Abandonar Long Island

Feia tant de fred i tant de vent a la coberta superior del ferri de l’estret, que Eddie va buscar refugi a sotavent de la cabina del pilot; allà, protegit del vent, va practicar la signatura de Ted Cole en una de les seves llibretes. La lletra de pal de les majúscules, T i C, eren fàcils; en aquest cas, la lletra manuscrita de Ted s’assemblava al tipus sans-serif. Però les seves minúscules eren un desafiament; les minúscules de Ted eren menudes i perfectament inclinades, l’equivalent manuscrit de la cursiva Baskerville. Després d’una vintena aproximada d’intents a la seva pròpia llibreta, Eddie encara podia veure el rastre de la seva lletra, més espontània, en les seves imitacions de la signatura de Ted. Eddie tenia por que els seus pares, que coneixien molt bé la lletra del seu fill, no sospitessin la falsificació.

Estava concentrat amb tanta fúria que no es va adonar de la presència del mateix xofer del camió de cloïsses que havia travessat l’estret amb ell aquell dia fatídic de juny. El xofer del camió de cloïsses, que agafava el ferri des d’Orient Point fins a New London (i de tornada) cada dia tret dels diumenges, va reconèixer Eddie i es va asseure al banc, al seu cantó. El xofer no va poder evitar de fixar-se que havia enxampat Eddie intentant perfeccionar la imitació d’una signatura; va recordar que a Eddie l’havien contractat per fer alguna feina estranya —recordava una breu discussió sobre què se suposava que feia, exactament, un ajudant d’escriptor—, i el xofer del camió de cloïsses va suposar que la tasca de reescriure aquell mateix nom tan curt diverses vegades havia de ser part de la feina extravagant d’Eddie.

—¿Vas bé, nano? —va preguntar el xofer del camió de cloïsses—. T’estàs matant a treballar, ¿no?

Futur novel·lista, encara que mai amb gaire èxit, Eddie O’Hare era un jove amb un gran instint a l’hora de reconèixer un bon final; per tant, va alegrar-se de tornar a veure el xofer del camió de cloïsses. Eddie va explicar al xofer quina feina tenia entre mans: després d’haver-se «oblidat» de demanar a Ted Cole el seu autògraf, el noi no volia decebre els seus pares.

—Deixa-m’ho provar —va dir el xofer del camió de cloïsses.

D’aquesta manera, asseguts a recer al costat de la cabina del pilot, a la coberta superior escombrada pel vent, el xofer d’un camió de cloïsses va realitzar una imitació perfecta de la signatura d’un autor d’èxit. Després de tan sols mitja dotzena d’intents a la llibreta, el xofer del camió de cloïsses es va veure amb cor d’intentar-ho; Eddie va permetre que l’home autografiés l’exemplar de la família O’Hare d’El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets. A cobert del vent, l’home i el noi en van admirar el resultat. Per agrair-li-ho, Eddie va oferir al xofer del camió de cloïsses la ploma estilogràfica de Ted Cole.

—Ho dius de broma —va dir el xofer del camió de cloïsses.

—De debò… l’hi regalo —li va dir Eddie—. Jo no la vull, de veritat. —I la veritat era que no volia la ploma, que el xofer del camió de cloïsses es va guardar, content, a la butxaca de dins de la jaqueta bruta. L’home feia pudor de salsitxes de Frankfurt i de cervesa, però també, i sobretot a cobert del vent, de cloïsses. Va oferir una cervesa a Eddie, que va dir que no, i llavors va preguntar a l’«ajudant d’escriptor» si tornaria a Long Island l’estiu vinent.

Eddie es pensava que no. Però la veritat era que Eddie O’Hare mai no se n’aniria del tot de Long Island; mentalment, no se n’aniria de Long Island en absolut, encara que l’estiu vinent el passaria a casa seva, a Exeter, on treballaria per a l’acadèmia a l’oficina de matrícules, com a guia, per ensenyar l’escola als possibles futurs exonians i els seus pares; Eddie tornaria a Long Island l’estiu següent.

L’any que va graduar-se a Exeter (el 1960), Eddie va sentir l’impuls de buscar una feina d’estiu lluny de casa; aquest desig, en combinació amb la consciència creixent que se sentia atret per les dones madures —i que elles se sentien atretes per ell— va fer que Eddie recordés la targeta de Penny Pierce, que havia conservat. Quan ja estava a punt de graduar-se de l’acadèmia —aproximadament un any i mig després que Penny Pierce li hagués ofert una feina a la seva botiga de marcs de Southampton—, Eddie va adonar-se que la senyora Pierce potser li havia ofert alguna cosa més que una feina.

