Dos calaixos

Ruth li va deixar que marqués els primers cinc punts. Volia veure com es movia. Era prou ràpid, però feia anar la raqueta com un jugador de tennis; no clavava cops de canell. I només tenia un servei: fort, directe cap a ella. Normalment sortia massa alt; ella se’n podia apartar i tornar-lo quan rebotava a la paret del darrere. I el retorn de servei de Scott era fluix; la pilota queia a mitja pista. Ruth podia matar-la gairebé sempre amb un cop al racó. El feia córrer contínuament de la paret del darrere a la del davant, o d’un racó del darrere a l’altre.

Ruth va guanyar el primer joc per 15-8 abans que Scott s’adonés que era bona de debò. Scott era un d’aquells jugadors que sobrevaloren la seva habilitat. Quan perdia, el primer que se li acudia de pensar era que no estava al cent per cent; no se li acudia fins al tercer o quart joc que el seu contrincant jugava millor que ell. Ruth va provar de mantenir els marcadors una mica igualats els dos jocs següents, perquè li agradava molt veure córrer Scott.

Va guanyar el segon joc per 15-6, i el tercer per 15-9. Scott Saunders estava en molt bona forma, però després del tercer joc va necessitar l’ampolla d’aigua. Ruth no va beure gens. L’únic que corria era Scott.

Encara no havia acabat de recuperar l’alè quan va fer falta al primer servei del quart joc. Ruth va poder detectar la seva frustració, com si fos una olor sobtada.

—No em puc creure que el teu pare encara et guanyi —va dir gairebé sense alè.

—Oh, algun dia ja el guanyaré jo —va dir Ruth—. Potser la pròxima vegada que hi jugui.

Va guanyar el quart joc per 15-5. Mentre perseguia una pilota deixada en un racó frontal, Scott va relliscar en una basseta de la seva pròpia suor; va lliscar al damunt del maluc i va colpejar la xapa amb el cap.

—¿Que t’has fet mal? —li va preguntar Ruth—. ¿Vols que ho deixem estar?

—No, vull fer un altre joc —va tallar ell.

A Ruth no li va agradar la seva actitud. El va guanyar per 15-1 en l’últim joc; l’únic punt que va apuntar-se ell va ser quan ella va provar (en contra de les seves conviccions) un racó invers que va tocar la xapa. Va ser l’única vegada que va tocar la xapa en cinc jocs. Ruth estava furiosa amb ella mateixa per haver provat aquell racó invers; això confirmava la seva opinió sobre els cops de baix percentatge. Si hagués mantingut la pilota en joc, estava segura que hauria guanyat l’últim joc per 15-0.

Però perdre per 15-1 ja va ser prou terrible per a Scott Saunders. Ruth no estava segura de si feia morros o de si la seva expressió facial mentre recuperava l’alè era particularment torturada. Sortien de la pista quan una vespa va entrar per la porta oberta i Scott va provar d’enxampar-la amb un cop maldestre de raqueta. No la va encertar. La vespa feia ziga-zaga. El seu vol erràtic, espasmòdic, es dirigia cap al sostre, on estaria fora de l’abast i ben segura, però Ruth va encertar la vespa en ple vol amb el seu revés. N’hi ha que diuen que és el cop més difícil en el joc de l’esquaix: una volea de revés per damunt del cap. Les cordes de la raqueta van migpartir el cos segmentat de la vespa.

—Molt bona —va dir Scott, com si estigués a punt de vomitar.

Ruth es va asseure a la vora de l’entarimat de la piscina; es va treure les sabates i els mitjons i va refredar els peus a l’aigua. Scott no sabia què fer. Estava acostumat a treure’s la roba i entrar a la dutxa exterior amb Ted. Ruth ho hauria de fer primer.

Es va aixecar i es va treure els pantalons. Va desempallegar-se de la samarreta, amb el temor d’haver de fer el número acrobàtic habitual i indesitjat per treure’s els sostenidors esportius suats. Però va poder-se’ls treure sense passar la vergonya d’haver de barallar-s’hi. L’última cosa que es va treure van ser les calces, i llavors va entrar a la caseta de la dutxa sense mirar-se Scott. Ja s’havia ensabonat i s’esbandia sota el raig d’aigua quan ell hi va entrar i va engegar l’altra dutxa. Ruth va rentar-se el cap, i mentre s’esbandia el xampú li va preguntar si era al·lèrgic a les gambes.

—No, m’agraden les gambes —li va dir ell. Amb els ulls tancats, mentre s’esbandia el xampú, Ruth va imaginar-se que per força li havia de mirar els pits.

