Marion als setanta-sis

Maple Lane està resseguida en la meitat de la seva longitud per dotzenes d’aurons molt vells. Hi ha uns quants arbres diferents —un roure o dos, algunes pereres de Bradford decoratives— barrejats amb els aurons. Si es ve de l’est, la primera impressió que es té és favorable. Maple Lane sembla un carrer ben ombrejat, típic de poble.

Hi ha cotxes aparcats als caminets de les cases —alguns residents aparquen el cotxe al carrer, a sota dels arbres— i la presència de mainada és indicada per alguna bicicleta o algun tricicle o algun monopatí esporàdic. Tot denota una població de classe mitjana prou acomodada, encara que no excessivament afluent. Els gossos, per desgràcia, parlen sols; i ben fort. De fet, els gossos vigilen el cor del barri d’Eddie O’Hare amb unes ànsies protectores que donarien a entendre al visitant o al vianant ocasional que aquelles cases tan modestes són molt més farcides de riqueses del que sembla a primera vista.

Si seguim Maple Lane cap a l’oest, Chester Street trenca cap al sud i revela més cases agradables, ombrejades amb molt d’encant. Però llavors, gairebé al bell mig del carrer —en aquell punt en el qual Corwith Avenue també enfila cap al sud, cap a Main Street— tot l’aspecte de Maple Lane canvia de sobte.

La banda nord del carrer es converteix en una àrea totalment comercial. Des del porxo d’Eddie són visibles una botiga NAPA de recanvis de cotxes i un concessionari de tractors John Deere; els dos negocis comparteixen un edifici llarg i lleig, amb la generosa manca d’encant d’un cobert on es guarden les eines. També hi ha Gregory Electric, en un edifici de fusta força menys ofensiu, i Iron Horse Graphics, que ocupa una estructura moderna força atractiva. El petit edifici de maó (on trobem Battle Iron and Bronze) és declaradament bonic, tret que al seu davant (al davant de tots aquests edificis) hi ha una zona contínua d’aparcament, molt deixada, que consisteix només en un terra de grava. I al darrere d’aquests edificis comercials hi ha, finalment, la característica definitòria de Maple Lane: les vies del Ferrocarril de Long Island, que van paral·leles al carrer i són a quatre passes de la banda nord.

En un terreny sense edificar, hi ha apilonat de manera aparentment inestable un munt de vies, i a l’altra banda del munt de vies hi ha piles de sorra, de terra i de grava; és l’àrea de magatzem de l’empresa Hamptons Materials, Inc., cosa que proclama un rètol molt prominent.

A la banda sud de Maple Lane només hi ha unes quantes cases particulars encabides entre altres propietats comercials, que inclouen l’oficina del Hampton Tank and Gas Service. Després, la banda sud del carrer s’ensorra del tot. Hi ha uns quants matolls miserables, terra, més grava i —sobretot els mesos d’estiu o els caps de setmana— una filera de cotxes aparcats en angle recte amb el carrer. Encara que rarament, és possible que la filera de cotxes s’allargui cent metres o més, però ara —una nit desolada de diumenge, al final del cap de setmana llarg d’Acció de Gràcies— només n’hi ha uns quants. Sembla gairebé una exposició abandonada de cotxes de segona mà. De tota manera, quan no hi ha cotxes, la zona d’aparcament es veu pitjor que abandonada; es veu irrecuperable. I encara més per la seva proximitat a la trista estructura que hi ha a la banda nord, a l’extrem més pobre del carrer: el residu abans mencionat de l’antiga estació de tren de Bridgehampton.

Els fonaments estan esquerdats. Hi ha dos coberts petits, prefabricats, burletes, que substitueixen l’antic edifici de l’estació. Hi ha dos bancs. (Aquesta nit freda i humida de diumenge, a final de novembre, ningú no seu en cap dels dos bancs). Una tanca de troanella mal cuidada s’ha plantat en un esforç vergonyós de dissimular la degeneració d’aquell ferrocarril, antigament pròsper. Les restes solitàries de l’estació, un telèfon desprotegit, i una plataforma enquitranada que acompanya cinquanta metres de vies… ve’t aquí el que ha de passar per estació de tren en un poble amb una població majoritàriament acomodada com Bridgehampton.

En aquest extrem tronat de Maple Lane, la superfície del carrer és de quitrà apedaçat que s’ha abocat al damunt del formigó original. Les vores són plenes de grava i estan mal definides; no hi ha voreres. I en aquella nit de novembre en particular, no hi ha trànsit. A Maple Lane no es dóna gaire sovint una afluència problemàtica de cotxes, i quan es dóna no dura gaire, no tan sols perquè el poble de Bridgehampton rep les atencions d’una quantitat sorprenentment petita de trens de passatgers, sinó també perquè els trens són tots unes relíquies, brutes de cendra. Els passatgers han de desembarcar a l’antiga: és a dir, han de baixar els quatre esglaons rovellats que hi ha a l’extrem de cada vagó.

