20

«El sondolent s’esmuny fins al llit de la seva víctima quan dorm —va escriure l’Axlin amb la seva millor cal·ligrafia—. S’hi aferra amb els sis braços i la immobilitza perquè no pugui fugir. Llavors la sumeix en un son profund i li inspira un somni terrible, del qual no serà capaç de despertar per ella mateixa, ni tan sols quan el monstre la comenci a devorar lentament».

Va parar el càlam, pensativa. En tots els bestiaris que havia llegit s’indicava que calia abatre el sondolent tallant-li el cap abans no fos capaç de reaccionar, perquè si la criatura es veia en perill, estrenyeria la víctima amb tanta força que la mataria a l’acte, si és que encara era viva.

Però cap llibre donava pistes sobre com sanejar els qui sobrevivien a l’atac d’un sondolent. Aquestes persones estaven condemnades a tenir el somni terrible que el monstre els havia inspirat totes les nits de la seva vida, que des d’aquell moment esdevenia un infern. L’Axlin era capaç de preparar sedants que n’alleujaven una mica les seqüeles, però, pel que ella en sabia, ningú havia descobert la manera d’eliminar completament els terribles somnis.

Fins aquell moment, l’Axlin havia evitat escriure sobre els sondolent en el seu bestiari nou, perquè abans volia trobar una manera eficaç de vèncer aquells somnis per poder-la explicar al capítol. Però després de la mort del Bròxnan, havia començat a repassar els seus coneixements sobre monstres capaços de confondre els sentits de les víctimes. Els llenguts i les llagrimoses entraven dins aquesta categoria, i també els sondolents, per descomptat. No obstant això, cap d’ells li podria fer creure que havia vist alguna cosa que en realitat no havia passat. Si existia algun tipus de monstre capaç de crear il·lusions a plena llum del dia, l’Axlin encara no l’havia trobat.

D’altra banda, ella també havia començat a tenir somnis desagradables a la nit. Alguns reproduïen el moment en què el Xein havia tirat la llança contra el Bròxnan. També apareixia en els seus somnis el cos mort del jove infortunat. L’Axlin l’examinava buscant una lesió que no hi era; llavors el cadàver obria els ulls i se la quedava mirant amb una expressió buida. I el Xein, que estava amb ella, li preguntava en aquell to distant i cortès dels Guardians: «Vols que el mati una altra vegada?».

No en podia parlar amb el Dex; no era tan sols perquè ja feia temps que no anava a la biblioteca, sinó perquè havia decidit que no tornaria a esmentar el tema davant seu.

Això no significava, però, que no ho pogués comentar amb una altra persona. De manera que, aprofitant que no hi havia gaire gent a la sala, es va atansar a la mestra Príxia. No li agradava interrompre-la mentre treballava, perquè encara li feia molt de respecte i no la volia molestar, però sentia la necessitat imperiosa de compartir els seus dubtes amb algú més savi i experimentat que ella. Així és que es va aturar davant de la seva taula i va murmurar en veu baixa:

—Mestra, et puc fer una consulta?

Ella va deixar d’escriure un moment i la va mirar per sobre de les ulleres.

—Què et preocupa?

L’Axlin va dubtar un moment abans de parlar.

—Algú pot… morir dues vegades? —va preguntar finalment.

La mestra Príxia va mig aclucar els ulls.

—Morir dues vegades, dius? Com és això?

—Una vegada vaig veure… morir algú d’una manera molt concreta, però després en van recuperar el cos… i no presentava les ferides que se suposava que havia rebut. L’única explicació que se m’acudeix és que la primera vegada no va morir. Que es va curar… d’alguna manera que encara no puc comprendre… i que després… el va matar… un altre monstre. —Va negar amb el cap—. Ja ho sé, sembla absurd. També pot ser que els sentits m’enganyessin, però…, vaja, estic força segura del que vaig veure. Sé que no ho vaig somiar. Has… llegit enlloc algun cas similar?

