19

Ell la mirava amb una certa incredulitat, com si no acabés de decidir si l’Axlin era allà de debò o si es tractava d’un simple producte de la seva imaginació.

—Ax…, ciutadana —va dir, i ella li va clavar una mirada irritada, quasi agressiva, mentre girava el cos abraçant la nena, com si la volgués protegir de la seva presència.

—Què hi fas, aquí?

El Xein va parpellejar desconcertat.

—Perdona?

Un cop superada la sorpresa inicial, l’Axlin es va concedir un instant per observar-lo amb més deteniment.

S’havia rentat i duia un uniforme net, la qual cosa indicava que havia tornat al quarter general en algun moment a descansar una mica, tot i que ella li veia el rostre marcat pel cansament.

També es va adonar que no duia armes.

—No estàs patrullant —va assenyalar—. Per què ets aquí?

Ell va mig aclucar els ulls. Ja l’entenia.

—Et penses que… t’estic seguint o alguna cosa per l’estil?

—No ho fas?

El Xein va meditar un segon abans de fer que no amb el cap.

—Avui no —va contestar—. He vingut per un assumpte oficial. La Rox i jo havíem de… declarar —va afegir, donant un cop d’ull a la porta de la sala que acabava d’abandonar, on encara hi havia la seva companya— sobre el que va passar ahir al canal. Sobretot és per la desafortunada mort del Bròxnan de Galuxen.

—Oh —va murmurar ella.

El Xein va mirar el nadó que gronxava entre els braços. L’Axlin va veure la seva expressió de curiositat… i d’inquietud. Per alguna raó, va començar a témer per la seguretat de la nena.

—I què els has explicat? —va preguntar atraient de nou l’atenció del Guardià.

Ell va clavar els ulls daurats en ella.

—La veritat —va contestar.

Ja hi tornaven a ser…, havia vacil·lat un breu instant, va pensar l’Axlin mentre l’angoixa la devorava per dins. El Xein li aguantava la mirada, resolt i segur, però ella intuïa que estava mentint.

Un plor agut els va sobresaltar. Llavors l’Axlin es va adonar que havia estret massa fort la nena contra el pit i l’havia despertat. La va gronxar amb suavitat, concentrant-se en ella i lluitant per ignorar la mirada insistent del Xein.

—Aquest nadó… —va començar ell—. És el que va néixer ahir a la nit? El de l’Oxània?

Hi havia alguna cosa en el to de la seva veu: ansietat, potser un punt de temor. L’Axlin es va preguntar si li hauria arribat la notícia que la nena tenia els ulls daurats. «Com ell», va pensar estremint-se.

No era possible que ja se n’hagués assabentat. Pel que ella en sabia, ni el Dex ni l’Oxània ho havien explicat a ningú. De moment no havien tingut l’ocasió de fer-ho.

—Sí —va contestar—, de l’Oxània i el Bròxnan —va afegir adreçant-li una mirada carregada de ressentiment.

Li hauria volgut recordar: «L’home que vas assassinar ahir», però es va mossegar la llengua. No volia tornar a repetir aquella acusació en veu alta sense proves.

Encara la va irritar més el fet que el Xein ni tan sols parpellegés quan va esmentar el nom de la víctima. Semblava més interessat en la nena.

Estranyament i inquietantment interessat en la nena, va pensar l’Axlin.

—I… està bé? —va preguntar el Xein després d’un moment de dubte.

—Què dius?

—El nadó. Va néixer… sa? Normal?

L’Axlin va parpellejar, desconcertada. Trobava insòlit que per a aquell fred Guardià fos tan important el benestar d’un nadó. Li hauria resultat molt tendre si no hagués endevinat que hi havia una intenció oculta al darrere.

Es va quedar glaçada en recordar què entenien els Guardians per «normal».

Gent corrent. Qualsevol persona que no fos com ells.

Malgrat la cortesia amb la qual els Guardians s’adreçaven a la «gent corrent», l’Axlin sempre havia tingut la sensació que es consideraven per damunt seu. Millors, superiors. Potser per aquesta raó li desagradaven les paraules «normal» i «corrent» en boca d’un Guardià. Alguns fins i tot gosaven emprar-les amb un cert to condescendent que a l’Axlin li semblava gairebé un insult.

