La senyora Cole

«Feia un any que era vídua», havia escrit Ruth Cole. (Tan sols quatre anys abans de convertir-se ella mateixa en vídua!). I un any després de la mort d’Allan —igual que havia escrit ella de la seva vídua fictícia— Ruth encara maldava per «mantenir els seus records del passat sota control, com han de fer totes les vídues».

¿Com podia haver-ho encertat pràcticament tot?, es preguntava ara la novel·lista; perquè encara que sempre havia afirmat que un bon escriptor podia imaginar-se qualsevol cosa (i imaginar-la amb veritat), i encara que sovint havia afirmat que l’experiència personal estava sobrevalorada, fins i tot Ruth es va sorprendre del grau d’encert que havia tingut a l’hora d’imaginar què sentia una vídua.

Un any sencer després de la mort d’Allan, exactament com havia escrit de la seva vídua fictícia, Ruth «tenia encara la mateixa tendència a deixar-se dur per un diluvi de records que el matí que s’havia despertat amb el seu marit mort al costat».

¿On era, aquella vídua vella i rabiosa que havia atacat Ruth per haver descrit amb falsedat el que representava ser vídua? ¿On era l’harpia que havia dit que seria vídua la resta de la seva vida? Quan hi pensava, Ruth se sentia decebuda perquè la vella bruixa no hagués fet acte de presència al funeral d’Allan. Ara que era vídua, Ruth volia veure aquella vella miserable; encara que només fos per escopir-li a la cara que tot el que havia escrit sobre ser vídua era veritat!

Aquella vella malvada que havia provat d’espatllar-li el casament amb les seves amenaces odioses, aquella vella xaruga que s’havia deixat sense cap vergonya… ¿on era, a hores d’ara? Segurament era morta, com havia declarat Hannah. Si aquest era el cas, Ruth se sentia estafada; ara que la saviesa convencional del món li conferia autoritat per parlar d’aquesta qüestió, a Ruth li hauria agradat fer saber a aquella mala pècora què pensava.

Perquè, ¿no havia presumit aquella carronya que l’amor que ella sentia pel seu marit era superior a l’amor que sentia Ruth? La simple idea que algú fos capaç de dir a algú altre «No saps què és el dolor», o «No saps què és l’amor», resultava absolutament indignant.

Aquesta ràbia imprevista contra la vella vídua sense nom havia proporcionat a Ruth una quantitat inesgotable de combustible durant el seu primer any de viudetat. Aquell mateix any, també de manera imprevista, Ruth havia experimentat un ablaniment en els seus sentiments per la seva mare. Ruth havia perdut Allan, però encara tenia Graham. Després d’adonar-se encara més de fins a quin punt s’estimava el seu únic fill, Ruth va descobrir que comprenia l’intent de Marion de no estimar una altra criatura, perquè Marion ja havia perdut dos fills.

Que la seva mare hagués aconseguit no llevar-se la vida era una font inesgotable de sorpresa per a Ruth, com també ho era que Marion hagués estat capaç de tenir una altra criatura. Tot d’una, que la seva mare l’abandonés va començar a tenir sentit. Marion no havia volgut estimar Ruth perquè no suportava la idea de perdre un tercer fill. (Ruth havia sentit això mateix per boca d’Eddie cinc anys enrere, però fins que no havia tingut un fill i perdut un marit, no havia posseït ni l’experiència ni la imaginació suficients per creure-s’ho).

Però l’adreça a Toronto de Marion havia criat pols tot un any en un lloc ben prominent de l’escriptori de Ruth. L’orgull i la covardia —aquest sí que era un títol digne d’una novel·la llarguíssima!— havien evitat que Ruth li escrigués. Ruth encara creia que era feina de Marion, tornar a entrar en la vida de la seva filla, perquè havia estat Marion qui n’havia sortit. Com a mare relativament recent, i com a vídua encara més recent, Ruth era una nouvinguda, en tot allò que feia referència al dolor i a la por de patir una pèrdua encara més gran.

Va ser Hannah qui va suggerir a Ruth que donés a Eddie l’adreça de la seva mare a Toronto.

