L’home talp

A mitja tarda, en aquella època de l’any, només quedaven retalls de sol a Bergstraat; l’habitació de Rooie estava a l’ombra. Fumava.

—Ho faig quan m’avorreixo —va dir la prostituta quan Ruth va entrar, mentre feia un gest amb el cigarret.

—T’he portat un llibre… és una altra cosa que podries fer quan t’avorrissis —va dir Ruth.

Havia portat una edició en anglès de No apte per a nens. L’anglès de Rooie era tan excel·lent que portar-li una edició en holandès hauria resultat insultant. Ruth li volia dedicar la novel·la, però encara no hi havia escrit res —(ni tan sols no l’havia signat)— perquè no sabia escriure correctament el nom de Rooie.

Rooie li va agafar el llibre. Va girar-lo, per fixar-se bé en la fotografia de contracoberta de Ruth. Després va deixar-lo a la tauleta, al costat de la porta, on desava les claus.

—Gràcies —va dir la prostituta—. Però m’hauràs de pagar igualment.

Ruth va obrir la bossa i va examinar la seva cartera. Havia d’esperar que els ulls se li acostumessin a la llum esmorteïda; no podia llegir la denominació dels bitllets.

Rooie ja s’havia assegut al damunt de la tovallola al centre del llit. No s’havia recordat de córrer les cortines, segurament perquè imaginava que no portaria a terme cap mena d’activitat sexual amb Ruth. Rooie semblava que anava per feina, aquell dia, i això va fer pensar a Ruth que la prostituta havia deixat definitivament de banda la idea de seduir-la; s’havia resignat: Ruth no volia fer altra cosa que parlar.

—T’he vist amb un noi molt maco —va dir-li Rooie—. ¿És el teu nòvio o el teu fill?

—Cap de les dues coses —va replicar Ruth—. No és prou jove per ser el meu fill. Tret que l’hagués tingut als catorze o als quinze anys.

—No seria la primera vegada que algú té una criatura a aquesta edat —va dir Rooie. Llavors va recordar les cortines obertes i es va aixecar del llit—. Era prou jove per ser fill meu —va afegir la prostituta. Tancava les cortines quan algú o alguna cosa a Bergstraat li va cridar l’atenció. Només les va tancar fins a tres quartes parts. Abans de dirigir-se a la porta del carrer, la prostituta es va mirar Ruth i li va xiuxiuejar—: Un momentet… —Va obrir dos dits la porta.

Ruth encara no s’havia assegut a la butaca de les mamades; era allà dreta, a l’habitació fosca, amb una mà al braç de la butaca, quan va sentir la veu d’un home al carrer, que parlava en anglès.

—¿Torno després? ¿M’espero? —va preguntar l’home a Rooie. Tenia un accent que Ruth no podia acabar de localitzar.

—Un momentet —li va dir Rooie. Va tancar la porta. Va acabar de córrer les cortines.

—¿Vols que me’n vagi? Puc tornar després… —va xiuxiuejar Ruth, però Rooie li va tapar la boca amb la mà.

—Sembla fet expressament. —(La prostituta també xiuxiuejava).— Ajuda’m a girar les sabates. —Rooie es va agenollar davant de l’armari i va començar a posar les puntes de les sabates cap enfora. Ruth s’estava dreta, immòbil, al costat de la butaca de les mamades. Els ulls encara no se li havien acostumat a aquella llum tan dèbil; encara no hi veia prou per poder comptar els diners de Rooie.

—Ja em pagaràs després —va dir Rooie—. Afanya’t, ajuda’m. Se’l veu nerviós… potser és la primera vegada que ho fa. No s’esperarà tot el dia.

Ruth es va agenollar al costat de la prostituta; les mans li tremolaven i li va caure la primera sabata que va agafar.

Ja ho faré jo —va dir Rooie, empipada—. Tu entra a l’armari. I no et moguis! Pots moure els ulls —va afegir la prostituta—. Però només els ulls.

Rooie va col·locar les sabates a banda i banda dels peus de Ruth. Ruth hauria pogut impedir-ho; hauria pogut aixecar la veu, però ni tan sols no va xiuxiuejar. Després, Ruth va estar-se quatre o cinc anys convençuda que no va dir res perquè tenia por de decebre Rooie. Era com respondre a un desafiament propi de criatures. Un dia, Ruth s’adonaria definitivament que tenir por de semblar un covard era la pitjor raó possible per fer qualsevol cosa.

Ruth de seguida es va penedir de no haver-se descordat la jaqueta; a dins de l’armari hi feia una calor sufocant, però Rooie ja havia deixat entrar el client a la petita habitació vermella. Ruth no s’atrevia a moure’s; a més, la cremallera hauria fet soroll.

L’home semblava desconcertat pels miralls. Ruth només havia entrellucat la seva cara abans d’apartar la vista deliberadament. No li volia veure la cara; era massa amorfa. Ruth va preferir mirar-se Rooie.

La prostituta es va treure els sostenidors; avui eren negres. Estava a punt de treure’s les calces, però l’home va aturar-la.

—No cal —va dir. Rooie va semblar decebuda. (Segurament li sap greu per mi, va pensar Ruth).

—Costa el mateix mirar que tocar —va dir Rooie a l’home de la cara amorfa—. Setanta-cinc florins. —Però el seu client ja sabia el preu; tenia els diners a la mà. Duia els bitllets a la butxaca de l’abric; els devia haver tret de la cartera abans d’entrar a l’habitació.

—Res de tocar… mirar i prou —va dir l’home. Per primera vegada, a Ruth li va semblar que parlava anglès amb accent alemany. Quan Rooie va allargar la mà per tocar-li l’entrecuix, ell va apartar-se; no va deixar que el toqués.

Era calb i tenia la cara llisa, el cap en forma d’ou i un cos indefinit, no gaire gros. La roba que duia també era indefinida. Els pantalons gris carbó del vestit que portava li anaven balders, fins i tot massa, però estaven molt ben planxats. L’abric negre semblava molt voluminós, com si li anés una talla massa gran. Duia descordat el botó del coll de la camisa, i s’havia afluixat la corbata.

