Un soroll com algú que prova de no fer soroll

Eddie O’Hare es fixava ben poc en les moltes converses que tenia la comunitat d’Exeter en pes sobre com «païen» els Cole la tràgica pèrdua dels seus fills; fins i tot cinc anys després del fet, aquestes converses eren un dels pilars de sobretaula dels sopars de facultat que celebraven Mentolat O’Hare i la seva esposa, sempre afamada de xafarderies. La mare d’Eddie es deia Dorothy, però tothom —tret del pare d’Eddie, que no suportava els motius— li deia «Dot».

Eddie no era xafarder. Sí que era, però, un bon estudiant; i el noi es va preparar per a la seva feina d’estiu com a ajudant d’escriptor tot submergint-se en un conjunt de deures que va suposar que resultarien més essencials per a aquella tasca que no pas la memorització de la crònica que dels tràgics esdeveniments van fer-ne els mitjans de comunicació.

Si Eddie es va perdre la notícia que els Cole havien tingut un altre fill, aquesta notícia no va escapar a l’esment de Mentolat i Dot O’Hare: que Ted Cole fos un antic alumne d’Exeter (promoció del 31), i que els seus fills haguessin estat tots dos estudiants d’Exeter en el moment de les seves morts, era raó suficient per atorgar a tota la família Cole un lligam estret amb Exeter per sempre més. A més, Ted Cole era un exonià famós; Eddie potser no, però els pares O’Hare es deixaven impressionar d’una manera flagrant per la fama.

Que Ted Cole fos un dels escriptors de llibres infantils més coneguts de Nord-Amèrica va donar als mitjans de comunicació un angle d’interès específic en la tragèdia. ¿Com «s’enfronta» un famós escriptor i il·lustrador de llibres infantils amb la mort dels seus propis fills? I amb cròniques d’una naturalesa tan personal, sempre s’hi troba afegida indestriablement la xafarderia. Entre les famílies de la facultat d’Exeter, possiblement Eddie O’Hare era l’únic que no parava gaire atenció a la xafarderia. I era sens dubte l’únic membre de la comunitat d’Exeter que s’havia llegit tot el que havia escrit Ted Cole.

La majoria de membres de la generació d’Eddie —i els de mitja generació anterior i posterior a la seva— havien llegit El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets, o (amb més probabilitat) els l’havien llegit abans no van ser prou grans per saber llegir. I la majoria de la facultat i gairebé tots els estudiants d’Exeter també havien llegit algun dels altres llibres infantils de Ted Cole. Però absolutament ningú altre no s’havia llegit, a Exeter, les tres novel·les de Ted; d’entrada, totes estaven exhaurides, a part que no eren gaire bones. Però, com a fidel exonià, Ted Cole havia cedit a la biblioteca d’Exeter una primera edició de cadascun dels seus llibres i el manuscrit original de tot el que havia escrit.

Eddie podria haver après més coses dels rumors i les xafarderies —o com a mínim, coses que l’haurien preparat per a les exigències de la seva primera feina d’estiu—, però l’apetit d’Eddie per la lectura era testimoni de la severitat amb la qual el noi estudiava i s’entrenava per ser ajudant d’escriptor. El que no sabia era que Ted Cole ja s’estava convertint en un ex escriptor.

La veritat és que Ted se sentia crònicament atret per dones més joves; Marion només tenia disset anys, i ja estava embarassada de Thomas quan Ted s’hi va casar. En aquell moment, Ted tenia vint-i-tres anys. El problema era que, a mesura que Marion es feia gran —i encara que sempre seria sis anys més jove que Ted—, l’interès de Ted per les dones més joves persistia.

