Allan als cinquanta-quatre

Ruth havia llegit en un to de veu ben seriós. Una part del públic va semblar desconcertada pel seu «Zzzt!» final. Eddie, que s’havia llegit el llibre sencer dos cops, trobava excel·lent el final del primer capítol, però un sector del públic no va aplaudir immediatament; no estaven segurs que el capítol hagués acabat. El tècnic estúpid es mirava amb la boca oberta el monitor de televisió, com si estigués a punt de declamar un epíleg. No li va sortir ni una sola paraula, ni tan sols un altre comentari barroer sobre la seva apreciació incansable de les «mamelles» de la famosa novel·lista.

Va ser Allan Albright qui va aplaudir primer, abans fins i tot que Eddie. Com a editor de Ruth Cole, Allan coneixia perfectament el «Zzzt!» que posava punt final al primer capítol. Els aplaudiments que van seguir després van ser generosos, i van durar prou estona perquè Ruth s’adonés del glaçó solitari que reposava al fons del seu got d’aigua. El gel s’havia fos suficientment per deixar-li fer un únic glop.

El col·loqui que va seguir la lectura va resultar decebedor; a Eddie li sabia greu per Ruth, que després d’una actuació tan entretinguda hagués de patir l’anticlímax que sempre generaven les preguntes del públic. I durant tot el col·loqui, Allan Albright va mirar-se malament Ruth; com si ella hagués pogut fer alguna cosa per elevar el nivell d’intel·ligència de les preguntes! Durant la lectura, les expressions excessivament teatrals d’Allan, assegut a la primera fila, l’havien irritada; com si el paper d’ell fos entretenir Ruth durant la seva pròpia lectura!

La primera pregunta va ser obertament hostil; va establir un to que les preguntes i respostes que van seguir no van ser capaces de trencar.

—¿Per què es repeteix sempre? —va preguntar un jove a l’autora—. ¿O potser no és un fet intencionat?

Ruth va calcular que el jove encara no devia arribar als trenta. Els llums de la sala no eren prou brillants perquè pogués distingir l’expressió exacta de qui li feia la pregunta —estava assegut gairebé al darrere de tot de la sala de concerts— però pel to de veu Ruth no tenia cap dubte que li havia dirigit la paraula amb un somriure sorneguer a la cara.

Després de tres novel·les, Ruth estava acostumada a ser acusada de «reciclar» els personatges d’un llibre a un altre, i també de fer servir «excentricitats característiques» que repetia novel·la rere novel·la. Sí que deu ser veritat que tinc un repartiment de personatges força limitat, va pensar Ruth. Però l’experiència li indicava que quan algú acusava un autor de repetir-se, generalment feia referència a un detall que no els havia agradat la primera vegada que s’hi havien trobat. Al cap i a la fi, fins i tot en literatura, si a una persona li agrada una cosa, ¿quin mal hi pot trobar, en el fet que es repeteixi?

—Suposo que deu fer referència al consolador —va respondre Ruth al jove acusador. En la seva segona novel·la, també hi havia sortit un consolador. Però cap consolador no havia aixecat el cap (per dir-ho d’alguna manera) en la primera; una badada per part meva, va pensar Ruth. Va dir—: Ja sé que molts joves com vostè se senten amenaçats pels consoladors, però no cal que pateixi, mai no els podran arribar a substituir totalment. —Va fer una pausa per deixar que el públic rigués. Després va afegir—: I aquest consolador és completament diferent del consolador que sortia en la meva novel·la anterior. No pas tots els consoladors són iguals.

—Repeteix moltes més coses, no tan sols els consoladors —va comentar el jove.

—Sí, ja ho sé… «amistats femenines frustrades», o perdudes i retrobades —va comentar Ruth, que es va adonar (després d’haver-ho dit) que citava textualment la tediosa introducció d’Eddie O’Hare. Entre bastidors, Eddie va sentir-se molt satisfet, primer; després, però, es va preguntar si Ruth no se’n reia.

—Mals nòvios —va afegir el jove persistent. (Això sí que era un bon tema!).

—El nòvio d’El mateix orfenat era un tio decent —va recordar Ruth al seu lector antagonista.

—No hi surt cap mare! —va cridar una dona gran d’entre el públic.

—Tampoc no hi surt cap pare —va replicar Ruth, tallant.

Allan Albright s’havia posat les mans al cap. Ell havia aconsellat a Ruth que no fes cap col·loqui. Li havia dit que si no sabia ignorar un comentari mordaç o provocatiu —si no podia «deixar-ho estar»—, no hauria de fer col·loquis. I no hauria d’estar «disposada sempre a tornar el cop».

—Però m’agrada tornar el cop —li va dir Ruth.

—Però no hauries de tornar el cop a la primera, ni tan sols a la segona —li va advertir Allan. El seu lema era: «Sigues tolerant dos cops». En principi, Ruth aprovava la idea, però li resultava molt difícil posar-la en pràctica.

Allan opinava que s’havien d’ignorar la primera i la segona grolleries. Si algú et provoca o t’és clarament hostil per tercera vegada, llavors li fots llenya. Potser era un principi massa cavalleresc perquè Ruth pogués posar-lo en pràctica.

Quan va veure Allan amb les mans al cap, a Ruth la va molestar que li demostrés tan clarament la seva desaprovació. ¿Per què em costa tan poc trobar defectes a l’Allan?, va preguntar-se Ruth. En general, admirava els hàbits d’Allan —si més no, els seus hàbits de treball— i no tenia cap dubte que la seva influència li era beneficiosa.

El que Ruth Cole necessitava era un editor per a la seva vida, més que no pas per a les seves novel·les. (Fins i tot Hannah Grant hi hauria estat d’acord).

—¿Cap més pregunta? —va demanar Ruth. Havia provat de dir-ho en un to alegre, fins i tot temptador, però era impossible dissimular l’hostilitat de la seva veu. No havia convidat el públic a fer-li una altra pregunta; l’havia desafiat.

—¿D’on treu les idees? —va preguntar una ànima innocent a l’autora; era algú que no es veia, una veu estranyament asexuada perduda enmig de la gran sala. Allan va girar els ulls en blanc. Era el que Allan anomenava «la llista de la compra»: l’especulació casolana que els ingredients d’una novel·la se sortien a comprar.

—Les meves novel·les no són idees… jo no tinc idees —va replicar Ruth—. Jo començo amb els personatges, això em porta als problemes que els personatges tendeixen a tenir, i d’aquí en surt una història… sempre en surt una història. —(Entre bastidors, Eddie va tenir la impressió que hauria d’haver agafat apunts).