—Deixa que la teva mare sigui problema de l’Eddie —va dir Hannah—. Deixa que sigui ell, el que pateixi per si li ha d’escriure o no.

Eddie, és clar, patiria per si havia d’escriure a Marion o no. Pitjor encara, ja havia provat diverses vegades d’escriure-li, però cap dels seus esforços no havia arribat mai a l’oficina de correus.

«Benvolguda Alice Somerset», havia començat. «Tinc raons per creure que vostè és Marion Cole, la dona més important de la meva vida». Però aquest to li va semblar massa altiu, sobretot després de gairebé quaranta anys, i va tornar-ho a provar, d’una manera més directa: «Benvolguda Marion: perquè Alice Somerset només podies ser tu… He llegit les teves novel·les de Margaret McDermid amb» …mm, ¿amb què?, va preguntar-se Eddie, i això el va fer aturar. ¿Amb fascinació? ¿Amb frustració? ¿Amb admiració? ¿Amb desesperació? ¿Amb totes les opcions anteriorment enumerades? No sabia què dir.

A més, després de dur una flama encesa al cor per Marion durant trenta-sis anys, ara Eddie estava convençut que s’havia enamorat de Ruth. I després d’un any d’imaginar-se que estava enamorat de la filla de Marion, Eddie encara no s’havia adonat que en cap moment no havia deixat d’estimar Marion; encara es pensava que estimava Ruth. Per tant, els esforços d’Eddie per escriure a Marion van arribar a altíssims extrems de tortura. «Benvolguda Marion: Vaig estimar-te durant trenta-sis anys abans d’enamorar-me de la teva filla». Però això, Eddie ni tan sols no s’atrevia a dir-ho a Ruth!

I Ruth, durant el seu any de dol, s’havia preguntat molt sovint què li passava, a Eddie O’Hare. Però la seva pena i les seves preocupacions constants pel petit Graham distreien Ruth de l’evident però desconcertant agonia d’Eddie. Ella sempre havia pensat que era un home dolç i estrany. ¿Potser era un home dolç que s’havia tornat encara més estrany? Eddie podia estar-se tot un sopar en la seva companyia sense pronunciar altra cosa que monosíl·labs; però sempre que ella li donava un cop d’ull, ell se la mirava fixament. I llavors, sempre, Eddie apartava immediatament la vista.

—¿Què passa, Eddie? —li havia preguntat Ruth, una vegada.

—Ah, res —va replicar ell—. Rumiava si estàs bé.

—Mira, vaig fent… gràcies —va dir Ruth.

Hannah tenia les seves pròpies teories, que Ruth considerava del tot absurdes.

—Sembla ben bé com si s’hagués enamorat de tu, però no sap què s’ha de fer per lligar amb una dona més jove —havia dit Hannah. Durant tot aquell any, a Ruth li semblava terriblement grotesca la noció que qualsevol home provés de lligar amb ella.

Però aquella tardor del 95, Hannah li va dir:

—Ja fa un any, nena… ja és hora que tornis a la circulació.

La idea de tornar «a la circulació» repel·lia Ruth. No tan sols perquè encara estimava Allan i el record de la seva vida en comú, sinó perquè a Ruth se li glaçava la sang davant de la perspectiva d’haver d’enfrontar-se una altra vegada amb el seu mal criteri.

Com havia escrit al primer capítol de No apte per a nens, ¿qui sabia quan era el moment adient perquè una vídua tornés a obrir-se al món? Era impossible que una vídua tornés a obrir-se al món amb cap garantia de seguretat.

La publicació de la quarta novel·la de Ruth Cole, El meu últim mal nòvio, va retardar-se fins a la tardor del 1995; Ruth es veia incapaç de fer cap aparició pública abans no hagués passat com a mínim un any des de la mort del seu marit. I de tota manera, Ruth no tenia intenció de prodigar-se tant com els seus editors haurien volgut. Havia accedit a fer una lectura al YMHA del Carrer 92, on no havia tornat a llegir des de la introducció maratoniana d’Eddie O’Hare, el 1990; però Ruth s’havia negat a concedir cap entrevista als Estats Units. Argumentava que només s’estaria una nit a Nova York, en ruta cap a Europa, i que mai no concedia entrevistes a casa seva, a Vermont. (Des de l’u de setembre, la casa de Sagaponack estava en venda).

