9

A aquelles hores, no hi havia gaires tavernes obertes al segon eixample; de fet, l’Axlin no en coneixia cap. Però el Dex la va guiar amb seguretat fins a un local que no era lluny de casa seva i que encara tenia els fanals encesos.

—Vaja, no sabia que existia aquest lloc —va comentar ella, perplexa.

—És molt tranquil i a aquestes hores no hi ha gaire gent —va explicar el Dex mentre seien en un racó—. És just el que necessitem per esperar que aquells dos acabin d’aclarir les seves coses… Oh, et recomano el licor d’herbes. El fan molt bo i no és gaire fort.

L’Axlin va sospirar.

—No, gràcies. Em penso que val més que tingui el cap ben clar, aquesta nit. —El va mirar amb curiositat—. No tenia ni idea que fossis un expert en locals nocturns, Dex.

Ell va fer un gest amb la mà, traient-li importància.

—No n’hi ha per a tant. En tot cas, hi ha moltes coses que no saps sobre mi, senyoreta.

—Bé… tu ets un tipus reservat i jo soc una noia discreta que no fa gaires preguntes.

El Dex va riure.

—Excepte quan es tracta de monstres, és clar —va puntualitzar.

«Per a tu són més importants els monstres que les persones», va murmurar de nou el Xein en el seu record.

L’Axlin va guardar silenci mentre el seu amic demanava una beguda. Ella no tenia ganes de prendre res i es va limitar a encreuar els braços damunt la taula i a esperar que ell es relaxés una mica. Aleshores va dir:

—En fi, avui he descobert que, definitivament, no vas pel món deixant un rastre de cors trencats, i una altra cosa més interessant… que tens un germà… de família antiga? —va temptejar alçant una cella—. La qual cosa et converteix en un…

—Exacte —va assentir ell, sobtadament desanimat—. Dexar de Galuxen, per servir-te.

Fins i tot l’Axlin, que no estava gaire al corrent de la genealogia de les grans famílies, havia sentit a parlar dels De Galuxen alguna vegada.

—I què fas vivint al segon eixample, si es pot saber? La teva família deu tenir un palau a la ciutat antiga, no?

—En realitat en tenen tres. —Ell la va corregir, aparentment sense donar-hi importància—. Bé, ara ja has vist el meu germà. Alt, ben plantat i encantador. La veritat és que no ens assemblem gaire.

Allò no era just, va pensar l’Axlin. Certament, el Bròxnan era el més atractiu dels dos, però compartien un aire familiar innegable. El tret més evident eren els ulls blaus, però els del Dex solien mostrar-se càlids i amistosos, mentre que en la mirada del Bròxnan havia descobert un punt de duresa i arrogància.

—Qualsevol que el vegi pensarà que és un digne hereu de la casa De Galuxen —va prosseguir el Dex—, però els qui el coneixem sabem que, en el fons, és un cap de pardals que només pensa en ell mateix. Què hi farem —va sospirar—. La ciutat vella és plena de tarats com ell, o com els germans de l’Oxània. Jo vaig créixer sent molt conscient de la història de la família i de la seva importància a la Ciutadella. Em vaig preparar tant com en vaig ser capaç per fer el meu paper i… al final va resultar que era igual, perquè el Brox és el gran i òbviament l’hereu. Així és que els meus pares sempre el van preferir a ell i en el fons no els importava gran cosa el que jo fes o deixés de fer.

L’Axlin no sabia què dir. Encara no acabava d’entendre com funcionava una família de debò. El Dex va notar la seva incomoditat i va somriure.

—En realitat no és tan greu —va dir—, perquè, quan vaig decidir anar-me’n de casa, no m’ho va impedir ningú. No ser gaire important també té els seus avantatges… Ep, no facis aquesta cara. Soc feliç vivint al segon eixample i estic molt a gust amb la meva feina a la biblioteca. No tornaria a la ciutat vella per res del món.

—I el teu germà… també se n’ha anat? —va preguntar l’Axlin.

El Dex va sospirar.

—No. El meu germà és un covard, està eludint les seves responsabilitats i s’amaga temporalment a casa meva com una rata. Temo que aquesta és tota la història.

—Es veu que les relacions amoroses segueixen unes normes diferents a la Ciutadella —va murmurar l’Axlin—. I jo no les acabo d’entendre. El teu germà s’hauria de casar amb l’Oxània? És per això que se sent agreujada, la família d’ella?

