31

La mestra Príxia es va girar cap als tres joves, sorpresa, i els va mirar per damunt de les ulleres.

—Voleu saber coses dels déus? —va preguntar—. Són històries molt antigues. Entenc que puguin suscitar la curiositat dels erudits, però no m’imaginava que també interessessin als Guardians —va afegir mirant la Rox.

Ella es va limitar a desviar la mirada i no va contestar.

—Jo no havia sentit a parlar mai dels déus —va manifestar el Dex sincerament interessat—. Són algun tipus de monstre?

L’Axlin va notar que la Rox inspirava fondo després de la pregunta, però no va fer cap comentari. Tenia la sensació que la Guardiana sabia coses que no volia compartir amb ells, però havien anat a la biblioteca per mirar de trobar respostes a qüestions que també eren un enigma per a ella. L’Axlin era conscient que com més temps aconseguís retenir-la, més possibilitats tenia de treure-li alguna informació.

—Les històries sobre els déus són anteriors als monstres —va respondre la mestra Príxia, i tots tres la van mirar amb incredulitat.

—Com pot ser que hi hagi alguna cosa anterior als monstres? —va preguntar l’Axlin—. No han existit des de sempre?

—Sembla que no. Segons els relats més antics, hi va haver una època en què no hi havia monstres. —Va fer una pausa mentre la Rox, el Dex i l’Axlin assimilaven les implicacions d’aquella revelació—. La gent llavors creia en els déus, uns éssers als quals atribuïen grans poders, i fins i tot influència sobre el temps, les estacions, la vida, la mort i el món en general. Les persones creien que era convenient tenir satisfets els déus perquè els proporcionessin salut, protecció i benestar. Segons ells, si passava una desgràcia era perquè algun déu estava disgustat i els havia retirat el seu favor. De manera que feien rituals per demanar-los bones collites, temps favorable o parts sense complicacions.

L’Axlin l’escoltava amb una perplexitat creixent. En aquell punt del relat, no va poder evitar interrompre la bibliotecària per preguntar:

—Però com és possible? Existien realment els déus? Tenien poder per acomplir els desitjos de la gent?

—Pel que nosaltres en sabem, no. Però aquestes creences reconfortaven les persones de l’antiguitat i els conferien un cert tipus de seguretat en un món ple de fenòmens que no podien controlar.

—Per quina raó necessitaven sentir-se segurs els habitants d’un món sense monstres? —va plantejar la Rox obrint la boca per primera vegada.

—Eren altres temps —va respondre la mestra Príxia arronsant lleugerament les espatlles—. I precisament van ser els monstres els que, d’alguna manera, van fer desaparèixer els déus, perquè, quan van envair el món…, els humans van descobrir que els seus déus no els podien protegir, per molt que els invoquessin. Així és que, amb el temps, van deixar-hi de creure i es van centrar a sobreviure.

L’Axlin va assentir. Aquella actitud li semblava molt més lògica i sensata.

—Amb el temps —va prosseguir la bibliotecària—, les persones van abandonar totes les supersticions que no resultaven efectives contra els monstres, sobretot perquè els qui encara hi confiaven no sobrevivien gaire temps. I els supervivents en prenien nota i no repetien els errors. Així va ser com els déus, els rituals, els conjurs i els amulets protectors van caure en l’oblit. Els habitants dels enclavaments van començar a desenvolupar les seves pròpies tradicions i rituals seleccionant únicament aquells que havien comprovat que eren eficaços: dur els cabells curts per evitar els ditsllargs, plantar esbarzers al peu de la palissada per entorpir el pas dels enfiladissos, banyar-se en essència de llimona per repel·lir els sensedents… Tot això es fa perquè funciona.

L’Axlin va mirar de reüll la Rox, però la Guardiana ja no semblava interessada en l’explicació de la mestra Príxia. Es va preguntar què esperava esbrinar sobre els déus i va recordar la conversa que les havia portat fins allà.

—És possible que avui dia existeixi alguna aldea on la gent encara cregui en els déus? —va plantejar.