—¿És veritat que mai no ha tingut una feina, una feina de debò? —Era el jove impertinent una altra vegada, el que li havia preguntat per què es repetia. Ella no li havia dit res més; era ell, el que tornava a atacar, sense provocació.

Era veritat que Ruth mai no havia tingut una feina «de debò», però abans que Ruth pogués respondre la pregunta malintencionada, Allan Albright va aixecar-se i es va girar, per dirigir-se al jove maleducat, a la banda del darrere de la sala de concerts.

—Ser escriptor és una feina de debò, tros d’imbècil! —va dir Allan. Ruth sabia que el seu editor devia haver comptat les impertinències. Segons els seus càlculs, ja havia estat tolerant dos cops.

El rampell d’Allan va provocar uns aplaudiments regulars. Quan Allan va tornar a mirar cap a l’escenari, cap a Ruth, li va fer el senyal característic: es va passar el polze de la mà dreta pel ganyot, com un ganivet. Això volia dir: «Surt de l’escenari».

—Gràcies, moltes gràcies —va dir Ruth al públic. Mentre tornava cap als bastidors, es va aturar una vegada. Va girar-se i va saludar el públic; els seus aplaudiments encara eren càlids.

—¿Per què no signa mai autògrafs? Tots els altres escriptors signen els seus llibres! —va cridar el seu tenaç perseguidor.

Abans de tornar a enfilar cap als bastidors, Ruth va veure que Allan s’aixecava i es tornava a girar. No li va caldre mirar-se’l per saber què pensava fer; sabia que Allan dedicaria un gest obscè al seu turmentador. A Allan li agradava moltíssim dedicar gestos d’aquesta mena a la gent.

M’agrada moltíssim, de debò… i sabrà tenir cura de mi, va pensar. Però Ruth no podia negar que Allan també la irritava terriblement.

A la sala d’espera, Allan va tornar a irritar-la. La primera cosa que li va dir, va ser:

—No has mencionat el títol del llibre!

—Me n’he oblidat —va dir Ruth. ¿És que no podia deixar de ser editor ni un moment?

—Em pensava que no volies llegir el primer capítol —va afegir Allan—. Em vas dir que el trobaves massa còmic, i que no representava la novel·la en conjunt.

—M’hi he repensat —li va dir Ruth—. He decidit que volia ser còmica.

—Ningú no s’ha fet un fart de riure, amb el col·loqui —li va recordar ell.

—Però jo no he dit «tros d’imbècil» a ningú —va comentar Ruth.

—Li he donat les seves dues oportunitats, a aquell tio —va replicar Allan.

Una senyora gran amb una bossa plena de llibres se les havia manegat per entrar entre bastidors. Havia dit una mentida a algú que havia provat d’aturar-la: havia dit que era la mare de Ruth. També va provar de mentir a Eddie. Va trobar Eddie al pas de la porta de la sala d’espera; indecís, com sempre, Eddie tenia un peu a dins i un peu a fora. La senyora de la bossa de llibres el va confondre amb algú investit d’autoritat.

—Haig de veure la Ruth Cole —va dir la senyora d’edat a Eddie. Eddie va veure els llibres de la bossa.

—La Ruth Cole no signa llibres —va advertir Eddie a la senyora—. Mai no signa autògrafs.

—Deixi’m entrar. Sóc la seva mare —va mentir la senyora.

Eddie, precisament, no va haver de mirar-se la senyora gaire de prop; només el temps suficient per adonar-se que devia tenir aproximadament la mateixa edat que Marion. (Marion en tenia setanta-un).

—Senyora —va dir Eddie a la dona—, vostè no és la mare de la Ruth Cole.

Però Ruth havia sentit que algú deia que era la seva mare. Va apartar Allan cap a una banda i va acostar-se a la porta de la sala d’espera, on la senyora d’edat li va arreplegar la mà.

—Porto aquests llibres des de Litchfield perquè me’ls signi —va dir la dona—. És a Connecticut.

—No hauria de dir que és la mare d’algú si no l’és —li va replicar Ruth.

—N’hi ha un per a cadascun dels meus néts —va dir la senyora. Hi havia mitja dotzena d’exemplars de les novel·les de Ruth a la bossa, però abans que la dona pogués començar a treure’ls, va aparèixer Allan; va posar la seva mà enorme a l’espatlla de la dona. L’empenyia delicadament cap a fora.

—S’ha anunciat molt clarament: Ruth Cole no signa llibres… no en signa, i ja està —va dir Allan—. Em sap greu, però si signés els seus, seria molt injust amb tota l’altra gent que també voldria tenir el seu autògraf, ¿no és veritat?

La senyora va ignorar-lo. No havia deixat anar la mà de Ruth.

—Els meus néts adoren tot el que ha escrit —va dir a Ruth—. Només hi estarà dos minuts.

Ruth estava com paralitzada.

—Sisplau —va dir Allan a la senyora de la bossa plena de llibres, però la senyora, amb una rapidesa sorprenent, va deixar la bossa a terra i d’una revolada es va treure de l’espatlla la mà d’Allan.

—No s’atreveixi a empentar-me —va dir la senyora.

—No és pas la meva mare, ¿oi que no? —va preguntar Ruth a Eddie.

—No, és clar que no —li va dir Eddie.

—Miri… li demano que signi aquests llibres per als meus néts! Els seus llibres! —va dir la senyora gran a Ruth—. He comprat aquests llibres…

—Senyora, sisplau… —va dir Allan a la dona.

—¿Per què carai ho fa, això? —va preguntar la dona a Ruth.

—Que la donin pel cul, a vostè i als seus néts —li va dir Ruth. La senyora va quedar clavada, com si li haguessin ventat una bufetada.

—¿Què m’ha dit? —va preguntar. Tenia una imperiositat que Hannah hauria anomenat «generacional», però que Ruth considerava més aviat producte de la riquesa i els privilegis que devia haver tingut tota la vida aquella dona tan detestable; ben segur que la tossuderia d’aquella senyorona no era estrictament una qüestió d’edat.

Ruth va ficar la mà a dins de la bossa i en va treure una de les seves novel·les.

—¿Tens alguna cosa per escriure? —va demanar a Eddie, que va furgar a l’interior de la seva jaqueta humida i en va treure un retolador vermell: el predilecte del professor.

A mesura que Ruth escrivia al llibre de la dona, repetia en veu alta les paraules: «Que la donin pel cul, a vostè i als seus néts». Va tornar el llibre a la bossa i n’hauria agafat un altre —els hauria inscrit tots amb aquest lema, i els hauria deixat sense signar—, però la dona va arreplegar la bossa.

