15

—Ens pots explicar d’una vegada què passa, Axlin? On és el meu germà?

Ella encara estava encongida, tremolant; no entenia el que acabava de passar. Va aixecar el cap per mirar el Dex.

—El teu germà… —va xiuxiuejar.

—Per què l’has deixat enrere? —va protestar l’Oxània angoixada—. Si ja no queden monstres, per què ens has fet sortir corrents?

L’Axlin es va empassar la saliva i va provar de centrar-se.

Després de tornar amb ells, els havia convençut perquè es refugiessin de nou als túnels del col·lector. No sabia per què ho havia fet; si els Guardians els buscaven, segur que els hi trobarien. Però, per alguna raó, se sentia més segura allà, en la foscor.

No havia tingut temps d’explicar-los el que havia vist. De tota manera, com podia fer-ho? Com podia dir al Dex… i a l’Oxània… que el cos del Bròxnan surava en algun lloc del canal, travessat per la llança que el Xein havia tirat contra ell? Semblava un malson. I tanmateix…

Va enfonsar la cara entre les mans. De seguida va sentir la presència del seu amic a la vora.

—Què ha passat, Axlin? No t’havia vist mai així. Ni tan sols quan aquell monstre se’ns ha tirat a sobre.

—És perquè n’he vist molts, de monstres, al llarg dels meus viatges —va aconseguir respondre ella—, però això és molt més difícil d’acceptar. Em sap molt greu, Dex.

Ell es va quedar glaçat.

—Què vols dir? Què li ha passat al meu germà?

Ella no se sentia amb forces per dir-li-ho. Va decidir començar a explicar-li des del principi.

—He seguit el Xein quan ha sortit corrents darrere el Bròxnan —va murmurar.

—El Xein? Vols dir el Guardià? Es diu així?

Ella es va estremir.

—Sí, jo… em pensava que no arribaria fins a ell, però quan he girat a la cantonada… l’he vist i…

—Sí? I què ha passat després? —El Dex es va impacientar.

—El teu germà ha sortit de l’aigua a l’altre costat del canal. Corria per la vora fugint del Xein, i ell, aleshores…, li ha tirat la llança, així sense més ni més, com si es tractés de caçar un cérvol.

L’Oxània va llançar un petit crit d’horror.

El Dex estava pàl·lid.

—Què ens intentes dir?

A l’Axlin se li van omplir els ulls de llàgrimes.

—L’ha travessat de banda a banda, Dex. Ha caigut a l’aigua amb la llança del Xein que li sobresortia pel pit. El corrent se l’ha endut riu avall.

Hi va haver un silenci incrèdul i horroritzat. El so de l’aigua era l’únic que se sentia per damunt dels sanglots de l’Oxània i la respiració agitada del Dex.

—M’estàs dient que el meu germà és… mort? Que l’ha matat un Guardià? —El jove va negar amb el cap—. És impossible, Axlin. Deus estar equivocada.

—Sé el que he vist! Em sap molt greu, Dex. No entenc per què el Xein l’ha atacat d’aquesta manera. És un Guardià, per tots els monstres. El Bròxnan no tenia la més mínima oportunitat contra ell.

El Dex continuava movent el cap amb desconcert.

—Segur que les coses no han anat així. Potser ha caigut a l’aigua per una altra raó. L’hem d’anar a buscar. Encara podria ser viu i…

L’Axlin el va retenir pel braç quan ja se n’anava.

—M’has de creure, Dex. El Xein ha matat el Bròxnan. —Li va fallar la veu en pronunciar aquelles paraules terribles. Es va aclarir la gola i es va esforçar per continuar parlant—. No sé per què ho ha fet, però potser nosaltres també estem en perill.

Ell es va girar a mirar-la, amb un gest que encara era d’incredulitat.

—I per què un Guardià hauria de matar el Bròxnan?

—Has dit que un dels germans de l’Oxània us seguia quan heu sortit de la plaça.

