27

Es va tancar a la seva habitació tan bon punt va tornar del mercat, perquè encara estava impressionada per la topada amb l’encegador i no volia que la Maxina se n’adonés. Va seure al seu petit escriptori i va observar pensativa la bossa de boletes de fusta que el Xein havia recollit per a ella. «Suposo que vols recuperar això», havia dit.

L’Axlin va inspirar fondo. Havia tingut molta sort aquell vespre. No tan sols perquè els Guardians havien aparegut just a temps, sinó també perquè, per pura casualitat, ella disposava d’un recurs per enfrontar-se al monstre que hi havia al carreró. Ja feia molt de temps que no acostumava a dur la ballesta a tot arreu i, malgrat que anava recuperant a poc a poc la seva col·lecció de verins, havia de reconèixer que no s’hi havia dedicat amb prou atenció. Algunes substàncies eren difícils de trobar a la Ciutadella, sí, però ella també s’havia relaxat, atès que donava per fet que allà no s’hauria de defensar dels monstres, perquè no n’hi havia o perquè, si se’n colava algun, la Guàrdia se n’ocuparia.

Ara s’havia d’enfrontar a la realitat i al fet que si el monstre del carreró no hagués estat un encegador, sinó qualsevol altra mena de criatura, probablement ella i la nena que havia salvat serien mortes.

Va estrènyer amb força la bosseta d’ulls falsos entre els dits i va prendre una decisió.

Va dedicar la resta del vespre a classificar les seves pertinences i a elaborar una llista del que li faltava amb la intenció de restituir-ho com més aviat millor. Es va aturar un moment, dubtosa, mentre tornava a examinar l’amulet que havia comprat al mercat el dia abans. Ara tenia la sensació que el venedor l’havia enganyat.

Malgrat tot, va decidir que no li costaria gens comprovar si a la biblioteca hi havia alguna informació sobre aquell símbol en concret i es va guardar el penjoll a la butxaca per no oblidar-se’n.

Quan va acabar, ja era l’hora de sopar, i se sentia molt millor.

Va baixar les escales fins a la planta baixa per veure si el Loxan ja s’havia despertat. Es va sorprendre en trobar-lo compartint animadament el sopar amb la Maxina i el seu fill. El quincallaire els estava explicant amb entusiasme una de les seves aventures; el jove l’escoltava amb atenció mentre la seva mare amenitzava el relat amb exclamacions d’horror i consternació. L’Axlin es va adonar que, malgrat tot, la dona mostrava interès per saber què passaria a continuació.

—Axlin! —El Loxan la va saludar quan la va veure—. Seu amb nosaltres! Estic segur que aquesta història encara no te l’he explicat.

La noia no pensava el mateix, però tot i així es va unir al grup amb un somriure.

La Maxina i el seu fill es van retirar d’hora després de sopar. El Loxan, en canvi, encara no tenia son, perquè havia estat dormint tot el dia, i l’Axlin es va quedar de bon grat a fer-li companyia. Van xerrar de diverses coses mentre prenien unes infusions i després el quincallaire va preguntar:

—I ara digues, què et preocupa?

—Com dius? —Ella es va sobresaltar.

—Et veig distreta. Ahir estaves de més bon humor, i això que va ser un dia complicat.

—Oh. —L’Axlin va remenar el contingut de la tassa, pensativa—. Suposo que són moltes coses. Avui els Guardians han abatut un encegador a l’anell exterior. —El Loxan no va dir res, i ella va prosseguir—: Saps què és un encegador? També en diuen «buidaulls».

—No n’hi havia a la nostra ruta —va respondre el quincallaire—, però me n’han parlat.

—El cas és que… no hauria d’haver arribat fins a la Ciutadella. Se suposa que aquest és el lloc més segur del món, que és molt difícil que hi entrin monstres, i en canvi…

—És el que tu mateixa vas dir ahir, te’n recordes? I que no ens n’havíem de preocupar, perquè els Guardians s’encarregaven de tots els monstres. Com han fet amb l’encegador d’avui, no?

