Eddie als quaranta-vuit

Era primera hora de la tarda d’un dilluns plujós de setembre. Eddie O’Hare s’estava dret, rígid, a la barra del bar del New York Athletic Club. Tenia quaranta-vuit anys; els seus cabells, antigament de color castany fosc, ara estaven ben esquitxats de gris platejat, i com que provava de llegir mentre s’estava allà dret, un floc gruixut de cabells li queia contínuament al damunt d’un ull. L’apartava una vegada i una altra, fent servir els dits de pinta. No duia mai pinta, i els seus cabells es veien estarrufats, acabats de rentar i un xic salvatges; de fet, era l’única cosa que semblava remotament salvatge en la seva persona.

Eddie era alt i prim. Dret o assegut, quadrava les espatlles d’una manera no gens natural; el seu cos mantenia una tibantor tensa, excessiva, gairebé militar. Patia un dolor lumbar crònic. Acabava de perdre tres partides seguides d’esquaix contra un homenet calb que es deia Jimmy. Eddie no recordava mai el cognom de Jimmy. Jimmy era jubilat —corria el rumor que passava dels setanta— i s’estava totes les tardes al New York Athletic Club, a l’espera de poder jugar a esquaix amb els jugadors més joves que algun oponent hagués deixat plantats.

Eddie, que bevia una Diet Coke —no bevia altra cosa—, ja havia perdut altres vegades contra Jimmy; evidentment, també l’havien deixat plantat altres vegades. Eddie tenia uns quants amics íntims a Nova York, però cap no jugava a esquaix. Només feia tres anys que era membre del club, des del 1987, després de la publicació de la seva quarta novel·la, Seixanta vegades. Tot i les ressenyes favorables (encara que tèbies), el tema de la novel·la no havia agradat a l’únic membre del Comitè d’Admissió que se l’havia llegit. Un altre membre del comitè havia dit confidencialment a Eddie que al final s’havia aprovat la seva admissió gràcies al seu nom, no pas a les seves novel·les. (El New York Athletic Club havia tingut una llarga llista d’O’Hares en la seva història, tot i que cap no tenia ni la més mínima relació de parentiu amb Eddie).

Però malgrat el que Eddie considerava una cordialitat massa selectiva i forçada, li agradava ser membre del club. Era un lloc no gaire car on podia allotjar-se sempre que visitava la ciutat. Ja feia gairebé deu anys, des de la publicació de la seva tercera novel·la, Abandonar Long Island, que Eddie visitava la ciutat amb força freqüència, encara que només fos durant una nit o dues. El 81 havia comprat la seva primera i única casa, a Bridgehampton, a uns cinc minuts en cotxe de la casa de Ted a Sagaponack. En els nou anys que feia que era resident de Suffolk County, Eddie no havia passat ni una sola vegada per davant de la casa de Ted a Parsonage Lane.

La casa d’Eddie era a Maple Lane, tan a prop de l’estació de tren de Bridgehampton que Eddie hi podia anar caminant, cosa que feia poc sovint. Eddie no suportava els trens. Els trens passaven tan a prop de casa seva que Eddie a vegades tenia la impressió que vivia en un tren. I encara que l’agent immobiliària havia reconegut davant d’Eddie que la situació de la propietat a Maple Lane no era del tot ideal, la casa no havia estat excessivament cara i, malgrat tot, a l’estiu Eddie sempre l’havia pogut llogar. Eddie no suportava els Hamptons els mesos de juliol i agost; feia una quantitat exorbitant de diners amb el lloguer de la seva modestíssima casa durant aquells dos mesos llunàtics d’estiu.

Amb el que guanyava escrivint i amb el lloguer de la casa a l’estiu, Eddie només havia de donar classes durant un semestre cada any acadèmic. En una universitat o una altra, era el perpetu escriptor resident convidat. Eddie també estava condemnat a viatjar fins a diversos congressos literaris, i cada estiu havia de trobar una casa de lloguer més barata que no pas la seva propietat als Hamptons. Però Eddie mai no s’hauria queixat de les seves circumstàncies; era molt apreciat en el circuit acadèmic, on sempre es podia comptar que ell no se n’aniria al llit amb cap alumna. Si més no, amb cap de jove.

Fidel a la declaració que havia fet a Marion feia trenta-dos anys, Eddie O’Hare mai no havia dormit amb una dona de la seva edat, o més jove que ell. Encara que molts dels estudiants de creació literària que assistien als congressos eren dones grans —divorciades i vídues que s’havien abocat a escriure com una mena de teràpia—, ningú no considerava aquestes dones innocents, i ningú no trobava que els calgués ser protegides de les inclinacions sexuals dels professors i escriptors presents. A més, en el cas d’Eddie, sempre eren les dones d’edat les que feien el primer pas; la seva reputació el precedia.

En conjunt, Eddie era un home que havia fet molt pocs enemics; només aquelles dones d’edat que s’havien ofès pel fet que hagués escrit sobre elles. Però s’equivocaven quan s’identificaven tant amb els personatges d’Eddie. Ell tan sols havia fet servir els seus cossos i els seus cabells, els seus gestos i les seves expressions preferides. I l’amor etern que cadascun dels homes joves d’Eddie sentia per cadascuna de les dones grans d’Eddie sempre era una versió del que Eddie sentia per Marion; no havia sentit un amor com aquell per cap altra d’aquelles dones.

