8

L’Axlin no va veure l’Oxània a la biblioteca l’endemà i ho va considerar un bon senyal. Malgrat tot, va decidir que ho preguntaria al Dex per si de cas.

Van estar molt ocupats tot el matí, perquè el seu company havia de copiar un llibre antic i li costava desxifrar la lletra comprimida de l’autor. L’Axlin havia après a llegir amb textos escrits en condicions molt precàries i tenia menys problemes per entendre’l, o sigui que el va ajudar amb els fragments més difícils. Algunes hores després, quan van fer una pausa per descansar la vista, ella li va preguntar:

—Què ha passat amb l’Oxània? Al final has parlat amb ella?

Ell, molt nerviós, va fer un bot.

—Jo… jo… —Es va embarbussar, i de seguida va callar davant la mirada acusadora de l’Axlin.

—Encara no ho has fet? —va endevinar ella—. No la deus estar evitant expressament, oi? —va insistir en veure que el seu amic apartava la vista—. Està embarassada.

El Dex va sospirar.

—Mira, és un assumpte complicat…

—Doncs a mi em sembla una cosa molt senzilla.

—Sí que ho sembla, però en realitat és molt més complex. —La va mirar intensament, amb els ulls blaus molt oberts—. No li has de dir on em pot trobar. És important.

Ella va obrir la boca, indignada; llavors ell la va aferrar per les espatlles per reclamar-ne l’atenció.

—L’Oxània té dos germans —va continuar explicant—. No em poden veure amb ella per res del món.

L’Axlin va alçar una cella.

—Per què? Et volen exigir… responsabilitats?

En aquell moment va entrar la mestra Príxia a la sala. El Dex va aixecar la mirada cap a ella i es va posar un dit els llavis per indicar silenci.

—Ara no puc parlar d’això amb tu, Axlin. Si tornes a veure l’Oxània…

—No et penso fer la feina bruta. Has de parlar amb ella i aclarir-ho tot.

El jove va negar amb el cap.

—Aquí no, és massa arriscat. No pot continuar venint a la biblioteca.

—Doncs li ho dius i punt, però no te’n desentenguis.

El Dex se la va quedar mirant un moment. Després va fer que no amb el cap i va sospirar.

—Suposo que tens raó, però… com ho faig?

—Si no vols parlar aquí amb ella, per què no quedeu en un lloc més discret?

—L’Oxània no sap què és la discreció —va protestar ell—. A més, estic convençut que els seus germans li controlen tots els moviments. Si encara no han entrat a buscar-me a la biblioteca, és perquè ella tampoc ho ha fet.

Havia alçat una mica la veu i la mestra Príxia va aixecar el cap dels seus lligalls per clavar-los una mirada reprovatòria. El Dex es va passar una mà pels rínxols castanys i es va disculpar amb un somriure. Després va agafar l’Axlin pel canell i la va arrossegar fins al passadís per poder-hi parlar amb tranquil·litat.

—L’Oxània no s’adona que els seus germans l’estan utilitzant per arribar fins a mi —va prosseguir—. Per què creus que té tanta llibertat per entrar i sortir quan vulgui?

—No l’hauria de tenir? —L’Axlin es va sorprendre.

—És l’única filla d’una família poderosa. Està embarassada i no està casada. I encara hi ha més: està promesa amb un jove d’alt llinatge, com ella, que no és el pare del fill que espera. Amb qualsevol d’aquests factors n’hi hauria prou perquè no la deixessin sortir de la ciutat vella; en canvi, va i ve de casa seva a la biblioteca i es pensa que els ha despistat. M’entens?

—No gaire —va murmurar ella una mica atordida.

—Suposo que tant se val —va dir ell amb un sospir. I tot d’una li va preguntar—: A veure, tu què pretens exactament? Vols ajudar o només vols ficar-hi el nas?

—Jo… vull ajudar, evidentment. —L’Axlin es va defensar.

El Dex se la va quedar mirant pensatiu. Finalment va somriure.

—Bé, llavors potser sí que pots fer alguna cosa per mi. I també per l’Oxània.

La noia el va mirar interrogativa, i ell li va dedicar un gran somriure.

—Podem quedar a casa teva? —li va preguntar de cop.

—Què? —va saltar ella—. Per què?

—Perquè és un lloc neutral. I perquè és al segon eixample. Encara que provin de seguir-la, serà més fàcil perdre’ls de vista.