—És una mica més complicat. El meu germà és un bon partit i per això durant anys s’ha pensat que totes les noies desitjaven seduir-lo. No negaré que en molts casos és així, però ell se n’aprofita i, de moment, no s’ha compromès mai en ferm amb ningú, per a desesperació dels meus pares.

—I ara que hi ha una criatura en camí, no seria un bon moment per prendre una decisió?

—És el que provo de fer-li veure, però sospito que, en realitat, el Bròxnan no estima l’Oxània. Temo que per a ell només va ser una diversió. Fins i tot nega que la criatura sigui seva, la qual cosa probablement significa que o bé menteix per salvar la pell, o bé, quan se’n va anar al llit amb ella, estava massa borratxo i ara no ho recorda. I cap de les dues opcions el deixa en una bona posició.

—Oh, pobra Oxània —va exclamar l’Axlin indignada—. Crec que ella sí que n’està enamorada. Fins i tot s’està plantejant abandonar la Ciutadella per fugir de la seva família i viure amb ell.

El Dex va negar amb el cap.

—Serà difícil. L’Oxània és una peça massa important en els plans de futur de la seva família. No deixaran que se’n vagi sense més ni més.

—Però el teu germà és l’hereu de la teva família. Un bon partit, tu mateix ho acabes de dir.

—El promès de l’Oxània encara ho és més. El casament estava concertat des que tots dos eren petits. El meu germà ho sabia i s’hauria d’haver mantingut allunyat d’ella. Ara ja no s’hi pot fer gairebé res. Crec que els pares de la noia ho volien mantenir en secret, però la jugada els ha sortit molt malament, perquè ella està perdudament enamorada del Bròxnan i va declarar en públic que esperava un fill seu i que no es casaria amb ningú més. Després d’això, al Brox li va faltar temps per fugir. Fa setmanes que s’amaga a casa meva, perquè es pensava que els germans de l’Oxània no el seguirien fins allà. La resta de la història ja la coneixes.

—I ara què passarà?

—Probablement el Brox intentarà convèncer l’Oxània perquè torni amb la seva família, es casi amb el seu promès i s’oblidi d’ell. Serà el millor per a tothom.

Va escurar el got i es va incorporar.

—Tornem? Ja han tingut prou temps per aclarir les coses i suposo que vols recuperar la teva habitació.

Van retornar a casa. L’Axlin queia de son i anava badallant pel camí, però es va espavilar quan va sorprendre la Maxina al peu de l’escala.

—Axlin? Què fas pel món a aquestes hores? Oh —va afegir en veure el Dex al seu costat—, ja ho entenc.

Ella no tenia temps ni ganes de fer-li veure que s’equivocava.

—Bona nit, Maxina —es va limitar a respondre mentre el jove li dedicava un somriure de disculpa.

Aquesta vegada va ser ella que el va agafar de la mà per estirar-lo escales amunt. Va arribar a la porta de la seva habitació i hi va entrar sense trucar.

L’escena que es va trobar era molt diferent del que esperava. El Bròxnan i l’Oxània eren un a cada punta del dormitori, clarament incòmodes. Ella tenia el rostre humit.

—Brox, què li has fet? —va sospirar el Dex.

El seu germà li va llançar una mirada gèlida.

—Estic provant d’explicar-li que això nostre s’ha d’acabar. S’ha de casar amb el De Fadaxi i oblidar-se de mi.

L’Axlin va comprovar amb una certa sorpresa que el Bròxnan es mostrava altiu i segur de si mateix, com si no hagués passat les darreres setmanes a casa del seu germà petit, fugint d’uns tipus que es volien venjar d’ell per culpa d’una relació amorosa inoportuna.

—Bròxnan, com em pots dir una cosa així? —L’Oxània va sanglotar mentre es cobria el ventre—. Em vas prometre que estaríem junts per sempre! Que em salvaries d’un matrimoni que no desitjo… Que em portaries lluny de la Ciutadella… Que criaríem plegats el nostre fill… i ens defensaries de tots els monstres…

L’Axlin va veure amb satisfacció que el Bròxnan empal·lidia.

—Jo no… no recordo haver dit tot això.

—La nit de la festa a casa dels De Vanaxian, no te’n recordes? Quan em vas jurar amor etern i després…

El Brox es va escurar el coll.

—Recordo la festa, i tant que sí, però no els detalls.

—Oh, diuen que va estar molt bé —va intervenir el Dex amb una certa malícia—. I que l’Oxània i tu fèieu molt bona parella de ball. Se’n va parlar fins i tot al segon eixample.

