1

Una cosa que havia sortit del fons del pou lliscava per les ombres en la nit estiuenca i xafogosa de la Ciutadella. Avançava enganxada als murs, on creixia l’herba més alta, cercant humitat. Es va aturar un moment sota la finestra, es va aixecar damunt les potes del darrere i va ensumar l’aire dilatant els orificis nasals.

La finestra estava enreixada, però els espais entre els barrots eren prou amples perquè l’ésser del pou els fes servir per entrar a l’habitació.

Hi dormien dues nenes en catres contigus, destapades a causa de la calor asfixiant que feia; la petita es va moure, inquieta, però la gran va continuar dormint profundament.

Potser va ser per això que la criatura la va triar. Va caminar per l’habitació sense fer soroll i es va llançar sobre el llit flairant el seu rastre en la penombra.

De sobte, la noia va obrir els ulls astorada. Tenia al davant un rostre inflat i pàl·lid, amb uns ulls sortints sense parpelles, emmarcat per una mena d’embull de plantes aquàtiques humides i enganxoses.

Volia cridar, però una mà freda i viscosa li va tapar la boca. La criatura va obrir la seva, ampla i sense llavis, com la d’un gripau, i es va rellepar amb una llengua gruixuda i blavosa. Mentre la nena es debatia per treure-se-la de sobre, el monstre la va agafar, se la va carregar a l’espatlla sense dificultat i va sortir corrents.

Tot va ser tan ràpid que la nena no va ser capaç d’assimilar-ho. Va notar que sortien a l’exterior, sense saber com ni per on, i a l’instant va caure a l’aigua i va cridar, sorpresa.

Llavors va començar el malson de debò.

La nena més petita es va despertar uns moments després, amb el cor bategant-li molt fort. De seguida es va adonar que la seva germana no hi era. I va cridar.

Al cap d’uns quants minuts ja s’havia llevat tota la família. Van cercar la noia per tota la casa, però no la hi van trobar. La mare va seure en un tamboret, molt angoixada; no parava de plorar i estrenyia entre els braços la filla petita. El pare es va posar la jaqueta, pàl·lid.

—Vaig a buscar els Guardians —va anunciar amb veu ronca.

—Ves de pressa, si us plau —va gemegar la seva dona.

Darrere d’ells l’àvia de la nena movia el cap, afligida. Va cridar el fill gran del matrimoni, un adolescent desmanegat que s’estava en un racó, atordit, i li va ordenar en veu baixa:

—Porta la noia de la biblioteca.

Ell la va mirar sense entendre-la.

—La noia…?

—De la biblioteca, sí. Bruna, cabells curts, va coixa. Segur que l’has vist al mercat. Viu al sector oest del segon eixample. Ves a buscar-la i demana-li que vingui.

—Però, àvia… no tinc permís per creuar la muralla.

—Doncs demana a un amic que t’acompanyi. Aquell noi pèl-roig no té parents al segon eixample? Inventeu-vos el que calgui, però aneu-la a buscar i porteu-la a casa.

El noi va sortir de la casa darrere el seu pare, que ja corria carrer amunt en direcció al quarter més pròxim de la Guàrdia de la Ciutadella.

Una estona després, va tornar acompanyat d’una parella de Guardians; van entrar a la casa amb autoritat, però sense fer escarafalls, imposant respecte tan sols amb la seva presència i alhora encenent una flama d’esperança als cors de la família. Eren joves, com quasi tots els qui servien al cos. Un noi i una noia alts, forts i enèrgics que caminaven en silenci, gairebé amb elegància, amb la potència continguda dels gran felins. Tots dos vestien el mateix uniforme gris i duien els cabells molt curts, a l’estil dels Guardians, però el que realment els identificava com a tals era el color insòlit dels ulls, platejats els d’ella i daurats els d’ell.

El pare els va guiar fins a l’habitació on havia desaparegut la seva filla. Els Guardians hi van entrar amb les armes a punt; el jove va donar una ullada i en va sortir de seguida; la noia en va examinar els racons amb més atenció, però no va tardar a seguir-lo. Es van aturar davant del matrimoni i el Guardià va fer que no amb el cap.

—Aquí no detectem monstres —va dir—. Esteu segurs que no ha estat obra d’un criminal comú?

El pare va pestanyejar, desconcertat.

—No… no se m’havia acudit.

—És l’explicació més probable —va prosseguir el Guardià—. Al capdavall, vivim a la Ciutadella.

No li calia afegir que, pel que feia als monstres, aquell era el lloc més segur del món.

—De tota manera, examinarem la resta de la casa —va assegurar malgrat tot la seva companya.