La mestra va inclinar el cap mentre s’acariciava la barbeta amb el monyó de la mà dreta, un gest propi d’ella que a algunes persones, gent de la Ciutadella que no havia patit mai les conseqüències de viure envoltada de monstres, els resultava incòmode.

—Als llibres, no —va reconèixer—, però la teva història em recorda una llegenda que explicaven a l’aldea on vaig néixer.

—Una… llegenda? —va repetir l’Axlin desconcertada.

A les aldees ningú no explicava llegendes. Només històries que havien passat de debò.

—Sí, entenc les teves reserves. El cas és que era una història antiga i, tot i així, la gent la continuava explicant, com si creguessin realment que hi havia una part de veritat. Narra un fet que se suposa que va tenir lloc en un enclavament proper al nostre. La vols sentir?

—Sí, i tant.

La bibliotecària va deixar el càlam al tinter, va apartar el llibre que estava copiant i li va indicar que segués davant d’ella. L’Axlin va obeir i la mestra va començar el relat.

—Diuen que una vegada una patrulla sencera va caure abatuda pels monstres al bosc. A la seva aldea els van estar esperant uns quants dies i, com que no tornaven, van assumir que no els veurien mai més. Però el cas és que un matí es va presentar davant de la porta un únic supervivent.

L’Axlin escoltava amb atenció. Fins aquell moment no hi havia res inversemblant en aquella història.

—Estava il·lès. Va explicar que s’havia separat del grup sense voler i que per això havia sobreviscut. Va confirmar la mort de la resta i la nova líder de l’enclavament va decidir que era massa arriscat anar a buscar els cossos.

»El supervivent es va reincorporar a la vida de l’aldea sense incidències. Però un bon dia, unes quantes setmanes després, va desaparèixer sense deixar rastre. La seva esposa, que sentia que l’havia perdut dues vegades, estava desconsolada. I el més estrany de la història és el que va passar després.

—Què va passar? —es va atrevir a preguntar l’Axlin.

—Uns quants dies més tard van arribar a l’aldea uns quincallaires. I portaven un altre supervivent. L’havien trobat malferit a la vora del camí i l’havien dut a una altra aldea, on havia passat diverses setmanes recuperant-se. Quan finalment es va trobar en condicions de moure’s, va tornar a casa seva amb els quincallaires. I llavors va explicar que, efectivament, els monstres havien liquidat tots els seus companys. Sense excepcions.

L’Axlin va llançar una exclamació de sorpresa.

—Llavors…?

—Finalment van organitzar una nova patrulla per mirar d’aclarir el que havia passat. Guiats pel qui afirmava ser l’únic supervivent, van aconseguir trobar les restes dels seus companys al bosc.

—Segur que en molt mal estat…

—Sí, però sense cap mena de dubte, allà també hi havia el cos de l’home que havia tornat a l’aldea primer i que en acabat havia desaparegut sense més ni més. Els quincallaires i l’autèntic supervivent no entenien com era possible que la resta de l’aldea afirmés amb tanta rotunditat que aquell home, que indubtablement havia mort feia setmanes, havia tornat il·lès i havia estat convivint amb ells fins a desaparèixer misteriosament.

—I si eren dos? —va suggerir l’Axlin arrufant les celles—. I si eren bessons?

—No, aquell home no tenia cap germà que se li assemblés tant. De tota manera, ho van preguntar a la seva esposa. Si el retornat…

—El retornat?

—Li deien així, sí. Si el retornat no era l’home mort, sinó algú que se li assemblava molt…, segur que la seva esposa hauria notat la diferència.

—I què va dir, ella?

—Va dir que sí, que n’hi havia una, de diferència. Que el retornat no era com el seu home desaparegut…, sinó millor.

—Millor —va repetir l’Axlin estupefacta—. I això què vol dir?

—Bé, la dona que ens va explicar la història a les noies de la meva aldea li va voler donar un sentit… picant, tu ja m’entens. Però recordo que a mi aleshores no m’ho va semblar. Vaig trobar que era un relat sinistre i escabrós.

