El lector

Les dones del sergent Hoekstra normalment es queixaven de la seva indiferència a l’hora d’afaitar-se; que es veiés ben clarament que no era un home presumit potser les atreia de bon principi, però sempre s’acabaven prenent la manca d’atenció que demostrava amb la seva cara com a senyal que elles també li eren indiferents. Quan el pèl de la cara començava a semblar una barba, s’afaitava; a Harry no li agradaven, les barbes. A vegades s’afaitava cada dos dies, a vegades només un cop per setmana; altres vegades s’aixecava en plena nit i s’afaitava, perquè la dona que dormia amb ell es despertés de bon matí al costat d’un home diferent.

Harry demostrava una indiferència similar amb la seva roba. La feina de Harry era caminar. Duia espardenyes d’esport, fortes i còmodes; els texans eren els únics pantalons que considerava imprescindibles. Tenia unes cames curtes, tortes, un estómac pla, i el cul inexistent d’un noi jove. De cintura en avall, estava tallat pel mateix patró que Ted Cole —compacte, tot funcional— però tenia la part superior del cos força més desenvolupada. Anava cada dia a un gimnàs —tenia el pit ben arrodonit d’un aixecador de pesos—, però com que sempre duia camises de màniga llarga, molt balderes, l’observador casual no podia saber de cap manera si tenia músculs o no.

Aquestes camises eren l’únic element colorista del seu vestuari; la majoria de les seves nòvies comentaven que eren massa coloristes, o com a mínim massa atapeïdes. Li agradaven les camises «amb molta cosa», deia sempre. Eren la mena de camises que mai de la vida no es podrien vestir amb corbata, però de tota manera Harry gairebé mai no duia corbata.

Poques vegades duia l’uniforme de policia, tampoc. Harry resultava tan familiar a tothom, al barri de de Wallen, com la més cridanera i veterana de les prostitutes dels aparadors; caminava pel districte com a mínim dues o tres hores cada dia o nit de feina.

Per abrigar-se, s’estimava més dur anoracs o alguna cosa impermeable, sempre d’algun color fosc, sòlid. Tenia una jaqueta de pell vella, folrada de llana, per quan feia fred; però totes les seves jaquetes, igual que les camises, eren balderes. No volia que la seva Walther de nou mil·límetres, que duia en una pistolera sota el braç, li fes un bony visible. Només quan plovia molt duia el cap cobert, amb una gorra de beisbol; no li agradaven els barrets, i mai no duia guants. Una de les seves exnòvies havia descrit la seva manera de vestir com la d’un «criminal de pel·lícula».

Tenia els cabells castany fosc, però se li tornaven grisos, i Harry sentia la mateixa indiferència pels cabells que per l’afaitat. Primer se’ls tallava massa curts; després se’ls deixava massa llargs.

I l’uniforme de policia, Harry l’havia dut molt més sovint els seus primers quatre anys, quan havia estat destinat a l’oest d’Amsterdam. Encara hi tenia l’apartament, allà, no pas perquè tingués mandra de canviar de casa, sinó perquè li agradava el luxe de tenir dues llars de foc operatives; una, al dormitori. Les seves dues màximes indulgències eren la llenya i els llibres; a Harry li encantava llegir a la vora del foc, i tenia tants llibres que li hauria representat un gran esforç canviar-se de casa. A més, li agradava anar amb bicicleta a la feina i tornar després a l’apartament; li semblava bona idea, posar una certa distància entre la seva vida privada i de Wallen. Per molt familiaritzat que estigués amb el barri xino, i per molt coneguda que fos la seva figura als carrers atrafegats del districte —perquè de Wallen era el seu veritable despatx, «les parets petites» eren els conegudíssims calaixos del seu veritable escriptori—, Harry Hoekstra era un solitari.

Les dones de Harry també es queixaven del fet que sempre es mantingués distanciat. S’estimava més llegir un llibre que escoltar. I pel que feia a parlar, Harry s’estimava més encendre un bon foc, anar-se’n al llit, i observar com les flames parpellejaven a les parets i al sostre. També li agradava llegir al llit.

