L’ull dret de Ruth

Per ser un peó, Eddie feia un munt de preguntes. Quan Marion es va recuperar prou de la infecció perquè poguessin tornar a fer l’amor, Eddie li va preguntar quina mena d’«infecció» havia tingut.

—Una infecció de la bufeta —li va dir. Marion tenia molta més naturalesa maternal de la que es pensava: li havia estalviat la notícia potencialment trasbalsadora que la infecció havia estat el resultat de les seves repetides atencions sexuals.

Havien acabat de fer l’amor en la posició que Marion preferia. Li agradava seure al damunt d’Eddie —«muntar-lo», en deia ella— perquè li encantava veure-li la cara. No era tan sols que les expressions d’Eddie li resultessin agradables per les inacabables associacions amb Thomas i Timothy que li despertaven. Marion també havia començat un procés per acomiadar-se del noi, que l’havia colpit molt més íntimament del que mai s’hauria pensat.

Sabia, és clar, que ella havia tingut un efecte terrible sobre Eddie, i això la neguitejava. Però quan se’l mirava, i quan li feia l’amor —sobretot quan se’l mirava mentre li feia l’amor—, Marion s’imaginava que veia com la seva vida sexual, que havia estat revifada amb tant d’ardor (tot i que breument), arribava a la fi.

No havia dit a Eddie que, abans d’ell, mai no havia tingut relacions amb ningú tret de Ted. Ni tampoc no havia dit a Eddie que tan sols havia tingut relacions amb Ted una vegada des de la mort dels seus fills, i que aquella vegada —per iniciativa de Ted— havia estat exclusivament amb el propòsit de quedar prenyada. (Ella no volia quedar-hi, però se sentia massa abatuda per resistir-s’hi). I des del naixement de Ruth, Marion no havia sentit en absolut la temptació de tenir relacions sexuals. Amb Eddie, el que havia començat per part d’ella com un detall amable amb un noi tímid —en el qual veia reflectits els seus fills— s’havia convertit en una relació que havia estat profundament satisfactòria. Però si Marion havia quedat sorpresa per l’excitació i la gratificació que Eddie li havia proporcionat, la seva satisfacció no va persuadir-la d’alterar els seus plans.

Deixava enrere molt més que no pas a Ted i a Ruth. Quan digués adéu a Eddie O’Hare, també diria adéu a qualsevol possible vida sexual. Deia adéu al sexe precisament quan, per primera vegada i als trenta-nou anys, trobava plaer en el sexe!

Marion i Eddie tenien la mateixa alçada, l’estiu del 58, però Marion era conscient que ella pesava més; Eddie era molt i molt prim. En aquella posició, al damunt del noi, Marion tenia la sensació que tot el pes i la força se li concentraven als malucs; amb Eddie immobilitzat sota seu, a Marion a vegades li semblava que era ella la que el penetrava a ell. De fet, el moviment dels seus malucs era l’únic moviment entre tots dos; Eddie no era prou fort per poder aixecar el pes d’ella. Va haver-hi un instant que Marion no tan sols va sentir com si hagués penetrat el cos del noi; estava gairebé segura que l’havia paralitzat.

Quan ella s’adonava per la manera de respirar que el noi s’estava a punt d’escórrer, es deixava caure al damunt del pit d’Eddie i, ben abraçada a les seves espatlles, rodolava fins a tenir-lo al damunt, perquè no podia suportar de veure com se li transformava la cara quan s’escorria. Hi veia alguna cosa massa pròxima a l’anticipació del dolor. Marion amb prou feines podia suportar sentir-lo somicar, i Eddie somicava sempre en aquell moment. Era el mateix gemec que fa un nen que crida mig adormit abans de tornar a adormir-se profundament. En tota la seva relació amb Eddie, tan sols aquest segon escàs que sempre es repetia va provocar a Marion algun moment de dubte. Quan el noi deixava anar aquell soroll infantil, ella se sentia culpable.

Després, Eddie es va ajaure de costat amb la cara recolzada als pits d’ella; Marion va passar els dits pels cabells del noi. Fins i tot llavors, no va poder evitar de fer una observació crítica sobre el tall de cabells d’Eddie; va prendre nota mentalment que havia de dir al barber que no li arranés tant el clatell, la pròxima vegada. De seguida va revisar la seva nota mental. L’estiu s’acabava; no hi hauria «pròxima vegada».