—Però, Dex…, jo no visc exactament en una casa. Només tinc una habitació petita on amb prou feines caben tres persones.

—En realitat només cal que n’hi càpiguen dues. I si el lloc és estret, millor. No necessitem res més per a una reconciliació d’enamorats —va afegir fent-li l’ullet amb picardia.

—Dex, això és un assumpte seriós —va protestar l’Axlin molesta.

—Ja ho sé. I creu-me, ningú se’l pren més seriosament que jo —va replicar ell dedicant-li una mirada fosca—. Et proposo un pla: queda amb l’Oxània i acompanya-la tu a casa. No estic segur que hi pugui arribar tota sola sense que la vegin.

—I tu què faràs? —va preguntar ella, cada vegada més inquieta.

—Vindré més tard. Amb una mica de sort, aviat se solucionarà tot. Si no…

La jove negava amb el cap.

—Mira, Dex, em sembla que…

—Axlin —la va interrompre ell—, no et demano que m’ajudis, però si ho vols fer, aquesta és la manera. Si no hi estàs disposada, si us plau, almenys no interfereixis més en aquest assumpte i deixa que me n’ocupi jo.

—Sí, és clar, com que te n’estaves ocupant tan bé… —La noia va ironitzar.

Ell la continuava mirant fixament.

—Penses ajudar… o vols mantenir-te’n al marge? Jo t’agrairé qualsevol cosa que facis.

L’Axlin va reflexionar. D’una banda, en realitat no es volia involucrar en un assumpte amb unes possibles implicacions que se li escapaven per complet. De l’altra, desitjava ajudar l’Oxània i sobretot el Dex. Al capdavall, era amic seu i li feia por que s’hagués ficat en un problema més seriós del que semblava.

A més, li devia la vida. Literalment.

El jove bibliotecari no l’havia salvat de l’atac d’un monstre, com podria haver fet un Guardià, tal com havia dit el Xein una vegada. Segurament el Dex no devia haver vist un monstre en tota la seva vida. Però l’havia tret del carrer quan no tenia res i li havia donat una feina.

Tot allò ho havia fet perquè li ho havia demanat la mestra Príxia, és clar. Tot i així, ell s’hi havia aplicat amb ganes i amb gran eficiència i, sobretot, havia estat molt amable amb ella i li havia ofert la seva amistat des del primer moment, fins i tot quan l’Axlin només semblava una vagabunda bruta i pudent.

«Per a tu són més importants els monstres que les persones. Per això no tens cap inconvenient a deixar-les enrere», li havia dit el Xein.

Va negar amb el cap.

—T’ajudaré —va decidir finalment.

El Dex va somriure, va inclinar el cap i li va fer un petó a la mà amb una certa galanteria.

El Xein va arribar al Bastió aquella mateixa tarda. No estava preparat per a la barreja d’emocions que li va despertar veure l’antiga fortalesa enclavada a les muntanyes: nostàlgia, alleujament, nerviosisme i un pòsit d’angoixa que li va recargolar les tripes quan el carro on viatjava va traspassar la doble porta de l’edifici. Es va girar per veure com es tancava darrere seu, lluitant contra l’impuls de fugir d’allà. Va respirar fondo per intentar calmar-se. No era un presoner. Només havia de passar uns quants dies al Bastió i després se’n podria anar.

En baixar del vehicle, l’aprensió que sentia es va dissipar en part quan va reconèixer la persona que havia sortit al pati a rebre’l.

—Bona guàrdia, Xein. —L’instructor Baxtan el va saludar.

El jove va somriure.

—Bona guàrdia, senyor —va respondre.

El Baxtan havia preparat la seva brigada per a la prova final durant la instrucció i, dels sis joves del grup, ell era l’únic que n’havia retornat viu. Allò havia afectat l’home més del que volia aparentar, però només se n’havia adonat el Xein. El final tràgic de la brigada Ombra havia creat un vincle molt fort entre l’instructor i el recluta supervivent, tot i que no parlaven mai del tema. No calia.

—M’han informat que t’hi envien un altre cop perquè completis la teva formació —va comentar l’instructor Baxtan, mentre caminava en direcció a l’edifici principal.

El Xein va apressar el pas per posar-se a la seva altura.

—Doncs sí, senyor.

—No crec que necessitem més d’un parell de dies —va prosseguir el Baxtan, i el Xein el va mirar sorprès.

—Vols dir que…?

—Sí, exacte. M’han demanat que m’encarregui personalment d’ensenyar-te a buscar i identificar monstres innomenables.

