23

El Xein va tardar tres dies a recuperar-se de la sanció. Mentrestant no va haver de fer guàrdies ni patrulles, tot i que va col·laborar en les tasques comunitàries del quarter. No es va creuar amb la Rox en cap moment ni va preguntar per ella; també va mirar d’evitar els seus companys més habituals, particularment el Yarlax. Es va limitar a fer el que s’esperava d’ell sense qüestionar els seus superiors i sense queixar-se ni una sola vegada, perquè no volia que ningú sospités de les seves intencions. No s’ho podia permetre; sabia que en breu l’enviarien a una destinació nova i havia de dur a terme el seu pla abans que això passés.

A l’alba del quart dia va tenir la seva oportunitat. El quarter estava molt tranquil, perquè els alts comandaments havien enviat diverses patrulles a atendre una emergència a les terres occidentals. Feia dies el Xein havia vist com se n’anaven amb una certa enveja. No sabia on es dirigien exactament, però tenia clar que passarien per la Gàbia, molt a prop de l’aldea on s’havia criat i de la pedrera on, segons li havia dit el Yarlax, vivia la seva mare. Va pensar que li hauria agradat acompanyar-los, però de seguida va descartar la idea. No podia abandonar de nou els companys enmig d’una missió. Era millor emprendre aquell viatge tot sol.

Es va llevar d’hora i es va encaminar als estables, carregat amb una galleda i un rastell. Qualsevol que el veiés pensaria que estava a punt de netejar les quadres, però els seus plans eren molt diferents.

La majoria de cubicles eren buits, però va comprovar alleujat que el seu cavall preferit sí que hi era. Li agradava perquè era especialment dòcil i li transmetia molta seguretat. A diferència de la majoria dels companys, el Xein havia arribat a la Guàrdia sense saber muntar a cavall. Havia rebut classes d’equitació al quarter i ara no ho feia pas malament, però continuava preferint una muntura tranquil·la, al contrari que la resta de Guardians, que quasi sempre triaven els animals més fogosos.

—Preparat per fer un viatge llarg, amic? —va xiuxiuejar al cavall mentre li acariciava la crinera.

Es va estremir. El que estava a punt de fer segurament li portaria molts problemes. Potser estaria a l’altura de la fugida tan sonada del Bastió, per la qual havia hagut de patir una sanció difícil d’oblidar, que encara l’assaltava en alguns malsons. Va negar amb el cap. No, allò havia estat molt pitjor, perquè havia desertat amb la intenció de renegar de la Guàrdia per sempre.

Ara, en canvi, l’únic que pretenia era fer un viatge curt fins a la pedrera, parlar amb la seva mare —si era veritat que hi vivia— i tornar. No alteraria els plans de ningú, perquè encara estava esperant que li assignessin una nova destinació i, per tant, no comptaven amb ell.

Va sospirar. El sancionarien igualment, per descomptat. Es va estremir només de pensar-hi. Les fuetades li tornarien a obrir la carn que tot just començava a cicatritzar, però de tota manera valia la pena. No era tan sols per la seva mare, sinó també perquè a la pedrera potser trobaria respostes a les preguntes que el turmentaven des que havia matat el metamorf al canal.

El Yarlax tenia raó; hi havia una cosa que l’inquietava, un assumpte sense resoldre, un compte pendent. Fins que no estigués totalment segur que les seves sospites eren infundades, no se sentiria capaç d’integrar-se per complet a la Guàrdia.

Tard o d’hora ho havia de fer, va pensar. Era millor no retardar-ho.

Va ensellar el cavall, va omplir les alforges ràpidament amb tot el que necessitava i es va ajustar la llança a l’esquena i el matxet a la cintura.

Moments després sortia del quarter i baixava al galop per l’avinguda principal del primer eixample, en direcció a la porta oest de la muralla. No el va detenir ningú; al capdavall, la casa dels Guardians no era una presó.

Tot i això, per si de cas, no es va entretenir. Era poc probable que l’interceptessin a la porta de la muralla, però s’estimava més ser ben lluny abans que a algú se li acudís demanar-li explicacions sobre la seva destinació.

Una estona després, quan va deixar enrere la Ciutadella i el cavall va enfilar el camí que anava a l’oest, va experimentar una sensació de llibertat embriagadora. Durant la primera etapa que havia passat al Bastió havia cercat desesperadament la manera d’escapar-ne i ara, per fi, ho havia aconseguit.

