Trencar amb la senyora Vaughn

Els cinc o sis dies següents, abans no van treure els punts a Ruth, la nena no va anar a la platja. La molèstia d’haver de mantenir el tall sec feia que les mainaderes estiguessin irritables. Eddie va detectar un augment d’hostilitat en l’actitud que Ted i Marion tenien l’un amb l’altre; sempre s’havien evitat, però ara no parlaven mai, ni tan sols es miraven. Quan un es volia queixar de l’altre, presentava la queixa a Eddie. Per exemple, Ted considerava Marion responsable de la ferida de Ruth, encara que Eddie li havia dit repetidament que havia estat ell el que havia deixat que Ruth es quedés la fotografia.

—No és això —va dir Ted—. El cas és que tu no hauries d’haver anat a la seva habitació… això és cosa de la seva mare.

—Ja l’hi he dit. La Marion estava adormida —va mentir Eddie.

—Ho dubto —va dir Ted al noi—. Dubto que «adormida» sigui una descripció acurada de l’estat de Marion. M’imagino que devia estar estabornida.

Eddie no estava segur de què volia dir Ted.

—No estava pas borratxa, si és que vol dir això.

—No he dit pas que estigués borratxa… mai no està borratxa —va dir Ted a Eddie—. He dit que estava estabornida. ¿No és veritat?

Eddie no sabia què dir; va informar Marion del problema.

—¿Li has dit per què? —va preguntar al noi—. ¿Li has dit què em vas preguntar?

Eddie va quedar commocionat.

—No, és clar que no —va respondre el xicot.

—Digue-l’hi! —va exclamar Marion.

I Eddie va explicar a Ted què havia passat quan havia preguntat a Marion com havia estat l’accident.

—Em sembla que la vaig estabornir jo —va explicar Eddie—. Ja l’hi he dit… tot això és culpa meva.

—No, és culpa de la Marion —va insistir Ted.

—¿I a qui li pot importar, de qui sigui la culpa? —va dir Marion a Eddie.

—A mi —va dir Eddie—. Jo vaig deixar que la Ruth s’emportés la fotografia a la seva habitació.

—Això no té res a veure amb la fotografia… no siguis ximplet —va dir Marion al noi de setze anys—. Això no té res a veure amb tu, Eddie.

Va ser un cop fort per al noi adonar-se que ella tenia raó. Eddie O’Hare estava involucrat en la relació sentimental més important de la seva vida; però el que passava entre Ted i Marion no tenia res a veure amb ell.

Mentrestant, Ruth preguntava cada dia per la fotografia pendent; cada dia trucaven a la botiga de marcs de Southampton, però emmarcar una única fotografia de vint per vint-i-cinc no era prioritari durant la temporada de més feina del negoci.

¿El tauler nou també tindria una taca de sang?, volia saber Ruth. (No, no la tindria). ¿El marc nou i el vidre nou serien ben iguals que el marc vell i el vidre vell? (Gairebé).

I cada dia i cada nit, Ruth guiava les mainaderes, o la seva mare, o el seu pare, o Eddie, per la galeria de fotografies penjades a casa dels Cole. Si tocava aquella foto, ¿el vidre la podia tallar? Si li queia aquesta, ¿també era vidre i també es trencaria? A veure, ¿per què es trencava, el vidre? I si el vidre podia tallar, ¿per què hi havien de tenir tant de vidre, a tota la casa?

Però abans que Ruth repetís tantes preguntes, el mes d’agost ja havia superat l’equador; les nits eren força més fresques. Fins i tot a la casa cotxera s’hi dormia amb comoditat. Una nit que Eddie i Marion hi van dormir, Marion va descuidar-se de clavar la tovallola a la lluerna. Va despertar-los de bon matí un estol d’oques que volaven baix. Marion va preguntar:

—¿Ja se’n van cap al sud? —No va dir res ni a Eddie ni a Ruth en tota la resta del dia.

