Ruth recorda com va aprendre a conduir

Aquella tarda, després de practicar els cops suaus, es va asseure als esglaons de la piscina, amb una bossa de gel a l’espatlla, i va llegir La vida de Graham Greene.

A Ruth li agradava la història de les primeres paraules pronunciades pel jove Graham, que suposadament van ser «Pobre gos», en referència al gos de la seva germana, que van atropellar al carrer. La mainadera de Greene va posar el gos mort al cotxet, amb el nen.

De Greene quan era petit, el seu biògraf va escriure: «Per molt petit que fos, devia adquirir una consciència instintiva de la mort a través d’aquella carcassa, de la pudor, potser de la sang, potser de la boca amb els ullals al descobert després del gruny de la mort. ¿No devia sentir una sensació creixent de pànic, fins i tot de nàusea, pel fet de trobar-se tancat, irrevocablement obligat a compartir els limitadíssims confins d’un cotxet de criatura amb un gos mort?».

Hi ha coses pitjors, va pensar Ruth Cole. «En la infantesa», havia escrit Greene (a El ministeri de la por), «vivim sota la brillantor de la immortalitat; el cel és tan proper i tan real com la vora del mar. Al costat dels detalls complicats del món, hi trobem les grans simplicitats: Déu és bo, l’home o la dona adulta saben la resposta a totes les preguntes, la veritat existeix, i la justícia és tan mesurada i precisa com un rellotge».

Aquella no havia estat pas la seva infantesa. La mare de Ruth l’havia abandonada quan ella tenia quatre anys; Déu no existia; el seu pare no deia la veritat, o no volia respondre les seves preguntes, o totes dues coses. I pel que fa a la justícia, el seu pare se n’havia anat al llit amb tantes dones que Ruth no podia ni tan sols portar-ne el compte.

Sobre la qüestió de la infantesa, Ruth preferia el que Greene havia escrit a El poder i la glòria: «Sempre hi ha un moment en la infantesa en el qual s’obre una porta que deixa entrar el futur». Oh, i tant; Ruth hi estava d’acord. Però a vegades, hauria argumentat, hi ha més d’un moment, perquè hi ha més d’un futur. Per exemple, hi havia l’estiu del 58, el moment més evident en el qual la suposada «porta» s’havia obert i el suposat «futur» havia entrat. Però també hi havia la primavera del 69, quan Ruth va fer quinze anys i el seu pare li va ensenyar a conduir.

Feia més de deu anys que demanava al seu pare que li expliqués l’accident en què havien mort Thomas i Timothy; el seu pare sempre havia refusat.

—Quan siguis prou gran, Ruthie… quan sàpigues conduir —deia sempre.

Agafaven el cotxe cada dia, generalment a primera hora del matí, fins i tot els caps de setmana d’estiu, quan els Hamptons estaven farcits de gent. El seu pare volia que s’acostumés als mals conductors. Aquell estiu, les nits de diumenge —quan el carril en direcció oest de la carretera de Montauk quedava embussat, i la gent de cap de setmana es començava a posar impacient, i n’hi havia fins i tot que (literalment) es morien per tornar a Nova York— Ted feia pujar Ruth al Volvo vell, de color blanc. Ted conduïa fins que trobava allò que ell anomenava «un bon merder». El trànsit estava aturat, i alguns idiotes ja havien començat a avançar per la dreta, passant pel marge de la carretera, i d’altres provaven de sortir de la filera de cotxes per girar cua i tornar a les seves residències d’estiu, per esperar una horeta o dues, o per prendre una copa ben carregada abans de tornar-ho a provar.

—Això sembla un bon merder, Ruthie —deia el seu pare.