—Jo també ho crec. Però… només és una història, oi? No pot ser que passés de veritat.

—L’única manera de saber-ho és esbrinar si està registrada al llibre de l’enclavament. Jo no l’he trobat en cap volum d’aquesta biblioteca, i els he llegit tots.

L’Axlin no va contestar. Continuava pensant intensament i la mestra Príxia va somriure en veure-li l’expressió reconcentrada.

—En fi —va concloure—, em sap greu no haver-te ajudat més.

La jove li va donar les gràcies i va tornar a la feina sumida en un mar de dubtes.

Aquell vespre, quan va tornar a casa, hi va trobar algú que l’esperava. Era un jove només una mica més alt que ella, d’espatlles amples, braços forts i cara bruna i seriosa. Carregava un farcell molt pesat a l’esquena i, quan ella va arribar, estava contestant amb monosíl·labs la cascada de preguntes de la Maxina. Es va mostrar molt alleujat de veure-la.

—Ets l’Axlin, oi? —va balbucejar. De sobte es va posar vermell i va mirar a terra.

Ella sabia que el coneixia d’abans, però no l’acabava de situar. Llavors es va fixar en el davantal que portava, tacat de farina, i el va reconèixer.

—Tu treballes al forn del barri nord, no? —va recordar—. I ets amic del Dex —va afegir.

El noi encara es va posar més vermell i va assentir amb els ulls brillants.

—Sí, soc el Kenxi. —Es va presentar.

Ella l’havia conegut durant la seva primera etapa a la Ciutadella. El cap del Kenxi tenia una parada al mercat i sovint li regalava brioixos o panets per pura compassió. De fet, havien estat ells els qui, temps després, havien conduït el Dex fins a la jove escriba quan ell havia començat a buscar-la.

L’Axlin sabia que el Kenxi era un noi tímid i no gaire parlador, possiblement perquè encara conservava un rastre d’accent de l’oest i potser se n’avergonyia.

—Em buscaves a mi? —li va preguntar.

—Sí —va respondre ell—. Perquè no puc veure el Dex. No surt de la ciutat vella des de fa dies.

L’Axlin va mirar la Maxina. Ella feia veure que escombrava l’entrada de la casa, però la noia la coneixia prou per saber que estava atenta a la conversa. De manera que es va endur el Kenxi una mica més lluny i li va dir en veu baixa:

—Tampoc ha vingut a la biblioteca. Jo suposava que estava ocupat amb el funeral del seu germà, però pensava que almenys hauria pogut passar per casa seva en algun moment.

El noi va negar amb el cap. L’Axlin sabia que la família De Galuxen havia celebrat unes exèquies solemnes en honor del seu fill gran, i que hi havia assistit molta gent important de la ciutat vella.

—Tu tampoc has pogut parlar amb ell —va constatar el noi, decebut.

—No hi he parlat des que ens van citar a la seu del Consell d’Ordre i Justícia. No tinc permís per entrar a la ciutat vella, Kenxi. Només al primer eixample.

—Però el veuràs a la biblioteca.

—En algun moment, espero. Quan ell pugui tornar a la feina.

L’Axlin va sospirar. Després de tot el que havien passat junts, la biblioteca li semblava buida i avorrida sense el Dex.

Llavors el Kenxi li va allargar el farcell que duia.

—Això és del Dex —va explicar abruptament—. Són les seves coses. Les hi pots donar quan el vegis, si us plau?

L’Axlin va pestanyejar desconcertada.

—Però per què? L’han fet fora de casa per alguna raó?

El noi va inspirar fondo.

—Ara ja no podrà viure al segon eixample —li va explicar amb la veu ronca. L’Axlin el va mirar sense entendre’l i ell va afegir—: És per la mort del Bròxnan. Ara el Dex és el germà gran, l’hereu de la casa.

—Oh —va murmurar ella—. S’haurà d’instal·lar al palau de la família, és clar. Però això no vol dir que no pugui anar al seu pis del segon eixample a fer el trasllat, no?