Com a novel·lista, d’elles només havia manllevat la localització dels seus apartaments i el tacte de la seva roba; a vegades havia fet servir la tapisseria dels sofàs de la seva sala d’estar; una vegada, havia utilitzat l’estampat de roses als llençols i a les coixineres de casa d’una bibliotecària solitària, però no havia utilitzat pas la bibliotecària. (No ben bé, encara que li havia manllevat la piga que tenia al pit esquerre).

I si Eddie s’havia enemistat amb algunes dones d’edat que veien versions d’elles mateixes en una o altra de les seves quatre novel·les, també havia fet gran amistat amb moltes altres dones d’edat, fins i tot algunes amb les quals se n’havia anat al llit. Una dona va dir a Eddie una vegada que sospitava de qualsevol home que conservés l’amistat de les seves antigues amants; allò per força havia de voler dir que no havia estat gran cosa com a amant, o que no havia estat res més que un bon xicot. Però Eddie O’Hare feia molt de temps que havia acceptat el fet que no era «res més que un bon xicot»; una quantitat impressionant de dones havia dit a Eddie que en tenia de sobres, de ser un bon xicot. (N’hi havia tan pocs, deien les dones).

Eddie va tornar a apartar-se els cabells que li queien al damunt de l’ull dret. Va mirar-se al mirall que hi havia a la paret darrere la barra, amb la llum tètrica d’aquella tarda plujosa, i va reconèixer en el reflex de la seva cara un home alt, amb aspecte cansat, que en aquells moments anava molt curt de confiança en ell mateix. Va tornar a concentrar-se en les pàgines del manuscrit que tenia al damunt de la barra; va fer un glop de Diet Coke. Era un manuscrit, passat a màquina, de gairebé vint pàgines, que Eddie havia revisat a fons amb el seu retolador vermell; del seu retolador, en deia el «predilecte del mestre». També havia escrit al capdamunt de la primera pàgina del manuscrit els resultats de les seves partides amb Jimmy: 15-9, 15-5, 15-3. Sempre que Jimmy l’havia apallissat, Eddie imaginava que havia tornat a perdre contra Ted Cole. Eddie calculava que Ted ja devia passar dels setanta-cinc, si fa no fa la mateixa edat que Jimmy.

No havia estat cap casualitat que durant els seus nou anys de residència a Bridgehampton Eddie no hagués passat mai per davant de casa de Ted; viure a Maple Lane, Bridgehampton, i no passar mai de la vida per Parsonage Lane, Sagaponack, exigia una premeditació força constant. Però Eddie estava sorprès de no haver topat mai amb Ted en alguna festa, o a l’IGA de Bridgehampton; Eddie s’hauria hagut d’imaginar que Conchita Gómez (que ara també passava dels setanta-cinc anys) era l’encarregada de comprar tot el que Ted necessitava. Ted no anava mai a comprar.

Pel que feia a les festes, Eddie i Ted eren de generacions diferents; anaven a festes diferents. A més, tot i que els llibres infantils de Ted Cole encara tenien molts lectors, Ted (als setanta-set anys) era cada cop menys famós, si més no als Hamptons. Eddie se sentia satisfet quan pensava que Ted no tenia ni de lluny la mateixa anomenada que la seva filla.

Però encara que la fama de Ted Cole s’esvania, el seu joc d’esquaix —sobretot al seu graner fet a mida— era igual de demolidor que el de Jimmy. Als setanta-set anys, Ted hauria apallissat Eddie la tardor del 1990 amb la mateixa facilitat que va apallissar-lo l’estiu del 1958. Eddie era un jugador dolentíssim, la veritat. Desmanyotat i lent, mai no sabia preveure on aniria a parar el cop del seu oponent; arribava tard a la pilota, si és que hi arribava, i per tant la colpejava amb presses. I el servei alt, que era el seu millor servei, no li hauria servit de res al graner de Ted, on el sostre no s’aixecava més de quatre metres i mig.

Ruth, que era prou bona jugadora per haver estat tercera en l’equip masculí d’Exeter, encara no havia guanyat el seu pare en aquella pista privada tan frustrant; el servei alt també era el seu millor servei. Ruth tenia trenta-sis anys la tardor del 1990, i l’única raó per la qual encara anava a Sagaponack era que volia guanyar Ted al seu graner abans que el seu pare no es morís. Però, fins i tot als setanta-set anys, Ted Cole no donava pas cap senyal de voler-se morir.

A l’altra banda de la porta del New York Athletic Club, a la cantonada de Central Park South i la Setena Avinguda, la pluja colpejava el tendal de color de crema del club; si Eddie hagués sabut la quantitat de membres que feien cua sota el tendal a l’espera d’un taxi, faria estona que se n’hauria anat del bar per afegir-s’hi. Però havia continuat rellegint i revisant el seu manuscrit, massa llarg i ple de gargots, sense saber que en comptes de neguitejar-se tant pel seu discurs, s’hauria d’haver neguitejat per la possibilitat d’arribar massa tard i no poder pronunciar-lo.

Entre el carrer 59 i la Setena Avinguda, estava massa lluny del local de la Young Men Hebrew Association a Carrer 92 (amb Lexington) per anar-hi caminant; sobretot amb aquella pluja, perquè no duia ni gavardina ni paraigua. I hauria d’haver tingut en compte l’efecte de la pluja en la disponibilitat dels taxis a Nova York, sobretot a primera hora de la tarda. Però Eddie estava massa capficat per les mancances del seu discurs; sempre havia patit tendències derrotistes, i ara desitjava no haver acceptat de fer aquella presentació.