—Sí, però…

—Crec que els Guardians no eren aquí per casualitat. Crec que han arribat seguint-vos el rastre. Treballen amb la família de l’Oxània, o potser per a ells.

—Això no és possible. La Guàrdia de la Ciutadella és un cos independent que no interfereix en assumptes civils. Només cacen monstres. —Es va aturar un moment a reflexionar—. A veure, és possible que alguns generals tinguin unes certes influències al Consell del Jerarca, però…

—El meu oncle és general de la Guàrdia —va intervenir l’Oxània.

S’havia assegut a terra, sense preocupar-se dels tolls d’aigua ni de la brutícia. S’havia eixugat les llàgrimes i estava exageradament pàl·lida. Va prosseguir fent un esforç:

—Molts, igual que ells, venen de famílies il·lustres de la ciutat vella. I dius que els Guardians no interfereixen en assumptes civils? —Va moure el cap amb menyspreu—. No em facis riure, Dexar. Madura d’una vegada.

—Però… però… això no significa que…

—Vols dir que el teu oncle ha enviat dos Guardians amb el teu germà perquè et trobessin i… matessin el Bròxnan? —va preguntar l’Axlin perplexa—. No és possible. La Guàrdia de la Ciutadella…

—Cap institució està al marge dels abusos de poder. —L’Oxània la va tallar amb ràbia—. La Guàrdia de la Ciutadella tampoc. Volies un motiu, Dexar? Doncs ja el tens.

Ell es va recolzar a la paret atònit.

—No em puc creure que la Guàrdia de la Ciutadella hagi matat el meu germà tan sols perquè… mantenia una relació amb tu, perquè tu no et volies casar amb el De Fadaxi. No es fan les coses d’aquesta manera aquí, això seria massa… de poble.

—Perdona, als pobles no matem gent, només monstres —va intervenir l’Axlin ofesa.

—Aquí tenim tribunals de justícia per solucionar les… discrepàncies.

—I recorrerem… a ells… per exigir… —va balbucejar l’Oxània.

Es va interrompre de cop i se li va escapar un gemec de dolor que va sobresaltar els seus companys.

—Et trobes bé? —li va preguntar el Dex preocupat.

L’Axlin va arrufar les celles mentre l’assaltava una sospita.

—Oxània, has tingut una rampa?

—Em penso… em penso que sí —va murmurar ella.

S’havia mostrat indignada i decidida a venjar el Bròxnan, però ara de sobte tornava a semblar una noia espantada i insegura. L’Axlin es va inclinar al seu costat, disposada a fer-se càrrec de la situació. La va agafar per les espatlles per tranquil·litzar-la i la va obligar a mirar-la als ulls.

—N’has tingut més abans?

—Al… al llarg del dia, sí…, però no gaire fortes. Em pensava que era normal —va afegir alarmada.

L’Axlin va sospirar.

—És perfectament normal, temo.

—Què passa? Axlin, què li passa?

Ella va ajudar l’Oxània a incorporar-se. Es va assegurar que s’aguantava sola sense problemes i es va girar cap al Dex molt seriosa.

—Va de part. Ara això del Bròxnan haurà d’esperar… si no vols que el teu nebot neixi en una claveguera.

L’Oxània va gemegar aterrida. L’Axlin la va ajudar a posar-se en moviment i totes dues van avançar fins a la sortida del túnel. El Dex les va seguir atordit, incapaç d’assimilar tot el que estava passant.

Els dos Guardians que els espiaven des de les ombres van veure com se n’anaven, però no van fer res per aturar-los. Quan els tres joves van sortir de nou a la llum i el túnel va tornar a quedar en silenci, el Xein va dir:

—Has entès alguna cosa del que han dit… sobre els generals i les famílies il·lustres?

La Rox va moure el cap.

—Política de la ciutat vella —es va limitar a respondre amb un cert menyspreu—. No em demanis que l’entengui. En tot cas, està bé saber que han trobat una explicació al que han vist.

