Eddie està avorrit; i va calent

Pobre Eddie O’Hare. Sortir en públic amb el seu pare sempre li causava una total mortificació. El llarg viatge d’Eddie fins al moll dels ferris de New London, o la seva aparentment encara més llarga espera (amb el seu pare) fins a l’arribada del ferri d’Orient Point, no va ser cap excepció. Dins de la comunitat d’Exeter, els costums de Mentolat O’Hare resultaven tan familiars com els seus caramels balsàmics; Eddie havia après a acceptar que estudiants i professors fugissin sense cap vergonya del seu pare. L’habilitat del senyor O’Hare a l’hora d’avorrir el públic, qualsevol públic, era notòria. A les aules, la tècnica pedagògica soporífera de Mentolat era famosa; els estudiants que el senyor O’Hare havia adormit sumaven unes xifres llegendàries.

El mètode que utilitzava Mentolat per avorrir mai no va ser gaire elaborat; la simple repetició era la seva tècnica. Llegia en veu alta els passatges que considerava més significatius de les pàgines de lectura assignades el dia anterior, quan en principi el material encara estava fresc al cap dels estudiants. La frescor del cap, però, es marcia a ulls vistents a mesura que la classe progressava, perquè Mentolat sempre localitzava molts passatges significatius, i llegia en veu alta amb gran sentiment, i amb repetides pauses per donar efecte; les pauses més llargues eren necessàries perquè pogués xuclar els seus caramels. Pocs comentaris despertava, la repetició incessant d’aquells passatges tan familiars; en part, era perquè ningú no podia discutir el fet evident que tots els passatges eren significatius. Només es podia qüestionar la necessitat de llegir en veu alta aquests passatges. Fora de les aules, el mètode de Mentolat per ensenyar literatura anglesa era matèria de discussió amb tanta freqüència que Eddie O’Hare sovint tenia la impressió d’haver patit les classes del seu pare, encara que mai no ho havia hagut de fer.

Eddie havia patit per altres bandes. Agraïa moltíssim el fet que, des de molt petit, havia fet la majoria dels seus àpats al menjador de l’escola, primer en una taula de la facultat amb la família d’un altre professor, i després amb els seus companys estudiants. Per tant, els O’Hare menjaven a casa, com una família, només quan hi havia vacances escolars. Els sopars que organitzava regularment Dot O’Hare —tot i que ben poques parelles de la facultat mereixien la seva exigent aprovació— eren una altra història. Eddie no s’avorria en aquests sopars perquè els seus pares restringien la seva presència a la més breu de les aparicions que permetia la bona educació.

Però durant els sopars familiars en època de vacances escolars, Eddie es veia exposat al fenomen ridícul del matrimoni perfecte dels seus pares: l’un no avorria mai l’altre perquè mai no s’escoltaven l’un a l’altre. Hi havia una tendra cortesia entre tots dos; la mare deixava que el pare parlés, llargament, i llavors, per fi, li tocava parlar a la mare, gairebé sempre sobre un tema que no tenia cap relació amb el que havia dit ell. La conversa del senyor i la senyora O’Hare era una obra mestra del non sequitur; com que no hi participava, la millor manera que Eddie tenia d’entretenir-se era provar d’endevinar si alguna cosa d’entre tot el que havien dit la seva mare o el seu pare seria recordada per l’altre.

Poc abans d’anar-se’n a agafar el ferri d’Orient Point, una vetllada a casa seva, a Exeter, va convertir-se en un cas exemplar. L’any escolar s’havia acabat, la temporada d’exàmens de llicenciatura havia conclòs recentment, i Mentolat O’Hare filosofava sobre el que ell anomenava la indolència del comportament dels estudiants durant el trimestre de primavera.

—Sé que pensen en les vacances d’estiu —va dir Mentolat, potser per enèsima vegada—. Ja m’adono que el retorn del bon temps convida en si mateix a la peresa; però no pas a una peresa d’un grau tan avançat com el que he observat aquesta primavera.

El seu pare feia aquestes afirmacions cada primavera; elles soles ja provocaven un ensopiment letàrgic a Eddie, que una vegada s’havia preguntat si el seu únic interès atlètic —córrer— no era de fet un intent de fugir de la veu del seu pare, que tenia les modulacions previsibles, incessants, d’una serra circular en una planta serradora.

