El primer casament de Ruth

Allan Albright i Ruth Cole es van casar el cap de setmana llarg del Dia d’Acció de Gràcies, que van passar a la casa de Ruth a Vermont. Hannah i un mal nòvio també van estar-s’hi tot el cap de setmana, convidats, igual que Eddie O’Hare, que va lliurar la mà de la núvia. (Hannah va ser la dama d’honor de Ruth). Amb l’ajuda de Mentolat, Eddie havia identificat aquell passatge de George Eliot sobre el matrimoni; Ruth volia que Hannah el llegís durant la cerimònia. Evidentment, Mentolat no va poder resistir la temptació de fer una breu conferència després de localitzar amb èxit el fragment.

—Mira, Edward —va informar Mentolat al seu fill—, un passatge d’aquesta mena, que és una recapitulació (en el to i en el contingut) per força ha de ser el passatge introductori d’un capítol o, encara més probable, el passatge final. I com que deixa intuir una certa finalitat més profunda, segurament és un passatge que trobarem cap al final del llibre, més que no pas cap al començament.

—Ja ho entenc —va dir Eddie—. ¿De quin llibre és?

—El deix d’ironia ho delata —va continuar Mentolat—. Això, i aquesta mena de qualitat agredolça. És pastoral, però més que pastoral.

—¿De quina novel·la és, papa? —va pregar Eddie al seu pare.

—I ara, és d’Adam Bede, Edward —va dir l’antic professor de literatura al seu fill—. I resulta d’allò més adient per al casament de la teva amiga, que serà al novembre, el mateix mes que Adam Bede va casar-se amb Dinah… «en un matí gebrat d’un novembre que ja s’acomiadava» —va recitar Mentolat de memòria—. Això és de la primera frase de l’últim capítol, sense comptar l’epíleg —va afegir l’antic professor de literatura.

Eddie se sentia esgotat, però si més no havia identificat el passatge, com li havia demanat Ruth.

Al casament de Ruth, Hannah va llegir el fragment de George Eliot amb manca de convicció, però Ruth va sentir les paraules vives.

«No hi ha cosa més gran per a dues ànimes humanes que saber-se juntes per tota la vida; que donar-se forces l’una a l’altra en totes les tasques, que reposar l’una sobre l’altra davant de les penes, que tenir cura l’una de l’altra davant del dolor, que ser una de sola i compartir els silenciosos records inexpressables en el moment de l’últim adéu».

¿Quina cosa més gran podia haver-hi, certament?, es va preguntar Ruth. Li semblava com si tot just hagués començat a estimar Allan; creia que ja l’estimava més del que havia estimat mai a ningú, tret del seu pare.

La cerimònia civil, celebrada per un jutge de pau local, va tenir lloc a la llibreria preferida de Ruth a Manchester, Vermont. Els llibreters, marit i muller, eren amics de Ruth des de feia temps, i van tenir l’amabilitat de tancar la botiga un parell d’hores durant un dels caps de setmana més atrafegats de l’any. Després de la boda, la llibreria va obrir les portes al públic, com sempre, però semblava que hi havia més compradors dels que haurien resultat habituals. Sens dubte uns quants curiosos havien fet acte de presència. La flamant senyora Albright (tot i que ningú no faria mai referència a Ruth Cole amb aquell nom) va sortir de la llibreria agafada de bracet amb Allan i sense voler-se mirar la gent que s’havia quedat palplantada al voltant.

—Si hi ha algun periodista, ja me n’encarregaré jo —va xiuxiuejar Hannah a Ruth.

Eddie mirava a tot arreu, és clar, per si apareixia Marion.

—¿Ha vingut? ¿L’has vista? —va preguntar Ruth, però Eddie va dir que no amb el cap.

Ruth també buscava una altra persona. Esperava a mitges que aparegués l’exdona d’Allan, tot i que Allan s’havia burlat de les seves pors. La qüestió de la mainada havia enverinat les relacions entre Allan i la seva antiga esposa, però el divorci havia estat una decisió conjunta. La seva exdona difícilment sentiria la inclinació de fer una escena en un moment com aquell, havia dit Allan.

