21

Un matí, quan l’Axlin va arribar a la biblioteca, hi va trobar el Dex xerrant amb la mestra Príxia. Se li va il·luminar la cara en veure’l. Va sentir l’impuls de córrer cap a ell, però llavors va recordar que havia estat de dol i s’hi va apropar amb una certa timidesa, mirant de captar en la seva expressió algun indici del seu estat d’ànim.

El noi la va veure i es va girar cap a ella amb un somriure. Es mostrava molt més tranquil que l’última vegada que l’havia vist, tot i que l’Axlin encara li va detectar signes de cansament a la cara i un pes nou sobre les espatlles, lleugerament enfonsades.

La mestra Príxia es va centrar de nou en la feina i els dos joves van sortir de la sala per poder parlar sense molestar-la.

—I què? Ja estàs preparat per tornar a la rutina? —li va preguntar ella somrient.

Una ombra va cobrir el rostre del seu amic.

—Això…, en fi…, és complicat. És possible que no pugui tornar a treballar aquí…

Es va quedar sense paraules un moment i l’Axlin el va ajudar a continuar.

—Durant un temps? No pateixis, és normal.

Ella havia crescut en un lloc on els monstres mataven gent sovint. Els períodes de dol eren curts, perquè els supervivents no es podien permetre el luxe de paralitzar la vida de l’aldea per la mort d’algú. Amb tot, sabia que allà, a la Ciutadella, les coses eren diferents, i no tenia cap problema a mostrar-se comprensiva amb el dolor del Dex.

Però el seu amic va negar amb el cap.

—No, vull dir… que potser hauré de deixar la biblioteca… definitivament.

L’Axlin va assentir amb lentitud recordant el que li havia explicat el Kenxi.

—Sé que has d’ocupar el lloc del teu germà com a hereu de la casa —va dir.

Ell va somriure.

—Possiblement, jo estic més preparat que no ho estava ell. I tenim força llibres a la casa familiar de la ciutat vella, així és que no seria tan terrible. Si no fos que… —es va interrompre de nou—. És igual, no et vull avorrir amb això.

—He parlat amb el Kenxi —va dir ella de sobte.

El Dex es va sobresaltar.

—Amb… el Kenxi? —va balbucejar—. Però…

—Em va venir a veure l’altre dia. Va dir que ja no podries continuar vivint al segon eixample i que hauries de tornar a la ciutat vella, a casa de la teva família. Va portar un farcell amb les teves coses. El tinc a casa, el pots venir a buscar quan tinguis una mica de temps.

Ell es va ensorrar. Alarmada, l’Axlin va veure com es recolzava contra la paret i enfonsava la cara entre les mans amb un gest desconsolat.

—Dex… —va murmurar posant-li una mà sobre el braç—. Em sap molt de greu. Si he dit alguna cosa que t’ha molestat…

El jove va respirar fondo i va alçar el cap per mirar-la.

—No, no és culpa teva. És que el Kenxi… —Es va mossegar el llavi inferior, pensatiu, i va prosseguir—: La seva família va arribar a la Ciutadella fa quatre o cinc anys i viuen a l’anell exterior, en un dels barris nous. Com que ell treballa al segon eixample, podia demanar la residència allà, però és un procés llarg i complicat. El vaig ajudar a presentar els papers l’any passat i finalment li van concedir la residència fa un parell de mesos. Així és que es va instal·lar amb mi, a casa meva, i ara…, en fi, me n’he d’anar i deixar-lo tot sol. I ni tan sols m’he pogut escapar al segon eixample per dir-li-ho en persona…, tot i que, pel que sembla, no ha calgut —va afegir amb un somriure amarg.

—Ho sento, Dex —va dir l’Axlin en veu baixa—. Creus que el Kenxi… podrà trobar un altre company de pis?

Ell se la va quedar mirant amb una expressió estranya a la cara. Finalment va somriure amb tristor.

—Suposo que seria el millor —va xiuxiuejar. Va sospirar movent el cap i va intentar centrar-se—. En fi, avui he vingut aquí per un motiu en concret. Sé que t’hauria d’haver avisat abans, però m’ha agafat una mica de sorpresa, perquè no coneixíem el protocol. Necessitem que ens acompanyis aquest matí al quarter general de la Guàrdia.

L’Axlin es va sobresaltar.

—Com? Jo? Per què?

—Hi anem a inscriure la Xantra al registre dels Guardians i…

—La Xantra?

