¿Per què deixar-se dur pel pànic a les deu del matí?

Pocs minuts abans de les vuit del matí de divendres, Eddie va recollir Ted a la casa cotxera per dur-lo a Southampton a celebrar una trobada amb la senyora Vaughn que Ted es pensava que només duraria mitja hora. El nerviosisme d’Eddie era extrem, i no tan sols perquè el neguitejava que Ted tingués la senyora Vaughn entre mans força més temps del que s’imaginava. Marion havia escrit, més o menys, el guió que Eddie hauria de seguir tot el dia. Eddie havia de recordar un munt de coses.

Quan ell i Ted es van aturar a fer un cafè a la Sagaponack General Store, Eddie sabia perfectament cap on anava el camió de mudances que hi havia aparcat allà. Els dos treballadors bevien cafè i llegien els diaris del matí a la cabina del camió. Quan Eddie tornés de casa de la senyora Vaughn —per portar Ruth a treure els punts— Marion ja sabia on trobaria el seu equip de mudances. Igual que Eddie, ells també tenien les seves instruccions: esperar-se allà davant fins que Marion els anés a buscar. Ted i Ruth —i les mainaderes, que tenien el dia lliure— no veurien el camió de mudances en cap moment.

Quan Ted, finalment, tornés a casa des de Southampton, el camió (i tot el que Marion es volia endur) hauria desaparegut. Marion també hauria desaparegut. Ja ho havia advertit a Eddie. Ell seria l’únic que quedaria per explicar les coses a Ted; aquell era el guió que Eddie no parava de repassar mentre anaven cap a Southampton.

—Però ¿qui l’hi explicarà tot a la Ruth? —havia preguntat Eddie. Llavors, l’expressió de Marion va adoptar la mateixa aurèola de distància que Eddie hi havia vist quan li havia demanat detalls de l’accident. Estava prou clar que Marion no havia escrit l’escena on algú ho explicava tot a Ruth.

—Quan en Ted et pregunti on he anat, tu digues que no ho saps —va dir Marion a Eddie.

—Però ¿on vas? —va preguntar Eddie.

—No ho saps —va repetir Marion—. Si en Ted insisteix que vol una resposta millor, a qualsevol pregunta, tu només li has de dir que tindrà notícies del meu advocat. El meu advocat l’hi explicarà tot.

—Ah, fantàstic —va dir Eddie.

—I si et pega, tu li tornes el cop. Per cert, no et clavarà un cop de puny… com a molt, et clavarà una bufetada. Però tu sí que li has de fotre un cop de puny —va aconsellar Marion a Eddie—. Li fots un cop de puny al nas. Si li fots un cop de puny al nas, et deixarà en pau.

Però ¿i Ruth? Els plans que feien referència a Ruth eren vagues. Si Ted començava a cridar, ¿què podia sentir o deixar de sentir Ruth? Si hi havia una baralla, ¿què podia veure o deixar de veure? Si no hi havia cap mainadera, Ruth hauria d’estar amb Ted o amb Eddie, o amb tots dos. ¿No es neguitejaria molt?

—Pots trucar l’Alice, si necessites ajuda amb la Ruth —va suggerir Marion a Eddie—. He dit a l’Alice que potser tu o en Ted li trucaríeu. De fet, li he dit que truqui a la casa a mitja tarda… per saber si la necessiteu o no. —Alice era la mainadera de tardes, la universitària bonica que tenia cotxe propi. Era la mainadera que li agradava menys, va recordar Eddie a Marion.

—Més val que t’agradi una mica —va replicar Marion—. Si en Ted et fot fora, i dubto moltíssim que et deixi quedar, necessitaràs que algú et porti al ferri d’Orient Point. En Ted no pot conduir, ja ho saps… i encara que pogués, no crec que tingués gaires ganes de portar-t’hi.

—En Ted em fotrà fora i hauré de demanar a l’Alice que em porti —va repetir Eddie.

Marion li va fer un petó.

I llavors va arribar el moment. Quan Eddie es va aturar al davant del caminet amagat, a Gin Lane, Ted va dir:

—Més val que m’esperis aquí. No duraré ni mitja hora, amb aquella dona. Potser vint minuts, com a molt. Potser deu…

—Aniré i tornaré —va mentir Eddie.

