17

El Dex va baixar les escales i després es va quedar esperant a l’entrada amb timidesa.

—Es pot passar?

—Sí, Dex, si us plau, escalfa aigua al braser i prepara la infusió, vols? —li va arribar des de dins la veu de l’Axlin.

—Faig servir… l’olla gran?

—No, no, que la necessito per a després. En trobaràs una de més petita damunt la taula.

Va fer el que ella li havia demanat, content de poder-se mantenir ocupat. Al fons, l’Oxània es queixava com si li arrenquessin les entranyes i el Dex no gosava mirar.

—Axlin, quan puguis he de parlar amb tu —va dir en veu alta—. És important.

Ella no va contestar, però uns quants minuts després era al seu costat, eixugant-se les mans.

—Com va? —es va atrevir a preguntar.

La jove va fer un sospir.

—Em penso que el nadó ve de cap.

—I això… és bo?

—És el millor que ens podia passar. Si vingués de natges…, no sabria què fer, Dex. No tinc prou experiència per poder-me enfrontar a un part complicat. Però, en fi…, amb una mica de sort tot anirà bé. —Va fer una pausa i el va mirar amb curiositat—. I tu què em volies dir?

Ell li va defugir la mirada.

—Jo… Ens han seguit fins aquí, Axlin.

Ella es va quedar glaçada.

—Qui?

El Dex es va empassar la saliva.

—Els dos… Guardians. El Xein i la noia rossa. Diuen… que tu estàs equivocada, que ells no han matat el meu germà. Que ho ha fet un monstre. Han trobat el cos i…

—Són aquí? Aquí?! —va insistir ella molt nerviosa.

—No ens faran mal. S’han ofert a ajudar-nos. Només necessiten…

Però ella ja no l’escoltava. El va apartar i va pujar les escales tan de pressa com va poder. Va obrir la porta i va mirar a l’exterior.

Fora era negra nit, però a la claror de la lluna va distingir les siluetes dels dos Guardians. La Rox, dreta com un pal; el Xein, amb l’esquena recolzada contra la paret, en actitud aparentment relaxada.

Allò encara la va encendre més. Es va apropar a tots dos ranquejant i es va plantar davant del Xein.

—Com goses venir aquí? —li va etzibar—. Com tens la poca vergonya de continuar molestant el Dex i l’Oxània després del que els has fet? Tu…

—Tranquil·litza’t, ciutadana —va intervenir la Rox amb calma—. S’ha produït una confusió lamentable.

L’Axlin es va girar cap a ella, furiosa.

—Tu també? Sé el que he vist! Heu vingut a dir-me que menteixo? O que soc boja?

—Les coses no sempre són el que semblen —va dir el Xein.

Havia aguantat l’explosió de l’Axlin sense moure’s ni un centímetre, sense canviar l’expressió de la cara. Quan ella va alçar de nou el cap envers ell, li va dirigir una mirada intensa, però mantenint el posat fred i impertorbable. Ella va intentar contenir la ira, tot i que era la millor manera d’emmascarar la por que la tenallava per dins.

—Què voleu de nosaltres? —va poder dir finalment—. Per què no ens deixeu en pau?

—Busquem els parents del Bròxnan de Galuxen —va dir la Rox—. El seu germà…

—Dexar —va murmurar l’Axlin.

—Sí, i la noia que anava amb ells. Suposem que el Bròxnan era el pare de la criatura, és així?

—És el que ella diu, sí.

De sobte el Xein es va incorporar interessat.

—És el que ella diu? —va repetir—. Com és això?

—T’interessa la relació entre el Bròxnan i l’Oxània? —va replicar l’Axlin irritada—. Doncs mira, ara mateix ella està ocupada i no et pot atendre. Li ho podies haver preguntat a ell… si no l’haguessis matat, és clar.

El Xein va serrar els punys, però va intentar mostrar-se serè a l’hora de contestar:

—Jo no he matat el Bròxnan de Galuxen. Ho ha fet un monstre.

L’Axlin estava a punt de replicar, però la Rox se li va avançar interposant-se entre tots dos.

—Ciutadana, insisteixo a dir que s’ha produït un malentès terrible. Els Guardians no assassinem gent. El Xein ha fet la seva feina i ha liquidat el monstre que amenaçava el Bròxnan. Malauradament, no ha arribat a temps de salvar-li la vida.

L’Axlin va haver d’aixecar el cap per mirar-la als ulls, perquè la Rox era més alta que ella.

—Sé el que he vist —va insistir—. No em podreu convèncer del contrari.

—No ens correspon a nosaltres convèncer-te de res. He rescatat el cos del canal i el lliurarem a la família. Hem vingut a informar aquells que hi puguin estar interessats.