—Tan normal com tu —va replicar gèlida. Llavors va fer mitja volta per allunyar-li el nadó de la vista i encara li va dirigir una última mirada per damunt de l’espatlla abans d’afegir—: Què esperaves que fos? Un monstre? Perquè t’he de dir…

Les paraules li van morir als llavis davant l’expressió horroritzada del Xein; tot d’una s’havia posat mortalment pàl·lid i la mirava com si acabés de conjurar el seu pitjor malson. «Què he dit?», es va preguntar desconcertada.

Va lluitar contra la sensació d’angoixa que se li havia posat a l’estómac. Es va voler convèncer que l’espantava el mateix Xein, però sabia prou bé que no es tractava d’això; era el que havia vist als seus ulls. Definitivament, qualsevol cosa que pogués aterrir d’aquella manera un Guardià era molt mala notícia per a la resta de persones.

En aquell moment la porta es va obrir de nou i el Dex i l’Oxània van sortir al passadís. L’Axlin va dirigir una mirada breu al Xein i va descobrir que el noi havia tornat a adoptar l’expressió seriosa i concentrada dels Guardians.

«Què ha estat això?», es va preguntar molt confosa.

L’Oxània se li va atansar allargant els braços per recuperar la seva filla. L’Axlin la hi va retornar amb una mirada interrogant.

—Era…?

—Sí —va xiuxiuejar la jove. I va esclafir a plorar.

L’Axlin la va abraçar i va mirar tímidament el Dex per damunt de l’espatlla de la noia.

—Em sap molt de greu —va murmurar.

Ell va moure el cap amb un sospir pesarós.

—Ja ens ho havien anticipat.

Va serrar la mandíbula per intentar semblar més ferm i resolt del que probablement se sentia. Llavors va veure el Xein vora la porta de la sala contigua, esperant que en sortís la Rox. Va respirar fondo i va avançar cap a ell.

—Et dec una disculpa, Guardià.

El Xein el va mirar sorprès i l’Axlin es va meravellar de la gran varietat d’emocions que li estava llegint a la cara els darrers minuts, com si els fets del dia anterior haguessin obert una esquerda irreparable en la màscara del Guardià.

«No pensis d’aquesta manera —es va dir—. És perillós i ho saps. No és el mateix noi que vas conèixer. No somiïs que el recuperaràs. Mai més».

El Dex havia avançat fins a situar-se davant del Xein.

—Et dec una disculpa —va repetir molt seriós—. Si en algun moment vaig creure que tenies alguna cosa a veure amb la mort del meu germà…, em sap greu.

—Has vist el cos —va comprendre ell.

El noi va assentir.

—Sembla que tot va passar com ens vas dir. Em sap greu haver dubtat de la teva paraula. També et vull agrair tot el que vas fer per nosaltres ahir. Sé que hauries salvat el meu germà si haguessis pogut. Igual que ens vas salvar a nosaltres tres. A tots quatre. —Es va corregir assenyalant el nadó que l’Oxània duia a coll.

El Xein va desviar la mirada.

—És la meva feina —es va limitar a respondre.

—De tota manera, et mereixes el meu agraïment més sincer —va insistir el Dex—. I el de la família De Galuxen. Tenim un deute amb tu, i creu-me si et dic que no l’oblidarem.

L’Axlin va mirar amb sorpresa el seu amic. No l’havia sentit mai invocar d’aquella manera el seu cognom ni l’havia vist comportar-se amb tanta dignitat, amb una gravetat que s’ajustava més a la seva educació aristocràtica que no pas a la seva conducta habitual, jovial i desimbolta.

El Xein estava a punt de dir alguna cosa, però llavors el matrimoni De Galuxen va sortir de l’habitació i tot seguit el Dex es va començar a sentir molt incòmode. Es va girar cap a l’Axlin amb una brusquedat i una rapidesa innecessàries.

—Podries… et faria res acompanyar-me a dins un moment?

—Qui, jo? —es va sorprendre ella.

Ell va assentir.

—Et vull ensenyar una cosa.

—Dexar… —Va sentir la veu del seu pare darrere d’ells.

—Només serà un moment —va repetir ell. Va avançar fins a l’Axlin i la va agafar pel braç, ignorant la mirada de desaprovació de la seva mare—. Si us plau. Ja sé que t’he demanat massa coses i potser… —va afegir en veure que la seva amiga no deia ni una paraula.