En un cap de setmana tan atrafegat, havien hagut d’aparcar força lluny de la llibreria. Quan van passar per davant d’una pizzeria i d’una botiga d’espelmes, Ruth es va adonar que algú els seguia; malgrat que el mal nòvio de Hannah semblava un guardaespatlles professional, algú seguia el reduït seguici nupcial. Allan va agafar Ruth pel braç i va accelerar el pas; eren molt a prop de l’aparcament. Hannah girava contínuament el cap per mirar-se la dona gran que els seguia, però la dona no es deixava intimidar per una mirada.

—No és periodista —va dir Hannah.

—Que se’n vagi a la merda… només és una tia vella —va dir el mal nòvio de Hannah.

—Ja me n’encarrego jo —va dir Eddie O’Hare. Però aquella dona d’edat avançada era immune als encants d’Eddie.

—No vull parlar amb tu. Vull parlar amb ella —va dir l’anciana a Eddie; assenyalava Ruth.

—Miri, senyora… avui és el seu casament. Foti el camp, collons —va dir Hannah.

Allan i Ruth es van aturar i van encarar-se amb la dona, que havia perdut l’alè després de córrer tanta estona al seu darrere.

—No és la meva exdona —va xiuxiuejar Allan, però Ruth ho tenia tan clar com tenia clar que aquella dona tampoc no era la seva mare.

—Et volia veure la cara —va dir l’anciana a Ruth. A la seva manera, tenia un aspecte tan indefinit com l’assassí de Rooie. Era una dona gran qualsevol que s’havia deixat. I amb aquest pensament, fins i tot abans que la dona tornés a parlar, Ruth va saber tot d’una qui era. ¿Qui podia haver-se deixat d’una manera tan deliberada, tret d’una vídua la resta de la seva vida?

—Doncs ja m’ha vist la cara —li va dir Ruth—. ¿I ara, què?

—Et vull tornar a veure la cara, quan siguis vídua —va dir la vídua furiosa—. En tinc moltíssimes ganes…

—Ei —va dir Hannah a la vella—, quan ella sigui vídua, tu ja seràs morta. Fas cara d’estar a punt d’estirar la pota.

Hannah va agafar el braç de Ruth d’una estrebada, i se la va endur cap al cotxe.

—Som-hi, nena… és el dia del teu casament!

Allan va mirar-se malament la dona, un moment i prou; després va seguir Ruth i Hannah. El mal nòvio de Hannah, tot i que semblava un goril·la, era de fet un mitjamerda. Va fregar un peu amb l’altre i va mirar-se Eddie.

I Eddie O’Hare, que mai no havia topat amb una dona gran que no pogués seduir (o que no volgués deixar-se seduir), va voler tornar a provar sort amb la vídua furiosa, que contemplava Ruth com si volgués memoritzar aquell moment per sempre més.

—¿Vostè no troba que els casaments són sagrats, o que ho haurien de ser? —va començar Eddie—. ¿No són un d’aquells dies que hauríem de recordar tota la vida?

—Oh, i tant… i tant que sí! —va dir la vídua anciana, delerosa—. Segur que ella el recordarà. Quan el seu marit sigui mort, el recordarà més del que voldria. No passa ni una hora que jo no recordi el dia del meu casament!

—És clar —va dir Eddie—. ¿Vol que l’acompanyi al seu cotxe?

—No, gràcies, jove —li va dir la vídua.

Eddie, derrotat per la intolerància de la dona, va girar-li l’esquena i va córrer al darrere del seguici nupcial. Tothom corria, potser per la cruesa d’aquell mes de novembre.

Al vespre, van celebrar un petit sopar. Van venir els llibreters, i Kevin Merton (el masover de Ruth) amb la seva dona. Allan i Ruth no anirien de lluna de mel. I pel que feia als plans de la parella, Ruth havia dit a Hannah que segurament s’estarien més a la casa de Sagaponack que no pas a la de Vermont. En un moment o altre, haurien de triar entre Long Island i Nova Anglaterra, cosa que —tan bon punt tinguessin un fill— seria una tria ben fàcil, havia dit Ruth. (Quan la criatura tingués edat d’anar a escola, ella volia que hi anés a Vermont).