—No veig com. Si fos així, no hauria sobreviscut gaire temps. No es pot plantar cara als monstres confiant en una cosa que no és real.

L’Axlin va abaixar el cap pensativa. Coneixia prou el Loxan per saber que no s’havia inventat aquella història sobre l’aldea dels Guardians. Si els déus no existien, com era possible que aquelles persones haguessin prosperat conservant les antigues supersticions? L’única explicació que hi trobava era que, almenys en aquell cas, en realitat no es tractava de supersticions.

Que hi havia algú, alguna cosa desconeguda, entre els habitants d’aquell enclavament.

Algú o alguna cosa que ningú no podia veure.

Algú o alguna cosa que potser…

Es va girar cap a la Rox amb actitud interrogadora. I va descobrir que ella havia sortit de l’habitació sense fer soroll i sense ni tan sols acomiadar-se.

L’Axlin, perplexa, va agrair la lliçó a la mestra Príxia i va mirar de dedicar-se a la seva feina, però gairebé no es podia concentrar. Hi havia massa coses que la distreien. No podia deixar de pensar en el Xein i, d’altra banda, tenia la sensació que estava reunint peces d’un trencaclosques d’informació vital que no sabia com encaixar.

El fet que quasi no hagués dormit aquella nit tampoc hi ajudava gaire.

—No fas bona cara —va dir el Dex al seu costat sobresaltant-la—. Et trobes bé?

Ella va aixecar el cap per mirar-lo als ulls i va sospirar cansada.

—Han… enviat el Xein al front oriental.

Ell la va mirar estranyat.

—A l’Última Frontera? Per què? On necessiten reforços és a les terres de l’oest.

—No ho sé. Tenia entès que el front oriental era una destinació per a Guardians experimentats, i ell no ho és. Més aviat sembla una mena de… càstig o condemna.

—Per què? No deu tenir alguna cosa a veure amb la mort del meu germà…?

—No, em penso que no. No n’estic segura, però tinc entès que ha… infringit algunes normes últimament. Per què és tan perillós el front oriental, Dex? —va preguntar tot d’una—. Què hi ha allà?

Ell es va acariciar la barbeta pensatiu.

—Monstres, suposo. Si no, per què hi envien Guardians?

—Però jo conec pràcticament tots els monstres que existeixen. I n’hi ha molt pocs que siguin capaços de crear dificultats als Guardians.

Tots dos van creuar una mirada.

—Cap persona corrent ha estat mai a l’Última Frontera —va dir el Dex lentament—. És possible que hi hagi monstres dels quals només tingui notícia la Guàrdia.

L’Axlin va negar amb el cap.

—He consultat tots els bestiaris que tenim a la biblioteca, i molts els van redactar Guardians. És veritat que hi he descobert alguna espècie que no coneixia, però res que els Guardians no puguin resoldre. —Va sospirar—. He preguntat a la Rox sobre el tema, però no m’ha volgut contestar.

—I saps… quan tornarà el Xein? —va preguntar el Dex amb delicadesa.

A l’Axlin se li van humitejar els ulls.

—Mai —va xiuxiuejar—. A l’Última Frontera és on moren quasi tots els Guardians.

—Qui t’ho ha dit?

—El Xein. Em va venir a veure ahir a la nit per… acomiadar-se. —Les galtes se li van tenyir de vermell i el Dex va alçar una cella en adonar-se’n—. Estava convençut que no ens tornaríem a veure. Per això he pensat —va afegir ella abans que el seu amic pogués contestar— que potser podries parlar amb l’Oxània perquè el tornin a portar aquí. El seu oncle té influència a la Guàrdia, oi?

El Dex es va quedar pensant sorrut.

—Ja ho entenc —va murmurar—. Sí, podria funcionar. Li ho diré, i tant.

El rostre cansat de l’Axlin es va il·luminar amb un somriure.

—De debò? No et fa res?

Ell va negar amb el cap.