Va ser llavors quan Eddie va fer la segona pregunta de la nit.

—Parla’m de l’accident —va dir—. ¿Saps com va passar? ¿Va ser culpa d’algú? —Feia un segon, Eddie notava al front el ritme del cor de Marion. Però ara li semblava que el cor s’havia aturat. Quan va aixecar el cap per mirar-li la cara, ella ja li girava l’esquena. Aquest cop no hi va haver ni la més mínima tremolor de les espatlles; tenia la columna recta, l’esquena rígida, les espatlles quadrades. Eddie va donar la volta al llit, es va agenollar al seu costat i se la va mirar als ulls, que tenia oberts però distants; els llavis, que quan dormia eren molsuts i entreoberts, ara eren prims i ben tancats.

—Perdona —va mormolar Eddie—. No t’ho tornaré a preguntar mai. —Però Marion es va quedar tal com estava: la seva cara, una màscara; el seu cos, una pedra.

—Mama! —va cridar Ruth, però Marion no va sentir-la… ni tan sols no va parpellejar. Eddie va quedar paralitzat, mentre esperava sentir l’enrenou de les passes de la nena al terra del bany. Però Ruth no es movia del llit—. ¿Mama? —va cridar, més insegura. Tenia un deix de neguit a la veu. Eddie, nu, va acostar-se de puntetes al bany. Va lligar-se una tovallola a la cintura; millor elecció que no pas la pantalla d’un llum. Llavors, tan silenciosament com va poder, Eddie va començar a escapolir-se en direcció al passadís.

—¿Eddie? —va preguntar la nena. La seva veu era un xiuxiueig.

—Sí —va respondre Eddie, resignat. Va tibar la tovallola i va travessar descalç el bany fins a l’habitació de la nena. Eddie va imaginar que veure Marion encara hauria espantat més Ruth del que ja ho devia estar; és a dir, veure Marion en aquell nou estat, aparentment catatònic.

Ruth s’estava asseguda al llit, i no es movia gens, quan Eddie va entrar a l’habitació.

—¿On és la mama? —li va preguntar la criatura.

—Està adormida —va mentir Eddie.

—Ah —va dir la nena. Amb una mirada, va indicar la tovallola que Eddie duia lligada a la cintura—. ¿T’has banyat?

—Sí —va tornar a mentir.

—Ah —va dir Ruth—. ¿Què he somiat?

—¿Què has somiat? —va repetir Eddie com un estúpid—. Uh, no ho sé. Jo no he tingut el teu somni. ¿Què has somiat?

—Digue’m! —va exigir la nena.

—Però si és el teu somni —va declarar Eddie.

—Ah —va dir la criatura.

—¿Vols beure aigua? —va preguntar ell.

—Sí sí —va contestar Ruth. Va esperar mentre Eddie deixava córrer l’aigua fins que fos freda i n’hi portava una tassa. Quan li va tornar la tassa, va preguntar—: ¿On són els peus?

—A la fotografia, al lloc de sempre —va dir-li Eddie.

—¿Però què va passar? —va preguntar Ruth.

—No va passar res —li va assegurar Eddie—. ¿Els vols veure?

—Sí —va dir la nena. Va aixecar els braços, tot esperant que la pugés a coll, i ell va agafar-la.

Van realitzar junts la travessia del passadís sense llum; tots dos eren conscients de la infinita varietat d’expressions que mostraven les cares dels nois morts, però les fotografies estaven misericordiosament ocultes per la mitja foscor. Al final del passadís, la llum de l’habitació d’Eddie brillava amb tanta potència com un far. Eddie va portar Ruth al bany, on sense dir res es van mirar la fotografia de Marion a l’Hôtel du Quai Voltaire.

Llavors Ruth va dir:

—Era molt aviat al matí. La mama s’acabava de despertar. En Thomas i en Timothy s’havien ficat a sota la vànova. El papa va fer la foto… a França.

—A París, sí —va dir Eddie. (Marion li havia dit que l’hotel donava al Sena. Era la primera vegada que Marion era a París; l’única vegada que els nois hi van ser).