El forner va fer que no amb el cap.

—No hi tornarà —va assegurar—. No el deixaran.

Semblava que estigués a punt d’afegir alguna cosa més, però va canviar d’opinió. Va deixar el farcell als peus de l’Axlin i, després d’acomiadar-se’n amb un gest brusc, va fer mitja volta i es va allunyar carrer avall. La noia es va quedar perplexa, sense saber com reaccionar.

El Xein havia tingut una setmana molt ocupada. Li havien tocat diversos torns de guàrdia a l’anell exterior, una tasca que requeria més concentració que les guàrdies en altres punts de la ciutat. Amb tot, no hi havia trobat grans complicacions. I tampoc no s’havia tornat a creuar amb cap metamorf.

Això no havia impedit que es continués fent preguntes sobre aquelles criatures i sobre la veritable naturalesa dels Guardians. I tot plegat l’estava matant per dins, perquè els dubtes el tornaven boig i no gosava compartir-los amb ningú. Li hauria agradat poder-ne parlar amb l’Axlin. Ella l’hauria ajudat a investigar aquell assumpte amb la seva perspicàcia habitual i amb l’objectivitat que requeria. Però, si després de la seva estada al Bastió encara quedava un cert caliu entre tots dos, sens dubte ell s’havia encarregat d’apagar-lo amb una determinació obstinada. D’altra banda, l’episodi del canal havia acabat d’anihilar qualsevol possibilitat de tornar ni que fos a ser amics. Sabia que els seus superiors havien estat molt eficients a l’hora de construir una història alternativa coherent que l’eximís de l’assassinat del Bròxnan de Galuxen. La família del mort l’havia acceptat sense qüestionar-la, però ell coneixia prou bé l’Axlin per saber que ella no se la creuria amb tanta facilitat. Als seus ulls, el Xein continuaria sent un assassí.

L’havia mirat com si fos un monstre. «I potser ho soc», pensava ell sovint.

Aquella idea el torturava més que cap altra cosa. Si les seves pors eren certes, com podria tornar a mirar l’Axlin a la cara? Com podria somiar la possibilitat d’estar de nou amb ella… o de gosar tocar-la?

Ara els malsons l’assetjaven amb més virulència. Ja no somiava únicament metamorfs que el suplantaven i vivien amb la gent del seu entorn. Ara, de vegades, es despertava en plena nit cridant perquè s’havia vist en somnis transformat en un monstre que devorava les persones que havia de protegir…, entre elles l’Axlin.

Els seus companys ja havien començat a notar que estava nerviós i cansat. El Xein no volia despertar sospites i se’n guardava prou, de compartir les seves tribulacions amb ells. No obstant això, la Rox va insistir que havia de visitar de nou la metgessa. I el Yarlax li va preguntar directament què li passava durant una guàrdia a la muralla.

—Què et preocupa, Xein? Continues dormint malament?

Ell va fer que no amb el cap.

—No té importància, ja em passarà.

—Sí que en té. Si no estàs descansat, és més fàcil que cometis errors durant una cacera. Errors que podrien ser fatals per a tu, per als teus companys, per als ciutadans…

—Ja ho sé, ja ho sé. La Rox no es cansa de repetir-m’ho, però no puc evitar tenir malsons.

El Yarlax el va mirar amb inquietud.

—Sobre els metamorfs? Encara?

El Xein no va respondre. El seu amic va obrir la boca per fer una altra pregunta, però ell se li va avançar:

—Penses sovint en la teva família? En els teus pares?

El Yarlax va arrufar les celles.

—Trobo que no és un tema adequat per a…

—Tens raó. No te n’hauria d’haver dit res. Perdona.

Van passar una estona en silenci; després el Yarlax va sospirar i va dir:

—Au vinga, què vols saber?

—Tinc curiositat per saber com crien els Guardians a la Ciutadella —va contestar el Xein—. Aquí gairebé tothom neix en una família i els Guardians saben des de molt petits que ho són…, se’ls educa en una escola especial…, abans del Bastió, fins i tot…

—Sí, és cert. I…?