—¿Quina feina fas? —li va preguntar Rooie.

—Sistemes de seguretat —va mormolar l’home—. SAS —li va semblar que afegia; Ruth no n’estava segura. ¿Volia dir les línies aèries, potser?—. És un bon negoci —li va sentir dir Ruth—. Jeu de costat, sisplau —va dir a Rooie.

Rooie es va arraulir al llit com una nena petita, mirant-se’l. Va apujar els genolls fins que li van tocar els pits, i es va abraçar com si tingués fred, mentre es mirava l’home amb un somriure de coqueta.

L’home estava dret al seu damunt, i l’examinava. Havia deixat el maletí que duia, molt pesant, a la butaca de les mamades, i Ruth ja no el podia veure. Era un maletí de pell força deformat, com els que porten els professors o els mestres.

Com si reverenciés la figura arraulida de Rooie, l’home es va agenollar a la catifa del costat del llit, amb la vora de l’abric estesa al voltant. Se li va escapar un sospir. Va ser llavors quan Ruth el va sentir bleixar; la seva respiració es distingia per una mena de xiulet bronquial.

—Les cames rectes, sisplau —va dir l’home—. I fes com si t’estiressis, amb els braços per damunt del cap. Fes veure com si t’aixequessis de bon matí —va afegir, gairebé sense alè.

Rooie es va estirar (amb molta gràcia, va pensar Ruth), però l’asmàtic no va quedar content.

—Prova de fer un badall —va suggerir. Rooie va fer veure que badallava—. No, un badall de debò… amb els ulls tancats.

—Em sap greu… no tanco mai els ulls —li va dir Rooie. Llavors, Ruth es va adonar que Rooie tenia por. Va ser tan sobtat com adonar-se que hi ha una porta o una finestra oberta perquè has notat un canvi en l’aire.

—¿Et podries agenollar, potser? —va demanar l’home, que encara bleixava. Va semblar que Rooie es treia un pes de sobre. Es va agenollar al damunt de la tovallola, amb els colzes i el cap reposant al coixí. Es mirava l’home de costat; els cabells li havien caigut cap endavant, i li tapaven en part la cara, però encara el podia veure. No li treia els ulls del damunt.

—Sí! —va panteixar l’home, entusiasmat. Va picar de mans, només dues vegades, i es va gronxar, agenollat, cap a un costat i cap a l’altre—. Ara sacseja el cap! —va dir l’home a Rooie—. Belluga els cabells tant com puguis!

En un mirall, a l’altra banda del llit de la prostituta, Ruth va veure per segona vegada, sense voler-ho, la cara encesa de l’home. Tenia els ulls menuts i miops parcialment tancats; era com si les parpelles li haguessin crescut per damunt dels ulls, com si tingués els ulls cecs d’un talp.

Els ulls de Ruth van saltar immediatament al mirall que hi havia davant per davant de l’armari; tenia por de distingir alguna mena de moviment al darrere de la cortina entreoberta, o de veure que les sabates li tremolaven perceptiblement. Li va semblar que la roba dins de l’armari s’agombolava al seu voltant.

Rooie, seguint les instruccions del client, va sacsejar el cap i els cabells li van caure al damunt de la cara. Tan sols Durant un segon escàs —o potser dos o tres— els cabells li van tapar els ulls, però l’home talp en va fer prou. Va saltar cap endavant, va deixar caure el pit al damunt del clatell de Rooie i la barbeta contra la seva espinada. Va pressionar l’avantbraç dret contra el coll de la prostituta; llavors es va agafar el canell amb la mà esquerra, i va estrènyer. Lentament, es va alçar de terra i es va aixecar dret amb el clatell i el coll de Rooie pressionats contra el pit; amb l’avantbraç dret, esclafava la gola de la dona.

Van passar uns quants segons abans Ruth no va adonar-se que Rooie no podia respirar. El xiulet bronquial de l’home era l’únic so que se sentia. Els braços prims de Rooie esgarrapaven en silenci l’aire. Tenia una cama doblegada sota seu, i l’altra clavava puntades de peu cap endarrere amb tanta violència que la sabata de taló alt li va saltar i va colpejar contra la porta mig oberta del lavabo. El soroll va cridar l’atenció de l’estrangulador; va girar el cap com si esperés veure algú assegut a la tassa del vàter. Quan va veure la sabata de Rooie, va somriure; es va tornar a concentrar a escanyar la prostituta.

Un rajolí de suor corria entre els pits de Ruth. Se li va acudir de sortir disparada cap a la porta, però sabia que la porta estava tancada i no tenia ni idea de com obrir-la. Es podia imaginar que l’home l’arreplegaria per l’esquena sense gaire esforç, i que també li esclafaria la tràquea fins que els braços i les cames li quedessin tan flàccids com els de Rooie.

Involuntàriament, la mà dreta de Ruth es va obrir i tancar. (Si hagués tingut una raqueta d’esquaix, va pensar després). Però la por tenia immobilitzada Ruth de tal manera que no va poder fer res per ajudar Rooie; seria un record que mai de la vida no oblidaria o perdonaria. Era com si la roba de l’armari de la prostituta l’hagués tingut ben agafada, presonera.

Ara, Rooie ja no movia la cama. El turmell del peu descalç li arrossegava al damunt de la catifa mentre l’home asmàtic semblava com si ballés amb ella. Ja no l’escanyava, i aguantava amb el colze el cap de Rooie, perquè no li quedés penjant; li fregava el coll amb la boca i el nas, mentre es gronxava cap a una i altra banda amb la dona abraçada. Els braços de Rooie li penjaven, els dits li tocaven les cuixes nues. Amb una delicadesa extrema, com si s’esforcés al màxim per no despertar una criatura adormida, l’home talp va tornar Rooie al llit, i es va tornar a agenollar al seu costat.

