell vespre, l’Axlin va decidir fer una altra passejada pel mercat per comprar-hi algunes coses que el Loxan necessitava. En tornar a casa després de la feina, va comprovar que el seu amic s’havia passat quasi tot el dia dormint. S’havia llevat una estona a mitja tarda per menjar alguna cosa i després s’havia ficat al llit un altre cop. La Maxina rondinava, però l’Axlin sabia que el Loxan no era un mandrós. Sens dubte necessitava temps per recuperar-se del viatge tan llarg que l’havia portat fins allà, una travessia plena de moments d’horror, angoixa i desesperança.

Els peus la van dur fins a la parada del forner, on el Kenxi despatxava la clientela. El va observar de lluny i va ser capaç de detectar-li a les faccions la tristor i el cansament. Es va preguntar si li havia de dir alguna cosa, però al final va decidir no fer-ho. El Dex no li ho havia demanat i el Kenxi estava molt enfeinat.

Es va allunyar d’allà i va descobrir que la parada del venedor de fetitxes continuava al mateix lloc. Va moure el cap amb disgust i va fer una volta per no passar pel davant.

Llavors, de sobte, va entreveure el Xein entre la multitud i el cor se li va aturar un moment.

No s’havien tornat a trobar des del dia que va veure com el fuetejaven al quarter, feia gairebé tres setmanes. Suposava que després el devien haver enviat a aturar els monstres a la frontera occidental i cada dia es recordava d’ell, tot i que no estava segura de si volia que tornés o no. Estava preocupada per la seva seguretat, és clar, però el Xein era un Guardià i sabia enfrontar-se als monstres. D’altra banda, sabia que se n’havia de mantenir allunyada i, com que era evident que ella no podria abandonar la Ciutadella, potser la millor opció era que se n’hagués anat ell.

Però era allà, havia tornat. Els va veure de lluny. Li va cridar l’atenció que anés amb altres companys, perquè amb la sobrecàrrega de feina dels últims dies, els Guardians havien deixat de patrullar en parelles i ara anaven sols; així cobrien una àrea més gran. No era habitual veure’n tres junts, i l’Axlin s’hi va atansar per mirar d’esbrinar què passava.

El nom li va sortir dels llavis abans no s’hi pogués repensar:

—Xein!

Hi havia molta gent i força soroll; així i tot, el jove la va sentir i va girar el cap envers ella. L’Axlin estava preparada per rebre’n fredor i indiferència, però no per al patiment intens que se li endevinava a la mirada i que li va tallar la respiració per un instant. Ell va estar a punt de dir-li alguna cosa, però llavors els Guardians el van empènyer amb suavitat i alhora amb fermesa i el van allunyar d’ella.

Els Guardians van detenir el Xein tan bon punt va traspassar les portes de la muralla exterior; ell ja sabia que l’estarien esperant. S’havia trobat alguns companys al llarg del viatge de tornada i havia detectat els gestos severs i les mirades d’entesa que creuaven entre ells. Sempre va deixar clar que tornava a la Ciutadella per reincorporar-se a la Guàrdia. Havia continuat exercint el seu deure com a Guardià escortant un grup nombrós de viatgers en el seu trajecte a l’urbs, però era conscient que havia incomplert les normes i, per tant, no es va sorprendre quan els Guardians li van barrar el pas a l’entrada. Va deixar que li lliguessin les mans i el conduïssin pels carrers de l’anell sense oposar-hi resistència. Només es va aturar un moment, sorprès, quan va sentir la veu de l’Axlin que el cridava entre la gent. L’havia impressionat veure el mercat ple a vessar aquell matí i l’últim que esperava era trobar-se algú conegut enmig de tanta gent…, i encara menys que fos ella.

