El punt mort

Eduardo Gómez era un bon catòlic. No deixava de ser una mica supersticiós, però el jardiner sempre havia controlat la seva inclinació a creure en el destí i no havia deixat que ultrapassés els confins estrictes de la seva fe. Afortunadament, mai no havia entrat en contacte amb el calvinisme, perquè s’hi hauria convertit amb rapidesa i devoció. De moment, el catolicisme del jardiner havia mantingut les seves fantasies més desbordades —pel que feia a la predestinació— sota control.

En l’episodi de la tortura aparentment inacabable que havia patit el jardiner penjat cap per avall a la tanca de troanella de la senyora Vaughn, Eduardo havia estat a punt de morir asfixiat per monòxid de carboni. Li havia passat pel cap que Ted Cole sí que es mereixia morir d’aquella manera, però no pas un jardiner innocent. En aquell moment, indefens, Eduardo s’havia vist com a víctima de la luxúria i de la proverbial «dona desdenyada» d’un altre home.

Ningú, ni tan sols el capellà a dins del confessionari, no hauria censurat Eduardo per haver pensat tal cosa. El pobre jardiner, penjat cap per avall a la tanca de la senyora Vaughn i esperant la mort, tenia totes les raons per considerar-se tractat injustament. Però, amb els anys, Eduardo havia descobert que Ted era un patró just i generós, i el jardiner mai no s’havia perdonat haver pensat que Ted mereixia morir asfixiat per monòxid de carboni.

Per tant, la naturalesa supersticiosa d’Eduardo va patir un daltabaix monumental —i, evidentment, el seu fatalisme potencialment desenfrenat va quedar reforçadíssim— quan el pobre jardiner sense sort va ser la persona que va trobar Ted Cole mort d’asfíxia per intoxicació de monòxid de carboni.

Va ser la dona d’Eduardo, Conchita, qui primer va notar que passava alguna cosa. Havia recollit el correu a l’oficina de Sagaponack quan anava cap a casa de Ted. Com que era el dia de la setmana que canviava els llençols i feia la bugada i la neteja general de la casa, Conchita va arribar a casa de Ted abans que Eduardo. Va deixar el correu a la taula de la cuina, on no va poder evitar de veure una ampolla plena de whisky de malta escocès; l’ampolla era oberta, però no en faltava ni una gota. Era al costat d’un got net, buit, de cristall de Tiffany.

Conchita també va veure la postal de Ruth que havia arribat amb el correu. La fotografia de les prostitutes als seus aparadors de Herberstrasse, el barri xino del districte de St. Pauli, a Hamburg, va neguitejar-la. No era una postal adient perquè una filla l’enviés al seu pare. Però era una llàstima que hagués tardat tant a arribar des d’Europa, perquè el missatge de la postal potser hauria aixecat l’ànim a Ted, si l’hagués llegit. (PENSO EN TU, PAPA. EM SAP GREU EL QUE ET VAIG DIR. VA SER MOLT LLEIG. T’ESTIMO! RUTHIE).

Neguitosa, Conchita va començar de tota manera a netejar el taller de Ted; pensava que Ted potser encara dormia a dalt, tot i que generalment sempre s’aixecava aviat. El calaix de baix del teòric escriptori de Ted estava obert; era buit. Al costat, hi havia una gran bossa d’escombraries de color verd fosc, que Ted havia omplert amb els centenars de Polaroids en blanc i negre de les seves models nues; encara que la bossa estava ben tancada i lligada, la pudor de la laca protectora Polaroid es va escapar de l’interior de la bossa quan Conchita va moure-la per passar l’aspiradora. Hi havia una nota enganxada a la bossa que deia: CONCHITA, SI-US-PLAU, LLENÇA AQUESTES ESCOMBRARIES ABANS NO VINGUI RUTH.

