29

—Soc aquí —va xiuxiuejar de nou la veu, molt a prop seu.

Tenia alguna cosa repulsiva, un to inhumà que li va produir esgarrifances. El Xein va saltar enrere i es va portar la mà al cinturó, però anava desarmat. Va mirar al seu voltant. Estava sol. Aparentment.

—Qui… ets? —va murmurar mentre el cor li bategava amb força.

La criatura va riure.

—Oh, només soc una ombra, ningú important. Tan sols un nou monstre que pots abatre, oi?

El Guardià es va girar cap a totes bandes. L’invisible continuava allà, en algun punt molt a prop d’ell. Però no en percebia la presència igual que la dels altres monstres. Va tancar els ulls i va intentar sentir alguna cosa, qualsevol cosa: les passes, la seva respiració, els batecs del cor.

No res.

—Si fos tan fàcil, no tindria mèrit, no trobes? —li va dir la veu a cau d’orella, obligant-lo a saltar enrere alarmat.

Aleshores va recordar les paraules del Yarlax: «Podrien ser a qualsevol lloc. Esperant-te al tombar la cantonada. Amagades sota el teu llit. Darrere teu».

Fins aquell moment no s’havia preocupat gaire per les ombres. L’única vegada que n’havia topat una, la Rox se n’havia encarregat de manera ràpida i contundent.

Però ara no comptava amb l’ajut de la seva companya ni de cap altre Guardià de la Divisió Plata capaç de veure l’ombra.

Va retrocedir lentament, amb els punys alçats, disposat a defensar-se si calia.

—Digues, què vols? —va murmurar.

—Acomiadar-me, suposo. En el fons t’envien a una mort segura.

El Xein es va girar a la seva esquerra desconcertat. Ara la veu venia d’allà, però ell hauria jurat que la criatura era a la seva dreta. Es va preguntar com havia d’actuar. Fins aleshores no havia tingut mai una conversa amb un monstre. Allò era… absurd.

Però mentre continués parlant…, no l’atacaria. I potser, mentrestant, el jove trobaria la manera d’arribar fins a ell.

—Et mataré així que pugui —li va assegurar sense abaixar la guàrdia en cap moment—. Per què et molestes a parlar amb mi?

—I per què no? —La veu va sonar darrere seu i ell va girar sobre els talons i va colpejar amb força.

Però els punys no van trobar res sòlid. L’ombra va riure suaument i es va allunyar en la penombra.

—Saps? El millor de la Guàrdia és que és increïblement previsible —va dir l’ombra, de nou al seu costat—. Sempre les mateixes normes, les mateixes rutes, les mateixes patrulles. És insultantment fàcil despistar-vos, noi.

El Xein va sentir que una esgarrifança li recorria l’esquena. La veu de la criatura era suau i xiuxiuejant…, i tenia alguna cosa essencialment obscura i maligna.

—Però tu fas coses inesperades. Improvises. No segueixes totes les regles. —L’invisible va callar un moment per pensar—. La Guàrdia comet un gran error desempallegant-se de tu.

El Xein va girar el maluc i va aixecar la cama per colpejar cap a la dreta amb totes les seves forces, però l’invisible no era allà.

—Nosaltres encara serem aquí quan tu te’n vagis —va prosseguir la criatura sense immutar-se—. I ella també —va afegir després d’una pausa.

El Xein es va quedar glaçat.

—Ella? —va repetir.

—La noia de la biblioteca —va respondre l’ombra gairebé en to amable—. L’Axlin.

Alguna cosa en la manera com en va pronunciar el nom va fer que al Xein se li retorcessin les entranyes de terror. Mentrestant l’invisible continuava parlant:

—L’he estat observant. I saps què? Fa massa preguntes. Si descobreix la veritat, l’hauré de matar.

El Xein es va esforçar a mantenir la calma. Va inspirar fondo i va provar de centrar-se en el so de la veu del monstre.

—Seria una llàstima —estava dient l’invisible—, perquè se m’acudeixen altres maneres d’utilitzar-la. Al capdavall, és una noia jove i fèrtil.

Amb un crit de ràbia, el Xein es va tombar cap al monstre. Va llançar puntades de peu i cops de puny a l’aire, però continuava colpejant el buit.

—Segur que et trobarà a faltar —va prosseguir l’ombra amb una rialla—. I pensarà en tu sovint. Potser somiarà que tornes al seu costat. I saps què? Nosaltres podem fer que els seus somnis es facin realitat encara que tu ja no hi siguis.