En veure-la va recordar de sobte el que li havia explicat el Draxan. Gairebé no havia tingut temps de pensar-hi, perquè havia estat preocupat per altres assumptes, però en aquell moment li va passar pel cap la idea que potser s’havia equivocat amb ella. Va obrir la boca per pronunciar el seu nom, però la va tancar de seguida. No tenia sentit parlar amb l’Axlin, per molt que ho desitgés, perquè de tota manera se n’havia d’allunyar. Perquè, entre totes les normes de la Guàrdia que li semblaven absurdes o sense sentit, per fi n’hi havia una que començava a entendre amb una claredat diàfana: als Guardians no els estava permès relacionar-se amb persones corrents, tenir amants o esposos entre ells ni engendrar fills…, perquè la sang maleïda, l’herència monstruosa, no s’havia d’estendre més.

En el fons, el Xein ignorava si el motiu de la prohibició era aquell, i de fet temia pensar-hi massa, perquè, si era cert…, significava que aquells que havien elaborat les lleis sagrades de la Guàrdia coneixien molt bé la naturalesa dels seus integrants… i l’havien mantingut en secret.

Potser hi havia altres raons, va cavil·lar, però aquella era la seva, sense cap mena de dubte. Per això quan els Guardians el van apartar de l’Axlin, no s’hi va resistir. Va desviar la vista i els va acompanyar sense mirar enrere.

Llavors ella va veure que el Xein duia les mans lligades i es va quedar paralitzada d’horror.

Alguna cosa anava malament, molt malament. Hauria volgut córrer darrere d’ell, tornar a dir el seu nom, però tot d’una va recordar les paraules del Yarlax: «Serà pitjor per a ell si hi intervens».

De manera que es va quedar quieta, serrant els punys i parpellejant per contenir les llàgrimes de ràbia i frustració.

En aquell moment va sentir un crit d’auxili que venia d’un carreró proper. Sense dubtar-ho ni un moment, va fer mitja volta i s’hi va encaminar ranquejant. Va espiar per veure què passava i es va aturar de cop horroritzada.

Hi havia un home estirat a terra panxa enlaire i un monstre assegut al damunt que el devorava àvidament. Per alguna raó, primer li havia arrencat els ulls, però ara tenia el morro enfonsat a les seves entranyes i feia un soroll molt desagradable mentre se’l menjava.

L’Axlin va apartar la vista d’aquell espectacle espantós. Era evident que ja no podia fer res per la infortunada víctima, però hi havia una nena d’onze o dotze anys arraulida contra la paret, plorant de terror, i encara no era tard per a ella.

Algú més va treure el cap pel carreró, darrere de l’Axlin.

—Què està…? Per l’amor del Jerarca!

—Ves a buscar els Guardians, ràpid! —va cridar ella sense girar-se, mentre buscava frenèticament dins el sarró.

Va sentir que el ciutadà sortia corrents i va desitjar de tot cor que acomplís el seu encàrrec i no es limités a fugir el més lluny possible.

La nena havia alçat la mirada en sentir veus.

El monstre també.

L’Axlin va respirar fondo. La criatura era d’un color verd que recordava el fang dels pantans i tenia una pell que semblava igual de relliscosa. Tenia el cap bulbós i un coll llarg i flexible, el morro aplatat i eriçat de dents i cinc ulls petits i rodons repartits per la cara de manera asimètrica, gairebé a l’atzar. Tenia les potes del darrere més curtes que les del davant, com si fossin braços ossuts i malgirbats. Els dits li acabaven en unes ungles llargues i corbades que ja estaven xopes de sang.

L’Axlin es va estremir. Sabia molt bé que el monstre havia fet servir les urpes per treure els ulls a la víctima abans de menjar-se’ls. Tenia entès que així era com actuaven els encegadors, tot i que era la primera vegada que en veia un de prop.

La criatura va parpellejar lentament. Els cinc ulls se li tancar i obrir alhora, fixos en l’Axlin.

Els dits de la noia finalment van trobar la bosseta que cercava. La va treure del sarró i va cridar a la nena:

—Tanca els ulls! Si us plau, no els obris per res del món!

Ella va xisclar i es va tapar la cara amb les mans. L’Axlin va tancar les parpelles amb força i va buidar el contingut de la bosseta espolsant-la a l’aire. Una dotzena de boletes de fusta van caure a terra i van rebotar contra les llambordes. Eren de color blanc i duien pintat un cercle negre envoltat d’un anell de color que emulava un iris humà.