Quan Mentolat encara no havia acabat del tot —el pare d’Eddie sempre feia la impressió que mai no acabava del tot—, però com a mínim s’havia aturat per respirar o per fer una queixalada, començava la mare d’Eddie.

—Com si en tot l’hivern no n’haguéssim tingut prou de ser testimonis que la senyora Havelock s’estima més no portar sostenidors —va començar Dot O’Hare—, ara que torna a fer calor, hem de patir les conseqüències que també refusi depilar-se les aixelles. I encara no es veuen sostenidors en perspectiva. Ara no porta sostenidors, però sí porta les aixelles peludes! —va declarar la mare d’Eddie.

La senyora Havelock era l’esposa d’un professor nou de l’acadèmia, i era una dona jove; per tant, si més no per a Eddie i per a la majoria d’alumnes d’Exeter, resultava més interessant que la immensa majoria de les seves col·legues. I la manca de sostenidors de la senyora Havelock era, per als nois, un regal del cel. Tot i que no era un dona bonica, sinó més aviat rodanxona i molt normal, el balandreig dels seus pits juvenils i considerables l’havia fet arribar al cor dels estudiants, i de nombrosos homes de la facultat que mai no haurien confessat l’atracció que sentien. En aquella època prehippie, el 1958, la manca de sostenidors de la senyora Havelock era alhora inusual i notòria. Entre ells, els nois li deien la Bellugona. A l’afortunat senyor Havelock, que els nois envejaven profundament, li demostraven un respecte sense paral·lel. Eddie, que sentia tanta estima pels pits bellugadissos de la senyora Havelock com qualsevol altre, va neguitejar-se davant de la cruel desaprovació de la seva mare.

Ara tocava criticar-li les aixelles peludes; Eddie havia de reconèixer que això havia causat una considerable consternació entre els estudiants menys sofisticats. En aquella època, hi havia nois a Exeter que semblaven ignorar que a les aixelles de les dones també hi creixia pèl; o potser aquests nois estaven terriblement afectats pel fet que hi hagués dones que no ho impedissin. Eddie, però, trobava que les aixelles peludes de la senyora Havelock evidenciaven encara més la seva capacitat il·limitada com a font de plaer. Amb un vestit d’estiu sense mànigues, la senyora Havelock no tan sols no bellugava, sinó que també exhibia els pèls. Des de l’arribada del bon temps, força nois, a més de dir-li la Bellugona, havien començat a dir-li la Pèls. Amb un nom o altre, tan sols pensar en ella ja feia trempar Eddie O’Hare.

—Abans no ens n’adonem, deixarà de depilar-se les cames —va dir la mare d’Eddie. Això sí que va fer dubtar Eddie, tot i que va decidir reservar-se l’opinió fins a poder veure si aquest afegit a les cames de la senyora Havelock li agradava o no.

Com que el senyor Havelock era col·lega de Mentolat al departament de literatura, Dot O’Hare opinava que el seu marit havia de parlar amb ell sobre la torbadora inconveniència de l’actitud «bohèmia» de la seva dona en una escola per a nois. Però Mentolat, tot i que sabia avorrir tan bé com els millors, igualment sabia que no li tocava a ell d’interferir en la indumentària o la depilació —o la manca— de l’esposa d’un altre home.

—Estimada Dorothy —va ser l’única cosa que va dir Mentolat—, la senyora Havelock és europea.

—No sé pas què deus voler dir, amb això! —va comentar la mare d’Eddie. Però el pare d’Eddie ja havia tornat a embrancar-se, amb tanta alegria com si mai no hagués estat interromput, en el tema de la indolència estudiantil durant la primavera.

L’opinió inexpressada d’Eddie era que tan sols els pits mòbils i les aixelles peludes de la senyora Havelock podien alleujar la peresa que ell sentia; i no era la primavera, el que feia sentir Eddie indolent. Eren les converses inacabables i inconnexes dels seus pares; deixaven al seu pas un veritable deix de mandra, un rastre de torpor.