—És clar que no, Axlin. Estic en deute amb tu i amb el Xein, i l’Oxània també. Farem tots els possibles per esbrinar què ha passat amb ell i per intentar que torni a casa.

Ella va deixar escapar una exclamació d’alegria i el va abraçar amb força, plena d’agraïment.

La Rox va estar de guàrdia a la porta sud de la muralla interior tota la tarda. Era una feina avorrida i rutinària, per això va tenir temps de meditar sobre els últims esdeveniments.

La notícia que havien enviat el Xein a l’Última Frontera l’havia sorprès i, tot i que no ho volia reconèixer, també l’havia preocupat. Era massa jove per lluitar al front oriental; no estava preparat i era molt probable que no hi sobrevisqués gaire temps.

D’altra banda…, la Rox havia passat els últims dies convençuda que el Xein havia desertat de la Guàrdia i que tard o d’hora l’expulsarien, o fins i tot l’executarien per traïdor. El fet que l’haguessin destinat a un altre lloc, encara que fos al front oriental, implicava que encara formava part del cos i que, per tant, de moment continuaria viu. El temps que pogués tardar a entrar en combat només dependria de les seves habilitats i d’una bona dosi de sort.

Però si el Xein no havia desertat…, per què havia abandonat la Ciutadella sense dir res a ningú? On havia anat?

La Rox no s’havia molestat a intentar esbrinar-ho abans perquè estava convençuda que la seva fugida tenia alguna cosa a veure amb la sanció que els havien imposat. En certa manera se’n sentia responsable, i també n’estava avergonyida. I sabia que el millor que podia fer per ell era mantenir-se allunyada del seu camí.

Però ara el Xein havia abandonat la Ciutadella, potser per sempre. Era poc probable que es tornessin a trobar i, per tant, ella es podia permetre fer algunes preguntes.

La inquietava una mica el fet que ell hagués anat a veure l’Axlin la nit anterior. Era lògic que se’n volgués acomiadar, però per què havia provat d’advertir-la contra els monstres innomenables? Semblava que el Xein temia que un monstre es fes passar per ell i s’apropés a la noia, però això no justificava que li hagués revelat secrets que els Guardians no podien compartir amb la gent corrent, i molt menys amb algú tan perspicaç i inquisitiu com l’Axlin, que evidentment ja s’estava fent preguntes sobre el tema.

Per un moment, quan la jove escriba li havia parlat de l’aldea on vivia un ésser invisible, la Rox havia temut que s’estigués acostant massa a la veritat. Per això l’havia acompanyat a preguntar a la bibliotecària sobre aquells «déus» que ningú podia veure, i s’havia sentit alleujada i alhora decebuda en comprovar que l’únic que tenien era una col·lecció de llegendes sobre antics éssers mitològics. Res que s’apropés ni remotament a l’autèntica naturalesa dels monstres innomenables.

En honor a la veritat, la Rox no havia entrat a la biblioteca amb l’Axlin només per mirar de descobrir què havia esbrinat ella sobre el tema. També ho havia fet perquè aquelles històries sobre «l’aldea del déu», on naixien molts nens amb els ulls de plata, l’havien remogut profundament per dins i havien evocat en ella records que havia donat per enterrats feia molt de temps.

Va foragitar aquells pensaments. Probablement, les històries només eren històries, els déus només eren llegendes i els invisibles, només monstres.

Va decidir centrar-se en la destinació del Xein i en les raons per les quals l’havien enviat al front oriental. De manera que, en tornar al quarter aquella tarda, va buscar el Yarlax per consultar-li el tema. El va trobar a la cantina, fent un mos ràpid abans de començar el seu torn.

—He de parlar amb tu —li va dir sense embuts.

Ell va assentir ofuscat.

—Jo també —va respondre.

Van sortir fora buscant un racó allunyat del pati per mantenir-hi una conversa en privat.

—És veritat que al Xein l’han enviat al front oriental? —va preguntar ella.

El Yarlax va sospirar i va desviar la mirada.