—La filla del Brox i l’Oxània. Hem d’inscriure-la-hi perquè pugui accedir a l’escola dels Guardians quan sigui una mica més gran, i a l’entrenament al Bastió quan faci quinze anys.

L’Axlin va desviar la mirada. Aquell assumpte encara li generava sentiments contradictoris.

—I necessitem que signis al registre —va concloure el Dex—. És per confirmar que la Xantra és filla de l’Oxània, ja que tu vas ser la llevadora que la va portar al món.

—Oh. No sabia que calguessin tants tràmits per ingressar a la Guàrdia.

Al capdavall, al Xein se l’havien endut sense més ni més.

—No, de fet n’hi ha prou amb tenir els ulls daurats o platejats. Però si emplenem tots els documents, podrem incloure la nena a l’arbre genealògic. Em sap greu molestar-te amb això, Axlin —va afegir el Dex en veure que ella no deia res—. Ja sé que t’hem causat molts problemes…

Ella va negar amb el cap.

—Només és signar un paper. Demanaré permís a la mestra Príxia i…

—Ja he parlat amb ella. De debò que no et fa res? T’ho agraeixo moltíssim. L’Oxània no trigarà a venir. Ja veuràs com ha crescut la Xantra en una setmana. Està preciosa.

L’Axlin va somriure. No havia sabut res de l’Oxània ni de la seva filla des del dia que havien anat a identificar el cos del Bròxnan i tenia ganes de tornar-les a veure.

Van sortir plegats de la biblioteca i es van aturar un moment dalt de l’escalinata. Des d’allà, el Dex va mirar al carrer cercant la jove aristòcrata. La va distingir una mica més endavant, baixant d’un carruatge amb la seva filla a coll.

—Ha vingut sola? —es va sorprendre l’Axlin—. Els seus germans li ho permeten?

El Dex va negar amb el cap.

—Ha vingut amb mi —va respondre—. Ara, i fins que no es casi, ella i la seva filla són responsabilitat de la casa De Galuxen.

—Totes aquestes normes em semblen absurdes i molt complicades —va opinar ella amb un sospir.

El Dex va somriure.

—A mi també —es va limitar a dir.

Va baixar les escales en direcció a l’Oxània. Mentrestant l’Axlin va dedicar un moment a contemplar l’edifici enorme que hi havia a l’altre costat del carrer. Encara li resultava estrany pensar que finalment creuaria aquelles portes enreixades tan imponents. Temps enrere havia provat d’entrar-hi amb la intenció de preguntar pel Xein, però sempre l’havien despatxat amb amabilitat i fermesa. La gent corrent no era benvinguda al quarter general dels Guardians de la Ciutadella.

Llevat que hi anessin per oferir-los una criatura amb els ulls daurats.

Va aclucar els ulls en comprovar que hi havia mitja dotzena de carruatges aparcats davant de la porta. Havia passat per allà cada dia durant l’últim any i mig i no recordava haver-hi vist mai tanta activitat. Què devia estar passant?

Es va apressar a baixar l’escala per reunir-se amb els seus amics. L’Oxània li va fer una abraçada, feliç de tornar-la a veure. Van intercanviar paraules amistoses i l’Axlin va elogiar la nena que la seva amiga duia a coll. La Xantra havia guanyat pes i estava molt més espavilada. Malgrat tot, no va poder evitar estremir-se en veure els ulls daurats que li brillaven sota les parpelles.

—Sembla que avui tenen moltes visites —va comentar assenyalant l’edifici al qual es dirigien—. Segur que és un bon dia per fer aquest tràmit?

—La majoria de vehicles són de la ciutat vella —va anunciar el Dex, pensatiu—. No he vist mai una cosa igual. Què deu passar?

—Han avisat els generals —va respondre l’Oxània—. Tenien una reunió amb el Conseller de Defensa i Vigilància.

—Per què? —va preguntar el Dex sorprès.

—No ho sé, però no estava planificada. El meu oncle ha hagut de venir corrents de les Terres Civilitzades per poder-hi assistir.

El jove va arrufar les celles preocupat mentre l’Axlin els mirava tots dos alternativament.

—I això és negatiu?

—Ha d’haver passat alguna cosa si els generals es reuneixen amb tanta urgència —va explicar el Dex—. I quan es tracta de la Guàrdia, la «cosa» només pot estar relacionada amb els monstres. I això no és mai positiu.