—Torna d’aquí a un quart d’hora —li va dir Ted. Llavors es va adonar de les llargues tires blanques, d’un paper de dibuix que li resultava familiar, escampades pertot arreu. Els bocins dels seus dibuixos voleiaven amb el vent; els havien esparracat, fet miques. La imponent barrera de troanella havia evitat que la majoria d’estrips sortissin al carrer, però els arbustos de la tanca estaven farcits de banderetes i retalls, com si els convidats ingovernables d’un casament haguessin omplert la propietat dels Vaughn de confeti improvisat.

Mentre Ted començava a caminar pel caminet sorollós a un ritme lent, cansat, Eddie va sortir del cotxe a donar un cop d’ull; fins i tot va seguir Ted uns quants metres. El pati era ple de les restes dels dibuixos de Ted. La font ornamental estava embussada amb manyocs humits de paper; l’aigua s’havia tornat d’un gris marronós, amb un to que s’acostava al sèpia.

—La tinta de calamar… —va dir Ted en veu alta. Eddie, a recules, ja començava a retirar-se cap al cotxe. Havia vist el jardiner dalt d’una escala, que arrencava els papers de la troanella. El jardiner havia mirat malament Eddie i Ted, però Ted no s’havia adonat ni del jardiner ni de l’escala; la tinta de calamar, que embrutia l’aigua de la font, li havia absorbit totalment l’atenció—. Ai senyor —va mormolar, mentre Eddie el deixava sol.

Comparat amb Ted, el jardiner anava molt més ben vestit. La roba de Ted sempre es veia descurada i malgirbada: texans, una samarreta a dins dels pantalons, i (aquell matí de divendres, força fresc) una camisa de franel·la sense cordar que voleiava amb el vent. Aquell matí, Ted tampoc no s’havia afaitat; feia tot el que podia per causar la pitjor impressió possible a la senyora Vaughn. (Ted i els seus dibuixos ja havien fet la pitjor impressió possible al jardiner de la senyora Vaughn).

—Cinc… cinc minuts! —va cridar Ted a Eddie. Si tenim en compte el dia tan llarg que li esperava, amb prou feines té cap importància que Eddie no el sentís.

A Sagaponack, Marion havia preparat una gran bossa de platja per a Ruth, que ja duia el banyador a sota de la samarreta i els pantalons curts; a la bossa hi havia tovalloles i dues mudes de roba, inclosos uns pantalons llargs i un suèter.

—Pots portar-la a dinar on vulguis —va dir Marion a Eddie—. L’única cosa que menja és un sandvitx calent de formatge amb patates fregides.

—I quetxup —va dir Ruth.

Marion va provar de donar-li un bitllet de deu dòlars, per dinar.

—Ja tinc diners —va dir ell, però quan li va girar l’esquena per ajudar Ruth a entrar al Chevy, Marion li va entaforar el bitllet de deu dòlars a la butxaca dreta del darrere dels texans, i ell va recordar la sensació que va tenir la primera vegada que ella va agafar-lo per la cintura dels pantalons, amb els artells dels dits pressionant contra l’estómac nu. Llavors Marion li havia descordat el botó i la bragueta, cosa que ell recordaria cada cop que es desvestís, durant cinc o deu anys.

—Recorda-te’n, reina —va dir Marion a Ruth—. No ploris quan el metge et tregui els punts. T’ho prometo… no et farà mal.

—¿Em puc quedar els punts? —va preguntar la nena.

—Suposo que sí… —va replicar Marion.

—I tant que te’ls pots quedar —va dir Eddie a la nena.

—Que vagi bé, Eddie —va dir Marion.

Duia pantalons i sabatilles de tennis, encara que no jugava a tennis, i una camisa de franel·la que li anava massa gran, perquè era de Ted. No duia sostenidors. Aquell matí, quan Eddie se n’anava a buscar Ted a la casa cotxera, Marion li havia agafat la mà i se l’havia ficat per dins de la camisa, i li havia pressionat contra un pit nu; però quan ell va provar de besar-la, Marion es va apartar, i va deixar la mà dreta d’Eddie amb l’empremta del seu pit, que ell encara sentiria durant deu o quinze anys.