El Xein es va aturar i va provar de controlar la ira que amenaçava amb devorar-lo. «M’està provocant, no puc caure a la trampa», va pensar.

—No acabo d’entendre per què engendreu els mateixos Guardians que us encalcen —va dir esforçant-se a mantenir un to de veu tranquil.

—Els Guardians ens encalceu perquè sou esclaus dels humans. Però algun dia…, els humans ja no existiran i vosaltres, els nostres fills, heretareu el món.

El Xein va inspirar fondo atordit. L’invisible va riure, de nou molt a prop d’ell.

—És qüestió de temps que descobriu on han de ser les vostres lleialtats, Xein —li va dir a cau d’orella—. Però tu ja no seràs aquí per veure-ho.

El Guardià es va girar amb violència cap al monstre i, per un instant, va sentir que fregava un cos sòlid i fred, però quan va voler corregir el moviment per colpejar-lo de ple, el va perdre de nou.

—Adeu, Xein —va dir la criatura—. Donarem records a l’Axlin de part teva.

El jove va serrar les dents furiós, però no va dir res. L’últim que va sentir va ser la rialla suau i sinistra del monstre abans no va desaparèixer definitivament en la foscor.

Uns cops insistents van despertar l’Axlin de matinada. Va obrir els ulls sobresaltada i va parar atenció.

Els cops es van repetir, aquesta vegada amb més força. Es va adonar que venien de la finestra. Ja havia decidit que no volia saber de cap manera què hi havia fora quan, de sobte, va sentir que algú pronunciava el seu nom a l’altre costat.

Es va aixecar del llit i va avançar a les palpentes, descalça i en camisa de dormir.

—Qui hi ha? —va mussitar enganxant la cara al finestró.

—Soc jo…, el Xein.

Ella va moure el cap convençuda que estava somiant. Però el cor amenaçava de sortir-li del pit i va comprendre que l’única manera d’assegurar-se que no s’ho estava imaginant tot era comprovar-ho amb els seus propis ulls.

De manera que va obrir un dels finestrons.

I el va veure allà, com una ombra arraulida al ràfec. La jove va ofegar una exclamació de sorpresa i es va abocar a l’exterior preguntant-se com havia pogut arribar a la teulada.

—Axlin —va dir el noi amb la veu ronca—, puc passar?

Ella es va girar a mirar-lo. Els ulls daurats brillaven d’una manera estranya en la penombra; eren l’única part de la cara que li podia veure amb tan poca llum.

—Xein —va murmurar alarmada, irritada i sorpresa alhora—. Què hi fas, aquí? Per què has vingut?

—Puc passar, Axlin? —va repetir ell.

La jove va dubtar un instant. Però llavors va recordar la imatge del Xein lligat a aquell pal, amb l’esquena al descobert i lacerada, i va evocar l’expressió del seu rostre aquell matí, quan s’havia creuat amb ell al mercat, i el to de la seva veu quan s’havia acomiadat d’ella. Els Guardians el duien amb les mans lligades i, de fet, ella havia tingut la intenció d’esbrinar què li havia passat. Perquè, malgrat tot, es preocupava per ell.

Així és que va deixar de banda les reticències i va obrir la finestra de bat a bat.

—Au va, entra abans no caiguis.

Gairebé va poder intuir el somriure d’ell en la foscor.

—No cauré.

—Per si de cas.

Es va allunyar de la finestra tant com va poder, en teoria per deixar-li el pas lliure, però també perquè, en el fons, no confiava en ell.

El Xein es va deixar caure a l’interior de l’habitació amb l’elegància silenciosa d’un felí. I es va quedar quiet al peu de la finestra mirant-la.

En veure’s sola amb ell, l’Axlin es va sentir més insegura. Va cercar a les palpentes la jaqueta que havia deixat al respatller de la cadira i se la va posar damunt de la camisa de dormir.

—Què vols, Xein? —va preguntar.

Ell va tardar una mica a respondre i al final va moure el cap una mica desconcertat.

—Jo… no ho sé ben bé. Et volia veure, suposo.

L’Axlin va aclucar els ulls. Si alguna cosa li havia quedat clara els últims mesos era que el Xein no la volia veure en absolut.

—Et trobes bé? —li va preguntar.

El Guardià es va sobresaltar una mica.

—Com dius?