Harry es preguntava si eren només les dones que havien tingut relacions amb ell, les que se sentien geloses dels llibres. Li semblava que era la característica més ridícula que tenien. ¿Com podien estar geloses d’uns llibres? Ho trobava encara més ridícul en el cas de les dones que havia conegut en alguna llibreria. Harry havia conegut un munt de dones a les llibreries; d’altres, encara que últimament no gaires, les havia conegut al gimnàs.

El gimnàs de Harry era el que hi havia a Rokin, aquell on l’editor de Ruth Cole, Maarten Schouten, havia portat l’escriptora. Als cinquanta-set anys, el sergent Hoekstra era una mica massa vell per a la majoria de dones que el freqüentaven. (Que unes jovenetes de vint anys li diguessin que estava en una forma fantàstica, «per l’edat que tenia», mai no li alegrava gaire el dia). Però feia poc havia sortit amb una de les dones que treballava al gimnàs, una monitora d’aeròbic. Harry no suportava l’aeròbic; ell aixecava pesos i res més. En un dia, el sergent Hoekstra caminava més del que la majoria de gent caminava en una setmana, o en un mes. I anava a tot arreu en bicicleta. ¿De què li podia servir, l’aeròbic?

La monitora era una dona atractiva que fregava la quarantena, però va resultar que es deixava dominar massa fàcilment per les seves ànsies de proselitisme; el fracàs a l’hora de convertir Harry a la fe del seu exercici predilecte li havia ferit els sentiments, i Harry no recordava cap altra dona que s’hagués mostrat tan ressentida amb la seva afició a la lectura. La monitora d’aeròbic no llegia, i —com totes les dones que havien sortit amb Harry— no es volia creure que Harry no hagués tingut mai relacions amb una prostituta. Com a mínim, va dir, se n’havia d’haver sentit temptat.

Harry se sentia «temptat» contínuament, encara que amb cada any que passava la temptació disminuïa. Durant els seus gairebé quaranta anys com a policia, també s’havia sentit «temptat» de matar un parell de persones. Però el sergent Hoekstra mai no havia matat a ningú, i mai no havia tingut relacions amb una prostituta.

Però era indiscutible que les nòvies de Harry se sentien, totes sense excepció, intranquil·les per la qüestió de les seves relacions amb aquelles dones dels aparadors i dels carrers, on cada cop n’hi havia més. Harry era un home de carrer, cosa que devia haver influït desmesuradament en la seva afició als llibres i les llars de foc; haver estat un home de carrer durant gairebé quaranta anys influïa definitivament en el seu desig de voler provar d’anar-se’n a viure al camp. Harry Hoekstra estava fart de les ciutats; de qualsevol ciutat.

Només a una de les seves nòvies li havia agradat llegir tant com a Harry, però llegia els llibres equivocats; d’entre totes les dones amb qui Harry se n’havia anat al llit, també era la que més relació tenia amb les prostitutes. Era una advocada que feia treballs de voluntària per a una organització de prostitutes, una feminista lliberal que va dir a Harry que s’«identificava» amb les prostitutes.

L’organització que defensava els drets de les prostitutes es deia De Rode Draad (El Fil Vermell); quan Harry va conèixer l’advocada, El Fil Vermell havia establert una aliança incòmoda amb la policia. Al capdavall, la policia i El Fil Vermell estaven igual d’interessats en la seguretat de les prostitutes. Harry sempre va pensar que hauria hagut de ser una aliança més profitosa del que va ser.

Però, des del començament, els membres del consell d’El Fil Vermell li van caure malament: a part de les prostitutes i exprostitutes més militants, hi havia moltes dones (com la seva nòvia advocada) que ell considerava feministes poc pràctiques, interessades sobretot a convertir l’organització en un moviment d’emancipació de les prostitutes. Harry creia, des del començament, que El Fil Vermell havia de pensar menys en manifestos i interessar-se més a protegir les prostitutes dels perills de la seva professió. Però de tota manera, preferia les prostitutes i les feministes als altres membres del consell: els sindicalistes i la gent que Harry anomenava «els especialistes a arreplegar subvencions».

L’advocada es deia Natasja Frederiks. Dues terceres parts de les dones que treballaven per a El Fil Vermell eren prostitutes o exprostitutes; a les reunions, les no-prostitutes (com Natasja) no podien parlar. El Fil Vermell només pagava dos salaris i mig, a repartir entre quatre persones; tota la resta de gent que hi col·laborava era voluntària. Harry també havia estat voluntari.

