El diari de Ruth i una selecció de postals

Déu n’hi do, la lectura de Freising, però jo o el públic estàvem més apagats del que esperava. Després vam sopar en un antic monestir amb voltes; vaig beure massa.

Cada cop que vinc a Alemanya, m’adono del contrast, en un lloc com el vestíbul del Vier Jahreszeiten, entre els hostes de l’hotel, vestits amb roba cara —la classe industrial i financera, sempre tan formal— i l’aparença deliberadament desmanegada dels periodistes, que semblen rabejar-se en la seva barroeria com uns adolescents que volguessin ofendre els pares. És una societat que pateix un enfrontament lleig amb ella mateixa; molt semblant a la nostra, però al mateix temps més avançada, i fins i tot més deteriorada.

O no he superat la diferència horària o estic començant una nova novel·la sense adonar-me’n: no puc llegir ben res sense saltar-me’n la meitat. El menú del servei d’habitacions; la llista de les amenitats de l’hotel; La vida de Graham Greene, volum primer, de Norman Sherry, que no tenia intenció de portar, però que dec haver ficat a la bossa de mà sense pensar-hi. Només puc llegir les últimes ratlles dels paràgrafs que semblen importants, aquelles frases finals abans que es trenqui l’espai de la pàgina. Només de tant en tant trobo alguna frase que destaqui al bell mig d’un paràgraf. I sóc incapaç de llegir unes quantes línies seguides; el cap em salta contínuament cap endavant.

Sherry diu de Greene: «Perseguir la degradació, la sordidesa, la sexualitat i la desviació va dur-lo en moltes direccions, com mostra el seu diari». M’agradaria saber si el meu diari també mostra això mateix. Espero que sí. M’emprenya que perseguir la degradació, la sordidesa, la sexualitat i la desviació sigui el comportament esperat (encara que no del tot acceptat) dels escriptors; ben segur que em seria beneficiós, com a escriptora, tenir el coratge de perseguir més la degradació, la sordidesa, la sexualitat i la desviació. Però les dones que persegueixen aquestes coses se n’han d’avergonyir, o semblen estridentment ridícules quan es defensen, com si n’estiguessin presumint.

Imaginem que pagués una prostituta perquè em deixés espiar-la amb un client, per poder absorbir tots els detalls de les trobades més furtives… ¿no és això, en certa manera, el que hauria de fer un escriptor? Però hi ha temes que encara estan prohibits per a les escriptores. No és gaire diferent de la dicotomia que existeix pel que fa al passat sexual de la persona: és permissible, fins i tot atractiu, que un home en tingui; però si una dona ha tingut un passat sexual, més val que tanqui la boca i no en digui res.

Dec estar començant una nova novel·la; la meva distracció està massa ben concentrada, no pot ser culpa de la diferència horària. Estic pensant en una novel·lista, algú més radical que jo; més radical com a escriptora i com a dona. Fa tots els esforços necessaris per observar-ho tot, per absorbir tots els detalls; no es vol quedar forçosament soltera, però pensa que el matrimoni li imposarà massa restriccions. No és pas que li calgui experimentar-ho tot —no és pas una aventurera sexual—, però sí que ho vol veure tot.

Imaginem que aquesta dona paga una prostituta perquè li deixi observar-la mentre estigui amb un client. Imaginem que no s’atreveix a fer-ho sola, posem que ho fa amb un nòvio. (Un mal nòvio, és clar). I el que passa amb el nòvio, com a resultat d’observar la prostituta, és tan envilidor (tan vergonyós) que n’hi ha prou perquè l’escriptora canviï de vida.

Li passa alguna cosa que resulta més que degradant, alguna cosa massa sòrdida, massa perversa. Aquesta novel·la és la demostració d’una mena de desigualtat sexual: l’escriptora, en la seva necessitat d’observar, arriba massa lluny. ¿Què passaria, exactament, si aquesta experiència específica amb la prostituta la tingués un escriptor, un home? No hi hauria sentiment de culpa, ni de degradació.

Norman Sherry, el biògraf de Greene, escriu sobre «el dret —i la necessitat— del novel·lista d’utilitzar les seves experiències i les dels altres». El senyor Sherry creu que hi ha una mena de crueltat intrínseca, en aquest «dret» del novel·lista, en aquesta terrible «necessitat». Però la relació entre observació i imaginació és molt més complicada, no es pot reduir simplement a la crueltat. Cal imaginar-se una bona història; després s’ha de fer que els detalls semblin reals. Representa una ajuda, quan fas que els detalls semblin reals, que alguns detalls siguin reals. L’experiència personal està sobrevalorada, però l’observació és essencial.