I Ruth canviava de seient; a vegades, el conductor furiós del cotxe que tenien al darrere tocava i tocava el clàxon, quan ho veia. Hi havia camins secundaris, és clar; ella se’ls coneixia tots. Podia avançar centímetre a centímetre per la carretera de Montauk, i després sortir de l’embús de trànsit i córrer paral·lela a la carretera pels camins secundaris que connectaven els uns amb els altres, i sempre trobava la manera de tornar a entrar a la filera de cotxes. El seu pare mirava cap endarrere i deia:

—Jo diria que has avançat uns set cotxes, si aquell Buick tan imbècil que hi ha allà darrere és el que em penso que és.

A vegades arribaven ben bé fins a l’autovia de Long Island abans que el seu pare digués:

—Deixem-ho estar, Ruthie, o no ens n’adonarem i ja serem a Manhattan!

Algunes nits de diumenge, el trànsit estava tan malament que el seu pare considerava demostració suficient de la seva habilitat com a conductora que Ruth fos capaç de girar cua i tornar de seguida cap a casa.

Ted insistia que estigués sempre pendent del retrovisor, i evidentment Ruth sabia que si estava aturada i esperant per girar cap a l’esquerra, a punt de travessar un carril de trànsit en direcció contrària, sabia que mai, mai de la vida no havia de tenir les rodes girades cap a l’esquerra per anticipar el gir que estava a punt de fer.

—Mai… mai de la vida! —li havia dit el seu pare, des de la primera lliçó. Però encara no li havia explicat què els havia passat a Thomas i a Timothy. Ruth només sabia que Thomas portava el cotxe.

—Paciència, Ruthie, paciència —li repetia i repetia el seu pare.

—Tinc paciència, papa —li deia Ruth—. Encara espero que m’expliquis la història, ¿no?

—Vull dir que has de tenir paciència quan condueixis, Ruthie… sempre has de tenir paciència.

El Volvo —igual que tots els Volvo de Ted, que va començar a comprar-ne als anys seixanta— tenia un canvi manual. (Ted va dir a Ruth que no es refiés mai d’un noi que conduís un cotxe amb el canvi automàtic).

—I si tu vas asseguda al davant i jo sóc el conductor, no t’haig de mirar mai… m’és igual què em diguis, m’és igual que tinguis un atac. Encara que t’estiguis ennuegant —va dir Ted—. Si jo porto el cotxe, puc parlar amb tu, però no et puc mirar… mai de la vida. I quan condueixis tu, no m’has de mirar mai, ni a mi ni a ningú que vagi al teu costat. Només ho pots fer quan hagis sortit de la carretera i hagis aturat el cotxe. ¿Ho entens?

—Sí que ho entenc —va dir Ruth.

—I si surts amb algú i condueix el noi, si et mira, sigui per la raó que sigui, tu li dius que no et miri o baixaràs del cotxe i aniràs a peu. O li dius que et deixi portar el cotxe a tu. ¿Ho has entès, també? —va preguntar el seu pare.

—Sí —va dir Ruth—. Explica’m com va ser l’accident d’en Thomas i en Timothy.

Però el seu pare només va dir:

—I si estàs molt fotuda… si penses en una cosa i de cop t’agafa molt fort, i comences a plorar… i no pots veure bé la carretera, per les llàgrimes… tu imagina’t que estàs plorant a llàgrima viva, per la raó que sigui…

—Molt bé, molt bé, ja m’ho imagino! —li va dir Ruth.

—Doncs. Si mai et poses d’aquesta manera, si plores tant que no pots veure la carretera, tu gira cap a la dreta i atura’t a la vora.

—¿I l’accident? —va preguntar Ruth—. ¿Tu hi eres? ¿Tu i la mama anàveu al cotxe?

Als esglaons de la piscina, Ruth notava com el gel se li fonia a l’espatlla; el rajolí fred li resseguia la clavícula i li baixava pel pit fins a ajuntar-se amb l’aigua més calenta de la piscina. El sol s’havia amagat al darrere de l’altíssima tanca de troanella.

