30

Alguns moments després, ja vestida i amb la ballesta penjant del maluc, va baixar ràpidament les escales, seguida per la Maxina.

—Axlin, no crec que sigui una bona idea… —estava dient l’arrendadora.

Però la noia no l’escoltava. Quan estava a punt de sortir, la Maxina li va passar al davant per interposar-se entre ella i la porta principal.

—No puc permetre que surtis de nit, Axlin. És perillós.

—Doncs és exactament el que faré, Maxina, amb el teu permís o sense. Ets la meva arrendadora, no el meu gos guardià.

La dona va llançar una exclamació, consternada.

—Em preocupo per la teva seguretat, això és tot! Si no fos per mi, qui et cuidaria?

L’Axlin va obrir la boca per protestar, però de sobte es va adonar que no podia perdre més temps discutint. Abans que la Maxina pogués replicar, la va apartar i va sortir fora.

—Axlin! —va sentir que cridava la dona darrere seu—. No tens permís per sortir de nit!

«Tant me fa», va pensar ella serrant les dents.

Va recórrer ranquejant els carrers del segon eixample mentre elaborava mentalment un pla d’acció. Recordava que l’oncle de l’Oxània era general de la Guàrdia i que tant ella com el Dex consideraven que tenien un deute amb el Xein per haver-los salvat al canal. Encara tenia dubtes sobre el que havia passat realment aquell dia, però va decidir deixar-los enrere fins que disposés d’una explicació lògica per poder rebatre la prova que constituïa el cos del Bròxnan, que ella mateixa havia tingut l’oportunitat d’examinar.

No tenia manera d’arribar fins a la ciutat vella, perquè no tenia permís per entrar-hi, ni de dia ni de nit. Al primer eixample, però, podia intentar contactar amb la Rox, o potser amb el Yarlax, al quarter de la Guàrdia; potser els convenceria perquè enviessin un missatge a la ciutat vella. També havia pensat cercar el Dex a la biblioteca, però no hi seria a aquelles hores de la nit, i potser quan hi arribés l’endemà, el Xein ja se n’hauria anat.

Va suposar que no tindria cap problema per entrar al primer eixample encara que fos tan tard. Només tenia un permís de treball, i això no incloïa passejades nocturnes fins al quarter de la Guàrdia, però els vigilants de la porta no solien filar prim amb ella, perquè la coneixien i sabien que moltes vegades es quedava a treballar fins tard a la biblioteca. D’altra banda, dubtava que ells estiguessin al corrent del fet que li havien prohibit sortir de casa a la nit. Al capdavall, tothom sabia que els tràmits a la Ciutadella eren lents i tardaven a fer-se efectius, sobretot ara que els funcionaris estaven tan desbordats.

Però l’Axlin no comptava trobar les enormes portes de la muralla tancades i barrades. Es va aturar perplexa. Pel que tenia entès, les portes interiors de la Ciutadella sempre eren obertes.

Aleshores va recordar que el dia abans una funcionària els havia comunicat a ella i al Loxan que el Jerarca havia promulgat un nou edicte que ordenava mantenir-les tancades un cop es ponia el sol.

Li va caure l’ànima als peus. Se n’havia oblidat completament. I ara com entraria al primer eixample? Si esperava fins a l’alba, no podria fer res pel Xein.

Va mirar al seu voltant angoixada, però no va veure ningú a qui pogués intentar convèncer perquè la deixés entrar a dins. Amb un esbufec exasperat, va trucar a la porta amb totes les seves forces. Els cops van ressonar per tot el carrer, però no va contestar ningú.

«Com és possible que hagin deixat la porta sense vigilància?», es va preguntar perplexa.

Generalment les portes interiors estaven custodiades dia i nit per dos Guardians i un funcionari d’Ordre i Justícia. Va suposar que devien estar fent torns dobles a l’anell exterior.

Sense saber ben bé què faria tot seguit, va trucar de nou a la porta amb els punys. Després va agafar la balda i la va estirar, intentant obrir-la. Com que no ho va aconseguir, la va deixar caure sobre la superfície de fusta amb desesperació.

—Ep, ep, es pot saber què fas? —va dir una veu darrere d’ella sobresaltant-la.

L’Axlin es va girar. Dos algutzirs s’apropaven sorruts.

—Jo… no sabia que tancarien la porta i… —va balbucejar—. Si us plau, hi he d’entrar…

—Deixa’m veure les credencials, noia.

Ella es va quedar paralitzada un moment, però de seguida va treure el document del sarró.

—Axlin, barri oest, segon eixample —va llegir l’oficial—. Tens permís per visitar el primer eixample de dia, però no de nit.