—Millor, perquè és el que menjarem per sopar —li va dir Ruth. Va tancar la seva dutxa i va sortir a l’entarimat; llavors va capbussar-se a l’extrem fondo de la piscina. Quan va sortir a la superfície, Scott s’estava dret a l’entarimat; mirava més enllà d’ella.

—¿No hi ha una copa al fons de la piscina? —va preguntar—. ¿Has fet alguna festa?

—No, el meu pare en va fer una —va respondre Ruth, al bell mig de l’aigua. Scott Saunders tenia una cigala més grossa del que Ruth s’havia pensat. L’advocat es va capbussar al fons de la piscina i en va treure la copa.

—Devia ser una festa moderadament salvatge —va dir Scott.

—El meu pare és més que moderadament salvatge —va replicar Ruth. Va flotar panxa enlaire; quan Hannah ho provava, amb prou feines aconseguia que els mugrons li sortissin a la superfície.

—Tens uns pits preciosos —va dir Scott a Ruth. Ara el tenia al costat. Scott va omplir la copa d’aigua i va abocar-la-hi al damunt dels pits.

—Segurament la meva mare els tenia encara millors —va dir Ruth—. ¿Què en saps, de la meva mare? —li va preguntar.

—Res… només he sentit rumors —va reconèixer Scott.

—Segurament deuen ser veritat —va dir Ruth—. Podria ser perfectament que en sabessis gairebé el mateix que en sé jo.

Se’n va anar nedant cap a l’extrem poc fondo, i ell va seguir-la, amb la copa encara a la mà. Si no hagués tingut aquella copa inoportuna a la mà, ja l’hauria tocada. Ruth va sortir de la piscina i es va embolcallar amb una tovallola. Abans d’entrar a la casa, va veure que Scott s’eixugava meticulosament; ella duia la tovallola lligada a la cintura, amb els pits nus.

—Si poses la roba a l’assecadora, després de sopar ja la tindràs seca —li va dir. Ell va entrar darrere seu, també amb la tovallola a la cintura—. Si tens fred, m’ho dius. Et pots posar alguna cosa del meu pare, si vols.

—Ja vaig bé, amb la tovallola —li va dir.

Ruth va engegar el vaporitzador i va obrir una ampolla de vi blanc; en va servir dues copes. Estava molt maca, només amb la tovallola a la cintura i els pits nus.

—Jo també vaig bé, amb la tovallola —li va dir ella. Llavors va deixar que la besés; ell li va acaronar un pit.

—No m’esperava pas això —li va dir Scott.

No fotis!, va pensar Ruth. Quan ja s’havia decidit per algú, era la cosa més avorrida del món esperar que l’home la seduís. Feia quatre, gairebé cinc mesos que no estava amb ningú; no tenia ganes d’esperar.

—T’ensenyaré una cosa —va dir Ruth a Scott.

Va dur-lo al taller del seu pare, i va obrir l’últim calaix de l’escriptori pràcticament abandonat de Ted. El calaix estava ple de fotografies Polaroid en blanc i negre —n’hi havia centenars—, i també hi havia una dotzena de tubs de laca protectora per recobrir les Polaroid. La laca feia que tot el calaix i les fotografies fessin pudor.

Ruth va passar a Scott un feix de Polaroids, sense cap comentari. Eren fotografies que Ted havia fet a les seves models, abans i després de dibuixar-les. Ted deia a les models que necessitava les fotos per poder continuar treballant els dibuixos quan no les tenia a elles en persona; necessitava les fotos «com a referència». De fet, mai no continuava treballant els dibuixos. Volia les fotografies, res més.

Quan Scott va acabar de mirar-se un feix de fotos, Ruth n’hi va ensenyar un altre. Les fotos tenien aquell aire amateur que té la majoria de la mala pornografia; que les models no fossin professionals només era una de les raons. Les seves poses es veien tan incòmodes que feien una sensació de vergonya sexual, però les imatges en elles mateixes també mostraven presses i manca de cura.

—¿Per què m’ensenyes això? —va preguntar Scott a Ruth.

—¿T’exciten? —li va preguntar.

—Tu sí que m’excites —li va dir ell.

—Suposo que al meu pare sí que el deuen excitar —va dir Ruth—. Són les seves models… se les ha follat totes.

Scott repassava ràpidament les fotografies sense fixar-s’hi gaire; era difícil mirar-se unes imatges d’aquella mena si no estaves tot sol.

—Aquí hi ha moltes dones —va dir.

—Ahir, i abans-d’ahir, el meu pare es va follar la meva millor amiga —li va dir Ruth.

—El teu pare es va follar la teva millor amiga… —va repetir Scott, pensatiu.

—Un imbècil llicenciat en sociologia diria que som una família disfuncional —va dir Ruth.