Va pensar en el pare de Graham Greene, el professor, que sempre donava als seus antics alumnes (que l’adoraven) uns consells estranys, però a la seva manera encantadors. «Recorda’t de ser fidel a la teva futura esposa», va dir a un noi que abandonava els estudis per allistar-se a l’exèrcit el 1918. I a un altre, just abans de la seva confirmació, Charles Greene li va dir: «Un exèrcit de dones viu de la luxúria dels homes».

¿Què se n’havia fet, d’aquest «exèrcit de dones»? Ruth va imaginar-se que Hannah era un dels soldats perduts d’aquest suposat exèrcit.

Des del primer moment que Ruth tenia memòria —no tan sols des del moment que havia començat a llegir, sinó des de la primera vegada que el seu pare li havia explicat un conte—, els llibres i els seus personatges havien entrat en la seva vida i s’hi havien instal·lat. Els llibres, i els seus personatges, estaven més «instal·lats» en la vida de Ruth que no pas el seu pare i la seva millor amiga; per no mencionar els homes de la seva vida, que en una gran majoria havien demostrat merèixer tan poca confiança com Ted i Hannah.

«Durant tota la meva vida», havia escrit Graham Greene en la seva autobiografia, Una mena de vida, «he obeït l’instint d’abandonar qualsevol cosa per a la qual no tingués talent». Un bon instint, però si Ruth l’hagués de posar en pràctica, forçosament hauria d’abandonar qualsevol tracte amb els homes. D’entre tots els homes que havia conegut, només Allan semblava admirable i constant; però, asseguda a la piscina i provant de mentalitzar-se per a la prova que l’esperava amb Scott Saunders, les dents de llop d’Allan eren el que tenia més present. Les dents, i el pèl que tenia al dors de les mans; hi tenia massa pèl, allà.

No li havia agradat gens, jugar a esquaix amb Allan. Era un bon atleta i un jugador d’esquaix ben entrenat, però era massa voluminós per la pista; els seus moviments rampelluts, massa oberts, eren perillosos. Allan mai no havia provat de fer-li mal, ni d’intimidar-la. I encara que havia perdut dues vegades amb ell, Ruth no dubtava pas que acabaria per guanyar-lo. Tan sols era qüestió d’aprendre a apartar-se’n, i al mateix temps no tenir por de la trajectòria de la seva raqueta després dels cops. Les dues vegades que havia perdut contra ell, Ruth havia cedit la T de la pista. La pròxima vegada, si és que hi havia pròxima vegada, Ruth estava decidida a no renunciar a la posició preferent de joc.

Mentre aprofitava els últims trossos de gel a punt de fondre’s, va pensar: En el pitjor dels casos, no cedir representaria uns quants punts en una cella, o el nas trencat. A més, si Allan li clavava un cop amb la raqueta, després li sabria un greu enorme. A partir de llavors, Allan li cediria per principi la posició preferent de joc. En molt poc temps, li clavés Allan un cop de raqueta o no, Ruth el guanyaria amb facilitat. Llavors va pensar: ¿I per què m’hi hauria de molestar, doncs, si serà tan fàcil?

¿Com se li podia haver acudit deixar de tenir tractes amb els homes? Era de les dones, de qui sentia una desconfiança molt més accentuada.

Havia estat massa estona asseguda a la piscina, a l’ombra freda de la tarda, i amb el contacte glaçat de la bossa de gel que se li havia desfet a l’espatlla. Aquell fred posava un toc de novembre a l’estiuet de Sant Martí; va recordar a Ruth aquella nit de novembre del 1969, quan el seu pare li va donar el que ell anomenava «la lliçó de conduir definitiva» i «l’examen de conduir semidefinitiu».

Ruth no tindria setze anys fins a la primavera del 1970, i llavors podria obtenir el permís provisional —més endavant, aprovaria l’examen de conduir sense cap dificultat— però aquella nit de novembre el seu pare, que no donava cap importància als permisos provisionals, va advertir-li:

—Pel teu bé, Ruthie, espero que mai no hagis de passar un examen de conduir més difícil que aquest. Anem.

