La pantalla inadequada

Una nit quan tenia quatre anys i dormia a la llitera de baix de la seva habitació, Ruth Cole es va despertar pel soroll d’una parella que feia l’amor; venia del dormitori dels seus pares. Era un soroll del tot desconegut per a ella. Ruth feia poc que havia passat una grip d’estómac; quan va sentir per primera vegada la seva mare fent l’amor, Ruth es va pensar que la seva mare estava vomitant.

La situació no era tan senzilla com ho hauria estat el fet que els seus pares dormissin en habitacions separades; aquell estiu dormien en cases separades, encara que Ruth no va veure mai l’altra casa. Els seus pares alternaven les nits que passaven a la casa familiar, amb Ruth, amb les que passaven en una casa de lloguer on s’estava l’un o l’altre quan no s’estava amb Ruth. Era un d’aquells arranjaments absurds que fan les parelles quan estan a punt de separar-se, però abans d’estar divorciades; quan encara s’imaginen que els fills i les propietats es poden compartir amb més magnanimitat que recriminació.

Quan Ruth es va despertar per culpa d’aquell soroll estrany, al començament no estava segura de si era la seva mare o el seu pare, qui vomitava; llavors, tot i que l’enrenou era inèdit per a ella, Ruth va reconèixer aquell deix de malenconia i histèria continguda que sovint era detectable en la veu de la seva mare. Ruth també va recordar que aquella nit li tocava a la seva mare, estar-se amb ella.

El bany principal separava l’habitació de Ruth del dormitori principal. Quan la nena de quatre anys va travessar descalça el bany, va agafar una tovallola. (Quan havia tingut la grip d’estómac, el seu pare l’havia fet vomitar en una tovallola). Pobra mama!, pensava Ruth, mentre li portava la tovallola.

A la llum incerta de la lluna, i a la llum encara més incerta i erràtica del llum de nit que el pare de Ruth havia instal·lat al bany, Ruth va veure les cares pàl·lides dels seus germans morts a les fotografies de la paret. Hi havia fotos dels seus germans morts a tota la casa, a totes les parets; encara que els dos nois havien mort quan eren adolescents, abans que Ruth nasqués (abans que ni tan sols hagués estat concebuda), Ruth tenia la impressió que coneixia aquells dos joves desapareguts molt millor que no pas a la seva mare o al seu pare.

El més alt, amb els cabells foscos i la cara angulosa, era Thomas; fins i tot a l’edat de Ruth, quan només tenia quatre anys, Thomas tenia l’atractiu d’un galant de cinema: una combinació d’aplom i dolenteria que, quan era adolescent, li donava la confiança aparent d’un home molt més gran. (Thomas havia estat el conductor del cotxe fatal).

El més jove i d’aspecte insegur era Timothy; fins i tot quan era adolescent feia cara de nen petit, i sempre semblava que alguna cosa l’acabava d’espantar. En moltes de les fotografies, es veia Timothy enxampat en un moment d’indecisió, com si sentís una perpètua resistència a l’hora d’imitar una proesa increïblement difícil que Thomas havia dominat amb aparent facilitat. (Al final, va ser una cosa tan bàsica com conduir un cotxe, el que Thomas no va saber dominar prou).

Quan Ruth Cole va entrar al dormitori dels seus pares, va veure un jove nu que muntava la seva mare per darrere; tenia els pits de la seva mare a les mans i l’entomava de quatre potes, com un gos; però no va ser la violència ni la repugnància de l’acte sexual el que va fer xisclar Ruth. La nena de quatre anys no sabia que presenciava un acte sexual, ni tampoc no va semblar a Ruth que l’activitat del jove i de la seva mare fos gaire desplaent. De fet, Ruth va sentir-se alleujada quan va veure que la seva mare no vomitava.

I no va ser la nuesa del jove, el que va fer xisclar Ruth; havia vist moltes vegades el seu pare i la seva mare despullats, la nuesa no s’amagava a casa dels Cole. Va ser concretament el jove, el que va fer xisclar Ruth, perquè la nena estava convençuda que era un dels seus germans morts; s’assemblava tant a Thomas, el germà segur de si mateix, que Ruth Cole es va pensar que veia un fantasma.