Definitivament, no és la diferència horària; és una novel·la. Comença quan l’escriptora paga una prostituta, un acte tradicionalment contaminat de vergonya. No, imbècil… comença amb el mal nòvio! El faré esquerrà, això segur. Un nòvio amb els cabells de color ros rogenc…

Estic farta que la Hannah em digui que hauria d’aturar el meu rellotge biològic i casar-me (o no) per les raons «adients», i no «tan sols» perquè el meu cos es pensa que vol tenir una criatura. Potser la Hannah va néixer sense rellotge biològic, però ella sempre respon a totes les altres coses que el seu cos es pensa que vol; l’única que no té en compte és tenir una criatura.

[En una postal a Hannah, amb la fotografia d’un aparador ple de salsitxes al Viktualienmarkt de Munic].

«Et perdono, però tu sempre et perdones amb massa facilitat. Ho has fet sempre. T’estimo, Ruth».

El viatge en cotxe de Munic a Stuttgart; la pronunciació de Schwäbische Alb; els camps de pagès amb cols vermelles, blaves i verdes. A Stuttgart, l’hotel és a Schillerstrasse, un hotel modern amb molt de vidre. La pronunciació de Schlossgarten.

Les preguntes de la gent jove del públic, després de la lectura, són sempre sobre els problemes socials dels Estats Units. Ells veuen els meus llibres com a crítica de la societat nord-americana, i per això em conviden a expressar el meu suposat antiamericanisme. (Els entrevistadors em conviden a fer el mateix). I ara, amb la seva imminent reunificació, els alemanys també volen saber què penso d’ells. ¿Què pensen els nord-americans, en general, dels alemanys? ¿Estem satisfets, amb la reunificació alemanya?

M’estimaria més parlar sobre l’art de la narració, els dic. Ells s’estimarien més que no en parlés. Només puc dir que la meva manca d’interès per les coses que a ells els interessen és sincera. No els agrada la meva resposta.

En la nova novel·la, la prostituta hauria de ser una dona gran, algú que no intimidés massa l’escriptora. El seu mal nòvio vol una prostituta més jove, més atractiva, que no pas la que acaba triant l’escriptora. El lector hauria de preveure la malesa del nòvio, però l’escriptora no se n’adona. Es concentra en la seva observació de la prostituta; no tan sols en el client de la prostituta, i encara menys en l’acte, mecànicament familiar, sinó en tots els detalls que envolten l’habitació de la prostituta.

Hauria d’haver-hi alguna referència sobre les coses que a l’escriptora li agraden i li desagraden dels homes; probablement preguntarà a la prostituta com pot superar el fàstic físic que li deu provocar determinada mena d’homes. ¿Hi ha homes als quals la prostituta diu que no? Per força n’hi ha d’haver! Les prostitutes no poden ser totalment indiferents als… als detalls dels homes.

Aquest episodi hauria de tenir com a escenari Amsterdam. A). Perquè allà les prostitutes estan molt a l’abast. B). Perquè hi aniré de seguida. C). Perquè el meu editor holandès és un bon tio; el puc convèncer perquè m’acompanyi a veure i a parlar amb una prostituta.

No, imbècil… hauries d’anar a veure la prostituta tu sola.

Què m’agrada: l’agressivitat de l’Allan, gairebé sempre. (També m’agraden els límits de la seva agressivitat). I les seves crítiques, si més no les que fa sobre els meus escrits. Amb ell, puc ser jo mateixa. Em tolera, em perdona. (Potser massa i tot). Em sento segura amb ell; faria més coses, llegiria més, sortiria més, si visqués amb ell. No se’m voldria imposar. (No se m’ha imposat mai). Seria un bon pare.

Què em desagrada: m’interromp sempre, però de fet interromp a tothom. No és que m’avergonyeixi, la manera que té de menjar, o la manera com es comporta a taula; és més aviat que trobo que menja d’una manera repel·lent. I també tinc por de trobar-lo sexualment repel·lent. I és clar, posats a dir, també resulta que té molt de pèl a les mans… Au va, no siguis ximple!