—Una que em deixa a mi com una mena… d’assassí a sou dels interessos personals d’algun aristòcrata —va replicar ell en un to amarg.

Ella el va mirar de reüll.

—Sembla que en realitat ho has entès tot força bé —va comentar—. Confia en la Guàrdia, Xein. Ho solucionaran. Al final serà la teva paraula contra la seva. I la de l’Axlin no val gran cosa. No deu fer ni dos anys que té la ciutadania, oi que no?

Ell no va contestar.

—Informaré al punt de guàrdia més proper —va anunciar la Rox—. I de pas m’asseguraré que tots tres se n’hagin anat de debò i no s’hagin quedat per aquí a xafardejar. Tu encarrega’t de recuperar el cos del canviapell.

—I el del jove que suplantava?

—Aquest no corre tanta pressa. I deu estar ben amagat, no els serà fàcil trobar-lo. Però el canviapell és diferent… és vital que el traguem de l’aigua abans no el vegi algú.

El Xein va assentir. Sabia que, un cop morts, els metamorfs conservaven l’aspecte de l’última persona per la qual s’havien fet passar. Així és que en aquell moment, en algun lloc, hi havia dos cadàvers exactament iguals… o quasi.

La Rox va endevinar el que pensava.

—El cos del canviapell és el que té clavada la teva llança, Xein —li va recordar—. L’altre, no. És el cos vertader el que hem de tornar a la família. Si arribessin a veure el fals…, el considerarien una prova que tu l’has assassinat i la Guàrdia no podria intercedir per tu.

El Xein va alçar el cap per mirar-la amb un posat molt seriós.

—Entesos. No pateixis, jo me n’ocuparé. L’error de protocol l’he comès jo i m’encarregaré de solucionar-lo.

Ja fosquejava quan l’Axlin i els seus companys van entrar al que havia estat el refugi secret del Bròxnan dins els magatzem de gra. El Dex va insistir a dur l’Oxània a casa seva, perquè segur que l’estaven buscant, però ella s’hi va negar rotundament; tenia por que la seva família estigués implicada d’alguna manera en la mort del seu estimat.

Per això van avançar pels carrerons del segon eixample, furtius com ditsllargs, fins a arribar al soterrani on l’Axlin es pensava que no tornaria a posar els peus mai més, i on el Bròxnan havia deixat rastres evidents del seu pas. Es va abstenir de comentar-ho per respecte al Dex i l’Oxània, que encara tenien problemes per assimilar la notícia de la mort del Brox. De fet, la jove aristòcrata es va deixar caure al jaç, va aspirar l’olor dels llençols i va començar a plorar amb desesperació.

L’Axlin va sentir una llàstima profunda per ella. S’havia llevat aquell matí amb la certesa que es reuniria amb l’amor de la seva vida i que tots dos fugirien ben lluny de la Ciutadella per començar una nova vida plegats.

I ara tornava a estar sola. A punt de parir unes quantes hores després que assassinessin el pare del seu fill.

Va seure al seu costat i la va abraçar per mirar de consolar-la.

—Tot anirà bé, Oxània. Si estàs decidida a tenir aquí la criatura, t’ajudarem.

Ella es va eixugar les llàgrimes entre sanglots i va assentir tremolant. L’Axlin es va girar cap al Dex, que continuava dret i aclaparat; la situació el superava per complet.

—Hem de netejar tot aquest merder: escombrar, treure fora les restes de menjar i encendre el braser. També necessito aigua, draps i llençols nets.

El jove va assentir amb energia, content de tenir alguna cosa a fer. Moments després sortia al carrer per anar a cercar tot el que l’Axlin li havia encomanat.

El corrent havia arrossegat el metamorf fins a la muralla, on la reixa que tancava el conducte l’havia aturat. Després d’assegurar-se que no hi havia ningú pels voltants, el Xein va treure el cos de l’aigua i el va deixar a la vora del canal. Va recuperar la seva llança i la va netejar amb cura. En acabat va observar la cara del monstre.