—Que si et trobes… bé. —L’Axlin es va empassar la saliva abans de continuar—. Sé que últimament els altres Guardians… t’han castigat per diverses raons.

El Xein va guardar silenci uns quants segons abans de dir:

—Això no és cosa teva.

—Ja ho entenc. —L’Axlin va intentar contenir la irritació—. La gent corrent no ha de ficar el nas en els assumptes de la Guàrdia, ja ho sé. I suposo que cap Guardià hauria d’entrar a l’habitació d’una noia corrent…, i menys per la finestra i a hores tan intempestives.

Ell va inspirar fondo.

—Tens raó, no ho hauria d’haver fet. Em sap greu, només… em volia assegurar que no t’havia passat res.

—Per què m’havia de passar alguna cosa? —va demanar ella perplexa.

—Hi ha hagut… atacs de monstres i…, en fi, estava preocupat per tu.

—Per mi? —L’Axlin va moure el cap—. Tenia entès que als Guardians no us permetien preocupar-vos específicament per ningú.

—I tens raó, però… —Va fer una pausa. L’Axlin es va adonar que li costava molt parlar i es va preguntar per què—. Me’n vaig demà i volia… volia dir-te adeu.

Ella se’l va quedar mirant desconcertada. El Xein només era una ombra retallada contra la finestra. Continuava sense moure’s, mantenint les distàncies, però tenia el cos tens, com si estigués disposat a abraonar-se sobre ella en qualsevol moment. L’Axlin va retrocedir un pas més amb inquietud. No sabia si la pertorbava el seu posat o el fet que, en el fons, desitjava que se li llancés a sobre per abraçar-la.

—T’han… destinat a un altre lloc? —va aconseguir preguntar.

—Sí, però no a qualsevol lloc. —Va inclinar el cap trencant per fi el contacte visual. Ella va respirar fondo, una mica més relaxada—. M’envien al front oriental. A l’Última Frontera.

Semblava que volgués afegir alguna cosa més, però es va mantenir en silenci, atent a la seva reacció. L’Axlin es va empassar la saliva.

—No en sé gaire, d’aquella terra —va murmurar—, però tinc entès que és perillosa fins i tot per als Guardians.

El Xein va moure el cap.

—Això és el que menys importa. El que vull que sàpigues és que jo… no seré per aquí. Sé que les autoritats no veuen amb bons ulls que els ciutadans portin armes, però ja has vist el que ha passat avui amb l’encegador i… en fi, em quedaré més tranquil si sé que ets capaç de defensar-te de qualsevol cosa que et pugui atacar. Qualsevol cosa, em sents? Encara que sigui alguna cosa diferent a tot el que hagis vist abans.

L’Axlin va tornar a aclucar els ulls.

—He vist moltes coses, Xein —li va recordar—. I, a més, he estudiat els bestiaris de la biblioteca. Creu-me, a hores d’ara no hi ha res que no hagi vist abans.

Ell va vacil·lar, com si li volgués rebatre l’argument, però al final va callar.

—D’altra banda —va prosseguir ella cada cop més desconcertada—, no dius sempre que les persones corrents hem de confiar en els Guardians?

A ell se li va il·luminar la cara amb un somriure d’alleujament.

—Sí —es va apressar a respondre—. Sí, i tant. Confia en els Guardians. Si et trobes qualsevol cosa estranya, no dubtis a recórrer a ells i demanar-los ajut. Et protegiran encara que jo no hi sigui. De fet… —Va dubtar un instant, però al final va respirar fondo i va prosseguir—: Si en algun moment et creues amb algú que s’assembla molt a mi…, tingues molt clar que no soc jo, d’acord? Perquè jo ja no hi seré.

L’Axlin el va mirar estranyada.

—Xein, de què estàs parlant? Sé que tots els Guardians us assembleu una mica de lluny, però com vols que et confongui amb un altre? Et conec prou bé, te’n recordes?

Ell continuava negant amb el cap. L’Axlin va percebre l’angoixa profunda que hi havia darrere les seves paraules quan va parlar de nou:

—Si la cri…, si la persona —es va corregir— que s’assembla a mi se t’arribés a acostar…, és possible que es comporti d’una manera… inapropiada.

—Inapropiada? —va repetir ella arquejant una cella—. En quin sentit?

El Xein va esbufegar aclaparat, però no va respondre.

—Què proves de dir-me? —va insistir ella—. Què està passant?