—Ja ho sé, però és una emergència…

—Un moment —va intervenir el segon algutzir—. Has dit Axlin, barri oest, segon eixample?

L’home va furgar a la bossa que duia penjada i en va treure un feix de papers. Els va consultar fins a trobar-hi el que estava buscant.

—Ja sabia que el teu nom em sonava —va dir finalment amb un gest triomfal—. T’han prohibit sortir de casa després de la posta de sol.

Ella va empal·lidir.

—Però… però…

—Ens hauràs d’acompanyar a l’oficina del Delegat, ciutadana. Ara mateix.

—Però he d’anar al quarter de la Guàrdia! És molt important!

Els algutzirs van creuar una mirada i van avançar cap a ella amb la intenció de detenir-la per la força. L’Axlin es va dur la mà a la ballesta per pur reflex i de seguida va saber que havia comès un error greu.

—Vas armada! —va exclamar un dels vigilants.

Ella va retrocedir un pas intentant pensar. Si causava problemes, potser li retirarien el permís de residència, i això volia dir tornar-la a expulsar a l’anell exterior, aquesta vegada per sempre.

Va apartar les mans de la ballesta i les va aixecar enlaire en actitud conciliadora.

—Tot això… és un malentès —va balbucejar—. No soc perillosa. No faré mal a ningú. Us acompanyaré a veure el Delegat.

«I espero que sigui ràpid», va afegir dintre seu.

Però coneixia prou bé la burocràcia de la Ciutadella i sabia que aquelles coses no ho eren mai.

El capità Salax va sortir al pati quan els primers raigs de sol començaven a il·luminar les teulades de la Ciutadella. Ja l’hi esperaven quatre Guardians amb els cavalls a punt.

Un d’ells sostenia per la brida una cinquena muntura sense genet.

—El Xein encara no ha arribat? —va preguntar el capità.

—No, senyor —va contestar una Guardiana d’ulls daurats.

El Salax va moure els llavis, però no va dir res.

—Informem de la insubordinació, senyor? —va plantejar ella inquieta.

El capità estava a punt de respondre, però una veu se li va avançar:

—No hi ha cap insubordinació. Ja soc aquí.

El Xein s’acostava amb pas serè i segur, tot i que tenia la cara inusualment pàl·lida. Va saludar el superior i els companys i va carregar el farcell a les alforges del cavall.

—Bon viatge, Guardians —els va desitjar el capità quan ja estaven preparats.

Ells van inclinar el cap en senyal de respecte i el Xein va desviar la mirada. Els companys tornarien a la Ciutadella després d’acompanyar-lo al front oriental; ell era l’únic que s’hi quedaria de manera indefinida.

Moments després, els cinc genets sortien del pati en una formació perfecta. El capità Salax se’ls va quedar mirant, conscient que probablement no tornaria a veure el Xein mai més.

Però no podia fer res per evitar-ho.

Feia hores que l’Axlin estava reclosa a l’oficina del Delegat i no semblava que l’haguessin de deixar sortir en breu. Els algutzirs l’havien portat davant d’un ajudant molt alarmat, que s’havia queixat perquè aquelles no eren hores de visitar el Delegat, que òbviament estava dormint a casa seva i no arribaria a l’oficina fins al matí de l’endemà. La jove havia suplicat que la deixessin sortir i havia promès que tornaria quan el Delegat la pogués atendre, però els algutzirs havien insistit dient que no tenia permís per sortir al carrer de nit. L’havien tancat en una cel·la i, una vegada més, li havien arrabassat el sarró i la ballesta i els havien deixat en mans de l’ajudant atribolat.

L’Axlin estava desesperada. La visita nocturna del Xein li havia causat molts més problemes dels que havia previst en un principi. Havia sortit de casa armada seguint el seu consell i l’únic que havia aconseguit era semblar més rebel i perillosa als ulls dels funcionaris. No seria estrany si li tornaven a confiscar la ballesta, va pensar abatuda, i encara tindria sort si no li retiraven els permisos per haver violat el toc de queda.

De moment continuava allà, veient passar el temps mentre l’ajudant, assegut davant d’un escriptori al fons de l’habitació, intentava posar-se al dia amb la paperassa pendent mentre feia veure que ella no hi era i que no l’observava a través de la reixa de la finestra.

Al principi l’havia intentat convèncer perquè la deixés sortir; li havia pregat, suplicat i jurat pel Jerarca i per tots els Consellers que no tenia intenció de fer mal a ningú. Però l’home se sentia més aclaparat amb cada paraula que l’Axlin pronunciava, i ella va comprendre que era millor deixar-lo treballar en pau i guardar silenci per no importunar-lo.