—Sí, però és que… —Va dubtar un moment abans de continuar—: Tinc un amic Guardià. El vaig conèixer abans que ingressés a la Guàrdia i era… diferent. Se suposa que ells ens protegeixen dels monstres i que això és bo, però a quin preu? Vull dir… que no és només que l’hagin canviat. És la manera com el tracten. —Va negar amb el cap—. Avui el portaven amb les mans lligades com si fos un criminal. L’han deixat anar perquè lluités contra l’encegador i ni tan sols ha intentat fugir després. —Se li van omplir els ulls de llàgrimes sense que ho pogués evitar—. S’ha limitat a aixecar les mans perquè el lliguessin una altra vegada.

Es va eixugar els ulls amb ràbia. El Loxan l’observava en silenci.

—Em sap greu —va dir ella—. Suposo que això és una ximpleria comparat amb tot el que t’ha passat a tu.

—Els Guardians són gent estranya —va opinar ell arronsant les espatlles—. No sé si val la pena que et preocupis tant per un d’ells.

—Ell no és com els altres i em penso que no hi encaixa, a la Guàrdia. Probablement perquè es va criar en una aldea, no a la Ciutadella. Potser per això té dificultats per seguir les normes del cos. No paren de castigar-lo per un motiu o un altre, i el pitjor és que ho accepta sense més ni més, com si realment cregués que s’ho mereix.

El Loxan va negar amb el cap.

—Tota aquesta gent amb aquells ulls és estranya, t’ho dic jo. No n’hi ha cap que sigui com nosaltres, encara que hagi nascut en una aldea.

L’Axlin se’l va quedar mirant estranyada.

—Com és que saps tot això? No fa tant de temps que ets a la Ciutadella.

—No, però he vist Guardians a les aldees, tot i que en aquella època no sabia que es deien així. Ni ells tampoc, ara que hi penso —va afegir després de reflexionar un instant.

Ella va mig aclucar els ulls.

—Tenia entès que la majoria dels Guardians naixien a la Ciutadella —va dir—, i que els qui naixien a les aldees eren…, no ho sé, una mena d’anomalia. Vaig seguir un llarg camí fins a arribar aquí, he visitat molts enclavaments i no havia vist mai ningú amb els ulls daurats o platejats… fins que no vaig conèixer el Xein en una aldea prop de la Gàbia.

El Loxan va sospirar i es va gratar el cap, pensatiu.

—Jo tampoc, la veritat, però fa uns quants anys…, deu o dotze, no ho sé exactament…, el meu germà i jo vam arribar a un enclavament on hi havia vuit persones amb els ulls platejats.

—Vuit?! —va exclamar ella perplexa.

—Nou, si comptem el nadó. —El Loxan va rectificar—. És una història estranya. De debò que t’interessa?

—I tant que sí. —L’Axlin el mirava amb els ulls molt oberts—. Com pot ser que no me n’hagis parlat mai?

—Pel que jo en sé, a tu t’interessen els monstres. La teva curiositat pels Guardians és nova per a mi. O per un Guardià en particular —va afegir fent-li l’ullet amb l’ull bo.

L’Axlin es va posar una mica vermella, però de tota manera li va dir:

—Parla’m d’aquell lloc, si us plau.

—A veure. —El Loxan es va reclinar al seient mentre feia memòria—. Era lluny de la nostra ruta habitual. Ni tan sols sabíem que existia aquella aldea, perquè estava molt aïllada. Vam seguir un ramal del camí que no coneixíem i a l’últim enclavament ens van dir que n’hi havia un altre més endavant, a cinc dies de viatge, on la gent vivia pràcticament incomunicada, però que encara resistia. En aquella època el Lexis i jo érem joves i temeraris, de manera que vam pensar: per què no? Ens imaginàvem que en una aldea així faltarien moltes coses i que rebrien de bon grat la visita d’un parell de quincallaires.

