13

A la Ciutadella va despuntar un dia radiant per a la Desfilada de l’Homenatge. La tarda anterior havia plogut i els operaris van haver de treballar intensament des de primera hora del matí per eixugar l’aigua dels seients, però l’aire estava més net i la calor havia afluixat una mica. Seria un gran dia per a tothom, tant per als residents com per als visitants. Hi havia parades de menjar, artistes ambulants i quincallaires vinguts de terres llunyanes. Els carrers estaven guarnits i les rialles dels nens se sentien pertot arreu.

Malgrat tot, l’Axlin estava més inquieta que emocionada. El Dex havia elaborat amb molta cura el pla per treure el Bròxnan i l’Oxània de la ciutat aprofitant les celebracions, però a ella li semblava molt arriscat.

—La comitiva sortirà de la ciutat vella i recorrerà tot el primer eixample —li havia explicat el seu amic, assenyalant la ruta en un mapa de la Ciutadella—. Després creuarà la muralla per la porta sud i continuarà pel segon eixample fins a la plaça de l’Assemblea, on s’han instal·lat les tribunes. Els Consellers i la resta d’autoritats ocuparan la tribuna d’honor i les delegacions de veïns els lliuraran ofrenes…

—Ofrenes?

—Cistells de flors i fruita, artesania i coses per l’estil. És costum des de temps immemorials, quan els Vuit Fundadors van salvar la ciutat vella de l’atac dels monstres i van promoure la construcció de la primera muralla. Aleshores els ciutadans els ho van agrair d’aquesta manera i avui dia els seus descendents ho continuen fent el dia de l’Homenatge. Com que la Ciutadella ha crescut molt des d’aquella època i ara hi ha molts més barris, aquesta part de la festa s’ha anat allargant amb el temps. Hi ha moltes comissions que venen a donar regals als Consellers, o al Jerarca quan és ell qui presideix la festa, així que probablement acabaran molt tard.

»L’amagatall del Bròxnan és lluny de la plaça, però la desfilada passarà molt a prop d’aquí. Has d’esperar que s’allunyin els carros i els escortes. Els ciutadans els seguiran fins a la plaça de l’Assemblea per veure almenys la primera part de l’ofrena, que és la més espectacular. Llavors serà el moment, Axlin. Quan el barri es quedi desert, el Bròxnan i tu heu de sortir en direcció al cercle exterior.

—I com creuarem la muralla? Hi haurà Guardians a la porta.

—No es preocuparan de vosaltres, no sou monstres. Encara hi ha gent que busca el Bròxnan, però molts creuen que ja no és a la Ciutadella i, d’altra banda, totes les persones que podrien estar interessades a trobar el meu germà tindran altres coses a fer en aquell moment.

L’Axlin va assentir. El Dex estava molt segur dels costums i de la mentalitat propis de l’aristocràcia i això la tranquil·litzava una mica.

—I l’Oxània?

—Se les enginyarà per abandonar la tribuna al llarg del matí. Molta gent ho fa per refrescar-se o descansar una mica; pensa que l’ofrena és un ritual molt llarg. Ja he acordat amb ella un punt de trobada. Des d’allà la portaré al lloc que t’he indicat. El tens apuntat?

L’Axlin va assentir mentre l’assenyalava al mapa.

—Aquí, vora el pont del canal.

El canal de la Ciutadella era una obra d’enginyeria notable. Desviava part del riu que passava al costat de l’urbs i servia per recollir els residus que hi arribaven mitjançant un sistema de clavegueram força complicat. El corrent s’enduia l’aigua bruta lluny, cap a l’est.

—Exacte. Seguirem el curs fins a la muralla. És un lloc poc transitat per culpa de la pudor.

L’Axlin va somriure pensant en la sensibilitat a les males olors del Bròxnan.

—És l’únic motiu pel qual has triat la ruta?

—Bé, no és l’únic, però n’és un —va reconèixer ell amb un somriure entremaliat—. Ep, no em diguis que no s’ho mereix.