El xiscle d’una criatura de quatre anys és un so penetrant. Ruth es va sorprendre de la velocitat amb la qual el jove amant de la seva mare va desmuntar; de fet, el noi va apartar-se alhora de la dona i del llit amb tal combinació d’espant i zel que va semblar propulsat cap endarrere, gairebé com si una bala de canó se l’hagués endut. Va caure al damunt de la tauleta de nit, i en un esforç per amagar la seva nuesa, va arrencar la pantalla del llum trencat de la tauleta i es va tapar els baixos. Amb aquest aspecte, semblava un fantasma força menys amenaçador del que Ruth havia pensat al començament; a més, ara que Ruth se’l va mirar de prop, el va reconèixer. Era el noi que ocupava l’habitació de convidats més allunyada, el noi que conduïa el cotxe del seu pare; era el noi que treballava per al papa, havia dit la mama. Una vegada o dues, el noi havia portat Ruth i la seva mainadera a la platja.

Aquell estiu, Ruth tenia tres mainaderes diferents; cadascuna havia comentat que el noi era molt pàl·lid, però la mare de Ruth li havia dit que, a segons quina gent, no li agradava el sol. La nena no havia vist mai el noi sense roba, és clar; però Ruth estava segura que el jove es deia Eddie i que no era un fantasma. Tot i això, la petita va tornar a xisclar.

La seva mare, que encara estava de quatre potes al damunt del llit, semblava típicament impertorbable; contemplava la seva filla amb una expressió de descoratjament tenyida de desesperació. Abans que Ruth pogués xisclar per tercera vegada, la seva mare va dir:

—No cridis, reina. Només som l’Eddie i jo. Torna al llit.

Ruth Cole va fer el que li deien, i va tornar a passar per davant de les fotografies del bany: més fantasmals ara que no pas aquell fantasma caigut que era l’amant de la seva mare. Eddie, mentre provava de tapar-se amb la pantalla del llum, no havia tingut present que la pantalla, oberta per totes dues bandes, oferia a Ruth una visió sense obstacles del seu penis minvant.

Als quatre anys, Ruth era massa petita per recordar Eddie o el seu penis amb gaire detall; però ell sí que la recordaria a ella. Trenta-sis anys després, quan ell en tingués cinquanta-dos i Ruth, quaranta, aquell malaurat jove s’enamoraria de Ruth Cole. Però ni tan sols llavors es penediria d’haver follat amb la mare de Ruth. Què hi farem; això serà problema d’Eddie. Aquesta és la història de Ruth.

Que els seus pares haguessin esperat que fos un tercer fill no era la raó per la qual Ruth Cole va fer-se escriptora; una font molt més probable com a origen de la seva capacitat imaginativa era que es va criar en una casa on les fotografies dels seus germans morts eren una presència més forta que cap «presència» que ella pogués detectar ni en la seva mare ni en el seu pare; i també el fet, després que la seva mare els abandonés a ella i al seu pare (i s’emportés gairebé totes les fotos dels fills que havia perdut), que Ruth es preguntés per què el seu pare havia deixat els claus de ganxo clavats a les parets nues. Els claus de ganxo eren part de la raó per la qual s’havia fet escriptora: durant molts anys, després que la seva mare se n’hagués anat, Ruth va provar de recordar quina de les fotografies havia penjat a cadascun dels claus. I quan no podia recordar satisfactòriament les veritables imatges dels seus germans difunts, Ruth començava a inventar els moments captius de les seves curtes vides, que ella s’havia perdut. El fet que Thomas i Timothy morissin abans que ella nasqués era una altra part de la raó per la qual Ruth Cole s’havia fet escriptora; des del seu primeríssim record, s’havia vist forçada a imaginar-se’ls.

Va ser un d’aquells típics accidents de cotxe amb adolescents que, posteriorment, revela que tots dos nois havien estat «bons xicots» i que cap dels dos no havia begut. El pitjor de tot, per a l’eterna tortura dels seus pares, era que la coincidència de Thomas i Timothy dins d’aquell cotxe en aquell precís moment, i en aquell lloc en concret, havia estat el resultat d’una baralla perfectament evitable entre la mare i el pare dels nois. Els pobres pares reviurien el resultat tràgic de la seva discussió trivial durant la resta de les seves vides.