—¿I quan sabràs si hi haurà criatura o no? —va preguntar Hannah a Ruth.

—Quan em quedi prenyada o no —va respondre Ruth.

—¿Ja l’esteu buscant, doncs? —va preguntar Hannah.

—Començarem a buscar després de Cap d’Any.

—Tan aviat! —va dir Hannah—. No perdeu pas el temps.

—Tinc trenta-sis anys, Hannah. Ja n’he perdut prou, de temps.

El fax de la casa de Vermont no va parar de sonar en tot el dia del casament, i Ruth s’aixecava de tant en tant de taula per anar a comprovar els missatges. (Felicitacions dels seus editors estrangers, sobretot). Maarten i Sylvia li van enviar un missatge molt dolç des d’Amsterdam. (HAS TRENCAT EL COR D’EN WIM!, havia escrit Sylvia).

Ruth havia demanat a Maarten que la tingués informada de qualsevol novetat sobre el cas de la prostituta assassinada. Maarten li havia dit que no hi havia cap novetat sobre l’assassinat. La policia no en deia res.

«¿Tenia fills?», havia preguntat per fax a Maarten. «M’agradaria saber si aquella pobra prostituta tenia alguna criatura». Però tampoc no se n’havia dit res, als diaris, de la filla de la prostituta.

Ruth havia agafat un avió, havia travessat un oceà, i el que havia passat a Amsterdam pràcticament s’havia esvaït. Només a les fosques, quan no podia dormir, notava el contacte d’un vestit en un penjador, o l’olor del cosset de pell a dins de l’armari de Rooie.

—Quan et quedis prenyada, m’ho diràs, ¿oi que sí? —va preguntar Hannah a Ruth, mentre rentaven els plats—. No voldràs mantenir-ho en secret, també, ¿no?

—Jo no tinc secrets, Hannah —va mentir Ruth.

—Tu ets el secret més gran que conec —li va dir Hannah—. L’única manera que tinc de saber què et passa de debò és l’única manera que té tothom. Haig d’esperar que surti, i m’haig de llegir el teu últim llibre.

—Però si jo no escric sobre mi mateixa, Hannah —li va recordar Ruth.

—Això ho dius tu —va dir Hannah.

—Quan estigui prenyada, t’ho diré de seguida —va dir Ruth, per canviar de tema—. Seràs la primera de saber-ho, després de l’Allan.

Quan es va ficar al llit amb Allan, aquella nit, Ruth no s’acabava de sentir en pau amb ella mateixa; però sí que se sentia esgotada.

—¿Estàs bé? —li va preguntar Allan.

—Estic bé —li va dir Ruth.

—Se’t veu cansada —va dir Allan.

—Estic cansada —va reconèixer Ruth.

—No ho sé, se’t veu diferent —li va dir Allan.

—Doncs. Sóc casada amb tu, Allan —va replicar Ruth—. És diferent, ¿no?

Al final de la primera setmana del mes de gener del 1991, Ruth ja estaria prenyada, cosa que també seria diferent.

—Carai, sí que heu anat de pressa! —comentaria Hannah—. Digues a l’Allan que no pas tots els tios de la seva edat encara poden disparar amb bala.

Graham Cole Albright —tres quilos, tres-cents cinquanta grams— va néixer a Rutland, Vermont, el 3 d’octubre de 1991. El dia del naixement del nen va coincidir amb el primer aniversari de la reunificació alemanya. Tot i que no li agradava gens conduir, Hannah va portar Ruth a l’hospital. S’havia estat amb Ruth durant l’última setmana d’embaràs, perquè Allan havia de treballar a Nova York i només pujava a Vermont els caps de setmana.

Eren les dues de la matinada, quan Hannah va sortir disparada de casa de Ruth en direcció a l’hospital de Rutland, que era a uns quaranta-cinc minuts en cotxe. Hannah havia trucat a Allan just abans de marxar. El nen no va néixer fins a les deu del matí. Allan va arribar amb temps de sobres per assistir al part.