—No ho diré mai.

—Al fons del canal, vora la muralla, ens esperarà el carro del quincallaire, que durà el Brox i l’Oxània a les Terres Civilitzades. I per fi els perdrem de vista i podrem tornar a gaudir de la festa. Nosaltres també ens ho mereixem, no trobes?

Tot semblava molt senzill, però l’Axlin no podia evitar sentir-se nerviosa.

El matí de la celebració va acompanyar la Maxina i el seu fill a cercar un lloc adequat per veure la desfilada. En acabat es va acomiadar d’ells pretextant que havia quedat amb un amic. L’arrendadora va somriure amb picardia; li havia preguntat pel Dex diverses vegades, però l’Axlin sempre contestava amb ambigüitats. Era evident que es pensava que mantenien una relació, i ella no li havia dit la veritat perquè de moment li convenia tenir una coartada. Si no, com podia explicar la presència del Dex a la seva habitació la nit que s’hi havien reunit amb el Bròxnan i l’Oxània?

Després d’acomiadar-se d’ells es va deixar endur per la multitud, caminant a poc a poc fins al magatzem on s’amagava el Bròxnan. Va triar un lloc per esperar que passés la desfilada i, un cop allà, es va consumir d’impaciència fins que va veure baixar les carrosses pel carrer principal. N’hi havia vuit, una per cada Conseller del Jerarca. Cadascun pertanyia a una de les grans famílies que es repartien el poder a la Ciutadella. Hi havia altres clans amb gran influència, per descomptat, però els Consellers solien dur els cognoms dels Fundadors i el Jerarca també era elegit entre els seus descendents.

Una parella de Guardians flanquejava cada carrossa. L’Axlin va intentar no fixar-s’hi, però no podia evitar mirar-los de reüll de tant en tant, provant de localitzar el Xein. No el va veure i d’una banda es va sentir alleujada, i de l’altra, decebuda.

Quan va passar la desfilada, molta gent va seguir les carrosses en direcció a la plaça de l’Assemblea i altres van reprendre les seves activitats habituals. L’Axlin va aprofitar que la multitud es dispersava per encaminar-se al magatzem.

Es va assegurar que ningú la seguia. I tampoc la va veure ningú quan va entrar a l’amagatall on l’esperava el Bròxnan, preparat per fugir de la Ciutadella amb l’Oxània.

El Xein mirava amb curiositat la desfilada des de dalt de la segona muralla. Va veure passar dues carrosses i va observar la multitud que victorejava els Consellers, que els saludaven des dels setials. No havia assistit mai a un espectacle com aquell i li hauria agradat poder-hi participar, barrejar-se amb la gent i veure de prop l’ofrena, que, pel que li havien dit, era un acte magnífic. Es va consolar pensant que feien la festa cada any i que potser en el futur li tocaria escortar les carrosses.

Ja s’havia recuperat completament del malestar tan estrany que havia patit mentre perseguia el metamorf. Havia informat el capità Salax de quasi tot el que havia passat aquell vespre, però ni la Rox ni ell havien esmentat el rampell que l’havia dut a excedir-se amb ella. En canvi, sí que havien descrit les úniques identitats del canviapell que havien tingut ocasió de veure amb detall: l’escorta barbut i la dona del davantal. El Xein sabia que els metamorfs sempre imitaven l’aspecte d’algú que existia de debò. L’original podia ser en qualsevol altre lloc de la Ciutadella, vivint la seva vida sense saber que hi havia un doble seu rondant pel món…, però segurament devia ser mort. Sovint els metamorfs no s’acontentaven amb suplantar una persona de manera puntual. L’assassinaven, es desfeien del cadàver i li usurpaven la vida fins que els Guardians els desemmascaraven.

Per aquesta raó, la millor manera de seguir la pista a un metamorf era cercar la persona original. Si tenien sort, en trobarien el cadàver.