A final dels vuitanta, hi havia hagut més interacció entre la policia i El Fil Vermell que no pas ara. D’entrada, l’organització no havia aconseguit atraure les prostitutes estrangeres —per no dir res de les «il·legals»— i amb prou feines quedaven prostitutes holandeses als aparadors o als carrers.

Natasja Frederiks ja no treballava de voluntària per a El Fil Vermell; també se n’havia desil·lusionat. (Ara, Natasja deia que era una «exidealista»). Ella i Harry s’havien conegut en una de les reunions regulars dels dijous a la tarda, per a prostitutes principiants. Harry trobava que aquestes reunions eren una bona idea.

Ell seia al darrere de la sala i mai no deia res si no li feien una pregunta directa; el presentaven a les prostitutes principiants dient que era «un dels membres més comprensius del departament de policia», i encoratjaven les noies noves perquè parlessin amb ell quan ja s’haguessin acabat de tractar els temes habituals de la reunió. I pel que feia als «temes habituals», sovint una prostituta veterana explicava a les principiants amb quines coses havien d’anar amb compte. Una de les veteranes era Dolores de Ruiter, o Dolores «la Roja», com li deien Harry i la resta de gent del barri xino. Rooie Dolores havia estat prostituta a de Wallen, i després a Bergstraat, molt més temps del que Natasja Frederiks havia estat advocada.

El que Rooie sempre deia a les noies noves era que s’asseguressin que el client tenia una erecció. No ho deia pas de broma.

—De seguida que el tio sigui a dins de l’habitació amb vosaltres, i vull dir de seguida que trepitgi la porta, hauria de tenir una erecció. —Si no la tenia, advertia Rooie a les noies noves, potser el que venia a buscar no era sexe—. I no tanqueu mai els ulls —aconsellava sempre Rooie a les noies noves—. Hi ha tios que volen que tanqueu els ulls. No ho feu mai.

No hi va haver res de desagradable, ni tan sols res de decebedor, en la seva relació sexual amb Natasja Frederiks; però el que Harry recordava més vívidament era amb quina passió havien discutit sobre llibres. Natasja havia nascut per discutir, i a Harry no li agradava discutir; però li agradava tenir una nòvia que llegís tant com ell, encara que llegís els llibres equivocats. Natasja llegia assajos d’aquells que volen canviar el món; llegia pamflets. Eren sobretot llibres de fantasies esquerranoses; Harry no creia que el món (o la naturalesa humana) es pogués canviar. La feina de Harry era entendre i acceptar el món existent; li agradava pensar que potser també contribuïa a fer que el món fos una mica més segur.

Ell llegia novel·les perquè era on trobava les millors descripcions de la naturalesa humana. Els novel·listes que més li agradaven mai no insinuaven que fins i tot el pitjor comportament humà fos alterable. Potser no aprovaven moralment el que feia algun personatge o altre, però els novel·listes no volien canviar el món; només eren narradors que tenien unes històries per explicar amb una qualitat superior a la mitjana, i els bons novel·listes explicaven històries sobre personatges creïbles. Les novel·les que més agradaven a Harry eren les històries molt complicades sobre persones de veritat.

No li agradaven les novel·les de detectius, ni els thrillers. (O endevinava l’argument massa aviat, o trobava els personatges inversemblants). Mai no hauria entrat en una llibreria i hauria exigit directament que li mostressin els clàssics o la narrativa contemporània, però acabava llegint més «clàssics» i més novel·les contemporànies («literàries») que cap altra cosa; tot i que eren novel·les amb una estructura narrativa força convencional.

Harry no tenia res en contra d’un llibre que fos divertit, però si l’escriptor era únicament còmic (o exclusivament satíric), Harry se sentia decebut. Li agradava el realisme social, però no pas si l’escriptor no tenia gens d’imaginació, no pas si la història no era prou història per tenir-lo en suspens sobre el que passaria després. (Una novel·la sobre una dona divorciada que s’està un cap de setmana en un hotel d’estiueig, on veu un home amb el qual s’imagina que té una aventura —però no la té, sinó que se’n torna a casa—, no era prou novel·la per satisfer els gustos del sergent Hoekstra).