El jove va dissimular un somriure. Havia suposat que el tornarien a posar a les ordres de l’Ulrix, l’instructor que li havia tocat durant les primeres setmanes que va passar al Bastió. Qualsevol preceptor era millor que l’Ulrix, però si l’haguessin deixat triar, sens dubte el Baxtan hauria estat la seva primera opció.

Van sopar al menjador, amb la resta de reclutes. Al Xein li costava molt de creure que havia estat com ells en el passat. Havia arribat al Bastió amb disset anys, dos més que la majoria dels seus companys, tot i que llavors li semblaven molt madurs per a la seva edat. Ara mirava els nous reclutes i només veia nens. Tampoc no ajudava el fet que ells el tractessin amb gran respecte i consideració perquè sabien que era un Guardià experimentat, malgrat que només feia uns quants mesos que s’havia graduat.

Després de sopar el van portar al seu allotjament. Era un dormitori individual, però tan sobri com el barracó que havia compartit amb els antics companys de brigada. Al Xein allò li era igual; es va estirar al catre i es va adormir immediatament.

Aquella nit, quan l’Oxània es va presentar al jardí on havien quedat, l’Axlin la va mirar preguntant-se si no li devia estar prenent el pèl.

—Et vaig dir que et vestissis d’una manera més discreta —va murmurar.

La noia la va mirar sense comprendre-la.

—M’he posat el vestit més vell que tinc.

—Tot i així no sembles una serventa. No t’han detingut a la porta de la muralla?

—No —va contestar l’Oxània amb els ulls molt oberts—. Per què ho haurien d’haver fet?

L’Axlin es va preguntar què li devia veure el Dex. Era bonica, sí, però no semblava que tingués gaire cervell. Li va allargar la capa lleugera que duia i li va suggerir que se la posés al damunt.

—Així no cridaràs tant l’atenció. Anem, de pressa. Encara hem de passar un altre control abans d’arribar a casa meva.

—Això és molt emocionant —va dir l’Oxània—. És la primera vegada que vaig al segon eixample.

L’Axlin no va contestar. Se sentia inquieta, perquè, tot i que l’Oxània li havia assegurat que no tindria problemes per eludir la vigilància dels seus germans, tenia la impressió que tot estava resultant massa fàcil.

Havia començat a guiar l’Oxània pel camí més curt cap a casa seva, però, de sobte, seguint un impuls, va canviar d’idea i es va desviar per un carrer lateral. Va fer caminar la seva acompanyant una mica més fins a desembocar en una avinguda principal més concorreguda.

Moltes persones, igual que l’Axlin, treballaven de dia al primer eixample, o fins i tot a la ciutat vella, i al vespre retornaven a casa, en altres zones de la Ciutadella. De vegades hi havia patrulles que controlaven les portes, però als funcionaris només els interessava la gent que entrava al primer eixample, no pas la que en sortia. Les dues joves es van posar darrere d’un grup de dones que caminaven carrer avall xerrant animadament i les van seguir en silenci.

L’Axlin conduïa l’Oxània cap a la porta sud, tot i que ella vivia al sector oest. Però no van aconseguir travessar-la. Poc abans d’arribar a la muralla, va estirar la seva companya per amagar-la darrere les columnes d’una porxada.

—Què…?

—Ssst, silenci.

Les dones van creuar la porta. Una d’elles va saludar amb coqueteria un dels Guardians, que li va respondre amb la cortesia freda que era habitual en ells.

Quan les veus de les treballadores es van apagar, dos homes van arribar fins a la porta de la muralla caminant a pas lleuger. Un d’ells es va aturar al costat del Guardià i li va preguntar:

—Acaba de passar per aquí un grup de dones, cap a on han anat?

L’Axlin va somriure en veure com es perdien entre els carrers del segon eixample seguint la direcció que els havien indicat els Guardians. Es va girar cap a l’Oxània, que s’havia posat pàl·lida.

—Eren els teus germans, oi?

La jove va assentir sense pronunciar ni una sola paraula.

L’Axlin tampoc no va dir res més. Va guiar de nou l’Oxània carrer amunt, allunyant-la de la porta. La noia encara estava molt impressionada i no va preguntar pel canvi sobtat de direcció.

Finalment van sortir del primer eixample per la porta oest. L’Oxània semblava cansada; l’Axlin, més tranquil·la en veure’s dins el terreny familiar, va afluixar el pas.