Més endavant, es va explicar a Ruth que ella va ser concebuda en un acte ben intencionat però totalment absent de passió. Els pares de Ruth van equivocar-se quan van imaginar que els seus fills podrien ser reemplaçats; i ni tan sols no es van aturar un moment a pensar que la nova criatura que carregaria amb el pes de les seves expectatives impossibles podia ser una nena.

El fet que Ruth Cole es fes gran i arribés a ser aquella estranya combinació de novel·lista respectada i èxit de vendes internacional, no és tan remarcable com que aconseguís manegar-se-les, senzillament, per fer-se gran. Aquells joves atractius de les fotografies li havien robat la majoria de l’afecte de la seva mare; de tota manera, el rebuig de la mare va ser més suportable per a Ruth que haver de criar-se a l’ombra de la fredor que existia entre els seus pares.

Ted Cole, un popularíssim escriptor i il·lustrador de llibres infantils, era un home atractiu que sabia escriure i dibuixar per a la mainada molt millor que complir les responsabilitats diàries de la paternitat. I fins que Ruth va tenir quatre anys i mig, encara que Ted Cole no estava sempre borratxo, sovint bevia massa. També és veritat que, tot i que Ted no era un faldiller cada instant del dia, en cap moment de la seva vida no va deixar de ser un faldiller. (També és veritat que això el feia menys de fiar pel que feia a les dones que no pas pel que feia a la mainada).

Ted havia acabat escrivint per a la mainada per defecte. El seu debut literari va ser una novel·la per a adults excessivament lloada, d’un caràcter indiscutible. Les dues novel·les que van seguir-la, no val la pena mencionar-les excepte per dir que ningú —i especialment l’editor de Ted Cole— va expressar cap interès perceptible en una quarta novel·la, que mai no es va escriure. En comptes d’això, Ted va escriure el seu primer llibre infantil. S’anomenava El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets, i va faltar molt poc perquè no es publiqués; a primer cop d’ull, semblava un d’aquells llibres infantils que tenen un atractiu dubtós per als pares, i que per als nens resulten memorables únicament perquè recorden que els va fer por. Si més no, Thomas i Timothy van passar por amb El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets la primera vegada que Ted els va explicar el conte; quan Ted va explicar-lo a Ruth, El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets ja havia fet por a nou o deu milions de nens, en més de trenta idiomes, arreu del món.

Igual que els seus germans morts, Ruth es va criar amb les històries del seu pare. La primera vegada que Ruth va llegir aquelles històries en un llibre, li va semblar gairebé una violació de la seva intimitat. S’havia imaginat que el seu pare havia creat aquelles històries per a ella sola. Més endavant es preguntaria si els seus germans morts també havien tingut la sensació que la seva intimitat resultava envaïda d’una manera similar.

La mare de Ruth, Marion Cole, era una dona preciosa; també era una bona mare, si més no fins que va néixer Ruth. I fins a la mort dels seus estimats fills, va ser una esposa lleial i fidel, malgrat les incomptables infidelitats del seu marit. Però després de l’accident que es va endur els seus nois, Marion va convertir-se en una dona diferent, distant i freda. A causa de l’aparent indiferència que demostrava amb la seva filla, Marion va resultar relativament fàcil de rebutjar per a la nena. A Ruth li va costar molt més adonar-se dels defectes del seu pare; també li va costar molt més temps, arribar-los a reconèixer, i llavors ja era massa tard perquè Ruth es posés del tot en contra seu. Ted l’havia encisada; Ted encisava gairebé tothom, fins a una certa edat. Marion mai no va encisar ningú. La pobra Marion tampoc no va provar mai d’encisar ningú, ni tan sols la seva única filla; però sí que era possible estimar Marion Cole.

I aquí és on Eddie, el desafortunat jove de la pantalla inadequada, entra en la història. Ell va estimar Marion; mai no va deixar d’estimar-la. Evidentment, si hagués sabut des del començament que s’enamoraria de Ruth, potser s’hauria repensat el fet d’enamorar-se de la seva mare. Però segurament no. Eddie no hi va poder fer res.