Això va alarmar tant Conchita que va aturar l’aspiradora. Va cridar des del peu de les escales:

—¿Senyor Cole? —No hi va haver cap resposta. Va pujar a dalt. La porta del dormitori principal estava oberta. El llit no estava desfet; estava tal com Conchita l’havia deixat al matí del dia abans. Conchita va travessar tot el passadís de dalt fins a l’habitació que ara feia servir Ruth. Ted (o algú altre) havia dormit al llit de Ruth, ahir a la nit anterior, o com a mínim s’hi havia estirat una estona. L’armari i la calaixera de Ruth estaven oberts. (El seu pare havia sentit la necessitat de donar un últim cop d’ull a la roba de la seva filla).

A aquelles altures, Conchita estava prou capficada per trucar a Eduardo —abans fins i tot de tornar a baixar— i mentre esperava que el seu marit arribés, va agafar la bossa d’escombraries del taller de Ted i va endur-se-la al graner. Hi havia un panell de control que obria la porta del garatge, i Conchita hi va marcar el codi. Quan la porta es va obrir, Conchita va veure que Ted havia apilonat unes mantes al terra del garatge, per segellar l’escletxa sota la porta; també es va adonar que el cotxe de Ted estava engegat, encara que Ted no hi era a dins. El Volvo havia omplert el graner de gasos. Conchita va deixar caure la bossa d’escombraries al portal obert del garatge. Va esperar Eduardo al caminet d’entrada.

Eduardo va parar el Volvo abans de començar a buscar Ted. No quedava ni un quart de dipòsit —el cotxe devia haver estat engegat tota la nit— i Ted havia pressionat lleugerament l’accelerador amb una raqueta vella d’esquaix. Era una de les raquetes velles de Ruth; Ted havia pressionat el pedal amb el cap de la raqueta i n’havia travat el mànec sota el seient. D’aquesta manera, el motor no s’havia calat.

La trapa que duia cap a la pista d’esquaix del pis de dalt estava oberta, i Eduardo va pujar per l’escala; amb prou feines podia respirar, perquè els gasos del tub d’escapament havien pujat a dalt del graner. Ted era mort al terra de la pista d’esquaix. Anava vestit com si estigués a punt de jugar. Potser havia escalfat una mica la pilota, i havia corregut una mica per la pista. Quan se n’havia cansat, s’havia ajagut a terra, perfectament col·locat al damunt de la T, el punt de la pista que sempre havia dit a Ruth que calia tenir en possessió, que calia ocupar com si l’hi anés la vida, perquè era la posició de la pista des de la qual es podia controlar millor el joc de l’oponent.

Després, Eduardo es va penedir d’haver obert la bossa d’escombraries de color verd fosc i haver-ne examinat el contingut abans de llençar-la al cubell. El record dels molts dibuixos que havia vist de les vergonyes de la senyora Vaughn encara no l’havia abandonat, tot i que havia vist les vergonyes estripades i esquinçades. Les fotografies en blanc i negre van recordar al jardiner la fascinació sinistra que sentia Ted Cole per les dones degradades i desmoralitzades. Mig marejat, Eduardo va dipositar les fotografies al cubell de la brossa.

Ted no havia deixat cap nota de suïcidi, si no tenim en compte la nota enganxada a la bossa d’escombraries:

CONCHITA, SI-US-PLAU, LLENÇA AQUESTES ESCOMBRARIES ABANS NO VINGUI RUTH.

I Ted s’havia imaginat que Eduardo faria servir el telèfon de la cuina, perquè al bloc de notes al costat de l’aparell hi havia un altre missatge:

EDUARDO, TRUCA A L’EDITOR DE LA RUTH, L’ALLAN ALBRIGHT.

Ted havia escrit el número d’Allan a Random House. Eduardo va trucar sense dubtar-ne.

Però per molt agraïda que estigués Ruth amb Allan per haver-se encarregat de tot, no va poder deixar d’escorcollar tota la casa de Sagaponack a la recerca de la nota que esperava que el seu pare hagués deixat per a ella. Que no hi hagués cap nota li resultava desconcertant; el seu pare sempre havia estat capaç de dir alguna cosa per justificar-se, mai no s’havia cansat de defensar la seva pròpia causa.

Fins i tot Hannah estava dolguda pel fet que Ted tampoc no li hagués dit ben res a ella, tot i que estava convençuda que una trucada sense missatge que havia enregistrat el seu contestador automàtic era una trucada de Ted.