Ruth va assenyalar el peu descalç més gran.

—En Thomas —va dir. Després va assenyalar el peu més petit; va esperar que Eddie digués alguna cosa.

—En Timothy —va arriscar-se Eddie.

—Sí —va dir la nena de quatre anys—. ¿Però què vas fet amb els peus, tu?

—¿Jo? Res —va mentir Eddie.

—Semblava paper, trossets de paper —li va dir Ruth. Va mirar-se el bany de dalt a baix; va fer que Eddie la deixés a terra per poder mirar a dins de la paperera. Però la minyona ja havia netejat l’habitació moltes vegades, des de la nit que Eddie havia tret els trossets de paper. Finalment, Ruth va tornar a aixecar els braços; un cop més, Eddie va pujar-la a coll.

—Espero que no torni a passar —va dir la petita.

—Potser no va passar mai; potser va ser un somni —li va dir Eddie.

—No —va contestar la nena.

—Doncs suposo que deu ser un misteri —va dir Eddie.

—No —li va dir Ruth—. Era paper. Dos trossets. —No deixava de mirar malament la fotografia, com desafiant-la perquè tornés a canviar. Anys després, Eddie O’Hare no se sorprendria gens que, com a escriptora, Ruth Cole fos de l’escola realista.

Al final va preguntar a la nena:

—¿No vols tornar al llit?

—Sí —va respondre Ruth—, però porta la foto.

Van travessar el passadís fosc, que ara semblava encara més fosc; el llum de nit del bany principal projectava la claror més esmorteïda imaginable, a través de la porta oberta del dormitori de Ruth. Eddie duia la nena penjada del coll. Li costava força de traginar-la amb un sol braç; a l’altra mà, hi duia la fotografia.

Va ficar Ruth al llit i va recolzar la fotografia de Marion a París contra una calaixera. La fotografia mirava cap a Ruth, però la nena es va queixar que estava massa lluny del llit, i que no podia veure-la bé. Eddie va acabar recolzant la fotografia contra l’escambell, prop del capçal de la llitera de Ruth. Ruth va quedar satisfeta. La nena es va tornar a adormir.

Abans que Eddie tornés a la seva habitació, va donar un cop d’ull a Marion. Tenia els ulls tancats, els llavis entreoberts; dormia, i el seu cos havia perdut aquella terrorífica rigidesa. El llençol només li cobria els malucs; tenia la part de dalt del cos nua. Era una nit càlida, però de tota manera Eddie li va tapar els pits amb el llençol. Així semblava que no se la veia tan abandonada.

Eddie estava tan cansat que es va estirar al llit i es va quedar adormit amb la tovallola lligada a la cintura. Al matí, va despertar-se quan va sentir la veu de Marion que el cridava —xisclava el seu nom—, i també va sentir que Ruth plorava com una histèrica. Va córrer passadís avall (encara amb la tovallola a la cintura) i va trobar Marion i Ruth inclinades al damunt de la pica del lavabo, ben esquitxada de sang. Hi havia sang pertot arreu. N’hi havia al pijama de la nena, a la cara, als cabells. L’origen era un únic tall profund a l’índex de la mà dreta de Ruth. El tou del dit, fins a la primera articulació, tenia un tall que arribava ben bé a l’os. Era perfectament recte i extremadament prim.

—Ha dit que ha estat un vidre —va dir Marion a Eddie—, però no hi té cap vidre, al tall. ¿Quin vidre, reina? —va preguntar Marion a Ruth.

—La foto, la foto! —va plorar la nena.

Quan provava d’amagar la fotografia sota la seva llitera, Ruth devia haver colpejat el marc contra el llit, o contra l’escambell. El vidre que protegia la foto s’havia trencat; la fotografia no havia patit cap desperfecte, tot i que el tauler estava tacat de sang.

—¿Què vaig fet? —no deixava de preguntar la nena. Eddie va tenir-la a coll mentre la seva mare es vestia; després Marion va tenir Ruth a coll mentre Eddie es vestia.