Natasja Frederiks deia que la preferència de Harry per les novel·les era «escapista», però Harry creia fermament que era Natasja la que volia escapar-se del món amb els seus assajos idiotes plens de fantasies ocioses sobre com canviar-lo!

Entre els novel·listes contemporanis, l’autor preferit del sergent Hoekstra era Ruth Cole. Natasja i Harry havien discutit més sobre Ruth Cole que sobre cap altre escriptor. L’advocada que havia ofert voluntàriament els seus serveis a El Fil Vermell perquè deia que s’«identificava» amb les prostitutes, assegurava que les històries de Ruth Cole eren «massa estranyes»; l’advocada que defensava els drets de les prostitutes, però que no tenia dret a parlar en cap de les reunions de l’organització, deia que els arguments de les novel·les de Ruth Cole eren «massa inversemblants». A més, a Natasja no li agradaven els arguments en general. El món real (que ella tenia la pretensió de canviar amb tant de fervor) no tenia cap argument discernible, deia Natasja.

Natasja, que un dia (igual que Harry) deixaria de treballar com a voluntària per a El Fil Vermell perquè l’organització de prostitutes representava menys d’una vintena part de les prostitutes actives a la ciutat d’Amsterdam, acusava Ruth Cole de ser «massa poc realista» per al seu gust. (Quan Harry i Natasja van abandonar tots dos les seves col·laboracions com a voluntaris amb El Fil Vermell, les reunions dels dijous a la tarda per a les prostitutes principiants atreien menys del cinc per cent de les noves prostitutes que treballaven a de Wallen).

—La Ruth Cole és més realista que tu —va dir Harry a Natasja.

Van trencar perquè Natasja va dir que Harry no tenia ambició. Ni tan sols no volia arribar a detectiu; es conformava a ser «només» un poli de carrer. I era veritat que Harry necessitava trepitjar els carrers. Si no caminava pels carrers, pel seu veritable despatx, no se sentia policia en absolut.

A la mateixa planta on Harry tenia el seu despatx oficial, els detectius tenien el seu; estava ple d’ordinadors, i s’hi estaven massa estona enganxats. El millor amic que tenia Harry entre els detectius es deia Nico Jansen. A Nico li agradava burxar Harry dient que l’últim assassinat d’una prostituta a Amsterdam, que era l’assassinat de Dolores de Ruiter a la seva habitació de Bergstraat, l’havia resolt el seu ordinador a la sala d’informàtica dels detectius; però Harry sabia perfectament que no era veritat.

Harry sabia que era el testimoni misteriós qui havia resolt de debò l’assassinat de la prostituta; havia estat l’anàlisi que va fer Harry de la declaració del testimoni presencial (que, al capdavall, anava adreçada a ell) allò que finalment va indicar a Nico Jansen què havia de buscar al seu sobrevalorat ordinador.

Però la discussió era amistosa. El cas estava resolt, i això era el més important, deia Nico. De tota manera, el testimoni encara interessava a Harry, i no li agradava gens que s’hagués escapolit. Li resultava d’allò més frustrant perquè estava convençut que l’havia vista —l’havia vista— i malgrat tot, s’havia escapolit igualment!

El calaix del mig de l’escriptori del sergent Hoekstra el va animar; no hi havia res que s’hagués de llençar. Hi havia una dotzena de bolígrafs vells i unes quantes claus que Harry no reconeixia, però el seu substitut potser passaria uns quants minuts agradables quan, empès per la curiositat, comencés a especular d’on eren, aquelles claus. També hi havia un obridor i un tirabuixó en una sola peça —fins i tot en una comissaria de policia, mai no se’n tenien prou, d’estris com aquest— i una cullereta (no gaire neta, però sempre es podia netejar). No se sabia mai, podies emmalaltir i que et fes falta una cullereta per prendre la medecina, va pensar Harry.