L’Axlin es va girar cap a l’Oxània amb un gest interrogatiu, i ella li va dirigir una mirada d’assentiment mut.

—És clar —va respondre llavors—. Si no suposa cap inconvenient per a ningú.

—I tant que no —es va apressar a respondre el Dex.

Va agafar la mà de la seva amiga i la hi va estirar per dur-la a l’interior de l’habitació. La jove, confosa, no va gosar mirar enrere per trobar els ulls del Xein per última vegada.

El Guardià s’havia mantingut en un segon pla, discret i silenciós. Hauria d’haver-se’n anat abans, va pensar, perquè se sentia un intrús en aquella reunió familiar incòmoda i dolorosa. Però la Rox encara era a l’interior de la sala presentant el seu informe i ell havia decidit esperar-la. No tenia sentit que ara se n’anés sense ella.

Per sort, es va sentir una mica millor quan va perdre de vista l’Axlin. Li va resultar molt més fàcil retrocedir fins a la paret i quedar-se allà en silenci. La gent de la Ciutadella estava molt acostumada a la presència dels Guardians, que sempre vigilaven en llocs estratègics, i de vegades tendien a comportar-se davant d’ells com si fossin estàtues i no éssers vius. Per això es va esforçar a mantenir-se inexpressiu, malgrat el silenci cohibit que es va fer al pati quan els De Galuxen es van quedar sols amb l’Oxània i la criatura.

Va ser ella qui, després d’uns instants d’incomoditat, va parlar primer. Tot seguit va fer un pas al front, va alçar el cap i va dir:

—Soc conscient que és un moment molt dolorós per a tots. —Li tremolava la veu, tot i així va continuar—: Però potser la tristor serà una mica més suportable… gràcies a ella —va concloure atansant-los la nena.

El De Galuxen va aixecar els braços en un moviment reflex, però la seva esposa va fer un pas enrere i va llançar una mirada enverinada a l’Oxània.

—El meu fill gran és mort —va replicar—. Què et fa pensar que la teva criatura em consolarà d’alguna manera?

La jove va empal·lidir encara més, si és que això era possible.

—Perquè la meva «criatura» també és la del Bròxnan. La seva filla. La vostra neta.

—Ell sempre va negar que ho fos. Deia que era impossible que la criatura fos seva, perquè no havia compartit mai amb tu un grau tan alt… d’intimitat.

L’Oxània va respirar fondo clarament ferida.

Des del seu lloc en un segon pla, el Xein es va estremir. Les paraules de l’aristòcrata van remoure els fantasmes del seu interior. Va bellugar el cap per foragitar aquelles idees.

Era totalment impossible que els metamorfs poguessin…

Va reprimir el concepte que insistia a venir-li a la ment una vegada i una altra.

Potser aconseguien enganyar les dones humanes fins a aquell punt, va continuar pensant frenèticament, però no podien tenir fills amb elles. Eren monstres, per l’amor del Jerarca. Podien tenir aspecte humà, però res més.

«Si fos així… si poguessin… jeure amb dones humanes i engendrar fills…, aquests fills no podrien ser humans. Mai», va pensar.

Pero ho semblarien? El Xein es va estremir. Una mica més endavant, l’Oxània havia encetat una discussió freda amb la dama De Galuxen sobre la naturalesa de la seva relació amb el Bròxnan. Parlava de testimonis que els havien vist plegats, de gent que sabia que tots dos eren parella, però el Xein gairebé no l’escoltava. Divagava amb la ment sobre la possibilitat que hi pogués haver persones…, individus, es va corregir, amb sang de metamorf a les venes. Que aquelles criatures repugnants s’haguessin infiltrat fins a aquell punt dins la societat humana.

Potser els seus fills semblaven tan humans que ningú no hi notava la diferència. «Tot i així, els fills dels monstres continuaran sent monstres», va decidir.

També existia la possibilitat que la seva veritable naturalesa es manifestés d’alguna manera. Podien canviar de forma? Presentarien alguna particularitat, alguna cosa que ajudés a reconèixer-los com a tals?

La porta es va obrir al seu costat i finalment la Rox va sortir al pati. El Xein va exhalar un sospir d’alleujament mentre es girava per rebre-la amb un somriure.