Els pares, aclaparats, van assentir amb un nus a la gola.

Era un edifici de nova construcció. La família s’hi havia instal·lat feia poc, després de passar gairebé tres anys apuntats a la llista d’espera per poder traslladar-se a les zones de l’anell exterior, que s’anaven urbanitzant gradualment. Els Guardians van recórrer totes les habitacions; la jove era una mica més meticulosa, però el seu company entrava i sortia quasi sense aturar-se, com si anés seguint un rastre i fos conscient que buscava al lloc equivocat. Al final, tots dos van anunciar que sortirien al carrer a inspeccionar els voltants.

—Sobretot darrere de la casa —va afegir ell—. És la zona més propera a la muralla; si ha estat un monstre, probablement venia d’allà.

La dona va redoblar el plor. L’home es va estremir abans de veure’s amb cor de preguntar:

—Ha estat un… un monstre?

El Guardià va arronsar lleugerament les espatlles.

—És possible, però encara no ho podem saber del cert. No hem de descartar cap possibilitat.

—Tornarem per informar-los —va prometre la seva companya.

Tots dos van sortir al carrer i es van perdre en la foscor.

—No ho suporto més —va declarar el pare—. Jo també surto.

—Espera! —La seva dona el va aturar—. I si el monstre encara és allà fora?

—Ja has sentit el Guardià. No podem estar segurs que es tracti d’un monstre.

Va recórrer l’habitació amb la mirada, inquiet. I llavors es va adonar que el seu fill gran no hi era.

—On és…? —va començar, però no va arribar a concloure la frase, perquè en aquell moment va entrar algú a la casa.

Van anar corrents al rebedor pensant que eren els Guardians, que tornaven, però es tractava del noi. Venia amb una jove de cabells curts i negres, que avançava ranquejant i duia un sarró molt pesat a l’espatlla.

El pare es va aturar, perplex.

—I tu qui ets?

—Em dic Axlin —va respondre ella—. Treballo a la biblioteca.

—He demanat que l’avisessin —va explicar l’àvia—. En sap molt, de monstres.

—Per això ja tenim els Guardians —va objectar el pare encreuant els braços—. I tu no ho ets.

—Els Guardians saben com lluitar contra els monstres quan s’hi enfronten —va dir ella suaument—. Jo sé què cal fer abans no arriben. I després.

L’home es va mostrar indecís un instant. Va mirar la noia de dalt a baix, però els Guardians no tornaven i es va rendir, consumit per l’angoixa.

—D’acord, passa. Si ets capaç de trobar la meva filla… —Se li va trencar la veu abans de concloure la frase.

L’àvia va guiar l’Axlin fins a l’habitació de les seves netes. La noia va examinar la cambra amb una llàntia. Es va inclinar als peus del jaç de la nena desapareguda i va apropar el llum a terra per estudiar-lo amb atenció.

—Què? —va preguntar el pare sense poder contenir-se.

—Per aquí ha passat un peusmullats —va anunciar ella assenyalant les marques que hi havia a terra.

Ja feia estona que s’havien endut la nena, però les petjades encara hi eren, tolls d’aigua amb una forma regular i definida que no es podien haver creat per atzar.

—Peusmullats —va repetir l’home amb perplexitat. Darrere seu, la dona va esclafir el plor una altra vegada—. Però… les finestres estan enreixades. Com ha entrat?

—Els monstres assaltants de domicilis sempre troben la manera. Es colen als enclavaments, capturen algú i se l’enduen al seu cau per… sense que ningú se n’adoni —es va corregir a temps—. Els peusmullats surten de l’aigua les nits que plou o que hi ha molta humitat, com avui. —Va arrufar les celles, pensativa—. Estem lluny del canal, oi? Hi ha algun pou a prop d’aquí?

—Sí, un, i és nou —va respondre l’àvia.

—Aquesta zona l’acaben d’urbanitzar —va murmurar la mare, com si aquell fet garantís que cap tipus de monstre pogués rondar per allà.

L’Axlin anava a dir alguna cosa, però s’hi va repensar.

—Hem de mirar dins el pou —va proposar.

—No aniràs enlloc, ciutadana —va dir de sobte una veu darrere d’ella; una veu que l’Axlin coneixia molt bé i que la va fer estremir—. És molt perillós.

Va inspirar profundament per recompondre’s abans de girar-se. A la porta hi havia el Xein, que la mirava amb una expressió sorruda. Duia l’uniforme d’estiu dels Guardians, amb una camisa grisa sense mànigues que deixava els braços al descobert. L’Axlin no va poder evitar fixar-se en les quatre cicatrius paral·leles, força blanques després de tant de temps, un record de l’enfrontament amb un vellós que només havia capturat per impressionar-la.