El seu germà es va posar una mica vermell.

—Potser sí, però això no vol dir que…

—Bròxnan —el va interrompre l’Oxània—, no penso tornar a casa. Si m’abandones, recorreré a la justícia del Jerarca i explicaré tota la veritat.

El Dex va sospirar i es va endur a part el seu germà. No hi havia gaire espai a l’habitació i l’Axlin estava prou a la vora per sentir el que deien.

—Brox, això és més seriós del que em pensava. Si no va ser només una relliscada, una aventura d’una nit amb conseqüències inesperades…

—Va ser exactament això, Dex. És la promesa del De Fadaxi!

—Ella diu que li vas jurar matrimoni. Si acudeix a la justícia, serà la teva paraula contra la seva.

El Bròxnan no va dir res.

—Au va, Brox, està embarassada. Si s’ha entestat a casar-se amb tu, no veig que tinguis una altra opció. Els De Fadaxi no estaran contents, però la família tampoc no la rebrà amb els braços oberts si té un fill teu. L’has ficat en un bon embolic, germà.

El Bròxnan vacil·lava.

—Això no hauria d’haver passat —va murmurar.

—Doncs mira, tinc una notícia per a tu: de vegades, quan t’enduus una noia al llit, passen aquestes coses.

Ell li va disparar una mirada irritada.

—De debò?

L’Axlin va sentir com els dos germans debatien les diferents opcions. Pel que semblava, el pla de trencar la relació i tirar endavant el matrimoni concertat era del tot inviable sense la col·laboració de l’Oxània.

—I si feu el que ella vol? —va preguntar llavors el Dex—. Te l’emportes fora de la Ciutadella; podríeu anar a les Terres Civilitzades; teniu el vostre fill, deixes passar un temps fins que les coses es calmin i després us torneu a instal·lar a la ciutat vella. Llavors, amb una mica de sort, el De Fadaxi haurà trobat una altra jove de bona família per casar-s’hi i la diplomàcia del nostre pare haurà temperat els ànims.

—Dex, no m’hi vull casar.

—Haver-hi pensat abans, germà.

El Bròxnan va grunyir i va desviar la mirada, incòmode. En fer-ho, es va fixar en l’Axlin.

—I tu què hi fas, aquí? —va saltar.

Ella es va dreçar ofesa.

—Visc aquí.

El jove va donar una ullada al seu voltant arrufant les celles com si esperés veure sortir escarabats dels racons.

—La decoració es podria millorar força —va opinar—, si no és que pretenguis espantar les visites amb aquests dibuixos tan horrorosos.

L’Axlin va respirar fondo i va dirigir al Dex una mirada irritada que ell va captar immediatament.

—Ens n’anirem de seguida. Vinga, Brox, això s’ha de solucionar. No podem continuar ocupant l’habitació de l’Axlin, ni molestant els veïns amb les nostres discussions.

—Molt considerat per part teva —va dir ella.

El Bròxnan va sospirar i va mirar de reüll l’Oxània, que s’havia assegut de nou al llit amb gest ultratjat.

—I com esperes que la tregui de la Ciutadella? La seva família l’està buscant.

—És evident que avui no us en podeu anar. Els germans de l’Oxània saben que ha fugit de casa i és possible que totes les sortides estiguin controlades. Potser haureu d’esperar uns quants dies per organitzar una fugida en condicions.

El seu germà va inclinar el cap.

—Podria funcionar.

El debat no es va prolongar gaire estona més. L’Oxània, més animada ara que semblava que el seu estimat estava disposat a anar-se’n amb ella, es va mostrar raonable quan el Dex li va dir que era hora de tornar a casa.

—Encara no et podem treure d’aquí, és massa perillós. Ho prepararem tot perquè et puguis reunir amb el Brox d’aquí a uns quants dies, quan els teus germans hagin abaixat una mica la guàrdia. Podràs esperar?

Ella va assentir amb les galtes enrogides.

—Ho faré… si ell també acompleix la seva promesa. No pots tornar a desaparèixer, Bròxnan —li va retreure—. No és propi d’algú del teu llinatge.

Ell va mig aclucar els ulls i no va dir res.

Per fi els tres convidats es van acomiadar de l’Axlin.

—No sé si podré anar a la biblioteca demà —li va dir el Dex abans d’anar-se’n—. M’he d’assegurar que l’Oxània torna a casa sana i estàlvia i que els futurs cunyats del Brox no el sorprenen pel camí.