—I no va ser així? —va preguntar ella.

—No sé què dir-te. Més aviat ens van rescatar ells a nosaltres. Quan érem a mitja jornada de camí, un grup de monstres ens va agafar de sorpresa i vam tenir un ensurt. Ara mateix no recordo bé si eren trescues, abrasadors o grinyoladors, però és igual. El cas és que estàvem envoltats i, de sobte, van arribar ells i es van desfer dels monstres amb molt poc esforç. Nosaltres ens pensàvem que érem bons, però ells eren…, en fi, no havíem vist mai res igual.

—Conec la sensació —va murmurar l’Axlin en recordar la primera vegada que havia vist el Xein en acció.

—Eren tres, dos homes i una dona, tots amb els ulls platejats. També era la primera vegada que vèiem una cosa així. Els vam preguntar si eren germans, però no ens van contestar.

»Ens van escortar fins a la seva aldea. El líder ens va rebre amb correcció, però no semblava que la nostra visita l’entusiasmés.

—Que estrany —va murmurar l’Axlin.

—En aquella aldea tot era estrany. No era gaire gran, però havien sobreviscut pràcticament aïllats gràcies a les habilitats dels seus… joves especials. Vam preguntar si eren parents i ens van dir que tots eren fills de mares diferents.

»I ara ve el més estrany: la majoria de les dones estaven casades, però els seus marits no es consideraven els pares dels nens d’ulls de plata.

—I llavors qui…?

—Aparentment, ningú.

L’Axlin va fer que no amb el cap.

—Això no té sentit.

—Nosaltres tampoc n’hi vam trobar al principi. No els agradava parlar del tema, però el Lexis…, en fi, sabia ser encisador quan volia i es va guanyar les simpaties i la confiança d’algunes persones a l’enclavament. Ens hi vam quedar un parell de setmanes per recuperar-nos de les ferides i mentrestant vam esbrinar alguna cosa més. La gent d’allà creia que els nois d’ulls platejats eren fills d’una criatura que anomenaven «déu».

—Déu? —va repetir l’Axlin desconcertada—. Què és això? No l’havia sentit mai, aquest nom.

—Ens va semblar entendre que era un ésser superior als humans, amb poders extraordinaris. Els aldeans en parlaven amb gran respecte i reverència, i les dones que havien donat a llum els seus fills se’n sentien molt honrades.

—I quin… aspecte tenia?

—Ni el Lexis ni jo el vam veure mai. I el més curiós és que a l’aldea tampoc l’havia vist ningú, ni ens van saber oferir proves de la seva existència, més enllà del fet que creien que les persones d’ulls platejats eren fills seus.

L’Axlin va parpellejar amb perplexitat.

—Deus fer broma. De debò creien en l’existència d’una cosa que no podien veure ni tocar?

—Bé, les dones que havia fecundat sí que l’havien «tocat» alguna vegada…

Ella es va estremir.

—Tot això és molt estrany, Loxan.

—És exactament el que vaig dir al meu germà. I no és l’única cosa estranya que passava en aquella aldea: resulta que els monstres no l’atacaven mai. I no era que tinguéssim pas grans defenses. De fet, qualsevol robaossos hauria pogut saltar la palissada sense problemes, o fins i tot tirar-la a terra en algun punt. I el líder de l’enclavament no es molestava a establir torns de guàrdia. No hi havia sentinelles, Axlin, ni tan sols de nit. I tot i així…, els monstres no l’atacaven. —Es va gratar la barba pensatiu—. Et juro que durant anys em vaig intentar convèncer que el temps que vam passar allà només havia estat un somni… No sembles sorpresa —va afegir en aquell moment mirant de cua d’ull la seva companya.

I no ho estava. Només una mica pàl·lida.