Ruth no va poder evitar la sensació que els ulls de la prostituta, ben oberts, es miraven la cortina entreoberta de l’armari amb intensa recriminació. A l’assassí tampoc no li devia agradar l’expressió dels ulls de Rooie. Va tancar-los delicadament amb el polze i l’índex. Després va agafar un mocador de paper de la capsa que hi havia a la tauleta de Rooie, i amb el mocador com a barrera davant d’alguna malaltia imaginada, va ficar la llengua a dins de la boca de la prostituta.

El problema era que la boca de la prostituta morta no es volia tancar; els llavis li quedaven entreoberts, i la barbeta li queia al damunt del pit. L’home asmàtic va girar amb impaciència la cara de Rooie cap a un costat, i va recolzar la barbeta amb el coixí. La poca naturalitat de la posa de la prostituta va fer-lo enrabiar. Va exhalar un sospir curt, irritat, i tot seguit va emetre un esbufec agut i aspre; llavors va provar de solucionar el problema dels membres desmanyotats de Rooie. Però tampoc no podia fer-li adoptar la posició que volia. Un braç relliscava cap aquí, o una cama queia cap allà. En un moment determinat, l’home talp va exasperar-se tant que va clavar una mossegada a l’espatlla nua de Rooie. Li va foradar la pell, però Rooie va sagnar molt poc; el cor ja se li havia aturat.

Ruth va aguantar la respiració; gairebé un minut després, va adonar-se que no ho hauria hagut de fer. Quan li va caldre tornar a respirar, va necessitar una gran alenada d’aire; va estar a punt d’ofegar-se. Ruth va veure que l’assassí s’enrigidia, i es va adonar que l’havia sentida; si més no, havia sentit alguna cosa. L’assassí va abandonar immediatament els seus intents de col·locar Rooie en una posa desitjable; també va deixar de bleixar. Va aguantar la respiració i va escoltar. Encara que Ruth feia uns quants dies que no tossia, ara la seva tos amenaçava de tornar; notava un pessigolleig delator a la gola.

L’home talp es va aixecar lentament, i va examinar tots els miralls de l’habitació vermella. Ruth sabia perfectament què li semblava a l’assassí que havia sentit: havia sentit el soroll d’algú que prova de no fer soroll, ni més ni menys. I per això l’assassí va aguantar l’alè, i va deixar de bleixar, i va mirar al seu voltant. Per la manera com arrufava el nas, a Ruth li va semblar que l’home talp també provava d’ensumar-la.

Per tranquil·litzar-se, Ruth no se’l va mirar; es va mirar el mirall que tenia davant per davant de l’armari. Va provar de distingir-se a través l’escletxa de la cortina; es va veure les sabates entremig de la filera de puntes que sobresortien sota la cortina. Després d’una estona, Ruth va poder veure la vora dels seus texans negres. Si mirava prou fixament, es podia veure els peus a dins d’un parell d’aquelles sabates. I els turmells, també…

Tot d’una l’assassí va començar a tossir; un soroll terrible, de succió, que li va convulsionar tot el cos. Quan l’home talp va deixar de tossir, Ruth ja havia recuperat el control de la seva respiració.

El secret de la immobilitat absoluta és la concentració absoluta. «La resta de la teva vida», li havia dit Eddie O’Hare quan era petita, «si alguna vegada et fa falta sentir-te valenta, només t’has de mirar la cicatriu». Però Ruth no es podia mirar l’índex de la mà dreta sense moure el cap o la mà. Per això es va concentrar en Un soroll com algú que prova de no fer soroll. De totes les històries del seu pare, que se sabia de memòria, aquesta era la que se sabia millor. També hi sortia un home talp.

«Imagineu-vos un talp el doble de gran que un nen, però la meitat de gran que una persona gran. Aquest talp caminava amb l’esquena dreta, com un home, i per això li deien l’home talp. Duia uns pantalons molt amples, que li amagaven la cua, i espardenyes velles de tennis, que l’ajudaven a córrer molt de pressa i sense fer soroll».

A la primera il·lustració es veuen Ruth i el seu pare que entren per la porta principal de la casa de Sagaponack; van agafats de la mà mentre travessen el portal i entren al vestíbul, que és ple de llum de sol. Ruth i el seu pare ni tan sols no es miren el penjador que hi ha al racó. Allà al darrere, mig amagat, hi ha el talp gegant.

«La feina de l’home talp era caçar nenes. Li agradava enxampar-les i endur-se-les a sota terra, i tenir-les allà una setmana o dues. A les nenes no els agradava gens, estar a sota terra. Quan l’home talp finalment les deixava anar, tenien terra a les orelles i terra als ulls… i s’havien de rentar el cap cada dia durant deu dies per deixar de fer pudor de cucs de terra».

La segona il·lustració és un primer pla mitjà de l’home talp amagat sota un llum de peu al menjador, mentre Ruth i el seu pare sopen. L’home talp té un cap corbat que acaba en punta, com una pala, i no té orelles externes. Els ulls petits, rudimentaris, no són res més que uns bonys subtils a la seva cara peluda. Els cinc dits de les potes del davant, amb unes urpes molt amples, fan que les potes semblin rems. El seu morro, com el d’un talp amb morro estrellat, està compost per vint-i-dos òrgans tàctils de color rosa, que semblen tentacles. (El color rosa del morro estrellat de l’home talp és l’únic color, a part del marró o del negre, que es troba en cap dels dibuixos de Ted Cole).

«L’home talp era cec, i les seves orelles eren tan petites que li cabien a dins del cap. No podia veure les nenes, i amb prou feines podia sentir-les. Però les podia ensumar amb el seu nas en forma d’estrella; les podia ensumar especialment bé quan estaven soles. I tenia un pèl que semblava de vellut; el podies acaronar en qualsevol direcció sense que oferís resistència. Si una nena estava molt a prop d’ell, no podia resistir la temptació de tocar-li el pèl. Llavors, és clar, l’home talp sabia de seguida que la nena era allà.