L’estudiant de tercer curs d’Exeter va escriure a la divorciada de Southampton amb una innocència entendridora. («Hola! Potser no es recorda de mi. Vaig fer d’ajudant d’escriptor per a Ted Cole. Un dia, a la seva botiga, vostè em va oferir una feina. Potser recordarà que vaig ser, encara que breument, l’amant de Marion Cole»).

Penny Pierce no es va mossegar la llengua, en la seva resposta. («Hola, tu. ¿Que si me’n recordo? ¿Qui podria oblidar seixanta vegades en —¿quant de temps?— sis o set setmanes? Si el que vols és una feina d’estiu, ja la tens»).

A més de treballar a la botiga de marcs, és clar, Eddie va ser l’amant de la senyora Pierce. L’estiu del 60 va començar amb Eddie en una habitació de convidats a la casa nova de la senyora Pierce, a First Neck Lane; fins que trobés allotjament pel seu compte, en principi. Però es van fer amants abans no va trobar cap lloc; de fet, abans no el va començar a buscar. Penny Pierce va alegrar-se de tenir la companyia d’Eddie en aquella casa tan gran i tan buida, que necessitava urgentment que en canviessin la decoració interior per fer-la més alegre.

De tota manera, caldria alguna cosa més que parets empaperades i tapisseria nova per esborrar d’aquella casa l’aura de tragèdia. Una vídua, una tal senyora Mountsier, feia poc que s’hi havia suïcidat; la seva única filla va vendre la propietat sumàriament: era una noia que encara estudiava a la universitat, i que segons deien estava barallada amb la seva mare quan ella es va llevar la vida.

Eddie no sabria mai que la senyora Mountsier era la mateixa dona que ell havia confós amb Marion al davant de casa dels Cole; i tampoc no sabria el paper que Ted va tenir en aquella trista història entre mare i filla.

L’estiu del 60, Eddie no va tenir cap contacte amb Ted; ni tampoc no va veure Ruth. Sí que en va veure, però, algunes fotografies, que Eduardo Gómez va portar per emmarcar a la botiga de Penny Pierce. Penny va dir a Eddie que, en els dos anys que havien passat des que Marion va endur-se les fotos dels germans morts de Ruth, havien entrat a la botiga, per ser emmarcades, ben poques fotografies que les substituïssin.

Totes eren de Ruth, i totes —com la mitja dotzena de fotos que Eddie va veure l’estiu del 60— es veien ben poc naturals. No tenien aquella màgia innocent dels centenars de fotografies de Thomas i Timothy. Ruth era una nena sòbria, amb el front arrugat, que es mirava la càmera amb uns ulls plens de sospita; quan alguna vegada se li podia extreure un somriure, li mancava espontaneïtat.

En dos anys, Ruth s’havia fet més alta; els cabells, que eren més foscos i més llargs, els duia sovint lligats en dues trenes. Penny Pierce va comentar a Eddie que les trenes estaven fetes amb mà experta, i també que algú havia dedicat molta cura als llaços que en lligaven els extrems. Això no podia ser obra de Ted, va dir Penny a Eddie, i tampoc se les podia haver fet la nena tota sola, només amb sis anys. (Conchita Gómez era la persona responsable de les trenes i dels llaços).

—És una nena força maca —va dir la senyora Pierce sobre Ruth—, però em fa l’efecte que no serà tan bonica com la seva mare… ni de lluny.

Després de fer l’amor amb Marion aproximadament seixanta vegades l’estiu del 1958, Eddie O’Hare no tornaria a tenir relacions sexuals durant gairebé dos anys. El seu últim curs a Exeter, Eddie es va poder matricular a la classe de Literatura 4 E —la E volia dir Escriptura Creativa— i va ser en aquesta classe, sota la tutela del senyor Havelock, que Eddie va començar a escriure sobre la iniciació sexual d’un jove entre els braços d’una dona més gran. Abans d’això, els seus únics esforços a l’hora de ficcionalitzar les seves experiències de l’estiu del 58 s’havien concentrat en un conte curt excessivament llarg basat en la desastrosa entrega dels dibuixos de Ted Cole a la senyora Vaughn.

En el conte d’Eddie, no són dibuixos; són poemes pornogràfics. El personatge de l’ajudant d’escriptor s’assembla molt a Eddie: una víctima desventurada de la ràbia de la senyora Vaughn; i la senyora Vaughn hi està retratada fidelment, tret del nom, que en el conte és senyora Wilmot (l’únic nom que Eddie recordava de la llista de tots els exonians vius residents als Hamptons). Evidentment, la senyora Wilmot té un simpàtic jardiner d’ascendència hispana, i és tasca del noble jardiner recollir els estrips dels poemes pornogràfics que han quedat enganxats a la tanca de la propietat, i a la petita font ornamental al bell mig del caminet d’entrada.