Va moure el cap per provar de foragitar aquells pensaments. No estava fugint. En realitat, no ho volia fer. Encara pensava que intentar fugir del Bastió havia estat un error descomunal i no tenia la més mínima intenció de repetir-lo.

Amb tot, aquella sensació el continuava importunant, però es va limitar a arraconar-la dintre seu i a mirar d’ignorar-la. No podia oblidar que era a camp obert i que havia de dedicar tota l’atenció a defensar-se de possibles atacs dels monstres.

La Gàbia era a deu jornades de camí en carro des de la Ciutadella, però el Xein va fer el trajecte en una setmana. No necessitava avançar amb tanta cautela com la gent corrent, perquè els seus sentits l’advertien amb antelació de la presència de monstres i podia accelerar el ritme quan no en percebia cap. D’altra banda, aquell era un camí força segur. Les aldees estaven ben defensades i els refugis solien ser confortables i sòlids. A més, hi havia punts de vigilància en els llocs conflictius de l’itinerari i els Guardians patrullaven sovint pel camí i tenien establerts destacaments regulars en els principals enclavaments.

Es va creuar amb alguns companys durant el viatge. El saludaven amb cordialitat, i a les aldees l’acollien sense fer preguntes quan s’hi aturava a pernoctar. Va col·laborar amb ells exterminant els monstres que topaven, i ho va fer amb la tranquil·litat de saber que continuava formant part del grup. Tothom va suposar que era un ressagat que acudia a reunir-se amb les tropes enviades a l’oest feia uns quants dies.

Per aquest motiu, el Xein no podia donar a entendre que no coneixia els detalls d’aquella missió en concret. Llavors va començar a parar atenció a les converses i es va assabentar que les terres occidentals patien el pitjor setge des de la caiguda de la regió septentrional, un desastre que en el seu moment havia posat en perill la supervivència de la Ciutadella i havia convertit les terres del nord en un erm despoblat, on l’únic que resistia era el Bastió.

Les notícies eren preocupants i el Xein no va poder deixar de recordar que es tractava de la terra natal de l’Axlin. La seva aldea devia estar en perill? I si ja havia caigut? Què se n’hauria fet, de la gent que ella coneixia? Encara serien vius després de tot?

Eren preguntes per a les quals no tenia resposta; per això va mirar de centrar-se en el viatge i de no preocupar-se’n més. Amb tot, al llarg del trajecte el van tornar a assaltar diverses vegades, perquè a mesura que s’allunyava de la Ciutadella, s’anava creuant amb més viatgers que es desplaçaven en sentit contrari. Al principi no hi va donar gaire importància, però un vespre es va aturar en una aldea plena de gent espantada, exhausta i angoixada, i va comprendre que l’assumpte era molt més greu del que es pensava.

—Venen de l’altre costat del riu —li va explicar un Guardià d’ulls de plata—. Són els primers que van aconseguir travessar el pas del sud després de la caiguda del Pont dels Cridaners, però n’arribaran molts més. Et creuaràs amb ells si continues cap a l’oest.

—Tots van a la Ciutadella —va afegir una Guardiana movent el cap—. Diuen que són centenars, potser milers. D’aquí endavant, les aldees estan tan saturades que gairebé no poden acollir ningú més.

—A la Ciutadella estaran protegits —va comentar el Xein molt convençut—. El camí fins allà és bastant segur.

Sabia que algunes d’aquelles persones moririen durant el trajecte, perquè els Guardians no podien protegir tothom, però la majoria arribarien a la destinació i tindrien una altra oportunitat.

«Quan torni, els escortaré. M’uniré a algun grup de viatgers i els ajudaré a arribar a la Ciutadella sans i estalvis», es va prometre.

Sabia que els Guardians ja s’estaven coordinant per organitzar els nouvinguts de la millor manera possible, però eren pocs i també els necessitaven al front per evitar que els monstres continuessin avançant.

Finalment, un vespre va arribar a la Gàbia. Només hi havia estat una vegada, quan el van reclutar per a la Guàrdia, però no recordava el lloc, perquè l’hi havien portat sedat i per força. Es va quedar admirant els barrots de ferro enormes que protegien l’edifici dels atacs dels pelluts, tot i que de seguida es va adonar que no servirien per a res amb un altre tipus de monstres més petits. Sabia que la Gàbia estava preparada per defensar-se de totes les criatures que vivien a la zona, però què passaria si arribaven altres espècies perseguint els humans que fugien de la destrucció des de l’oest?