—Encara mantens contacte amb la teva família? Els veus alguna vegada?

—Sí, alguna vegada m’he creuat amb ells, però no té importància. Per a mi són com qualsevol altre ciutadà. Com ha de ser.

—Se’n van alegrar quan… quan vas néixer? S’ho esperaven?

—Què vols dir?

—Home, devien saber que et veuries obligat a deixar la casa familiar als quinze anys per lluitar contra els monstres. S’ho van prendre bé?

—Per què no ho havien de fer? És un gran honor que neixi un Guardià a la família, ja ho saps. Els qui no s’ho prenen bé… són excepcions molt comptades.

Tots dos van callar un moment mentre evocaven la història del Dos, un dels companys que havien caigut durant l’entrenament al Bastió.

—La meva mare va ser una d’aquestes excepcions —va murmurar al final el Xein—. Em va mantenir aïllat en una aldea abandonada durant disset anys perquè els Guardians no em trobessin.

El Yarlax el va mirar un moment i després va esclafir a riure.

—Això explica moltes coses.

El Xein va somriure.

—No vaig conèixer el meu pare —va prosseguir—. Va morir amb la resta dels habitants de la meva aldea durant l’atac que la va fer caure, quan jo tan sols era un nadó. A la meva mare no li agradava parlar d’ell i ara em penedeixo de no haver-hi insistit. —Va sospirar—. Ja no ho podré fer; a ella també la van matar els monstres poc després que jo me n’anés, perquè jo no era allà per protegir-la.

—La vida a les aldees és difícil —va dir el Yarlax amb prudència—. La teva mare va donar a llum un Guardià i es podia haver instal·lat a la Ciutadella. Si ho hagués fet, encara seria viva. Hauries de tractar-la igual que a qualsevol altra ciutadana, però estaria sana i estàlvia. I potser hauries tingut ocasió de preguntar-li pel teu pare abans d’ingressar a la Guàrdia.

—Suposo que sí —va murmurar el Xein.

Sabent tot el que sabia ara, les decisions de la seva mare li semblaven encara més incomprensibles que abans. Però allò no aclaria gens ni mica els dubtes que tenia sobre els seus orígens.

No van parlar més del tema. El Xein era conscient que el seu amic havia fet un esforç abordant una qüestió que era com a mínim delicada per als Guardians. De manera que van dedicar la resta del temps a centrar-se en les tasques de vigilància i només van intercanviar comentaris trivials.

En tornar al quarter, el Xein es va trobar una sorpresa desagradable.

—El capità Salax t’espera al seu despatx, Xein —el va avisar un company de la Divisió Plata.

—I ara què has fet? —va dir de broma el Yarlax.

—Doncs… no n’estic segur —va respondre ell desconcertat.

Va acudir a la cita amb el seu superior sense saber què esperar-ne. Potser el capità només el volia informar de l’assumpte De Galuxen, tot i que el Xein tenia entès que ja estava completament solucionat. O potser li havia arribat la veu que havia estat preguntant als companys sobre els seus records d’infantesa. «O potser tan sols es vol interessar per la meva salut i les causes del meu insomni», es va dir. Al capdavall, feia unes ulleres més que evidents per a qualsevol que el mirés amb una mica d’atenció.

Tanmateix, de seguida va comprovar que l’assumpte que l’havia dut davant la presència del capità Salax era molt més greu. Ho va endevinar pel gest ofuscat del seu superior quan es va quadrar davant seu i pel to seriós de la veu de l’home quan va pronunciar el seu nom.

—Xein —va dir, i el va mirar confós—. Es pot saber en què estaves pensant?

—Jo…, amb tots els respectes, senyor, no entenc…

El capità li va ensenyar un document que semblava oficial. El Xein hi va entreveure el segell de la Guàrdia, però en desconeixia el contingut.

—Us han denunciat —va informar ell fredament—. A tots dos.