La nostàlgia de la innocència que experimenta un home adult era un tema que Eddie O’Hare, als setze anys, només havia trobat a les novel·les; i les novel·les vergonyosament autobiogràfiques de Ted Cole no eren ni les primeres ni les millors que Eddie havia llegit sobre aquell tema. Però la valoració crítica que Eddie va fer de l’obra de Ted Cole no va disminuir les ànsies del noi per fer-li d’ajudant. Sens dubte es podia aprendre igualment un art o un ofici d’algú que no arribés a la categoria de mestre. A Exeter, al capdavall, Eddie havia après molt d’una varietat considerable de professors, la majoria dels quals eren excel·lents. Poquíssims membres de la facultat d’Exeter resultaven tan avorrits a l’aula com el pare d’Eddie. Fins i tot Eddie s’adonava que Mentolat hauria destacat com a representant de la mediocritat en una mala escola; encara més, doncs, a Exeter.

Pel fet d’haver-se criat al campus, en l’atmosfera gairebé constant d’una bona escola, Eddie O’Hare sabia que es podia aprendre molt de la gent gran que era treballadora i fidel a certs estàndards. No sabia que Ted Cole havia deixat de ser gaire treballador, i els vestigis dels qüestionables «estàndards» de Ted havien quedat compromesos pel fracàs insuportable del seu matrimoni amb Marion, juntament amb aquelles morts inacceptables.

Els llibres infantils de Ted Cole interessaven força més Eddie, des d’un punt de vista intel·lectual i psicològic (i fins i tot emocional), que no pas les novel·les. Un conte alliçonador per a la mainada era una cosa que a Ted li sortia de manera natural; sabia imaginar i expressar les seves pors; sabia satisfer la mainada. Si Thomas i Timothy haguessin arribat a l’edat adulta, sens dubte haurien quedat decebuts pel seu pare. I va ser tan sols com a adulta que Ruth Cole va quedar decebuda pel seu pare; quan era petita, se l’estimava i prou.

Als setze anys, Eddie O’Hare estava a mig camí entre la infantesa i l’edat adulta. Eddie opinava que cap altre conte tenia un començament millor que la primera frase d’El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets: «En Tom va despertar-se, però en Tim no». Durant tota la seva vida com a escriptora —i ella seria millor escriptora que el seu pare, en tots els aspectes—, Ruth Cole sempre va envejar aquella frase. I mai no va oblidar la primera vegada que va sentir-la, molt abans de saber que era la primera frase d’un llibre famós.

Va ser aquell mateix estiu del 58, quan Ruth tenia quatre anys; just abans que Eddie s’instal·lés a la casa. Aquella vegada no va ser el soroll de dues persones fent l’amor, el que va despertar-la; va ser un soroll sentit en somnis que se li va escolar cap a la consciència mentre es despertava. Al somni de Ruth, el seu llit tremolava; quan es va despertar, ella tremolava, i per tant li va semblar que el llit també ho feia. I durant un segon o més, fins i tot quan Ruth ja estava ben desperta, el soroll del seu somni va persistir. I llavors es va aturar sobtadament. Era un soroll com algú que prova de no fer soroll.

—Papa! —va xiuxiuejar Ruth. Havia recordat (aquesta vegada) que li tocava al seu pare, estar-se amb ella, però va xiuxiuejar tan fluix que ni ella mateixa no es va sentir la veu. A més, Ted Cole dormia com un soc. Igual que la majoria de bevedors sense mesura, no s’adormia, es desmaiava; llavors es despertava a les quatre o les cinc de la matinada, i ja no podia tornar a adormir-se de cap manera.

Ruth va baixar del llit i va travessar de puntetes el bany principal fins al dormitori principal, on el seu pare jeia fent pudor de whisky o de ginebra, amb la mateixa intensitat que un cotxe en un garatge tancat fa pudor d’oli de motor i de benzina.

—Papa! —va tornar a dir—. He tingut un somni. He sentit un soroll.

—¿I com era aquest soroll, Ruthie? —va preguntar el seu pare; no s’havia mogut gens, però estava despert.

—Ha entrat a la casa —va dir Ruth.

—¿El soroll?

—És a la casa, però prova de no fer fressa —va explicar Ruth.

—Anem a buscar-lo, doncs —va dir el seu pare—. Un soroll que prova de no fer fressa. Això ho haig de veure.