»Quan Ruthie i el seu papa van acabar de sopar, el papa de Ruthie va dir:

»—Se’ns ha acabat el gelat. Aniré a la botiga a comprar gelat si tu treus els plats de taula.

»—D’acord, papa —li va dir Ruthie.

»Però això volia dir que es quedaria tota sola amb l’home talp. Ruthie no es va adonar que l’home talp era al menjador fins que el seu papa ja se n’havia anat».

A la tercera il·lustració es veu Ruth, que porta plats i coberts cap a la cuina. No treu l’ull del damunt a l’home talp, que ha sortit de sota el llum de peu, amb el morro estrellat apuntant cap a ella… ensumant-la.

«Ruthie va anar amb molt de compte perquè no li caigués cap ganivet ni cap forquilla, perquè fins i tot un talp pot sentir un soroll tan fort com aquest. I encara que ella el podia veure, Ruthie sabia que l’home talp no la podia veure a ella. Ruthie va anar directament al cubell de les escombraries; va provar de posar-se cloves d’ou i marro de cafè als cabells, per no fer olor de nena petita, però l’home talp va sentir com trencava les cloves d’ou. I a més, a ell li agradava l’olor de marro de cafè. Aquí hi ha alguna cosa que fa olor de cucs de terra!, va pensar l’home talp, que cada cop ensumava Ruthie de més i més a prop».

A la quarta il·lustració es veu Ruth que puja corrents les escales emmoquetades, escampant cloves d’ou i marro de cafè al seu darrere. Al capdavall de les escales, mirant-se-la sense veure-la —amb el morro estrellat apuntant cap amunt— hi ha l’home talp. Ja té una de les seves espardenyes velles de tennis al primer esglaó de les escales.

«Ruthie va córrer escales amunt. S’havia de treure del damunt l’olor de cloves d’ou i marro de cafè. Havia de provar de fer la mateixa olor que el seu papa! I per això es va vestir amb la roba bruta que havia deixat ell, i es va posar la seva crema d’afaitar als cabells. Fins i tot es va fregar la cara amb les soles de les seves sabates, però després es va adonar que això havia estat una mala idea. Als talps els agrada, la brutícia de terra. Es va netejar la cara com va poder i es va posar més crema d’afaitar, però ara havia d’afanyar-se: ho tindria molt pelut si es quedava atrapada al pis de dalt amb l’home talp. I per això va provar de passar-li pel costat a les escales».

La cinquena il·lustració: al replà del mig de l’escala, l’home talp és a mig pujar; Ruth —amb la roba vella del seu pare, i coberta de crema d’afaitar— és a mig baixar. Són tan a prop que es podrien tocar.

«L’home talp va ensumar una olor com de persona gran, i es va encongir. Però a Ruthie li havia entrat crema d’afaitar al nas. Havia d’esternudar. Fins i tot un talp pot sentir un esternut. Ruthie va provar d’empassar-se tres cops l’esternut, cosa que no és gens divertida: et fan molt de mal les orelles. I cada vegada que se’l va empassar, va fer un sorollet que l’home talp va sentir, encara que amb prou feines. Va tombar el cap en direcció a la nena.

»¿Què és, aquest soroll?, va pensar. Li hauria agradat tant, poder tenir orelles externes! Havia estat un soroll com algú que prova de no fer soroll. Va continuar escoltant. I també va continuar ensumant, mentre que Ruthie no s’atrevia a moure’s. S’estava allà ben quieta, i provava de no esternudar. I també havia de provar amb totes les forces de no tocar l’home talp. El seu pèl semblava tan avellutat!

»¿Què és, aquesta olor?, pensava l’home talp. Bufa, a algú li convé canviar-se de roba de seguida! I el mateix individu es deu afaitar tres cops al dia. I algú ha tocat la sola d’una sabata. I algú ha trencat un ou, també… i ha vessat cafè. Algú està fet un bon cromo!, va pensar l’home talp. Però en alguna banda, entremig de tot allò, hi havia una nena petita que feia olor d’estar gairebé sola. L’home talp ho sabia perquè li ensumava les pólvores de talc. Després de banyar-se, pensava l’home talp, aquesta nena es posa pólvores de talc a les aixelles i entre els dits dels peus. Era una d’aquelles coses tan meravelloses que feien les nenes petites i que impressionaven l’home talp.

»El seu pèl sembla tan suau que al final em desmaiaré… o esternudaré, va pensar Ruthie».

A la sisena il·lustració, es veu un primer pla de Ruth i l’home talp al replà del mig de les escales; la pota del davant del talp s’allarga cap a la nena; una urpa està a punt de tocar-li la cara. La mà menuda de Ruth també està a punt de tocar l’home talp, a punt d’acaronar el pèl vellutat del seu pit.

«—Sóc jo… ja sóc a casa! —va cridar el papa de Ruthie—. En porto de dos gustos!

»Ruthie va esternudar. Una bona quantitat de crema d’afaitar va esquitxar l’home talp, que no suportava la crema d’afaitar. I no és gens fàcil arrencar a córrer, si ets cec. L’home talp va ensopegar amb el primer puntal de la barana, al capdavall de les escales. Va provar d’amagar-se una altra vegada al darrere del penjador del vestíbul, però el papa de Ruthie el va veure i el va arreplegar pels pantalons (per allà mateix on tenia la cua), va obrir la porta principal, i el va fer fora.

»Llavors Ruthie va tenir un premi especial. Va poder menjar gelat de dos gustos diferents, i al mateix temps es va poder banyar, perquè ningú no hauria d’anar-se’n a dormir fent pudor de roba bruta i crema d’afaitar i cloves d’ou i marro de cafè… i només una mica de pólvores de talc. Les nenes sempre haurien d’anar-se’n a dormir fent olor de moltíssima pólvores de talc, i de res més».