—Perquè no és la primera vegada que em trobo una cosa semblant. A l’aldea del Xein tampoc hi entraven mai monstres. I només hi vivien dues persones: ell i la seva mare.

Aleshores, seguint un impuls sobtat, va furgar a la butxaca per treure’n l’amulet de fusta.

—Et sona aquest dibuix?

El quincallaire el va examinar entretancant l’ull.

—No ho sé. M’hauria de sonar?

—El vas veure en aquella aldea? Potser decorant una paret o una porta?

El Loxan va negar amb el cap.

—No me’n recordo. Per què ho preguntes?

L’Axlin li va parlar dels dibuixos pintats a l’arc d’entrada de l’aldea del Xein, i li va explicar el que li havia dit el venedor de fetitxes el dia abans.

—No hi veus una relació?

—Potser sí —va respondre ell—. Ara que ho dius, recordo que també hi havia una decoració pintada a l’entrada de l’enclavament. Em va cridar l’atenció perquè era una llinda recolzada en dos pilars de pedra. Una mica absurd, ja que la resta del perímetre estava envoltat per una palissada de fusta. Però no et puc assegurar que hi haguessin dibuixat aquest símbol en concret. Ha passat massa temps.

L’Axlin va assentir mentre el cor li bategava amb força. I si aquell símbol de protecció no estava relacionat amb els monstres… sinó amb els Guardians?

—No us van explicar què significaven els dibuixos, oi? —va preguntar. El Loxan va negar amb el cap—. Ni us van explicar com era possible que els monstres no ataquessin mai l’aldea, suposo.

—No res, només ximpleries sobre l’herència dels déus i coses per l’estil.

—Déus? Insinues que n’hi ha més d’un?

—Això era el que creia la gent de l’aldea, sí; que hi havia déus pertot arreu, però els simples humans no els podíem veure. Se sentien molt afortunats perquè un d’aquells déus havia decidit instal·lar-se entre ells i els proporcionava nens especials que els protegien dels monstres. Que se m’emportin els ditsllargs si alguna vegada ho vaig poder entendre.

L’Axlin es va estremir.

—Tot plegat és absurd, Loxan. Pel que jo en sé, els Guardians de la Ciutadella neixen en famílies corrents, amb un pare i una mare, sense… «déus» estranys que no pot veure ningú. De fet, fa poc vaig assistir al part d’una jove que va donar a llum una nena d’ulls daurats. El pare tenia nom i cognoms i era tan humà com tu o com jo. L’únic extraordinari que hi havia en ell era el concepte que tenia de si mateix —va afegir amb un sospir.

—Nosaltres vam creure durant molt de temps que la gent d’aquella aldea estava una mica boja. Que, com que no podien explicar les peculiaritats d’aquells nadons especials, s’havien inventat aquella història tan estranya. Honestament, no vaig creure mai que em tornaria a trobar persones com ells…, amb uns ulls inquietants i una gran facilitat per matar monstres…, fins que vaig creuar el Pont dels Cridaners i els vaig veure a l’altre costat, vestits de gris, vigilant l’accés. Havia sentit a parlar dels Guardians de la Ciutadella, però no sabia que eren… ells. Els fills del déu d’aquella aldea de bojos.

L’Axlin va assentir pensativa.

—Creus que encara deuen ser allà? —va preguntar—. Potser la Guàrdia els ha trobat i els ha reclutat per portar-los a la Ciutadella, encara que sigui en contra de la seva voluntat. Com van fer amb el Xein.

—Era un enclavament molt apartat i ara que les aldees de l’oest han quedat abandonades, potser la seva també ha caigut. —El Loxan va arrufar les celles—. Potser ens hauríem d’haver endut aquell noi, al capdavall.

—Quin noi?

—Doncs mira…, just abans que ens n’anéssim, el líder de l’enclavament ens va oferir un dels nois d’ulls platejats.

—Com a escorta?