Va agafar la nena a coll i van sortir tots dos al llarguíssim passadís del pis de dalt. Hi havia més fotografies de Thomas i Timothy al passadís de dalt que en cap altra banda de la casa, i quan Ted va encendre els llums, va fer la impressió que els germans morts de Ruth pregaven a la nena que els fes cas, com un seguit de prínceps que busquen el favor d’una princesa.

—¿On ets, soroll? —va dir Ted.

—Mira a les habitacions de convidats —va respondre Ruth.

El seu pare va dur-la fins a l’altra punta del passadís; hi havia tres dormitoris de convidats amb dos banys de convidats, tots plens de fotografies. Van encendre tots els llums, i van mirar als armaris i al darrere de les cortines de les dutxes.

—Surt, soroll! —va ordenar Ted.

—Surt, soroll! —va repetir Ruth.

—Potser és a baix —va suggerir el seu pare.

—No, era a dalt, amb nosaltres —va dir-li Ruth.

—Em sembla que se n’ha anat, doncs —va dir Ted—. ¿Com era, aquest soroll?

—Era un soroll com algú que prova de no fer soroll —li va dir Ruth.

Ted va deixar-la al damunt d’un dels llits de convidats, i llavors va agafar un bloc de paper i un bolígraf de la tauleta de nit. Li havia agradat tant, allò que Ruth havia dit, que n’havia de prendre nota. Però no duia pijama, i per tant no tenia butxaques on pogués guardar el paper, que va aguantar amb les dents quan va tornar a agafar Ruth a coll. Com sempre, ella només es va interessar momentàniament per la nuesa del seu pare.

—El teu penis és estranyot —va dir.

—Sí, el meu penis és estranyot —va confirmar el seu pare. Sempre deia el mateix. Aquest cop, amb un tros de paper a les dents, la informalitat del comentari va semblar encara més informal.

—¿On ha anat, el soroll? —li va preguntar Ruth. Ted la duia a coll tot travessant els dormitoris de convidats i els banys de convidats, apagant els llums, però es va aturar tan sobtadament en un dels banys que Ruth es va imaginar que Thomas o Timothy, o tots dos, havien allargat la mà des d’una fotografia i l’havien arreplegat.

—T’explicaré un conte sobre un soroll —va dir el seu pare, amb el tros de paper ballant-li entre les dents. De seguida es va asseure a la vora de la banyera, encara amb la nena a coll.

La fotografia que li havia cridat l’atenció era una de Thomas a l’edat de quatre anys: la mateixa edat que Ruth. En la foto es veia una posa tota artificial: Thomas estava assegut en un gran sofà entapissat amb gran profusió de flors; l’excés botànic semblava aclaparar completament Timothy, que, a l’edat de dos anys, reposava de molt mala gana a la falda de Thomas. Devia ser pels volts del 1940, dos anys abans que nasqués Eddie O’Hare.

—Una nit, Ruthie, quan en Thomas tenia la teva edat (en Timothy encara duia bolquers)… doncs, en Thomas va sentir un soroll —va començar Ted. Ruth sempre recordaria com el seu pare es va treure el tros de paper de la boca.

—¿Es van despertar tots dos? —va preguntar Ruth, mentre es mirava la fotografia.

I això va posar en marxa aquell conte tan memorable; Ted Cole se sabia la història de memòria, des de la primera línia.

—En Tom va despertar-se, però en Tim no.

Ruth va estremir-se entre els braços del seu pare. Fins i tot quan ja era una dona adulta, i una novel·lista d’anomenada, Ruth Cole mai no podia sentir, o pronunciar, aquella frase sense estremir-se.

—En Tom va despertar-se, però en Tim no. Era negra nit. “¿Has sentit això?”, va preguntar en Tom al seu germà. Però en Tim només tenia dos anys. Fins i tot quan estava despert, no parlava gaire.

»En Tom va despertar el seu pare i li va preguntar: “¿Has sentit aquell soroll?”

»“¿Com era, aquell soroll?”, va preguntar el seu pare.