En referència a l’homònim del nen, Graham Greene, Allan va comentar que esperava que el seu Graham no compartís mai l’hàbit atribuït al novel·lista de freqüentar bordells. Ruth, que feia més d’un any que estava encallada prop del final del primer volum de La vida de Graham Greene, se sentia més neguitosa per un altre dels hàbits de Greene: la seva inclinació per viatjar als punts conflictius del planeta a la recerca d’experiències de primera mà. Ruth no desitjava de cap manera que el seu Graham compartís aquesta dèria, i ella tampoc no tornaria mai més a perseguir experiències d’aquella mena. Al capdavall, havia vist com un client assassinava una prostituta, i aparentment l’assassí n’havia sortit impune.

El projecte de novel·la de Ruth patiria un parèntesi d’un any. Se’n va anar a viure amb el seu fill a Sagaponack, perquè d’aquesta manera Conchita Gómez li faria de mainadera. Això també comportava que Allan ho tingués més fàcil els caps de setmana. Podia agafar l’autocar o el tren a Nova York i arribar a Bridgehampton en la meitat de temps que tardava a anar de la ciutat fins a Vermont en cotxe; i també podia treballar al tren.

A Sagaponack, Allan feia servir l’antic taller de Ted com a despatx. Ruth deia que aquella habitació encara feia pudor de tinta de calamar, o de talp amb morro estrellat en descomposició… o de laca protectora Polaroid. Les fotografies havien desaparegut, tot i que Ruth deia que encara podia ensumar la pudor que feien.

Però ¿què devia ensumar (o detectar de qualsevol altra manera) al seu despatx, que ocupava la planta de dalt del graner, l’antiga pista d’esquaix de Sagaponack remodelada, que ella havia triat com a taller? L’escala i la trapa havien estat substituïdes per unes escales i una porta normals. El nou despatx de Ruth tenia calefacció soterrada; hi havia una finestra al lloc on hi havia hagut el punt mort a la paret frontal de la pista d’esquaix. Quan la novel·lista seia, escrivint amb la seva antiquada màquina, o —cosa que feia més sovint— escrivint a mà en un bloc de paper pautat de color groc, mai no sentia la reverberació que la pilota d’esquaix acostumava a fer contra la xapa delatora. I la T de l’antiga pista, el lloc que sempre li havien ensenyat que havia de dominar (com si l’hi anés la vida), ara estava emmoquetada. Ruth no la podia veure.

Podia ensumar, de tant en tant, els gasos del tub d’escapament dels cotxes que encara s’aparcaven a la planta baixa del graner. No era una pudor que la molestés gens.

—Ets molt estranya! —li va tornar a dir Hannah—. A mi se’m posaria la pell de gallina, si hagués de treballar aquí!

Però, si més no fins que Graham tingués edat per anar al jardí d’infància, a Ruth ja li estava bé la casa de Sagaponack; a Allan i Graham ja els estava bé, també. Se n’anirien a Vermont a l’estiu, quan els Hamptons estiguessin superpoblats, i quan a Allan no li fes tanta mandra haver de fer un viatge tan llarg. (Eren quatre hores de cotxe, des de Nova York fins a la casa de Ruth a Vermont). Ruth es neguitejava quan Allan havia de fer tants de quilòmetres de nit —a la carretera hi podia trobar cérvols, i conductors borratxos—, però era feliçment casada; i, per primera vegada, s’estimava la seva vida.

Igual que qualsevol mare primerenca —sobretot, igual que qualsevol mare primerenca madura— Ruth patia pel seu nen. No havia sabut fins a quin punt se l’estimaria. Però Graham era un nen sa. L’angoixa que sentia la seva mare era totalment producte de la seva imaginació.

De nit, per exemple, quan li semblava que la respiració de Graham era estranya o diferent —o pitjor encara, quan no el sentia respirar— corria des del dormitori principal fins a l’habitació del nen, que també havia estat el seu dormitori quan era petita. Allà, Ruth sovint s’arraulia al damunt de la catifa que hi havia al costat del bressol. Tenia un coixí i una vànova guardats a l’armari de Graham per a ocasions com aquesta. Allan sovint la trobava de bon matí al terra de l’habitació del nen, ben adormida al costat del seu fill.