Ted va revisar de dalt a baix Un soroll com algú que prova de no fer soroll: durant gairebé una setmana, cada matí presentava a Eddie una versió completament reescrita. Eddie mecanografiava el manuscrit aquell mateix dia; l’endemà al matí, li arribava la versió corregida de Ted. Tan bon punt Eddie començava a sentir-se de debò com un ajudant d’escriptor, el procés de reescriptura es va acabar. Eddie no tornaria a veure Un soroll com algú que prova de no fer soroll fins que es publiqués. Encara que seria el llibre preferit de Ruth entre tots els del seu pare, mai no seria un dels preferits d’Eddie; n’havia vist massa versions per poder valorar la definitiva.

I un dia va arribar per correu, just abans que traguessin els punts a Ruth, un sobre gruixut a nom d’Eddie, que li enviava el seu pare. A dins hi havia els noms i les adreces de tots els exonians vius residents als Hamptons; de fet, era la mateixa llista de noms i adreces que Eddie havia llençat al ferri mentre travessava l’estret de Long Island. Algú havia trobat el sobre amb l’adreça impresa de la Philips Exeter Academy i el nom curosament escrit a mà del senyor O’Hare; el que feia la neteja, o un membre de la tripulació, o algun xafarder que havia remenat les escombraries. Fos qui fos aquell idiota, havia retornat la llista a Mentolat O’Hare.

«M’hauries d’haver dit que havies perdut això», va escriure el pare d’Eddie. «Hauria copiat els noms i les adreces i t’ho hauria fet arribar. Afortunadament, algú en va reconèixer la vàlua. Un acte d’amabilitat humana molt notable, i en un moment de la història en el qual els actes d’amabilitat són cada cop més escassos. Fos qui fos, home o dona, no ha demanat ni tan sols que li sigui retornat l’import del segell! Deu haver estat pel nom d’Exeter; al sobre, vull dir. Sempre he dit que mai no es pot sobreestimar la influència del bon nom de l’acadèmia…». Mentolat hi havia afegit un nom i una adreça, va llegir Eddie: un exonià que vivia al poble proper de Wainscott havia estat omès, incomprensiblement, a la llista original.

També va ser un període irritant per a Ted. Ruth deia que els seus punts li feien venir malsons; tenia la majoria de malsons quan li tocava a Ted estar-se amb ella. Una nit la nena va plorar i plorar que volia la seva mare; només la seva mare —i Eddie, per a més exasperació de Ted— podien consolar-la. Ted va haver-los de trucar a la casa cotxera per demanar que tornessin a la casa gran. Llavors Eddie va haver de portar Ted a la casa cotxera, on, va imaginar-se el noi, les empremtes del seu cos i el de Marion encara devien ser visibles (o fins i tot calentes) al damunt del llit.

Quan Eddie va tornar a casa dels Cole, tots els llums del pis de dalt eren encesos. Ruth només es tranquil·litzava si la portaven de fotografia en fotografia. Eddie va oferir-se voluntari per completar la visita guiada, perquè Marion pogués tornar al llit, però Marion s’ho passava molt bé; de fet, Marion era conscient que aquell seria probablement el seu últim recorregut a través de la història fotogràfica dels seus fills morts amb la seva filla als braços. De fet, Marion prolongava la narració que acompanyava cada fotografia. Eddie va quedar adormit a la seva habitació, però amb la porta que donava al passadís oberta; va estar-se una estona sentint les veus de Ruth i Marion.

Eddie va saber deduir per la pregunta de la nena que es miraven la fotografia (al dormitori de convidats del mig) de Timothy plorant i cobert de fang.

—Però ¿què li va passar, a en Timothy? —va preguntar Ruth, encara que se sabia la història tan bé com Marion. A aquelles altures, fins i tot Eddie ja se sabia totes les històries.

—En Thomas va fer-lo caure dins d’una bassa, d’una empenta —va dir Marion a Ruth.

—¿Quants anys té, en Timothy amb el fang? —va preguntar Ruth.