Hannah deia que Ruth estava boja, per voler-se aïllar a Vermont; segons Hannah, la casa que Ruth s’hauria de vendre era la de Vermont, precisament. Però Allan i Ruth ja ho havien decidit: Graham s’havia de criar a Vermont.

A més, Conchita Gómez era massa gran per ser la mainadera principal de Graham. I Eduardo era massa gran per encarregar-se de la casa. A Vermont, Ruth tindria mainaderes disponibles molt a prop de casa. Kevin Merton tenia tres filles en edat de fer de mainaderes; una de les tres, Amanda, estudiava a l’institut i se li podien permetre una quantitat limitada de viatges. (L’institut havia decidit que una gira de promoció literària amb Ruth Cole entrava dins de la categoria de viatge educatiu; per tant, Ruth s’enduia Graham i Amanda Merton a Nova York i a Europa).

No pas tots els seus editors europeus estaven satisfets amb els plans de Ruth per promoure El meu últim mal nòvio. Però Ruth havia advertit tothom abans de començar: encara estava de dol i no aniria enlloc sense el seu fill de quatre anys; a més, ni el seu fill ni la seva mainadera no havien d’estar-se més de dues setmanes sense anar a classe.

El viatge que Ruth havia planejat seria tan lleu per a ella i Graham com fos possible. Aniria a Londres amb el Concorde, i tornaria a Nova York des de París, també amb el Concorde. Entre Londres i París, portaria Graham i la seva mainadera a Amsterdam; no podia deixar d’anar a Amsterdam, havia decidit. Que la novel·la estigués ambientada parcialment allà —aquella escena tan humiliant al barri xino— feia que el llibre tingués un interès especial per als holandesos; i Maarten era el seu editor europeu preferit.

No era culpa d’Amsterdam que Ruth tingués terror de tornar-hi. Segur que podria promoure la seva nova novel·la al gust de Maarten sense haver de visitar el barri xino. Tots els periodistes poc originals que l’entrevistessin, per no dir res de tots els fotògrafs que l’haguessin de retratar, insistirien que Ruth tornés a de Wallen —l’escenari del fragment més notori de la novel·la—, però Ruth ja havia resistit anteriorment la manca d’originalitat de periodistes i fotògrafs.

I potser era una mena de penitència, haver de tornar a Amsterdam, va pensar la novel·lista; ¿no era la por una espècie de penitència? ¿I com podria passar ni un sol segon a Amsterdam sense tenir por?; ¿com podia aquella ciutat deixar-li de recordar l’eternitat que havia passat amagada a l’armari de Rooie? ¿El bleix de l’home talp, no seria la música de fons que li acompanyaria el son cada nit? Si és que podia dormir…

Tret d’Amsterdam, l’única part de la gira de promoció que espantava Ruth era la seva nit a Nova York, i només l’espantava perquè, un cop més, Eddie O’Hare s’encarregaria de presentar la seva lectura al YMHA del Carrer 92.

Ruth havia decidit, amb força mala fortuna, tornar a l’Stanhope; ella i Graham no l’havien trepitjat des de la mort d’Allan, i Graham recordava l’últim lloc on havia vist el seu pare molt millor del que Ruth s’havia pensat que recordaria. No s’estaven pas a la mateixa suite de dos dormitoris, però la configuració de les habitacions i la decoració eren massa similars.

—El papa dormia en aquesta banda del llit; la mama, en aquella banda —va explicar el nen a la seva mainadera, Amanda Merton—. La finestra estava oberta —va continuar Graham—. El papa l’havia deixat oberta, i jo tenia fred. Vaig baixar del meu llit… —Aquí el nen es va aturar. ¿On era, el seu llit? Sense Allan, Ruth no havia demanat a l’hotel que instal·lessin un llit plegable per a Graham; hi havia espai de sobres al llit de matrimoni per a ella i el seu fillet—. ¿On és el meu llit? —va preguntar ara el nen.

—Rei, pots dormir amb mi —li va dir Ruth.

—O pots dormir a la meva habitació, amb mi —va oferir-se Amanda; qualsevol cosa valia, si servia per allunyar la mort del seu pare del pensament del nen.