Ruth Cole, i la majoria de viatgers que anaven i venien de Nova York amb uns ingressos equiparables als de Ruth, mai no agafava el tren; igual que Ruth, agafaven l’autocar. Eddie, tot i que de cap manera tenia uns ingressos equiparables als de Ruth, normalment també agafava l’autocar per anar i tornar de Nova York.

A Bridgehampton, no arriben a mitja dotzena els taxis que esperen l’arribada d’aquells trens amb possibilitat de portar més d’un o dos passatgers hipotètics, com per exemple el Cannonball Express del divendres a la nit, que arriba a les 6.07 en punt (després d’haver sortit de Penn Station a les 4.01). Però, en general, la banda oest de Maple Lane és un lloc tronat, trist i desert. Els cotxes i taxis que enfilen cap a l’est pel mateix carrer, o cap al sud per Corwith Avenue, després de la breu aparició d’un tren a l’andana de l’estació, sembla que tenen molta pressa per fotre el camp d’allà.

¿És gens estrany que Eddie O’Hare també volgués fotre el camp?

De totes les nits de diumenge de l’any —als Hamptons, sobretot—, la nit de diumenge que marca el punt final del cap de setmana llarg d’Acció de Gràcies és probablement la més solitària. Fins i tot Harry Hoekstra, que tenia tota la raó del món per ser feliç, en podia notar la solitud. A un quart de dotze d’aquella nit de diumenge, Harry gaudia d’un dels seus passatemps preferits, descobert feia ben poc. L’agent de policia retirat pixava a la gespa, a la banda de darrere de la casa de Sagaponack de Ruth. L’antic sergent Hoekstra havia vist diverses prostitutes de carrer i drogoaddictes pixant als carrers del barri xino; però fins que no havia experimentat els boscos i camps de Vermont, i les gespes de Long Island, Harry no havia sabut fins a quin punt podia resultar satisfactori un acte urinari a l’aire lliure.

—¿Ja tornes a pixar a fora, Harry? —va preguntar Ruth.

—Estic mirant les estrelles —va mentir Harry.

No hi havia estrelles. Encara que havia deixat de ploure, el cel era negre i l’aire s’havia refredat molt. La tempesta s’havia endinsat a l’oceà, però el vent del nord-oest era cru; encara que aquell vent portés un canvi de temps, el cel havia quedat igual de tapat. Era una nit terrible, ningú no ho hauria discutit. La resplendor esmorteïda que es veia a l’horitzó nord era provocada pels llums dels cotxes que s’enduien cap a casa els pocs novaiorquesos que encara no havien tornat a Nova York; per la carretera de Montauk, fins i tot en el carril en direcció oest, hi circulava una quantitat notablement minsa de cotxes, per ser una nit de diumenge. El mal temps havia fet tornar tothom abans d’hora. La pluja és el millor policia, va recordar Harry.

I llavors el xiulet del tren va deixar sentir el seu plany. Era el xiulet del de les 11.17 cap a l’est, l’últim tren de la nit. Harry va tenir un calfred i va tornar a entrar dins de la casa.

Era per culpa del de les 11.17 cap a l’est que Eddie O’Hare encara no se n’havia anat al llit; l’havia esperat despert perquè no podia suportar estar-se ajagut i desvetllat al llit, que tremolava violentament quan arribava el tren i quan tornava a anar-se’n. Eddie sempre se n’anava a dormir després del de les 11.17 cap a l’est.

Com que ja no plovia, Eddie s’havia abrigat i s’estava a fora, al porxo. L’arribada del de les 11.17 va atreure l’atenció cacofònica dels gossos del barri, però no va passar ni un sol cotxe. ¿Qui podia agafar un tren cap als Hamptons l’última nit del cap de setmana d’Acció de Gràcies? Ningú, va pensar Eddie, tot i que va sentir un cotxe que sortia de la zona d’aparcament a l’extrem oest de Maple Lane; va enfilar cap a Butter Lane, no va passar per davant de casa d’Eddie.

Eddie no es va moure del porxo, i va escoltar com s’allunyava el tren. Quan els gossos van deixar de lladrar i el tren ja no se sentia, va provar de gaudir d’aquella breu tranquil·litat, d’aquella quietud inusual.

El vent del nord-oest portava definitivament l’hivern. L’aire fred bufava al damunt de les basses d’aigua, més calenta, que esquitxaven Maple Lane. Entremig de la boira resultant, Eddie va sentir tot d’una el xerric d’unes rodes, com les rodes d’un camió de joguina, amb prou feines es podien sentir, tot i que ja havien cridat l’atenció d’un o dos gossos.