Si no, no trobarien res.

El cas de l’escorta era especialment preocupant, perquè l’aristòcrata a qui acompanyava la tarda que la Rox i el Xein l’havien descobert era de la ciutat vella. Per tant, calia esbrinar quant de temps feia que suplantava l’escorta original.

Però això ja no entrava dins les seves competències. Hi havia Guardians més experimentats que es dedicaven a investigar els albiraments d’innomenables. El cas de l’escorta havia quedat en les seves mans. I la Rox i el Xein l’únic que podien fer era tornar a les tasques rutinàries de vigilància.

—Bona guàrdia. —El van saludar en aquell moment.

El Xein es va girar cap al company que acabava de pujar a la muralla i avançava en direcció a ell amb el pas elegant, serè i segur de tots els de la seva classe.

—Bona guàrdia —va respondre—. Ja és l’hora del relleu?

L’altre va assentir.

—Cal reforçar la vigilància a la plaça de l’Assemblea; s’hi ha congregat més gent que no s’esperaven. Al final sembla que podràs veure l’ofrena i tot —va afegir picant-li l’ullet.

El Xein li va dedicar un somriure sincer.

—Tampoc no hauria passat res si me l’hagués perdut, però gràcies.

Va baixar al carrer i es va encaminar al lloc que li havien indicat. Es va aturar de sobte en localitzar un figura coneguda en una parada de menjar. S’hi va apropar somrient.

—Bona guàrdia, Rox. Canvi de torn?

—M’han enviat a la plaça a vigilar l’ofrena. A tu també? —El Xein va assentir—. Doncs anem-hi junts —va suggerir ella.

Va acabar de pagar el que havia comprat i li va allargar un brioix. Ell el va acceptar amb un somriure d’agraïment. En mossegar-lo va descobrir que estava farcit de melmelada de prunes, la preferida de la Rox. Sempre li havia cridat l’atenció que a una noia tan disciplinada com ella li agradés tant el dolç.

Van caminar plegats per l’avinguda principal, intercanviant notícies i novetats. Pel que en sabien, el dia transcorria amb normalitat. Els seus companys havien abatut tres trepadors a la muralla, un sensedents enganxat als baixos d’un carro i un nuós que havia ensenyat els tentacles al sector nord. Malgrat la gran afluència de gent que havia anat a la Ciutadella, semblava que els Guardians mantenien sota control els monstres.

—De tota manera, jo no abaixaria la guàrdia —va comentar la Rox—. Encara falten moltes hores perquè s’acabi l’ofrena i la festa continuarà als carrers fins a altes hores de la matinada. La nit és el millor refugi per als monstres.

El Xein ja no l’escoltava. Acabava de veure una parella que s’estava separant de la multitud per refugiar-se darrere una porxada. Va tenir la sensació que actuaven d’una manera estranya, amb cautela, com si no volguessin cridar l’atenció. El va alertar especialment l’actitud del noi; estirava amb urgència la seva acompanyant, en avançat estat de gestació. El seu instint protector es despertava sobretot amb nens i dones embarassades. Es va aturar, indecís.

—Xein, què passa?

Ell va respirar fondo. Acabava de reconèixer el jove; treballava a la biblioteca amb l’Axlin. Els havia vist junts algunes vegades. Però no coneixia la noia que l’acompanyava. Duia un vestit sumptuós, digne de l’alta aristocràcia; al Xein no li hauria estranyat en absolut veure-la asseguda a les tribunes principals de la plaça, o fins i tot en una de les carrosses.

Va fer que no amb el cap. «No és cosa meva», va pensar.

La parella va desaparèixer en un carreró. El Xein estava disposat a oblidar-los i continuar el seu camí quan va detectar una tercera persona que els seguia. Semblava un altre aristòcrata. També vestia de manera elegant, adequada a la seva posició social i a la solemnitat de l’ocasió, però els seus moviments furtius recordaven més aviat els d’un lladre. Des d’on era no en podia estar segur, però li va semblar que compartia un cert aire de família amb la jove embarassada.