¿Qui sóc jo, va pensar entristit, per presentar Ruth Cole?

Va ser el barman qui va salvar Eddie de saltar-se el temut esdeveniment.

—¿Vol una altra Diet Coke, senyor O’Hare? —va preguntar el barman. Eddie es va mirar el rellotge. Si, en aquells moments, Marion hagués estat present al bar i hagués observat l’expressió d’Eddie, hauria reconegut la desventura típica d’un noi de setze anys a la cara del seu antic amant.

Eren les 7.20; Eddie havia de ser al YMHA al cap de deu minuts. Hi havia com a mínim deu minuts en taxi, fins a Lexington i el Carrer 92, si és que Eddie podia pujar a un taxi tan bon punt sortís per la porta del club. Però de fet, tan bon punt va sortir va topar amb una cua de membres del club, força malhumorats. Al tendal de color crema, l’emblema vermell sang del NYAC —un peu alat— regalimava pluja.

Eddie va canviar de lloc els llibres i el manuscrit del discurs que duia a dins del seu maletí, marró i voluminós. Si esperava un taxi, arribaria tard. Estava a punt de quedar ben xop, però fins i tot abans de la seva trobada amb la pluja, la roba d’Eddie ja mostrava un cert desgavell acadèmic. Malgrat l’estricte codi d’etiqueta del New York Athletic Club, que exigia jaqueta i corbata, i malgrat que Eddie tenia una edat i una formació que el feien sentir-se còmode amb jaqueta i corbata —al cap i a la fi, era un exonià—, el porter del club sempre es mirava la roba d’Eddie com si representés una violació flagrant del codi.

Sense cap pla en concret, Eddie va córrer per Central Park South enmig d’un gran xàfec. Tenia el desig vague, a mesura que s’acostava primer al St. Moritz i després al Plaza, de descobrir una corrua de taxis esperant a la vorera que els clients de l’hotel requerissin els seus serveis. En comptes d’això, va trobar dues fileres d’hostes soferts que esperaven taxi.

Eddie va entrar corrents al Plaza i es va presentar al taulell de recepció, on va demanar que li descanviessin un bitllet de deu dòlars (cosa que representava molt de canvi). Podia agafar un autobús que el portaria Madison Avenue amunt, si aconseguia l’import exacte del bitllet. Però abans de poder mormolar què volia, la dona a l’altra banda del taulell de recepció li va preguntar si s’allotjava a l’hotel. A vegades, espontàniament, Eddie era capaç de mentir, però gairebé mai no en sentia l’impuls.

—No, no m’estic a l’hotel… però és que necessito canvi per agafar l’autobús —va reconèixer. La dona va sacsejar el cap.

—Em buscaria problemes, si li dono canvi i no s’està a l’hotel —va dir.

Eddie va haver de córrer la Cinquena Avinguda amunt abans de poder travessar el Carrer 62. Després va córrer per l’Avinguda de Madison amunt fins que va trobar una cafeteria on va poder comprar una Diet Coke, exclusivament per descanviar. Va deixar la Diet Coke a la caixa registradora, juntament amb una propina d’una generositat desproporcionada, però la dona que hi havia a la caixa registradora va jutjar que la propina era insuficient. Tal com ella ho veia, Eddie l’havia deixada amb una Diet Coke a les mans i ara ella se n’hauria de desempallegar, una tasca que li era indigna, o irrealitzable, o totes dues coses.

—Com si em fessin falta encara més problemes! —va cridar la dona mentre Eddie se n’anava. No devia suportar haver de tornar canvi.

Eddie va esperar sota la pluja l’autobús de Madison Avenue. Ja anava ben xop, i feia cinc minuts tard. Eren les 7.35. La sessió començava a les 8.00. Els organitzadors de la lectura de Ruth Cole al YMHA volien que Eddie i Ruth es trobessin entre bastidors, que tinguessin una mica de temps per relaxar-se, «per conèixer-se». Ningú, i encara menys Eddie o Ruth, no hauria dit «per tornar-se a conèixer». (¿Com es pot tornar a conèixer una nena de quatre anys quan ja en té trenta-sis?).

L’altra gent que esperava l’autobús sabia que s’havien d’apartar de la vora, però Eddie es va quedar on era. L’autobús, abans d’aturar-se, va esquitxar d’aigua bruta el pit i la panxa d’Eddie. Ara no tan sols anava xop, sinó també llardós, i part de la bassa bruta xopinejava a dins del maletí.

Havia dedicat un exemplar de Seixanta vegades a Ruth, encara que la novel·la havia estat publicada feia tres anys, i si Ruth havia sentit algun interès per llegir-la, ja ho devia haver fet. Eddie s’havia imaginat moltes vegades els comentaris de Ted Cole a la seva filla sobre Seixanta vegades. «Què més voldria, aquest», hauria dit Ted. O: «Una exageració… la teva mare amb prou feines el va conèixer». El que de debò havia dit Ted a Ruth sobre Eddie és més interessant, i del tot veritat. Ted va dir a la seva filla:

—Aquest pobre nano encara no s’ha refet d’haver follat amb la teva mare.

—Ja no és un nano, papa —va replicar Ruth—. Si jo vaig pels trenta, Eddie O’Hare deu anar pels quaranta… ¿no?

—Encara és un nano, Ruthie —li va dir Ted—. L’Eddie sempre serà un nano.