El personatge del poeta està basat molt remotament en Ted. El poeta és cec, raó per la qual necessita ja d’entrada un ajudant d’escriptor; evidentment, per la mateixa raó necessita també un xofer. En el conte d’Eddie, el poeta no és casat, i el trencament de la seva història amb el personatge de la senyora Wilmot —per a la qual, i sobre la qual, ha escrit els seus poemes llicenciosos— és provocat per la dona. El poeta cec és un personatge del tot amable, que té la mala fortuna de ser repetidament seduït i abandonat per un seguit de dones lletges.

Com a missatger del poeta —l’amor del qual per la malvada senyora Wilmot sembla tràgicament incommovible—, el maltractat ajudant d’escriptor fa un esforç heroic que li costa la feina. Descriu al poeta cec l’autèntic aspecte de l’horripilant senyora Wilmot; encara que la descripció enfurisma de tal manera el poeta que despatxa immediatament el jove, la veritat de la descripció allibera finalment el poeta de l’atracció autodestructiva que sentia per les dones com la senyora Wilmot. (El tema de la lletjor no està gaire ben polit, fins i tot resulta força amateur, perquè encara que Eddie volia fer referència a una lletjor interior, és sobretot la lletjor exterior de la senyora Wilmot la que resulta aparent —i desagradable— per al lector).

La veritat és que era un conte dolentíssim. Però com a mostra de la promesa del jove Eddie com a escriptor de ficció va impressionar prou el senyor Havelock, que va acceptar Eddie a la seva classe de Literatura 4 E; i va ser allà, en aquella classe de joves aspirants a escriptors, on el tema més captivador d’Eddie —l’home jove amb la dona madura— va començar a desenvolupar-se.

Evidentment, Eddie era massa tímid per mostrar els seus primers intents a la classe. Va ensenyar aquestes històries, confidencialment, al senyor Havelock, que només va deixar-les llegir a la seva dona; sí, era la mateixa dona que amb la seva manca de sostenidors i les seves aixelles peludes havia proporcionat a Eddie la seva etapa inicial d’èxtasi masturbatori. La senyora Havelock va interessar-se força pel desenvolupament que va realitzar Eddie del tema de l’home jove amb la dona madura.

És comprensible que aquest tema resultés més interessant per a la senyora Havelock que no pas la prosa d’Eddie. Al capdavall, la senyora Havelock era una dona de més de trenta anys, sense fills, i era l’únic objecte visible del desig en una comunitat tancada de gairebé vuit-cents nois adolescents. Encara que ella mai no s’havia sentit sexualment temptada per cap vailet, no havia deixat d’adonar-se que ells sí que la desitjaven. La possibilitat de mantenir una relació com aquella l’escandalitzava. Estava feliçment casada i tenia la convicció que els nois no eren res més que… nois, és clar. Per tant, la naturalesa d’una relació sexual entre un noi de setze anys i una dona de trenta-nou, que els contes d’Eddie descrivien repetidament, atreien la curiositat severa de la senyora Havelock. Ella havia nascut a Alemanya; havia conegut el seu marit quan estudiava a Escòcia en un programa d’intercanvi internacional —el senyor Havelock era anglès— i el fet d’estar tancada en un dels internats masculins d’elit dels Estats Units la desconcertava i l’entristia contínuament.

Malgrat l’opinió de la mare d’Eddie sobre les tendències «bohèmies» de la senyora Havelock, ella no feia res amb deliberació per resultar sexualment atractiva als nois. Com a bona esposa, procurava resultar tan atractiva com podia al seu marit, i a ningú més; era el senyor Havelock, el partidari de no utilitzar sostenidors, i el que pregava a la seva dona que no es depilés les aixelles; l’estat natural de les coses l’atreia per damunt de tot. La senyora Havelock es considerava força malgirbada; quedava consternada per l’efecte evident que tenia sobre aquells nois obsessionats pel sexe, i sabia que tots se la pelaven amb passió visualitzant la seva imatge.

Anna Havelock, de soltera Rainer, no podia sortir del seu apartament en un dels dormitoris sense provocar que els nois amb qui topava pel passadís s’enrojolessin, o ensopeguessin amb portes o parets perquè no podien treure-li els ulls del damunt; a l’apartament, no podia servir cafè i dònuts als alumnes tutelats pel seu marit, o als alumnes de Literatura 4 E, sense que la llengua els quedés paralitzada, de tan obsessionats que estaven amb ella. Era una dona assenyada, i no ho podia suportar. Pregava al seu marit que se la tornés a endur cap a la Gran Bretanya, o a Alemanya, on sabia per experiència que podria viure tranquil·lament la seva vida i passar desapercebuda. Però al seu marit, Arthur Havelock, l’encantava la vida d’Exeter, on era un professor enèrgic molt apreciat pels alumnes i els altres membres de la facultat.