Un aristòcrata jove i ben plantat, amb una cara bonica i, per descomptat, sense cicatrius. Va somriure amb una certa amargor. Normalment la gent de la Ciutadella no en tenia.

Una persona important, és clar. El fet que hagués desaparegut cridaria l’atenció, i si algú es creia l’Axlin quan expliqués el que havia vist…

Es va estremir. No el preocupava gaire que l’acusessin de matar una persona; ell sabia molt bé la mena de criatura que havia abatut. S’havia limitat a fer la seva feina i confiava que la Guàrdia li donaria suport, però no tolerava la idea que l’Axlin el considerés un assassí sense escrúpols.

«No hauria de donar tanta importància al que ella opini sobre mi», va pensar.

Es va maleir per no haver anat més amb compte. Havia vist clarament els contorns fluctuants del canviapell en trobar-se amb el grup fora del túnel. Naturalment, la criatura l’havia identificat com un Guardià de la Divisió Or i havia fugit per salvar la vida.

Senzillament, el Xein no s’havia parat a pensar. Els monstres li encenien totes les alarmes internes, i aquell en concret l’havia provocat sense saber-ho fins als límits del que era admissible. Encara se li regirava l’estómac en recordar com havia besat la jove embarassada i com caminava despreocupadament al costat de la Rox sabent que ella no el podia reconèixer. Tan a prop que la podia haver agafat desprevinguda en qualsevol moment.

Tan a prop de l’Axlin que la podia haver matat d’un sol cop abans que ella fos capaç d’entendre què passava.

Va serrar els punys amb ràbia. Havia actuat per instint. Per protegir-los a tots, inclòs el jove bibliotecari pel qual l’Axlin semblava que sentia un afecte especial.

L’únic avantatge que veia al fet que l’Axlin visqués a la Ciutadella i, per tant, es veiés obligat a creuar-se sovint amb ella… era que estava protegida dels monstres, que ja no es jugava la vida als camins.

Va esbufegar irritat, i es va carregar a les espatlles el cos del metamorf. Maleït monstre. No es penedia en absolut d’haver-lo liquidat. La simple idea que podia haver fet mal a l’Axlin o la Rox el posava malalt.

«Soc un Guardià —es va recordar mentre caminava per la vora del canal—. Soc aquí per protegir les persones de tots els monstres».

La Rox també, va pensar, perquè ella era molt capaç de defensar-se de qualsevol que es creués al seu camí…, amb l’única excepció d’aquella criatura enganyosa que semblava humana, però que no ho era. I que la podia sorprendre amb la guàrdia baixa.

Va desfer el camí fins a arribar al lloc on havia abatut el metamorf. Gairebé era de nit; el so llunyà de la música i les rialles indicava que la festa continuava per als ciutadans, feliços i despreocupats, mentre els Guardians netejaven els monstres de les clavegueres en silenci.

Es va aturar de cop en veure una llum més endavant, a l’entrada del túnel. Es va enganxar a la paret per parar-hi atenció. Va sentir unes veus i va reconèixer el to autoritari, lleugerament burleta, del capità Salax. Es va sentir profundament alleujat. Va sortir de les ombres i es va apressar a reunir-se amb els seus companys.

—Ah, Xein. —El capità el va saludar amb un mig somriure aixecant el fanal que duia per veure’l millor—. Què portes?

Ell va mirar al seu voltant per assegurar-se que no hi havia ciutadans corrents entre els Guardians abans de contestar:

—El metamorf, senyor.

—Magnífic. Nosaltres hem trobat el ciutadà suplantat als túnels.

Al Xein se li va accelerar el cor un instant.

—És…?

—Mort, sí. I els seus amics es pensen que l’ha matat un monstre, o sigui que tot solucionat.

El Xein el va mirar amb sorpresa. El capità Salax va captar la confusió en el seu gest i va mig aclucar els ulls.