I el cert és que, mentre s’esforçava per pujar a l’autobús de l’Avinguda de Madison, el neguit i l’ansietat acumulats d’Eddie feien que semblés un adolescent de quaranta-vuit anys. El xofer es va emprenyar amb ell per no saber quina era la tarifa exacta, i encara que Eddie tenia un grapat molt voluminós de canvi a la butxaca, duia els pantalons tan humits que només podia treure les monedes d’una a una. La gent que feia cua al seu darrere —la majoria encara sota la pluja— també es van emprenyar amb Eddie.

Llavors, quan va provar de buidar l’aigua del bassal del seu maletí, Eddie va abocar un raig de líquid marronós a la sabata d’un ancià que no parlava anglès. Eddie no podia entendre l’idioma en el qual li parlava l’home; ni tan sols no sabia quin idioma era. També resultava difícil sentir gaire res a dins de l’autobús, i impossible entendre què deia de tant en tant el xofer… ¿eren els noms de les travessies, de les parades, o de les parades potencials que passaven?

La raó per la qual Eddie no podia sentir res era que un jove negre estava assegut a tocar del passadís amb un enorme radiocasset portàtil a la falda. Una cançó escandalosa i força escabrosa bategava de punta a punta de l’autobús, i l’única part de la lletra que es podia entendre era una frase que es repetia sovint; més o menys deia: «Tu no veus la veritat, tio, ni quan et salta a sobre!».

—Perdoni —va dir Eddie al jove—. ¿Li fa res abaixar-ho una mica? No sento què diu el xofer.

El jove va fer un somriure encantador i va dir:

—No sento què dius, tio, perquè el lloro està més alt que un colló!

Uns quants passatgers del voltant, per nerviosisme o potser perquè ho van trobar divertit de debò, van riure. Eddie va inclinar-se al damunt d’una dona negra i corpulenta que seia allà a prop; va fregar la finestra entelada amb la mà. D’aquella manera, potser podria veure les travessies que s’acostaven. Però el maletí voluminós li va lliscar de l’espatlla —la tira estava tan humida com la roba d’Eddie— i el maletí va colpejar la dona en plena cara.

El maletí xop va fer saltar les ulleres de la dona; va tenir la sort d’enxampar-les a la falda, però va fer-ho amb massa força. Li va saltar un dels vidres de la muntura. La dona va aixecar la vista per mirar cegament a Eddie amb una follia nascuda de moltes penes i decepcions.

—¿I per què ara tu me vols buscar problemes a mi? —va preguntar.

La cançó que retronava tot parlant de la veritat que saltava a sobre d’algú es va aturar de sobte. El jove negre que seia a l’altra banda del passadís es va aixecar, amb el radiocasset silenciós abraçat al pit com si fos una pedra.

—És la meva mama —va dir el noi. Era un individu baix, el capdamunt del cap arribava amb prou feines a l’altura del nus de la corbata d’Eddie, però el coll del noi era tan gruixut com la seva cuixa, i les espatlles del noi eren el doble d’amples i poderoses que les d’Eddie—. ¿Per què ara busques tu problemes a la meva mama? —va preguntar el jove d’aspecte poderós.

Des del moment que Eddie havia sortit del New York Athletic Club, era la quarta vegada que sentia mencionar aquells «problemes». Era per això, que mai no havia volgut viure a Nova York.

—Només provava de veure la meva parada… per saber on haig de baixar —va dir Eddie.

—Aquesta és la parada teva —li va dir el noi rabassut, mentre estirava el cordó per fer senyal. L’autobús va frenar, i va fer perdre l’equilibri a Eddie. El maletí pesant li va tornar a lliscar de l’espatlla; aquest cop no va colpejar ningú, perquè Eddie va arreplegar-lo amb totes dues mans—. Aquí baixes tu —va dir el jove baixet. La seva mare, i uns quants passatgers del voltant, hi van estar d’acord.

Què hi farem, va pensar Eddie mentre baixava de l’autobús; potser ja estem gairebé al Carrer 92. (Va equivocar-se d’onze carrers; allò era el 81). Va sentir que algú deia:

—I bon vent! —just abans que l’autobús tornés a arrencar.

Minuts després, Eddie corria pel Carrer 89; va travessar cap a la banda est de Park Avenue, i allà va descobrir un taxi lliure. Sense pensar que només era a tres carrers cap amunt i un cap a l’est de la seva destinació, Eddie va fer aturar el taxi; hi va pujar i va dir al taxista on havia d’anar.

—¿92 amb Lex? —va dir el taxista—. Jesús Déu meu, hi hauria d’haver anar a peu… total, ara ja està xop!

—Però faig tard —va replicar Eddie, sense convicció.

—Tothom fa tard —li va dir el taxista. La tarifa era tan petita que Eddie va provar de compensar el taxista oferint-li tot el seu grapat de canvi.

—Jesús! —va cridar el taxista—. ¿Què vol que en faci, de tot això?

Si més no, no ha dit res de «problemes», va pensar Eddie, que es va entaforar les monedes a la butxaca de la jaqueta. Tots els bitllets de la cartera d’Eddie estaven humits; al taxista tampoc no li va agradar, això.

—No només fa tard i va ben xop —va dir el xofer a Eddie—, vostè és un problema amb potes, cony.