—Ja falta poc per arribar a casa meva. —La va tranquil·litzar.

L’Oxània es va apropar més a ella.

—No vull que em trobin —va murmurar.

L’Axlin la va mirar sorpresa. En tot moment havia cregut que el Dex era l’únic que corria un risc en aquella expedició, però la por d’ella era real.

—Són els teus germans… què et poden fer? Només et portarien a casa, oi?

La jove va sospirar.

—La meva família vol que em casi amb un home que no estimo, tot i que el fill que espero no és seu.

—No ho puc entendre —va murmurar l’Axlin, fent que no amb el cap.

La noia li va dirigir una mirada trista i després va tornar a somriure amb aire de superioritat.

—És clar, què pot saber de matrimonis per obligació una noia de l’oest! —va comentar.

L’Axlin es va esforçar per no sentir-se ofesa.

—Potser en sé més que no et penses —va replicar sense alçar la veu—. Algunes aldees de l’oest són tan petites que no pots triar amb qui et vols aparellar. De vegades només hi ha un o dos nois solters de la teva edat en tota l’aldea, i això si tens sort.

L’Oxània se la va quedar mirant amb la boca oberta.

—És el que et va passar a tu? Per això te’n vas anar de la teva aldea i vas venir a la Ciutadella, oi? Perquè aquí hi ha més nois.

L’Axlin es va posar vermella. Va estar a punt de contestar-li que ella no se n’havia anat a la recerca de nois, sinó de monstres, però segurament aquella resposta hauria empitjorat les coses.

—Vaig estar a punt de casar-me, sí —va assentir—. Amb l’únic noi que hi havia disponible per a mi. I no puc dir que no m’agradés, però…

«Però no tant com el Xein. —La va trair la veu de la seva consciència—. No has sentit mai per ningú el que sents per ell… El que senties per ell», es va corregir amb fermesa.

Va esbufegar. En el fons, no tenia cap intenció de compartir allò amb l’Oxània. No li volia parlar del Tux i molt menys del Xein.

—Ja hem arribat —va concloure abruptament.

Es van aturar a l’entrada del carrer on vivia l’Axlin. Ella es va avançar per assegurar-se que no hi havia ningú pels voltants. En comprovar que la porta de la planta baixa, on vivia la Maxina, estava tancada i barrada es va quedar més tranquil·la. Va tornar a buscar l’Oxània i la va conduir en silenci per l’escala estreta que pujava a la seva habitació. Quan per fi totes dues ja eren dins, l’Axlin va encendre una llàntia amb un sospir d’alleujament.

—Seu on puguis —va dir a la convidada—. L’habitació no és gaire gran.

L’Oxània va seure en una punta del llit, llançant mirades nervioses a les parets.

—És petita, però no et caurà a sobre —va comentar l’Axlin, una mica molesta. Havia dedicat la tarda a endreçar i netejar el dormitori perquè els convidats s’hi trobessin a gust.

La jove va reaccionar.

—Què…? No, no és per l’espai. És que la decoració… —Es va estremir—. En fi, no havia vist mai res tan horrorós, la veritat.

L’Axlin va mirar al seu voltant sense entendre res. Va tardar uns instants a adonar-se que el que inquietava l’Oxània eren els esbossos de monstres que havia penjat a les parets. Es va posar vermella i es va sentir una estúpida per no haver-hi pensat abans. Estava tan acostumada a veure’ls que la seva presència li semblava una cosa d’allò més natural.

—Ah, això… És part de la meva feina. Estic escrivint un bestiari.

La convidada no va respondre, com si no valgués la pena fer cap comentari sobre la qüestió. Es va posar dreta i va començar a passejar amunt i avall per l’habitació, incapaç de contenir el nerviosisme que sentia. L’Axlin també estava inquieta. Per què trigava tant, el Dex? Per un instant va témer que hagués deixat plantada l’Oxània un altre cop, però va refusar la idea. Malgrat la manera tan estranya d’actuar que li havia vist aquells dies, volia pensar que mantindria la paraula.

—Això és… molt bonic —va comentar l’Oxània.

L’Axlin se li va acostar. La jove s’havia aturat davant d’un esbós que representava una criatura alta i esvelta, d’ulls grossos i polièdrics com els d’un insecte. La figura, de formes femenines, anava embolcallada en el que semblaven parracs lleugers de boira multicolor, que li queien des de les espatlles com una capa i se li enroscaven al cos.