—La Rox ha informat que t’han vist perseguir el metamorf, però ella els ha dit que en realitat volies caçar el monstre que l’amenaçava i no has arribat a temps de salvar la vida del jove. O potser no ha anat així?

El Xein es va empassar la saliva, aclaparat en comprendre que la Rox li havia cobert les espatlles una vegada més. Amb tot, no es podia guardar dintre la seva clamorosa ficada de pota. L’error de seguretat havia estat massa gros per no informar-ne els seus superiors.

—Sí, al començament ha anat així —va contestar—. M’he separat del grup per poder abatre el canviapell sense testimonis, però una de les noies m’ha seguit i ha vist com l’eliminava. De fet, quan m’he adonat de la seva presència, ja era massa tard. —Va respirar fondo—. Assumeixo tota la responsabilitat, senyor. Sé que no he seguit el protocol i demano disculpes per no haver-ho fet.

—Per què la Guardiana Rox no ha inclòs aquest detall al seu informe?

—Probablement em volia donar l’oportunitat de fer-ho jo mateix, senyor —va contestar el Xein triant amb cura les paraules—. L’error ha estat meu i era jo qui l’havia de comunicar.

El capità li va llançar una mirada pensativa. Finalment, va moure el cap i li va dir:

—És el teu primer canviapell, oi? Vine, et vull ensenyar una cosa.

El Xein va obeir. La resta del grup era a l’interior del túnel. L’havien il·luminat amb fanals i treballaven intentant treure a la superfície el cos del bombollador; el corrent l’havia arrossegat fins allà i l’havia abandonat prop de la vora com un sac vell i desinflat.

—Com va?

—Ja és gairebé fora, capità —va respondre una Guardiana de la Divisió Or—. Ens falta trobar l’últim tentacle.

—No convé que els ciutadans trobin restes del monstre —va dir el capità en resposta al gest interrogatiu del Xein—. Avui és un dia de festa; no els hem d’inquietar amb preocupacions.

El jove quasi s’havia oblidat del bombollador, tot i que havia estat a punt d’atrapar l’Axlin. Ara que hi pensava amb calma, es va plantejar per primera vegada que aquella criatura no hauria d’haver estat allà. Si no anava errat, aquells túnels passaven per sota del segon eixample.

—No sé com ha pogut arribar fins aquí, capità —va murmurar.

—Es deu haver trencat alguna reixa de seguretat. Ens hem d’ocupar de massa conductes: pous, canals, clavegueram… La Tercera Reforma va convertir la ciutat en un maleït colador.

El Xein havia estudiat part del tema al quarter; les muralles havien fet de la Ciutadella el lloc més segur del món, però també l’havien transformat en un espai infecte, tancat en si mateix, que acumulava la immundícia dels milers d’habitants que tenia. Els Jerarques que s’havien anat succeint havien salvat els ciutadans dels monstres, però n’havien condemnat molts a morir de malalties relacionades amb la manca d’higiene i de sanejament. La Tercera Reforma la va emprendre el setè Jerarca i va tardar diverses dècades a consumar-se, però almenys va dotar l’urbs d’un clavegueram més que decent i d’un sistema de canalització que proveïa els habitants d’aigua potable fins i tot en èpoques de sequera.

Amb l’aigua corrent, les malalties es van reduir considerablement. Però també van començar a entrar més monstres, malgrat les reixes de seguretat, els controls i la vigilància del Guardians.

—El problema deu ser en algun dels conductes principals —va prosseguir el capità—. Un peusmullats es pot colar per qualsevol forat, però un bombollador és diferent, no hi cap a qualsevol lloc. Els de manteniment haurien de trobar l’esquerda com més aviat millor i segellar-la una vegada per totes.

El Xein va assentir.

—Nosaltres vam presentar un informe sobre això, capità —li va recordar.