I enmig d’aquest matrimoni força ben avingut, amb aquesta única àrea contenciosa, Eddie O’Hare va deixar caure les torbadores històries de la seva relació sexual amb Marion Cole. Evidentment, Eddie va protegir-se, i també va protegir Marion, és clar. El personatge d’Eddie, a les històries d’Eddie, no feia d’ajudant d’escriptor a un famós autor i il·lustrador de llibres infantils. (Mentolat O’Hare havia glorificat la primera feina del seu fill fins a superar el llindar de l’avorriment, i al departament de llengua i literatura d’Exeter tothom sabia que Eddie havia treballat per a Ted Cole).

A les històries d’Eddie, el noi de setze anys protagonista treballava en una botiga de marcs de Southampton, i el personatge de Marion es basava en el record imperfecte que tenia Eddie de Penny Pierce; com que Eddie no recordava ben bé l’aspecte de la senyora Pierce, la seva descripció física era una combinació inexacta de la cara preciosa de Marion i el cos corpulent de Penny Pierce, que no tenia comparació amb el de Marion.

Igual que la senyora Pierce, el personatge de Marion a les històries d’Eddie estava còmodament divorciada. El personatge d’Eddie gaudia indubtablement dels fruits salvatges de la seva iniciació sexual; seixanta vegades en menys d’un estiu era un concepte escandalós per al senyor i la senyora Havelock. El personatge d’Eddie també gaudia dels avantatges del generós pacte de manutenció de Penny Pierce, perquè a les històries d’Eddie el noi de setze anys vivia a l’esplèndida casa que la mestressa de la botiga de marcs tenia a Southampton, una propietat luxosa que s’assemblava prodigiosament a la mansió de la senyora Vaughn a Gin Lane.

Mentre que la senyora Havelock estava fascinada i molt sobtada per l’autenticitat sexual de les històries d’Eddie, el senyor Havelock —que era molt bon professor— s’interessava més per la qualitat de la prosa. Va comentar a Eddie allò que Eddie ja sospitava: hi havia àrees en la narrativa del jove que semblaven més autèntiques que no pas d’altres. Els detalls sexuals, la certesa ombrívola del noi que aquell estiu s’acabarà —i que amb l’estiu també s’acabarà la seva història d’amor amb una dona que ho representa tot per a ell (mentre sospita al mateix temps que ell representa molt menys per a ella)— i la inexorable anticipació del sexe, que és gairebé tan estimulant com l’acte mateix… tots aquests elements en les històries d’Eddie semblaven autèntics. (Són autèntics, pensava el noi).

Però altres detalls eren menys convincents. Si tornem a la descripció que va fer Eddie del poeta cec que tenia un ajudant d’escriptor, podríem dir, per exemple, que el poeta era un personatge poc desenvolupat, i que els poemes pornogràfics no eren creïbles com a poemes i no eren prou gràfics com a pornografia; però la descripció de la fúria del personatge de la senyora Vaughn, o la seva reacció davant de la pornografia i davant del desventurat ajudant d’escriptor que li lliura els poemes… ah, allò sí que estava ben dibuixat. Allò també semblava autèntic. (Perquè és autèntic, pensava Eddie).

Eddie s’havia inventat el poeta cec i els poemes pornogràfics; s’havia inventat la descripció física del personatge de Marion, que era aquella barreja poc convincent de Marion i Penny Pierce. El senyor i la senyora Havelock, tots dos, van dir que el personatge de Marion quedava poc clar; no el podien «veure», van dir a Eddie.

Quan l’origen de la seva ficció era autobiogràfic, Eddie sabia escriure amb autoritat i autenticitat. Però quan provava d’usar la imaginació —d’inventar, de crear—, la veritat, no se’n sortia tan bé com quan el que feia era recordar. Això és una limitació molt seriosa, per a un escriptor de ficció! (En aquella època, quan encara estudiava a Exeter, Eddie no sabia fins a quin punt n’era, de seriosa).

Amb el temps, Eddie assoliria una reputació limitada però considerable en els cercles literaris; en el món de les lletres, tindria un paper discret però respectat. Mai no causaria en la consciència col·lectiva americana el mateix impacte que Ruth Cole; ell mai no tindria el domini del llenguatge que tenia ella, ni podria arribar mai a igualar la magnitud i la complexitat dels personatges i els arguments de Ruth, per no dir res de la seva embranzida narrativa.

Però Eddie es guanyaria la vida com a novel·lista, malgrat tot. No se li pot negar la seva existència com a escriptor únicament perquè mai no seria, com va escriure Chesterton de Dickens, «una flama nua de geni total, que brolla d’un home sense cultura, sense tradició, sense ajuda de religions ni de filosofies històriques, ni de les grans escoles estrangeres».