—Més aviat com una mercaderia. El volia canviar per la meitat de les coses que portàvem al carro. Sí —va confirmar en veure l’expressió sorpresa de l’Axlin—. És estrany, oi? Ja t’he dit que estaven ben bojos. El pobre noi no va protestar, però era evident que no se’n volia anar. Per això vam rebutjar l’oferta. Per això i perquè nosaltres no comerciàvem amb vides humanes, encara que ens haguessin jurat que no eren del tot humans, sinó una cosa diferent.

«Una cosa diferent», va pensar l’Axlin.

—En aquella aldea només hi havia gent corrent i gent d’ulls platejats, oi? —va voler confirmar—. No hi havia ningú amb els ulls daurats.

—No. De fet, la primera vegada que vaig veure algú amb els ulls daurats va ser fa unes quantes setmanes, i era un Guardià de la Ciutadella amb uniforme i tot.

La jove va guardar silenci un instant mentre pensava. El Loxan va afegir:

—No són com nosaltres, companya. Ningú sap com ni per què neixen persones amb capacitats especials, i si per a nosaltres és desconcertant…, no em puc ni imaginar com deu ser per a ells. Els nois d’aquella aldea no semblaven feliços; se’ls veia més aviat… aclaparats, com si suportessin el pes del món sobre les espatlles. No somreien mai. Els nens semblaven petits adults obsessionats amb matar monstres. Mentre vam ser allà, un d’ells va morir durant una patrulla. Només tenia tretze anys, però ningú a l’aldea el va plorar, ni semblava que el trobessin a faltar. Van dir que estava predestinat.

—Predestinat?

—Que el déu l’havia engendrat per lluitar contra els monstres i que l’única opció que tenia era morir acomplint la seva missió.

—És el que els Guardians li han fet creure al Xein —va murmurar l’Axlin estremint-se—. És el que els ensenyen al Bastió.

El Loxan va arronsar les espatlles.

—Ho veus? Tots són iguals, a les aldees i a la Ciutadella. El teu xicot no és tan diferent. Tots naixem i vivim sota l’amenaça dels monstres, però els Guardians són els únics que no neixen per viure, sinó per lluitar. I ho saben des de molt joves. Et sorprèn que se senti confós, que tingui por o que no segueixi les normes? —Va moure el cap—. Doncs mira, això només confirma que els Guardians són molt més humans del que alguns creuen.

L’Axlin va enterrar la cara entre les mans, torbada.

—És inútil que intenti salvar-lo, oi? —va preguntar amb la veu ofegada.

—És il·lògic. Al capdavall, són els Guardians que tenen la missió de salvar-nos a nosaltres. O almenys això diuen.

La jove no va saber què contestar.

La plaça dels Vuit Fundadors estava deserta a aquelles hores de la nit. La Rox es va aturar prop d’una de les estàtues i va mirar al voltant, buscant el seu company.

Aquell lloc encara la intimidava. La ciutat vella, silenciosa i endormiscada, semblava que s’hagués aturat en el temps. De vegades se sentia música en la llunyania, sens dubte procedent d’algun palau on l’aristocràcia celebrava una festa. Però la resta d’edificis, solemnes, vetustos i envoltats de jardins amplis i palissades altes, restaven indiferents davant dels Guardians que patrullaven pels carrers.

La Rox sabia que a la ciutat vella no els veien amb bons ulls, malgrat el prestigi que tenien les famílies emparentades amb ells. En el fons, tenia un cert sentit. La presència dels Guardians els recordava que fora, en algun lloc, existien monstres i que ningú estava prou protegit, ni tan sols al cor mateix de la Ciutadella. D’altra banda, feia segles que no entrava cap monstre a la ciutat vella, de manera que la majoria de la gent pensava que les patrulles eren totalment innecessàries.

Cap dels Guardians podia confessar a aquelles persones que els monstres eren més a prop del que es pensaven… i que ni tan sols serien capaços de reconèixer-los quan els veiessin.