Finalment, a trenc d’alba, la porta es va obrir i va entrar el Delegat, un vell prim i irritable que es va mostrar molt desconcertat en trobar-la allà tancada. El seu ajudant, molt nerviós, li va explicar la situació i només va aconseguir molestar-lo encara més.

—M’estàs dient que han detingut aquesta ciutadana només perquè passejava de nit pel segon eixample?

—Se… senyor, no tenia permís per…

—He de revisar dues-centes trenta-sis sol·licituds de ciutadania i he de signar cinc-cents quaranta-nou permisos d’estada…!

—Cinc-cents cinquanta-dos —va gosar corregir-lo el funcionari.

—… l’anell exterior desbordat de gent i aquells inútils es preocupen per una noieta que passeja de nit! I la detenen! I me la porten aquí!

—Però…, senyor, duia una ballesta.

—I què?

L’ajudant el va mirar sense saber què respondre.

—Si duia una ballesta, millor per a ella! Vol dir que la noieta se sap defensar i que està disposada a fer-ho, per tots els monstres! I ja és hora que algú en aquesta ciutat comenci a pensar per si mateix!

—Però…

—Treu-la d’aquí immediatament!

El funcionari va obeir encara perplex. L’Axlin va recuperar les seves coses i es va atansar al Delegat per donar-li les gràcies, però ell va assenyalar la porta i va ordenar:

—Fuig d’aquí! I no em facis perdre més el temps, si no…

L’Axlin va assentir i va sortir ràpidament de l’oficina sense acabar d’assimilar que l’haguessin deixat anar sense més ni més. Quan ja era al carrer, va mirar el cel. Ja clarejava. Amb una mica de sort, no tardarien a obrir la porta de la muralla.

Si s’afanyava, arribaria al quarter de la Guàrdia a temps per veure el Xein una última vegada. Perquè era evident que no podria evitar que l’allunyessin del seu costat per sempre.

Va començar a caminar tan de pressa com podia. Hi hauria anat corrents, si li hagués estat possible, però una vegada més el peu tort l’alentia.

La porta de la muralla —ara sí— era oberta i va poder passar. En aquell sector de la ciutat no hi havia cues, perquè els nouvinguts no tenien permís per entrar al primer eixample. Va recórrer l’avinguda oest, pensativa, en direcció al quarter general de la Guàrdia.

Encara no sabia què faria si arribava a trobar el Xein abans que se n’anés. Durant les hores que havia passat tancada havia tingut temps de reflexionar sobre el que ell li havia dit, sobre la manera en què s’havia comportat, i no hi trobava cap sentit. Li havia fet un petó i li havia dit que l’estimava, però també havia afirmat que no podien estar junts de cap manera i que no es tornarien a veure mai més. També havia insinuat que existien monstres que ella no coneixia.

I que hi havia algú que se li assemblava tant que ella el podia arribar a confondre amb ell. Potser un germà bessó? Allò era el que havia trobat a la Guàrdia i que l’havia alterat tant?

Es va quedar quieta un moment, perplexa. I si…?

Va negar amb el cap i va prosseguir la marxa. No havia de seguir aquell fil de pensament. Resultava temptador creure que la persona que havia tirat la llança contra el Bròxnan en realitat no era el Xein, sinó algú igual que ell. Que el noi que l’havia tractat amb tanta indiferència els darrers mesos no era el mateix que se li havia lliurat amb tanta passió feia molt de temps.

No en tenia proves. Almenys no mentre no els veiés plegats i pogués constatar que eren realment dos.

I en el fons del seu cor sabia que no era així, per molt de mal que li fes.

Es va aturar de cop en veure un grup de genets que avançaven en direcció a ella. Eren Guardians i el cor se li va accelerar.

Els va esperar aguantant la respiració amb l’esquena enganxada a la paret. Quan els va tenir al davant va mirar d’identificar-los. Dues dones i tres homes, tots joves i vestits amb l’uniforme gris de la Guàrdia de la Ciutadella.

A l’Axlin se li va aturar el cor un breu instant.

Perquè n’hi havia quatre que no coneixia, però el cinquè… era el Xein.

«He arribat a temps», va pensar molt alleujada.

—Xein! —va exclamar abans de ser conscient del que feia.

Els Guardians es van girar cap a ella. L’expressió pètria del Xein es va transformar en un gest de sorpresa i desconcert quan la va reconèixer. Va suavitzar la mirada. Va estar a punt de dir alguna cosa, però finalment va moure el cap i va desviar la vista cap endavant.

Els cavalls no s’havien aturat en cap moment i l’Axlin va avançar cap a ells ranquejant.