Una dona s’obria pas entre la boira. Al seu darrere, arrossegava una d’aquelles maletes que es veuen sovint als aeroports, una maleta amb rodes. Per culpa de la superfície fragmentada del carrer —el paviment esquerdat, la grava de les vores i, no cal ni dir-ho, les basses—, la dona s’havia de barallar amb la maleta, que estava més ben equipada per sobreviure als aeroports que no pas a la banda dolenta de Maple Lane.

Sota la foscor i la boira, la dona no semblava tenir una edat definida. Tenia una alçada per damunt de la mitjana, era molt prima, però no semblava pas fràgil; fins i tot amb una gavardina sense forma, amb la qual s’havia abrigat tant com havia pogut per combatre el fred, es notava que el seu cos encara tenia una bona figura. No s’assemblava en absolut al cos d’una dona vella, encara que Eddie s’havia començat a adonar que era una dona gran; preciosa, això sí.

Sense saber si la dona el veia al porxo, a les fosques —i per tant, amb la màxima delicadesa per estalviar-li un ensurt—, Eddie va dir:

—Perdoni, ¿que puc ajudar-la?

—Hola, Eddie —va dir Marion—. Sí, i tant que em pots ajudar. He pensat des de fa molt de temps que m’agradaria moltíssim que m’ajudessis…

¿De què van parlar, després de trenta-set anys? (Si us hagués passat a vosaltres, ¿de què hauríeu parlat primer?).

—La pena es pot encomanar, Eddie —li va dir Marion, mentre ell li agafava la gavardina i la penjava a l’armari de l’entradeta. La casa només tenia dos dormitoris. L’única habitació de convidats que hi havia era petita i poc ventilada, al capdamunt de les escales, a tocar de l’altra habitació igual de petita que Eddie feia servir de despatx. El dormitori principal era a baix; es podia veure des de la sala d’estar, on Marion seia al sofà.

Quan Eddie va començar a pujar cap a dalt amb la seva maleta, Marion el va aturar dient-li:

—Dormiré amb tu, Eddie… si no et fa res. No m’agraden gaire, les escales.

—És clar que no em fa res —li va dir Eddie, que es va endur la maleta cap al seu dormitori.

—La pena s’encomana —va tornar a començar Marion—. No et volia encomanar la meva pena, Eddie. No la volia encomanar de cap manera a la Ruth.

¿Hi havia hagut altres joves en la seva vida? No podem culpar Eddie per preguntar-l’hi. Els joves sempre s’havien sentit atrets per Marion. Però ¿quin d’ells hauria igualat el record d’aquells dos joves que ella havia perdut? Cap jove no havia ni tan sols igualat el record que tenia d’Eddie! El que Marion havia començat amb Eddie, havia acabat amb ell.

Tampoc no podem culpar Eddie per preguntar si havia conegut algun home madur. (Al capdavall, aquesta mena d’atracció li era molt més familiar). Però quan Marion havia acceptat la companyia d’homes madurs —vidus, sobretot, però divorciats i solters intrèpids també— havia descobert que fins i tot els homes madurs troben insuficient la mera «companyia»; evidentment, ells també havien volgut sexe. I Marion no volia sexe; després d’Eddie, de debò, que no n’havia volgut.

—No dic pas que amb seixanta vegades en tingués prou —li va dir—, però el cas és que vas deixar el llistó molt alt.

Al començament, Eddie es va pensar que havia estat la feliç notícia de la segona boda de Ruth, el que finalment havia fet sortir Marion del Canadà, però encara que a Marion li va agradar molt assabentar-se de la bona fortuna de la seva filla, va confessar a Eddie que no havia sentit ni una paraula sobre Harry Hoekstra fins que Eddie l’hi havia mencionat.

Evidentment, llavors Eddie va preguntar a Marion per què havia tornat als Hamptons precisament ara. Quan Eddie va pensar en totes les vegades que ell i Ruth havien mig esperat que Marion fes acte de presència… ¿per què ara, doncs?

—Vaig sentir a dir que la casa estava en venda —li va confessar Marion—. No era pas de la casa, que vaig haver de fugir… ni tampoc de tu, Eddie.

S’havia tret les sabates, que eren molles, i a través de la mitja, d’un color torrat pàl·lid, se li veien les ungles dels peus, pintades del mateix color rosa encès que les roses de platja que creixien salvatges al darrere de la propietat a Southampton de la temuda senyora Vaughn.

—La teva antiga casa és una casa molt cara, avui en dia —va aventurar-se a dir Eddie. No es va veure capaç de mencionar la quantitat exacta que en demanava Ruth.

Com sempre, l’encantava la roba que vestia Marion. Duia una faldilla llarga, d’un color gris carbó fosc, i un jersei de caixmir amb el coll pla d’un taronja pastel gairebé tropical, similar a aquell jersei rosa de caixmir que duia la primera vegada que Eddie va veure-la; el jersei que tant l’havia obsessionat, fins que la seva mare va regalar-lo a alguna esposa de la facultat d’Exeter.