—Gràcies —va dir Eddie. (En un dels seus moments més filosòfics, Mentolat O’Hare havia dit al seu fill que mai no menystingués un compliment; podria ser perfectament que més endavant anessin molt escassos).

D’aquesta manera, un Eddie O’Hare enfangat i xop va presentar-se a una jove que estripava entrades a l’atapeït vestíbul del YMHA del Carrer 92.

—Vinc per la lectura. Ja sé que faig una mica tard… —va començar a dir Eddie.

—¿On té l’entrada? —li va preguntar la noia—. Està tot venut. Fa setmanes que està tot venut.

Tot venut! Eddie poques vegades havia vist un ple complet al Kaufman Concert Hall. Hi havia sentit llegir diversos autors famosos; fins i tot n’havia presentat un parell. Quan Eddie havia fet alguna lectura en aquella sala de concerts, és clar, mai no havia llegit tot sol; només autors molt coneguts, com Ruth Cole, llegien sols. L’última vegada que Eddie hi havia anat a llegir, va ser en una sessió anunciada com «Una vetllada amb les novel·les de costums»… ¿o potser havia estat «Una vetllada amb les novel·les còmiques de costums»? ¿O potser de costums còmics? L’única cosa que Eddie recordava era que els altres dos novel·listes que havien llegit aquella vegada van resultar força més divertits que no pas ell.

—Uh… —va dir Eddie a la noia que estripava les entrades—, no necessito entrada perquè sóc el presentador. —Va remenar a dins del seu maletí xop tot buscant l’exemplar de Seixanta vegades que havia dedicat a Ruth. Volia ensenyar a la noia la seva fotografia de sobrecoberta, per demostrar que era la persona que deia que era.

—¿Qui diu que és? —va preguntar la noia. Llavors va veure el llibre humit que Eddie li ensenyava.

(Va ser només als llibres, on Eddie va aconseguir finalment que li diguessin Ed. El seu pare encara li deia Edward, i la resta del món li deia Eddie. Fins i tot en les ressenyes no gaire entusiastes, Eddie se sentia satisfet de llegir el seu nom escrit d’aquella manera: Ed O’Hare).

—Sóc el presentador —va repetir Eddie a la noia que estripava les entrades—. Sóc l’Ed O’Hare.

—Oh, Déu meeeu! —va cridar la noia—. És l’Eddie O’Hare! Fa estona i estona que l’esperen. Arriba molt tard.

—Em sap greu… —va començar a dir, però la noia ja l’arrossegava per entremig de la gentada.

Tot venut!, pensava Eddie. Quina multitud. I tothom era tan jove. Semblava com si la majoria encara estudiés a la universitat. No era el públic típic del YMHA, encara que Eddie va començar a veure que els assistents habituals també hi eren. Segons la impressió d’Eddie, els «assistents habituals» eren una colla de lletraferits d’aspecte sever que arrugaven el front anticipadament davant del que estaven a punt de sentir. No era la mena de públic que Eddie O’Hare preferia: hi faltaven aquelles dones grans d’aspecte fràgil que sempre venien soles, o amb una amiga que se sentia profundament neguitosa; i també hi faltaven aquells joves traumatitzats, cohibits, que Eddie sempre trobava massa bonics de cara i poc virils. (Eddie es veia a ell mateix precisament així: massa bonic de cara i poc viril).

Déu meu, ¿què hi faig, jo, aquí?, va pensar Eddie. ¿Per què havia acceptat de presentar Ruth Cole? ¿Per què li ho havien demanat?, va preguntar-se desesperadament. ¿Havia estat idea de Ruth?

L’espai entre bastidors de la sala de concerts era tan sufocant que Eddie ja no podia distingir la diferència entre la seva suor i els efectes de la pluja sobre la seva roba, per no dir res de les restes de la bassa enfangada gegant.

—Hi ha un lavabo a la sala d’espera —deia la noia—, per si es vol… uh, arreglar una mica.

Estic fet un fàstic i no tinc res interessant a dir, va sentenciar Eddie. Durant molts anys, havia imaginat tornar-se a trobar amb Ruth. Però s’havia imaginat una trobada completament diferent d’aquesta, una cosa més íntima, potser un dinar o un sopar. I Ruth devia haver-se imaginat de tant en tant una trobada amb ell. Al capdavall, Ted per força hauria d’haver explicat a la seva filla alguna cosa sobre la seva mare i les circumstàncies que van envoltar aquell estiu del 58; Ted no hauria pogut empassar-se les ganes d’explicar-li-ho. Evidentment, Eddie hauria format part de la història; potser n’hauria estat el dolent principal.

¿I no era ben normal suposar que Eddie i Ruth compartirien molts temes de conversa, encara que el seu principal interès comú fos Marion? Al capdavall, tots dos escrivien novel·les, encara que les seves novel·les estiguessin a un nivell completament diferent; Ruth era una superestrella, i Eddie era… Déu meu, ¿què sóc?, va preguntar-se Eddie. Comparat amb Ruth Cole, sóc un no ningú, va sentenciar. Potser aquesta era la millor manera de començar la seva presentació.

Però quan van convidar-lo a presentar Ruth, Eddie creia ferventment que tenia la millor de les raons possibles per acceptar la invitació. Des de feia sis anys, guardava un secret que volia compartir amb Ruth. Des de feia sis anys, no havia ensenyat a ningú aquella prova. Ara, en una nit fins llavors força miserable, duia la prova a dins del seu voluminós maletí marró. ¿Que potser tenia gaire importància, que la prova estigués una mica humida?