—Tants com tu, reina —va dir la seva mare—. Només en tenia quatre…

Eddie també sabia quina altra foto venia ara: Thomas amb el seu uniforme d’hoquei, després d’un partit a la pista d’Exeter. Té un braç al damunt de les espatlles de la seva mare, com si ella hagués patit fred durant tot el partit; però també se la veu tota orgullosa de ser allà al mig de la pista, amb el seu fill que l’abraça. Encara que s’ha tret els patins i que porta, amb un efecte absurd, l’uniforme complet d’hoquei i unes espardenyes esportives descordades, Thomas és més alt que Marion. El que agradava a Ruth d’aquesta fotografia era que Thomas somreia d’orella a orella, amb un puck d’hoquei a la boca.

Just abans d’adormir-se, Eddie va sentir que Ruth preguntava a la seva mare:

—¿Quants anys té en Thomas amb la cosa a la boca?

—Té l’edat de l’Eddie —va sentir Eddie que deia Marion—. Tenia setze anys acabats de fer…

Cap a les set del matí, va sonar el telèfon. Marion va agafar-lo mentre encara era al llit. Va saber pel silenci que era la senyora Vaughn.

—És a l’altra casa —va dir Marion; i va penjar.

Mentre esmorzaven, Marion va dir a Eddie:

—Fem una aposta. Trencarà amb ella abans no treguin els punts a la Ruth.

—¿Però no li han de treure els punts divendres? —va preguntar Eddie. (Només faltaven dos dies per al divendres).

—M’hi jugo el que vulguis que trenca amb ella avui —va replicar Marion—. O si més no, ho provarà. Si ella l’hi posa difícil, potser tardarà un parell de dies més.

I va ser així, la senyora Vaughn li ho va posar difícil. Probablement en previsió de la dificultat, Ted va provar de trencar amb la senyora Vaughn enviant Eddie perquè ho fes en lloc seu.

—¿Que haig de fer què? —va preguntar Eddie. Eren al davant de la taula més gran del taller de Ted, on Ted havia aplegat una pila de prop de cent dibuixos de la senyora Vaughn. Ted tenia problemes a l’hora de tancar la carpeta protuberant; era la carpeta més gran que tenia, amb les seves inicials gravades en or al damunt de la pell marró: T. T. C. (Theodore Thomas Cole).

—Li aniràs a portar tot això, però no li deixis la carpeta. Dóna-li només els dibuixos. Vull que em tornis la carpeta —va ordenar Ted a Eddie, que sabia que la carpeta havia estat un regal de Marion. (Marion li ho havia dit).

—¿Però avui no ha d’anar a veure la senyora Vaughn? —li va preguntar Eddie—. ¿Que no l’espera?

—Li dius que avui no hi aniré, però que volia que tingués els dibuixos —va dir Ted.

—Em preguntarà quan hi anirà —va replicar Eddie.

—Li dius que no ho saps. Tu dóna-li els dibuixos i prou. No diguis gran cosa —va dir Ted al noi. Eddie amb prou feines va tenir temps d’informar Marion.

—T’envia a tu per trencar amb ella… és un covard! —va dir Marion, mentre tocava els cabells d’Eddie amb aquell gest tan maternal que tenia. Ell estava segur que Marion diria alguna cosa sobre la seva perpètua insatisfacció amb el seu tall de cabells. Però en comptes de dir-li això, va comentar—: Més val que hi vagis aviat… quan encara s’estigui vestint. D’aquesta manera, no tindrà la temptació de convidar-te a entrar. No deus pas voler que et faci un milió de preguntes. El millor que pots fer és trucar al timbre i donar-li de seguida els dibuixos. No deixis que et faci entrar a dins de la casa i que tanqui les portes… de debò. Vés amb compte, potser provarà de matar-te.