»“Era com el soroll d’un monstre sense braços ni cames, però que es prova de moure”, va dir en Tom.

»“¿Com es pot moure, sense braços ni cames?”, va preguntar el seu pare.

»“Es belluga”, va dir en Tom. “Patina al damunt del pèl que té.”

»“Ah, ¿té pèl?”, va preguntar el seu pare.

»“S’arrossega amb les dents”, va dir en Tom.

»“També té dents!”, va exclamar el seu pare.

»“Ja t’ho he dit… és un monstre!”, va dir en Tom.

»“Però ¿com era exactament el soroll que t’ha despertat?”, va preguntar el seu pare.

»“Era un soroll com si a l’armari un dels vestits de la mama es tornés viu i provés de baixar del penjador”, va dir en Tom.

La resta de la seva vida, Ruth Cole tindria por dels armaris. No es podia adormir en una habitació amb la porta de l’armari oberta; no li agradava gens veure els vestits penjats allà dins. No li agradaven els vestits, i prou. De petita, mai no obria la porta d’un armari si l’habitació estava a les fosques, per por que un vestit no se l’endugués cap a dintre.

—“Anem a la teva habitació a escoltar el soroll”, va dir el pare d’en Tom. I allà hi havia en Tim, que encara dormia… encara no havia sentit el soroll. Era un soroll com si algú arranqués els claus de les fustes de terra a sota el llit. Era un soroll com si un gos provés d’obrir una porta. Tenia la boca humida, i per això no podia agafar bé la maneta de la porta, però ho continuava provant i provant… al final, el gos entraria, va pensar en Tom. Era un soroll com si hi hagués un fantasma a les golfes i li caiguessin els cacauets que havia robat de la cuina.

I en aquell moment, la primera vegada que va sentir el conte, Ruth va interrompre el seu pare per preguntar-li què eren unes golfes.

—És una habitació molt gran que hi ha al damunt de tots els dormitoris —li va dir ell. L’existència incomprensible d’una habitació com aquella la terroritzava; no hi havia golfes a la casa on Ruth es va criar.

»“Un altre cop el soroll!”, va xiuxiuejar en Tom al seu pare. “¿L’has sentit?” Aquest cop, en Tim també es va despertar. Era un soroll com si hi hagués alguna cosa atrapada a dins del capçal del llit. Es menjava la fusta per poder sortir… se’n sentien els rosecs.

I en aquest moment Ruth va interrompre el seu pare un altre cop; la seva llitera no tenia capçal, i no sabia què eren «rosecs». El seu pare li ho va explicar.

—En Tom pensava que aquell soroll era sense cap mena de dubte el soroll d’un monstre sense braços ni cames que s’arrossegava al damunt del seu pèl espès i humit. “És un monstre!”, va cridar en Tom.

»“Només és un ratolí, que s’arrossega per dins de les parets”, va dir el seu pare.

»En Tim va cridar. No sabia què era un “ratolí”. Va espantar-se molt quan va pensar en alguna cosa amb el pèl espès i humit, i sense braços ni cames, que s’arrossegava per dins de les parets. ¿Com podia ser que una cosa com aquella es fiqués dins de les parets?

»Però en Tom va preguntar al seu pare: “¿Només és un ratolí?”

»El seu pare va picar la paret amb la mà i tots van sentir com el ratolí fugia corrents. “I si torna”, va dir el seu pare a en Tom i en Tim, “només heu de picar a la paret.”

»“Un ratolí que s’arrossegava per dins de les parets!”, va dir en Tom. “Només era això!” Es va adormir de seguida, i el seu pare va tornar al llit i també es va adormir; però en Tim es va quedar despert tota la nit, perquè ell no sabia què era un ratolí, i volia estar despert quan la cosa que s’arrossegava per dins de les parets tornés, arrossegant-se. Cada cop que li semblava sentir el ratolí que s’arrossegava per dins de les parets, en Tim picava la paret amb la mà i el ratolí fugia corrents… arrossegant el seu pèl espès i humit, sense cames ni braços.