—Jo em vaig llicenciar en sociologia —va reconèixer Scott Saunders.

—¿Què vas aprendre? —li va preguntar Ruth. Tornava a posar les Polaroids a l’últim calaix. La pudor de la laca era prou forta per fer-li venir basques. En certa manera, era una pudor pitjor que la de tinta de calamar. (Ruth va descobrir les fotografies a l’últim calaix quan tenia dotze anys).

—Vaig decidir estudiar dret… això és el que vaig aprendre quan estudiava sociologia —va dir l’advocat dels cabells de color ros rogenc.

—¿També has sentit històries sobre els meus germans? —li va preguntar Ruth—. Són morts —va afegir.

—Em sembla que n’he sentit alguna cosa —va respondre Scott—. Va ser fa molt de temps, ¿no?

—Te n’ensenyaré una fotografia… eren molt ben plantats —va dir Ruth, mentre agafava Scott per la mà.

Va fer-lo pujar per l’escala emmoquetada. Els peus descalços de tots dos no feien cap soroll. La tapa del vaporitzador tremolava; l’assecadora també estava engegada, i se sentia sobretot el soroll d’alguna cosa que dringava i colpejava contra el tambor de la màquina.

Ruth va portar Scott al dormitori principal, on el gran llit de matrimoni encara estava desfet; Ruth gairebé podia veure l’empremta dels cossos del seu pare i de Hannah entre els llençols rebregats.

—Mira-te’ls —va dir Ruth a Scott, mentre assenyalava la fotografia dels seus germans.

Scott va empetitir els ulls i va provar de llegir la inscripció llatina al damunt del portal.

—No devies estudiar llatí, quan feies sociologia —va dir Ruth.

—Trobes molt de llatí, quan estudies les lleis —li va dir ell.

—Els meus germans eren molt ben plantats, ¿oi que sí? —li va preguntar Ruth.

—Sí, és veritat —va dir Scott—. ¿Venite no vol dir veniu? —va preguntar.

—Veniu aquí, nois, i esdevingueu homes —va traduir Ruth.

—Això sí que és un desafiament! —va dir Scott Saunders—. A mi m’agradava més ser un noi.

—El meu pare no ha deixat mai de ser-ho —va dir Ruth.

—¿És el dormitori del teu pare? —li va preguntar Scott.

—Obre el calaix de dalt de la tauleta de nit —li va dir Ruth—. Au va… obre’l.

Scott va dubtar; segurament es pensava que al calaix hi havia més Polaroids.

—No pateixis. Aquí no hi ha fotografies —va dir Ruth. Scott va obrir el calaix. Era ple de condons amb embolcalls de colors brillants, i també hi havia un tub gran de vaselina.

—Sí… suposo que deu ser el dormitori del teu pare —va dir Scott, mentre es mirava l’habitació tot nerviós.

—Això és el calaix d’un adolescent, no em diguis pas que no —va comentar Ruth. (Havia descobert els condons i la vaselina al calaix de la tauleta de nit del seu pare quan tenia nou o deu anys).

—¿On és, el teu pare? —li va preguntar Scott.

—No ho sé —va dir ella.

—¿No ha de venir? —va preguntar Scott.

—Jo diria que el més probable és que es presenti demà, cap a mig matí —va dir Ruth.

Scott Saunders es va mirar els condons del calaix obert.

—Déu meu, no m’he posat un condó des de la universitat —va dir.

—Doncs ara te n’hauràs de posar un —li va dir Ruth. Es va treure la tovallola de la cintura; després es va asseure, nua, al llit desfet—. Si no te’n recordes, de com s’ha de posar un condó, et puc refrescar la memòria —va afegir.

Scott va triar un condó amb l’embolcall de color blau. Va besar-la molta estona, i va llepar-la encara més estona; a Ruth no li va fer falta la vaselina del calaix del seu pare. Es va escórrer pocs segons després de tenir-lo a dintre, i va notar com ell s’escorria un moment després. Gairebé tota l’estona, però sobretot mentre Scott la llepava, Ruth contemplava amb expectació la porta oberta del dormitori del seu pare; escoltava amb atenció per si sentia els passos de Ted a les escales, o al passadís de dalt, però només podia sentir el dring i els copets de l’assecadora. (La tapa del vaporitzador ja no tremolava; l’arròs estava cuit). I quan Scott va penetrar-la i ella es va adonar que s’estava a punt d’escórrer, gairebé instantàniament —després, tot acabaria també amb molta rapidesa— Ruth va pensar: Torna a casa, papa! Puja a dalt i mira’m ara!

Però Ted no va tornar a casa a temps de veure la seva filla de la manera que a ella li hauria agradat que la veiés.