No, Eddie O’Hare no seria així. (També resultaria exageradament generós estendre la lloança de Chesterton a Ruth Cole). Però, si més no, seria un escriptor publicat.

El cas és que Eddie escrivia novel·les massa familiars, massa autobiogràfiques —variacions sobre un tema excessivament repetitiu— i malgrat la cura amb la qual escrivia (tenia una prosa lúcida), i la fidelitat a una època i un lloc (i malgrat uns personatges que eren creïbles, i que no es traïen mai a ells mateixos), a les seves novel·les hi faltava imaginació; o per contra, quan feia l’esforç de deixar volar la imaginació, a les seves novel·les hi faltava credibilitat.

La primera, tot i que ben rebuda en general, no escapava als obstacles que el seu bon professor, el senyor Havelock, li havia indicat de bon començament. Amb el títol de Feina d’estiu, la novel·la era bàsicament una altra versió de les històries que Eddie va escriure a Exeter. (La seva publicació, el 1973, gairebé va coincidir amb la graduació de Ruth Cole a l’antiga acadèmia exclusivament masculina).

A Feina d’estiu, el poeta és sord en comptes de cec, i el fet que necessiti un ajudant d’escriptor s’acosta força més a la veritable raó per la qual Ted va contractar Eddie: és a dir, el poeta sord és un borratxo. Però mentre que la relació entre el jove i l’home és convincent, els poemes no són creïbles com a poemes —Eddie mai no va saber escriure poesia— i el que suposadament ha de resultar-hi pornogràfic no és prou cru ni prou intrusiu per poder ser qualificat de pornografia. L’amant furiosa del poeta sord i borratxo, el personatge de la senyora Vaughn (que encara es diu senyora Wilmot), és un retrat molt hàbil de la lletjor sublimada, però la soferta esposa del poeta, el personatge de Marion, no és convincent; no és ni Marion, ni Penny Pierce.

Eddie va provar de convertir-la en una dona madura etèria i alhora universal; per tant, resulta excessivament indefinida per poder ser creïble com a objecte amorós de l’ajudant d’escriptor. I les seves motivacions tampoc no queden prou ben establertes; el lector no entén què hi veu, la dona en aquell noi de setze anys. El que Eddie no va incloure a Feina d’estiu van ser els fills perduts; els nois morts no fan aparició a la novel·la d’Eddie, i tampoc no hi fa aparició Ruth.

Ted Cole va trobar divertida la lectura de Feina d’estiu, que va saber reconèixer amb satisfacció com a obra menor, però també va agrair que l’autor de trenta-un anys hagués alterat la realitat en la seva primera novel·la. Quan Ruth va tenir prou edat, va ser informada pel seu pare del fet que Eddie O’Hare i la seva mare havien estat amants, i ella va agrair igualment a Eddie que l’hagués exclòs de la història. Ruth tampoc no va pensar en cap moment que el personatge de Marion a la novel·la s’assemblés gens a la seva mare; Ruth només sabia que la seva mare continuava desapareguda.

Aquell dissabte d’agost del 1958, mentre travessava l’estret de Long Island amb el xofer del camió de cloïsses, Eddie O’Hare no tenia cap telescopi capaç de veure el futur. No hauria pogut preveure de cap manera la seva carrera com a novel·lista, un xic elogiat, poc conegut. Però a Eddie mai no li mancaria un petit però lleial seguici de lectors; a vegades el deprimia que els seus admiradors fossin sobretot dones grans i, encara que amb menys freqüència, homes joves. De tota manera, en els seus escrits era evident l’esforç literari; Eddie sempre trobaria feina. Es guanyaria la vida donant classes a les universitats, una tasca que portava a terme amb honorabilitat, tot i que sense cap aptitud especial ni cap distinció. Seria respectat pels seus estudiants i pels seus col·legues de facultat, encara que mai no seria objecte d’adoració.

Quan el xofer del camió de cloïsses li va preguntar:

—Si no vols ser ajudant d’escriptor, ¿què vols ser? —Eddie no va dubtar gens a respondre a aquell home, sincer però pudent:

—Seré escriptor.

De cap manera no podia haver imaginat aquell noi de setze anys el dolor que provocaria ocasionalment. Faria mal als Havelock, sense voler-ho en absolut; i faria mal a Penny Pierce, a la qual només n’hagués volgut fer una mica. Però justament els Havelock, que havien estat tan amables amb ell! Eddie queia molt bé a la senyora Havelock, en part perquè la pobra s’adonava que el noi havia superat qualsevol desig que hagués arribat a sentir per ella. Veia ben clar que Eddie estava enamorat d’una altra persona, i no va tardar gaire temps a atrevir-se a preguntar-l’hi. El senyor i la senyora Havelock, tots dos, sabien que Eddie no era prou bon escriptor per haver-se imaginat aquelles escenes de sexe explícit entre un noi jove i una dona madura. Hi havia massa detalls versemblants.