Estava a punt de tancar el calaix i de deixar-ne el contingut tranquil, quan un objecte d’una utilitat encara més remarcable li va cridar l’atenció. Era la maneta trencada del calaix de baix de tot, i Harry era l’únic que sabia fins a quin punt resultava útil aquella eina. Encaixava perfectament dins del relleu de la sola de les seves espardenyes d’esport; la feia servir per netejar la merda de gos, sempre que en trepitjava alguna. De tota manera, el substitut de Harry potser no s’adonaria del valor que tenia aquella maneta trencada.

Amb un dels bolígrafs, Harry va escriure una nota que va deixar al calaix del mig abans de tancar-lo. NO CAL ARREGLAR EL CALAIX DE BAIX, S’HA DE GUARDAR LA MANETA TRENCADA. VA MOLT BÉ PER TREURE LA MERDA DE GOS DE LES SABATES. HARRY HOEKSTRA.

Animat, Harry va enfrontar-se l’un darrere l’altre als tres calaixos laterals de l’escriptori, començant pel de dalt. Al primer hi havia un discurs que havia escrit, però que mai no havia pronunciat, per als membres de l’organització El Fil Vermell. Tractava la qüestió de les prostitutes menors d’edat. Harry havia acceptat de mala gana la posició adoptada per l’organització de prostitutes: que l’edat legal per a les prostitutes es rebaixés dels divuit als setze anys.

«A ningú no li agrada la idea que les menors es dediquin a la prostitució», començava el discurs de Harry, «però a mi encara m’agrada menys la idea que les menors treballin en llocs perillosos. Les menors faran de prostitutes igualment. A molts propietaris de bordells els serà ben igual que les seves prostitutes només tinguin setze anys. El més important és que les noies de setze anys puguin utilitzar els mateixos serveis socials i de sanitat que les prostitutes més grans, sense tenir por de ser denunciades a la policia».

No va ser per covardia que Harry no pronunciés el discurs; Harry ja havia contradit la posició «oficial» de la policia altres vegades. Va ser per què no suportava la idea de permetre que les noies de setze anys fessin de prostitutes únicament perquè no es podia evitar que fessin de prostitutes. Calia acceptar el món real, i fer una suposició informada sobre la millor manera de convertir-lo en un lloc una mica més segur, però fins i tot un realista com Harry Hoekstra hauria reconegut que determinades qüestions el deprimien.

No havia pronunciat el discurs perquè, a llarg termini, no hauria representat cap ajuda pràctica per a les prostitutes menors d’edat; igual que les reunions dels dijous a la tarda per a les prostitutes principiants no representaven cap ajuda pràctica per a la immensa majoria. Les noies no podien o no volien assistir a les reunions; el més probable era que no sabessin ni que les reunions existien, o que si ho haguessin sabut no n’haurien fet ni el més mínim cas.

Però potser el discurs tindria alguna utilitat pràctica per al pròxim policia que ocupés el seu escriptori, va pensar Harry, i va deixar-lo on era.

El calaix del mig dels tres calaixos laterals va alarmar Harry de bon començament, perquè estava buit. Es va mirar el calaix amb la consternació d’un home que se sent robat en una comissaria de policia; però llavors va recordar que el calaix havia estat buit des del primer moment que en tenia memòria. L’escriptori era la prova fefaent de fins a quin punt el sergent Hoekstra no l’havia utilitzat! De fet, tota la suposada «feina» que representava netejar-lo es reduïa al cas inacabat que —des de feia cinc anys— Harry guardava fidelment al calaix de baix de tot. Segons la seva opinió, era l’únic cas que s’interposava entre ell i la seva jubilació.

Com que la maneta del calaix de baix de tot estava trencada i s’havia convertit en l’eina preferida de Harry per netejar-se la merda de gos de les espardenyes, va haver d’obrir el calaix fent palanca amb la seva navalla. El dossier sobre el testimoni presencial de l’assassinat de Rooie Dolores era decebedorament prim, i no donava idea de les vegades i de l’atenció amb la qual el sergent Hoekstra se l’havia llegit i rellegit.

A Harry li agradaven els arguments complicats, però tenia una tossuda preferència per les històries cronològiques. Era fer anar de cul la narració, trobar l’assassí abans d’haver trobat el testimoni. En una història com Déu mana, sempre es troba primer el testimoni.

Ruth Cole tenia sobre la seva pista alguna cosa més que no pas un policia. Hi tenia un lector a l’antiga.