A vegades, els companys d’Eddie li preguntaven:

—Mmm, ¿com es diu, de debò, el teu pare? —Només coneixien el cap de família dels O’Hare pel motiu de Mentolat o, quan parlaven amb ell, pel nom de senyor O’Hare.

—Joe —responia Eddie—. Joseph E. O’Hare. —La E. era d’Edward, l’únic nom que el seu pare li havia dit mai.

—No et vaig posar Edward perquè volia dir-te Eddie —li explicava periòdicament el seu pare. Però tota la resta del món, fins i tot la seva mare, li deia Eddie. Un dia Eddie tenia l’esperança que n’hi hauria prou de dir-li Ed.

Durant l’últim sopar familiar abans que Eddie se n’anés cap a la seva primera feina d’estiu, va provar d’inserir la seva pròpia conversa entremig dels non sequitur inacabables dels seus pares, però l’intent no va funcionar.

—Avui he anat al gimnàs, i m’hi he trobat el senyor Bennett —va dir Eddie. El senyor Bennett havia estat el professor de literatura d’Eddie l’any anterior. Eddie l’apreciava molt; havien estudiat alguns dels millors llibres que el noi havia llegit mai.

—Suposo que ja ens podem preparar per haver de contemplar tot l’estiu les seves aixelles a la platja. Tinc por que no se m’escapi algun comentari —va anunciar la mare d’Eddie.

—He jugat una estona a esquaix amb el senyor Bennett —va afegir Eddie—. Li he dit que sempre havia volgut provar-ho, i s’ha pres la molèstia de jugar una estona amb mi. M’ha agradat més del que em pensava. —El senyor Bennett, a més de les seves obligacions al departament de literatura, també era l’entrenador d’esquaix de l’acadèmia; i tenia força èxit. Colpejar una pilota d’esquaix havia estat com una revelació, per a Eddie O’Hare.

—Em sembla que unes vacances de Nadal més curtes i unes vacances de primavera més llargues podrien ser la resposta —va comentar el seu pare—. Ja ho sé, que l’any escolar és molt llarg, però hi hauria d’haver alguna manera de fer tornar els nois a la primavera amb una mica més d’empenta… una mica més de nervi.

—He pensat que potser provaré d’agafar l’esquaix com a esport… vull dir, l’hivern que ve —va anunciar Eddie—. Faré cros igualment a la tardor. I puc tornar a fer pista a la primavera… —Per un moment, va semblar que la paraula «primavera» cridava l’atenció del seu pare, però era exclusivament la indolència de la primavera allò que el tenia captivat.

—Potser se li irrita la pell, quan es depila —va especular la mare d’Eddie—. La veritat, no és pas que a mi no se m’irriti, de tant en tant… però no és cap excusa.

Després, Eddie va rentar els plats mentre els seus pares xerrotejaven. Just abans d’anar-se’n al llit, va sentir que la seva mare preguntava al seu pare:

—¿Què ha dit, de l’esquaix? ¿Què passa, amb l’esquaix?

—¿Què ha dit qui? —va preguntar el seu pare.

—L’Eddie! —va replicar la seva mare—. L’Eddie ha dit alguna cosa de l’esquaix, i del senyor Bennett.

—És l’entrenador d’esquaix —va dir-li Mentolat O’Hare.

—Joe, ja ho sé!

—Estimada Dorothy, ¿quina és la teva pregunta?

—¿Què ha dit l’Eddie de l’esquaix? —va repetir Dot.

—No ho sé, ¿què ha dit? —va respondre Mentolat.

—La veritat, Joe —va dir Dot—. A vegades em pregunto si escoltes mai res.

—Estimada Dorothy, sóc tot orelles —li va dir el campió de l’avorriment.

Tots dos van fer-se un bon fart de riure, amb això. Encara reien quan Eddie, desesmat, va seguir totes les passes necessàries per ficar-se al llit. Tot d’una estava tan cansat —tan indolent, va suposar— que no podia ni tan sols concebre l’esforç d’explicar als seus pares què havia volgut dir. Si aquell era un bon matrimoni, i efectivament semblava que ho havia de ser, Eddie va imaginar-se que un mal matrimoni podia tenir moltes coses a favor seu. Estava a punt de posar aquesta teoria a prova, més rigorosament del que es pensava.