I per tant, va ser al senyor i la senyora Havelock que Eddie va confessar la seva aventura, les seves sis o set setmanes amb Marion; també els va explicar les coses més terribles, les que no havia estat capaç de posar per escrit. Al principi, la senyora Havelock va reaccionar dient que Marion, virtualment, l’havia violat; que Marion era culpable d’aprofitar-se d’una manera criminal d’algú que la senyora Havelock qualificava de «vailet menor d’edat». Però Eddie va convèncer la senyora Havelock que les coses no havien anat ben bé així.

Com tenia per costum amb les dones més grans que ell, Eddie va trobar molt fàcil, i li va representar un gran consol, plorar davant de la senyora Havelock, que amb les seves aixelles peludes i els seus pits mòbils i desfermats, encara li recordava l’antic desig que havia sentit per ella. Igual que una exnòvia, la senyora Havelock només l’excitava de tant en tant i sense gaire intensitat; però no podia evitar de sentir una guspira d’excitació en la seva presència càlida i maternal.

Quina llàstima, doncs, que escrigués sobre ella de la manera que ho va fer. Es podria descriure com un cas, pitjor del que és habitual, de «segona novel·litis», perquè la segona novel·la d’Eddie seria la pitjor que escriuria; de fet, després de l’èxit relatiu de Feina d’estiu, la segona novel·la d’Eddie seria el punt més baix de la seva carrera. Després d’aquesta ensopegada, la seva reputació literària milloraria una mica i seguiria a partir de llavors el seu curs estable i poc distingit.

Sembla indubtable que Eddie va tenir massa present en la seva novel·la l’obra de teatre Te i simpatia, de Robert Anderson; després se’n va fer una pel·lícula, amb Deborah Kerr en el paper de la dona madura, i sens dubte tot plegat va impressionar profundament Eddie O’Hare. Te i simpatia també resultava especialment coneguda entre la comunitat d’Exeter perquè Robert Anderson, 1935, era exonià; això va fer encara més vergonyós per a la senyora Havelock la publicació de la segona novel·la d’Eddie, Cafè i dònuts.

A Cafè i dònuts, un estudiant d’Exeter sovint pateix desmais en presència de l’esposa del seu professor de literatura preferit. L’esposa —que amb els seus pits pendulars, sense sostenidors, i les seves aixelles peludes, sense depilar, quedaria identificada per sempre més amb la senyora Havelock— prega al seu marit que se l’emporti lluny de l’escola. Ella se sent humiliada pel fet de ser l’objecte del desig de tants nois; i a més, li sap moltíssim greu que la seva sexualitat inintencionada hagi ensorrat completament aquell vailet en particular.

Això va «tocar massa de prop tothom», com diria després Mentolat O’Hare al seu fill. Fins i tot Dot O’Hare es miraria amb commiseració la cara afligida d’Anna Havelock després de la publicació de Cafè i dònuts. Ingenu com era, Eddie havia considerat el llibre com una mena d’homenatge a Te i simpatia i als Havelock, que l’havien ajudat tant. Però en la novel·la, el personatge de la senyora Havelock se’n va al llit amb l’adolescent corprès; és l’única manera que té de convèncer el seu marit insensible perquè l’allunyi de l’atmosfera masturbatòria de l’acadèmia. (Com se li devia haver acudit a Eddie O’Hare que aquest llibre era un homenatge als Havelock, mai no deixarà de ser un misteri).

Per a la senyora Havelock, si més no, la publicació de Cafè i dònuts va tenir un efecte molt desitjat. El seu marit va tornar-se-la a endur cap a la Gran Bretanya, tal com ella li havia demanat tantes vegades. Arthur Havelock va acabar fent de professor en algun indret d’Escòcia, el país on Anna i ell s’havien conegut. Però encara que el resultat de la publicació de Cafè i dònuts va representar, sense voler, un final feliç per als Havelock, ells mai no van donar les gràcies a Eddie per aquell llibre tan vergonyós; de fet, mai més no li van tornar a dirigir la paraula.

Pràcticament l’única persona a la qual va agradar Cafè i dònuts va ser algú que es va fer passar per Robert Anderson, 1935; el suposat autor de Te i simpatia va enviar a Eddie una carta elegant, on lloava l’intencionat homenatge i la intencionada comèdia de la novel·la. (Eddie va quedar desfet quan va veure que, entre parèntesis i després d’haver signat «Robert Anderson», l’impostor havia escrit: «És broma!»).