—Ah, sí? —L’Axlin va encreuar els braços—. I per què us han enviat a vosaltres dos?

—Perquè érem allà —va respondre el Xein—. Si no ens creus, ciutadana, et convidem a presentar-te davant del Consell de Justícia en qualitat de testimoni. Allà podràs comprovar que estem dient la veritat.

Ella va mig aclucar els ulls.

—Així ho faré, no en tinguis cap dubte. No sé a què jugueu, Xein, però el Dex i l’Oxània no es mereixen el que els esteu fent. Es mereixen la veritat.

Ell li va dirigir un mig somriure fred.

—La veritat és una joia amb moltes cares —es va limitar a respondre.

Ella va obrir la boca per replicar, però llavors el Dex va sortir fora amb urgència:

—Axlin, has de venir! Em penso que passa alguna cosa!

La jove va moure el cap intentant que el seu amic no li transmetés el nerviosisme.

—Aneu-vos-en, si us plau —va concloure esgotada—. No hi teniu res a fer, aquí. Heu vingut a donar un missatge i ja ho heu fet. Jo no puc perdre més temps amb mentides i històries absurdes. Bona nit, Guardians.

Va retrocedir fins al magatzem i va tancar la porta amb força per deixar-los fora. Després va baixar l’escala amb el Dex estalonant-la.

—Axliiiiiin! —va xisclar l’Oxània—. On eres? He de…!

—… empènyer, sí, ja m’ho imagino —va completar ella apressant-se a arribar al seu costat—. Està bé, és exactament el que faràs. I tu —va afegir adreçant-se al Dex, que s’havia aturat al peu de l’escala— no et quedis allà plantat. Et necessito a la vora per si de cas.

El Dex va panteixar horroritzat quan el nadó finalment va començar a treure el cap. Va retrocedir unes quantes passes i l’Oxània, en detectar-ne l’expressió, va deixar escapar un crit d’angoixa.

—Axlin, què passa? —va preguntar amb la cara congestionada per l’esforç—. Hi ha algun problema amb la criatura?

—És… pelut i viscós —va poder dir el Dex marejat.

L’Axlin va alçar la mirada per fixar-la en el seu amic.

—És un cap de nadó perfectament normal, Dex —el va renyar—. No distreguis l’Oxània amb les teves manies de senyoret de ciutat, vols? Ara ella s’ha de centrar a empènyer.

El noi va assentir, molt pàl·lid, i encara va retrocedir més, incapaç de continuar mirant. L’Axlin va dirigir un somriure encoratjador a l’Oxània.

—Vinga, gairebé ja està. Continua respirant i empenyent com t’he ensenyat, d’acord?

El nadó va néixer poc després i va demostrar de seguida que tenia bons pulmons. L’Axlin, alleujada, li va tallar el cordó umbilical, el va rentar amb aigua tèbia tan bé com va poder i el va embolicar amb un drap net abans de donar-lo a la mare, que s’havia enfonsat al llit exhausta.

—No… no m’ho puc creure… —va xiuxiuejar l’Oxània entre esbufecs mentre l’Axlin netejava al seu voltant—. Tinc… un nen…

L’Axlin es va escurar el coll.

—No exactament.

—No? —L’Oxània, alarmada, el va examinar amb més atenció—. Què vols dir? A mi em sembla…

—És una nena —va aclarir l’Axlin, sense poder reprimir un somriure.

La nova mare també va somriure.

—Ah, de debò? Havia pensat posar-li Bròxnan. Hauré de buscar un altre nom, però… no passa res. Hola, petita. —La va saludar.

La nena s’havia tranquil·litzat amb el contacte de la mare, que la gronxava dolçament entre els braços.

—Sembla que està sana —va murmurar l’Axlin satisfeta—. Només falta comprovar que s’alimenta bé. Saps que li has de donar el pit, oi?

—El pit? —va repetir l’Oxània sense entendre-la—. Per a això hi ha les dides, no?

—En veus alguna per aquí? De moment ho hauràs de fer tu mateixa. No hauria de ser complicat, però si tens cap problema, et pots plantejar… —L’Axlin es va interrompre en veure que l’Oxània s’havia quedat mirant el nadó amb una expressió molt estranya a la cara—. Què passa? Alguna cosa va malament?

La jove va aixecar el cap. Semblava espantada, orgullosa, meravellada…; tot alhora.

—Mira-li els ulls, Axlin. Em… penso que…

Ella es va apressar a inclinar-se sobre la cara del nadó, que havia entreobert els ulls, de moment incapaç de veure res que no fos un joc de llums i ombres. L’Axlin va tardar un segon a descobrir-ho.