—Si hagués estat a casa quan va trucar! —va dir Hannah a Ruth.

—Si això, si allò… —va dir Ruth.

El funeral de Ted Cole va celebrar-se improvisadament a l’escola pública de primària de Sagaponack. El consell escolar, i els antics i actuals mestres de l’escola, van trucar a Ruth per oferir-li el local. Ruth no sabia fins a quin punt el seu pare havia exercit de benefactor de l’escola. Els havia comprat equipament nou per al pati dues vegades; cada any feia donació de material de dibuix per a la mainada; era el principal proveïdor de llibres infantils de la biblioteca de Bridgehampton, que era la biblioteca que utilitzaven els nens de Sagaponack. I a més, sense que Ruth ho sabés, Ted havia anat sovint a llegir contes a la mainada, i com a mínim mitja dotzena de vegades cada curs, anava a l’escola a donar classes de dibuix.

D’aquesta manera, en una atmosfera infantil, amb taules i cadires massa petites, i amb les parets del voltant plenes de dibuixos de la mainada, dedicats als temes i personatges més notables dels llibres de Ted Cole, va celebrar-se un homenatge local al famós autor i il·lustrador. Una professora jubilada de l’escola, molt estimada, va parlar amb admiració de la dedicació de Ted a entretenir la mainada, tot i que confonia uns llibres amb els altres; es pensava que l’home talp era una criatura que vivia sota la terrorífica porta de terra, i que l’indescriptible soroll com algú que prova de no fer soroll era el del ratolí incomprès que s’arrossega per dins de les parets. Ruth va veure, als dibuixos de la mainada que hi havia penjats a les parets, prou ratolins i homes talp per no voler-ne veure cap més la resta de la seva vida.

Tret d’Allan i Hannah, l’única persona que es veia clarament que venia de fora era el propietari de la galeria de Nova York que havia guanyat una petita fortuna amb la venda dels dibuixos originals de Ted Cole. L’editor de Ted no va poder venir perquè s’estava recuperant d’una tos terrible que havia arreplegat a la Fira del Llibre de Frankfurt. (Ruth coneixia perfectament aquella tos). I fins i tot Hannah conservava la temperància; tothom s’havia sorprès de veure tanta mainada a la cerimònia.

Eddie O’Hare també hi era; com a resident de Bridgehampton, Eddie no comptava com a foraster, però Ruth no esperava pas que hi assistís. Després va entendre per què havia vingut. Igual que Ruth, Eddie s’havia imaginat que potser Marion faria acte de presència. Al cap i a la fi, era una d’aquelles ocasions en les quals Ruth havia somiat que la seva mare potser apareixeria. I Marion era escriptora. ¿No se sentien atrets pels finals, tots els escriptors? Doncs, allò era un final. Però Marion no va comparèixer.

Era un dia cru, tempestuós, amb un vent humit que bufava de l’oceà; en comptes de romancejar a fora de l’escola, la gent es va afanyar a córrer cap als cotxes tan bon punt la cerimònia improvisada va acabar. Tothom tret d’una dona, que a Ruth li semblava que devia tenir l’edat de la seva mare; anava vestida de negre, fins i tot duia un vel negre, i s’estava a la vora del seu Lincoln negre i lluent com si no tingués prou forces per anar-se’n. Quan el vent li va aixecar el vel, se li va veure la pell de la cara massa tibada al damunt dels ossos. Semblava com si el seu esquelet estigués a punt d’esquinçar-li la pell, i la dona es mirava Ruth amb tanta intensitat que Ruth va arribar precipitadament a la conclusió que devia ser la vídua furiosa que li havia escrit aquella carta tan horrible, la suposada vídua per la resta de la seva vida. Ruth va agafar la mà d’Allan i li va fer notar la presència d’aquella dona.

—Encara no he perdut cap marit, però ha vingut a celebrar que hagi perdut el meu pare! —va dir Ruth a Allan; però Eddie O’Hare va sentir el comentari.

—Ja me n’encarrego jo —va dir Eddie a Ruth. Eddie sabia qui era aquella dona.