—¿Com s’atreveix? —va cridar la senyora d’edat.

—Que la donin pel cul, a vostè i als seus néts —va repetir Ruth, sense gens d’èmfasi. Era la veu que feia servir en les seves lectures públiques. Va tornar a la sala d’espera, i mentre li passava pel costat va dir a Allan—: A la merda, això de ser tolerant dues vegades. A la merda, això de ser tolerant ni una sola vegada.

Eddie, que sabia que la seva presentació havia estat massa llarga i massa acadèmica, va veure la manera de compensar-ho. Fos qui fos aquella senyora, tenia l’edat de Marion; Eddie no considerava que les dones de l’edat de Marion fossin «velles». Eren grans, és clar, però no eren velles; no pas per a Eddie.

Eddie havia vist un ex-libris a la portadeta del llibre que Ruth havia inscrit per a l’àvia agressiva: ELIZABETH J. BENTON.

—¿Senyora Benton? —va dir Eddie a la senyora d’edat.

—¿Què? —va preguntar la senyora Benton—. ¿Qui és vostè?

—Ed O’Hare —va dir Eddie, mentre oferia la mà a la dona—. És un fermall admirable.

La senyora Benton es va mirar la solapa de la jaqueta del seu conjunt de color de pruna; el fermall era una petxina de plata amb perles incrustades.

—Era de la meva mare —va dir la senyora d’edat a Eddie.

—Això és molt interessant —va dir Eddie—. La meva mare en tenia un d’igual… de fet, van enterrar-la amb aquell fermall —va mentir Eddie. (La mare d’Eddie, Dot O’Hare, encara era ben viva).

—Oh… —va dir la senyora Benton—. Em sap greu.

Els dits llargs d’Eddie semblaven suspesos al damunt del fermall, terriblement lleig, de la dona. La senyora Benton va inflar el pit i va permetre que la mà vacil·lant d’Eddie toqués la petxina de plata; li va deixar fregar les perles amb la punta dels dits.

—Em pensava que no en veuria mai més cap d’igual —va dir Eddie.

—Oh… —La senyora Benton va dir—: ¿N’estava molt, de la seva mare? Devien estar molt units.

—Sí —va mentir Eddie. (¿Per què no puc fer això als meus llibres?, es va preguntar. La procedència de les mentides era un misteri, i també ho era per què no les podia invocar quan volia; era com si no pogués fer altra cosa que asseure’s i esperar que una mentida prou bona fes acte de presència en el moment oportú).

Minuts després, Eddie acompanyava la senyora d’edat cap a la porta d’artistes. A fora, sota la pluja constant, un grup reduït però irreductible de gent jove esperava per poder donar un cop d’ull a Ruth Cole… i demanar-li que signés els llibres que ells carretejaven.

—L’autora ja se n’ha anat. Ha sortit per la porta principal —va mentir Eddie. Li semblava impossible que hagués estat incapaç de mentir a la dona del taulell de recepció del Plaza. Si li hagués pogut dir aquella mentida, hauria aconseguit una mica abans el canvi per l’autobús; fins i tot hauria pogut tenir la gran sort d’enxampar un autobús diferent.

La senyora Benton, que tenia una capacitat de comandament força superior sobre les seves habilitats com a mentidera que no pas Eddie O’Hare, va aprofitar una estoneta més l’escalfor de la companyia d’Eddie abans de desitjar-li bona nit amb una cantarella; va insistir a agrair-li el seu comportament «digne d’un cavaller».

Eddie s’havia ofert voluntari per aconseguir l’autògraf de Ruth Cole per als néts de la senyora Benton. Va convèncer la dona d’edat perquè li deixés la bossa dels llibres, inclòs l’exemplar que Ruth havia «fet malbé». (Així era com ho deia la senyora Benton). Eddie sabia que si no podia aconseguir que Ruth els signés, com a mínim podria proporcionar a la senyora Benton una falsificació raonablement convincent.

Eddie hauria confessat admiració per l’atreviment que havia demostrat la senyora Benton: sense tenir en compte l’al·legació que era la mare de Ruth, Eddie admirava com havia plantat cara a Allan Albright. També denotaven un cert atreviment les arracades d’ametista de la senyora Benton; massa atreviment, potser. No acabaven de quedar bé amb el color de pruna, més discret, del seu conjunt. I l’anell gros que li ballava una mica al dit del mig de la mà dreta… potser antigament li havia anat a mida al dit anular de la mateixa mà.

Eddie també sentia debilitat per la magror i la decadència del cos de la senyora Benton; perquè s’adonava perfectament que la senyora Benton encara es considerava una dona força jove. ¿Com podia ser que no es considerés força jove, de tant en tant? ¿Com podia ser que Eddie no se sentís commogut? A més, igual que la majoria d’autors (Ted Cole exclòs), Eddie O’Hare pensava que l’autògraf d’un escriptor no tenia cap importància intrínseca. ¿Per què no havia de fer tot el que pogués per la senyora Benton?

¿Què li podia importar, a la senyora Benton, que les raons de Ruth Cole per defugir les sessions públiques d’autògrafs tinguessin un bon fonament? Ruth no suportava sentir-se tan vulnerable com se sentia signant llibres per a una gentada. Sempre hi havia algú que se la quedava mirant fixament; sovint era algú que no feia cua, que s’estava quiet en una banda, i normalment no duia cap llibre.

Ruth havia dit en públic que quan era a Hèlsinki, per exemple, sí que signava llibres —signava les seves traduccions al finès—, perquè no sabia parlar finès. A Finlàndia, o a molts altres països estrangers, no podia fer altra cosa que autografiar els seus llibres. Però al seu país, s’estimava més llegir en públic o parlar amb els seus lectors; qualsevol cosa abans que signar llibres. Però, de fet, tampoc no li agradava gaire parlar amb els seus lectors, com havia resultat dolorosament evident per a qualsevol persona que hagués observat el seu neguit durant el desastrós col·loqui al YMHA. Ruth Cole tenia por dels seus lectors.

Havia tingut una bona sèrie de persecutors. Generalment, els persecutors de Ruth Cole eren joves inquietants. Donaven per fet que ja la coneixien, perquè s’havien llegit obsessivament les seves novel·les amb una dèria obsessiva. Donaven per fet que ells podien ser perfectes per a ella, d’alguna manera en concret: com a amants, insinuaven sovint, o com a simples corresponsals literaris de mentalitat similar. (Molts eren aspirants a escriptors, és clar).