L’aristòcrata es va aturar a la cantonada per assegurar-se que no el seguia ningú. Va clavar els ulls en el Xein i ell va fer un bot, sobresaltat.

Una altra vegada. Aquella figura fluctuant.

—No pot ser —va murmurar.

La criatura va aclucar els ulls un instant. Després, en un tres i no res, va entrar al carreró amb una rapidesa inhumana i va desaparèixer.

El Xein va enarborar la llança.

—Rox —va murmurar—, objectiu albirat.

Ella el va mirar amb sorpresa.

—Com pot ser…? Un altre?

—Potser és el mateix que estàvem buscant. En qualsevol cas, ho hem de comprovar.

Ella no va discutir.

Es van separar de la multitud per endinsar-se en el carreró, però el metamorf ja havia desaparegut. Sense necessitat d’intercanviar ni una sola paraula, tots dos es van enfilar a un mur en construcció i des d’allà van saltar al balcó de l’edifici del davant. Un instant més tard corrien per les teulades de la Ciutadella.

El Xein no va tardar a entreveure la parella, que avançava de pressa per un carrer estret. Després es van aturar en una cantonada, quan la jove es va queixar perquè estava cansada. El Guardià va esperar sense deixar d’observar-los des de dalt. La Rox va aterrar al seu costat sense fer soroll.

—És ell o ella? —va preguntar en veu baixa, agafant l’arc.

El Xein la va aturar amb un gest.

—Cap dels dos. És algú que els està seguint.

Va mirar al seu voltant. Els carrers estaven deserts, perquè tothom era a les places i les avingudes principals gaudint de la festa. El Xein va sentir una música al lluny; aquell barri del segon eixample, tan silenciós i buit a aquella hora del dia, semblava un món a part.

Per això va poder localitzar el metamorf amb relativa facilitat. Avançava per un carrer paral·lel emparant-se en les ombres. Ara ja no semblava un aristòcrata, sinó un vell inofensiu que caminava amb dificultat, amb l’ajuda d’un bastó.

El Xein el va observar amb atenció per assegurar-se que era ell. Efectivament, els contorns de la silueta apareixien borrosos. Va enarborar la llança, disposat a tirar-la-hi des d’allà. Al seu costat, la Rox va tensar la corda de l’arc.

Les veus d’una discussió van distreure un moment el Xein.

—Ara no ens podem aturar, Oxània. Em penso que el teu germà ens segueix.

—Però és que ja no puc més! —esbufegava ella.

—Au, fes un esforç. Ja som a prop del lloc on ens esperen l’Axlin i el Brox.

La fletxa va sortir disparada de l’arc de la Rox, però el Xein, pendent de la conversa, no va atacar. El canviapell va aixecar el cap en sentir les veus dels dos joves i va veure venir el projectil. Es va apartar a un costat i va mirar cap amunt.

La Rox va renegar en veu baixa. El seu objectiu els acabava de descobrir a la teulada. El Xein li va disparar la llança… massa tard. El metamorf es va refugiar en una porxada i el van perdre de vista.

Els dos Guardians van saltar a terra. Van mirar al seu voltant, però el monstre havia desaparegut.

—L’hem tornat a perdre —va remugar el Xein, frustrat.

—Estava seguint aquella parella, oi? —va preguntar la Rox—. Si no els perdem de vista, potser el tornarem a localitzar.

El Xein va guardar silenci un instant.

—Van a trobar-se amb l’Axlin —va murmurar per fi.

—Ja ho sé, ho he sentit.

—No sé què estan tramant. Actuen d’una manera una mica estranya, no trobes? Ja sé que no és cosa nostra —va afegir immediatament—, però…

—Els segueix un monstre, Xein. —La Guardiana el va tallar—. És clar que és cosa nostra.