—D’acord. Molt bé —va dir Graham amb el to de veu que utilitzava quan hi havia alguna cosa que no rutllava—. Però ¿on és, ara, el papa? —Els ulls se li van omplir de llàgrimes. Feia mig any, o més, que no se li sentia aquella pregunta.

Sóc tan idiota, per haver-lo portat aquí!, va pensar Ruth, que abraçava el seu fill mentre el nen plorava.

Ruth encara era a la banyera, quan Hannah va arribar a la suite, carregada amb un munt de regals per a Graham, tots de la mena menys adient possible per endur-se en avió cap a Europa: un poble sencer fet amb blocs que s’entrellaçaven, i no tan sols un animal de peluix, sinó una família sencera de micos. Haurien de demanar a l’Stanhope que els guardessin el poble i els micos mentre durés el viatge, cosa que representaria un greu inconvenient si decidien estar-se en un altre hotel, a la tornada.

Però Graham semblava completament recuperat del record de la mort d’Allan que li havia despertat l’hotel. Els nens són així —tot d’una tenen el cor trencat, i tot d’una és com si no hagués passat res—, mentre que Ruth, de fet, ja s’havia resignat als records que li despertava l’Stanhope. Va fer un petó per dir bona nit a Graham; el nen ja discutia el menú del servei d’habitacions amb Amanda quan Ruth i Hannah van anar-se’n a la lectura.

—Espero que llegeixis el tros més bo —va dir Hannah.

Per a Hannah, «el tros més bo» era l’escena de sexe, profundament trasbalsadora, de la protagonista amb el nòvio holandès, a l’habitació de la prostituta. Ruth no tenia cap intenció de llegir aquella escena, mai de la vida.

—¿Et sembla que el tornaràs a veure? —li va preguntar Hannah, mentre anaven cap al YMHA—. Vull dir que segur que es llegirà el llibre…

—¿Si tornaré a veure a qui? —va preguntar Ruth, encara que sabia perfectament la resposta.

—El noi holandès, sigui qui sigui —va respondre Hannah—. I no em diguis que no hi va haver cap noi holandès!

—Hannah, no m’he ficat mai al llit amb cap noi holandès.

—Em jugo el que vulguis que llegirà el llibre —va continuar Hannah.

Quan van arribar a la cantonada del 92 amb Lexington, Ruth gairebé tenia ganes de sentir la presentació d’Eddie O’Hare; si més no, d’aquesta manera s’estalviaria haver de sentir Hannah.

Ruth, és clar, ja havia suposat que Win Jongbloed llegiria El meu últim mal nòvio; estava preparada per ser tan freda com calgués amb ell. Si és que el noi se li tornava a acostar… Però el que va sorprendre i alleujar Ruth, tot i que d’una manera molt poc dramàtica, va ser que Maarten va informar-la que l’assassí de Rooie havia estat enxampat a Zuric. I no gaire després de la seva captura, l’assassí havia mort!

Maarten i Sylvia ho van mencionar a Ruth com aquell qui res.

—Suposo que no van enxampar mai l’assassí d’aquella prostituta, ¿oi que no? —va preguntar Ruth, amb una indiferència fingida. (Va fer la pregunta durant una conversa telefònica recent, després de repassar els dubtes habituals sobre l’itinerari del seu imminent viatge). Maarten i Sylvia van explicar-li com s’havien perdut la notícia: no eren a Amsterdam quan es va publicar (per tant, s’havien assabentat de la història de segona mà) i quan en van sentir els detalls, ja no recordaven que Ruth s’havia interessat per aquella notícia.

—¿A Zuric? —va preguntar Ruth—. Per això tenia aquell accent alemany, l’home talp… perquè era suís!

—Em sembla que va ser a Zuric —va respondre Maarten—. I el tio havia mort més prostitutes, per tot Europa.

—Però només una a Amsterdam —va dir Sylvia.

Només una!, va pensar Ruth. Va esforçar-se per aconseguir que el seu interès en el cas semblés superficial de debò.

—M’agradaria saber com el van enxampar —va preguntar-se en veu alta.