Però les poques dones que l’havien perseguit, havien anguniejat Ruth molt més que no pas els joves inquietants. Sovint eren dones que volien que Ruth escrigués les seves històries; es pensaven que el lloc més adient que podien ocupar era dins d’una novel·la de Ruth Cole.

Ruth volia intimitat. Viatjava amb freqüència; podia escriure tranquil·lament en hotels, o en tota mena de cases i apartaments de lloguer, envoltada per les fotografies i els mobles i la roba d’altra gent, o fins i tot tenint cura dels seus animals de companyia. Ruth només tenia una casa, una granja vella a Vermont, que restaurava sense gaire entusiasme. Havia comprat la granja exclusivament perquè necessitava un lloc on establir una base a la qual pogués retornar, i perquè, pràcticament inclòs amb la propietat, havia trobat un masover. Un home incansable, la seva dona i la seva família vivien molt a prop, en una granja productiva. Eren una parella amb un nombre aparentment incomptable de fills; Ruth els tenia enfeinats en una multitud de tasques diverses, i en el projecte a llarg termini de «restaurar» la seva granja; sempre feia arreglar una sola habitació cada vegada, i sempre s’havien de fer les obres quan Ruth estava de viatge.

Durant els quatre anys que havien passat a Middlebury, Ruth i Hannah s’havien queixat insistentment de l’aïllament que es patia a Vermont; per no dir res dels terribles hiverns, sobretot perquè a cap de les dues no li agradava esquiar. Ara, però, a Ruth li encantava Vermont, fins i tot els hiverns, i li agradava molt tenir una casa a pagès. Però també li agradava poder-se’n anar. Els seus viatges eren la resposta fàcil que donava a les preguntes de per què no s’havia casat i per què no volia fills.

Allan Albright era massa espavilat per acceptar la resposta fàcil. Havien parlat i parlat de les raons més complexes que tenia Ruth per dir no al matrimoni, i als fills; tret de Hannah, Ruth no havia discutit mai amb ningú aquelles raons més complexes. Li sabia greu, particularment, que mai no n’hagués parlat amb el seu pare.

A la sala d’espera, Ruth va agrair un altre cop a Eddie la seva benvinguda i oportuna intervenció amb la senyora Benton.

—Sembla que em sé entendre molt bé amb el seu grup d’edat —va reconèixer Eddie; ho deia sense ironia, va constatar Ruth. (També va adonar-se que Eddie havia tornat amb la bossa de llibres de la senyora Benton).

Fins i tot Allan va proferir una felicitació brusca, una aprovació excessivament viril de l’actitud heroica d’Eddie davant de la incansable caçadora d’autògrafs.

—Ben fet, O’Hare —va exclamar Allan enèrgicament. Era un d’aquells homes abruptes que anomenen als altres homes pel cognom. (Hannah hauria citat aquest ús del cognom com a costum distintiu de la «generació» d’Allan).

Finalment, va deixar de ploure. Van sortir per la porta d’artistes, i Ruth va dir a Allan i a Eddie que els estava molt agraïda.

—Heu fet tot el que heu pogut per salvar-me de mi mateixa —va dir.

—No et fa cap falta que et salvin de tu mateixa —va dir Allan a Ruth—. És dels imbècils de merda, que t’han de salvar.

No, és de mi mateixa, que m’han de salvar, va pensar Ruth, però va somriure i va agafar ben fort el braç d’Allan. Eddie, que no va dir res, pensava que a Ruth li feia falta que la salvessin d’ella mateixa, però també dels imbècils de merda… i, possiblement, també d’Allan Albright.

I parlant d’imbècils de merda, n’hi havia un que esperava Ruth a la Segona Avinguda entre els carrers 84 i 85; es devia haver imaginat a quin restaurant anirien, o havia estat prou intel·ligent per seguir Karl i Melissa fins al local. Era el jove impertinent del darrere de la sala, el de les preguntes incisives.

—Em voldria disculpar —va dir a Ruth—. No tenia intenció de fer-la enrabiar. —No semblava pas gaire penedit.

—No m’he enrabiat amb tu —li va dir Ruth, cosa que no era del tot certa—. M’enrabio amb mi mateixa cada cop que faig una aparició en públic. No hauria d’aparèixer en públic, res més.

—Però ¿per què? —va preguntar el jove.

—Ja has fet prou preguntes, noi —li va dir Allan. Quan Allan deia «noi» a algú, era que estava disposat a barallar-s’hi.

—M’enrabio amb mi mateixa quan m’exposo al públic —va dir Ruth. I tot d’una va afegir—: Oh, Déu meu… ets periodista, ¿oi que sí?

—No li agraden els periodistes, ¿no és veritat? —va preguntar el jove periodista.

Ruth va deixar-lo amb la paraula a la boca a fora el carrer, al davant del restaurant, on el noi va continuar discutint amb Allan una estona inacabable. Eddie es va quedar amb Allan i el periodista, però molt poc temps. Després va entrar al restaurant i es va asseure amb Ruth, que ja era a taula amb Karl i Melissa.

—No es barallaran pas —va assegurar Eddie a Ruth—. Si s’haguessin de barallar, ja haurien començat.

Va resultar que el periodista no havia aconseguit concertar una entrevista amb Ruth Cole l’endemà. Aparentment, el cap de premsa de Random House no l’havia considerat prou important, i Ruth sempre posava límit a la quantitat d’entrevistes que concedia.

—No n’has de concedir cap, si no vols —li havia dit Allan, però ella havia cedit a les peticions de la gent de publicitat.

Allan era conegut a Random House perquè sempre maldava per sabotejar els esforços de la gent de publicitat. El concepte que ell tenia d’un novel·lista —fins i tot d’un novel·lista de gran èxit, com Ruth Cole— era que ell o ella s’havia d’estar tancat a casa i escriure. El que més agraïen d’Allan Albright els seus autors era que no els feia carregar amb totes les altres obligacions que la majoria d’editorials exigeixen. Es dedicava amb cos i ànima als seus autors; a vegades Allan era més devot de l’obra dels seus autors que no pas els autors mateixos. Ruth mai no havia dubtat que s’estimava moltíssim aquesta característica d’Allan. Però el fet que ell no tingués cap por de criticar-la, en cap aspecte, era una característica sobre la qual Ruth tenia força més reserves.

Mentre Allan encara s’estava a la vorera, discutint amb el jove periodista agressiu, Ruth va signar ràpidament els llibres de la senyora Benton, fins i tot el que havia «fet malbé». (En aquest va escriure «Em sap greu!» entre parèntesis). Llavors Eddie va amagar la bossa a sota la taula, perquè Ruth li va dir que Allan se sentiria decebut amb ella per haver signat els llibres d’aquella àvia intransigent. Per la manera que va tenir Ruth de dir-ho, Eddie va deduir que Allan es prenia un interès en la seva famosa autora que ultrapassava els límits editorials.