[En una postal a Allan, amb una fotografia d’un Daimler del 1885, del Museu Mercedes-Benz a Stuttgart].

«¿Necessites un cotxe nou? M’agradaria fer un viatge molt llarg amb tu. T’estimo, Ruth».

Amb avió de Stuttgart a Hamburg, i després amb cotxe des d’Hamburg fins a Kiel. Hi ha moltes vaques. Som a la regió de Schleswig-Holstein, que és d’on vénen les vaques que porten aquest nom. El meu xofer és agent comercial del meu editor. Sempre aprenc alguna cosa dels agents comercials. Aquest m’explica que els meus lectors alemanys esperen que sigui més «política» del que sóc. L’agent comercial em diu que les meves novel·les són polítiques en el sentit que tots els comentaris socials són polítics. L’agent comercial diu:

—Els seus llibres són polítics, però vostè no!

No estic segura de si m’ho diu com a crítica, o si senzillament ho declara com un fet. I em tornen a plantejar el tema durant la sessió de preguntes del públic, després de la lectura a la Kunsthalle de Kiel; una bona gentada.

Per la meva banda, jo provo de parlar de narrativa.

—Jo m’assemblo molt a la gent que es dedica a fer mobles —dic—; a veure si podem parlar d’unes quantes coses que tinguin a veure amb taules i cadires. —Veig per la cara que fan que voldrien que tot això fos més complicat, més simbòlic del que és—. Estic rumiant una novel·la nova —explico—. Tractarà sobre aquell moment en la vida d’una dona, en el qual ella decideix que es vol casar… no pas perquè hi hagi un home en la seva vida amb qui tingui ganes de casar-se, sinó perquè està ben farta de tenir mals nòvios. —Els riures són esporàdics i descoratjadors. Ho provo en alemany. Se senten més riures, però sospito que riuen pel meu alemany.

—Podria ser el meu primer llibre escrit en primera persona —explico. Ara veig que han perdut completament l’interès, en anglès i en alemany—. Per això es diria El meu últim mal nòvio. —(El títol és horrible, en alemany; el reben amb més neguit que riallades: Mein letzter schlimmer Freund. Sembla el títol d’una novel·la sobre malalties de l’adolescència).

Faig una pausa per beure un glop d’aigua i veig que el públic s’escapoleix, sobretot els dels seients del darrere. I els que s’han quedat esperen dolorosament que acabi. No em veig amb cor de dir-los que la dona sobre la qual penso escriure és una escriptora. Això sí que acabaria d’assassinar el seu interès. Adéu a l’art de la narració i a les preocupacions concretes del narrador! Fins i tot jo m’avorreixo quan provo d’entretenir la gent parlant sobre el meu ofici.

Des de l’habitació del meu hotel a Kiel, veig els ferris de la badia. Van i vénen de Suècia i Dinamarca. Potser un dia hi podré anar amb l’Allan. Potser un dia podré viatjar amb un marit i una criatura, i una mainadera per a la criatura.

L’escriptora que tinc al cap: ¿creu de debò que el matrimoni representarà la mort de la seva llibertat per observar el món? Si hagués estat casada, hi hauria pogut anar amb el seu marit, a veure i a parlar amb una prostituta! A una escriptora, tenir marit podria representar-li precisament més llibertat d’observació. Potser la dona que tinc al cap no ho sap, això.

M’agradaria saber si a l’Allan li faria res, si li demanés de venir amb mi a espiar una prostituta amb el seu client. És clar que no!

Però la persona a la qual hauria de demanar que vingués a fer això és el meu pare.

[En una postal al seu pare, amb una fotografia de les prostitutes als seus aparadors de Herberstrasse, el barri xino del districte de St Pauli, a Hamburg].

«Penso en tu, papa. Em sap greu el que et vaig dir. Va ser molt lleig. T’estimo! Ruthie».

Amb avió d’Hamburg a Colònia; amb cotxe des de Colònia fins a Bonn; la grandiositat de la universitat.

Per primera vegada, algú del públic em pregunta què m’ha passat a l’ull. (En les entrevistes, tots els periodistes ho han preguntat). Era una noia jove; semblava una estudiant, i el seu anglès era gairebé perfecte.

—¿Qui li ha pegat? —va preguntar.

—El meu pare —li vaig dir. El públic, tot d’una, va callar completament—. Amb el colze. Jugàvem a esquaix.