Es va penjar l’arc a l’espatlla, va agafar impuls i es va enfilar a la balustrada més propera. Des d’allà va saltar de nou a la teulada. El Xein la va seguir.

Van contemplar la ciutat que s’estenia als seus peus. No van veure el metamorf, però van localitzar la parella; havien reprès el seu camí, aliens a la criatura que els aguaitava i als Guardians que vetllaven per ells des de les altures.

—Estàs segura que aquest és el punt de trobada? —va preguntar el Bròxnan per enèsima vegada.

L’Axlin no es va molestar a respondre. El seu company estava nerviós i ella sabia que en tenia motius. Al capdavall, estava a punt de fugir amb la filla d’un aristòcrata poderós de la ciutat vella. No sabia si allò que inquietava més el Bròxnan eren les possibles represàlies de la seva família o el fet de començar una nova vida amb l’Oxània.

I també hi havia l’olor, és clar. No era gaire intensa, però ell no parava de queixar-se. S’havia tapat el nas amb un mocador i esperava enganxat a la paret, el més lluny possible del canal. Havien quedat amb el Dex i l’Oxània una mica més endavant, al pont; els veurien des d’allà tan bon punt arribessin.

—Triguen molt —va murmurar el Bròxnan amb veu ofegada—. Potser ens n’hauríem d’anar i intentar-ho un altre dia.

Aquesta vegada l’Axlin tampoc va contestar, tot i que ella també començava a estar inquieta.

En aquell moment van sentir la veu de l’Oxània:

—Bròxnan!

Ella i el Dex van aparèixer darrere una cantonada. La jove es va llançar als braços del seu estimat, que la va abraçar amb poca convicció.

—Per fi! —va exclamar el Dex eixugant-se la suor del front—. Em pensava que no arribaríem mai. Un dels germans de l’Oxània ens ha vist junts a la plaça i em penso que ens ha estat seguint.

—Què?! —L’Axlin es va alarmar.

—L’hem despistat —la va tranquil·litzar el seu amic—, però no ens podem entretenir més. Vinga, som-hi.

Els va guiar fins al canal i els va fer baixar per les escales que arribaven fins a la vora.

—Ho hem de fer, Dex? —El Bròxnan es va queixar.

—Una mica més endavant, quan passa pels barris nous, el canal circula sota terra —va explicar—. Si seguim els túnels, podem arribar a la muralla exterior sense que ens vegi ningú. Però si t’estimes més anar per l’avinguda principal fins a la porta i sortir per on ho fa tothom… jo no hi tinc cap inconvenient. Al cap i a la fi, els teus cunyats no m’estan buscant a mi.

El Bròxnan va aclucar els ulls, però no va dir res. L’Oxània caminava molt enganxada a ell, penjada del seu braç. L’Axlin, més lenta per la coixesa, tancava la fila.

Van avançar en silenci per la vora del canal, arran del mur. Qualsevol que s’aboqués a l’ampit els podia veure des de dalt, però hi havia poques possibilitats que algú es prengués la molèstia de fer-ho. El corrent brut i pudent del canal no era un espectacle agradable. L’Axlin tenia la sensació que bombollava i s’ondulava, com si hi hagués alguna cosa viva a sota. Es va preguntar quina mena de peixos hi devien viure i si eren comestibles.

De sobte, la tremolor es va fer més pronunciada i durant un breu instant en va sobresortir alguna cosa. L’Axlin va parpellejar preguntant-se si ho havia vist realment. Llavors li va semblar que les bombolles seguien un patró, com si s’estiguessin desplaçant sota l’aigua.

Va veure el tentacle tan bon punt va emergir, mut i sinuós, buscant el turmell del Bròxnan.

—Compte! —va exclamar l’Axlin, i el va estirar enrere—. Dex!

L’apèndix va colpejar a terra amb frustració i després es va tornar a submergir. L’Axlin es va palpar el maluc i va trobar a faltar la ballesta que s’hi acostumava a penjar quan viatjava pels camins. Almenys portava una daga. Va furgar dins el sarró sense perdre de vista el bucle que encara perdurava a la superfície de l’aigua.