Al maletí duia un segon llibre, un llibre molt més important per a Ruth, pensava Eddie, que no pas l’exemplar dedicat de Seixanta vegades. Feia sis anys, quan Eddie havia llegit per primera vegada aquest altre llibre, havia sentit la temptació de dir-ho immediatament a Ruth; fins i tot havia pensat de fer arribar el llibre a Ruth anònimament. Però llavors havia vist per televisió una entrevista amb Ruth, i una de les coses que ella va dir va impedir que Eddie fes cap pas.

Ruth mai no parlava en profunditat sobre el seu pare, ni tampoc sobre si pensava escriure alguna vegada un llibre infantil. Quan els entrevistadors li preguntaven si el seu pare li havia ensenyat a escriure, ella deia: «Em va ensenyar alguna cosa sobre la manera d’explicar històries, i em va ensenyar a jugar a esquaix. Però a escriure… no, no em va ensenyar res sobre com s’ha d’escriure». I quan li preguntaven alguna cosa sobre la seva mare —si la seva mare encara continuava «desapareguda», o si el fet d’haver estat «abandonada» de petita havia tingut un gran efecte sobre ella (com a escriptora o com a dona)—, Ruth semblava força indiferent a la qüestió.

«Sí, podria dir-se que la meva mare continua “desapareguda”, encara que jo no la busco pas. Si ella em busqués, ja m’hauria trobat. Com que va ser ella, la que se’n va anar, no se m’acudiria mai imposar-li la meva presència. Si em vol trobar, de totes dues jo sóc la més fàcil de localitzar», havia dit Ruth.

I en aquella entrevista per televisió en particular, la que havia impedit a Eddie contactar amb Ruth feia sis anys, l’entrevistador havia volgut fer una interpretació personal de les novel·les de Ruth Cole. «Però, en els seus llibres, en tots els seus llibres, no hi surt cap mare». («Tampoc no hi surt cap pare», havia replicat Ruth). «Sí, però…», va continuar l’entrevistador, «els seus personatges femenins tenen amigues, i tenen xicots… ja sap què vull dir, amants… però són dones que no tenen cap relació amb les seves mares. Poques vegades arribem a conèixer les seves mares. ¿No li sembla que això és… mm, poc corrent?», va preguntar l’entrevistador. («Quan no tens mare, et sembla molt normal», va respondre Ruth).

Ruth no volia saber res de la seva mare, va suposar Eddie. I per això es va guardar la seva «prova». Però llavors, quan va rebre aquella invitació per presentar Ruth Cole al YMHA del Carrer 92, Eddie va decidir: és clar que Ruth vol saber alguna cosa de la seva mare! I per tant, havia acceptat de presentar-la. I a dins del maletí remullat duia aquell llibre misteriós que sis anys abans havia estat a punt de forçar Ruth a descobrir.

Eddie O’Hare estava convençut que el llibre l’havia escrit Marion.

Ja eren les vuit tocades. Com un animal gran i inquiet dins d’una gàbia, el nombrós públic assegut a la sala de concerts deixava sentir la seva presència impacient, encara que Eddie ja no els podia veure. La noia va guiar-lo, agafant-lo pel braç humit, per un passadís fosc i resclosit, per unes escales de cargol, més enllà de les monumentals cortines al darrere de l’escenari en penombra. Llavors Eddie va veure un tècnic assegut en un tamboret. El jove d’aspecte sinistre estava transfigurat pel monitor de televisió; la càmera apuntava al pòdium al damunt de l’escenari. Eddie va fixar-se en el got d’aigua i el micròfon. Va prendre nota mentalment que no s’havia de beure aquella aigua. El got era per a Ruth, no pas per al seu humil presentador.

Llavors Eddie va ser empentat a l’interior de la sala d’espera, enlluernadora, plena de miralls resplendents i de la reverberació dels llums de maquillatge. Eddie tenia molt ben assajat què diria a Ruth quan la veiés: «Déu del cel, has crescut molt!». Per ser un novel·lista còmic, Eddie feia uns acudits molts dolents. De tota manera, tenia la frase als llavis —va alliberar la mà dreta, que fins llavors li havia subjectat la corretja del maletí a l’espatlla—, però la dona que se li va acostar per donar-li la benvinguda no era Ruth, i no va estrènyer la mà que Eddie li oferia. Era aquella dona terriblement agradable, una de les organitzadores del YMHA. Eddie hi havia parlat moltes vegades. Sempre resultava amistosa i sincera, i s’esforçava perquè Eddie se sentís còmode, cosa que de fet era impossible. Melissa, es deia Melissa. Va fer un petó a la galta humida d’Eddie i li va dir:

—Patíem molt per tu!

Eddie va dir:

—Déu del cel, has crescut molt!

Melissa, que no havia crescut en cap dels sentits possibles —horitzontalment tampoc, perquè no estava embarassada—, va quedar una mica estupefacta. Però Melissa era tan bona persona que va semblar més preocupada per si Eddie es trobava bé que no pas ofesa pel comentari, encara que Eddie estava disposat a arrencar a plorar immediatament per estalviar-li la molèstia a ella.