No era la vídua furiosa, era la senyora Vaughn. El primer que l’havia vist era Eduardo, és clar; havia interpretat la presència de la senyora Vaughn com un recordatori de la sort final a la qual estava condemnat. (El jardiner s’havia amagat a l’escola, i esperava que la seva antiga mestressa desaparegués miraculosament).

No era pas que l’esquelet li estigués a punt d’esquinçar la pell; de fet, la seva pensió de divorci duia inclosa una assignació considerable destinada a cirurgia plàstica, de la qual la senyora Vaughn havia fet abús. Quan Eddie va agafar-la de bracet i va acompanyar-la cap al Lincoln negre i lluent, la senyora Vaughn no s’hi va resistir.

—¿Que potser el conec? —va preguntar a Eddie.

—Sí —li va dir ell—. Jo era un noi molt jove. La vaig conèixer quan era molt jove. —Els dits de la dona, com potes d’ocell, eren unes urpes que li arrapaven el braç; darrere el vel, els seus ulls van examinar amb ànsia la cara d’Eddie.

—Tu vas veure els dibuixos! —va xiuxiuejar la senyora Vaughn—. Em vas entrar a casa!

—Sí —va reconèixer Eddie.

—És ben igual que la seva mare, ¿oi que sí? —va preguntar la senyora Vaughn a Eddie. Parlava de Ruth, és clar, i Eddie no hi estava d’acord; però sabia com parlar amb les dones grans.

—En certa manera, sí… és veritat —va respondre Eddie—. S’assembla una mica a la seva mare. —Va ajudar la senyora Vaughn a asseure’s darrere el volant. (Eduardo Gómez no va sortir de l’escola fins que no va veure com s’allunyava el Lincoln negre, cosa que el va tranquil·litzar).

—Jo trobo que s’assembla moltíssim a la seva mare! —va dir la senyora Vaughn a Eddie.

—Jo trobo que s’assembla a la seva mare i al seu pare —va replicar Eddie, amb tacte.

—Ah, no! —va cridar la senyora Vaughn—. Ningú no s’assembla al seu pare! Ell era únic!

—Sí, podria dir-se que sí —va comentar Eddie a la senyora Vaughn. Va tancar la porta del cotxe i va aguantar la respiració fins que va sentir que el Lincoln s’engegava; llavors va tornar amb Allan i Ruth.

—¿Qui era? —li va preguntar Ruth.

—Una de les antigues amigues del teu pare —li va dir Eddie. Hannah, que va sentir-lo, es va mirar amb la curiositat momentània d’una periodista el Lincoln que s’allunyava.

—Havia somiat que hi serien totes, totes les seves antigues amigues —va dir Ruth.

De fet, n’hi havia una altra, però Ruth mai no ho va saber. Era una dona amb excés de pes que es va presentar a Ruth abans no va començar la cerimònia a l’escola. Era rodanxona, i tenia pels volts dels cinquanta, amb una expressió de penediment a la cara.

—Vostè no em coneix —va dir a Ruth—, però jo coneixia el seu pare. De fet, el coneixíem la meva mare i jo. La meva mare també es va suïcidar, i em sap molt de greu… sé com se sent.

—Vostè es diu… —va preguntar Ruth, mentre donava la mà a la dona.

—Oh, de soltera em deia Mountsier —va respondre la dona, gairebé en un to d’automenyspreu—. Però vostè no em pot pas conèixer… —De seguida es va fer fonedissa.

—Gloria… em sembla que ha dit que es deia Gloria —va dir Ruth a Eddie, però Eddie no sabia qui era. (Es deia Glorie, és clar; la pobra filla de la difunta senyora Mountsier. Però ja s’havia fet fonedissa).

Allan va insistir que Eddie i Hannah els acompanyessin, a Ruth i a ell, a la casa de Sagaponack, per fer una copa després de la cerimònia. Llavors ja havia començat a ploure, i Conchita, finalment, havia fet sortir Eduardo de l’escola i se l’havia endut a casa, a Sag Harbor. Per una vegada (o una vegada més) hi havia alguna cosa més forta que el vi o la cervesa a la casa de Sagaponack; Ted havia comprat un excel·lent whisky de malta escocès.