—¿El seu pare és prou jove per jugar a esquaix amb vostè? —va preguntar la noia.

—No, no és prou jove —li vaig dir—, però està en molt bona forma, per l’edat que té.

—Suposo que el devia guanyar —va dir l’estudiant.

—Sí, el vaig guanyar —vaig respondre.

Però després de la lectura, la mateixa noia em va entregar una nota. No me la crec. Algú va pegar-li, deia la nota.

Això també m’agrada, dels alemanys: sempre treuen les seves pròpies conclusions.

És clar que, si escric una novel·la en primera persona sobre una escriptora, convido que tots els crítics em pengin l’etiqueta autobiogràfica i arribin a la conclusió que escric sobre mi mateixa. Però mai no s’ha de deixar d’escriure una novel·la per por de la reacció que provocarà.

I gairebé puc sentir l’Allan queixant-se que escrigui dues novel·les seguides sobre escriptores; però li he sentit dir que els consells dels editors mai no haurien d’incloure recomanacions ni prohibicions sobre quins temes s’ha d’escriure i sobre quins no. Segur que l’hi hauré de recordar.

Però el més important d’aquesta nova novel·la és: ¿què fa el mal nòvio, després d’espiar la prostituta amb el seu client, que resulti tan degradant per a la novel·lista? ¿Què passa, que faci sentir prou vergonya a aquesta dona perquè decideixi canviar de vida?

Després d’espiar la prostituta amb el seu client, el nòvio podria estar tan excitat per fer l’amor amb l’escriptora de tal manera que ella tingués la impressió que ell pensa en algú altre. Però això no deixaria de ser una versió una mica diferent d’un mal clau. Hauria de ser alguna cosa més terrible, més humiliant encara.

En certa manera, m’agrada més aquesta fase d’una novel·la que no pas escriure-la. Al començament, hi ha tantes possibilitats! Amb cada detall que tries, amb cada paraula que prens com a compromís, les opcions se’t tanquen.

La qüestió de si haig de buscar la meva mare, o no; l’esperança que un dia em vingui a buscar ella. ¿Quins són els esdeveniments més importants d’una vida que em queden per viure? Vull dir els esdeveniments que podrien fer que la meva mare tornés. La mort del meu pare; el meu casament, si és que em caso; el naixement del meu fill, si és que en tinc cap. (Si mai tinc prou pebrots per tenir fills, en voldré tenir un i prou). Potser hauria d’anunciar el meu casament imminent amb l’Eddie O’Hare. Això potser sí que cridaria l’atenció de la meva mare. No sé si l’Eddie s’hi avindria; al capdavall, ell també la voldria tornar a veure!

[En una postal a Eddie O’Hare, amb una fotografia de la gran catedral de Colònia, l’esplèndid Dom, la catedral gòtica més gran d’Alemanya].

«Estar amb tu, parlar amb tu… va ser la nit més important de la meva vida, fins ara. Espero que ens tornem a veure ben aviat. Atentament, Ruth Cole».

[En una postal a Allan, amb una fotografia d’un magnífic castell del Rhin].

«Fes d’editor, tria entre aquests dos títols: El seu últim mal nòvio o El meu últim mal nòvio. En qualsevol cas, m’agrada la idea. T’estimo, Ruth.

P.S. Compra’m aquesta casa i em casaré amb tu. Però em sembla que em casaré amb tu de tota manera!».

Al tren des de Bonn fins a Frankfurt, se m’acut un altre títol per a la nova novel·la; potser em resulta més estimulant, que El meu últim mal nòvio, però només perquè em permetria escriure un altre llibre en tercera persona. El que ella va veure, el que no sabia. Suposo que és massa llarg i massa literal. Seria encara més exacte amb punt i coma. El que ella va veure; el que no sabia. Em puc imaginar l’opinió de l’Allan sobre l’ús d’un punt i coma en un títol; sempre es mira malament els punts i coma en general.

—Ningú no sap què son, a hores d’ara —diu—. Si no tens el costum de llegir novel·les del segle XIX, et fa la impressió que l’autor ha esclafat una mosca directament al damunt d’una coma… els punts i coma s’han convertit en una distracció, res més.

I malgrat tot, em sembla que m’hi vull casar!