Aquell dissabte, quan compartia la coberta superior del ferri de l’estret amb el xofer del camió de cloïsses, l’estat d’ànim d’Eddie era sorrut. Gairebé semblava que pogués preveure no tan sols la seva aventura amb Penny Pierce, sinó també la carta amarga que ella li va escriure després de llegir Feina d’estiu. A Penny no li va agradar el personatge de Marion en aquella novel·la; Penny se’l va prendre com si fos el personatge de Penny, és clar.

Si hem de ser justos, Eddie O’Hare va decebre la senyora Pierce força abans que ella llegís Feina d’estiu. L’estiu del 60, van dormir junts durant tres mesos; Penny va tenir gairebé el doble de temps per dormir amb ell del que havia tingut Marion, però Eddie no arribaria ni de lluny a fer l’amor amb la senyora Pierce seixanta vegades.

—¿Saps de què me’n recordo, nano? —deia el xofer del camió de cloïsses. Per assegurar-se que cridava l’atenció del noi, el xofer va allargar el braç i va exposar l’ampolla de cervesa més enllà de la paret protectora de la cabina del pilot; el vent va fer-la xiular.

—No, ¿de què se’n recorda? —va preguntar Eddie al xofer.

—De la tia que estava amb tu —va dir el xofer del camió de cloïsses—. La del jersei rosa. Et va venir a recollir amb un Mercedes preciós. No li devies fer d’ajudant a ella, ¿oi que no?

Eddie va fer una pausa.

—No, feia d’ajudant del seu marit —va dir Eddie—. El seu marit era l’escriptor.

—Doncs aquest tio sí que en té, de sort! —va dir el xofer del camió de cloïsses—. Però no et pensis pas coses que no són, ¿eh? Jo només em miro les altres dones, no m’hi emmerdo pas. Fa gairebé trenta-cinc anys que sóc casat… amb la meva nòvia de l’institut. Jo diria que som força feliços. No és res de l’altre món, però és la meva dona. És com les cloïsses.

—¿Perdoni? —va dir Eddie.

—La dona, les cloïsses… vull dir que potser no és la cosa més fantàstica que em podria imaginar, però funciona —va explicar el xofer del camió de cloïsses—. Jo volia tenir un negoci propi, de transport, o com a mínim un camió propi. No volia haver de portar el camió d’un altre. Abans traginava una pila de coses… moltes coses. Però era molt complicat. Quan vaig veure que me’n podia sortir només amb les cloïsses, tot va ser més fàcil. Es podria dir que em vaig deixar portar per les cloïsses.

—Ja ho entenc —va dir Eddie. La dona, les cloïsses… era una analogia força recargolada, per moltes explicacions que es volguessin donar, va pensar el futur novel·lista. I seria injust dir que Eddie O’Hare, com a escriptor, patiria l’equivalent de deixar-se portar per les cloïsses. No era pas tan dolent.

El xofer del camió de cloïsses va tornar a exposar la seva ampolla de cervesa més enllà de la paret de la cabina; l’ampolla, que ara era buida, va xiular en un to més greu que abans. El ferri reduïa la velocitat a mesura que s’acostava a l’embarcador.

Eddie i el xofer van caminar cap a la proa de la coberta superior, on van enfrontar-se al vent. El pare i la mare d’Eddie saludaven des del moll com si estiguessin posseïts; el seu fill, obedient, va tornar-los la salutació. Mentolat i Dot, tots dos, ploraven; s’abraçaven l’un a l’altre i s’eixugaven mútuament les cares humides, com si Eddie tornés sa i estalvi d’una guerra. En comptes de sentir la vergonya habitual, o una mica de vergonya aliena davant del comportament histèric dels seus pares, Eddie es va adonar de fins a quin punt se’ls estimava i que era molt afortunat de tenir la mena de pares que Ruth Cole mai no podria tenir.

Llavors les cadenes de la passarel·la, que abaixaven la rampa del ferri, van començar el seu estrèpit habitual; els estibadors es cridaven els uns als altres per damunt de l’enrenou.

—M’ha agradat molt parlar amb tu, nano! —deia el xofer del camió de cloïsses.

Eddie va fer des del moll la que s’imaginava que seria la seva última mirada a les aigües arrissades de l’estret de Long Island. No tenia ni idea que el viatge amb el ferri de l’estret un dia li resultaria tan familiar com passar per la portalada de l’edifici principal de l’acadèmia, per sota d’aquella inscripció llatina que el comminava a venir cap aquí i convertir-se en home.