—Que hi hagi sort —va murmurar ella—. Et disculparé amb la mestra Príxia.

Va tancar la porta i va deixar anar un sospir profund, contenta d’estar una altra vegada sola. En el fons, va pensar, les persones eren molt més complicades que els monstres.

El Xein havia quedat amb l’instructor Baxtan al pati principal, a l’alba. Mentre l’esperava, es va quedar observant els reclutes que s’exercitaven amb les seves brigades respectives. Va tornar a sentir una barreja d’aprensió i enyorança. Una de les pitjors experiències de la seva vida havia estat allà, en aquell mateix pati, però, per molt que s’hi esforcés, era incapaç de sentir rancúnia. Ara els Guardians eren la seva única família i el Bastió s’havia convertit en la primera llar que havia compartit amb ells.

Això no volia dir que desitgés reviure l’època de la instrucció, malgrat els moments de camaraderia que havia viscut al costat dels seus companys de brigada.

—Enyores tot això? —va preguntar la veu del Baxtan al seu costat, com si li hagués endevinat els pensaments.

—No n’estic segur —va respondre el Xein amb prudència.

L’instructor va somriure, però no va fer més comentaris.

—Vine, acompanya’m —va ordenar.

El Xein el va seguir pel pati, però es va aturar un moment en veure que el Baxtan el guiava cap a l’entrada d’un nivell soterrani conegut com el Fossat.

—És una lliçó pràctica, senyor? —va preguntar—. Hem de lluitar?

—Avui no, Xein, però és important que paris molta atenció.

El jove va assentir en silenci.

Van baixar per l’escales fins a l’entramat de galeries que s’estenia sota el Bastió. A l’entrada del passadís principal els esperaven dos Guardians. Un d’ells s’encarregava de vigilar els monstres del Fossat, i el Xein va retrocedir instintivament, com sempre que el veia. Aquell home també havia estat el botxí que li havia aplicat el càstig brutal per haver intentat fugir del Bastió durant la primera etapa de la instrucció. Tres-centes trenta-tres fuetades, va recordar estremint-se.

Mentre s’esforçava per pensar en una altra cosa, va observar amb curiositat el segon Guardià. El va sorprendre descobrir que pertanyia a la Divisió Plata. Per descomptat, el Xein sabia que a l’altre costat del mur que dividia el recinte també hi havia un accés al Fossat, per on entraven els seus companys d’ulls platejats quan tenien sessió d’entrenament allà baix. Però els horaris estaven organitzats de manera que els reclutes d’ambdues divisions coincidissin molt poques vegades.

—Avui ens acompanyarà l’instructor Galadax —va anunciar el Baxtan, i li va presentar el Guardià de la Divisió Plata—. No el podem entretenir gaire, perquè la seva brigada l’està esperant.

Els tres homes es van posar en camí i el Xein els va seguir. A cada costat del passadís hi havia una filera de cel·les. La majoria estaven buides, però en altres hi havia monstres, molts d’ells encadenats, que es van moure i van bramar amb fúria mentre els Guardians passaven davant seu. Finalment tots quatre es van aturar davant d’una porta tancada, al fons d’un passadís lateral.

—Començarem per aquest —va anunciar l’instructor Baxtan—. Endavant, dona-hi un cop d’ull.

El jove es va acostar a la finestreta enreixada de la porta per escodrinyar l’interior de la cel·la. Estava buida. Es va girar i va mirar els instructors, ben desconcertat. Ells estaven seriosos i en silenci.

Llavors el Xein ho va entendre.

—Hi ha… alguna cosa allà dins, oi? —va murmurar estremint-se—. Alguna cosa que jo no puc veure ni percebre.

—Nosaltres tampoc, si això et fa sentir millor —va dir l’instructor Baxtan, fent un gest que incloïa el Guardià del Fossat.

—És allà —va assenyalar l’instructor Galadax després de mirar per la finestreta—, arraulit en aquell racó. —Es va girar cap al Xein i va comentar—: M’han dit que en vas topar un d’aquests a la Ciutadella.

—Sí, la meva companya de patrulla el va abatre sense grans dificultats, però jo… ni tan sols vaig entendre què estava passant. —Va arrufar les celles, pensatiu—. Així doncs, en aquesta cel·la hi ha una ombra tancada perquè els reclutes s’entrenin lluitant amb ella? —va preguntar.