—Sí, i nosaltres el vam fer arribar al Consell de Planificació Urbana, però els funcionaris són espantosament lents a l’hora d’endegar les coses. En realitat no és culpa seva; han d’emplenar massa papers, demanar massa permisos, informar massa gent. —Va negar amb el cap—. Gestionar una ciutat com aquesta és complicat. Caçar monstres és molt més simple. Els rastreges, els trobes, els mates i ja està. I en acabat els fas desaparèixer.

»Sovint aquesta és la part més difícil. Has portat el canviapell? —va preguntar de sobte.

El Xein es va posar molt dret i es va sentir alleujat. El pes humit del monstre sobre les espatlles li començava a resultar incòmode i desagradable.

—Sí, capità.

—Deixa’l aquí.

El jove va avançar fins al lloc que li indicava. A la llum del fanal va veure un altre cos a terra. Va dubtar un instant abans de deixar al seu costat el del metamorf.

—Ho veus? —va preguntar el Salax.

—Són exactament iguals —va murmurar el Xein bocabadat—. Els mateixos trets, la mateixa roba…

—Però no van morir igual.

—No —va dir el jove, alleujat—. Òbviament el canviapell té la ferida de la llança. I a l’original… —Va examinar amb atenció les marques al coll a la llum del fanal—. L’han estrangulat?

—Pel que sembla, sí. Ja tens coartada, Xein. Ens desfarem del monstre i tornarem el cos de la víctima a la família. La testimoni els pot explicar que el vas matar tu, però no se la creurà ningú.

El Xein va respirar fondo. Es va imaginar l’Axlin jurant que el que havia vist era veritat; es va imaginar que es quedaria estupefacta davant les proves que invalidarien la seva versió.

Va provar de no pensar-hi.

—Com és possible que ningú notés la diferència? —va preguntar—. A primer cop d’ull sembla difícil, però… i la gent que el coneixia? La família, els amics?

—Els metamorfs poden adoptar l’aspecte de qualsevol persona en qüestió de segons, però, si volen substituir algú durant un període llarg de temps, primer es passen mesos estudiant la víctima per ocupar-ne el lloc. I quan la suplanten, no se n’adona ningú. Es comporten igual que l’original. Parlen igual. Es mouen igual.

—Per què ho fan?

—No ho sabem. I el cas és que cada dia són més a prop de la ciutat vella. Aquest jove era el Bròxnan de Galuxen, l’hereu de casa seva, un tipus important. La seva família descendeix d’un dels Fundadors, tot i que ja no tenen tanta influència com abans. Van perdre el favor del Jerarca fa un parell de generacions i al Consell ja no hi ha ningú que porti el seu cognom. —Es va interrompre, pensatiu—. Potser el metamorf el volia substituir per alguna raó en concret, o potser el va triar d’una manera aleatòria. No ho sabem, però hauríem d’intentar esbrinar-ho. Cal buscar els seus amics i interrogar-los al més aviat possible.

—La Rox ha dit que els seguiria —va informar el Xein, content de poder aportar alguna cosa útil—. Estaven molt alterats per la mort del Bròxnan i només volien amagar-se en un lloc segur.

«Amagar-se de mi», va pensar abatut.

—Magnífic —va aprovar el capità—. Ves amb ella i troba els joves. Necessitem interrogar-los per estar segurs que tot queda net.

—Però… però… precisament a mi… no em voldran veure.

—Xein, ets innocent. Ho has entès? Tu no has matat ningú.

Ell va assentir agraït, però el capità no havia acabat de parlar.

—Això no vol dir que hàgim de passar per alt el fet que has abatut un innomenable davant d’una ciutadana corrent. Parlarem de la teva sanció quan tornis al quarter.

El Xein es va empassar la saliva.

—Sí, senyor —va murmurar.

—I ara escolta amb atenció, perquè això és el que diràs a aquells nois. Cenyeix-te a aquesta versió i assegura’t de compartir-la amb la Rox abans de parlar amb ells.