—¿On anem? —va preguntar ella. Era la nit de diumenge del cap de setmana llarg d’Acció de Gràcies.

La piscina ja estava tapada per passar l’hivern, els arbres fruiters ja estaven buits de fruita i de fulles; fins i tot la troanella estava nua, esquelètica, movent-se rígida amb el vent. Cap a l’horitzó nord s’hi veia una resplendor: els fars dels cotxes que ja estaven aturats al carril en direcció oest de la carretera de Montauk; la gent de cap de setmana que tornava a Nova York. (Normalment, s’hi estava un parell d’hores; com a molt, tres).

—Tinc ganes de veure els llums de Manhattan, aquesta nit —va dir Ted a la seva filla—. Vull veure si ja han decorat Park Avenue per les festes de Nadal. Vull fer una copa al bar de l’Stanhope. Una vegada hi vaig beure un armagnac del 1910. Ara ja no bec armagnac, és clar, però m’agradaria tornar-hi a beure alguna cosa igual de bona. Una copa de porto, potser. Anem.

—¿Vols agafar el cotxe per anar a Nova York aquesta nit, papa? —va preguntar Ruth. Tret del cap de setmana del Dia del Treball, o immediatament després del Quatre de Juliol (i potser el cap de setmana del Dia dels Caiguts), era segurament la pitjor nit de l’any per anar a Nova York amb cotxe.

—No, jo no vull agafar el cotxe per anar a Nova York, Ruthie… jo no puc agafar el cotxe per anar a Nova York, perquè he begut. He begut tres cerveses i una ampolla sencera de vi negre. L’única cosa que vaig prometre a la teva mare era que mai no portaria el cotxe begut, si tu venies amb mi. Ets tu, la que portarà el cotxe.

—No he anat mai a Nova York amb cotxe —va dir Ruth. No hauria estat un examen de debò, si ja hi hagués anat alguna vegada.

Quan van arribar a l’autovia de Long Island a Manorville, Ted va dir:

—Posa’t al carril d’avançament, Ruthie. Vés al límit de velocitat. Recorda’t de mirar pel retrovisor. Si algú et ve per darrere i tens temps de posar-te al carril del mig, si és que tens prou espai, fes-ho. Però si algú et ve per darrere a tota velocitat i et vol avançar, deixa que t’avanci per la dreta.

—¿No està prohibit, això, papa? —li va preguntar ella. A Ruth li semblava que aprendre a conduir tenia algunes restriccions; per exemple, que no s’havia de fer de nit, i que no s’havia d’excedir un radi de quinze milles al voltant del lloc on es vivia. No sabia que ja infringia les normes de circulació per conduir sense permís provisional.

—No pots aprendre tot el que fa falta sense saltar-te algunes prohibicions —li va dir el seu pare.

Ruth es va haver de concentrar moltíssim en la conducció; va ser una de les poques vegades que havien agafat tots dos el Volvo blanc i que ella no havia demanat a Ted que li expliqués com havia estat l’accident de Thomas i Timothy. Ted va esperar fins que van arribar prop de Flushing Meadows; llavors, sense avisar, va començar a explicar-li la història exactament de la mateixa manera que l’havia explicada a Eddie O’Hare, amb Ted Cole en tercera persona; com si Ted no fos res més que un personatge de la història, i, a més, un de secundari.

Ted es va interrompre després de dir que ell i Marion havien begut i que Thomas havia estat l’opció lògica —l’únic conductor serè—, per dir a Ruth que sortís del carril d’avançament i es posés al carril de la dreta.

—Per aquí s’agafa Grand Central Parkway, Ruthie —va dir el seu pare, sense donar-hi importància. Va haver de canviar de carril una mica massa de pressa, però se’n va sortir. Aviat va veure el Shea Stadium, a la seva dreta.