Amb tot això molt present, Eddie O’Hare va arribar d’hora a la casa de Gin Lane. A l’entrada del caminet cobert d’aquelles caríssimes pedretes, va aturar-se al costat de la impressionant barrera de troanella que tancava la propietat per treure el centenar de dibuixos de la senyora Vaughn de la carpeta de pell. Li feia por la incomoditat que representaria entregar els dibuixos a la senyora Vaughn i recuperar la carpeta amb aquella dona menuda, morena i furiosa al davant. Però Eddie no havia calculat bé la força del vent. Després de deixar la carpeta al maleter del Chevy, va col·locar els dibuixos al seient del darrere del cotxe, on el vent va desordenar tota la pila; va haver de tancar les portes i les finestres del Chevy per ordenar els dibuixos al seient del darrere. Llavors, no va poder evitar de mirar-se’ls.

Començaven amb els retrats de la senyora Vaughn i el seu fill, mig enrabiat. Les boques petites, tancades i tibants, de la mare i el fill van fer pensar a Eddie que era una característica genètica particularment cruel. La senyora Vaughn i el seu fill també tenien tots dos uns ulls intensos, impacients; asseguts de costat, tancaven les mans i en feien punys, i les tenien ben rígides al damunt de les cames. A la falda de la seva mare, el fill de la senyora Vaughn semblava com si estigués a punt d’esgarrapar-la i de començar a clavar-li cops de peu per alliberar-se’n; tret que ella, que també semblava a punt d’esclatar, decidís impulsivament escanyar-lo abans no fugís. Hi havia ben bé dues dotzenes o més de retrats d’aquesta mena, cadascun testimoni d’un descontentament crònic i d’una tensió creixent.

Llavors Eddie va arribar als dibuixos de la senyora Vaughn sola; primer, vestida del tot, però profundament sola. Eddie de seguida va patir per ella. Si el primer que Eddie havia vist de la senyora Vaughn era la seva furtivitat, que després havia donat pas a la seva submissió, i que més tard l’havia portat a la desesperació, el que no havia sabut veure en ella era la seva mortal infelicitat. Ted Cole havia captat aquest tret de la seva personalitat fins i tot abans que la dona s’hagués començat a treure la roba.

Els nus seguien la seva pròpia i trista progressió. Al començament, els punys continuaven tancats al damunt de les cames rígides, i la senyora Vaughn posava de perfil, sovint amb una espatlla o l’altra amagant els seus pits petits. Quan finalment va començar a mirar cara a cara l’artista, el seu destructor, s’abraçava les espatlles per ocultar els pits, i tenia els genolls ben tancats; l’entrecuix li quedava pràcticament del tot amagat; el pèl del pubis, quan quedava visible, només era una línia d’allò més prima.

Llavors Eddie, dins del cotxe tancat, va gemegar; els últims nus de la senyora Vaughn eren tan reveladors com les fotografies clíniques d’un cadàver. Els braços li penjaven morts als costats, com si s’hagués dislocat violentament les espatlles en una caiguda salvatge. Els pits descoberts i sense suport li queien; un dels mugrons semblava més gros i més fosc i més caigut que l’altre. Tenia els genolls ben separats, com si hagués perdut tota sensibilitat a les cames, o com si s’hagués trencat la pelvis. Per ser una dona tan menuda, tenia el melic massa gros, el pèl del pubis massa abundant. La seva vagina era oberta i baldera. L’últim de tots els dibuixos va ser la primera mostra de pornografia que Eddie O’Hare va veure en la seva vida, encara que Eddie no podia acabar d’entendre què els feia tan pornogràfics. Eddie se sentia malament, i li sabia un greu terrible, haver vist els dibuixos, que reduïen la senyora Vaughn al forat que tenia al centre del seu ésser; els nus aconseguien reduir la senyora Vaughn fins a tal punt que la forta olor que havia deixat als coixins de la casa de lloguer semblava tenir més entitat que no pas ella.

Sota les rodes del Chevy, el cruixit de les pedres perfectes del caminet que duia a la mansió dels Vaughn semblava el soroll dels ossos trencats d’un munt d’animals petits. Quan Eddie va passar pel costat d’una font que escopia aigua al mig del caminet circular, va veure que es movia una cortina al pis de dalt. Quan va trucar al timbre, gairebé li van caure els dibuixos, que amb prou feines podia aguantar si els abraçava ben fort contra el pit amb tots dos braços. Va esperar una eternitat que aparegués la dona menuda i morena.