—¿Quant val, la casa? —li va preguntar Marion.

Quan Eddie l’hi va dir, Marion va sospirar. Feia massa temps que no trepitjava els Hamptons; no tenia ni idea de fins a quin punt havia prosperat el mercat immobiliari.

—He fet força diners —va dir Marion—. N’he fet més dels que mereixo, tenint en compte el que he escrit. Però no n’he fet pas tants.

—Jo no he fet gens de diners amb els meus llibres —va reconèixer Eddie—, però puc vendre aquesta casa de seguida que vulgui. —Marion, educadament, s’havia esforçat per no mirar-se gaire de prop el lloc que l’envoltava. (Maple Lane era Maple Lane, i els anys de lloguer als estius havien fet pagar el seu preu a l’interior de la casa, també).

Marion tenia encreuades les cames llargues i encara ben moldejades; seia al sofà amb un posat gairebé estudiat. La bufanda, molt bonica, del color gris perla d’una ostra, li separava perfectament els pits, que Eddie va poder veure que estaven tan ben formats com sempre. (Potser eren els sostenidors).

Eddie va respirar fondo abans de llençar-se a dir el que volia.

—¿I si ens partim tu i jo la casa de Ruth, al cinquanta per cent? De fet —va afegir ràpidament—, si tu et pots permetre de pagar dues terceres parts, em sembla que a mi una tercera part em resultaria força més realista que no pas la meitat.

—Em puc permetre dues terceres parts —li va dir Marion—. I a més, algun dia em moriré i et deixaré, Eddie. I llavors, també et deixaré les meves dues terceres parts!

—No et deus pas estar morint, ara, ¿no? —li va preguntar Eddie; perquè li va entrar pànic tan bon punt se li va acudir la possibilitat que fos una mort imminent, allò que hagués fet tornar Marion, només per dir adéu.

—Déu meu, no! Estic bé. Si més no, no m’estic pas morint de res, que jo sàpiga, només de vella…

Aquesta va ser la seva conversa inevitable; Eddie ja l’havia previst. Al capdavall, havia escrit aquesta conversa tantes vegades que se sabia els diàlegs de memòria. I Marion s’havia llegit tots els seus llibres; sabia què deia el personatge de l’home més jove a la dona gran en totes les novel·les d’Eddie O’Hare. L’home més jove era eternament conciliador.

—No ets pas vella, no pas per mi —va començar a dir Eddie. Havia estat molts anys (i cinc llibres!) assajant aquell moment. Però encara se sentia neguitós.

—Hauràs de tenir cura de mi, potser més aviat del que et penses —va advertir-lo Marion.

Però feia trenta-set anys que Eddie tenia l’esperança que Marion li deixés tenir cura d’ella. Si Eddie se sentia astorat, era només perquè ho havia encertat des del començament; ho havia encertat, quan s’havia enamorat de Marion. Ara havia de confiar que ella hagués tornat al seu costat tan aviat com havia pogut. Tant era, que haguessin passat trenta-set anys. Potser havia necessitat tot aquest temps per fer les paus amb el seu dolor per la mort de Thomas i Timothy; per no dir res de fer les paus amb el possible fantasma que Ted sens dubte havia conjurat, només per perseguir-la.

Tenia al davant una dona sencera; perquè, fidel al seu caràcter, Marion havia ofert a Eddie tota la seva vida, perquè ell s’hi enfrontés i l’estimés. ¿Hi havia algú més capacitat per a aquella tasca? L’escriptor de cinquanta-tres anys se l’havia estimada en el sentit literal i en el sentit literari durant quatre dècades!

No podem culpar Marion per voler explicar a Eddie totes les hores del dia i de la setmana que havia defugit. Per exemple, l’hora de sortida d’escola de la mainada; i també les hores de visita dels museus, i dels zoològics. I els parcs sempre que fes un temps decent, quan era segur que la mainada hi seria amb les seves mainaderes o amb els seus pares; i els partits de bàsquet que es jugaven de dia; i les compres nadalenques, també.

¿Què s’havia deixat? Els llocs d’estiueig o de vacances d’hivern, els primers dies càlids de la primavera, els últims dies càlids de la tardor; i tots els Halloweens, és clar. I en la seva llista de coses que no havia de fer mai: mai no sortia a esmorzar, mai no havia tornat a menjar gelat… Marion sempre era la dona ben vestida que menjava sola al restaurant; demanava taula sempre just abans no tanquessin la cuina. Es feia servir el vi per copes i feia els àpats amb una novel·la.

—No suporto haver de menjar sol —es va plànyer Eddie.

—Menjar amb una novel·la no és pas menjar sol, Eddie… estic una mica avergonyida de tu —li va dir Marion.