En un altre lloc. En una altra època. Abans del Bastió.

S’havien vist de lluny diverses vegades des del matí que el Xein va fer veure que no la coneixia. Pel carrers de la Ciutadella, al mercat, en traspassar alguna porta que ell custodiava. Els Guardians sempre eren allà vigilant, protegint els ciutadans, correctes i alhora distants.

Fins aquell moment el Xein no havia tingut la necessitat d’adreçar-se a ella i tampoc no ho havia intentat. Per a ell, l’Axlin era una ciutadana més. I la mirava així, amb una indiferència total, tot i que la jove tenia la sensació que parlava en un to lleugerament irritat, com si estigués enfadat amb ella per alguna raó que de moment se li escapava.

—Heu buscat al pou? —va insistir—. A la nena se l’ha endut un peusmullats.

—Això no és cosa teva, ciutadana. Dels monstres ens n’ocupem els Guardians.

Ella, ferma i serena, va clavar la mirada en els ulls daurats del Xein.

—Doncs ves-hi i ocupa-te’n, Guardià, abans no sigui massa tard.

—Creieu que… encara podem salvar la meva filla? —es va atrevir a preguntar el pare.

El Xein estava a punt de respondre, però l’Axlin se li va avançar:

—No ho sabrem fins que no ho intentem.

—No perdem més temps, Xein —va intervenir l’altra Guardiana, que havia arribat en silenci i esperava darrere seu—. Si hi ha alguna cosa al pou, l’hem d’eliminar abans no faci més mal.

Ell va dirigir una última mirada a l’Axlin i va sortir de l’habitació darrere la seva companya. Uns instants després tots dos es van perdre de nou en la foscor de la nit.

L’Axlin sabia que era molt poc probable que trobessin la nena amb vida, però no volia angoixar la família amb pensaments ominosos i es va centrar en qüestions pràctiques. Va mirar al seu voltant.

—El millor per foragitar els peusmullats és una bona foguera —va explicar—. Aquesta habitació no té llar de foc, però n’hi hauria prou amb un braser.

—Ara no el fem servir, perquè fa molta calor —va murmurar la mare. I l’Axlin li va llegir als ulls que se sentia profundament culpable.

—És natural —la va tranquil·litzar—. I no caldria, si construïssin els pous de manera adequada.

El pare va arrufar les celles.

—Què vols dir?

—Els peusmullats intenten entrar a la Ciutadella a través del canal, els pous i el sistema de clavegueram. Per això tots els conductes estan assegurats amb reixes especials que els barren el pas. Els Guardians les revisen cada setmana i de vegades en troben algun que hi ha quedat atrapat. Si s’ha colat un peusmullats pel pou que teniu a prop de casa, és perquè aquest pou en concret no estava ben assegurat.

—Això vol dir que en poden entrar més —va deduir l’àvia—. Posarem brasers encara que passem calor. Què més podem fer?

—Envoltar els llits amb un cercle de farina o serradures.

—Això aturarà el peusmullats? —va preguntar el germà gran, sorprès.

—No del tot, però el retardarà. Si la farina se li enganxa a les plantes dels peus, provarà de treure-se-la i és molt possible que es posi nerviós i comenci a donar cops de peu a terra. Això us despertarà i podreu mirar de fer-lo fora. Als monstres assaltants de domicilis no els agraden els enfrontaments directes; s’estimen més endur-se les víctimes sense testimonis.

L’home feia que no amb el cap, perplex.

—Tot això… sona absurd —va dir—. Per què no ens expliquen totes aquestes coses, els Guardians?

—Perquè cap peusmullats no ha sorprès mai un Guardià —va respondre senzillament l’Axlin.

Els guerrers d’ulls metàl·lics percebien la presència dels monstres gràcies a un sisè sentit especial que la gent corrent no tenia. Probablement per això havien passat per alt les petjades humides vora el llit. Els Guardians cercaven monstres i els destruïen; si no en trobaven cap, els buscaven en un altre lloc.

L’Axlin sospitava que trobarien el peusmullats on ella els havia indicat i no volia ser present quan tornessin per confirmar-ho. Ja no tenia res més a fer allà, de manera que es va acomiadar de la família desitjant-los de tot cor que la recerca de la nena acabés amb una bona notícia.

Tot i que en el fons sabia que no seria així.