—Oh…, vaja —va murmurar.

—Què passa? —va preguntar aleshores el Dex inquiet.

S’havia quedat al fons de l’habitació per no destorbar, però les paraules de l’Axlin el van fer sortir del racó i el van obligar a avançar cap al llit amb preocupació.

—Mira-ho tu mateix —el va incitar la seva amiga, força perplexa.

El Dex va haver d’observar la nena un instant, fins que ella va obrir prou les parpelles perquè el jove hi pogués veure un espurneig daurat.

—Per l’amor del Jerarca —va murmurar.

—És una Guardiana —va xiuxiuejar l’Axlin.

—Sí —va confirmar l’Oxània—. És una Guardiana.

Se li va trencar la veu i va abraçar amb força el nadó, que va gemegar una mica.

—Però això és… bo, oi? —va preguntar el Dex, desconcertat en veure l’Oxània amb els ulls plens de llàgrimes—. És un gran honor per a una família que neixin Guardians al seu llinatge.

—Se l’emportaran, Dex —va murmurar ella—. Quan tingui quinze anys. L’entrenaran i l’obligaran a lluitar contra els monstres la resta de la seva vida. Morirà jove. No tindrà mai fills.

L’Axlin va recordar la Kinaxi, la mare del Xein. Ella l’havia mantingut apartat del món precisament perquè els Guardians no el trobessin. Perquè no se l’enduguessin. Perquè no el transformessin en… allò en què l’havien transformat, fos el que fos.

Va mirar la nena de l’Oxània, una criatura tan petita, tan indefensa… i amb tant potencial.

Perquè l’Axlin sabia que allò que la convertia en Guardiana no eren els ulls, ni la instrucció a la qual la sotmetrien quan fos gran. Allò que la feia diferent de la gent corrent…, i fins i tot millor que ells…, eren les seves capacitats extraordinàries com a caçadora de monstres. Seria més ràpida, més àgil, més forta. Podria executar atacs i moviments impossibles amb molt poc esforç. Percebria la presència dels monstres més esquius. Els mataria amb una facilitat sorprenent.

Dedicaria la seva vida a protegir la gent corrent. Seria una heroïna i, tal com havia dit l’Oxània…, moriria jove.

Igual que el Xein.

—És… un fet inesperat, però no pots dir que no ho volies, Oxània —va opinar el Dex—. En el fons, per això et pensaves casar amb el De Fadaxi en un principi.

Ella va esbufegar.

—Dexar, saps tan bé com jo que tot això són històries.

—Una tradició en la qual molta gent creu. —La va corregir—. És veritat que es basa en una premissa falsa, però avui dia encara determina la política matrimonial de les grans famílies.

—Perdoneu —va intervenir l’Axlin estranyada—. De què esteu parlant?

L’Oxània va desviar la mirada. Amb una exhalació d’impaciència, el Dex es va endur a part la seva amiga.

—Has sentit a parlar de la Llei de Reforç de la Guàrdia? —Ella va negar amb el cap—. La va promulgar el quart Jerarca fa…, no ho sé, cinc o sis segles. No soc gaire bo amb les dates. En fi, tu ja saps que de vegades neix una criatura especial en una família. Els Guardians es reconeixen pel color dels ulls, això ho tens clar, oi?

—Sí —va assentir l’Axlin—. També sé que no és hereditari, que és una mena… d’anomalia. És a dir, que els pares dels Guardians no són Guardians. I que pot néixer un nen diferent en una família en què no hi ha hagut cap Guardià abans. És una cosa que no es pot preveure.

—Exacte. Per això, segles enrere, la Guàrdia acostumava a recórrer periòdicament les aldees per emportar-se tots els nens especials. Els arrabassaven a les mares sense donar explicacions, se’ls emportaven i els criaven a la Ciutadella perquè ingressessin a la Guàrdia tan bon punt feien quinze anys.

L’Axlin va assentir de nou. El Dex la va mirar amb curiositat.

—No et sembla terrible?

—És el mateix que fan avui dia —va respondre ella arronsant les espatlles—. Si us sembla un escàndol, hi hauríeu de fer alguna cosa.

—No, ara ja no es fa. És un costum bàrbar que els Guardians van abandonar fa…

—Al Xein se’l van endur en contra de la seva voluntat. —Va tallar bruscament—. La seva mare i ell vivien completament sols i aïllats perquè la Guàrdia no els trobés.

Ell va relaxar les espatlles.

—Ah, devia ser un extraviat.

—Extraviat?