Van creuar el carrer i es van aturar davant d’un dels Guardians que custodiaven les portes. El Dex li va ensenyar les credencials i li va explicar els motius que els havien dut fins allà. Mentrestant l’Axlin va dedicar una mirada pensativa a la llarga fila de vehicles. El seu amic se’n va adonar.

—No facis preguntes sobre això, Axlin —la va advertir en veu baixa mentre els Guardians examinaven els documents.

—Què dius?

—Et conec i sé què estàs pensant, però no és una bona idea. Ja saps per què hem vingut. No molestis els Guardians amb assumptes que no són de la teva incumbència.

Ella va obrir la boca per replicar, ofesa, però llavors les portes es van obrir davant d’ells i els dos joves que les custodiaven es van apartar per cedir-los el pas.

Van entrar al pati davanter guiats per un dels Guardians. L’Axlin mirava al seu voltant amb curiositat. No era gaire diferent d’altres edificis similars dels mateix barri. De fet, semblava molt més auster. Es va quedar contemplant el cos principal del quarter, ple de finestres petites i quadrades. Pel que en sabia, allà era on vivien els Guardians. Una d’aquelles finestres potser era la de l’habitació del Xein.

Va negar amb el cap; no hi volia pensar. El guia els conduïa a un conjunt d’edificacions més petites, que devien ser les dependències administratives. Van travessar una galeria i després van entrar en una sala petita, on hi havia un Guardià assegut davant d’una taula plena de papers repartits en piles perfectament ordenades. Quan va alçar la mirada d’ulls platejats cap a ells, l’Axlin va comprovar amb sorpresa que no era precisament jove. I quan es va aixecar per saludar el Dex i l’Oxània després d’agafar la crossa que tenia a la vora, recolzada a la paret, la jove va descobrir que li faltava una cama.

Així eren les coses per als Guardians, va pensar, abatuda. Lluitaven contra els monstres fins que algun els matava. I, pel que veia, si rebien ferides que els impedien continuar lluitant, servien la Guàrdia d’altres maneres, fent una altra mena de tasques.

Es va estremir. També seria així en el cas del Xein? Estava condemnat a una mort prematura si no quedava impossibilitat per a la resta de la seva existència?

Era conscient que així era la vida per a la majoria de la gent a les aldees de l’oest. Però allò era la Ciutadella, els seus habitants tenien moltes més possibilitats de sobreviure als monstres, de veure créixer els seus fills, d’arribar a vells… Un somni que la Ciutadella tan sols negava a tots els qui naixien amb els ulls diferents.

Estava tan centrada en els seus pensaments obscurs que no va parar gaire atenció a la conversa entre el Dex, l’Oxània i el funcionari. L’home va examinar els ulls de la nena i, en acabat, l’Axlin es va limitar a signar on li van dir. Després va murmurar una excusa i va sortir a l’exterior.

Quan ja creuava el pati davanter en direcció a la porta d’entrada, un so li va cridar l’atenció. Eren uns cops rítmics que ressonaven en algun lloc de l’edifici principal. Ja feia estona que els sentia, però en aquell moment li va semblar que també percebia un gemec humà. Es va aturar alerta i va retrocedir fins a la paret. S’hi va recolzar fent veure que esperava els seus amics mentre parava atenció als cops.

I sí, una altra vegada.

De tant en tant se sentia alguna exclamació de dolor en un to arravatat, com si la persona que es lamentava hagués estat lluitant per no cridar fins que no ho havia pogut suportar més.

«Estan colpejant algú», va comprendre horroritzada.

Però aquells… cops… feia estona que sonaven. Estaven colpejant algú metòdicament i sistemàticament. Qui ho feia? A qui ho feia? I per què?

No era una sola persona. L’Axlin també havia identificat una veu femenina i dues sèries de cops, així és que com a mínim hi havia dos botxins que fuetejaven al mateix compàs, tan ben sincronitzats que al principi li havia semblat que només n’hi havia un.

Feia grans esforços per mantenir-se quieta al seu lloc, perquè s’havia adonat que un dels Guardians de la porta no parava de mirar-la. Però li costava molt fer veure que no sentia res, o encara pitjor, que el que sentia no l’afectava. No entenia què estava passant allà exactament, a qui estaven castigant ni per què, però en tots els seus viatges no havia assistit mai a una crueltat així. Els humans no tractaven així altres humans, mai. De vegades hi havia nens que es guanyaven algun assot, però res que s’assemblés ni remotament a aquella tortura tan freda i despietada.