—Potser el papa va comprar l’ampolla perquè tenia pensada precisament una ocasió com aquesta —va dir Ruth. Es van asseure a la taula del menjador, on una vegada, en una història, una nena petita que es deia Ruthie s’havia assegut amb el seu papa, mentre l’home talp esperava amagat sota un llum de peu.

Eddie O’Hare no havia estat a la casa des de l’estiu del 58. Hannah no havia estat a la casa des del dia que havia follat amb el pare de Ruth. Ruth hi va pensar, en això, però es va estalviar cap comentari; encara que la gola li feia mal, no va plorar.

Allan volia explicar a Eddie la idea que tenia per reconvertir la pista d’esquaix del graner. Com que Ruth havia deixat de jugar, Allan tenia planejat convertir la pista en un despatx per a ell o per a Ruth. D’aquesta manera, un podria treballar a la casa —a l’antic taller de Ted— i l’altre podria treballar al graner.

A Ruth se li van esguerrar els plans, perquè hauria volgut endur-se Eddie per la seva banda; hauria parlat amb ell tot el dia sobre la seva mare. (Eddie li havia portat les altres dues novel·les d’Alice Somerset). Però amb Eddie i Allan al graner, Ruth va quedar-se sola amb Hannah.

—Ja saps el que estic a punt de preguntar-te, nena —va dir Hannah a la seva amiga. Ruth ho sabia, és clar.

—Pregunta, Hannah.

—¿T’has ficat al llit amb ell? Amb l’Allan, vull dir —va aclarir Hannah.

—Sí, ja m’hi he ficat —va respondre Ruth. Notava com el whisky de qualitat li escalfava la boca, la gola, l’estómac. Es va preguntar quan deixaria de trobar a faltar el seu pare, o si mai el deixaria de trobar a faltar.

—¿I què? —va preguntar Hannah.

—Allan té la polla més grossa que he vist mai —va dir Ruth.

—Em pensava que no t’agradaven, les cigales grosses, ¿o potser això m’ho va dir una altra persona? —va preguntar Hannah.

—No és pas massa grossa —va dir Ruth—. Té la mida exacta que em convé.

—¿Hi estàs bé, doncs, amb l’Allan? ¿Us casareu? ¿Provareu de tenir una criatura? El lot sencer, ¿no? —li va preguntar Hannah.

—Hi estic bé, sí —va replicar Ruth—. El lot sencer, sí.

—Però ¿què t’ha passat? —li va preguntar Hannah.

—¿Què vols dir, Hannah?

—Vull dir que et veig molt tranquil·la… et deu haver passat alguna cosa —va dir Hannah.

—Doncs. La meva millor amiga es va follar el meu pare, després el meu pare es va suïcidar, i ara he descobert que la meva mare és una escriptora força mediocre… ¿vols dir això?

—D’acord, d’acord… m’ho mereixo —va dir Hannah—. Però ¿què t’ha passat a tu? Ets diferent. T’ha passat alguna cosa.

—Ja he tingut el meu últim mal nòvio, si és això el que vols dir —va respondre Ruth.

—Molt bé, molt bé. Guarda-t’ho —va dir Hannah—. Alguna cosa t’ha passat. Però m’és igual. Guarda-t’ho, no m’ho diguis.

Ruth va servir a la seva amiga una mica més de whisky de malta escocès.

—És bo, ¿no? —va preguntar Ruth.

—Ets molt estranya —li va dir Hannah. Això va tocar la fibra a Ruth. Era el mateix que li havia dit Rooie la primera vegada que Ruth s’havia negat a quedar-se amagada a dins de l’armari, entre les sabates.

—No m’ha passat res, Hannah —va mentir Ruth—. ¿És que la gent no arriba, senzillament, a un punt determinat a partir del qual volen que les seves vides canviïn, volen una nova vida?

—Suposo… no ho sé pas —va respondre Hannah—. Potser sí. Però només perquè els ha passat alguna cosa.