Marion tenia raó. La senyora Vaughn encara no havia acabat de vestir-se, o probablement encara no havia arribat a desvestir-se fins al punt exacte que devia tenir previst per tal d’atraure Ted. Tenia els cabells humits i aixafats, i semblava que tingués encetat el llavi superior; en una comissura de la boca, com el somriure inacabat d’un pallasso, li quedava una pinzellada del producte depilatori que havia provat de treure’s massa ràpidament. La senyora Vaughn també havia anat amb presses a l’hora de triar la bata, perquè va aparèixer al portal amb un barnús blanc que semblava una tovallola gegant i carregosa. Segurament era el barnús del seu marit, perquè li arribava ben bé fins als turmells; n’arrossegava una punta. Anava descalça. L’esmalt d’ungles del dit gros li havia empastifat el peu dret de tal manera que semblava com si s’hagués fet un tall i li sagnés.

—¿Què vols? —va preguntar la senyora Vaughn. Llavors es va mirar, al darrere d’Eddie, el cotxe de Ted. Abans que Eddie pogués respondre, li va preguntar—: ¿On és? ¿Que no ve? ¿Què passa?

—No ha pogut —va informar Eddie—, però volia que vostè tingués… això. —Amb aquell vent salvatge, no es va atrevir a allargar-li el plec de dibuixos; incòmode, encara els tenia abraçats contra el pit.

—¿No ha pogut? —va repetir ella—. ¿Què vol dir això?

—No ho sé —va mentir Eddie—. Però hi ha tots aquests dibuixos… ¿Els puc deixar en alguna banda? —li va pregar.

—¿Quins dibuixos? Ah… els dibuixos! Ah… —va dir la senyora Vaughn, com si algú li hagués clavat un cop de puny a l’estómac.

Va recular, va entrebancar-se amb aquell barnús massa gran, i va estar a punt de caure. Eddie va seguir-la cap dins, amb la sensació que era el botxí d’aquella dona. El terra de marbre polit reflectia l’aranya que penjava al sostre; més lluny, a l’altra banda d’una porta amb dos batents, una segona aranya penjava al damunt d’una taula de menjador. La casa semblava un museu d’art; el menjador llunyà era tan gran com una sala de banquets. Eddie va continuar caminant (un recorregut que li va semblar de més d’una milla) fins a la taula, i allà va deixar els dibuixos; sense adonar-se, fins que va girar cua per marxar, que la senyora Vaughn l’havia seguit tan de prop i amb tant de silenci com la seva pròpia ombra. Quan va veure el dibuix de dalt de tot —un d’ella amb el seu fill— se li va tallar l’alè.

—Me’ls dóna a mi! —va cridar—. ¿Ell no els vol?

—No ho sé —va dir Eddie, molt abatut. La senyora Vaughn va fullejar ràpidament els dibuixos fins que va arribar al primer nu; llavors va capgirar el piló i va agafar l’últim dibuix, que ara era al capdamunt. Eddie va començar a recular; sabia quin era, l’últim dibuix.

—Oh… —va dir la senyora Vaughn, com si li haguessin tornat a clavar un cop de puny—. Però ¿quan vindrà? —va preguntar mentre Eddie s’allunyava—. Vindrà divendres, ¿no? Tinc tot el dia per a ell, el divendres… ja ho sap, que tinc tot el dia. Ja ho sap! —Eddie va provar de continuar caminant. Va sentir els peus descalços de la senyora Vaughn sobre el terra de marbre: li venia al darrere. Va enxampar-lo sota la gran aranya—. Atura’t! —va cridar—. ¿Vindrà divendres?

—No ho sé —va repetir Eddie, mentre reculava cap a la porta. El vent provava de no deixar-lo sortir.

—Sí, sí que ho saps! —va xisclar la senyora Vaughn—. Digue-m’ho!