Just en aquell moment es va sentir un altre crit de dolor, que va sonar com si l’haguessin arrencat per força de les entranyes del condemnat i se li hagués escapat entre les dents serrades. En aquell mateix instant l’Axlin va comprendre dues coses, cadascuna més angoixant que l’anterior.

La persona que estaven torturant d’aquella manera no volia cridar. Volia aguantar el dolor sense queixar-se ni una vegada, com si allò fos correcte, com si s’ho mereixés.

La persona que estaven torturant era el Xein.

Li van tremolar les cames, incapaces de sostenir-la. Es va arrambar a la paret i va intentar no deixar-se dur pel pànic. En aquell lloc vivien molts Guardians. Era força improbable que fos ell. Li havia semblat la veu del Xein, però podia estar equivocada. Al capdavall, no l’havia sentit mai cridar així i potser…

Va moure el cap. La idea que estiguessin colpejant el Xein li resultava insuportable, però, encara que no fos ell, allò estava malament, malament, malament, i els Guardians no ho havien de tolerar.

Va donar una ullada a la porta. En aquell instant els vigilants estaven distrets atenent un nou visitant i l’Axlin no s’hi va pensar gaire. Va oblidar les advertències del Dex i es va esmunyir ranquejant en la direcció de la qual provenien els cops.

Sonaven a l’edifici principal, allà on tenia entès que vivien els Guardians. Tenia dos pisos i estava construïda al voltant d’un pati interior quadrat, tal com va descobrir en traspassar l’arcada que duia fins allà. Llavors va entrar en una galeria que recorria tot el perímetre, separada del pati per una sèrie d’arcs sostinguts per columnes. Es va amagar darrere d’una i va espiar esglaiada.

Al centre del pati hi havia una altra columna, però no aguantava cap sostre. Hi havien lligat dos joves, un a cada costat, agenollats a terra; eren un noi i una noia, tots dos nus de cintura cap amunt. Drets al seu costat s’alçaven dos Guardians que brandaven dos fuets i els colpejaven alhora, amb un ritme implacable i regular.

L’Axlin va respirar fondo horroritzada. Havia vist moltes coses espantoses al llarg del seu viatge, però, per alguna raó, va sentir que allò ho superava tot.

El rostre del jove, recolzat contra la columna, xop de suor, amb els ulls tancats ben fort i el gest contret en una ganyota de dolor i determinació, era el del Xein.

El cos de l’Axlin es va moure abans que la ment pogués processar el que estava fent. Volia córrer cap a ell, aturar aquella ignomínia, clavar puntades de peu al Guardià que gosava torturar-lo d’aquella manera, encara que no tingués cap oportunitat contra ell. Però aleshores una mà li va caure sobre l’espatlla i la va retenir amb una fermesa fèrria.

—No ho pots evitar —va dir una veu darrere d’ella.

L’Axlin va fer mitja volta, alarmada. El Guardià que havia parlat semblava més jove que ella, però no es va deixar enganyar. Sabia que els portaven al Bastió als quinze anys i que, quan tornaven de la instrucció, havien deixat de ser nens per esdevenir màquines perfectes de matar monstres.

I també havia descobert que entre les seves víctimes no hi havia únicament monstres.

Es va moure per intentar desfer-se del Guardià, però ell no la va deixar anar.

—Serà pitjor per a ell si hi intervens —la va advertir.

—M’estàs dient que m’he de quedar quieta mentre tortureu dos dels vostres?

Llavors es va adonar del que havia dit el Guardià. El jove va somriure.

—Tu ets la noia de la biblioteca —va assenyalar—. Coneixes el Xein d’abans.

No li havia preguntat què hi feia, allà. L’Axlin el va observar amb més deteniment. Aquell Guardià tenia els ulls daurats i, per l’edat, es devia haver graduat feia relativament poc. Havia coincidit amb el Xein al Bastió? Cabells negres, celles arquejades i faccions agradables. Sí, li resultava familiar. Potser els havia vist junts alguna vegada, però no en podia estar segura.

—I tu ets amic seu? Per què ho permets?

—No és a les meves mans aturar-ho. Ni a les teves tampoc. Saps per què els han sancionat?

—Deus voler dir «torturat» —va replicar ella.

Li va cridar l’atenció el fet que, aquesta vegada, el Guardià s’havia referit als dos joves lligats a la columna, i va centrar la mirada en la noia. Tenia el cap girat cap a l’altra banda i per això no n’havia distingit els trets des d’allà, però els cabells rossos li van donar una pista.

—És… la Rox? A ella també l’estan castigant? Però per què?