—Hi ha una llei que protegeix els nous Guardians i les seves famílies, ja t’ho he dit. Si una dona pareix un nen especial, pot reclamar la ciutadania i la hi concedeixen a l’instant. Li faciliten una casa al primer eixample i la tracten amb gran consideració i respecte.

—Ja ho entenc. O sigui que ja no segresten nens…, només els compren.

El Dex va esbufegar irritat.

—És una cosa molt bona per a qualsevol família —va insistir—. Aconsegueixen la protecció de la Ciutadella i tots els seus avantatges. I el futur Guardià viu amb ells fins als quinze anys.

—Si és una cosa tan bona —va discutir ella—, per què alguns intenten evitar-ho?

—Doncs no ho sé, Axlin, però el cas és que normalment no ho fan, llevat d’algú que no hi toqui gaire. La majoria dels extraviats ho són perquè venen d’aldees molt allunyades de la Ciutadella i ni tan sols saben que tenen dret a reclamar la ciutadania. Fins ara no havia sentit a dir mai que algú l’hagués rebutjat, i molt menys si també ofereixen la residència al primer eixample. Tens idea del que suposa, això? Protecció, seguretat…, la possibilitat d’una vida llarga.

Ella va sospirar. Certament, la Kinaxi tenia un caràcter molt particular. Ara sabia que podia haver triat una vida còmoda i segura a la Ciutadella i que, malgrat tot, havia optat per mantenir el seu fill lluny dels Guardians. Havia estat una bona idea? L’Axlin no ho sabia i probablement no era ella qui ho havia de jutjar.

—Bé, i aleshores què? Què hi té a veure, tot això, amb l’Oxània i la seva filla?

—Ah, sí…, la Llei de Reforç de la Guàrdia. Quan es va promulgar, la Ciutadella només estava formada pel centre i el primer eixample i la recompensa per a les famílies dels nous Guardians era una casa a la ciutat vella. Comprens les implicacions d’això?

—Passaven a formar part de l’aristocràcia? —L’Axlin es va sorprendre.

—Sí. I ja et pots imaginar la revolució que va suposar. Al principi, les grans famílies només eren les que descendien dels Vuit Fundadors, però, des de la Llei de Reforç de la Guàrdia, qualsevol podia accedir a un estatus social similar; només calia tenir un fill amb els ulls daurats o platejats.

»Hi va haver molta rivalitat entre la nova aristocràcia i la vella. I el Jerarca que governava en aquella època més aviat afavoria els Guardians i les seves famílies. Així van començar les aliances.

—Aliances —va repetir l’Axlin desconcertada.

Llavors van sentir el plor del nadó i la veu angoixada de l’Oxània.

—Axlin, està plorant! I ara què faig?

—Dona-li el pit, Oxània —va contestar ella sense girar-se.

—Però com…? Oh! L’ha agafat ella sola!

—Sort que una de les dues sap el que ha de fer —va grunyir l’Axlin, però no va poder reprimir un somriure.

El Dex també va somriure. Va esperar una mica i, com que la nena no va tornar a plorar, va prosseguir:

—Temps després el mateix Jerarca va haver de reformular la llei, perquè a la ciutat vella no hi havia prou espai per continuar acceptant noves famílies. Des de llavors instal·len els pares dels nens especials al primer eixample i de vegades també al segon, tot depèn de la disponibilitat. A més, des d’aquella època ja no n’hi ha prou a descendir dels Fundadors per ser algú a la ciutat vella, ho entens? Cal tenir Guardians a l’arbre genealògic. Per això molts hereus de famílies velles van contraure matrimoni amb parents de Guardians, amb l’esperança d’engendrar-ne més.

—Però és una anomalia —va insistir l’Axlin—. És aleatori, no té res a veure amb l’herència. Els Guardians neixen de pares normals. O potser les característiques especials se salten una generació? —va preguntar amb curiositat.

El Dex va negar amb el cap.

—No. Creu-me, està tot molt estudiat. Al llarg dels segles, els aristòcrates han examinat els seus arbres genealògics fins al més mínim detall buscant-hi un patró, intentant comprendre com funciona…, i no hi han descobert absolutament res de nou. En algunes famílies amb un Guardià al llinatge, després les seves dones no han tornat a parir mai un altre Guardià. D’altra banda, hi ha nens especials que neixen en famílies sense cap antecedent. No es pot saber.

—I aleshores…? No ho entenc.

—De tota manera, les famílies continuen buscant aliances. Per tradició. Per si arriben a descobrir la clau de l’herència extraordinària. Jo què sé. El cas és que quan un aristòcrata negocia el matrimoni d’un dels seus fills, sempre té en compte el nombre de Guardians de l’arbre genealògic de l’aspirant.