El jove es va posar molt dret, va respirar fondo i li va etzibar:

—Si alguna vegada m’apropo a tu i et dic que t’estimo…, o et faig un petó…, o intento… seduir-te d’alguna manera…, no m’escoltis. I no et creguis ni una paraula del que et digui. Allunya’t de mi tant com puguis i demana ajut a un altre Guardià.

L’Axlin se’l va quedar mirant amb la boca oberta, sense saber què respondre a tot allò.

—Perquè si actuo d’aquesta manera, Axlin —va concloure ell—, serà que no soc jo, sinó una altra persona. No ho oblidis mai.

—Però… però… —va poder dir ella finalment—, per què…?

—Perquè jo no em comportaria mai així —va concloure ell, potser més bruscament del que calia—. Queda clar?

Ella va inspirar fondo ferida, però va intentar dissimular el mal que aquelles paraules li havien fet dins el cor.

—Què et fa pensar que jo estic interessada que tu et… comportis d’aquesta manera? —va preguntar amb la veu glaçada.

El Xein es va girar a mirar-la i de sobte es va quedar quiet, com si la veiés per primera vegada.

—Tens raó —va reconèixer—. Potser m’he… precipitat, i tu no…, després de tot, tu no… —Va respirar profundament mirant d’ordenar-se les idees—. Tu ara estàs amb el noi De Galuxen. O sigui que potser serà ell qui intenti… —Va enfonsar la cara entre les mans aclaparat—. Com puc saber si…? I ara què faré?

L’Axlin va serrar les dents.

—El Dex i jo no som parella —va informar fredament—. Però això no és cosa teva, Guardià. Encara no entenc per què t’has presentat a casa meva de matinada dient incoherències sobre la meva vida sentimental, insinuant que podries… intentar seduir-me o alguna cosa així…, però que no ho faries mai… Per l’amor del Jerarca, qui t’has pensat que ets?

—Axlin…

—No, Xein, no he acabat de parlar. —El seu to era baix, però feroçment indignat—. No tens cap dret a venir aquí a dir-me tot això… quan fa mesos que m’apartes del teu costat o, en el millor dels casos, m’ignores… I no et pensis que en el fons no comprenc per què et comportaves així amb mi… És clar, després d’allò de la Rox…

—La Rox? —va dir ell tens—. Què hi té a veure, ella, amb tot això?

—Sé que esteu junts… o que ho vau estar…, i que us van castigar.

—Qui t’ha dit…?

—Això és igual. —L’Axlin el va interrompre. Finalment tenia l’oportunitat de dir-li a la cara tot el que sentia i no pensava permetre que li ho impedís—. El cas és que ara entenc per què t’havies de mantenir allunyat de mi…

El Xein va mig aclucar els ulls.

—Ho entens de debò?

—I penso que és el millor per a tots dos. Perquè tu i jo som molt diferents, perquè ja no puc confiar en tu com abans i perquè és evident que si has de trencar les normes a causa d’una noia, si t’has d’arriscar a què et torturin a fuetades, és lògic que ho facis per algú com tu.

»O sigui que el que jo senti per tu tant hi fa. Tu i jo no podem estar junts, i avui no hauries d’haver-me trucat a la finestra ni…

L’Axlin no va poder continuar parlant, perquè el Xein havia salvat en dues gambades la distància que els separava i ara l’estrenyia contra el seu cos. La boca del Guardià va buscar la seva i, abans que ella se n’adonés, ell l’estava besant amb desesperació. La jove es va posar tensa un instant, però després se li va desfer als braços i va beure d’aquell petó sense pensar en res més. El Xein la va abraçar amb força i ella li va acariciar els cabells castanys i curts, enyorant l’època en què hi podia enredar els dits.

—T’estimo, Axlin —li va dir a cau d’orella.

Ella va tancar els ulls lluitant per mantenir el control dels seus actes mentre les emocions amenaçaven de desbordar-la. La seva part racional xisclava des d’algun racó oblidat de la ment que allò no era normal, que no entenia res, que no comprenia per què el Xein es comportava d’aquella manera, que no podia estar realment segura que…

«No m’escoltis —li havia dit ell feia pocs minuts—. I no et creguis ni una paraula del que et digui».

Però el seu cor només desitjava deixar-se portar.

—Xein —va mussitar finalment—, t’he trobat a faltar.

Ell es va estremir entre els seus braços.

—Jo… —va murmurar.

I de sobte es va separar bruscament d’ella.