Quan Allan finalment va afegir-se a la taula, Eddie va estudiar aquell altre interès que Allan demostrava per Ruth. Ruth també va estudiar amb atenció aquell altre interès que Allan demostrava per ella.

Durant el període de canvis i correccions de la novel·la, inclosa l’amarga discussió sobre el títol, Ruth no havia notat l’atracció romàntica que Allan sentia per ella; havien parlat exclusivament de feina, ell havia estat absolutament professional. Ruth tampoc no s’havia adonat, en aquells moments, que la mania que Allan havia agafat al títol que ella preferia s’havia fet estranyament personal; que ella no volgués cedir —que ni tan sols volgués tenir en consideració l’alternativa que suggeria ell— va afectar-lo d’una manera força estranya. Era com si estigués ressentit amb el títol. Hi feia referència amb obstinació, de la mateixa manera que un marit ofès menciona repetidament un desacord arrossegat durant molt de temps en un matrimoni llarg i satisfactori en tots els altres aspectes.

Ella havia posat a la seva tercera novel·la el títol No apte per a nens. (I de fet, ho era). En la novel·la, és un eslògan utilitzat pels activistes antipornogràfics; l’eslògan és una invenció de l’enemiga de la senyora Dash (que amb el temps es convertirà en la seva amiga), Eleanor Holt. De tota manera, en el transcurs de la novel·la la frase acaba tenint un significat molt diferent de la seva intenció original. Quan s’adonen de la seva necessitat mútua d’estimar i criar els seus néts orfes, Eleanor Holt i Jane Dash també s’adonen que la mania expressa que senten l’una per l’altra s’ha de deixar de banda; el seu antic antagonisme també és «no apte per a nens».

Allan volia que la novel·la es digués Pel bé dels nens. (Havia dit que les dues adversàries es feien amigues a l’estil d’una parella que decideix aguantar un mal matrimoni «pel bé dels nens»). Però Ruth havia volgut mantenir la referència antipornogràfica que era explícita i implícita al títol No apte per a nens. Era important per a ella que la seva opinió política sobre la pornografia quedés clarament manifesta al títol; la seva opinió política era que li feia més por la censura que no pas fàstic la pornografia, encara que li feia força fàstic.

I en referència a la qüestió de protegir els nens de la pornografia, això era responsabilitat de cadascú; era una qüestió de sentit comú, no pas de censura, protegir els nens de tot el que no era adient per a ells. («Inclosa», havia dit Ruth en diverses entrevistes, «qualsevol novel·la de Ruth Cole»).

Ruth no suportava haver de discutir amb homes. Li recordava totes les discussions que havia tingut amb el seu pare. Si el deixava guanyar, ell sempre li recordava d’una manera ben pueril que havia tingut raó des de bon començament. Però si Ruth guanyava amb claredat, Ted no ho reconeixia o es mostrava petulant.

—Sempre demanes ruca —li deia Allan, ara.

—M’agrada, la ruca —li va dir Ruth—. No se’n troba pas sempre.

A Eddie li va fer la impressió que feia anys que eren casats. Eddie volia parlar amb Ruth de Marion, però hauria d’esperar-se. Quan va demanar excuses i es va aixecar de taula —per anar al lavabo, encara que no li feia falta—, va tenir l’esperança que Ruth aprofités l’oportunitat per anar-hi ella també; com a mínim, podrien tenir quatre paraules a soles, encara que només fos en un passadís. Però Ruth es va quedar a taula.

—Déu meu —va dir Allan, quan Eddie se’n va anar—. ¿Per què ha fet la presentació precisament l’O’Hare?

—A mi m’ha agradat —va mentir Ruth.

Karl va explicar que ell i Melissa sovint demanaven a Eddie O’Hare que fes de presentador. Perquè era fiable, va dir Karl. I mai no havia refusat presentar ningú, va afegir Melissa.

Ruth va somriure quan va sentir això d’Eddie, però Allan va dir:

—Déu meu… ¿«fiable»? Ha arribat tard! I semblava com si l’hagués atropellat un autobús!

S’havia allargat una mica massa, van reconèixer Karl i Melissa; mai no l’havien sentit parlar tanta estona, de fet.

—Però ¿per què volies tu que et presentés ell? —va preguntar Allan a Ruth—. Em vas dir que t’agradava la idea. —(De fet, la presentació d’Eddie havia estat idea de Ruth).

¿No havia escrit algú que no hi havia millor companyia a l’hora de fer una revelació especialment personal que la companyia d’uns virtuals desconeguts? (Ho havia escrit Ruth en persona, a El mateix orfenat).

—Doncs. —Ruth era conscient que Karl i Melissa eren els «virtuals desconeguts» en aquest cas—. Eddie O’Hare va ser l’amant de la meva mare —va anunciar—. Ho va ser quan ell tenia setze anys i la meva mare, trenta-nou. Jo no l’he vist des dels quatre anys, però sempre he volgut tornar-lo a veure. Ja us ho podeu imaginar… —Va esperar.

Ningú no va dir ni una paraula. Ruth sabia que Allan se sentiria molt ferit; per no haver-li explicat abans tot allò i perquè quan finalment l’hi havia explicat, havia estat davant de Karl i de Melissa.

—¿Puc preguntar —va començar a dir Allan, d’una manera molt formal (si més no, per a ell)— si la dona madura que surt a totes les novel·les d’O’Hare és la teva mare?

—No, el meu pare diu que no —va replicar Ruth—. Però jo penso que Eddie es va estimar de debò la meva mare, i que el seu amor per ella, com a dona més gran que no pas ell, sí que està present en totes les seves novel·les.

—Ja ho entenc —va dir Allan. Havia arreplegat amb els dits una mica de ruca de l’amanida de Ruth. Tot i ser un cavaller (que ho era; i també era novaiorquès de tota la vida, és a dir, un home sofisticat), les maneres d’Allan a taula eren horripilants. Tastava els plats de tothom; no es tallava ni una mica a l’hora de manifestar que no li agradava gens el que havies demanat, després d’haver-ho tastat; i a més, el menjar tenia tendència a ficar-se-li entre les dents i quedar-s’hi.

Ara Ruth se’l mirava, i esperava veure un bocinet delator de ruca atrapat prop d’un dels seus ullals excessivament llargs. Tenia un nas llarg i una barbeta llarga, també, però li conferien una elegància remota, que contrastava amb un front ample i pla i uns cabells abundants, castany fosc, tallats molt curts. Als cinquanta-quatre anys, Allan Albright no mostrava cap símptoma de calvície; tampoc no tenia ni un cabell blanc.