Cada cop més preocupat, el Xein va traspassar la porta enreixada. Hi havia dotzenes de persones acampades al pati, i l’interior de l’edifici també era ple a vessar.

—No hi ha lloc a les habitacions, senyor Guardià —li va dir l’hostaler, avergonyit—. No estic segur ni si et podem oferir un racó al passadís. —Va negar amb el cap—. No havia vist mai una cosa semblant.

—No passa res —va assegurar el Xein amb suavitat—. Em quedaré al pati i ajudaré a defensar la gent que s’ha quedat fora. No crec que sigui gaire segur passar la nit allà, encara que hi hagi barrots.

L’hostaler semblava molt alleujat.

—Els pelluts no poden passar, però sempre ho intenten. I de vegades han ficat les urpes entre els ferros i han atrapat algú…

—Ja ho sé. M’encarregaré que tothom se’n mantingui a distància.

L’hostaler li va oferir una manta i un parell d’àpats a canvi del seu ajut, però ell només va acceptar un sopar lleuger. Sabia que la Gàbia tindria problemes per alimentar tanta gent i ell no necessitava res més.

Estava a punt de sortir al pati quan va creuar la mirada amb la d’un vell corpulent amb barba gris, assegut vora la llar de foc. L’home l’observava fixament amb gest sorrut, i el Xein es va preguntar si l’havia reconegut. Es va passar la mà pels cabells amb un cert nerviosisme. Era poc probable que algú el relacionés amb el noi semiinconscient que els Guardians havien arrossegat fins allà feia dos anys. Després de passar pel Bastió havia canviat molt i, a més, sabia que la gent corrent acostumava a identificar els Guardians com a part d’un col·lectiu més que no pas com persones individuals. El fet que tots vestissin igual, duguessin el mateix pentinat i es comportessin de manera similar contribuïa a augmentar aquella impressió.

Finalment, el vell va desviar la mirada i va fer que no amb el cap, i el Xein el va deixar passar.

La nit al pati va ser llarga i intensa. Els pelluts van aparèixer al capvespre i ell va intentar que el terror dels viatgers no l’alterés. La majoria no havia vist mai un pellut i van provar d’entrar a l’hostal, suplicant ajuda amb desesperació. Van tardar una mica a adonar-se que els barrots eren realment efectius a l’hora de mantenir-los lluny de l’abast dels monstres i, quan finalment ho van entendre, el Xein va aconseguir convèncer-los que podien quedar-se fora sempre que no s’atansessin gaire al perímetre. Ell va estar despert tota la nit per assegurar-se que cap pellut arribava fins als humans acampats allà. La situació li va recordar la nit d’angoixa que havia passat a les muntanyes, prop del Bastió, durant la prova final. Llavors la Rox i ell també s’havien hagut d’enfrontar a una colla de pelluts i s’havien refugiat en una cova. Els monstres havien intentat atrapar-los de totes les maneres possibles, però ells havien aguantat fins a l’alba i havien sobreviscut.

Va ser la primera vegada que el Xein i la Rox van treballar junts, com un equip. Aquella nit ell va descobrir que hi havia una connexió especial entre tots dos. No era la primera vegada que formava parella amb un altre Guardià, ni seria l’última. Podia treballar sense problemes amb qualsevol i ser letalment eficient, però el vincle que tenia amb la Rox anava més enllà. S’entenien sense necessitat de paraules, es compenetraven perfectament; eren bons lluitadors per separat, però junts resultaven imparables.

Va sospirar mentre els pelluts continuaven esgarrapant amb fúria entre els barrots uns quants metres per damunt del seu cap. Li sabia molt de greu haver-ho espatllat tot i haver perdut la millor companya que tindria mai.

«He de deixar de pensar-hi. Ja està fet i no ho puc canviar», va pensar.

El millor que podia fer per la Rox era mantenir-se’n allunyat. Ja li havia causat prou problemes.

La resta de la nit va transcórrer sense incidents. El Xein va llancejar uns quants pelluts, però sense abatre’n cap. Alguns viatgers, vençuts per l’esgotament i en part tranquil·litzats per la presència del Guardià, van dormisquejar a estones, però ell no va poder aclucar l’ull, sempre alerta i pendent dels monstres que batien les ales fosques contra els barrots.

Els pelluts se’n van anar poc abans de l’alba i el Xein no va perdre temps. Va entrar a l’hostal a rentar-se una mica i va aprofitar per preguntar pel camí a la pedrera. Hi anava sovint quan vivia amb la seva mare, però mai des de la Gàbia. L’hostaler el va mirar estranyat, probablement perquè suposava que continuaria cap a l’oest, com la resta de companys, però li va donar les indicacions que necessitava.