—No ho hauria d’haver fet. Em sap greu, Axlin.

Semblava absolutament escandalitzat, i ella el va mirar sense entendre’l.

—Què…?

—Això és precisament el que no tornaré a fer mai —va dir ell tremolant amb violència—. Mai, Axlin. Si alguna vegada ho torno a intentar…, no m’ho permetis. M’has de mantenir allunyat com sigui. Llança’m una de les teves sagetes enverinades si ho creus necessari, però no deixis que et torni a tocar mai.

—T’has tornat boig, Xein? —va exclamar ella gairebé cridant i amb els ulls plens de llàgrimes.

Ell va deixar escapar una rialla breu.

—Potser sí. Potser sí, per tots els monstres. —La va mirar de nou amb una intensitat que a ella li va posar la pell de gallina—. No et puc tornar a fer un petó, perquè no t’he de tocar, ni a tu ni a cap altra dona. Perquè no soc com ells i no penso permetre que… No perpetuaré el meu llinatge una generació més. Tu tampoc ho has de consentir, Axlin. T’ho prego.

Ella va retrocedir alarmada.

—Xein, m’estàs espantant.

El jove es va fregar els ulls d’esgotament.

—Tant és. Sé que amb tot això només he aconseguit confondre’t més. Tan sols recorda, si us plau, que me’n vaig demà al front oriental i que no tornaré mai més.

—Però…

—No em tornaràs a veure, Axlin. O sigui que, si en alguna ocasió et trobes algú que diu que soc jo…, no te’l creguis. Per molt que se m’assembli, tu recorda… que el d’avui ha estat el nostre últim petó. —Va vacil·lar un instant, però al final va concloure—: I això és tot el que et volia dir avui. Em sap greu.

Va fer mitja volta per anar-se’n, però l’Axlin el va retenir quan ja s’enfilava a la finestra.

—Espera! No ho entenc. Per què dius que no tornaràs mai?

Ell es va girar per mirar-la.

—Perquè a l’Última Frontera és on moren quasi tots els Guardians, Axlin.

Ella es va estremir.

—Llavors no hi vagis. Si us plau, no hi vagis.

El Xein va alçar la mà per acariciar-li el rostre per darrera vegada, però va canviar d’idea, va tancar el puny i va deixar caure el braç amb impotència.

—No hi ha cap altre lloc on pugui anar —va replicar fent que no amb el cap—. Ningú deserta de la Guàrdia. Si em converteixo en un traïdor, els meus companys es veuran obligats a perseguir-me. No els vull fer passar per això.

Els ulls de l’Axlin eren plens de llàgrimes.

—Cuida’t, si us plau —va prosseguir ell—. I recorda que els pitjors monstres són aquells que no ho semblen.

—Com…?

—Escriu això al teu llibre. Amb una mica de sort, un dia algú ho entendrà.

—Xein, espera! —va exclamar l’Axlin, però era massa tard.

El Guardià ja s’allunyava pels terrats, silenciós com una ombra sota el cel nocturn.

—Xein! —va cridar ella de nou.

—Axlin, què passa? —va preguntar de sobte una veu darrere seu sobresaltant-la—. Per què crides d’aquesta manera?

Ella es va girar, amb els ulls plens de llàgrimes. A la porta de l’habitació hi havia la Maxina, en camisa de dormir i amb una llàntia a la mà, que l’observava amb desconcert.

—Pels Vuit Fundadors, nena, què et passa? Per què plores?

L’Axlin ja no tenia forces per mantenir-se dreta. Es va recolzar a la paret i es va abraçar el cos, sanglotant.

—Ha estat… un malson…, només un malson —va aconseguir balbucejar.

La Maxina va deixar el llum damunt la tauleta, va córrer cap a ella i la va embolcallar en una abraçada consoladora.

—Pobreta meva… Has vist tantes coses terribles en els teus viatges… És normal que de vegades tinguis malsons. Però ara ets a la Ciutadella, aquí no hi ha perill…

L’Axlin, però, no podia estar d’acord amb aquella afirmació, perquè havia conegut el Xein quan s’enfrontava als monstres pràcticament sense ajuda i, en canvi, no l’havia vist mai tan espantat, tan desesperat i tan destrossat com aquella nit.

«Els pitjors monstres són aquells que no ho semblen», havia dit.

No podia permetre que se n’anés així, sense més ni més. Havia d’esbrinar què estava passant, i havia d’evitar com fos que l’enviessin al front oriental.