—Això diuen. Jo tampoc m’ho volia creure, però es veu que algú s’ha cansat de veure com se salta les normes constantment.

—Creus que és… un càstig?

—Què més podria ser? No té edat per unir-se a les tropes veteranes. És un bon Guardià, però li falta experiència. Tinc la sensació que l’envien allà perquè ja no saben què fer amb ell.

La Rox va tancar un moment els ulls.

—Llavors m’hi haurien d’haver enviat a mi —va murmurar—. No a ell.

El Yarlax la va mirar sorprès.

—Et penses que l’han castigat per culpa teva? Ja vau rebre una sanció per… allò que va passar. Des d’aleshores, i pel que jo en sé, el teu comportament ha estat irreprotxable. En canvi, ell va desaparèixer sense més ni més i tots vam donar per fet que havia desertat.

—No entenc per què se’n va anar —va manifestar ella movent el cap—. Si es volia allunyar de mi, per què ha tornat?

—Et penses que se’n va anar per tu? —El Yarlax va respirar fondo—. És curiós; jo estava convençut que la culpa era meva.

Ella va arrufar les celles.

—Explica’t.

El Yarlax va esbufegar aclaparat sense saber ben bé com començar el seu relat.

—El dia que us van sancionar… vaig descobrir una cosa sobre el Xein —va dir finalment—. Me l’hauria d’haver guardat per a mi, però vaig pensar que li aniria bé saber-ho. Li ho vaig dir i… no va tardar ni tres dies a sortir corrents.

—Què li vas dir?

El Guardià va abaixar la mirada avergonyit.

—Li vaig parlar de la seva mare. Li vaig dir que encara era viva i on la podia trobar. —Ella va obrir la boca per replicar, però ell no havia acabat—. He fet càlculs, Rox. El Xein ha estat fora tres setmanes. Temps suficient per anar i tornar des d’allà.

La Guardiana va respirar fondo intentant ordenar-se els pensaments.

—De debò creus que va anar a veure la seva mare? Per quin motiu?

—La Guàrdia se’l va endur per força i ell ni tan sols se’n va poder acomiadar. Des de llavors es pensava que era morta i a mi… se’m va acudir que si li explicava la veritat, l’ajudaria a deixar enrere el passat. No em vaig imaginar que aniria a comprovar-ho en persona.

Una sospita va començar a germinar dins la ment de la Rox.

—Creus que només va anar a veure si la seva mare estava bé?

El Yarlax va desviar la mirada.

—Doncs… no n’estic segur. Últimament havia estat fent preguntes estranyes sobre les famílies dels Guardians. Sabia que hem d’oblidar el nostre passat i li ho vaig recordar moltes vegades abans que se n’anés, però tot i així semblava molt interessat a rastrejar els seus orígens.

Les paraules que l’Axlin havia pronunciat aquell matí van assaltar la ment de la Rox: «… una aldea on naixien molts nens amb els ulls platejats… com els teus. Allà creien que aquells nadons eren fills d’una criatura que ningú podia veure».

Va mirar de no pensar-hi.

—Més aviat obsessionat —va murmurar—. Tenia algunes teories sobre els innomenables…, i potser va anar massa lluny en les seves suposicions.

—Em va confessar que el preocupaven els metamorfs, sí. Fins al punt que tenia malsons a la nit. Em va semblar… estrany. Som Guardians, no ens podem permetre el luxe de témer els monstres.

La Rox va moure el cap amb un esbufec.

—És molt més que por. He sabut que precisament ahir a la nit va anar a veure una ciutadana per prevenir-la contra els metamorfs. No li va dir que existien —va afegir en detectar el gest alarmat del company—. Pel que en sé, va guardar el secret, i òbviament ella no va entendre de què parlava.

—Va anar a veure l’Axlin, oi? —va endevinar el Yarlax.

Ella va somriure.

—Com ho saps? —va preguntar.

El seu company va sospirar. Es va treure de la butxaca un paper plegat i l’hi va allargar. La Rox el va desplegar i el va llegir amb curiositat. Deia:

La Rox va aixecar el cap per mirar el Yarlax perplexa.