I quan Graham ja no dormia en un bressol, i era prou gran per pujar i baixar del llit ell tot sol, Ruth jeia al llit del dormitori principal i sentia els peus del seu fill que trepitjaven el terra del bany principal, en direcció a ella. Feia exactament el mateix que Ruth quan era petita, travessava el bany en direcció al llit de la seva mare… no, cap al llit del seu pare, de fet, tret d’aquella memorable nit que havia enxampat la seva mare amb Eddie.

Això és un bon final, si és que els finals existeixen de debò, va pensar la novel·lista. És un cicle que ha fet la volta sencera. Ve’t aquí un final i un començament. (Eddie O’Hare era el padrí de Graham. Hannah Grant era la padrina del nen; una padrina més responsable i de confiança del que molta gent hauria pogut pensar).

I les nits que es quedava arraulida al terra de l’habitació del nen, mentre escoltava com respirava el seu fill, Ruth Cole agraïa la seva bona sort. L’assassí de Rooie, que havia sentit clarament el soroll d’algú que provava de no fer soroll, no l’havia trobat amagada a l’armari. Ruth pensava en ell sovint. No tan sols es preguntava qui era, i si tenia l’hàbit de matar prostitutes; es preguntava si havia llegit la seva novel·la, perquè havia vist com s’enduia l’exemplar de Rooie de No apte per a nens. Potser només havia volgut el llibre per guardar-hi tranquil·lament la seva foto Polaroid de Rooie morta.

Aquelles nits, arraulida a la catifa al costat del bressol de Graham (i, després, al costat del seu llit), Ruth examinava l’habitació fosca, il·luminada només per la lluor feble del llum de nit. Veia l’escletxa familiar que migpartia les cortines que tapaven la finestra; a través d’aquella esquerda estreta, era visible una franja negra de cel nocturn, a vegades estrellat, a vegades no.

Normalment era un canvi en la respiració de Graham el que feia que Ruth s’aixequés de terra i es mirés amb atenció el seu fill adormit. Llavors donava un cop d’ull per l’escletxa de la cortina, per veure si l’home talp era allà, tal com ella mig esperava: arraulit i adormit a l’ampit de la finestra, amb uns quants tentacles del seu morro estrellat pressionats contra el vidre.

L’home talp no hi era mai, és clar; però Ruth a vegades es despertava amb un ensurt, perquè estava convençuda que l’havia sentit bleixar. (En realitat, era Graham, que havia fet un sospir curiós mentre dormia).

Llavors Ruth també es tornava a adormir, i sovint es preguntava per què la seva mare no havia fet cap aparició, ara que el seu pare era mort. ¿No volia veure el nen?, es preguntava Ruth. Per no dir res de mi!

Això la posava tan furiosa que va provar de no preguntar-s’ho més.

I com que Ruth sovint s’estava sola amb Graham a la casa de Sagaponack —si més no, les nits que Allan es quedava a la ciutat—, a vegades la casa feia uns sorolls peculiars. Hi havia una mena de soroll que semblava el que fa un ratolí quan s’arrossega per dins de les parets, i una mena de soroll que semblava el que fa algú que prova de no fer soroll, i tot el ventall de sorolls que va d’un extrem a l’altre; el soroll de la porta de terra quan s’obria, i l’absència de soroll que feia l’home talp quan aguantava l’alè.

L’home talp era allà fora, en alguna banda, Ruth ho sabia; encara l’esperava. Als ulls de l’home talp, ella encara era una nena petita. Quan provava de dormir, Ruth podia veure aquells ulls petits, rudimentaris, de l’home talp: aquells bonys peluts a la seva cara peluda.

I la nova novel·la de Ruth també l’esperava. Un dia deixaria de ser una mare primerenca, i tornaria a escriure. De moment, només havia escrit unes cent pàgines d’El meu últim mal nòvio. Encara no havia arribat a l’escena en la qual el nòvio convenç l’escriptora perquè pagui una prostituta per tal que els deixi espiar-la amb un client; Ruth encara estava agafant embranzida. Aquella escena també l’esperava.