Es va preguntar si tot allò podia tenir alguna cosa a veure amb la mort del Bròxnan. No se li acudia res que mereixés una pena tan terrible, llevat que ells dos haguessin fet un mal encara pitjor a una tercera persona.

—Per mantenir una relació inapropiada —va respondre el Guardià a mitja veu.

—Relació…?

—Som Guardians —va dir ell tallant-la—. Ni homes ni dones. Només Guardians.

L’Axlin es va sentir tan fastiguejada que va ser incapaç de continuar mirant com torturaven la parella simplement per sentir-se atrets l’un per l’altre. No era just. No era humà.

D’altra banda, si era cert el que havia dit el Guardià, el Xein i la Rox eren alguna cosa més que amics i molt més que companys. Aquella revelació la va trencar per dins, però en aquell moment tan sols desitjava que el càstig s’acabés de seguida. Per a ell, per a ella. Per a tots dos.

—Si hi intervens —va prosseguir el Guardià—, si els demostres que el Xein t’importa més del que caldria…, els donaràs motius per pensar que també l’han de castigar per relacionar-se amb tu.

—Què? —va etzibar estupefacta—. Això… això va ser fa molt de temps.

—Però ell encara t’importa. I si, per alguna raó, correspongués als teus sentiments d’una manera o d’una altra… —Va assenyalar amb un gest la columna on el Xein i la Rox continuaven rebent la sanció—. Això podrien ser cent fuetades més. O cent cinquanta, depèn de la naturalesa de la relació. Així és que jo, en el teu lloc, faria veure que t’és indiferent, per més que et costi.

L’Axlin va serrar els punys furiosa, i li va dirigir una mirada d’odi.

—Com ho podeu consentir? —va xiuxiuejar—. Com et pots quedar mirant… sense fer res?

—No ens quedem mirant. Saps per què els sancionen al pati? Per donar exemple. Però veus que hi hagi algú aquí, a part de nosaltres dos?

L’Axlin es va obligar a fer mitja volta. Evitant mirar el que passava al centre del pati, va donar un cop d’ull a la galeria i va aixecar el cap per observar els pisos superiors.

No hi havia ningú.

—No ens agrada veure com cau un company —va prosseguir ell—. No en gaudim. —Va clavar els ulls daurats en l’Axlin abans de concloure—. No som monstres.

—De vegades costa de creure —va murmurar ella.

Se sentia furiosa, angoixada, aterrida i impotent. No havia pensat mai que arribaria a experimentar aquelles emocions entre éssers humans.

—És difícil, però necessari —va dir ell—. La instrucció és dura i les normes són estrictes, però ens ajuden a ser més eficaços quan lluitem contra els monstres. Ens permeten salvar més vides.

—Val la pena? Si heu de renunciar a l’amor, a la família, a la vida…, quin sentit té?

—Ho fem perquè la gent corrent pugui gaudir de totes aquestes coses. Però és un luxe que nosaltres no ens podem permetre. Si ho féssim… i per culpa d’això fracasséssim en la nostra missió…, no hi hauria amor, família ni vida per a ningú. Tu vens de l’oest i saps com són les coses allà, sense la Guàrdia. Coneixes la diferència.

Per alguna raó, a l’Axlin no la va sorprendre que aquell Guardià estigués al corrent d’aquell detall. Efectivament, devia ser amic del Xein, o company proper, o el terme que fessin servir ells per no haver de parlar d’amistat. I segur que en algun moment tots dos havien parlat d’ella. Potser tenia raó i l’Axlin significava per al Xein més del que volia demostrar.

Més del que hauria de sentir.

Va negar amb el cap. Veia clar que ara era la Rox qui rebia els seus afectes, ja que havia estat capaç d’arriscar-se a ser castigat d’aquella manera per ella. Va sospirar. El Xein era tot passió, tot cor. No hauria d’haver ingressat mai a la Guàrdia.

—La seva mare tenia raó de mantenir-lo ocult —va comentar a mitja veu—. Si arribés a saber el que us fan aquí… tot i que probablement ja ho sap —va afegir recordant que la Kinaxi ni tan sols havia parlat al seu fill de l’existència dels Guardians.

El jove la va mirar estranyat.

—Vols dir la mare del Xein?

—Sí, per què? Te n’ha parlat?