El Xein estava a punt d’anar a buscar el cavall per anar-se’n quan algú el va aturar.

—Disculpa, Guardià…

El jove es va tombar intrigat. Era el vell que havia vist el dia abans vora la llar de foc. L’home va vacil·lar un moment abans de preguntar:

—Ets el xicot de l’Axlin, oi?

L’expressió del Xein no va canviar gens ni mica.

—No soc el xicot de ningú, senyor. Soc un Guardià.

L’home va retrocedir un pas, alarmat.

—És clar, jo… no et volia ofendre. Només volia…, si no és molèstia…, si algun dia la tornes a veure…, si us plau, digues-li que em sap molt de greu.

Ell va moure el cap.

—No sé de què em parla, senyor.

Li va donar l’esquena i va sortir de l’hostal, aparentment serè i impertorbable, tot i que el cor li bategava amb força.

L’Axlin. Havia intentat no pensar en ella, però cada etapa del viatge l’apropava més a casa seva, al lloc on l’havia conegut, on havien començat una història plegats. I els records l’assaltaven de nou, per més que provés de contenir-los.

«Soc un Guardià. No soc el xicot de l’Axlin, no ho puc ser», es va repetir.

Un parell de dies després va arribar finalment a la pedrera. Els sentinelles li van obrir les portes, sorpresos en reconèixer l’uniforme de Guardià. Diverses persones se li van atansar, sobretot dones, nens i vells, perquè els homes que no havien anat a vigilar el perímetre estaven treballant a la pedrera. El Xein va identificar algunes cares, però ells no el van reconèixer.

—Guardià! —va exclamar una dona clarament preocupada—. Per què has vingut? Estem en perill?

La gent de les aldees sempre estava en perill, però el Xein va comprendre què volia dir. La pedrera era prou a la vora de la Gàbia perquè les notícies sobre la caiguda de la regió occidental hi haguessin arribat. I estava ben comunicada amb la ruta principal, gràcies als carregaments de pedra que enviaven regularment a la Ciutadella. Fins aquell moment, però, s’havien defensat prou bé sense que la Guàrdia hi hagués hagut d’instal·lar un lloc permanent per reforçar-ne les defenses.

El problema era que en breu la situació podia canviar, va pensar el Xein, però era una decisió que no li corresponia prendre.

Va negar amb el cap.

—He vingut a veure una dona que es diu Kinaxi. Viu aquí?

Va formular la pregunta en un to impersonal, com si es tractés d’una missió rutinària, però quan la multitud va obrir pas a la seva mare, el Xein va sentir que el cor se li aturava durant un moment.

Devia estar somiant. Havia viatjat fins allà amb l’esperança que el Yarlax tingués raó, però en realitat no ho creia. En aquell moment va entendre que l’únic que pretenia era constatar que la seva mare era morta per no tornar a tenir dubtes sobre la qüestió.

I ara la veia allà, amb els cabells més grisos del que recordava, però amb la mateixa trena llarga penjant sobre l’espatlla. Es va aturar davant seu i el va observar amb els braços encreuar i un posat sorrut, com si no sabés ben bé què pensar del fill que havia tornat.

—Mare —va dir ell. I després no va saber què més afegir.

Ella va suavitzar una mica l’expressió. El Xein va avançar unes quantes passes i de sobte es va aturar. Es van mirar de nou. Ell estava rígid, incòmode, i probablement ella ho va notar. Va aixecar els braços i li va agafar la cara amb les mans per mirar-lo amb atenció.

El Xein no estava segur de com s’havia de sentir. Durant molt de temps havia pensat que era morta. L’havia trobat a faltar. I ara que la tenia davant seu, real i propera, no sabia de quina manera fer-la encaixar en la seva nova vida. Per dins se sentia emocionat, i tant que sí, però per fora continuava mantenint la màscara del Guardià.

—Veig que ja ets un d’ells —va comentar la Kinaxi.

Va parlar amb la veu glaçada i al Xein se li va parar un instant el cor.

—Soc un Guardià de la Ciutadella —va dir finalment.

Ella va fer una ganyota sense dir res.

—Sembla que heu de parlar de moltes coses —va intervenir una vella—. Passa, Guardià, entre nosaltres seràs ben rebut.