El monstre, desconcertat, va emetre un so clapotejant i va centrar l’atenció en les bales que rodaven pel carreró.

—Corre ara, corre! —va ordenar l’Axlin a la nena—. Segueix el so de la meva veu!

—No puc… no puc… —sanglotava ella.

Però es va posar dreta i, amb una mà recolzada a la paret, va avançar a les palpentes cap a l’Axlin, que no parava de mussitar-li paraules d’ànim. Mentrestant, d’esquena a elles, el monstre intentava atrapar els ulls falsos que l’havien despistat.

L’Axlin no gosava mirar. Continuava cridant la nena; per fi va sentir que la mà d’ella li palpava el braç i la va agafar amb força.

Lentament, totes dues van fer mitja volta i, amb els ulls encara tancats, es van començar a allunyar del monstre en direcció a la sortida del carreró.

En aquell instant l’encegador es posava a la boca una de les boletes que acabava de recollir. Es va produir un cruixit desagradable quan va tancar les dents sobre la fusta.

L’Axlin va sentir un xiscle d’ira i el so dels ulls falsos rebotant de nou contra les llambordes. Va saber que el monstre havia detectat l’engany i va estrènyer la nena entre els braços, aterrida.

En aquell moment tres Guardians van entrar corrents al carreró.

L’Axlin va obrir els ulls en sentir les seves veus. Els va reconèixer de seguida: el Xein i els dos Guardians que el conduïen al quarter lligat de mans. Es veu que l’havien deixat anar perquè pogués combatre, i ell, en lloc d’intentar escapar-se, estava lluitant amb ells per salvar la vida de l’Axlin i de la nena.

L’encegador va xisclar i va provar de defensar-se, però no tenia res a fer contra els tres Guardians, que el fustigaven alhora, perfectament sincronitzats. Quan per fi el cadàver del monstre va quedar estirat a terra, un dels Guardians es va apropar a elles.

—Esteu ferides, ciutadanes? —va preguntar amablement.

L’Axlin va negar amb el cap. Encara estrenyia la nena, que plorava espantada entre els braços.

—El meu pare… El monstre ha matat el meu pare…

—Ja no farà mal a ningú més —li va garantir el Guardià—. Ens hem assegurat que sigui així.

Era un magre consol, però era l’únic que els podia oferir tenint en compte les circumstàncies. L’Axlin ho sabia.

—Gràcies, Guardià —va murmurar.

La nena va respirar fondo, es va eixugar les llàgrimes i va fer un esforç per calmar-se.

—Xaila! —va sonar tot d’un plegat una veu desesperada.

—Mare! —va contestar la nena.

Es va desfer de l’abraçada de l’Axlin per llançar-se sobre la dona que acabava d’entrar corrents al carreró. Totes dues es van abraçar molt fort.

—Gràcies al Jerarca que ets viva —va sanglotar la mare—. M’han dit…, m’han dit…

Intentava no mirar els dos cadàvers que hi havia sobre les llambordes. L’Axlin va notar que alçava la mirada cap al Guardià, com si la seva sola presència li infongués serenitat.

—Un monstre ha atacat la teva família, ciutadana —va explicar ell amb suavitat—. L’hem eliminat, però el teu marit no ha sobreviscut.

La dona va deixar escapar un crit d’angoixa.

—El monstre se l’estava menjant —va gemegar la seva filla—. I m’hauria devorat a mi també… si aquesta noia… no m’hagués rescatat —va afegir entre plors girant-se cap a l’Axlin.

La mare es va mostrar confosa, però el Guardià va mirar la jove escriba amb curiositat.

—Ha entretingut el monstre amb aquestes boletes blanques… fins que han arribat els Guardians —va explicar la nena.

L’Axlin es va començar a posar vermella.

—Són un esquer —va dir—. No enganyen gaire estona els encegadors, però els poden distreure durant uns quants segons. No és gran cosa, però en alguns casos uns pocs minuts d’avantatge poden arribar a salvar vides.