A la setena il·lustració —«una per cada dia de la setmana», havia dit Ted Cole— veiem Ruth acotxada al seu llit. El seu pare ha deixat oberta la porta del bany principal, perquè es vegi el llum de nit. Per una escletxa de la cortina de la finestra, veiem el cel nocturn, ben negre, i una lluna distant. I a l’ampit exterior de la finestra, hi ha l’home talp arraulit… dormint tan còmodament com si fos a sota terra. Les potes del davant, amb les urpes amples i la forma de pala, li tapen tota la cara, tret de l’estrella de color carn del nas; com a mínim onze dels vint-i-dos òrgans tàctils que semblen tentacles pressionen contra el vidre de la finestra del dormitori de Ruth.

Durant molts mesos —a més de les altres models que posaven per al seu pare—, una successió de talps amb el morro estrellat, morts, havien fet que el taller de Ted fos encara menys atraient del que ja era per culpa de la tinta de calamar. I una vegada, a dins d’una bossa de plàstic, Ruth va trobar un talp amb el morro estrellat al congelador, quan buscava un gelat.

Eduardo Gómez era l’únic que ho trobava d’allò més bé, perquè el jardiner sentia un odi implacable contra els talps, de tota mena i condició. La tasca de proporcionar a Ted una quantitat suficient de talps amb el morro estrellat havia apaivagat de manera notable l’estat d’ànim d’Eduardo.

Això va ser a la llarga tardor després que se n’anessin de Sagaponack la mare de Ruth i Eddie O’Hare.

La història havia estat escrita, i reescrita, durant l’estiu del 58, però les il·lustracions van venir després. Tots els editors de Ted Cole —i els seus traductors també— li van pregar que canviés el títol. Volien que el llibre es digués L’home talp, és clar; però Ted va insistir que el llibre es digués Un soroll com algú que prova de no fer soroll, perquè la seva filla li n’havia donat la idea.

I ara —a la petita habitació vermella, amb l’assassí de Rooie— Ruth Cole va provar de tranquil·litzar-se tot pensant en aquella nena tan valenta que es deia Ruthie i que una vegada havia compartit el replà del mig de l’escala amb un talp que era el doble de gran que ella. Al final, Ruth es va atrevir a moure els ulls, només els ulls. Volia veure què feia l’assassí; bleixava d’una manera que la feia tornar boja, però Ruth també podia sentir que es bellugava amunt i avall, i que l’habitació mal il·luminada s’havia enfosquit encara més.

L’assassí havia descargolat la bombeta del llum de peu que hi havia al costat de la butaca de les mamades. Era una bombeta de tan pocs watts que la pèrdua de llum es notava menys que no pas el fet que l’habitació era força menys vermella. (L’assassí també havia tret la pantalla de vidre d’aquell color).

Llavors l’home talp va treure del maletí que havia desat a la butaca de les mamades una mena de pantalla halògena de gran potència, que va collar al llum de peu. Ara l’habitació de Rooie estava inundada de llum. Ni l’habitació ni Rooie no van millorar gens amb la nova claror, que també il·luminava l’armari. Ruth es podia veure clarament els turmells al damunt de les sabates. Per l’escletxa estreta de la cortina, també es podia veure la cara.

Afortunadament, l’assassí no va tornar a examinar l’habitació. Estava interessat exclusivament en la il·luminació del cos de la prostituta. Va apuntar el llum ultrabrillant més directament cap al llit, per il·luminar-ne al màxim possible la composició. Va clavar un cop impacient al braç dret de Rooie, perquè no havia quedat tal com ell l’havia deixat; semblava decebut perquè els pits li penjaven massa, però ¿què hi podia fer? Li agradava més tenir-la de costat amb un pit al descobert, que no pas amb tots dos.

Amb aquella llum, Ruth va veure que el cap calb de l’assassí brillava de suor. La seva pell era d’una grisor que abans no havia notat, però ara ja no bleixava tant.

L’assassí semblava més relaxat. Va començar a examinar el cos de Rooie a través del visor de la seva càmera. Era una càmera que Ruth coneixia: una Polaroid de les antigues, de gran format; la mateixa càmera que el seu pare feia servir per fotografiar les seves models. La instantània resultant, en blanc i negre, s’havia de preservar amb aquella laca protectora que feia tanta pudor.

L’assassí no va tardar gens a fer la fotografia. Després ja li era ben igual la posició del cos de Rooie; amb una empenta va fer-la caure del llit, rodolant, per fer servir la tovallola que la dona tenia a sota per descargolar el llum halògen i tornar-lo al seu maletí. (El llum, encara que havia estat encès molt poca estona, devia cremar moltíssim). L’assassí també va fer servir la tovallola per esborrar les seves empremtes de la bombeta que havia descargolat abans; també va esborrar-les de la pantalla de vidre de color.

Amb una mà, no parava d’airejar la pel·lícula que es revelava. Era gran com un sobre comercial. L’assassí no va esperar més de vint o vint-i-cinc segons abans de destapar la pel·lícula; després se’n va anar cap al tamboret de l’aparador i va obrir una mica les cortines, per jutjar amb llum natural la qualitat de la instantània. Va semblar molt satisfet amb la fotografia. Quan va tornar a la butaca de les mamades, va guardar la càmera a dins del maletí. Després va passar aquella laca protectora tan pudent per damunt de la foto, i va tornar a sacsejar-la perquè s’assequés.

A més del bleix, que ara era força fluix, l’assassí cantussejava una melodia irreconeixible; com si es fes un entrepà que tingués moltes ganes d’endrapar tot sol. Bellugant encara la instantània, que ja estava seca, l’assassí es va acostar a la porta del carrer, va comprovar com s’obria, i després d’obrir-la dos centímetres va mirar breument a fora. Havia tocat el pany i el llisquet amb la mà a dins de la màniga de l’abric, per no deixar cap empremta.