La Rox finalment va distingir la silueta del seu company, un Guardià de la Divisió Or una mica més gran que ella. Es deia Aldrix i ja havien patrullat junts diverses vegades a la ciutat vella. Era seriós, disciplinat i molt competent. Se sentia còmoda treballant amb ell.

Tot i que sovint trobava a faltar el Xein.

No l’havia tornat a veure des de la sanció que els havien imposat. Sabia que els separarien i que el millor que podia fer era no pensar-hi més. Per això no l’havia tornat a anomenar ni s’havia interessat per ell.

De tota manera, li havien arribat veus i sabia que el Xein havia desaparegut un altre cop feia unes quantes setmanes, que se n’havia anat del quarter i de la Ciutadella sense demanar permís ni informar de res. A més, ningú tenia ni idea d’on podia ser. Potser havia desertat de la Guàrdia… per sempre.

Si era així, tard o d’hora comunicarien a la resta dels Guardians que el Xein havia estat expulsat del cos i que, per tant, estaven obligats a matar-lo tan bon punt el trobessin.

La Rox temia el dia que rebria l’ordre d’encalçar el seu antic company. Per això agraïa les patrulles a la ciutat vella; era poc probable que allà s’arribés a creuar amb el Xein, o sigui que si algú l’havia de matar, almenys no seria ella.

—Tot tranquil? —va preguntat l’Aldrix fent-la tornar a la realitat.

La Guardiana va assentir.

—Res a destacar.

«Aquest lloc és més avorrit que un closca hibernant», va pensar, però es va mossegar la llengua. Era el típic comentari que hauria fet el Xein si hagués estat allà.

Havia descobert amb una certa consternació que ara, durant les patrulles amb l’Aldrix i altres companys més formals, trobava a faltar les coses que abans la irritaven d’ell; el seu sentit de l’humor inoportú, l’absurda temeritat i fins i tot el desig d’exhibir-se davant de les persones corrents…

—Hauríem de fer una altra ronda per si de cas —va suggerir l’Aldrix.

La Rox el va mirar estranyada.

—Trobes que cal? Gairebé hem acabat el torn. No vols tornar al quarter?

El seu company va arronsar les espatlles.

—No estic cansat i suposo que tu avui t’estimes més arribar-hi tard. —Va fer una pausa i, en comprovar que ella no captava la insinuació, va afegir—: No ho saps? El Xein ha tornat a la Ciutadella.

La Rox es va mantenir impàvida, tot i que el cor li bategava una mica més de pressa.

—I?

—Encara no l’han expulsat de la Guàrdia. L’han confinat a la seva habitació i no li permeten parlar amb ningú. Sembla que encara no han pres una decisió definitiva pel que fa al càstig.

La jove Guardiana va respirar fondo. Llavors es va adonar que havia estat contenint l’alè.

—Si tornem ara al quarter, arribarem a l’hora de sopar i la cantina estarà molt concorreguda —va insinuar l’Aldrix.

La Rox va inclinar el cap; havia entès el que volia dir el seu company.

En aquells moments tothom ja sabia que al Xein i a ella els havien sancionat i per què. Ell acabava de tornar després d’una absència de diverses setmanes, quan molts ja suposaven que no el veurien més. Així és que els companys farien tot tipus de comentaris. La mirarien de reüll preguntant-se si ella n’estava assabentada. Potser algun fins i tot gosaria plantejar-li-ho directament.

Es va estremir. No estava preparada per suportar aquell escrutini.

La va sorprendre que l’Aldrix hagués tingut la delicadesa de comprendre-ho abans que ella mateixa.

—Tens raó —va admetre—. Doncs mira, si no et sap greu, m’agradaria fer una altra ronda.

Els dos Guardians es van posar en marxa de nou i tot seguit es van fondre amb les ombres del cor de la Ciutadella.