La Kinaxi va fer un pas enrere i va deixar caure els braços als costats del cos. No va fer el gest d’abraçar-lo. El Xein va voler prendre la iniciativa i eliminar la distància que els separava, però alguna cosa dintre seu el mantenia quiet, com si l’entrenament al Bastió li hagués arrabassat la capacitat de demostrar afecte. Al final, la seva mare va fer que no amb el cap, li va donar l’esquena i li va dir per damunt de l’espatlla:

—Segueix-me.

El Xein va obeir. Sentia el pes de les mirades de tots els aldeans i es va girar un moment cap a ells. Hi havia un grup de nens que l’observaven amb la boca oberta. Els va dedicar un somriure breu i alguns van llançar una exclamació emocionada.

La Kinaxi el va guiar fins a una casa petita, però de construcció més sòlida i recent que la cabana on l’havia criat. Quan hi van entrar, el Xein es va sorprendre en veure un llit doble al fons de l’habitació.

—T’has… tornat a casar?

—Encara soc fèrtil —es va limitar a respondre ella sense emoció.

El Xein no va dir res. Va suposar que el seu nou marit devia estar treballant a la pedrera i es va alegrar de poder mantenir aquella conversa a soles amb ella.

—Tens gana?

Ell va negar amb el cap.

—Esperaré a l’hora de dinar, però t’agrairia una mica d’aigua.

La Kinaxi li va indicar amb un gest que s’assegués a taula i li va servir el que demanava. Després se li va asseure enfront.

—I ara digues, què vols?

El Xein va arrufar lleument les celles.

—Em volia assegurar que estaves bé.

La Kinaxi li va dirigir un somriure escèptic.

—Han passat dos anys, Xein.

—Ja ho sé, però fins ara no he sabut on et podia trobar. Em van dir que eres morta i fa molt poc vaig descobrir que vivies aquí.

La seva mare va mig aclucar els ulls.

—I ara què faràs? Has abandonat la Guàrdia?

—Com? No! —Va negar amb el cap, com si la sola idea de fer-ho fos absurda—. No puc renunciar a les meves obligacions, i menys ara. Els monstres estan arrasant la regió occidental. Dotzenes d’aldees han estat destruïdes i els supervivents intenten arribar a la Ciutadella.

Ella va inclinar el cap.

—Ja ho sé. Al nostre enclavament també han arribat algunes persones buscant refugi.

—I n’arribaran més. En temps així, la tasca dels Guardians encara és més necessària.

—Si la situació és tan desesperada com dius, un Guardià més o menys no tindrà importància.

—Tots formem part de la Guàrdia. Tots som importants.

La Kinaxi va arrufar les celles.

—Ja ho veig.

Hi va haver un silenci dens entre tots dos. El Xein no sabia què més dir i, d’altra banda, tenia la sensació que la seva mare tampoc no volia continuar parlant amb ell.

—Bé, ara ja m’has vist —va dir finalment—, o sigui que suposo que ja te’n pots anar. —Ell la va mirar consternat—. Això és el que vols, no? Tornar amb els Guardians.

Va pronunciar aquella paraula amb tant odi que el Xein es va tirar enrere desconcertat.

—No es tracta del que jo vulgui fer, mare. Això no ha comptat mai, ni tan sols quan vivia amb tu. El fet és que soc un Guardià. En realitat, no puc triar.

—Et vaig amagar en aquella aldea precisament perquè ho poguessis fer.

—Tu vas decidir per mi. No hi veig la diferència.

La Kinaxi va desviar la vista clarament malhumorada. El Xein va respirar fondo. La conversa no era ni molt menys com ell s’havia imaginat.

—M’hauria agradat saber més coses —va provar d’explicar-li—. Sobre els Guardians, sobre les meves capacitats. Si realment podia triar…, m’hauria agradat saber-ho.

—Ara tant és. Ja t’han convertit en un d’ells.

El Xein va tardar una mica a respondre. Sabia que a la seva mare no li agradaven els Guardians, però no acabava d’entendre les raons d’aquella animadversió profunda.

—No estic tan malament. Defenso la Ciutadella dels monstres. Salvo vides humanes. Jo… —La Kinaxi el va interrompre amb una rialla amarga—. Què? És la veritat.

—La veritat és una joia amb moltes cares —es va limitar a respondre ella.

—De debò? Doncs ensenya-me-les totes. —El Xein va plantar les mans damunt la taula i es va inclinar endavant fixant els ulls daurats en els de la seva mare—. Parla’m del meu pare.