—Què era allò? —va cridar el Bròxnan horroritzat.

L’Axlin cercava frenèticament a la memòria. Només havia vist una petita part del cos de la criatura, però en tenia prou per descartar peusmullats, escumalls i esquenalgues.

—És un bombollador —va murmurar aterrida.

Els escumalls, criatures voraces que s’amagaven sota el llim dels llits fluvials per aguaitar les preses, eren més petits. Els esquenalgues no sortien mai de l’aigua. Els peusmullats només ho feien de nit o quan plovia.

En canvi, els bombolladors no tenien inconvenient a abandonar els caus subaquàtics per enxampar les preses. I no es donaven per vençuts amb facilitat.

La gent que vivia a prop de rius o pantans on habitaven bombolladors parava trampes a tot arreu per evitar que s’acostessin a les aldees. Amb una mica de sort els monstres quedaven enganxats a les xarxes quan avançaven per terra ferma, on eren bastant més maldestres que en el seu entorn habitual.

El tentacle es va alçar de nou i va fuetejar l’aire amb violència. L’Oxània va cridar. L’Axlin la va apartar i va intentar apunyalar la criatura, però tenia la pell massa lliscosa.

—Correu! —va cridar—. Torneu enrere, hem de sortir del canal!

El grup va fer mitja volta i va córrer en direcció a l’escala més propera. Llavors, tot d’una, el bombollador va sortir de l’aigua esbufegant, va deixar caure mig cos a la vora del canal i els va tallar el pas.

L’Axlin va contenir la respiració. No havia vist mai un bombollador de veritat i aquell era més gran del que havia calculat. Tenia un cos enorme, inflat, adipós i cobert de llim, i set tentacles llargs que es podien arribar a confondre amb tiges de plantes subaquàtiques, però que eren molt més forts i resistents. L’Axlin sabia que sota aquella capa de fang hi havia una boca molt grossa i eriçada de dents, que es podia empassar una persona d’una sola mossegada.

La pudor els va colpejar amb força quan la criatura es va aixecar davant d’ells, movent els tentacles en l’aire. No tenia ulls. Segurament s’orientava pel tacte, va pensar l’Axlin.

El Bròxnan va llançar un crit, horroritzat, va fer mitja volta i va arrencar a córrer per la vora del canal, deixant enrere els seus companys.

—Brox! —va cridar el Dex.

Va fer dues passes endarrere, però es va quedar paralitzat mentre l’Oxània plorava de terror al seu costat.

L’Axlin va comprendre que els seus companys no havien vist mai un monstre i no sabien com reaccionar. Segurament el més intel·ligent havia estat el Bròxnan; ser tan covard li salvaria la vida.

Els va empènyer amb urgència.

—Ràpid, enrere!

El Dex finalment es va moure. Va agafar de la mà l’Oxània i va començar a córrer estirant-la.

L’Axlin sabia que si el monstre els seguia, primer l’atraparia a ella. Potser així els seus companys tindrien l’oportunitat de fugir.

Ella no la tenia, era evident.

El seu amic se’n va adonar en aquell mateix instant. Es va aturar en sec i es va girar cap a ella per comprovar aterrit que s’havia quedat enrere.

L’Axlin avançava com podia, arrossegant el peu tort. El monstre va deixar caure un tentacle damunt seu i la va fer caure de morros a terra.

—Axlin! —va cridar el Dex.

Llavors una ombra es va projectar sobre ells, ràpida i letal com un llamp. Hi va haver una lluentor metàl·lica i el monstre va bramar furiós mentre el tentacle queia a terra, separat del cos, tot i que encara es movia.

L’Axlin el va observar un moment amb una barreja de fascinació i repugnància. Després va aixecar el cap atordida. Davant d’ella, protegint-la del bombollador, hi havia el Xein.