Ell no va poder evitar de preguntar-li si mai no havia tingut ganes d’agafar el telèfon.

—Massa vegades; n’he perdut el compte —va respondre ella.

I mai no havia esperat guanyar-se modestament la vida amb els seus llibres.

—Eren pura teràpia —va dir. Abans dels llibres, havia obtingut de Ted el que el seu advocat havia exigit: prou diners per anar fent. L’única cosa que Ted volia a canvi era que li deixés Ruth per a ell sol.

Quan Ted va morir, la temptació de trucar va ser massa forta. Marion es va fer desconnectar el telèfon.

—Vaig renunciar al telèfon —va dir a Eddie—. No va ser pas més dur que renunciar als caps de setmana. —Havia renunciat a sortir els caps de setmana molt abans de renunciar al telèfon. (Massa mainada). I sempre que viatjava, mirava d’arribar als llocs quan ja era fosc; fins i tot a Maple Lane.

Marion volia beure alguna cosa abans d’anar a dormir. I no volia pas una Diet Coke; Eddie en tenia una llauna a la mà, encara que la llauna ja era buida. Hi havia una ampolla oberta de vi blanc a la nevera d’Eddie, i tres ampolles de cervesa (per si de cas algú es deixava caure per la casa). També hi havia una ampolla d’alguna cosa millor, un whisky de malta escocès, que Eddie guardava a l’armari de sota la pica de la cuina; per als seus convidats més ben considerats, i per a la seva ocasional companyia femenina. La primera i última vegada que havia tastat un licor d’aquella qualitat havia estat a casa de Ruth, a Sagaponack, després del funeral de Ted; en aquella ocasió, havia quedat sorprès per haver-ho trobat tan bo. (També tenia una mica de ginebra a mà, encara que l’olor de la ginebra li feia venir basques).

En qualsevol cas —en una copa de vi, que era l’única peça de cristalleria que tenia— Eddie va oferir a Marion una copa de whisky de malta. Fins i tot ell en va beure. Llavors, mentre Marion utilitzava primer el lavabo i es preparava per ficar-se al llit, Eddie va rentar escrupolosament les dues copes amb aigua calenta i sabó (abans de desar-les, amb gran redundància, a dins del rentaplats).

Marion, amb una combinació de color d’ivori, amb els cabells deixats anar —li arribaven fins a les espatlles, i eren d’un color gris més blanc que no pas els d’Eddie— va sorprendre’l a la cuina quan li va passar els braços per la cintura i el va abraçar mentre ell li donava l’esquena.

Durant una estona, aquesta va ser la casta posició que van mantenir al llit d’Eddie, abans que Marion permetés que la seva mà llisqués fins a trobar l’erecció d’Eddie.

—Encara ets un vailet! —va xiuxiuejar, mentre tenia a la mà allò que Penny Pierce havia anomenat feia temps un «penis intrèpid»; temps enrere, Penny també havia fet referència a la seva «polla heroica». Marion mai no hauria estat tan ximple ni tan vulgar.

Llavors Eddie va girar-se i es van donar la cara, i Eddie va recolzar el cap, com havia fet tants anys enrere, al damunt dels pits de Marion; ella li va passar les mans pels cabells mentre l’abraçava. D’aquesta manera es van adormir, fins que el tren de la 1.26 cap a l’oest va despertar-los.

—Déu del cel! —va cridar Marion, perquè el tren de matinada cap a l’oest era segurament el més escandalós de tots els trens. No tan sols perquè era molt probable que a la una i vint-i-sis de la matinada la gent tingués el son molt ben agafat, sinó també perquè aquell tren anava en direcció oest i passava per casa d’Eddie abans d’arribar a l’estació. No tan sols tremolava el llit i se sentia el terrabastall del tren; també se sentia el grinyol dels frens.

—Només és un tren —va tranquil·litzar Eddie a Marion, mentre l’abraçava. ¿I què, que els pits se li hagin arrugat i li hagin caigut? Només li han caigut una mica! Com a mínim, encara tenia pits, i eren suaus i càlids.

—¿Com pot ser que et donin ni cinc cèntims per aquesta casa, Eddie? ¿Estàs segur que te la pots vendre? —va preguntar Marion.

—Això són els Hamptons —li va recordar Eddie—. Aquí pots vendre qualsevol cosa.

En la foscor de la nit, ara que tornaven a estar ben desperts, les pors de Marion sobre Ruth van ressorgir.

—¿M’odia, la Ruth? —va preguntar a Eddie—. Li he donat totes les raons possibles…

—No em penso pas que la Ruth t’odiï —va dir ell—. Em sembla que només està enrabiada amb tu.

—Si és ràbia, no passa res —va dir Marion—. La ràbia es pot superar molt més fàcilment que moltes altres coses. Però ¿i si la Ruth no ens vol vendre la casa?