A la part de la història en què Marion i Ted discutien sobre el millor lloc per girar cap a l’esquerra, Ted es va tornar a interrompre; aquest cop, per dir a Ruth que agafés Northern Boulevard, per travessar Queens.

Ruth sabia que el Volvo blanc tenia tendència a escalfar-se, quan havia de circular per ciutat, quan havia d’aturar-se i tornar a engegar contínuament, però quan ho va mencionar, el seu pare va dir:

—Tu deixa anar l’embragatge, Ruthie. Si estàs aturada una estona, treu la marxa, posa punt mort, i frena bé. Treu tant com puguis el peu de l’embragatge. I recorda’t del retrovisor.

A aquelles altures, Ruth plorava. Era després de l’escena de la màquina llevaneu, quan la seva mare sabia que Thomas era mort, però encara no sabia res de Timothy. Marion preguntava contínuament a Ted si Timmy estava bé, i Ted no li deia res; acabava de veure morir Timmy, però era incapaç de parlar.

Van travessar el pont de Queensboro i van entrar a Manhattan en el precís moment en el qual el seu pare explicava què havia passat amb la cama esquerra de Timothy: que la màquina llevaneu l’havia tallada a mitja cuixa, i que quan es van endur el cos van haver de deixar-ne la cama.

—No veig res, papa —li va dir Ruth.

—Doncs. No et pots aturar enlloc, ¿oi que no? —li va preguntar el seu pare—. Hauràs de continuar endavant, ¿no? —Llavors li va explicar què va passar quan la seva mare va veure la sabata del seu germà. («Ted, mira… li farà falta la sabata», havia dit Marion, sense adonar-se que la sabata de Timmy encara estava collada a la cama. I etcètera…).

Ruth pujava per la Tercera Avinguda.

—Ja et diré quan has de girar per agafar Park Avenue —li va dir el seu pare—. Hi ha un lloc a Park Avenue on la decoració de Nadal que posen val la pena de veure.

—Estic plorant massa… no veig res, papa —li va tornar a dir Ruth.

—Però si aquesta és precisament la prova que has de superar, Ruthie. A vegades no et pots aturar enlloc… a vegades no et pots aturar, i has de trobar la manera de continuar endavant. ¿Ho entens?

—Sí que ho entenc —va dir ella.

—Doncs ara —va dir el seu pare—, ja ho saps tot.

Ruth es va adonar després que també havia superat la part de la prova que no havien mencionat. No s’havia mirat en cap moment el seu pare, assegut invisible al seu costat. Mentre Ted explicava la història, Ruth no havia apartat ni un moment la vista de la carretera, o del retrovisor. Això també era part de l’examen.

Aquella nit de novembre del 69, el seu pare l’havia fet pujar per Park Avenue mentre ell comentava la decoració nadalenca. Més amunt del Carrer 85, li va dir que girés cap a la Cinquena Avinguda. Després van baixar per la Cinquena fins a l’Stanhope, que és al davant del Met. Era la primera vegada que sentia com les banderes del Met espetegaven al vent. El seu pare li havia dit que donés les claus del Volvo blanc al porter; es deia Manny. Ruth va quedar impressionada pel fet que el porter conegués el seu pare.

Però a l’Stanhope tothom coneixia el seu pare. Devia ser un client habitual. És on porta les seves dones!, va adonar-se Ruth.

—Agafa habitació aquí sempre que puguis… si és que t’ho pots permetre, Ruthie —li va dir el seu pare—. És un bon hotel. —(Des del 1980, Ruth s’ho havia pogut permetre).