Quan va tancar la porta, l’assassí va veure la novel·la de Ruth Cole No apte per a nens al damunt de la taula on la prostituta havia deixat les claus. Va agafar el llibre, el va girar i va estudiar la fotografia de l’autora. Després, sense llegir ni una paraula de la novel·la, va obrir el llibre per la meitat i va amagar la fotografia entre les pàgines. Va posar la novel·la de Ruth a dins del maletí, però el maletí va obrir-se quan el va aixecar de la butaca. Sense el llum de peu encès, Ruth no va poder veure què havia caigut a terra, però l’assassí es va posar immediatament de quatre grapes; recollir les coses i tornar-les a entaforar al maletí va afectar-li la respiració, que tornava a semblar un xiulet quan finalment es va aixecar i va tancar el maletí amb cura.

L’assassí va donar un últim cop d’ull a l’habitació, llavors. Ruth es va sorprendre perquè no va dedicar una última mirada a Rooie. Era com si ara la prostituta només existís a la fotografia. Llavors, gairebé tan ràpidament com havia comès l’assassinat, el talp amb la cara grisa se’n va anar. Va obrir la porta del carrer sense fer cap pausa per comprovar si passava algú per Bergstraat, o si hi havia alguna de les altres prostitutes al portal de la seva habitació. Abans de tancar la porta, va fer una inclinació cap a l’interior de la cambra, com si Rooie estigués allà mateix, davant seu. Va tornar a tocar la porta, per obrir i tancar, amb la mà a dins de la màniga de l’abric.

Ruth tenia el peu dret adormit, però va esperar més d’un minut a dins de l’armari, per si de cas l’assassí tornava. Llavors Ruth va ensopegar amb les sabates, quan va sortir ranquejant del guarda-roba; també li va caure la bossa, que, com era habitual, duia oberta, i va haver d’agenollar-se i buscar a les palpentes, al damunt de la catifa, el que li devia haver caigut. Va palpar, a dins de la bossa, tot el que sabia que era important per a ella (o que duia el seu nom). A la catifa, va trobar un tub d’alguna cosa, massa gruixut per ser el seu hidratador, però se’l va ficar igualment a la bossa.

El que després consideraria la seva vergonyosa covardia —la total immobilitat a dins de l’armari, paralitzada per la por— quedava ara igualat per una altra mena de covardia. Ruth ja començava a cobrir el seu rastre, primer desitjant i després fingint que mai no havia estat en aquell lloc.

No podia de cap manera mirar-se Rooie per última vegada. Va aturar-se al pas de la porta, i durant una eternitat va esperar a dins de l’habitació amb la porta ben oberta, fins que no va veure cap prostituta a cap dels altres portals, i no hi va haver ni un sol vianant a Bersgtraat. Llavors Ruth va sortir i va començar a caminar ràpidament a la llum d’última hora de la tarda, que tant li agradava a Sagaponack, però que aquí només tenia la fredor d’un dia de tardor que s’esllanguia. Es va preguntar qui s’adonaria que Rooie no anava a recollir la seva filla a escola.

Ruth va estar-se deu, potser dotze minuts, provant-se de convèncer que no fugia; va ser el temps que va tardar a arribar a la comissaria de policia de Warmoesstraat, a de Wallen. Quan va tornar a ser al barri xino, Ruth va reduir el pas considerablement. Tampoc no va acostar-se als dos primers policies que va veure; anaven muntats a cavall, eren massa intimidadors. I a la porta de la comissaria, al número 48 de Warmoesstraat, Ruth no es va atrevir a entrar. Va decidir tornar al seu hotel. Començava a adonar-se que no tan sols era una covarda, sinó també un testimoni del tot deficient.

Aquesta era la mundialment famosa novel·lista, amb el seu ull clínic per als detalls; i resulta que després d’espiar una prostituta amb un client, era incapaç de recordar el detall més important de tots. Mai no podria identificar l’assassí; amb prou feines podia descriure’l. No li havia volgut veure la cara, expressament! Que tingués uns ulls que semblaven rudimentaris, i que li havien recordat amb tanta intensitat l’home talp, difícilment es podia considerar una característica identificatòria. El que Ruth havia retingut millor de l’assassí era precisament el que tenia de més ordinari: la seva indefinició.

¿Quants homes de negocis calbs amb un maletí voluminós hi devia haver, a Amsterdam? No pas tots bleixaven ni duien càmeres Polaroid de gran format; avui en dia, ben segur que la càmera, com a mínim, era un detall definitori. Ruth va imaginar que devia ser un sistema fotogràfic que només interessava als professionals. Però això, ¿reduïa gaire el nombre de sospitosos?

Ruth Cole era novel·lista; els novel·listes no fan el seu millor paper quan improvisen. Estava convençuda que s’havia de preparar el que diria a la policia; i si podia ser, per escrit. Però quan va tornar a l’hotel, Ruth es va adonar de la precarietat de la seva posició: una famosa novel·lista, una dona triomfadora (però soltera), presencia agemolida l’assassinat d’una prostituta, amagada a l’armari de l’habitació. Hauria de demanar a la policia (i al públic) que es creguessin que espiava una prostituta amb el seu client com a «recerca literària»; això, dit per una novel·lista que havia declarat repetidament que l’experiència real era material de segona classe, comparada amb el producte de la imaginació!

Ruth podia preveure la resposta amb facilitat. Finalment havia trobat la mena d’humiliació que buscava, però és clar, sobre aquesta humiliació no podria escriure mai.

Quan va haver-se banyat i vestit per anar a sopar amb Maarten, Sylvia i la gent del club del llibre, ja havia escrit unes quantes notes sobre el que pensava dir a la policia. Però el seu grau de distracció durant el sopar li indicava que no s’havia convençut a ella mateixa del fet que escriure la seva versió de l’assassinat era tan correcte com anar a la policia a declarar personalment. Abans no va acabar el sopar, Ruth va començar a sentir-se responsable de la filla de Rooie. I quan Maarten i Sylvia van portar-la a l’hotel, Ruth se sentia cada vegada més i més culpable; a aquelles altures, ja sabia que no tenia cap intenció d’anar a veure mai la policia.