Però ni Maarten ni Sylvia no tenien els detalls gaire frescos a la memòria; l’assassí havia estat capturat, i després s’havia mort, feia uns quants anys.

—Uns quants anys! —va repetir Ruth.

—Em sembla que hi va haver un testimoni —va dir Sylvia.

—Em sembla que també van trobar unes empremtes… i el tio estava molt malalt —va afegir Maarten.

—¿Tenia asma? —va preguntar Ruth; tant era, que li descobrissin el joc.

—Em sembla que tenia un emfisema —va dir Sylvia.

Sí, podria ser!, va pensar Ruth; però l’única cosa que li importava de debò era que havien enxampat l’home talp. L’home talp era mort! I la seva mort feia que Ruth trobés suportable tornar a visitar Amsterdam, l’escena del crim. Era el seu crim; o si més no, així ho recordava ella.

Eddie O’Hare no va arribar en punt a la lectura de Ruth; va arribar tan aviat que va estar-se una hora sencera a la sala d’espera, tot sol. Estava molt capficat pels fets de les darreres setmanes: la seva mare i el seu pare havien mort; la seva mare de càncer, que havia estat ràpid i pietós, i el seu pare (no tan sobtadament) quan va fer el quart infart en tres anys.

El tercer infart del pobre Mentolat l’havia deixat gairebé cec, la seva visió d’una pàgina va quedar reduïda de tal manera que ell mateix la descrivia com «el món vist a través d’un telescopi si mires per la banda que no és». Dot O’Hare li havia llegit en veu alta, abans que el càncer no se l’emportés; després, va ser Eddie el que llegia en veu alta al seu pare, que es queixava de la dicció del seu fill, inferior a la de la seva difunta esposa.

No hi havia cap mena de dubte sobre què se li havia de llegir, a Mentolat. Els seus llibres estaven perfectament marcats; els passatges pertinents, subratllats en vermell, i els llibres resultaven tan familiars a l’ancià professor que no li calia cap resum argumental. Eddie no feia res més que passar les pàgines i llegir només els fragments subratllats. (Al final, el fill no va poder evitar de caure en el soporífer mètode pedagògic que feia servir el seu pare a l’aula).

Eddie sempre havia pensat que el llarg paràgraf introductori de Retrat d’una dama, en el qual Henry James descriu «la cerimònia coneguda com el te de la tarda», era massa cerimoniosa pel seu propi bé; però Mentolat declarava que aquell passatge es mereixia un nombre incomptable de relectures, que Eddie aconseguia de realitzar amb el mateix mecanisme de clausura cerebral parcial que havia utilitzat per poder suportar la seva primera sigmoidoscòpia.

I Mentolat adorava Trollope, que Eddie considerava un pesat sentenciós. A Mentolat li agradava per damunt de tot aquest passatge de l’autobiografia de Trollope: «No crec pas que cap noia s’hagi alçat, després de llegir les meves pàgines, menys decorosa del que era abans, i crec que algunes hi poden haver après que el decòrum és un encant que val la pena de preservar».

Eddie creia que cap noia no s’havia alçat mai després de llegir Trollope; estava convençut que totes les noies que havien ensopegat amb Trollope no s’havien pogut tornar a aixecar mai més. Un exèrcit de noies havia perit mentre el llegien… totes mortes d’avorriment!

Eddie recordaria sempre més els viatges que va fer per acompanyar el seu pare al lavabo després que hagués perdut la vista. Des del seu tercer infart, Mentolat duia les espardenyes lligades als peus insensibles amb gomes elàstiques que xerricaven sota les seves empenyes planes. Les espardenyes, que eren roses, havien estat de la mare d’Eddie, perquè els peus de Mentolat se li ha-vien encongit fins al punt que les seves pròpies espardenyes no se li aguantaven als peus; ni tan sols amb gomes elàstiques.

Durant les lectures va aparèixer l’última frase del capítol 44 de Middlemarch, que l’antic professor havia subratllat en vermell, i que el seu fill va llegir amb una veu ombrívola. Eddie va pensar que la frase de George Eliot podia aplicar-se perfectament als seus sentiments per Marion o per Ruth; per no dir res dels sentiments que imaginava que elles sentien per ell. «Va desconfiar de l’afecte d’ella; i ¿quina solitud és més solitària que la desconfiança?».