Hauria resultat gairebé atractiu si no hagués estat per les dents llargues, que feien pensar en un llop. I encara que estava força prim i en forma, menjava amb gran delit. De tant en tant bevia amb una mica massa de delit, va neguitejar-se Ruth, mentre en feia una valoració. Ara li semblava com si l’estigués valorant contínuament; i massa sovint el resultat de la valoració era desfavorable. Me n’hauria d’anar al llit amb ell i decidir-me, va pensar.

Llavors Ruth va recordar que Hannah Grant l’havia deixat plantada. Ruth tenia la intenció d’utilitzar Hannah com a excusa per no anar-se’n al llit amb Allan; és a dir, Hannah seria l’excusa que Ruth utilitzaria aquesta vegada. Hauria dit a Allan que Hannah i ella eren tan amigues que sempre que es veien s’estaven tota la nit despertes, xerrant i xerrant.

Quan l’editorial de Ruth no li pagava l’allotjament a Nova York, Ruth generalment s’estava a casa de Hannah; Ruth fins i tot tenia un joc de claus de l’apartament de Hannah.

Ara, sense Hannah, Allan suggeriria que Ruth anés al seu apartament, o li demanaria que li deixés veure la suite de l’Stanhope que Random House li pagava. Allan havia tingut molta paciència amb la reticència de Ruth d’anar-se’n al llit amb ell; fins i tot havia decidit interpretar aquella reticència com a senyal que Ruth es prenia l’afecte que ell sentia per ella amb una seriositat extrema, cosa que era veritat. Però a Allan no se li havia acudit pensar que Ruth potser era reticent perquè tenia por que no li agradés gens, anar-se’n al llit amb ell. Aquella por tenia alguna cosa a veure amb el seu costum de tastar els plats de l’altra gent, i amb el fet que sempre mengés tan de pressa.

No era per la seva reputació d’antic conquistador. Ell li havia dit sincerament que «la dona adient» (aparentment, ella) ho havia canviat tot; Ruth no tenia cap raó per no creure-se’l. Tampoc no era la seva edat. Estava en millor forma que molts homes més joves; no semblava que en tingués cinquanta-quatre, i era intel·lectualment estimulant. Una vegada s’havien estat desperts tota la nit —una nit molt més recent que l’última que Ruth i Hannah s’havien passat despertes i xerrant— llegint-se l’un a l’altre els seus passatges preferits de Graham Greene.

El primer regal que Allan va fer a Ruth va ser el primer volum de la biografia de Graham Greene escrita per Norman Sherry. Ruth se l’estava llegint amb una lentitud deliberada, assaborint-lo i alhora temorosa de les coses desagradables que podia descobrir de Greene. La neguitejava, llegir biografies d’autors que admirava; s’estimava més no saber-ne res de dolent. De moment, la biografia de Sherry havia tractat Greene amb l’honor que Ruth pensava que es mereixia el novel·lista. Però Allan demostrava més impaciència per la seva lentitud a l’hora de llegir Norman Sherry que no pas per la seva reticència sexual. (Allan havia fet el comentari que sens dubte Norman Sherry publicaria el segon volum de La vida de Graham Greene abans que Ruth acabés de llegir el primer).

Ara, sense Hannah present, Ruth es va adonar que podia fer servir Eddie O’Hare com a excusa per no anar-se’n al llit amb Allan aquella nit. Abans que Eddie tornés del lavabo, Ruth va dir:

—Després de sopar, espero que no us faci res, però… vull tenir l’Eddie per a mi sola. —Karl i Melissa van esperar que Allan repliqués, però Ruth va continuar—: No sé pas què li devia veure la meva mare —va dir Ruth—, però suposo que als setze anys devia ser un noi molt bonic.

—L’O’Hare encara és «molt bonic» —va grunyir Allan. Ruth va pensar: Oh, Déu meu… no em diguis que ara es posarà gelós!

Ruth va dir:

—La meva mare no devia sentir per ell el mateix que ell sentia per ella. Fins i tot el meu pare no pot llegir els llibres de l’Eddie O’Hare sense comentar que l’Eddie devia adorar la meva mare.

—Ad nauseam —va dir Allan Albright, que no podia llegir un llibre d’Eddie O’Hare sense fer algun comentari d’aquesta mena.

—Sisplau, no et posis gelós, Allan —va dir Ruth, amb la veu que feia servir per a les lectures públiques, aquell to inexpressiu inimitable que tots coneixien. Allan semblava ferit. Ruth va maleir-se per haver provocat aquella situació. En una nit havia dit «Que la donin pel cul» a una àvia, als néts d’aquesta àvia, i ara havia ferit l’únic home amb el qual s’havia ni tan sols plantejat la possibilitat de casar-se.

—El cas és —va dir Ruth a tota la taula— que tenir l’oportunitat d’estar tota sola amb l’Eddie O’Hare és molt emocionant per a mi.

Pobres Karl i Melissa!, va pensar Ruth. Però ells estaven acostumats als escriptors, i ben segur que havien patit comportaments molt més estrambòtics que no pas el seu.

—Està molt clar que la teva mare no va abandonar el teu pare per l’O’Hare —va dir Allan; parlava amb més cura de la que normalment utilitzava. Provava de portar-se bé. Era un bon home. Ruth es va adonar que havia fet que Allan agafés por dels seus rampells, i per aquesta raó va tornar a maleir-se.

—Això deu ser veritat —va replicar Ruth, amb la mateixa cura—. Però qualsevol dona hauria tingut totes les raons que volgués per abandonar el meu pare.

—La teva mare també et va abandonar a tu —va afegir Allan. (N’havien parlat i parlat, d’aquella qüestió, és clar).

—Això també és veritat —va replicar Ruth—. Precisament vull parlar amb l’Eddie d’aquestes coses. Ja he sentit tot el que el meu pare té a dir de la mare, però el meu pare no se l’estima. Vull sentir què diu de tot el que va passar algú que sí se l’estima.

—¿Et sembla que l’O’Hare encara s’estima la teva mare? —va preguntar Allan.

—T’has llegit els seus llibres —va respondre Ruth.

—Ad nauseam —va tornar a dir Allan. És un esnob acabat, va pensar Ruth. Però a ella li agradaven els esnobs.

Llavors Eddie va tornar a taula.

—Hem parlat de tu, O’Hare —va dir Allan amb arrogància. Eddie semblava nerviós.