Ruth tindria presents tots els detalls de la cambra de Rooie, vistos des de la perspectiva íntima de l’armari, molt més temps del que necessitaria la novel·lista per capturar l’atmosfera de l’habitació d’una prostituta en actiu. Ruth conservaria els detalls de la cambra de Rooie tan a prop seu com a prop tenia l’home talp, arraulit a l’ampit de la finestra del seu dormitori infantil, amb el nas estrellat pressionat contra el vidre. L’horror i la por de les històries per a mainada del seu pare havien cobrat vida en forma adulta.

—Mira-te’l… el teu admirador etern —va dir Maarten quan va veure Wim Jongbloed, que esperava a la parada de taxis de Kattengat.

—Oh, quin avorriment —va dir Ruth, amb la veu cansada, mentre pensava que mai de la vida no s’havia alegrat tant de veure algú. Tenia clar què volia dir a la policia, però no sabia com dir-ho en holandès. Wim ho sabria. Només era qüestió de fer creure a aquell ximple que es tractava d’una cosa ben diferent. Quan Ruth va fer els petons de bona nit a Maarten i Sylvia, es va adonar de la mirada encuriosida que Sylvia li va dedicar.

—No —va xiuxiuejar Ruth—, no me n’aniré al llit amb ell.

Però el noi malalt d’amor havia vingut amb les seves pròpies expectatives. I també havia portat una mica de marihuana. ¿De debò es pensava Wim que la podria seduir si primer la posava cega? Naturalment, ella va posar-lo cec a ell. Després va ser molt fàcil fer-lo riure.

—Teniu un idioma molt divertit —va començar Ruth—. Digue’m alguna cosa en holandès, qualsevol cosa.

Sempre que ell deia una frase, ella provava de repetir-la; ben senzill. Wim trobava la seva pronúncia histèricament divertida.

—¿Com es diu «El gos es va menjar això»? —va preguntar. Va inventar-se unes quantes frases abans d’esquitllar-ne una que li interessava de debò—. «És un home calb, amb la cara llisa, el cap en forma d’ou i un cos indefinit, no gaire gros». Segur que no ets capaç de dir-ho ràpid —el va desafiar. Després li va demanar que ho escrivís, per provar de dir-ho ella.

—¿Com es diu «No té relacions sexuals» —va preguntar Ruth al noi—. Sí home, igual que tu —va afegir. Wim anava tan cec que fins i tot això li va fer gràcia. Però l’hi va dir en holandès. I va escriure tot el que ella li va demanar. Ruth li repetia contínuament que fes la lletra ben clara.

Ell encara es pensava que més endavant se n’aniria al llit amb ella. Però de moment, si més no, Ruth obtenia el que volia. Quan se’n va anar al lavabo a fer un riu, va buscar a la seva bossa la barra d’hidratador i va trobar el tub de laca Polaroid, que havia agafat de terra a l’habitació de Rooie per error. Amb la poca llum que hi havia a la cambra de la prostituta, Ruth s’havia pensat que era alguna cosa que li havia caigut a ella de la bossa, però de fet havia caigut del maletí de l’assassí. Tenia les empremtes d’ell, i les d’ella. Però ¿quina importància tenien, les d’ella? Era l’única prova real que trobarien, i per aquesta raó havia d’entregar el tub de laca a la policia. Ruth va sortir del lavabo i va fer que Wim es fumés un altre porro, mentre que ella només feia veure que també fumava.

—«L’assassí va deixar caure això» —li va dir llavors—. Digue-ho. I ja ho pots escriure, també.

El que va salvar-la d’haver d’anar-se’n al llit amb ell, o de deixar-li que es tornés a masturbar ajagut al seu costat, va ser que Allan va trucar. Wim es va adonar que Allan era algú important.

—Et trobo a faltar més que mai de la vida —va dir Ruth a Allan, i era ben veritat—. Hauria d’haver fet l’amor amb tu abans d’anar-me’n. Vull fer l’amor amb tu de seguida que torni… torno demà passat, ja ho sabies, ¿no? Em vindràs a esperar a l’aeroport, ¿oi que sí?

Fins i tot cec com anava, Wim va entendre el missatge. El noi es va mirar l’habitació d’hotel com si allà hi hagués escampat i perdut mitja vida. Ruth encara parlava amb Allan, quan Wim se’n va anar. Hauria pogut fer una escena, però no era un mal noi; només era vulgar i corrent. L’únic gest ressentit que va fer quan se’n va anar va ser treure’s un condó de la butxaca; va deixar-lo al damunt del llit, al costat de Ruth, que encara parlava amb Allan. Era un d’aquells condons especials que tenen gustos; aquest assegurava que tenia gust de plàtan. Ruth s’emportaria el condó i el donaria a Allan. Un regalet del barri xino, li diria. (Ja tenia clar que no li diria res de Wim, ni de Rooie).

La novel·lista va transcriure el que Wim havia escrit i en va fer un missatge ordenat, amb la seva lletra; lletra majúscula, per ser exactes. Va dibuixar cada lletra d’aquella llengua estrangera amb la cura més extrema; no volia cometre cap error. La policia hauria de concloure que hi havia hagut un testimoni de l’assassinat de Rooie, però Ruth no volia que sabessin que el testimoni no era holandès. D’aquesta manera, la policia podria suposar que el testimoni era una altra prostituta; probablement una de les veïnes de Rooie a Bergstraat.

Ruth tenia un sobre marró, de mida gran, a dins del qual havia guardat l’itinerari que Maarten li havia preparat. Va ficar les seves notes per a la policia a dins del sobre buit, juntament amb el tub de laca Polaroid. Quan manipulava el tub, Ruth l’agafava únicament pels extrems, amb el polze i l’índex; sabia que havia tocat el cos del tub quan l’havia recollit de terra a l’habitació de Rooie, però esperava no haver esborrat les empremtes de l’assassí.

No sabia el nom de cap policia, però es va imaginar que podia enviar el sobre, sense problemes, a la comissaria de policia del número 48 de Warmoesstraat. De bon matí, abans d’escriure res al sobre, va baixar al vestíbul de l’hotel i el recepcionista li va facilitar els segells que li calien. Després va sortir a buscar els diaris del matí.