Ruth havia deixat de plorar, i ara patia més per la fotografia que pel seu dit. Van treure la foto, fixada encara al tauler tacat de sang, del marc trencat; es van endur la foto, perquè Ruth volia que la foto anés a l’hospital. Marion va provar de fer entendre a Ruth que li posarien punts, i també que li donarien com a mínim una injecció. De fet, n’hi va haver dues: la injecció de procaïna abans dels punts, i després una contra el tètanus. Encara que fos tan profund, el tall era molt net i molt prim; Marion estava segura que no farien falta més de dos o tres punts, i que no li quedaria cap cicatriu visible.

—¿Què és una cicatriu? —va preguntar la nena—. ¿Em moriré?

—No, no et moriràs, reina —li va assegurar la seva mare.

Llavors la conversa va derivar cap a la qüestió de fer arreglar la fotografia. Quan acabessin de l’hospital, portarien la foto a una botiga de marcs de Southampton i la deixarien allà perquè tornessin a emmarcar-la. Ruth va començar a plorar una altra vegada, perquè no volia que deixessin la foto a la botiga. Eddie va explicar que hi havien de posar un altre tauler, un altre marc, i un altre vidre.

—¿Què és un tauler? —va preguntar la nena.

Quan Marion va ensenyar a Ruth el tauler tacat de sang (la fotografia no s’havia pas tacat), Ruth va voler saber per què la taca no era vermella; la gota de sang s’havia assecat i s’havia tornat marró.

—¿Jo també em tornaré marró? —va preguntar Ruth—. ¿Em moriré?

—No, de cap manera, reina. No, no et moriràs —Marion no parava de repetir-ho.

Ruth, és clar, va xisclar quan van punxar-la, i quan li van cosir els punts: només van ser dos. El doctor va meravellar-se de la perfecció rectilínia de la ferida; el tou de l’índex de la mà dreta de Ruth havia estat biseccionat amb total precisió. Hauria estat gairebé impossible per a un cirurgià fer amb tanta precisió un tall ben bé al mig d’un dit tan petit, fins i tot amb un bisturí.

Després de deixar la fotografia a la botiga de marcs, Ruth va seure, tranquil·la, a la falda de la seva mare. Eddie va conduir el cotxe de tornada cap a Sagaponack, enlluernat pel sol del matí. Marion va abaixar la visera del costat de l’acompanyant, però Ruth era tan petita que el sol li anava directament a la cara, i això va fer que es girés cap a la seva mare. Tot d’una Marion va començar a mirar-se fixament els ulls de la seva filla; l’ull dret de Ruth, en particular.

—¿Què passa? —va preguntar Eddie—. ¿Té alguna cosa a l’ull?

—No res —va dir Marion.

La nena es va arraulir a la falda de la seva mare, que li va fer ombra a la cara amb una mà. Esgotada després d’haver plorat tant, Ruth es va adormir abans d’arribar a Sagaponack.

—¿Què has vist? —va preguntar Eddie a Marion, que tornava a tenir una mirada molt distant. (No tan distant com la nit abans, però, quan Eddie li havia preguntat com havia estat l’accident dels seus fills).— Digue-m’ho.

Marion va assenyalar el defecte a l’iris del seu ull dret, aquell hexàgon groc que Eddie havia admirat sovint; el noi havia comentat més d’una vegada que aquella petita guspira groga que Marion lluïa a l’ull li tenia el cor robat, i la propietat que tenia, amb una certa llum o en un angle imprevisible, de canviar el color del seu ull blau i convertir-lo en verd.

Tot i que els ulls de Ruth eren marrons, el que Marion havia vist a l’iris de l’ull dret de Ruth era exactament la mateixa forma hexagonal de color groc brillant. Quan la nena havia parpellejat amb el sol, l’hexàgon groc havia demostrat la seva capacitat de convertir el color marró de l’ull dret de Ruth en color d’ambre.

Marion va continuar abraçant amb força la seva filla adormida; amb una mà, encara protegia del sol la cara de la criatura. Eddie mai no havia vist Marion manifestar tant d’afecte físic per Ruth.

—El teu ull és molt… distingit —va dir el noi de setze anys—. És com una marca de naixement, però més misteriós…

—Pobra nena! —va interrompre’l Marion—. No vull que sigui com jo!