—Espereu, si us plau!

El Xein no es va tombar, tot i que ella sabia que l’havia sentit perfectament. Una de les Guardianes va estirar suaument les regnes del seu cavall per bloquejar el pas a la noia.

—Torna enrere, ciutadana —va ordenar—. No ens pots seguir allà on anem.

L’Axlin es va aturar angoixada, mentre veia com la resta del grup s’allunyava carrer avall.

—Si us plau, només un moment —va suplicar—. Deixeu-me parlar amb ell.

La Guardiana va negar amb el cap, sense contestar. L’Axlin va observar impotent els genets que avançaven per l’avinguda. Era conscient que no podia fer res per aturar-los. I, a més, el Xein no semblava disposat a parlar amb ella per darrera vegada.

Quan els seus companys ja eren massa lluny perquè l’Axlin s’hi arribés a acostar, la Guardiana va esperonar el cavall, va girar cua i va trotar per reunir-se amb ells.

L’Axlin encara va fer un parell de passes abans d’aturar-se. Es negava a creure que no tornaria a veure el Xein mai més.

Es va deixar caure de genolls a terra, enfonsada, incapaç d’evitar les llàgrimes que li rodolaven galtes avall. Els Guardians s’enduien el Xein lluny d’ella… una altra vegada. I no podia fer res per impedir-ho, entre altres coses perquè ell tampoc no semblava disposat a intentar evitar-ho.

Va recordar que l’última vegada el va seguir fins a la Ciutadella i va intentar abordar el primer carro que anava cap al Bastió. Havia pagat molt car aquell error i va comprendre que no es podia permetre el luxe de cometre’l de nou.

Però tampoc no podia acceptar que ell se n’anés sense fer-hi res. Mentre continués viva, no el pensava donar per perdut.

Es va eixugar les llàgrimes amb ràbia. Quan va perdre de vista els genets, es va posar dreta i va respirar fondo diverses vegades provant de centrar-se. En acabat, va fer mitja volta i va prosseguir el seu camí en direcció al quarter de la Guàrdia, mentre a poc a poc anava elaborant un pla d’actuació.

En primer lloc, havia d’esbrinar què era exactament el front oriental, quina classe de monstres hi havia i per què resultaven tan perillosos. També sentia curiositat pels Guardians que hi enviaven. Tenia entès que era una destinació reservada als millors, els més hàbils, capaços i experimentats. Però el Xein era gairebé un principiant i, tal com ho havia plantejat, semblava que la nova missió fos més aviat un desterrament o un càstig, no pas una recompensa.

Hi havia massa coses que no entenia. I quan no entenia alguna cosa…, l’Axlin sentia la necessitat d’investigar-la fins a trobar les respostes que cercava.

A més, si tenia la ment ocupada, podria intentar ignorar la tristor i la impotència que se li havien instal·lat al cor, que li feien un nus a la gola i li humitejaven els ulls. Va serrar les dents. No pensava tornar a plorar. No mentre hi hagués alguna possibilitat, encara que fos remota, de reunir-se de nou amb el Xein en un futur. Encara que ell hagués jurat la nit anterior que aquell havia estat l’últim petó, encara que el seu cor bategués per la Rox. L’únic que l’Axlin sabia era que l’havia de salvar, no tan sols dels monstres, sinó de la por i l’angoixa que el torturaven per dins.

«Ho he de saber. Ho he de saber», es repetia interiorment.

La Rox s’havia acomiadat de l’Aldrix a la ciutat vella i s’encaminava al quarter per gaudir del seu torn lliure quan va sentir que algú la cridava. Es va girar i va veure l’Axlin travessant el carrer per reunir-se amb ella.

Es va aturar a mirar-la intrigada. Era poc probable que volgués tornar a parlar de la mort del Bròxnan de Galuxen, o sigui que va suposar que es tractaria del Xein. Es va preguntar si es devia haver assabentat que ell havia tornat a la Ciutadella.

—Axlin —va dir quan la noia es va aturar al seu costat panteixant—. Què passa?

Es va fixar en la ballesta que li penjava del maluc, però va optar per no comentar res.

—Has… has vist el Xein? —li va preguntar l’Axlin.

La Guardiana es va encarcarar.

—No —va respondre amb una certa brusquedat.

No l’havia tornat a veure des que els havien castigat per aquell petó. I probablement no es tornarien a trobar en molt de temps, si és que ho feien alguna vegada.

Però l’Axlin no ho sabia, ni tenia la culpa del que havia passat entre tots dos.

—Ha tornat a la Ciutadella —va afegir en un to de veu més amable—, però encara no hem coincidit, i és poc probable que ho tornem a fer abans no se’n vagi de nou.