Era notícia de primera pàgina com a mínim en dos diaris d’Amsterdam. Va comprar el diari que tenia una fotografia sota el titular. Era una foto de Bergstraat, de nit, no gaire clara. Una barrera policial acordonava el tros de vorera davant de la porta de Rooie. A l’altra banda de la barrera, algú que semblava un policia de paisà parlava amb dues dones que semblaven prostitutes.

Ruth va reconèixer el policia. Era l’home compacte i d’aspecte poderós que duia les espardenyes d’esport brutes i la jaqueta de beisbol folrada. A la foto, semblava ben afaitat, però Ruth no tenia cap dubte que era el mateix home que l’havia seguit una estona a de Wallen; quedava molt clar que Bergstraat i el barri xino formaven part del seu territori.

El titular deia: MOORD IN DE BERGSTRAAT

A Ruth no li va fer falta saber holandès per entendre què volia dir. Mentre que no es mencionava «Rooie» per res —el sobrenom de la prostituta—, l’article mencionava que la víctima de l’assassinat era una tal Dolores de Ruiter, de quaranta-vuit anys. L’altre nom que també es mencionava a l’article —i al peu de foto— era el del policia, Harry Hoekstra, i se’n feia referència amb dos càrrecs diferents. En una banda era wijkagent; en una altra, hoofdagent. Ruth va decidir que no enviaria el sobre fins que hagués tingut temps de preguntar alguna cosa a Maarten i Sylvia sobre la notícia.

Duia l’article a la bossa quan se’n va anar a sopar; seria el seu últim sopar amb ells abans d’anar-se’n d’Amsterdam, i Ruth havia assajat com encetaria casualment el tema de la prostituta assassinada:

«¿Aquesta notícia diu el que em penso? Jo hi he passat, per aquest carrer».

Però no va haver ni de mencionar-ho. Maarten ja havia vist la notícia i l’havia retallada del diari.

—¿Has vist això? ¿Saps què és? —Quan Ruth va fingir ignorància, Maarten i Sylvia li’n van donar tots els detalls.

Ruth ja s’havia imaginat que el cos seria descobert per la prostituta més jove que ocupava l’habitació de Rooie de nit: la noia que havia vist a la finestra amb el cosset de cuiro. L’única sorpresa de l’article era que no es mencionava la filla de Rooie.

—¿Què és un wijkagent? —va preguntar Ruth a Maarten.

—Un poli de carrer, l’agent del districte —li va dir.

—¿I què és un hoofdagent?

—La graduació —va dir Maarten—. És un agent superior de policia… no arriba ben bé a sergent.

L’endemà, Ruth Cole sortia d’Amsterdam en direcció a Nova York en un vol que s’enlairava gairebé a migdia, i va fer que el taxi la portés a l’oficina de correus més propera tot anant cap a l’aeroport. A l’oficina, va enviar el sobre a Harry Hoekstra, que no era ben bé sergent del cos de policia d’Amsterdam, Districte 2. Ruth hauria quedat sorpresa si hagués sabut quin era el lema del Segon Districte, que estava gravat als clauers dels agents de policia.

ERRARE

HUMANUM

EST

Errar és humà, Ruth Cole ja ho sabia. El seu missatge, juntament amb el tub de laca Polaroid, diria a Harry Hoekstra moltes més coses de les que Ruth hauria volgut. El missatge, escrit amb molta cura i amb majúscules, en holandès, deia:

1. De moordenaar liet dit vallen.

[A l’assassí li va caure això].

2. Hij is kaal, met een glad gezicht, een eivormig hoofd en een onopvallend lichaam, niet erg groot.

[És un home calb, amb la cara llisa, el cap en forma d’ou i un cos indefinit, no gaire gros].

3. Hij spreekt Engels met, denk ik, een Duits accent.

[Parla anglès amb accent, em sembla que alemany].

4. Hij heeft geen seks. Hij neemt één foto van het lichaam nadat hij het lichaam heeft neergelegd.

[No té relacions sexuals. Fa una fotografia del cos després d’haver-lo col·locat en una posa determinada].

5. Hij loenst, zijn ogen bijna helemaal dichtgeknepen. Hij ziet eruit als een mol. Hij piept als hij ademhaalt. Astma misschien…

[Té uns ulls molt petits, gairebé tancats del tot. Sembla un talp. Panteixa molt. Potser té asma…].

6. Hij werkt voor SAS. De Scandinavische luchtvaartmaatschappij? Hij heeft iets te maken met beveiliging.

[Treballa per a SAS. ¿Les línies aèries escandinaves? Té alguna cosa a veure amb seguretat].

Això, juntament amb el tub de laca Polaroid, era la declaració presencial sencera de Ruth. Potser s’hauria neguitejat, aproximadament una setmana després, si hagués sentit el comentari de Harry Hoekstra a un col·lega, a la comissaria de policia de Warmoesstraat.

Harry no era detectiu; ja hi havia més de mitja dotzena de detectius buscant l’assassí de Rooie. Harry Hoekstra era un simple poli de carrer, però el barri xino i la zona de Bergstraat feia més de trenta anys que eren el seu territori. A de Wallen, ningú no coneixia les prostitutes i el seu món millor que ell. A més, la declaració del testimoni presencial havia estat adreçada a Harry. Primer havia semblat força enraonat suposar que el testimoni coneixia Harry; que segurament era una prostituta.

Harry Hoekstra, però, mai no suposava res. Harry tenia la seva pròpia manera de fer les coses. Els detectius ja tenien la seva feina, l’assassinat; van deixar que Harry s’encarregués de la qüestió menys important, la del testimoni. Quan li preguntaven si havia fet algun progrés en les investigacions sobre l’assassinat de la prostituta —¿havia descobert alguna pista per enxampar l’assassí, potser?— Harry Hoekstra, que no era ben bé sergent, responia:

—L’assassí no és feina meva. Jo busco el testimoni.