—Els he explicat què hi va haver entre tu i la meva mare —va dir Ruth a Eddie.

Eddie va provar d’aparentar tranquil·litat, encara que la llana humida de la jaqueta se li arrapava com una mortalla. A la llum de les espelmes, va veure l’hexàgon groc brillant que resplendia a l’iris de l’ull dret de Ruth; quan la flama tremolava, o quan ella girava la vista cap a la llum, l’ull li canviava de color —del marró a l’ambre— de la mateixa manera que un hexàgon groc idèntic podia transformar l’ull dret de Marion, del blau al verd.

—Estimo la teva mare —va començar a dir Eddie, sense cap vergonya. Només va haver de pensar en Marion i immediatament va recuperar la serenitat, que havia perdut a la pista d’esquaix després de perdre tres partides contra Jimmy; a Eddie no li havia semblat possible recuperar la serenitat fins llavors.

Allan va quedar esparverat quan Eddie va demanar al cambrer una mica de quetxup i un tovalló de paper. Aquell no era la mena de restaurant on se servia quetxup, i tampoc no hi havia cap tovalló de paper en tot el local. Allan va fer-se càrrec de la situació; era una de les seves millors qualitats. Va sortir a la Segona Avinguda i de seguida va localitzar un restaurant de menys categoria; abans de cinc minuts tornava a ser a taula amb mitja dotzena de tovallons de paper i una ampolla de quetxup buida en les seves tres quartes parts.

—Espero que n’hi hagi prou —va dir. Havia pagat cinc dòlars per aquella ampolla de quetxup gairebé buida.

—N’hi ha de sobres —li va dir Eddie.

—Gràcies, Allan —va dir Ruth, càlidament. Amb galanteria, ell li va enviar un petó amb els dits.

Eddie va abocar una mica de quetxup al plat de la mantega. El cambrer se’l va mirar amb un disgust sever.

—Posa l’índex de la mà dreta al quetxup —va dir Eddie a Ruth.

—¿Jo? —li va preguntar ella.

—Sisplau —va dir Eddie—. Vull saber exactament què recordes.

—Què recordo… —va dir Ruth. Va ficar el dit al quetxup, arrufant el nas com una nena petita.

—Ara posa’l al tovalló —li va dir Eddie, mentre li acostava el tovalló de paper. Ruth va dubtar, però Eddie li va agafar la mà i li va pressionar amb delicadesa l’índex de la mà dreta al damunt del tovalló.

Ruth es va llepar la resta de quetxup del dit mentre Eddie posava el tovalló exactament allà on volia: a l’altra banda del got d’aigua de Ruth, de tal manera que el got augmentés l’empremta digital. I ve’t-la aquí, al mateix lloc on seria per sempre més: aquella línia perfectament vertical a l’índex de la seva mà dreta; vista a través del got d’aigua, era gairebé el doble de gran que la cicatriu.

—¿Te’n recordes? —li va preguntar Eddie. L’hexàgon groc de l’ull dret de Ruth estava emboirat per les llàgrimes. Ruth no podia ni parlar—. Ningú no tindrà mai de la vida unes empremtes com les teves —li va dir Eddie, com li havia dit el dia que la seva mare se n’havia anat.

—¿I la meva cicatriu hi serà sempre? —li va preguntar Ruth, com li havia preguntat trenta-sis anys enrere, quan ella només en tenia quatre.

—La teva cicatriu serà una part teva per sempre més —li va prometre Eddie, com li havia promès llavors.

—Sí —va mormolar Ruth—, me’n recordo. Me’n recordo gairebé de tot —li va dir mentre plorava.

Després, tota sola a la seva suite de l’Stanhope, Ruth va recordar que Eddie li havia agafat la mà mentre ella plorava. També va recordar que Allan havia estat meravellosament comprensiu. Sense dir ni una paraula, cosa ben poc típica en ell, Allan va endur-se Karl i Melissa cap a una altra taula del restaurant; i, cosa que resultava encara més extraordinària, va quedar-se amb ells. I Allan va insistir al maître que fos una taula ben allunyada, des de la qual no es pogués sentir què deien Ruth i Eddie. Ruth no es va adonar ni de quan van sortir del restaurant Allan, Karl i Melissa. Finalment, quan ella i Eddie discutien quin dels dos pagaria el sopar —Ruth s’havia begut una ampolla sencera de vi, Eddie no bevia—, el cambrer va interrompre el debat per dir que Allan ja ho havia pagat tot.

Ara, a l’habitació del seu hotel, Ruth va pensar que potser hauria de trucar a Allan per donar-li les gràcies, però segurament ja devia dormir. Era gairebé la una de la matinada. I s’havia sentit tan estimulada després de parlar i escoltar Eddie, que no volia deprimir-se; i li podia passar, si parlava amb Allan.

La sensibilitat d’Allan l’havia impressionat, però encara tenia massa present el tema de la seva mare, que Eddie havia reprès immediatament. Tot i que no li feia cap falta beure més, Ruth va obrir una d’aquelles ampolletes letals de conyac que sempre esperen emboscades als minibars. Es va ajaure al llit, bevent el licor a poc a poc mentre es preguntava què escriuria al seu diari; volia dir tantes coses.

Per damunt de tot, Eddie li havia assegurat que la seva mare se l’estimava. (Es podria escriure un llibre sencer, només amb això!). El pare de Ruth havia provat de convèncer-la d’això —durant trenta-dos anys—, però per culpa del cinisme que ell sentia en tot el que feia referència a la seva mare, no l’havia convençut mai.

Evidentment, Ruth ja havia sentit la teoria que els seus germans morts havien robat a la seva mare la capacitat d’estimar un altre fill; també hi havia la teoria que Marion havia tingut por d’estimar Ruth, por de perdre la seva única filla en alguna desgràcia com la que s’havia endut els seus dos fills.

Però Eddie va explicar a Ruth la història d’aquell moment, quan Marion es va adonar que Ruth tenia un defecte a l’ull: l’hexàgon de color groc brillant que la seva mare també tenia, al mateix ull. Eddie va dir a Ruth que Marion havia plorat de por; perquè aquell defecte de color groc volia dir que Ruth podia ser com ella, i la seva mare no volia que Ruth fos com ella.

Tot d’una, Ruth va percebre més amor en la figura de la seva mare —pel fet de no desitjar que la seva filla s’assemblés en absolut a ella— del que Ruth podia suportar.

Ruth i Eddie havien parlat molt sobre si Ruth s’assemblava més a la seva mare o al seu pare. (Com més estona escoltava Ruth, més coses de Marion hi veia Eddie). Aquest tema era especialment important per a Ruth, perquè no volia ser mare si havia de ser una mare dolenta.