Va seguir-lo cap a fora, però el vent gairebé va fer-la caure. El barnús se li va obrir; ella va barallar-s’hi per tornar-se’l a cordar. Eddie retindria sempre més aquella visió, i sempre més li recordaria quina era la pitjor mena de nuesa: aquella llambregada absolutament indesitjada dels pits caiguts i el triangle fosc de pèl embullat de la senyora Vaughn.

—Atura’t! —va tornar a cridar, però les pedres del caminet i els seus peus descalços li impedien seguir-lo fins al cotxe. Va ajupir-se i va arreplegar un grapat de pedretes, que va llançar contra Eddie. La majoria van encertar el Chevy.

—¿T’ha ensenyat aquells dibuixos? ¿Te’ls has mirat? Maleït siguis… te’ls has mirat, ¿no és veritat? —va cridar.

—No —va mentir Eddie.

Quan la senyora Vaughn es va ajupir per arreplegar un altre grapat de pedres, una ràfega de vent va fer-li perdre l’equilibri. Com un tret d’escopeta, la porta principal va tancar-se.

—Déu meu. He quedat tancada a fora! —va dir a Eddie.

—¿No hi ha cap més porta que estigui oberta? —va preguntar. (La mansió devia tenir més d’una dotzena de portes!).

—Em pensava que vindria en Ted. Li agrada que totes les portes estiguin tancades —va dir la senyora Vaughn.

—¿No té una clau amagada en algun lloc, en cas d’emergència? —va preguntar Eddie.

—He enviat el jardiner a casa. A en Ted no li agrada que hi hagi el jardiner —va dir la senyora Vaughn—. El jardiner té una clau d’emergència.

—¿No pot trucar al jardiner?

—¿Amb quin telèfon? —va cridar la senyora Vaughn—. Hauràs de forçar una porta.

—¿Jo? —va dir el noi de setze anys.

—Mira, tu saps com es fa, ¿no? —va preguntar la dona menuda i morena—. Jo no sé pas com es fa! —va gemegar.

No hi havia finestres obertes perquè la casa tenia aire condicionat; els Vaughn tenien aire condicionat per la seva col·lecció d’art, que també era una altra de les raons per les quals no hi havia finestres obertes. Al jardí del darrere hi havia uns finestrals, però la senyora Vaughn va advertir a Eddie que el vidre era d’un gruix especial, i reforçat amb filferro, cosa que el feia gairebé impenetrable. Eddie va lligar una pedra dins de la seva samarreta i amb uns quants cops finalment va trencar el vidre, però va haver d’anar a buscar les eines del jardiner per poder fer un forat prou ample entre el filferro per passar-hi la mà i obrir la porta des de dintre. La pedra, que era la peça central de l’abeurador d’ocells del jardí, havia embrutat la samarreta d’Eddie, que també havia quedat esquinçada amb els vidres. Va decidir deixar la samarreta, i la pedra, al damunt dels vidres trencats, al costat de la porta que ara era oberta.

Però la senyora Vaughn, que anava descalça, va insistir que l’entrés a coll dins de la casa; no es volia arriscar a tallar-se els peus amb els vidres. Amb el pit nu, Eddie va entrar-la a la casa; va anar amb molt de compte, quan va aixecar-la en braços, de no ficar les mans a la banda del barnús que no tocava. Li va semblar que la senyora Vaughn no pesava gairebé gens, amb prou feines més que Ruth. Però quan va tenir-la als braços, encara que va ser un instant molt breu, la fortor que desprenia va estar a punt d’aclaparar-lo. La seva olor era indescriptible; Eddie no hauria pogut comparar-la amb res, només podia dir que va estar a punt de fer-li venir basques. Quan va deixar-la a terra, ella va adonar-se de l’evident repulsió d’ell.

—Sembla com si et fes fàstic —li va dir—. ¿Com t’atreveixes… com t’atreveixes a detestar-me? —Eddie estava en una habitació que no coneixia de res. No sabia cap on havia d’anar per arribar fins a la gran aranya del vestíbul principal, i quan va girar-se per buscar els finestrals que duien al jardí, va trobar un laberint de portes obertes; tampoc no sabia com podia localitzar la porta que acabava de traspassar.