»I això… —va dir el pare de Ruth a la Ruth, perquè sempre acabava igual els seus contes.

—I això… —va dir Ruth en veu alta, al mateix temps que ell—, això és el final de la història.

Quan el seu pare es va aixecar de la vora de la banyera, Ruth va sentir com li petaven els genolls. Va veure com es tornava a posar el tros de paper entre les dents. Ted va tancar el llum del lavabo de convidats, on Eddie O’Hare aviat passaria una quantitat absurda de temps, fent unes dutxes llarguíssimes fins que s’acabava l’aigua calenta, o alguna altra cosa típica d’un adolescent.

El pare de Ruth va tancar els llums del passadís de dalt, on les fotografies de Thomas i Timothy estaven totes perfectament en fila. A Ruth, sobretot aquell estiu que ella tenia quatre anys, li semblava que hi havia una gran abundància de fotografies de Thomas, i també de Timothy, pels volts dels quatre anys. Més endavant especularia que potser la seva mare havia preferit els nens de quatre anys als nens de qualsevol altra edat; Ruth va arribar a preguntar-se si era per això, que la seva mare l’havia abandonada al final d’aquell estiu, quan ella tenia aquella edat.

Quan el seu pare va tornar a ficar-la a la llitera, Ruth li va preguntar:

—¿Hi ha ratolins, aquí a casa?

—No, Ruthie —va dir ell—. No hi ha res que s’arrossegui per dins de les nostres parets. —Però la nena es va quedar desperta després que ell li fes un petó de bona nit, i encara que el soroll que l’havia perseguida des del somni no va tornar (si més no, no pas aquella mateixa nit), Ruth ja sabia que hi havia alguna cosa que s’arrossegava per dins de les parets d’aquella casa. La presència dels seus germans morts no es limitava a les fotografies. Es movien pels llocs, i la seva ubiqüitat es podia detectar de diverses maneres, inadvertides.

Aquella mateixa nit, fins i tot abans de sentir la màquina d’escriure, Ruth sabia que el seu pare encara estava despert i que no pensava tornar al llit. Primer va sentir com es rentava les dents, després va sentir que es vestia: el zip de la bragueta, el clomp de les sabates.

—¿Papa? —va cridar-lo.

—Sí, Ruthie.

—Tinc set d’aigua.

No tenia set d’aigua, però la intrigava que el seu pare sempre deixés córrer l’aigua fins que fos freda. La seva mare omplia la tassa amb la primera aigua que sortia de l’aixeta; era tèbia i tenia el regust de la canonada.

—No en beguis massa o hauràs d’anar a fer pipí —li deia el seu pare, però la seva mare la deixava beure tant com volgués… a vegades ni tan sols no se la mirava, mentre bevia.

Quan Ruth va tornar la tassa al seu pare, va dir:

—Explica’m allò d’en Thomas i en Timothy. —El seu pare va sospirar. Feia mig any que Ruth demostrava un interès inextingible pel tema de la mort; no era gens estrany. Amb tantes fotografies, Ruth havia sabut distingir Thomas i Timothy des dels tres anys; només les imatges de quan eren gairebé nadons de vegades la confonien. I tant la seva mare com el seu pare havien explicat a Ruth les circumstàncies que envoltaven cadascuna de les fotos: si aquella l’havia fet la mama o el papa, si en Thomas o en Timothy havien plorat. Però que els nois fossin morts era un concepte que Ruth tot just provava de copsar.

—Explica-m’ho —va repetir al seu pare—. ¿Són morts?

—Sí, Ruthie.

—¿I morts vol dir que estan trencats? —va preguntar Ruth.

—Doncs… els seus cossos estan trencats, sí —va dir Ted.

—¿I són a sota terra?

—Els seus cossos hi són, sí.

—¿Però no se n’han anat del tot? —va preguntar Ruth.

—Doncs… no, mentre nosaltres els recordem, no. No se n’han anat dels nostres cors ni dels nostres caps —va dir el seu pare.