—Això són els Hamptons —va tornar a dir Eddie—. Tant és qui sigui ella i qui siguis tu, la Ruth encara busca un comprador.

—¿Ronco, Eddie? —li va preguntar Marion, aparentment per cap raó.

—No pas encara, que jo hagi sentit —li va dir ell.

—Si ho faig, digue-m’ho… no, si ho faig clava’m un cop de peu. No he tingut ningú que em pogués dir si ronco o no ronco —li va recordar Marion.

Marion roncava. Evidentment, Eddie mai no li ho diria, ni li clavaria cops de peu. Va dormir com un àngel tot i els roncs, fins que el tren de les 3.22 cap a l’est els va tornar a despertar a tots dos.

—Déu meu Senyor, si la Ruth no ens vol vendre la casa, et portaré a Toronto. Et portaré a quasevol lloc, però et trauré d’aquí —va dir Marion—. Ni l’amor no em podria retenir aquí, Eddie. ¿Com ho pots suportar?

—Sempre he tingut el cap en una altra banda —va confessar ell—. Fins ara. —Estava astorat que l’aroma de Marion, mentre tenia el cap al damunt dels seus pits, fos la mateixa que recordava d’abans; l’aroma que feia temps que s’havia evaporat del jersei rosa de caixmir perdut, l’aroma que es va conservar en la seva roba interior, que ell s’havia endut a la universitat.

Tornaven a estar ben adormits quan el tren de les 6.12 cap a l’oest va despertar-los.

—Aquest anava cap a l’oest, ¿oi que sí? —va preguntar Marion.

—Això mateix. Es nota pels frens.

Després del de les 6.12, van fer l’amor amb molt de compte. S’havien tornat a adormir quan el de les 10.21 cap a l’est va desitjar-los un bon dia; assolellat, fred, i amb el cel clar i net.

Era dilluns. Ruth i Harry tenien feta una reserva per al ferri de dimarts al matí que sortia d’Orient Point. L’agent de la propietat immobiliària —aquella dona rodanxona que plorava amb facilitat els seus fracassos— deixaria entrar l’equip de mudances i tancaria després la casa de Sagaponack quan Ruth i Harry i Graham ja fossin a Vermont.

—És ara o mai —va dir Eddie a Marion mentre esmorzaven—. Demà ja no hi seran. —Es va adonar que Marion estava nerviosa; va tardar massa temps a vestir-se.

—¿A qui s’assembla? —va preguntar Marion a Eddie, que va entendre-la malament; es va pensar que preguntava a qui s’assemblava Harry, però Marion preguntava a qui s’assemblava Graham. Eddie havia entès que Marion tenia por de veure Ruth, però Marion també tenia por de veure Graham.

Per sort (pensava Eddie), Graham s’havia estalviat l’aparença de llop d’Allan; el noi s’assemblava, sens dubte, a Ruth.

—En Graham s’assembla a la seva mare —va dir Eddie, però Marion tampoc no volia saber això. Volia saber a quin dels seus nens s’assemblava Graham, o si no s’assemblava a cap dels dos. Marion no tenia por de veure Graham; tenia por de veure una reencarnació de Thomas o de Timothy.

El dolor pels fills perduts no mor mai; és un dolor que només s’ablaneix una mica. I només quan ha passat molt de temps.

—Sisplau, sigues més específic, Eddie. ¿A qui diries que s’assembla més, en Graham, a en Thomas o a en Timothy? Haig d’estar preparada —va dir Marion.

Eddie hauria volgut dir que Graham no s’assemblava ni a Thomas ni a Timothy, però Eddie recordava millor les fotografies dels germans morts de Ruth que no pas la mateixa Ruth. En la cara rodona de Graham, i en els seus ulls foscos i espaiats, hi havia una expressió infantil de meravella i expectativa que el fill més petit de Marion també havia reflectit.

—En Graham s’assembla a en Timothy —va reconèixer Eddie.

—Només una mica, m’imagino —va dir Marion, però Eddie sabia que allò era una altra pregunta.

—No, molt. S’assembla molt a en Timothy —li va dir Eddie.

Aquell matí, Marion havia triat la mateixa faldilla grisa i llarga de la nit abans, però s’havia decidit per un jersei de caixmir diferent, de coll alt; era de color borgonya, i en comptes de mocador, duia només un collaret senzill, una cadena prima de platí amb un únic safir blau brillant que feia joc amb els seus ulls.

Primer s’havia recollit els cabells; ara se’ls va escampar al damunt de les espatlles, amb una diadema de carei perquè no li anessin a la cara. (Era un dia de força vent, fred però molt bonic). Quan li va semblar que ja estava preparada per a la trobada, Marion va decidir de no posar-se abric.

—Estic segura que no ens haurem d’esperar gaire estona a fora —va dir.

Eddie va provar de distreure-la davant de l’enormitat de la trobada, discutint les remodelacions que podien fer a la casa.