—¿Com puc sortir? —va preguntar a la senyora Vaughn.

—¿Com t’atreveixes a detestar-me? —va repetir ella—. Tu tampoc és que portis una vida gaire decent… ¿no és veritat? —va preguntar la senyora Vaughn al noi.

—Sisplau… me’n vull anar a casa —li va dir Eddie. No va ser fins que ho va dir en veu alta que va adonar-se que era veritat; i que volia dir Exeter, New Hampshire, no pas Sagaponack. Eddie volia dir que se’n volia anar a casa de debò. Era una feblesa que li duraria la resta de la vida: sempre tindria tendència a plorar davant de les dones més grans que ell, com havia plorat una vegada davant Marion… com va començar a plorar ara, al davant de la senyora Vaughn.

Sense cap més comentari, ella va agafar-lo pel canell i va fer-li travessar el museu on vivia fins a arribar sota l’aranya del vestíbul principal. El contacte de la seva mà petita i freda era com el de la pota d’un ocell, com si un lloro diminut o un periquito li hagués arrapat els dits. Quan la senyora Vaughn va obrir la porta i el va empènyer cap al vent, a l’interior de la casa van petar un seguit de portes, i quan Eddie va girar-se per dir adéu, va veure el remolí sobtat dels horribles dibuixos de Ted: el vent els havia fet voleiar de la taula del menjador.

Eddie no podia dir res, i la senyora Vaughn tampoc. Quan ella va sentir que els dibuixos voleiaven al seu darrere, va girar-se bruscament, vestida amb aquell enorme barnús blanc, com si volgués repel·lir un atac. I de fet, abans que la porta principal tornés a tancar-se amb el vent com un segon tret d’escopeta, la senyora Vaughn sí que estava a punt de ser atacada. Ben segur que podria reconèixer en aquells dibuixos com a mínim una fracció de l’atac al qual s’havia deixat sotmetre.

—¿T’ha tirat pedres? —va preguntar Marion a Eddie.

—Eren molt petites… i gairebé totes han tocat el cotxe —va reconèixer Eddie.

—¿T’ha fet dur-la a coll? —va preguntar Marion.

—Anava descalça —va tornar a explicar Eddie—. Hi havia molts vidres trencats!

—¿I t’hi has deixat la samarreta? ¿Per què?

—Estava feta malbé… només és una samarreta.

Pel que fa a Ted, la seva conversa amb Eddie va ser una mica diferent.

—¿Què vol dir, que divendres «té tot el dia per a mi»? —li va preguntar Ted—. ¿Vol que m’estigui tot el dia amb ella?

—No ho sé —va dir el noi de setze anys.

—¿Per què s’ha pensat que t’havies mirat els dibuixos? —va preguntar Ted—. ¿Ho has fet… te’ls has mirat?

—No —va mentir Eddie.

—Jesús, és clar que sí —va dir Ted.

—L’he vist despullada —li va dir Eddie.

—Déu meu! ¿Què dius?

—No ho ha fet exprés —va reconèixer Eddie—, però l’he vist despullada. Per culpa del vent… li ha obert el barnús.

—Jesús Déu meu… —va dir Ted.

—I ha quedat tancada fora de la casa, per culpa de vostè —li va dir Eddie—. Ha dit que a vostè li agradava que totes les portes estiguessin tancades, i que no li agradava que el jardiner s’estigués per allà.

—¿Això t’ha dit?

—He hagut de forçar una porta… he trencat un vidre dels finestrals amb una pedra de l’abeurador d’ocells. He hagut d’entrar-la a coll perquè no es tallés amb els vidres —va queixar-se Eddie—. M’he fet malbé la samarreta.

—¿A qui li importa, la teva samarreta? —va cridar Ted—. No em puc estar tot el dia amb ella, el divendres! Em deixaràs allà a primera hora del matí, però m’has de venir a buscar de seguida, tres quarts d’hora. No, què dic… mitja hora! No m’hi podria estar de cap manera, tres quarts d’hora amb aquella boja.