Llavors algú va estrènyer la mà que Eddie encara oferia; era una encaixada massa voluminosa i vigorosa perque l’hagués fet Ruth, i per tant Eddie es va controlar i no va tornar a dir «Déu del cel, has crescut molt!». Era Karl, una altra de les excel·lents persones que dirigia les activitats de l’Unterberg Poetry Center. Karl era poeta; també era intel·ligent, i tan alt com Eddie, i sempre havia estat immensament amable amb ell. (Era Karl qui tenia l’amabilitat d’incloure Eddie en molts dels actes que se celebraven al YMHA del Carrer 92, fins i tot en aquells per als quals Eddie es considerava indigne… com, per exemple, aquell mateix).

—És que… plou —va dir Eddie a Karl. Hi devia haver mitja dotzena de persones apilonades a la sala d’espera. Quan van sentir el comentari d’Eddie, van esclatar a riure. Era la clàssica mena d’humor que haurien esperat trobar en una novel·la d’Ed O’Hare! Però Eddie, senzillament, no havia sabut dir altra cosa. Va continuar repartint encaixades i regalimant aigua com un gos completament xop.

Hi havia present Aquella Persona Tan Important de Random House, l’editor de Ruth. (L’editora de les dues primeres novel·les de Ruth, una dona, havia mort feia poc, i ara aquell home n’ocupava el càrrec). Eddie havia coincidit amb ell tres o quatre vegades, però mai no recordava el seu nom. A més, es digués com es digués, l’editor mai no recordava que ja havia conegut Eddie anteriorment. Eddie mai no s’ho havia agafat malament, fins ara.

Les parets de la sala d’espera eren plenes de fotografies dels autors més importants del món; Eddie estava envoltat d’escriptors de talla i fama internacionals. Va veure la fotografia de Ruth abans de veure Ruth en persona; la foto no quedava fora de lloc, penjada en una paret amb diversos guanyadors del Premi Nobel. (A Eddie mai no se li hauria acudit buscar-hi la seva fotografia; i de fet, no l’hauria trobada).

Va ser el seu nou editor el que literalment va empènyer Ruth perquè conegués Eddie. L’home de Random House tenia un aire enèrgic, agressiu; un estil avuncular. Va col·locar una mà grossa, familiar, entremig mateix de les espatlles de Ruth i amb una empenta va fer-la sortir del racó de la sala on semblava que l’escriptora s’havia arraulit. Ruth no era tímida; Eddie ho sabia per les seves moltes entrevistes. Però quan la va veure en persona —i per primera vegada com a adulta— Eddie es va adonar que Ruth Cole tenia alguna cosa que la feia semblar deliberadament menuda. Era com si s’hagués fet menuda per força de voluntat.

De fet, no era pas més baixa que el trinxeraire de l’autobús de Madison Avenue. Encara que Ruth era de l’alçada del seu pare, no gens baixa per ser una dona, no era tan alta com Marion. Però la seva menudesa no tenia relació amb la seva alçada; igual que Ted, era atlèticament compacta. Duia la seva samarreta negra característica, i Eddie va notar a l’acte el desenvolupament muscular més pronunciat al braç dret de Ruth; l’avantbraç i els bíceps eren claríssimament més grans i forts que no pas els del braç esquerre, més aviat prim. L’esquaix, igual que el tennis, produïa aquest efecte.

Eddie va donar-li un cop d’ull i va suposar que Ruth podia apallissar Ted tranquil·lament. De fet, en qualsevol pista d’esquaix reglamentària, hauria pogut. Eddie mai no es podria haver imaginat les ganes que Ruth tenia d’apallissar el seu pare, ni tampoc no hauria suposat que el vell encara podia superar la seva duríssima filla en aquell graner farcit d’avantatges injustos.

—Hola, Ruth… tenia moltes ganes de veure’t —va dir Eddie.

—Hola… un altre cop —va dir Ruth, amb una encaixada. Tenia els dits curts i quadrats del seu pare.

—Ah —va dir l’editor de Random House—. No sabia que ja us coneguéssiu. —Ruth també tenia el somriure irònic del seu pare; aquest somriure va fer emmudir Eddie.

—¿Vols anar tu primer al lavabo? —va preguntar Ruth a Eddie. I un cop més va fer aparició la mà enorme de l’editor avuncular; aquest cop, amb una familiaritat potser excessiva, enmig de les espatlles d’Eddie.

—Sí, sí… concedim al senyor O’Hare un minut perquè faci algunes reparacions d’urgència —va dir el nou editor de Ruth.

Fins que no va estar sol al lavabo, Eddie no es va adonar de la quantitat de «reparacions» necessàries. No tan sols estava xop i brut: un embolcall de cel·lofana, segurament d’un paquet de cigarrets, se li havia enganxat a la corbata; un paper de xiclet, que quan va examinar-lo de més a prop va revelar que amagava un xiclet ben mastegat, se li havia adherit a la bragueta. Tenia la camisa ben molla. Al mirall, Eddie no es va reconèixer els mugrons; va provar d’espolsar-se’ls, com si fossin un parell més de xiclets.

Va decidir que el millor que podia fer era treure’s la jaqueta i la camisa i escórrer-les amb les mans; també va escórrer l’excés d’aigua de la corbata. Però quan es va tornar a vestir, va veure que havia creat un munt extraordinari d’arrugues a la corbata i a la camisa, i que la camisa, que abans era blanca, ara era d’un color de rosa irregular i pansit. Es va mirar les mans, que duia tacades amb la familiar tinta vermella del seu retolador de corregir (el «predilecte del mestre», que en deia ell), i fins i tot abans de donar un cop d’ull a dins del seu maletí, va saber que les correccions en vermell al manuscrit del seu discurs de presentació primer s’haurien escorregut i després haurien tenyit de rosa les pàgines humides.