Ell va dubtar una mica. L’Axlin sabia que els Guardians deixaven enrere el passat, la família, els amics i qualsevol relació que haguessin mantingut abans de ser reclutats. Per aquest motiu, evitaven parlar de la seva vida anterior, tot i que ella començava a adonar-se que el Xein potser no seguia totes les normes al peu de la lletra. I semblava que era un costum contagiós que també estava afectant els seus millors amics. O companys. O el que fossin.

—Em va dir que la van matar els monstres quan ell va ingressar a la Guàrdia —li va explicar el jove.

—Què? No, que jo sàpiga. Ha mantingut contacte amb ella des que se’l van emportar?

—És clar que no. Tots dos vivien sols en una aldea abandonada i quan ell se’n va anar…

—… la van atacar els monstres, sí, però va resistir tancada a casa fins que vam arribar.

L’Axlin veia que el noi es debatia entre el desig de continuar preguntant i les normes segons les quals els Guardians no s’havien d’interessar per la gent que deixaven enrere. I tampoc per la gent que altres Guardians deixaven enrere.

«A ell també li importa», va comprendre. Es va sentir una mica reconfortada en comprovar que, malgrat tot, hi havia persones dins la Guàrdia que es preocupaven pel Xein. Com la Rox o com aquell jove Guardià que li estava dedicant tant de temps sense cap motiu aparent.

—Com et dius? —li va preguntar de sobte.

La pregunta el va sorprendre.

—Yarlax de la Divisió Or —va contestar el noi.

—Jo soc l’Axlin —va dir ella. Va fer una pausa abans de prosseguir—: Quan vaig saber que els Guardians s’havien endut el Xein, vaig anar a demanar ajut. Vaig reunir diversos homes i vam anar a buscar la seva mare. L’última vegada que la vaig veure estava amb ells, sana i estàlvia. A la pedrera. Te’n recordaràs?

El Yarlax va parpellejar desconcertat.

—Què vols dir?

—Sé que no t’ho hauria d’haver explicat, i sé que probablement el Xein no ho hauria de saber, però, si algun dia t’ho pregunta i tu consideres necessari dir-li-ho… en fi, tu només recorda-ho, d’acord? La mare del Xein viu a la pedrera. Ell sabria on trobar-la.

—Em penso que te n’hauries d’anar —va dir el Yarlax—. No hi ha cap motiu perquè continuïs veient això.

La va empènyer amb suavitat, però l’Axlin s’hi va resistir.

—Jo tampoc ho vull veure, però és que… no me’n puc anar així, donar-li l’esquena sense més ni més, sense fer res. I no és només per ell. La Rox tampoc es mereix el que li esteu fent. És una bona Guardiana.

—Ja ho sé —es va limitar a contestar el Yarlax—, però així és com ha de ser. Ves-te’n, Axlin. El Xein i la Rox estaran bé. Són més forts del que et penses.

En aquell moment el Xein va deixar escapar un altre crit. L’Axlin va serrar les dents amb els ulls plens de llàgrimes i va permetre que el Yarlax l’acompanyés a fora. Tan bon punt va deixar de sentir les fuetades, el seu únic desig va ser allunyar-se el màxim possible d’aquell lloc horrorós.

El Dex i l’Oxània la van trobar una mica més tard asseguda a l’escalinata de la biblioteca, encongida i amb la cara enfonsada entre els braços, plorant.

—Axlin —va mussitar el seu amic mentre se li asseia al costat—, què ha passat?

La jove es va eixugar les llàgrimes, i va fer que no amb el cap.

—No puc continuar vivint a la Ciutadella, Dex. Tot em supera. He de prosseguir el meu viatge o em tornaré boja.

«M’he d’allunyar del Xein».

Hi havia moltes raons per fer-ho. Si realment havia matat un home indefens, era un assassí. I encara que no ho hagués fet…, ella no es podia permetre el luxe de tornar-lo a estimar. Perquè hi havia la Rox i perquè no volia que el tornessin a fuetejar així mai més. Mai més.

Estava molt angoixada i no es va adonar que els seus amics creuaven una mirada d’entesa.

—No crec que sigui una bona idea, Axlin —va dir el Dex després d’un breu instant de vacil·lació.

Ella va aixecar el cap. Tenia els ulls vermells.

—Per què?

El noi va dubtar un moment.

—N’hem de parlar amb calma, però aquí no, no és un bon lloc per fer-ho. Acompanyaré l’Oxània a la ciutat vella i intentaré escapar-me un altre cop al llarg del dia per tornar a la biblioteca. M’esperaràs?

Ella va tardar una mica a respondre; encara estava atordida. Al final va assentir lentament.