—Denunciat? Però… per què? No ho entenc…

—Negues que mantens una relació inapropiada amb la Guardiana Rox? —El capità el va tallar. Ara la irritació era clarament palpable a la seva veu—. Vigila el que contestes, Xein. Hi ha testimonis i, a més, ella no ho ha negat.

El Xein va sentir com si unes urpes gelades li tenallessin sobtadament les entranyes en comprendre de què li estava parlant.

La nit que havien seguit el metamorf fins a la taverna.

La persecució per les teulades.

La sensació d’eufòria.

El petó. La vergonya.

Va aixecar el cap per mirar el capità amb les galtes cremant.

—Jo… no és exactament…

—Vigila, Xein. —El capità el va tornar a advertir.

El noi es va empassar la saliva i va provar d’ordenar-se les idees abans de continuar.

—No mantenim cap tipus de relació inapropiada. Només va ser un petó. Totalment injustificat i fora de lloc, ho reconec, i n’assumeixo la responsabilitat. Però no n’hi ha hagut cap altre abans ni després, i no n’hi haurà cap més. Jo… —Va inspirar fondo abans de prosseguir—: Crec que vaig prendre alguna cosa en mal estat aquella nit. Una beguda a la taverna…

—Estaves borratxo? —El capità el va mirar amb un desgrat profund.

—No! Va ser només una copa i ni tan sols me la vaig acabar. Estàvem… seguint un metamorf. A la beguda hi havia alguna cosa que em va fer… reaccionar d’una manera impròpia de mi. No sé què em va passar en aquell moment. Vaig voler fer un petó a la Rox i…

—Ja ho entenc —va dir el capità assentint amb lentitud.

—La Guardiana Vix em va examinar després i va dir que segurament el metamorf m’havia drogat, que era una cosa que feien de vegades per confondre els Guardians que els seguien els passos.

El Salax no va fer cap comentari i llavors el Xein va recordar que els dirigents de la Guàrdia no compartien aquella teoria. Es va escurar el coll, incòmode, i va mirar de reorientar la conversa.

—En qualsevol cas, la Rox no en té la culpa. Vaig ser jo qui…

—La Rox és una Guardiana —el va tallar el capità—, no pas una ciutadana corrent. Si hagués volgut evitar que t’excedissis amb ella, ho hauria fet sense problemes.

—Però…

—Si el que dius és veritat —va prosseguir el seu superior—, per què no vau informar immediatament del que havia passat?

El Xein va guardar silenci, perquè no tenia resposta a aquella pregunta. El capità va negar amb el cap, sospirant, i el jove li va detectar un llampec de decepció a la mirada.

—No hi va haver res més —va insistir—. Ni abans ni després. Però acceptaré la sanció…

—I tant que ho faràs. Ja coneixes les normes. I també saps que no podreu tornar a patrullar junts. És una llàstima, perquè formàveu un bon equip. Però això… això… és inacceptable.

El Xein va inclinar el cap profundament avergonyit. Els pensaments li bullien en una confusió caòtica. Si no hagués tastat la beguda… Si hagués estat més fort en lloc de sucumbir als seus instints… Si aquells joves no els haguessin vist al carreró…

Va tancar els ulls intentant contenir l’angoixa que el devorava.

—Em sap molt de greu, senyor. Juro que no tornarà a passar.

—Per descomptat que no. Ja te’n pots anar, Xein. En breu rebràs detalls sobre la sanció que et correspon.

—Sí, senyor. Només m’agradaria…

—Sí?

El Xein es va empassar la saliva.

—M’agradaria insistir que la Guardiana Rox no té el mateix grau de responsabilitat que jo en aquest assumpte. Jo vaig perdre el control, ella no. Per això…

—No et correspon a tu decidir el grau de responsabilitat dels vostres actes —va replicar el capità secament—. Aplicarem les sancions adequades, queda clar?

El Xein va lluitar per controlar les emocions que amenaçaven de desbordar-lo.

—Sí, capità —va aconseguir respondre, amb un gest inexpressiu, abans de retirar-se.