L’Axlin se la va quedar mirant.

—Com… pots estar tan tranquil·la?

—Perdona?

—L’han enviat al front oriental. Que t’és igual?

La Rox es va quedar glaçada.

—No és possible —va murmurar—. Només hi envien els Guardians amb experiència. El Xein és massa jove i…

—Què hi ha allà? Per què és tan perillós? —va continuar preguntant l’Axlin—. Hi ha monstres que no apareixen als bestiaris?

La Rox va fer una pausa abans de contestar:

—Sí que hi apareixen, als bestiaris, almenys als que jo he vist. Potser la Guàrdia no els comparteix amb la gent corrent, perquè no són la classe de monstres que et pots trobar als camins o a les aldees.

—Ah, no? —va exclamar l’Axlin molt interessada de cop i volta—. I com són?

La Guardiana no va respondre la pregunta.

—Què et fa pensar que han enviat el Xein al front oriental? —va plantejar la Rox, clavant els ulls de plata en l’Axlin—. Qui t’ho ha dit?

—El mateix Xein. —La noia va aguantar la mirada de la Guardiana sense pestanyejar—. Em va venir a veure ahir a la nit.

La Rox va negar amb el cap.

—Els Guardians no ens podem relacionar amb les persones corrents, Axlin. No fins al punt de fer-los… visites nocturnes.

—Estava molt malament. No semblava ell.

La Rox va mig aclucar els ulls.

—Explica’t.

L’Axlin va dubtar un moment. Pel que ella en sabia, la Rox i el Xein havien mantingut algun tipus de relació… prou íntima perquè els seus superiors haguessin decidir sancionar-los. Potser no era prudent repetir davant d’ella les paraules apassionades que el Xein li havia adreçat la nit abans. I molt menys parlar-li del petó que s’havien fet.

—Em va dir que volia acomiadar-se —va respondre amb precaució—. Que no ens tornaríem a veure mai més. I que, si per alguna raó jo un dia creia que el tornava a veure…, n’havia de desconfiar.

La Rox va alçar una cella.

—Desconfiar?

—Sobretot si es mostrava… afectuós amb mi. Perquè no seria ell mateix, sinó una altra persona.

La Guardiana va girar els ulls en blanc.

—Oh, per tots els déus —va remugar amb exasperació—. No em puc creure que encara doni voltes a la mateixa història. Escolta, Axlin, no sé… —Es va interrompre en adonar-se que ella la mirava amb els ulls esbatanats—. Què passa?

—Què acabes de dir? —va preguntar la noia.

—A què et refereixes?

—Has anomenat els déus. —La Rox va parpellejar desconcertada—. Has sentit a parlar d’ells? Saps què són?

—Només és una expressió —va respondre la Guardiana, perplexa—. Sempre la deien a l’aldea on vaig néixer. No sé què significa. En realitat, no té importància. —Va arronsar les espatlles—. Alguns costums són difícils d’oblidar.

—Vas néixer en una aldea… on anomenaven sovint els déus? —L’Axlin se’n va voler assegurar.

—Els Guardians no hem d’evocar la nostra vida anterior —li va recordar la Rox—. No contestaré aquest tipus de preguntes. I ara, si em perdones, he de tornar al quarter.

Va fer mitja volta per anar-se’n.

—És curiós —va dir l’Axlin darrere seu—. Precisament ahir un amic em va explicar que fa anys va estar en una aldea on naixien molts nens amb els ulls platejats… com els teus. —La Rox es va aturar en sec—. Allà creien que aquells nadons eren fills d’una criatura que ningú podia veure. Deien que era un déu.

La Guardiana es va girar cap a la noia, que va retrocedir en veure l’expressió sobtadament inflexible que mostrava el seu rostre.

—On ho has sentit, això?

—M’ho va explicar un quincallaire. —L’Axlin va encreuar els braços—. Saps de quina aldea et parlo?

—Un déu és una criatura que ningú pot veure? —va continuar interrogant la Rox, sense contestar la pregunta.

—No sé què és un déu. Per què t’interessa tant? Has dit que només era una expressió, no?

La Guardiana va fer un pas enrere sorruda i va moure el cap sense dir res.

—Vols esbrinar més coses? —va preguntar l’Axlin en veure que es disposava a anar-se’n de nou—. Potser no caldrà que vagis gaire lluny per trobar respostes —va concloure assenyalant l’edifici de l’altre costat del carrer.

La Rox va contemplar la biblioteca un instant i després va tornar a mirar l’Axlin.

—D’acord —va accedir—, però que sigui ràpid.