Aquella nit van anar al bar i el seu pare va canviar de pensament i no va demanar porto. En canvi, va demanar una ampolla d’un Pommard excel·lent; Ted va acabar-se el vi mentre Ruth bevia un cafè exprés doble, perquè sabia que hauria de conduir fins a Sagaponack. Durant tota l’estona que van estar asseguts al bar, Ruth va tenir la impressió que encara agafava el volant. I tot i que hauria estat permissible que es mirés el seu pare, allà al bar, abans de tornar a pujar al Volvo blanc, Ruth no se’l podia mirar. Era com si encara li expliqués aquella terrible història.

Va ser passada la mitjanit quan el seu pare li va dir que pugés per l’Avinguda de Madison; més amunt del Carrer 95, li va dir que girés cap a l’est. Van agafar F.D.R. Drive fins a Triborough; després, Grand Central Parkway fins a l’autovia de Long Island, on el seu pare es va adormir. Ruth va recordar que Manorville era la sortida que havia d’agafar; no va haver de despertar el seu pare per preguntar-li què havia de fer per tornar a casa.

Ara conduïa amb el trànsit dels cotxes que tornaven a casa en direcció contrària —tenia constantment als ulls els fars de la multitud que retornava a la ciutat—, però gairebé no hi havia ningú que anés en la seva direcció. Un parell de vegades, va fer córrer el Volvo, per veure quina velocitat agafava. Va arribar dos cops a cent trenta, i un a cent quaranta, però a aquelles velocitats el cotxe tremolava del davant, i es va espantar. Va respectar el límit de velocitat gairebé sempre, i va pensar en la història de la mort dels seus germans; sobretot en aquell moment, quan la seva mare va provar de recuperar la sabata de Timmy.

El seu pare no es va despertar fins que ja travessaven Bridgehampton.

—¿Com és que no has agafat la drecera? —li va preguntar.

—Tenia ganes de veure els llums del poble, i els llums dels altres cotxes —va dir Ruth.

—Ah —va respondre el seu pare, com si estigués a punt de tornar-se a adormir.

—¿Com era la sabata? —va preguntar Ruth.

—Una sabata esportiva, de bàsquet, de les que li agradaven més a en Timmy.

—¿De canya alta? —va imaginar Ruth.

—Això mateix.

—Ja ho entenc —va dir Ruth, que va girar cap a Sagg Main. Encara que en aquells moments no hi havia cap cotxe a la vista, Ruth va posar l’intermitent; ben bé cinquanta metres abans de girar, va posar l’intermitent.

—Condueixes molt bé, Ruthie —li va dir el seu pare—. Si mai tornes a patir un trajecte tan dur com aquest, espero que recordis tot el que has après.

Ruth tremolava quan va sortir de la piscina. Sabia que li convenia escalfar abans de jugar a esquaix amb Scott Saunders, però els records de les seves lliçons de conduir i la biografia de Graham Greene l’havien entristida. No era culpa de Norman Sherry, però la biografia de Greene havia agafat un caire amb el qual Ruth estava en desacord. El senyor Sherry estava convençut que cada personatge important de les novel·les de Graham Greene tenia una contrapartida en la vida real. En una entrevista a The Times, Greene en persona havia dit a V. S. Pritchett: «No puc inventar». Però, en la mateixa entrevista, encara que reconeixia que els seus personatges eren «una amalgama de bocinets de persones reals», Greene també negava que agafés els seus personatges de la vida real. «La gent real queda desplaçada per la imaginària…», havia dit. «La gent real és massa limitadora». Però durant massa pàgines de la seva biografia, el senyor Sherry parlava i parlava de la «gent real».

Ruth va sentir-se particularment entristida per la vida amorosa primerenca de Greene. Allò que el seu biògraf anomenava «amor obsessiu» per la «catòlica fervent» que amb el temps es convertiria en esposa de Greene, era precisament la mena de cosa que Ruth no volia saber sobre un escriptor que admirava. «Hi ha una estella de gel al cor d’un escriptor», havia escrit Greene a Una mena de vida. Però en les cartes diàries que el jove Graham escrivia a Vivien, la seva futura esposa, Ruth només hi veia el sentiment familiar d’un home encegat per l’amor.