Hi ha dues hores de viatge, entre Bonn i Frankfurt. El meu itinerari a Frankfurt és el més llarg i el més atrafegat. Només dues lectures, però tinc entrevistes l’una darrere l’altra; i a la Fira de Llibre hi ha una taula rodona, que ja em fa por. El tema és la reunificació alemanya.

—Sóc novel·lista —estic segura que diré en algun moment—. Jo només explico històries.

Miro la llista dels altres participants al debat —tots escriptors, que promocionen els seus llibres a la Fira del Llibre— i veig que hi ha un mascle nord-americà atroç de l’espècie dels Intel·lectuals Insuportables. I hi ha una altra escriptora nord-americana, menys coneguda però igual d’atroç; és de l’escola de La Pornografia Viola Els Meus Drets Civils. (Si encara no ha escrit una ressenya de No apte per a nens, l’escriurà; i no serà una ressenya gaire amable).

També hi ha un jove novel·lista alemany que ha estat prohibit al Canadà. L’han acusat d’obscenitat, i el més probable és que en sigui culpable. Costa d’oblidar quin va ser el càrrec específic d’obscenitat. Un personatge en la novel·la del jove alemany té relacions sexuals amb pollastres; l’enxampen en un hotel elegant amb un pollastre. Un escataineg terrible fa que el personal de l’hotel ho descobreixi; això, i també el fet que la cambrera s’havia queixat de les plomes.

Però el novel·lista alemany és interessant, comparat amb els altres.

—Jo escric novel·les còmiques —estic segura que diré en algun moment; ho faig sempre. La meitat del públic (i més de la meitat dels altres participants en el debat) s’ho agafaran com si volgués dir que no sóc una novel·lista seriosa. Però la comèdia ve donada. Un escriptor no tria escriure comèdia. Pots triar tenir argument o no tenir argument. Pots triar els personatges. Però la comèdia no es tria; surt escrit d’aquesta manera, i prou.

Una altra de les participants en el debat és una anglesa que ha escrit un llibre sobre una cosa que anomenen memòria recuperada; en el seu cas particular, és la seva memòria, la que ha recuperat. Un matí va despertar-se i va «recordar» que el seu pare l’havia violada, i que els seus germans l’havien violada… i tots els seus oncles. I el seu avi també! Cada matí es desperta i «recorda» algú altre que va violar-la. Deu estar esgotada!

Per molt acalorada que sigui la discussió, el jove novel·lista alemany tindrà una expressió llunyana a la cara, com si alguna cosa serena i romàntica li acabés de passar pel cap. Probablement un pollastre.

—Jo només explico històries —tornaré a dir (i a dir)—. No en sé gaire, de fer generalitzacions.

Només l’amant dels pollastres m’entendrà. Em dedicarà una mirada amable, potser amb un punt de lascívia. Els seus ulls em diran: Estaries molt millor amb unes quantes plomes de color marró vermellós.

A Frankfurt, a la meva habitació (petita) del Hessischer Hof, em bec una cervesa que no està gaire freda. A mitjanit, ja som tres d’octubre: Alemanya està reunificada. Per la tele, veig les celebracions a Bonn i a Berlín. Visc un moment històric, tota sola en una habitació d’hotel. ¿Què volen que diguem, de la reunificació alemanya? És una cosa que ja ha passat.

He tingut tos tota la nit. Aquest matí he trucat a l’editor, després al cap de premsa. És una llàstima que hagi de cancel·lar la meva aparició a la taula rodona, però m’haig de reservar la veu per a les lectures. L’editor m’envia més flors. El cap de premsa em porta un paquet de caramels per a la tos, «amb herbes alpines suïsses criades orgànicament». Ara puc tossir durant les meves entrevistes amb un alè que fa olor de bàlsam de llimona i de farigola salvatge. Mai no havia estat tan contenta de tenir tos.

A l’ascensor m’he trobat l’anglesa tragicòmica; per la cara que feia, ben segur que s’havia despertat amb el record recuperat d’una altra violació.

Quan dinava al Hessischer Hof, hi havia (en una altra taula) el novel·lista alemany que s’ho fa amb pollastres; l’entrevistava una dona que m’havia entrevistat a mi aquell matí. El meu entrevistador a l’hora de dinar era un home que tenia encara més tos que jo. I quan em vaig quedar sola, fent el cafè a la meva taula, el jove novel·lista alemany em mirava sempre que tossia… com si es pensés que m’havia quedat una ploma entravessada a la gola.