—Com que no t’agraden les escales, podríem convertir l’antic taller d’en Ted en un dormitori de planta baixa —va començar a dir Eddie—. El bany del vestíbul es podria engrandir, i si convertim la porta de la cuina en la porta principal, llavors el dormitori de la planta baixa resultaria força recollit. —Hauria volgut continuar parlant, fer qualsevol cosa per distreure-la i que no s’imaginés fins a quin punt es devia assemblar Graham a Timothy.

—Entre pujar escales i haver de dormir al teòric taller d’en Ted… m’ho hauré de rumiar —li va dir Marion—. Amb el temps, potser serà com un triomf personal, dormir a la mateixa habitació on el meu antic marit va seduir tantes dones desgraciades… i on les va dibuixar i fotografiar. La veritat és que potser em resultaria molt agradable, ara que hi penso. —Tot d’una, a Marion li va començar a agradar la idea—. Ser estimada en aquella habitació… i fins i tot, després, ser vetllada en aquella habitació. Sí, ¿per què no? Fins i tot morir en aquella habitació ja m’estaria bé. Però ¿què en faríem, d’aquell coi de pista d’esquaix? —va preguntar.

Marion no sabia que Ruth ja havia reconvertit el pis de dalt del graner; Marion tampoc no sabia que era el lloc on Ted havia mort. Només sabia que s’havia suïcidat al graner, asfixiat pel monòxid de carboni; sempre s’havia pensat que ho havia fet a dins del cotxe, i no pas en aquell coi de pista d’esquaix.

Aquests i altres detalls trivials van entretenir Eddie i Marion mentre tombaven per Ocean Road, a Bridgehampton; van agafar Sagaponack Road fins a Sagg Main Street. Era gairebé migdia, i el sol queia al damunt de la pell clara de Marion, que encara era tan llisa que semblava increïble; el sol va fer que es posés la mà al front per protegir-se els ulls, abans que Eddie allargués la mà i abaixés la visera. L’hexàgon groc brillant de llum incalculable resplendia com un far al seu ull dret; amb el sol, aquella taca d’or convertia l’ull blau en verd, i Eddie va saber llavors que mai més no se separaria d’ella.

—Fins que la mort ens separi, Marion —va dir.

—Jo pensava el mateix —li va dir Marion. Va posar-li la mà prima al damunt de la cuixa, i va deixar-la allà mentre Eddie deixava Sagg Main enrere i trencava per Parsonage Lane.

—Déu del cel! —va dir Marion—. Mira quantes cases noves!

Moltes de les cases no eren pas gaire «noves», però Eddie no es podia imaginar la quantitat de cases noves que s’havien construït a Parsonage Lane des del 1958. I quan Eddie va aturar el cotxe al caminet de la casa de Ruth, Marion va quedar astorada de veure l’enorme tanca de troanella; s’alçava al darrere de la casa i envoltava la piscina, que ella no podia veure des del caminet però que va imaginar immediatament que era allà.

—El malparit hi va fer una piscina, ¿oi que sí? —va preguntar a Eddie.

—De fet, la piscina està molt bé… no té trampolí.

—I també hi deu haver una dutxa exterior, és clar —va suposar Marion. La mà que tenia al damunt de la cuixa d’Eddie li tremolava.

—Tot anirà bé —li va assegurar ell—. T’estimo, Marion.

Marion va esperar asseguda al seient de l’acompanyant que Eddie li obrís la porta del cotxe; com que s’havia llegit tots els seus llibres, sabia que aquella era la mena de cosa que a Eddie li agradava fer.

Un home atractiu però d’aspecte tosc estellava fusta a tocar de la porta de la cuina.

—Déu del cel, sembla molt fort! —va dir Marion, mentre sortia del cotxe i agafava Eddie de bracet—. ¿És el policia de la Ruth? ¿Com es diu?

—Harry —li va recordar Eddie.

—Ah, sí… Harry. No sembla gaire holandès, però provaré de recordar-me’n. ¿I com es diu el nen? És el meu nét, i no puc ni recordar com es diu! —va exclamar Marion.

—Es diu Graham —li va dir Eddie.

—Sí, Graham… és clar. —Al rostre encara exquisit de Marion, que estava esculpit amb la mateixa monumentalitat que una estàtua grecoromana, hi havia una expressió de dolor inestimable. Eddie sabia quina fotografia devia recordar Marion. Timothy als quatre anys, a la taula desfeta del sopar d’Acció de Gràcies, amb una cuixa d’indiot intacta a la mà, mentre se la mirava amb una desconfiança que només era comparable amb la sospita que Graham tenia escrita a la cara quan Harry havia presentat a taula el seu indiot rostit, feia escassament quatre dies.