Ruth mai no havia estat encegada per l’amor. Probablement un factor important que dificultava que acceptés la proposta de matrimoni d’Allan era ser conscient de fins a quin punt Allan estava encegat d’amor per ella.

Havia deixat de llegir La vida de Graham Greene a la pàgina 338, el començament del capítol número vint-i-quatre, que s’anomenava «Casats, finalment». Va ser una llàstima que Ruth s’aturés precisament allà, perquè cap al final del capítol hauria trobat una cosa que potser hauria fet que Graham Greene i la seva futura esposa li caiguessin una mica millor. Quan la parella finalment es va casar i estava de lluna de mel, Vivien va entregar a Graham una carta lacrada que la seva mare, una dona molt dominant, li havia donat —«una carta sobre educació sexual»—, però Vivien va entregar-la a Greene sense haver-la obert. Ell va llegir-la i immediatament la va estripar. Vivien no va arribar a llegir-la mai. A Ruth li hauria agradat molt saber que la flamant senyora Greene decidís que podia manegar-se-les prou bé sense els consells de la seva mare.

«Casats, finalment»: ¿com era que el títol d’aquell capítol —la frase en ella mateixa— la deprimia? ¿Acabaria ella casant-se amb unes presses o una desesperació similar? Semblava el títol d’una novel·la que Ruth Cole no escriuria mai, o que mai no voldria llegir.

Ruth va pensar que el millor que podia fer era rellegir l’obra de Graham Greene; estava del tot segura que no volia saber res més sobre la seva vida. Ja hi tornava a ser, sumida en la meditació d’allò que Hannah anomenava el seu «tema preferit», que era la reflexió incansable sobre les relacions entre el que era «real» i el que era «inventat». Però tan sols el fet de pensar en Hannah va fer retornar Ruth al present.

No volia que Scott Saunders la veiés nua a la piscina; encara no.

Va entrar a la casa i es va vestir amb roba d’esquaix, neta i seca. Es va posar pólvores de talc a la butxaca dreta dels pantalons curts; d’aquesta manera tindria la mà de la raqueta seca i suau, i no li sortirien butllofes. Ja havia posat el vi blanc en fresc, però ara va posar l’arròs al vaporitzador elèctric. Després només hauria de prémer un botó per engegar-lo. Ja havia parat taula, per a dues persones.

Finalment, va pujar l’escala fins al segon pis del graner, i després de fer estiraments va començar a escalfar la pilota.

Va seguir un ritme fàcil: quatre directes a la paret, i després tocava la xapa delatora; quatre revesos, i un altre cop la xapa. Cada cop que encertava la xapa, quan apuntava deliberadament baix, picava la pilota amb prou força perquè el soroll de la xapa resultés força escandalós. En una partida de debò, Ruh gairebé mai no tocava la xapa; en una partida difícil, potser la tocava un parell de cops. Però volia assegurar-se que quan Scott Saunders arribés, la sentís tocar la xapa. I mentre pugés per l’escala, l’advocat pensaria: Per ser tan bona jugadora, toca moltíssim la xapa. Després, quan comencessin a jugar, quedaria ben sorprès quan veiés que Ruth no tocava la xapa gairebé mai.

Se sentia una mica de tremolor a la pista d’esquaix sempre que algú pujava l’escala cap al pis de dalt. Quan Ruth va sentir aquest tremolor, va comptar cinc cops més, i va tocar la xapa a la cinquena. Va poder fer tots cinc cops en l’estona que va tardar a dir, en veu baixa: «El papa amb la Hannah Grant!».

Scott va donar dos copets a la porta de la pista d’esquaix amb la raqueta; després va obrir la porta amb molt de compte.

—Hola —va dir—. Espero que no t’hagis entrenat per jugar amb mi.

—Oh, no, només una mica —va dir Ruth.