—Has de confiar en mi, Eddie —li va dir Marion—. Ara et diré què farem.

—Molt bé —va dir Eddie. No podia deixar de pensar en el pitjor dels dibuixos. Volia parlar amb Marion de l’olor que feia la senyora Vaughn, però no sabia com descriure-la.

—Divendres al matí el portaràs a casa de la senyora Vaughn —va començar Marion.

—Ja ho sé! —va dir el noi—. Mitja hora i prou.

—No, mitja hora i prou, no —el va informar Marion—. El deixaràs amb ella i no tornaràs a buscar-lo. S’hi estarà gairebé tot el dia, per tornar a casa sense cotxe. M’hi jugo el que vulguis que la senyora Vaughn no s’oferirà per portar-lo.

—Però ¿què farà, en Ted? —va preguntar Eddie.

—No has de tenir por d’en Ted —li va recordar Marion—. ¿Què farà? Segurament se li acudirà que l’única persona que coneix a Southampton és el doctor Leonardis. —(Dave Leonardis era un dels oponents habituals de Ted en els partits d’esquaix).— En Ted s’hi estarà mitja hora o tres quarts, per anar a peu fins a la consulta del doctor —va continuar Marion—. ¿I què farà, després? S’haurà d’esperar tot el dia, fins que els pacients del doctor Leonardis se n’hagin anat a casa, i després el doctor el podrà portar… tret que en Ted conegui algun dels pacients d’en Leonardis, o que algun pacient hagi de passar per Sagaponack.

—En Ted estarà furiós —la va advertir Eddie.

—Has de confiar en mi, Eddie.

—Molt bé.

—Quan hagis portat en Ted a casa de la senyora Vaughn, vindràs aquí a buscar la Ruth —va continuar Marion—. Després portaràs la Ruth al metge perquè li tregui els punts. Després vull que portis la Ruth a la platja. Deixa que es mulli tant com vulgui… deixa que celebri que li han tret els punts.

—Perdona —va interrompre Eddie—. ¿Per què no la porta a la platja una de les mainaderes?

—Divendres no hi haurà mainaderes —va dir-li Marion—. Necessito tenir tot el dia, o tant de temps com pugui, per a mi sola.

—Però ¿què faràs? —va preguntar Eddie.

—Ara t’ho diré —va repetir ella—. Però has de confiar en mi, completament.

—Molt bé —va dir Eddie, però per primera vegada va saber que no confiava en Marion; no pas completament. Al capdavall, ell era el seu peó; i ja havia tingut un dia digne d’un pobre peó.

—He vist els dibuixos de la senyora Vaughn —va confessar a Marion.

—Déu del cel —li va dir ella. Eddie no volia tornar a plorar, però va deixar que ella li agafés el cap i el recolzés contra el seu pit; va deixar que ella l’abracés d’aquella manera mentre s’esforçava per dir-li què sentia.

—Als dibuixos, no sé com, però estava més que despullada —va començar.

—Ja ho sé —li va mormolar Marion. Va besar-li el cap.

—No era que estigués despullada i prou —va insistir Eddie—. Era com si es pogués veure tot el que s’havia deixat fer. Semblava gairebé com si l’haguessin torturat.

—Ja ho sé —va tornar a dir Marion—. Em sap molt de greu…

—I a més, el vent li ha obert el barnús i l’he vista —va exclamar Eddie—. Només l’he vista despullada un segon, però era com si ja ho sabés tot, d’ella. —Llavors va descobrir per què no es podia treure del cap l’olor de la senyora Vaughn—. I quan he hagut d’agafar-la a coll per entrar-la a la casa —va dir Eddie—, he sentit l’olor que fa… igual que als coixins, però més forta. M’ha fet venir basques.

—¿Quina olor fa? —va preguntar Marion.

—Com d’una cosa morta —va dir Eddie.

—Pobra senyora Vaughn —va dir Marion.