Va contestar el Guardià del Fossat. No era un home gaire xerraire, però acostumava a respondre les preguntes referents als monstres que eren al seu càrrec.

—No és aquí perquè lluitin contra ella —va dir—. Tots els reclutes de la Divisió Plata passen per aquí en algun moment per aprendre a mirar, per saber com són aquestes criatures i com les poden reconèixer. Però aquesta no la traiem mai de la cel·la. I només ens hi apropem si un Guardià de la Divisió Plata la controla abans. Seria molt fàcil que s’escapés en un moment de distracció, sobretot tenint en compte que jo soc incapaç de veure-la.

—Ja ho entenc —va murmurar el Xein.

—De vegades venen a interrogar-la Guardians de la Ciutadella. —L’home va arronsar les espatlles amb indiferència—. Una pèrdua de temps, al meu entendre.

—Interrogar-la? —va repetir el Xein sense entendre-ho.

—Encara hi ha moltes coses que desconeixem sobre els monstres innomenables —va explicar l’instructor Galadax—. La Guàrdia s’ha proposat esbrinar quins plans tenen, o almenys quines intencions tenen pel que fa als humans… I no tinc cap dubte que algun dia ho aconseguirem.

—Continua somiant, Guardià —va murmurar una veu aspra des de l’interior de la cel·la.

El Xein va fer un bot i va tornar a mirar per la finestreta amb el cor desbocat, però continuava sense veure res a l’interior.

En canvi, sí que va sentir un riure baixet.

—Què passa, nen? No soc com t’esperaves?

El Xein es va apartar bruscament de la porta i es va girar cap als Guardians.

—Ha… ha parlat —va mussitar amb veu tremolosa.

—Sí, ja ho sé —va confirmar l’instructor Galadax—. És un error molt habitual pensar que els monstres innomenables no són tan temibles com els altres perquè no ataquen la gent per devorar-la, com fan els monstres comuns. El cert és que aquestes criatures encara són pitjors, perquè són intel·ligents.

—Intel·ligents… com nosaltres? —es va atrevir a preguntar el Xein. Va sentir la rialla sorneguera de l’invisible darrere seu i va reprimir una esgarrifança.

Els Guardians li van dirigir una mirada severa.

—Intel·ligents, sí —va respondre l’instructor Baxtan—, però no com nosaltres. I precisament per això són tan perillosos.

L’instructor va fer mitja volta i va caminar pel passadís per allunyar-se de la cel·la. El Xein i els altres dos Guardians el van seguir.

—El cas és que fa segles que els estudiem i encara no hem estat capaços de comprendre què volen ni per què actuen com ho fan —va afegir l’instructor Galadax—. L’única cosa que en sabem amb certesa és que odien els humans. Per això hem de fer tots els possibles per localitzar tots els que s’amaguen a la Ciutadella i neutralitzar-los de seguida. Però és complicat, perquè, com deus haver endevinat, no és fàcil detectar-los, ni tan sols amb la mirada dels Guardians.

—Els innomenables no són especialment forts —va afegir el Guardià del Fossat—, i és fàcil derrotar-los en una lluita cos a cos. Ells ho saben, per això intenten passar desapercebuts. I molt sovint ho aconsegueixen.

—El fet és que no tenim ni idea de quantes criatures com aquesta poden voltar per la Ciutadella, Xein —va concloure l’instructor Baxtan—. D’altra banda, a diferència de la resta de monstres, ells no ataquen totes les persones que es creuen en el seu camí. Només maten de tant en tant i encara no hem aconseguit trobar un patró en els seus atacs. Això fa que encara siguin més imprevisibles.

—Ja ho entenc —va murmurar el Xein.

Es van aturar un moment al passadís principal.

—La meva tasca aquí ja ha acabat —va anunciar l’instructor Galadax—. Espero que la resta del matí us sigui profitosa.

—Segur que ho serà. Bona guàrdia, Galadax.

—Bona guàrdia. —L’home es va acomiadar.

El van veure allunyar-se pel passadís en direcció a l’escala. Llavors l’instructor Baxtan va fer un gest d’assentiment al Guardià del Fossat i aquest va fer mitja volta i els va guiar de nou cap a les entranyes del seu regne.

De seguida es van aturar davant d’una altra cel·la. L’instructor va convidar el Xein a mirar dintre i el noi ho va fer esperant trobar-la buida.

Va llançar una exclamació de sorpresa en descobrir una figura humana en un racó.