El Xein, que s’havia ajupit a examinar amb curiositat els ulls de fusta, va alçar la mirada en sentir la veu de l’Axlin i es va girar cap a ella amb una expressió indesxifrable.

—Molt enginyós, ciutadana —va admetre l’altre Guardià—, però ara heu de sortir d’aquí. Nosaltres ens ocuparem de tota la resta.

Per descomptat, «tota la resta» incloïa fer desaparèixer el cos del monstre, netejar bé el carreró i tornar el cadàver de la víctima a la família amb molta discreció. La dona s’hi va resistir una mica, perquè no volia abandonar el seu marit mort, però finalment va accedir a anar-se’n per allunyar la nena d’allà de seguida.

Quan l’Axlin es disposava a seguir-la, va sentir que el Xein deia darrere seu:

—Suposo que vols recuperar això.

Ella es va girar a mirar-lo i va descobrir que tenia les mans plenes de boletes de fusta pintada. Les havia recollit totes i l’Axlin es va sentir molt alleujada. Aquelles peces les havien tallat per a ella a la mateixa aldea on li havien ensenyat com les havia de fer servir i, tot i que en podia fabricar un joc nou, el resultat hauria estat molt pitjor, perquè no hi tenia pràctica. Si encara conservava els esquers originals, era perquè en el seu moment ningú no els hi havia volgut comprar.

—Sí, jo… Gràcies —va murmurar.

Va aixecar el cap per mirar el Xein i es va penedir a l’acte d’haver-ho fet. Ell l’observava intensament, com si li volgués transmetre moltes coses amb una simple mirada, i, una vegada més, l’Axlin es va sentir captivada per l’emoció que traspuaven aquells ulls daurats.

Va desviar la vista bruscament, mentre el cor li bategava amb força.

—Gràcies —va repetir lluitant per mantenir el cap fred.

Va obrir la bossa buida i ell hi va tirar els ulls falsos.

—Va tot bé? —li va preguntar ella sense poder-ho evitar.

Ell va fer un bot, com si el sorprengués la pregunta, però de seguida va tornar a adoptar aquell posat indiferent i va contestar:

—Sí, i tant.

No semblava que tingués intenció de dir res més i l’Axlin va pensar que no li hauria d’haver fet la pregunta. Però, per molt que es repetís que l’havia d’oblidar, no podia evitar preocupar-se per ell, sobretot ara que sabia com el tractaven a la Guàrdia.

—Te n’has d’anar —li va recordar ell donant per acabada la conversa.

Ho va dir amb suavitat, sense aquell menyspreu fred amb què l’havia tractat altres vegades, i l’Axlin va sentir una tristor sobtada i profunda. «Com hem arribat a això?», es va preguntar.

—Gràcies, Guardià —es va limitar a respondre en el mateix to.

Ell va desviar la mirada. Un dels seus companys se li va atansar i ella va observar amb sorpresa com el Xein li oferia les mans perquè li tornés a lligar els canells.

Els va donar l’esquena, torbada, i se’n va allunyar per reunir-se amb els altres a l’entrada del carreró.

—… vam abandonar la nostra aldea perquè ens van dir que a la Ciutadella no hi havia monstres —estava dient la dona de l’home mort, molt angoixada.

—I, de fet, no n’hi havia —va respondre el tercer Guardià—, però aquestes últimes setmanes està arribant tanta gent que ens resulta més difícil controlar els accessos a la ciutat.

L’Axlin va arrufar les celles pensativa. No era exactament així, va pensar de sobte. El cas era que ja feia temps que se’n veien més, de monstres, a la Ciutadella. El peusmullats que s’havia emportat una nena al barri nou. Els berrugosos que havien atacat els obrers. El bombollador del canal. Tot allò havia passat abans que caigués la regió de l’oest.

Recordava que ja aleshores diverses persones li havien expressat la seva preocupació i ella els havia assegurat, tal com feien els Guardians, que es tractava de casos puntuals i que la Ciutadella continuava sent el lloc més segur del món.

Però… i si començava a deixar de ser-ho?

Inquieta, l’Axlin es va allunyar d’allà centrada en els seus pensaments.