—Això és exactament el que va dir la teva mare —li va replicar Eddie.

—Però ¿quina cosa pot fer una mare que sigui pitjor que abandonar la seva filla? —li va preguntar Ruth.

—Això és el que diu el teu pare, ¿no és veritat? —li va preguntar Eddie.

El seu pare era un «predador sexual», va dir Ruth a Eddie, però havia estat «mitjanament decent» com a pare. Mai no l’havia deixada de banda. Era com a dona que ella l’odiava. Quan era petita, se l’havia estimat amb bogeria; si més no, el tenia sempre al seu costat.

—El teu pare hauria estat molt mala influència per als nois, si no s’haguessin mort —li va dir Eddie. Ruth va estar-hi d’acord immediatament—. Per això la teva mare ja s’havia plantejat abandonar-lo… vull dir abans que els nois es morissin —va afegir Eddie.

Ruth no ho sabia, això. Va expressar una considerable amargor contra el seu pare per haver-li ocultat aquella informació, però Eddie li va explicar que Ted no l’hi podria haver dit perquè Ted no sabia que Marion ja el volia abandonar, tant de temps enrere.

Ruth i Eddie havien parlat tant que Ruth no sabia ni com començar a descriure la conversa en el seu diari. Eddie fins i tot havia dit que Marion era «l’inici sexual i l’apogeu sexual» de la seva vida. (Ruth sí que va poder apuntar això al seu diari).

I quan anaven en taxi cap a l’Stanhope, amb la bossa plena de llibres d’aquella vella horrible entre els genolls, Eddie va dir a Ruth:

—Aquella «vella horrible», que dius tu, té més o menys l’edat de la teva mare. Per tant, no és pas una «vella horrible» per a mi.

Ruth va quedar esmaperduda pel fet que un home de quaranta-vuit anys encara estigués enamorat d’una dona que ara en tenia setanta-un!

—Si suposem que la meva mare arriba als noranta, ¿tu continuaràs sent un vailet enamorat de seixanta-vuit anys? —va preguntar Ruth a Eddie.

—N’estic absolutament convençut —li va dir Eddie.

El que Ruth Cole també va escriure al seu diari va ser que Eddie O’Hare era l’antítesi del seu pare. Als setanta-set anys, Ted Cole perseguia noies de l’edat de Ruth, encara que cada cop tenia menys i menys èxit. Els seus èxits més habituals eren amb dones que gairebé passaven de la quarantena; dones de l’edat d’Eddie!

Si el pare de Ruth arribava als noranta, potser finalment acabaria perseguint dones que, si més no, semblessin més properes a la seva edat; és a dir, dones que «només» tinguessin pels volts dels setanta anys!

Va sonar el telèfon. Ruth no va poder evitar sentir-se decebuda quan va resultar que era Allan. Havia despenjat amb l’esperança que fos Eddie. Potser ha recordat alguna altra cosa per dir-me!, havia desitjat Ruth.

—Espero que no estiguessis dormint —va dir Allan—. I confio que estiguis sola.

—No dormia, i estic ben sola —li va respondre Ruth. ¿Per què havia d’espatllar amb aquella mostra de gelosia la impressió favorable que havia aconseguit deixar al restaurant?

—¿Com ha anat? —li va preguntar Allan.

Tot d’una se sentia massa cansada per poder-li explicar els detalls que, tan sols moments abans que ell truqués, l’havien emocionada tant.

—Una vetllada molt especial —va dir Ruth—. M’ha donat una imatge molt més clara de la meva mare… de fet, d’ella i de mi també —va afegir—. Potser no m’hauria de fer tanta por, la possibilitat de ser una esposa horrible. Potser no seré necessàriament una mala mare.

—Ja t’ho deia, jo —li va recordar Allan. ¿Per què no podia, senzillament, agrair la possibilitat que Ruth estigués a punt d’acceptar el que ell volia, en comptes de fer-li retrets?

Va ser llavors quan Ruth va saber que l’endemà tampoc no se n’aniria al llit amb Allan. ¿Quin sentit té, anar-se’n al llit amb algú i després fotre el camp a Europa dues, gairebé tres setmanes? (El mateix sentit que retardar contínuament el moment de fer l’amor amb algú, va rumiar Ruth. No acceptaria de casar-se amb Allan sense haver dormit amb ell; com a mínim un cop).

—Allan, estic rebentada… i tinc massa coses noves al cap —va començar a dir Ruth.

—T’escolto —va dir.

—No vull anar a sopar amb tu demà a la nit… no et vull tornar a veure fins que torni d’Europa —li va dir. Tenia la mitja esperança que ell provés de dissuadir-la, però Allan callava. Fins i tot la seva paciència amb ella era irritant.

—Encara t’escolto —va dir, perquè Ruth havia fet una pausa.

—Vull dormir amb tu… haig de dormir amb tu —va assegurar Ruth—. Però just abans de marxar, no. I just abans d’anar a veure el meu pare, tampoc —va afegir Ruth, encara que allò no hi tenia res a veure—. Vull aprofitar aquest temps fora per pensar en nosaltres dos. —Finalment, va quedar dit d’aquesta manera.

—T’entenc —va dir Allan. A Ruth li trencava el cor saber que era un bon home però no saber si era l’home adequat. ¿I de quina manera podia ajudar-la a esbrinar-ho, passar un «temps fora»? El que necessitava, per saber-ho, era passar més temps amb ell.

Però el que va dir, va ser:

—Sabia que ho entendries.

—T’estimo moltíssim —li va dir Allan.

—Ja ho sé —va dir Ruth.

Després, mentre s’esforçava per dormir, provava de no pensar en el seu pare. Encara que Ted Cole havia explicat a la seva filla l’aventura de la seva mare amb Eddie O’Hare, Ted no havia dit a Ruth que aquella aventura havia estat idea d’ell. Quan Eddie li havia dit que el seu pare havia empès expressament Marion i Eddie l’un als braços de l’altre, Ruth havia quedat bocabadada. Que el seu pare hagués intrigat per tal de fer que la seva mare se sentís incapacitada per exercir de mare, no va ser el que va sorprendre Ruth; ja sabia que el seu pare era un intrigant. El que va fer-li perdre l’esma va ser que el seu pare l’hagués volguda tota per a ell, que Ted hagués desitjat fer-li de pare amb tanta intensitat!

Als trenta-sis anys, dividida entre l’amor i l’odi que li despertava el seu pare, Ruth se sentia turmentada pel fet de saber fins a quin punt ell se l’estimava a ella.