¿I què, si el seu pare havia estat un professor avorrit? Si més no, havia sabut marcar tots els passatges pertinents dels llibres. Un estudiant hauria pogut patir una sort molt pitjor que la de passar un curs sota la tutela de Mentolat O’Hare.

El funeral del pare d’Eddie, que va celebrar-se a l’església no confessional del campus de l’acadèmia, va ser més concorregut del que Eddie esperava. No solament van venir els col·legues de Mentolat —els tremolosos emèrits de la facultat, aquelles ànimes plenes de salut que havien sobreviscut a Joe O’Hare— sinó també dues generacions d’estudiants d’Exeter. Potser tots van patir l’avorriment de les classes de Mentolat, en un moment o altre, però la seva presència humil donava a entendre a Eddie que el seu pare havia estat un passatge prou pertinent en totes les seves vides.

Eddie va alegrar-se de trobar, entre els incomptables subratllats del seu pare, un fragment que va semblar que agradava als antics alumnes de Mentolat. Eddie va triar l’últim paràraf de La fira de les vanitats, perquè Mentolat sempre havia estat partidari de Thackeray. «Ah! Vanitas Vanitatum! ¿Qui de nosaltres és feliç en aquest món? ¿Qui de nosaltres aconsegueix el seu desig, o, després d’aconseguir-lo, en queda satisfet?… Au va, mainada, desem els titelles i tanquem la capsa, perquè la nostra obra ja s’ha acabat».

Després, Eddie es va tornar a concentrar en la qüestió de la caseta dels seus pares; van comprar-la després que Mentolat es retirés de l’acadèmia, quan ell i Dot (per primera vegada) es van veure forçats a abandonar els habitatges de la facultat. La casa, indefinible, era en una banda del poble que Eddie no coneixia: un carrer estret, claustrofòbic, que podria haver estat un carrer qualsevol d’un poble qualsevol. Els seus pares s’hi devien haver sentit molt sols, allunyats de l’arquitectura impressionant i dels jardins i terrenys de l’acadèmia. La casa del veí més proper tenia un pati amb la gespa sense tallar, ben ple de joguines abandonades; hi havia un tirabuixó gegant, rovellat, profundament cargolat al terra, on antigament s’hi havia lligat un gos. Eddie no havia vist mai el gos.

A Eddie li semblava cruel que els seus pares haguessin passat els últims anys de la seva vida en aquell ambient; els veïns no feien pas cara de ser exonians. (De fet, l’abjecció domèstica d’aquella gespa ofensiva havia fet pensar sovint a Mentolat O’Hare que els seus veïns eren l’encarnació mateixa d’allò que l’antic professor de literatura detestava per damunt de tot: una educació secundària de qualitat inferior).

Mentre omplia caixes amb els llibres del seu pare —perquè ja havia posat la casa a la venda— Eddie va descobrir les seves novel·les, que ni tan sols no estaven signades; havia oblidat fins i tot de dedicar les seves obres als seus propis pares! Totes cinc estaven juntes en una lleixa; Eddie va trobar dolorós que Mentolat no hagués subratllat ni un sol passatge. I al costat de l’obra de tota la seva vida, a la mateixa lleixa, Eddie va veure l’exemplar de la família O’Hare de El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets, de Ted Cole, que el conductor del camió de cloïsses havia autografiat gairebé a la perfecció.

No és gens estrany que Eddie estigués desfet quan va arribar a Nova York per presentar la lectura de Ruth. També li havia representat una càrrega terrible que Ruth li hagués donat l’adreça de la seva mare. Inevitablement, al final Eddie havia allargat una mà cap a Marion. Li havia enviat les seves cinc novel·les, que mai no havia signat ni dedicat als seus pares; com a contrapartida, va dedicar-les-hi a ella, de la següent manera: «Per a Marion. Amb amor, Eddie». I juntament amb el paquet i el formulari verd que va haver d’omplir per a la duana canadenca, va incloure una nota.