A l’exterior es va creuar amb el Xein i la seva companya. Va provar d’evitar-los, però el carrer era molt estret i no va tenir altre remei que aturar-s’hi al costat. Va veure que duien els uniformes esquitxats d’aigua i que la sang viscosa del peusmullats impregnava la llança del Xein. Va sospirar dintre seu. Saber que tenia raó no la feia feliç.

—I la nena…? —es va atrevir a preguntar.

La Guardiana va negar amb el cap.

—Hem avisat perquè treguin el cos del fons del pou. Ara n’informarem la família.

L’Axlin va inclinar el cap, pesarosa.

—Em sap molt de greu.

El Xein la va mirar fixament.

—No hauries d’interferir en la tasca dels Guardians, ciutadana. El que ha passat aquí aquesta nit no és cosa teva.

—He vingut perquè ells m’han avisat per demanar-me consell. —Ella es va defensar.

—Insinues que tu en saps més, de monstres, que els Guardians de la Ciutadella, que s’hi enfronten des de fa segles?

L’Axlin li va retornar la mirada. Aquella pregunta hauria estat molt lògica si la hi hagués fet qualsevol altra persona, però el Xein sabia que ella havia dedicat diversos anys de la seva vida a estudiar els monstres i que ho continuava fent. Que havia viatjat des de molt lluny i que, pel camí, havia visitat dotzenes d’aldees per recopilar informació i completar el seu treball. Es va preguntar si la volia ofendre o simplement es burlava d’ella, però no va permetre que les seves paraules l’afectessin.

—Ningú en sap més que els Guardians, de matar monstres —va replicar—, però les persones corrents no podem fer el mateix, per això hem d’aprendre a protegir-nos d’ells dins les nostres possibilitats, de maneres més creatives i menys convencionals.

El Xein va estar a punt de respondre, però la seva companya se li va avançar:

—Gràcies pel teu ajut, ciutadana. Ara torna a casa i deixa-ho tot a les nostres mans.

L’Axlin li podria haver dit que, pel que semblava, «tot» no incloïa consells bàsics per a la gent corrent, però no li ho va tenir en compte. En el fons sabia que quan els Guardians afirmaven que ells eren l’únic remei veritablement eficaç contra els monstres, ho pensaven de debò.

I en certa manera tenien raó, però no podien apostar un Guardià a cada casa. Quan ells no eren a prop, la gent corrent se les havia de compondre per defensar-se a la seva manera.

Generalment als habitants de la Ciutadella no els feia falta. Potser per això qualsevol peusmullats els podia agafar de sorpresa.

Allò li va recordar la qüestió del pou.

—Guardiana —va cridar quan el Xein i la seva companya s’allunyaven carrer avall.

La jove es va aturar a esperar que l’Axlin se li acostés.

—Cal revisar aquell pou —va dir.

—No hi havia més monstres, t’ho asseguro —va respondre ella.

L’Axlin va negar amb el cap.

—Les proteccions han fallat. No hi hauria d’haver entrat cap monstre. I si la reixa no està ben ajustada? O potser aquest pou no en té, de reixa. S’ha d’arreglar o en vindran més.

—D’acord, però, per què m’ho dius a mi? Parla’n amb el Delegat i exposa-li la teva sol·licitud. La feina dels Guardians és matar monstres, no arreglar pous.

—Ja ho sé. El problema és que a mi no em faran cas, només soc una ciutadana corrent. En canvi, si l’avís ve de part dels Guardians, potser el revisaran abans.

La jove va inclinar el cap.

—D’acord —va repetir—. A veure què hi puc fer.

L’Axlin va assentir, agraïda, i va continuar el seu camí. No es va girar per veure com la Guardiana es reunia amb el Xein al final del carrer.

—No hauries de parlar tant amb aquella noia, Rox —va opinar ell mentre reprenien el camí.

—Per què? No tinc res contra ella. Per a mi, és una ciutadana més, però, pel que veig, no es pot dir el mateix de tu —va afegir abans que el Xein badés boca—. Sé que la noia forma part del teu passat, d’una època anterior al Bastió. —Ell va mirar de protestar, però la Rox no havia acabat—. Tots tenim un passat, Xein, però el deixem enrere quan ens convertim en Guardians. I això també va per a tu.

El jove va desviar la mirada serrant els llavis.

—Ella no significa res per a mi.

—Doncs comença a demostrar-ho i deixa d’actuar davant d’ella com un nen ressentit.

El Xein va entomar la crítica i va aconseguir somriure.

—No m’agrada que es fiqui en la nostra feina, això és tot.

—No et preocupis tant per això. Si és un inconvenient o un perill per a la seguretat pública, tard o d’hora les autoritats hi intervindran. No ens correspon a nosaltres jutjar-ho.