Ella li va dirigir una mirada crítica.

—Tens un aspecte horrorós. Et trobes bé?

Ell es va passar una mà pels cabells i va reprimir un riure nerviós.

—Sí, jo… suposo que necessito descansar una mica.

—Més? Em pensava que tornaries a estar fresc després d’una nit lliure. La vida relaxada de la Ciutadella t’està fent perdre facultats.

El Xein va respirar fondo molt agraït. Les paraules de la seva companya sonaven familiars, terreny conegut, rutina. Prou de pensaments filosòfics i torbadors sobre la hipotètica intimitat entre humans i metamorfs.

—Ja has acabat? —va preguntar—. Friso per sortir d’aquí d’una vegada.

—Doncs jo trobo que aquest lloc és molt més agradable que les clavegueres d’ahir —va replicar ella, però va arrencar a caminar i el Xein la va seguir.

Probablement els aristòcrates que no paraven de discutir a cinc passes d’ells no esperaven que els Guardians els diguessin adeu, i no ho van fer. El Xein encara els va sentir com discutien mentre l’Oxània s’atansava més a la parella amb la nena a coll perquè la veiessin bé.

—… Jo m’estimaria més que la meva filla portés el cognom De Galuxen, que és el que li correspon, per honrar la memòria del seu pare —estava dient la jove—. Però estic segura que els De Fadaxi estaran encantats d’afegir una Guardiana més al seu arbre genealògic.

El Xein es va aturar en sec. La Rox el va mirar encuriosida.

Darrere d’ells, els De Galuxen també van callar sobtadament.

—Això és realment… inesperat —va murmurar la mare del Dex.

—Ulls daurats —va assenyalar l’Oxània—. Té la marca del Guardià.

El matrimoni no deia res. Una mica més endavant, el Xein començava a sentir-se físicament malalt. Les cames li tremolaven i l’estómac se li havia retorçat en un nus dolorós d’angoixa.

—Potser hauríem de parlar del tema amb més calma —va dir aleshores el patriarca De Galuxen.

—Xein —va murmurar la Rox—, què et passa?

—Hem de sortir d’aquí —va xiuxiuejar ell.

—No ho entenc —va dir l’Axlin en veu baixa, negant amb el cap meravellada.

Es va inclinar davant del cadàver del Bròxnan per examinar-lo amb curiositat, sense fer cabal de la pal·lidesa cerúlia de la pell, la cara inflada ni les restes d’algues que tenia enredades als cabells. Centrava l’atenció sobretot en les marques blavoses del coll i en el pit sense ferides.

—Va ser exactament aquí, Dex —provava d’explicar al seu amic—. La llança el va travessar… de banda a banda. T’ho juro.

El noi no es va apropar a observar amb més atenció el lloc que li estava assenyalant. L’Axlin va fer mitja volta per mirar-lo i va comprendre que havia comès un greu error.

—Jo… oh, Dex, em sap greu —va murmurar horroritzada en veure-li el rostre alterat.

El Dex li va donar l’esquena bruscament, però ella va veure com li brillaven els ulls humits. Es va apartar de seguida del cos del Bròxnan de Galuxen per acostar-se al seu atribolat company.

—Em sap greu, em sap molt de greu —va repetir.

Ell va somriure dèbilment i va obrir els braços. Ella el va abraçar de bon grat mirant d’animar-lo.

—No volia semblar insensible —va murmurar—. No ho hauria d’haver dit, tot això.

—T’he demanat que entressis precisament perquè ho poguessis comprovar tu mateixa. Et conec prou i sé que no m’hauries cregut si no ho haguessis vist amb els teus ulls. I això és el que estaves fent, o sigui que no cal que et disculpis per res.

L’Axlin es va separar d’ell amb un sospir.

—Què se suposa que he de fer? —va preguntar—. També vaig veure amb els meus ulls… una altra cosa. No et vull molestar més amb aquest assumpte, però si el Xein n’és responsable… no pot quedar impune sense més ni més.

El Dex va negar amb el cap i va assenyalar amb un gest el cos del seu germà.

—De debò que encara penses que ell n’és el responsable?

Ella va guardar silenci un instant per meditar la resposta.