En l’expressió innocent de Timothy, no hi havia res que insinués ni remotament de quina manera moriria el nen onze anys després; per no dir res del fet que, quan va morir, Timothy va ser separat de la seva cama, cosa que la seva mare va descobrir quan va provar de collir de terra la sabata del seu fill mort.

—Anem, Marion —va xiuxiuejar Eddie—. A fora fa fred. Entrem a dins, i veurem tothom.

Eddie va saludar amb la mà l’holandès, que de seguida li va tornar la salutació. Harry, llavors, va dubtar. L’expolicia no va reconèixer Marion, és clar, però havia sentit tot el que calia sobre la reputació que tenia Eddie amb les dones grans; Ruth li ho havia explicat. I Harry s’havia llegit tots els llibres d’Eddie. Per tant, Harry va dedicar una salutació no gaire convençuda a la dona gran que anava de bracet amb Eddie.

—Porto una compradora per a la casa! —li va dir Eddie—. Una compradora de debò!

Això va cridar l’atenció de l’antic sergent Hoekstra. Va clavar la destral al piló; d’aquesta manera, Graham no s’hi podria tallar. Va recollir de terra la falca, que també estava força esmolada; Harry tampoc no volia que Graham es tallés amb la falca. Va deixar el mall a terra. El nen amb prou feines l’hauria pogut aixecar.

Però Eddie i Marion ja entraven a la casa; no havien esperat Harry.

—¿Hola? Sóc jo! —va cridar Eddie des del vestíbul.

Marion contemplava el taller de Ted amb un entusiasme renovat; de fet, amb un entusiasme que mai no havia sospitat posseir. Però les parets nues del vestíbul també li havien cridat l’atenció; Eddie sabia que Marion devia recordar totes les fotografies que havien penjat allà. Ara no hi havia fotos, no hi havia claus de ganxo, no hi havia res. Marion també va veure les caixes de cartró apilonades les unes al damunt de les altres… tot força semblant a l’aspecte que devia tenir la casa l’última vegada que ella l’havia vista, acompanyada del seu equip de mudances.

—Hola! —van sentir que deia Ruth, des de la cuina.

Llavors Graham va entrar corrents al vestíbul per saludar-los. A Marion li devia resultar molt dur veure finalment Graham, però a Eddie li va semblar que se’n sortia prou bé.

—Tu deus ser en Graham —va dir Marion. El nen era tímid, amb els desconeguts; va quedar-se al costat d’Eddie, una mica endarrere; si més no, a Eddie el coneixia.

—És la teva àvia, Graham —va dir Eddie al nen.

Marion va allargar la mà. Graham la hi va estrènyer amb una formalitat exagerada. Eddie no deixava de vigilar Marion; no semblava pas a punt d’ensorrar-se.

Graham, per desgràcia, no havia conegut mai cap avi. Tot el que sabia de les àvies, ho sabia pels llibres, i en els llibres les àvies sempre són molt velles.

—¿Ets molt vella? —va preguntar el nen a la seva àvia.

—Ai, sí… i tant que sí! —li va dir Marion—. Tinc setanta-sis anys!

—¿Saps una cosa? —li va preguntar Graham—. Jo només tinc quatre anys, però ja peso gairebé setze quilos.

—Déu del cel! —va dir Marion—. Abans jo pesava seixanta quilos, però això va ser fa molt de temps. Ara m’he aprimat…

La porta principal va obrir-se al seu darrere, i Harry es va quedar al pas de la porta, suat, amb la seva estimada falca d’estellar llenya a les mans. Eddie hauria presentat Marion a Harry, però tot d’una —a l’altre extrem del vestíbul, que donava a la cuina— va aparèixer Ruth. S’acabava de rentar el cap.

—Hola! —va dir Ruth a Eddie. Llavors va veure la seva mare.

Des de la porta, Harry va dir:

—És una compradora per a la casa. Una compradora de debò. —Però Ruth no el va sentir.

—Hola, reina —va dir Marion a Ruth.

—Mama… —va poder dir ella.

Graham va córrer cap a Ruth. El nen de quatre anys encara tenia edat per arrapar-se als malucs de la seva mare, cosa que va fer, i Ruth va ajupir-se instintivament per agafar-lo a coll. Però el seu cos, senzillament, es va aturar; no tenia prou força per aixecar-lo de terra. Ruth va reposar una mà al damunt de l’espatlla diminuta de Graham; amb l’altra mà, va provar d’eixugar-se les llàgrimes com va poder. Llavors ho va deixar estar, i va deixar que les llàgrimes ragessin.

Al portal, l’holandès perspicaç no es va moure. Harry tenia molt clar que no s’havia de moure.

Hannah estava equivocada, Eddie ho sabia. Hi ha moments en els quals el temps s’atura. Hem d’estar prou alerta per adonar-nos d’aquests moments.

—No ploris, reina —va dir Marion a la seva única filla—. Només som l’Eddie i jo.