—Edward! El meu Edward! —bramava el seu pare. La mare d’Eddie plorava massa copiosament per poder dir res. Amb una mirada, Eddie en va tenir prou per saber que mai no podria dir-los què li havia passat. Amb més poders de premonició dels que posseïa, Eddie hauria pogut, en aquell precís moment, adonar-se de les seves limitacions com a escriptor de ficció: sempre seria un mal mentider. No tan sols no podria explicar mai als seus pares la veritat sobre la seva relació amb Ted i Marion i Ruth; tampoc no podria mai inventar-se una mentida prou satisfactòria.

Eddie mentiria gairebé sempre per omissió, diria simplement que havia estat un estiu trist perquè el senyor i la senyora Cole estaven embolicats en el preludi d’un divorci; ara, Marion havia deixat Ted amb la nena; i prou. Eddie va tenir l’oportunitat d’arriscar-se força més amb una mentida quan la seva mare va descobrir el jersei rosa de caixmir de Marion penjat a l’armari del seu fill.

La mentida d’Eddie va ser més espontània i més convincent que la majoria d’invencions mal imaginades en la seva ficció. Va dir a la seva mare que una vegada havia anat a comprar amb la senyora Cole, i que ella li havia ensenyat el jersei en una botiga d’East Hampton; li havia dit que sempre li havia agradat aquella peça, i que havia esperat que el seu marit l’hi comprés; ara que s’estaven divorciant, va fer entendre la senyora Cole a Eddie, el seu marit tenia molt bones raons per estalviar-se els diners.

Eddie havia tornat posteriorment a la botiga i havia comprat aquell jersei tan car. Però la senyora Cole va deixar-ho tot —el matrimoni, la casa, la seva filla, tot— abans que Eddie tingués l’oportunitat de regalar-li el jersei! Eddie va dir a la seva mare que volia guardar el jersei per si mai tornava a trobar-se Marion.

Dot O’Hare va sentir-se orgullosa del seu fill per aquell gest tan considerat. Per a vergonya d’Eddie, Dot ensenyava de tant en tant el jersei rosa de caixmir als seus amics de la facultat; la història de la gran consideració d’Eddie vers la infeliç senyora Cole era la idea que tenia Dot d’un bon tema de conversa en un sopar. I la mentida d’Eddie se li giraria encara més en contra. L’estiu del 60, quan Eddie fracassava a l’hora de fer l’amor amb Penny Pierce les seixanta vegades reglamentàries, Dot O’Hare va conèixer una dona entre les esposes dels nous professors d’Exeter que feia la talla justa perquè el jersei de Marion li escaigués perfectament. Quan Eddie va tornar a casa procedent de Long Island aquella segona vegada, va descobrir que la seva mare havia regalat el jersei rosa de caixmir de Marion.

Eddie va tenir sort que la seva mare no trobés la camisola lila de Marion ni les calces que hi feien joc; Eddie les tenia enterrades al calaix on guardava els seus suspensoris esportius i els seus pantalons d’esquaix. Difícilment Dot O’Hare hauria felicitat el seu fill per la «consideració» que demostrava haver comprat una roba interior tan suggerent per a la senyora Cole.

Al moll de New London, aquell dissabte d’agost del 58, la fermesa de l’abraçada d’Eddie va persuadir Mentolat que havia de donar les claus del cotxe al seu fill. No es va mencionar en absolut que el trànsit que els esperava era «diferent del trànsit d’Exeter». Mentolat no s’hi va capficar gens; va veure que Eddie havia madurat. (—Joe… ha crescut molt! —va xiuxiuejar Dot al seu marit).

Mentolat havia aparcat el cotxe una mica lluny del moll, prop de l’andana de l’hangar ferroviari de New London. Després d’una breu discussió entre el matrimoni sobre si havia de ser Dot o Mentolat qui anés al seient de l’acompanyant per fer de «navegant» en el transcurs del llarg viatge de tornada cap a casa, els pares d’Eddie es van instal·lar al cotxe tan confiats com unes criatures. No hi havia cap dubte que Eddie era el que manava.

Va ser quan sortia de l’aparcament ferroviari que Eddie va veure el Mercedes, vermell com un tomàquet, de Marion; estava aparcat a poca distància a peu de l’andana de l’estació. Segurament les claus ja eren a la bústia, adreçades al seu advocat, que repetiria a Ted la llista de peticions de Marion.

Probablement, doncs, no se n’havia anat a Nova York. Aquesta certesa només va representar una lleugera sorpresa per a Eddie. I encara que Marion hagués deixat el cotxe a l’estació de tren de New London, això no volia dir necessàriament que hagués tornat a Nova Anglaterra; se’n podria haver anat més cap al nord. (A Montreal, potser. Eddie sabia que Marion parlava francès).

Però ¿què devia pensar, Marion?, va preguntar-se Eddie. Es preguntaria això mateix durant trenta-set anys. ¿Què feia? ¿On havia anat?