—Ja no sé què pensar —va dir al final—. Creus que… ho vaig somiar tot? Que m’ho vaig imaginar? Creus que és possible que aquest, en realitat…, no sigui el teu germà?

—Això és impossible, Axlin. És el Bròxnan, no en tinc cap dubte. Fins i tot té la mateixa marca de naixement a l’esquena; tots l’hem reconegut. L’Oxània també —va afegir amb un breu somriure—, la qual cosa ha disgustat molt la meva mare, per cert. I parlant de la meva família… —va concloure donant un cop d’ull a la porta tancada—, em penso que no els hauríem de fer esperar més.

—Tens raó —va assentir ella encara força trasbalsada.

Se sentia molt confosa i, quan va seguir el Dex fora de la sala, va ser conscient en un breu instant de pànic que coincidiria amb el Xein una altra vegada. Com s’havia de comportar després del que havia vist? Li havia de demanar perdó, com havia fet el seu amic poc abans, amb una maduresa i una generositat que potser ella no tenia?

Però al pati només hi havia l’Oxània, la nena i els pares del Dex. L’Axlin va mirar al seu voltant cercant el Xein i va descobrir, amb una barreja d’inquietud i alleujament, que ja se n’havia anat.

La Rox havia insistit perquè el Xein visités novament la Guardiana Vix, però ell li va assegurar que es trobava bé i que no calia molestar-la per tan poca cosa. Tots dos es van reincorporar a les tasques habituals, cadascú per la seva banda, i es van tornar a trobar al vespre per fer una guàrdia dalt de la muralla intermèdia. Era una feina fàcil i avorrida. Probablement algú havia pensat que ja havien experimentat prou emocions fortes durant les últimes hores.

Generalment, el Xein intentava donar conversa al seu company de guàrdia, tant si era la Rox com qualsevol altre Guardià, però aquell vespre estava estranyament silenciós. No podia deixar de pensar en aquella nena d’ulls daurats, la nena que potser era filla d’un metamorf. Era una idea massa aterridora per prendre-la en consideració. Havia provat d’esborrar-se-la de la ment, de convèncer-se que era una bogeria…, però, per més que ho intentava, no se la podia treure del cap.

—A veure, què et passa avui? —li va preguntar la Rox.

—Què dius?

—Et comportes com si haguessis rebut la visita d’un sondolent. En què estàs pensant? És pel De Galuxen, pel canviapell o… per l’Axlin?

El Xein es va girar a mirar-la pensatiu. Es va fixar especialment en els ulls platejats de la noia. Uns ulls platejats que podien veure ombres, igual que els seus delataven la presència dels metamorfs. Va moure el cap. Potser estava anant massa lluny. Probablement es precipitava a l’hora de treure conclusions.

—Et fa res que et pregunti una cosa, Rox? —va murmurar.

Ella es va mostrar sorpresa.

—Depèn —va respondre amb cautela.

El Xein va somriure. La coneixia bé i sabia que era discreta i que no li agradava parlar de si mateixa. Però, al capdavall, havia començat ella.

—Què en saps, dels teus pares? —li va preguntar.

—Els meus… pares? —va repetir la noia, desconcertada—. Quina mena de pregunta és aquesta?

—Ja sé que hem de deixar enrere la nostra vida anterior quan entrem a la Guàrdia, però… no ho sé, sento curiositat. Tu vas ser una extraviada, igual que jo. Vas créixer en una aldea, oi?

Ella va encreuar els braços davant del pit i li va adreçar una mirada d’irritació.

—Això no és cosa teva.

El Xein va obrir la boca per disculpar-se, però es va aturar, perplex, en percebre que ella tremolava lleugerament. La va observar amb més atenció i va detectar alguna cosa més que ira en la seva expressió. Un punt d’angoixa, o fins i tot… por?

—No et volia incomodar —va murmurar desconcertat—. Em sap greu, Rox. No te’n tornaré a parlar.

—Això espero —va grunyir ella. Després va vacil·lar i va respirar fondo abans de relaxar les espatlles—. Perdona’m tu a mi —va dir—. Sé que remoure el nostre passat va contra les regles, però no em correspon a mi renyar-te per això.

El Xein va assentir acceptant la seva justificació, tot i que sabia perfectament que darrere la seva ira hi havia alguna cosa més que un interès per respectar les normes. Malgrat tot, no va insistir.