—Quan te l’ha donat?

—L’ha deixat a la meva habitació perquè el trobés. M’imagino que no t’ha escrit a tu també perquè l’últim que us convé a tots dos és que algú el veiés rondant prop de la teva habitació.

La Rox va examinar de nou el missatge.

—«Ells l’estan vigilant»? —va llegir en veu alta—. Es refereix als innomenables?

—O potser als Guardians. Per si l’Axlin estava a punt de descobrir alguna cosa que no havia de saber. —Va esbufegar irritat—. En què estava pensant el Xein? Aquella noia sempre va pertot arreu fent preguntes. És l’última persona a qui se m’acudiria donar qualsevol pista sobre els monstres innomenables.

—Sí, estic d’acord amb tu. —La Rox va sospirar—. Sort que l’Axlin no s’ha pres gaire seriosament el que ell li va explicar anit. Creu que estava delirant o que s’havia tornat…

—… boig? —El Yarlax la va ajudar a acabar la frase.

Es van creuar una mirada.

—I si l’han enviat lluny per això, Rox? —va suggerir ell—. I si el Xein està perdent el cap? Si és així, té lògica que l’hagin destinat al front oriental perquè no posi en perill la gent corrent.

Era una possibilitat, va cavil·lar la Rox. Però no era l’única.

L’altra era que el Xein tingués raó. Que hagués tingut raó des del principi.

El cor se li va accelerar mentre aplegava mentalment totes les peces.

L’Oxània, el metamorf i el seu nadó d’ulls daurats.

L’interès del Xein pels orígens familiars dels Guardians.

El pare absent i les preguntes que volia formular a la seva mare…, preguntes per a les quals potser ara ja tenia una resposta.

La visita nocturna a l’Axlin i l’advertència críptica que li havia fet.

I, per acabar, la història del quincallaire sobre aquella aldea amb un nombre inusual de nens d’ulls platejats, fills d’una criatura que ningú podia veure.

—Rox? —va dir el Yarlax—. Et trobes bé?

Ella va alçar el cap i va mirar de centrar-se. Hi havia indicis, però no certeses. Probablement el Xein s’equivocava.

Tant de bo hi hagués una manera de saber-ho…

Va respirar fondo. Li havia costat molt arraconar certs records dolorosos de la seva infantesa en un lloc recòndit de la memòria per no haver-s’hi d’enfrontar. S’havia proposat oblidar-ho tot, començar de nou com a Guardiana i no mirar enrere mai més.

Però si el Xein tenia raó…, si la història del quincallaire era certa…

«Ho he d’investigar», es va dir.

—Estic bé —va contestar—. Me n’he d’anar.

Li va donar l’esquena, però ell la va aturar.

—Espera, Rox. —Ella es va girar a mirar-lo interrogadora—. El Xein em va explicar el que va passar entre vosaltres —va prosseguir ell incòmode—. Sé que hi ha informes d’altres casos semblants, saps? De Guardians que perden el control a causa d’un verí atordidor.

—Vam anar a veure la Vix després del que va passar —va dir ella a mitja veu—. I ens ho va explicar. I també ens va dir que «oficialment, el verí atordidor no existeix» —va recordar repetint les paraules de la metgessa.

El Yarlax va negar amb el cap.

—A la Guàrdia se sap que això passa, però sancionen igualment els afectats que se salten les normes, encara que ho hagin fet quan no tenien control sobre els seus actes. Penso que no ho haurien de fer. I, per descomptat —va concloure en veu baixa—, tampoc t’haurien d’haver sancionat a tu.

La Rox va apuntar un somriure lleu.

—No haurien d’haver sancionat el Xein, hi estic d’acord —va respondre—. En canvi, jo sí que m’ho mereixia. —Li va donar l’esquena i va mussitar—: Ell em va besar contra la seva voluntat. Però jo li vaig tornar el petó.

I es va allunyar de pressa, abans que el Yarlax pogués replicar.