—És una llagrimosa —va murmurar l’Axlin.

—És molt bonica —va opinar l’Oxània, aixecant la mà per tocar el dibuix.

—És un monstre. Segurament no deu ser ni una femella, en realitat.

La jove la va mirar sorpresa.

—Com…?

—Has vist alguna vegada aquelles papallones que tenen a les ales unes taques que semblen ulls? Fingeixen ser el que no són per espantar els depredadors. Jo penso que les llagrimoses tenen aquest aspecte perquè així enganyen els humans. I, a més, emeten un so que sembla una cançó trista que et trenca el cor. Primer sents la llagrimosa, el seu cant et commou profundament i, després, quan es mostra davant teu, te la quedes mirant embadalida, tan impressionada per la seva bellesa que ni tan sols reacciones quan s’abraona sobre tu per devorar-te.

L’Axlin va callar de cop, conscient per fi de l’expressió d’horror amb què l’Oxània la mirava.

—En fi, és igual, perquè les llagrimoses no entraran mai a la Ciutadella —es va apressar a afegir—. Els Guardians se n’ocuparan.

L’Oxània va plegar les mans sobre el ventre amb un gest protector.

—I què farem quan sortim d’aquí? —va murmurar—. Com sobreviurem a l’altre costat de les muralles?

—Penses fugir de la Ciutadella? —L’Axlin es va sorprendre—. Amb el Dex?

La noia la va mirar sense entendre-la.

—El Dex? —va repetir.

En aquell moment van trucar suaument a la porta.

—Axlin? —va xiuxiuejar la veu del Dex des de fora.

Ella va exhalar un sospir profund d’alleujament i va córrer a obrir.

—Ja era hora! Dex, estàvem… —Es va interrompre en veure que el seu amic no venia sol.

L’acompanyava un jove de vint i pocs anys, més alt i ben plantat que ell, amb una roba elegant i acolorida que l’assenyalava com a habitant de la ciutat vella.

—Bròxnan! —va exclamar l’Oxània encantada de veure’l.

I, davant l’estupor de l’Axlin, se li va llançar als braços. Ell li va correspondre, tot i que se’l veia una mica incòmode.

—Axlin! —va dir el Dex—. Heu tingut algun problema per arribar? Us ha seguit algú?

—Sí, però els hem despistat abans d’entrar al segon eixample —va contestar ella perplexa—. No ens ha vist pujar ningú.

El Dex va somriure més tranquil.

—Perfecte, doncs ja està. Deixem sola la parelleta perquè intercanviïn impressions. Aquí sobrem.

—Espera, Dex… —va començar a protestar el Bròxnan, però el bibliotecari ja li havia donat l’esquena i va aixecar la mà per acomiadar-se.

—Ja hem parlat prou. Ara et toca a tu. Parla amb ella i no ens hi fiquis més. Anem-nos-en, Axlin.

La va agafar de la mà i la va portar a fora.

—Ep, ep, Dex, espera. —Ella va intentar aturar-lo—. Què està passant aquí?

—Com? —va preguntar ell sorprès—. És prou evident, no? Tot va segons el pla.

L’Axlin el va seguir escales avall confosa.

—Però… el jove que has portat… el tal Bròxnan… qui és?

—Doncs… és el meu germà, és clar. Qui et pensaves que era?

—És… l’enamorat de l’Oxània? Però si ella va venir a la biblioteca preguntant per tu…

—És clar, perquè el Bròxnan estava il·localitzable des que ella va fer públic l’embaràs. Però a mi sí que saben on em poden trobar si es prenen la molèstia de preguntar a les persones adequades.

L’Axlin el continuava mirant sense poder-se creure el que veia. Llavors el Dex va entendre quin era el problema.

—Un moment… et pensaves que jo era el pare de la criatura que espera l’Oxània?

Es va posar a riure. Es va haver de tapar la boca perquè les rialles no despertessin els veïns. Es va aguantar fins que van ser fora i va riure de nou, de bon humor.

—Jo no ho trobo tan graciós —va protestar ella—. M’he passat tota la setmana convençuda que havies deixat embarassada la noia i que ara no volies saber res d’ella.

El Dex continuava rient. Al final va aconseguir contenir-se i es va eixugar les llàgrimes.

—En fi…, tens raó, no fa gràcia. En realitat, és exactament el que ha passat, però n’has fet responsable el germà equivocat. Au, anem a prendre alguna cosa a la taverna i en parlem amb calma. Convido jo.