«Benvolguda Marion», va escriure Eddie, com si s’haguessin escrit tota la vida, «no sé si t’has llegit els meus llibres, però —ja ho pots veure— mai no has estat gaire lluny del meu pensament». En aquelles circumstàncies —és a dir, donat que Eddie es pensava que estava enamorat de Ruth—, va ser tot el que Eddie es va veure amb cor de dir; però era més del que havia dit en trenta-set anys.

Quan va arribar a la sala d’espera del YMHA del 92, la pèrdua dels seus pares, per no dir res del seu patètic esforç per contactar amb Marion, havia deixat Eddie pràcticament sense parla. Li sabia greu haver enviat els seus llibres a Marion; ara pensava que n’hi hauria hagut ben bé prou enviant-li’n només els títols. (Els títols i prou ja li semblaven un excés forassenyat).

Quan Eddie O’Hare es va acostar per fi al micròfon de l’escenari i va contemplar el Kaufman Concert Hall, ple a vessar, va interpretar astutament el silenci reverencial del públic. Adoraven Ruth Cole, i el consens era que aquell llibre era el millor que havia escrit. El públic també sabia que aquella era la primera aparició en públic de Ruth després de la mort del seu marit. I també va interpretar Eddie, es notava un silenci angoixat entre el públic; perquè hi havia molta gent entre els assistents que ja coneixien la facilitat que tenia Eddie de xerrar i xerrar sense parar.

Per tant, Eddie va dir:

—Ruth Cole no necessita presentació.

Ho devia dir de debò. Perquè va baixar immediatament de l’escenari i va ocupar el seient que li tenien reservat entre el públic, al costat de Hannah. I durant tota la lectura de Ruth, Eddie va mantenir la vista estoicament al seu davant, a uns tres o quatre metres a l’esquerra del pòdium, com si l’única manera que tingués de contemplar Ruth fos mantenint-la a la perifèria de la seva visió.

I no va deixar de plorar ni un moment, va dir després Hannah; també va dir que el genoll dret li havia quedat ben humit, perquè li tenia la mà agafada. Eddie va plorar silenciosament; com si cada paraula que pronunciés Ruth fos un cop de destral al cor que ell acceptés perquè se’l mereixia.

Després de la lectura, Eddie no va aparèixer a la sala d’espera; Ruth i Hannah van anar a sopar totes soles.

—L’Eddie semblava a punt de suïcidar-se —va dir Ruth.

—Perd el cul per tu… i això el fa parar boig —li va dir Hannah.

—No siguis ximple… està enamorat de la meva mare.

—Déu meu! ¿Quina edat té, la teva mare? —va preguntar Hannah.

—Setanta-sis anys —va respondre Ruth.

—Seria una obscenitat, estar enamorat d’una dona de setanta-sis anys! —va dir Hannah—. Ets tu, nena. Eddie perd el cul per tu… de debò!

—Això sí que seria una obscenitat —va dir Ruth.

Un home que sopava amb algú que semblava la seva dona no deixava de mirar-se la taula on seien elles dues. Ruth deia que es mirava Hannah, però Hannah deia que es mirava Ruth. En qualsevol cas, totes dues van estar d’acord que no era manera de comportar-se si estaves sopant amb la teva dona.

Mentre pagaven el compte, l’home es va acostar matusserament a la seva taula. Tenia pels volts de trenta anys, més jove que Hannah i Ruth, i era atractiu tot i la seva expressió vergonyosa, que semblava afectar fins i tot la seva postura. Com més se’ls acostava, més s’encongia. La seva dona encara estava asseguda a taula, amb el cap enterrat a les mans.

—Jesús! Prova de lligar amb tu davant mateix de la seva dona, collons! —va xiuxiuejar Hannah a Ruth.

—Perdoni —va dir aquella desferra miserable.

—Sí, ¿què passa? —va preguntar Hannah. Va clavar un cop de peu a Ruth per sota de la taula; com si li volgués dir: ¿ho veus?, ja t’ho deia.

—¿Oi que vostè és Ruth Cole? —va preguntar l’home.

—No fotis —va dir Hannah.

—Sí —va dir Ruth.