Adoro la meva tos. Ara podré fer un bany llarguíssim i pensar en la meva nova novel·la.

A l’ascensor, hi trobo un home petit que sembla com si l’haguessin inflat amb heli fins que ha assolit un volum grotesc: és l’atroç mascle nord-americà, l’Intel·lectual Insuportable. Sembla ofès, quan entro a l’ascensor amb ell.

—T’has perdut el debat. Han dit que estaves malalta —m’informa.

—Sí.

—Aquí tothom cau malalt… és un lloc horrible.

—Sí.

—Espero que no m’encomanis alguna cosa —em diu.

—Espero que no.

—Segurament ja estic malalt… fa molt de temps que sóc aquí —afegeix. Igual que en els seus textos, el significat de la frase no queda clar. ¿Vol dir que fa prou temps que és a Frankfurt per haver arreplegat alguna cosa, o vol dir que fa prou temps que és a l’ascensor perquè jo li hagi encomanat el que tinc?

—¿Encara no t’has casat? —em pregunta. No és que se’m vulgui lligar; és un dels clàssics despropòsits pels quals l’Intel·lectual Insuportable és tan conegut.

—Encara no m’he casat, però potser ho faré —li dic.

—Ah… molt bé! —em diu. Em sorprèn que quedi tan sincerament satisfet amb la meva resposta—. Jo baixo aquí —diu—. Llàstima que t’hagis perdut el debat.

—Sí.

Ah, la trobada casual entre autors mundialment famosos… ¿hi ha res que s’hi pugui comparar?

L’escriptora hauria de conèixer el nòvio amb els cabells de color ros rogenc a la Fira del Llibre de Frankfurt. El mal nòvio també és escriptor, molt minimalista. Només ha publicat dos llibres de contes: històries tan fràgils, tan nues, que la major part de la història es deixa sense explicar. Ven poc, però això queda compensat per l’adoració crítica incondicional que sovint acompanya l’obscuritat artística.

La novel·lista hauria d’escriure novel·les «grans». La parella és una paròdia del proverbi que diu que els contraris s’atreuen. En aquest cas, cap del dos no pot suportar com escriu l’altre; la seva atracció és estrictament sexual.

Ell hauria de ser més jove que ella.

Comencen a tenir una aventura a Frankfurt, i ell l’acompanya a Holanda, on ella ha d’anar després de la Fira per promocionar una traducció holandesa. Ell no té editor holandès, i a Frankfurt li han dedicat molta menys atenció que no pas a ella. Encara que ella no se n’ha adonat, ell sí. El nòvio no ha estat a Amsterdam des de la seva època d’estudiant: un estiu que va passar a l’estranger. Recorda les prostitutes; vol portar-la a ella a veure les prostitutes. I potser també a un espectacle de sexe en viu.

—No tinc ganes de veure un espectacle de sexe en viu —diu la novel·lista.

Potser seria idea d’ell, pagar una prostituta perquè els ho deixi mirar.

—Podríem organitzar el nostre espectacle de sexe particular —diu l’escriptor de contes. Gairebé sembla indiferent a la idea. Dóna a entendre que ella hi podria estar més interessada que no pas ell—. Com a escriptora —diu—. Et serviria com a recerca.

I quan són a Amsterdam, i ell l’escorta a través del barri xino, parla d’una manera poca-solta i lleugera.

—No m’agradaria gens, veure com ho fa aquella… jo diria que li agrada el sado. —(Coses d’aquestes). El minimalista dóna a entendre a la novel·lista que espiar una prostituta amb un client només serà una entremaliadura, divertida i una mica verda. Li fa agafar la impressió que el més difícil de tot serà aguantar-se el riure; perquè, és clar, no podrien revelar la seva presència al client.

Però ¿com podria amagar-los, la prostituta, perquè ells poguessin mirar sense ser vistos?

Ara em toca a mi, fer la recerca. Puc demanar al meu editor holandès que m’acompanyi a fer una passejada pel barri xino; al capdavall, és una cosa que fan els turistes. Segurament l’hi demanen totes les seves escriptores; totes volem que ens escortin a través de la degradació, la sordidesa, la sexualitat i la desviació. (L’última vegada que vaig ser a Amsterdam, un periodista em va acompanyar a fer un volt pel barri xino; va ser idea seva).