«La meva família, els De Galuxen, descendeix d’un dels Vuit Fundadors, però no havia nascut mai un Guardià entre nosaltres. Mai…, fins ara».

Es van girar a mirar l’Oxània, que s’havia adormit amb la seva filla a coll.

—La família de l’Oxània procedeix de la nova aristocràcia —va prosseguir ell abaixant la veu—. Es diuen De Xanaril, en honor a la Guardiana de la qual descendeixen; quan ella va néixer, se’ls van obrir les portes de la ciutat vella.

—Descendeixen… directament d’ella? —va preguntar l’Axlin amb curiositat—. Va tenir fills?

—No, els Guardians no en tenen mai i el fet que el seu naixement sigui imprevisible els ha permès mantenir aquesta norma, malgrat les pressions que reben perquè la canviïn. Són hereus d’un dels germans de la Xanaril, però duen el nom d’ella perquè era la Guardiana.

»I no va tornar a néixer cap altre Guardià al seu llinatge fins a la generació passada.

—L’oncle de l’Oxània, el general —va recordar l’Axlin.

—Exacte. O sigui que ja en són dos…, tres si comptem la nena que ha nascut avui. El valor de l’Oxània al mercat matrimonial és incalculable ara mateix.

L’Axlin es va estremir.

—No m’agrada que en parlis així. És una persona, no un tros de carn.

—A mi tampoc m’agrada, però les coses funcionen així. I per aquest motiu la relació entre el meu germà i ella va ser tan complicada des del principi.

—Per què? La teva família prové d’un dels Fundadors. Sou gent important, no?

El Dex va somriure.

—No tant com abans. Els De Galuxen hem anat perdent influència a la ciutat vella, fins al punt que fa un parell de generacions que ja no tenim cap membre al Consell del Jerarca. Tampoc hi ha Guardians al nostre arbre genealògic. —Va sospirar—. En canvi, els De Fadaxi descendeixen d’un altre Fundador i, a més, l’actual Conseller de Riquesa i Patrimoni, un dels homes més poderosos de la Ciutadella, porta el seu cognom. I entre els seus avantpassats hi ha un general de la Guàrdia famós i heroic, autor de gestes importants al front oriental.

—Per això la família de l’Oxània preferia l’altre pretendent en lloc del Bròxnan…

—Exactament. I si ell encara fos viu… —Va sospirar abans d’assenyalar amb un gest imprecís el lloc on reposaven mare i filla—, això ho hauria canviat tot. La nena ja és part del llinatge De Galuxen. El nostre primer Guardià. Tot i que el color dels seus ulls sigui fruit de l’atzar, d’una anomalia, com deies…, la tradició de la Ciutadella està de part nostra. Ara que estem emparentats amb la Guàrdia, guanyarem influència i ens podrem enfrontar amb els De Fadaxi, reclamar que volem adoptar l’Oxània i la seva filla i incloure-les al nostre arbre genealògic.

L’Axlin es va posar les mans al cap amb un gemec de cansament.

—Tot és molt complicat, Dex. No sé si ho acabo d’entendre.

Ell va somriure i li va dirigir una mirada plena de simpatia.

—Per què et penses que me’n vaig anar de casa? Per què et penses que vaig canviar el luxe i les comoditats per un apartament petit al segon eixample?

—Per no haver de continuar estudiant arbres genealògics? —va contestar ella fent broma—. No, espera, això encara ho continues fent a la biblioteca.

El Dex s’havia posat seriós, però els ulls encara li somreien, perduts en una espurna somiadora.

—Per poder estimar lliurement —va respondre amb senzillesa a la seva pròpia pregunta.

—I… ho has aconseguit? —va preguntar ella en veu baixa.

Ell la va mirar i li va picar l’ullet.

—No és el moment de parlar de mi, senyoreta. Avui les protagonistes són la nostra futura Guardiana De Galuxen i la seva mare. —Va sospirar—. Tant de bo el Bròxnan les pogués veure. Estic segur que es penediria de molts dels comentaris que va fer.

—No ho sé, Dex —va dir ella amb inquietud—. No em sembla bé que un nadó passi de ser considerat una càrrega incòmoda i vergonyosa a ser una benedicció rebuda amb orgull i alegria… en funció del color dels seus ulls.

—No és tan sols el color dels seus ulls. Els Guardians són… especials. Millors que nosaltres.

L’Axlin va evocar de nou la duresa del gest del Xein, el llampec d’odi de la seva mirada mentre tirava la llança contra el pobre Bròxnan, que no veuria mai la cara de la seva filla, i va murmurar:

—Jo no n’estic tan segura, Dex.