—Em sap molt de greu molestar-la —va embarbussar-se l’home, enfonsat—, però és l’aniversari de casament de la meva dona i meu, i vostè és l’escriptora preferida de la meva dona. Ja ho sé, que vostè mai no signa llibres, però avui he regalat la seva última novel·la a la meva dona, pel nostre aniversari, i resulta que la tenim aquí mateix. Em sap molt de greu demanar-l’hi, però ¿no ens la signaria pas? —(La dona, abandonada a la seva taula, estava a punt de caure víctima de la mortificació extrema).

—Per l’amor de Déu… —va començar a dir Hannah, però Ruth va aixecar-se d’un salt. Volia estrènyer la mà de l’home, i de la seva dona també. Ruth fins i tot va somriure mentre signava el llibre. No hauria pogut semblar més diferent de com es comportava normalment. Però al taxi, quan tornaven cap a l’hotel, Hannah li va dir una cosa; per força havia de ser Hannah, qui fes a Ruth la sensació que encara no estava preparada per tornar a obrir-se al món.

—Potser sí que era el seu aniversari, però et mirava els pits —va dir Hannah.

—No és pas veritat! —va protestar Ruth.

—Ho fa tothom, nena. Val més que t’hi acostumis.

Més tard, a la seva suite de l’Stanhope, Ruth va resistir la temptació de trucar a Eddie. A més, segurament al New York Athletic Club devien refusar de respondre al telèfon passada una determinada hora. O com a mínim devien exigir que, si trucaves, ho fessis amb jaqueta i corbata.

En comptes de trucar, Ruth va escriure una carta a la seva mare; la seva adreça a Toronto li havia quedat gravada a la memòria. «Benvolguda mama», va escriure Ruth, «Eddie O’Hare encara t’estima. La teva filla, Ruth».

El paper de l’Stanhope donava a la carta una formalitat, o com a mínim una distància, que Ruth no havia buscat intencionadament. Una carta com aquella, va pensar, hauria de començar amb un «Benvolguda mare», però «mama» era el que Ruth sempre havia dit a la seva mare; i era el que Graham deia a Ruth, i això tenia més importància per a Ruth que cap altra cosa. Va saber que s’havia tornat a obrir al món en el moment que va entregar la carta al conserge de l’Stanhope, just abans d’anar-se’n cap a Europa.

—És per al Canadà —va comentar Ruth—. Sisplau, asseguri’s de posar-hi prou segells.

—És clar —va dir el conserge.

Eren al vestíbul de l’Stanhope, dominat per un ornamentadíssim rellotge de paret; havia estat la primera cosa que Graham havia reconegut tan bon punt havien entrat a l’hotel des de la Cinquena Avinguda. Ara el mosso empenyia el carro amb el seu equipatge per davant de la impressionant esfera del rellotge. El mosso es deia Mel. Sempre havia dedicat una atenció especial a Graham; també havia estat el mosso de guàrdia quan van traslladar el cos d’Allan de l’hotel. Segurament Mel havia ajudat a carretejar el cos, però Ruth tampoc no volia recordar absolutament tots els detalls.

Graham, agafat de la mà d’Amanda, va seguir el seu equipatge, que sortia de l’Stanhope i trepitjava la Cinquena Avinguda cap a la limusina que els esperava.

—Adéu, rellotge! —va dir Graham.

Mentre el cotxe arrencava, Ruth va dir adéu a Mel.

—Adéu, senyora Cole —va respondre Mel.

Aquesta sóc jo!, va decidir Ruth Cole. Mai no s’havia canviat el nom, és clar; era massa famosa per canviar-se el nom. Mai no s’havia convertit, de fet, en la senyora Albright. Però era una vídua que encara se sentia casada; era la senyora Cole. Seré la senyora Cole sempre més, va pensar Ruth.

—Adéu, hotel d’en Mel! —va cridar Graham.

Van allunyar-se de les fonts que ragen al davant del Met, i de les banderes que hi onegen, i de la marquesina verd fosc de l’Stanhope, sota la qual hi havia un cambrer que atenia l’única parella que no trobava el dia massa fred per estar-se asseguts en una de les taules de la terrassa. Des del punt de vista de Graham, enfonsat al seient del darrere de la limusina fosca, l’Stanhope arribava ben bé fins als núvols… potser fins i tot arribava al cel.

—Adéu, papa! —va cridar el nen.