Donaré un cop d’ull a les dones. Recordo que no els agrada que les mirin altres dones. Però segur que en trobaré una o dues que no em facin massa terror; algú que després jo pugui anar a veure tota sola. Haurà de ser algú que parli anglès, o si més no una mica d’alemany.

Amb una prostituta potser en faria prou, si se sent còmoda parlant amb mi. Em puc imaginar l’acte sense veure’l, això ja ho sé. A més: és el que li passa a la dona amagada, a l’escriptora, el que més m’interessa. Suposem que el mal nòvio s’excita, fins i tot que es masturba mentre estan tots dos amagats. I ella no pot protestar, no pot ni tan sols fer el més petit moviment per allunyar-se d’ell, sense que el client de la prostituta s’adoni que l’espien. (¿Com es pot masturbar, ell, doncs? Això és un problema).

Potser la ironia és que la prostituta, si més no, ha cobrat per ser utilitzada d’aquella manera, però l’escriptora també és utilitzada; s’ha gastat els diners per ser utilitzada. Què hi farem. Els escriptors han de tenir la pell molt dura. No és cap ironia, això.

L’Allan ha trucat. He tossit perquè em pogués sentir. Ara que no hi ha cap possibilitat immediata d’anar-me’n al llit amb ell —perquè ens separa un oceà—, evidentment tinc ganes d’anar-me’n al llit amb ell. Les dones són perverses!

No li he dit res del llibre nou, ni una paraula. Hauria espatllat l’efecte de les postals.

[En una altra postal a Allan, amb una vista aèria de la Fira del Llibre de Frankfurt, amb la presència d’uns 5.500 editors de més de 100 països].

«Mai més sense tu. T’estimo, Ruth».

A l’avió de KLM des de Frankfurt fins a Amsterdam: la tos i l’ull de vellut gairebé m’han abandonat. De la tos només en queda un pessigolleig a la gola. L’ull i el pòmul dret encara estan vagament descolorits; són de color de chartreuse, un verd groguenc. No ho tinc inflat, però el color fa la impressió que he estat malalta molt de temps, i que la malaltia, igual que la meva tos, romanceja.

És l’aspecte ideal per anar a parlar amb una prostituta. Semblarà que tinc una malaltia antiga i que la vull compartir.

La meva guia d’Amsterdam m’informa que el barri xino, conegut com de Walletjes («les parets petites»), va ser sancionat oficialment el segle XIV. Hi ha referències burletes a les «noies poc vestides a l’altra banda dels seus aparadors».

¿Com és que gairebé tot el que s’escriu sobre la degradació, la sordidesa, la sexualitat i la desviació sempre té un to de superioritat tan poc convincent? (Demostrar diversió és una expressió de superioritat tan ofensiva com demostrar indiferència). Trobo que qualsevol expressió de diversió o d’indiferència davant de la indecorositat és generalment falsa. La gent se sent atreta per la indecorositat, o hi està en contra, o totes dues coses; però sempre provem d’aparentar que hi estem per damunt, fent veure que ens diverteix, o que ens és indiferent.

—Tothom té algun trauma sexual; com a mínim, un —em va dir una vegada la Hannah. (Però si ella en té algun, no m’ha dit mai quin és).

M’esperen els compromisos de sempre, a Amsterdam, però tindré prou temps lliure per fer el que haig de fer. Amsterdam no és Frankfurt; no hi ha res pitjor que Frankfurt. I, sincerament, em moro de ganes de parlar amb la meva prostituta! Aquesta «recerca» té el regust emocionant d’alguna cosa semblant a la vergonya. Però és clar, jo seré el client. Estic disposada a pagar; de fet, ho tinc previst.

[En una altra postal a Allan, que va enviar des de l’aeroport de Schiphol i que —gairebé idèntica a la postal que ja havia enviat al seu pare, amb les prostitutes alemanyes als seus aparadors de Herberstrasse— era de de Walletjes, el barri xino d’Amsterdam: el neó dels bars i els sex shops reflectits al canal; els vianants, tots homes amb gavardina; l’aparador en primer terme, emmarcat amb llums d’un vermell púrpura, amb una dona vestida amb roba interior… la dona semblava un maniquí desplaçat, una cosa manllevada d’una botiga de roba interior, algú llogat per a una festa privada].

«Oblida’t de la pregunta anterior. El títol és El meu últim mal nòvio: serà el meu primer narrador en primera persona. Sí, una altra escriptora. Però no pateixis! T’estimo, Ruth».