Quan es va mirar el discurs de presentació, va veure que totes les correccions manuscrites s’havien esborrat o escampat per les pàgines sense cap esperança de llegibilitat, i que el text a màquina original ara tenia un fons de color de rosa i era força menys nítid que no pas abans. És clar, abans havia destacat al damunt d’una pàgina neta i de color blanc.

El grapat de monedes li descompensava el caient de la jaqueta. Eddie no va trobar cap paperera al lavabo; llavors, va culminar la mala pega que havia demostrat durant tot el dia i va llençar tot el canvi que duia al vàter. Després d’estirar la cadena i després que l’aigua hagués baixat, va veure amb la seva resignació habitual que les monedes continuaven al fons de la tassa.

Ruth va anar al lavabo després d’Eddie. Mentre ell la seguia entre bastidors —i la majoria de l’altra gent s’afegia al públic i buscava els seus seients—, ella se’l va mirar per damunt de l’espatlla i li va dir:

—Quin lloc més estrany per demanar un desig, ¿no? —Eddie va tardar un parell de segons a adonar-se que Ruth parlava de les monedes a la tassa del vàter; no hauria sabut dir, és clar, si ella sabia que els diners els havia llençat ell.

Llavors, sense embuts —sense malícia— Ruth va dir:

—Anirem a sopar, després d’això, ¿no?… Podrem parlar.

El cor d’Eddie va fer un salt. ¿Allò volia dir que anirien a sopar tots dos sols? Fins i tot Eddie sabia que no podia esperar tant. Volia dir que hi anirien amb Karl, i amb Melissa, i ben segur que amb el seu nou i avuncular editor de Random House, el de les mans enormes que es prenien massa confiances. Però potser Eddie podria robar-li un moment a soles; i si no, potser li podria suggerir una trobada posterior, més íntima.

Eddie somreia com un idiota, transfigurat per la cara atractiva, que alguns qualificarien de bonica, de Ruth. El seu llavi superior, estret, era el llavi superior de Marion; els seus pits plens, que li penjaven lleugerament, també eren els de la seva mare. De tota manera, sense la cintura llarga de Marion, els pits de Ruth semblaven massa grossos en relació amb la resta del seu cos. I tenia les cames curtes i robustes del seu pare.

La samarreta negra de Ruth era molt cara. Li quedava molt bé. Era d’una roba sedosa, més fina que el cotó, va imaginar-se Eddie. Els seus texans també eren alguna cosa millor que texans. També eren negres; també li quedaven molt bé. I Eddie havia vist que passava la seva jaqueta a l’editor; era una jaqueta negra de caixmir feta a mida, que mudava la samarreta i els texans. Per fer la lectura, Ruth no havia volgut la jaqueta; els seus fans esperaven veure-la amb la samarreta, va suposar Eddie. I ella era sens cap mena de dubte una escriptora que no tenia lectors. Ruth Cole tenia fans. La veritat és que Eddie estava molt espantat, pel fet d’haver de parlar davant seu.

Quan Eddie es va adonar que en aquells moments Karl el presentava a ell, no va voler escoltar què deia. El tècnic d’aspecte sinistre havia ofert el seu tamboret a Ruth, però ella va estimar-se més quedar-se dreta i fer anar el pes d’una cama a l’altra; com si estigués a punt de sortir a jugar a esquaix, en comptes de fer una lectura.

—La meva presentació… —va dir Eddie a Ruth—. No n’estic gaire content. Tota la tinta s’ha esborrat.

Ella es va posar un dit curt i quadrat als llavis. Quan Eddie va deixar de parlar, ella va inclinar-se cap endavant i li va xiuxiuejar a l’orella:

—Gràcies per no escriure sobre mi —li va dir Ruth—. Sé que ho hauries pogut fer. —Eddie no podia parlar. Fins que no la va sentir xiuxiuejar, no va adonar-se que Ruth tenia la veu de la seva mare.

Llavors Ruth va empènyer-lo cap a l’escenari. Com que no havia escoltat la presentació de Karl, Eddie no sabia que Karl i el públic, que era el públic de Ruth Cole, l’estaven esperant.

Ruth havia esperat durant tota la seva vida l’oportunitat de conèixer Eddie O’Hare; des de la primera vegada que li havien explicat què havia passat entre Eddie i la seva mare, Ruth l’havia volgut conèixer. Ara li resultava insuportable veure’l sortir a l’escenari, perquè s’allunyava d’ella. Per això se’l va mirar pel monitor de televisió. Des de la perspectiva de la càmera, que era el punt de vista del públic, Eddie no s’allunyava, sinó que avançava en la seva direcció; donava la cara al públic i a la gentada. Per fi em ve a veure!, es deia Ruth.

Però ¿què hi devia haver vist, la meva mare?, va preguntar-se Ruth. Quin home tan patètic i desafortunat! A la pantalleta del monitor de televisió, Ruth va estudiar Eddie en blanc i negre. La qualitat primitiva de la imatge feia que Eddie semblés més jove; es va adonar que devia haver estat un adolescent preciós. Però en un home, aquella mena de bellesa només tenia un atractiu temporal.

Mentre Eddie O’Hare començava a parlar d’ella i dels seus llibres, Ruth es va distreure amb una pregunta familiar i problemàtica: ¿Què la podia atreure permanentment, d’un home?