—¿És com si fossin a dintre nostre? —va preguntar Ruth.

—Doncs. —El seu pare ho va deixar aquí, però de tota manera era molt més del que Ruth obtindria de la seva mare pel que feia a respostes; la seva mare mai no deia la paraula «morts». I ni Ted ni Marion Cole no eren religiosos. Facilitar els detalls necessaris perquè la nena formés el concepte de «cel» no era una opció vàlida per a cap dels dos, encara que cadascun per la seva banda, en altres converses amb Ruth sobre aquest tema, havien fet referències misterioses a la bòveda del cel i a les estrelles; havien donat a entendre que una part dels nois vivia en alguna altra banda que no tenia res a veure amb els seus cossos trencats, sota terra.

—Au va… —va dir Ruth—, digue’m què vol dir mort.

—Ruthie, escolta…

—Sí, sí —va dir Ruth.

—Quan veus en Thomas i en Timothy a les fotografies, ¿et recordes de les històries, de què feien? —li va preguntar el seu pare—. A les fotos, vull dir… ¿te’n recordes, de què feien a les fotos?

—Sí —va respondre Ruth, encara que no estava segura de recordar què feien a totes les fotografies.

—Doncs, mira… en Thomas i en Timothy són vius a la teva imaginació —li va dir el seu pare—. Quan ets mort, quan el teu cos està trencat, això només vol dir que ja no podem veure el teu cos… el teu cos ja no hi és.

—És a sota terra —va corregir-lo Ruth.

—Ja no podem veure en Thomas i en Timothy —va insistir Ted—, però no se n’han anat pas de la nostra imaginació. Quan pensem en ells, encara els veiem.

—Només se n’han anat d’aquest món —va dir Ruth. (En gran part, no feia res més que repetir el que ja havia sentit abans)—. ¿Són en un altre món?

—Sí, Ruthie.

—¿Jo em moriré? —va preguntar la nena de quatre anys—. ¿Em trencaré tota?

—Tardaràs molt i molt de temps! —li va dir el seu pare—. Jo em trencaré abans que tu, i jo també tardaré molt i molt de temps.

—¿Molt i molt de temps? —va repetir la nena.

—T’ho prometo, Ruthie.

—Sí, sí —va dir Ruth.

Tenien una conversa d’aquesta mena gairebé cada dia. Amb la seva mare, Ruth tenia converses similars, però més curtes. Una vegada, quan Ruth va mencionar al seu pare que pensar en Thomas i Timothy la posava trista, el seu pare va reconèixer que ell també estava trist.

Ruth va dir:

—Però la mama està més trista.

—Doncs… sí —va dir Ted.

I ve’t aquí que Ruth estava ajaguda al llit, desperta, amb alguna cosa que s’arrossegava per dins de les parets, una cosa més gran que un ratolí, i la nena escoltava l’únic soroll que podria arribar mai a confortar-la, al mateix temps que sempre l’ompliria de malenconia. Això era abans que no sabés què volia dir «malenconia». Era el soroll d’una màquina d’escriure; el soroll de la narració. En la seva vida de novel·lista, Ruth mai no es passaria a l’ordinador; escrivia a mà o amb una màquina d’escriure que feia el soroll més antiquat de totes les màquines d’escriure que va trobar.

Llavors (aquella nit de l’estiu del 1958) no sabia que el seu pare començava el conte que després seria, d’entre tots els seus, el preferit d’ella. Ted Cole hi treballaria tot l’estiu; seria l’únic text en el qual Eddie O’Hare, l’ajudant d’escriptor que estava a punt de fer la seva aparició, arribaria mai a «ajudar» Ted. I encara que cap dels llibres infantils de Ted Cole no tindria mai l’èxit comercial ni la fama internacional d’El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets, el llibre que Ted va començar aquella nit seria el que agradaria més de tots a Ruth. Es deia, és clar, Un soroll com algú que prova de no fer soroll, i sempre seria especial per a Ruth perquè ella el va inspirar.