—Digue’m això dels punts —va dir Ruth a Eddie, mentre ell girava cap a l’esquerra.

—No te’n sentiràs gairebé gens, quan el metge te’ls tregui —va dir Eddie.

—¿Per què no? —li va preguntar la nena.

Abans de tornar a girar, aquest cop cap a la dreta, va mirar-se per última vegada Marion i el Mercedes pel retrovisor. Ella no giraria cap a la dreta, Eddie ja ho sabia; el camió de mudances l’esperava tot recte. La banda esquerra de la cara de Marion estava il·luminada pel sol del matí, que entrava per la finestra del Mercedes; la finestra estava oberta i Eddie podia veure com el vent li feia voleiar els cabells. Just abans que ell girés, Marion va saludar-lo amb la mà (i a la seva filla també), com si de debò tingués la intenció de ser a casa, esperant-los, quan Eddie i Ruth tornessin.

—¿Per què no em farà mal quan em treguin els punts? —va tornar a preguntar Ruth a Eddie.

—Perquè el tall ja està curat, la pell s’ha tornat a ajuntar —li va dir Eddie.

Marion ja no es veia. ¿Ja s’ha acabat?, es preguntava. «Que vagi bé, Eddie». ¿Aquestes eren les últimes paraules que ella li diria? «Suposo que sí…». ¿Aquestes eren les últimes paraules que Marion diria a la seva filla? Eddie trobava increïble que tot hagués estat tan sobtat: la finestra oberta del Mercedes, els cabells de Marion voleiant al vent, el braç de Marion que saludava per la finestra. I només la meitat de la seva cara il·luminada pel sol; la resta, invisible. Eddie O’Hare no podia saber que ni ell ni Ruth no tornarien a veure Marion fins passats trenta-set anys. Però, durant tot aquest temps, a Eddie li estranyaria l’aparent fredor del seu comiat.

¿Com va poder fer-ho?, pensaria Eddie; igual que Ruth, un dia, també pensaria el mateix de la seva mare.

Li van treure els dos punts tan ràpidament que Ruth no va tenir temps de plorar. La nena estava més interessada en els punts que no pas en la seva cicatriu gairebé perfecta. La línia prima i blanca només estava un xic acolorida per les restes de iode, o de qualsevol altre antisèptic que li haguessin posat: li havia deixat una taca entre groga i marró. Ara que ja podia tornar a mullar-se el dit, la taca li marxaria amb el primer bany. Però per a Ruth era més important que els dos punts, tots dos tallats per la meitat, quedessin ben guardats en un sobre, i que la crosta que hi havia a prop del nus d’una de les quatre peces no patís cap mal.

—Vull ensenyar els meus punts a la mama —va dir Ruth—. I la crosta també.

—Primer anirem a la platja —va suggerir Eddie.

—Primer li ensenyem la crosta, i després els punts —va replicar Ruth.

—Ja ho veurem… —va començar a dir Eddie. Va aturar-se un moment per rumiar que la consulta del metge, a Southampton, només era a quinze minuts a peu de la mansió de la senyora Vaughn a Gin Lane. Ja eren tres quarts de deu del matí; si Ted encara era allà, ja s’hauria estat amb la senyora Vaughn més d’una hora. El més probable era que Ted ja no hi fos. Però potser Ted havia recordat que aquell matí treien els punts a Ruth, i potser sabia on era la consulta del metge.

—Anem a la platja —va dir Eddie a Ruth—. Afanyem-nos.

—Primer la crosta, després els punts, després la platja —va replicar la nena.

—Ja en parlarem al cotxe —va proposar Eddie. Però és impossible negociar d’una manera serena amb una nena de quatre anys; encara que no pas totes les negociacions han de ser difícils, n’hi ha ben poques que no exigeixin una inversió de temps considerable.

—¿Ens hem descuidat la foto? —va preguntar Ruth a Eddie.

—¿La foto? —va dir Eddie—. ¿Quina foto?

—Els peus! —va cridar Ruth.

—Ah, la fotografia… encara no deu estar arreglada —li va dir Eddie.

—Això és molt lleig! —va declarar la nena—. Els meus punts ja estan. El meu tall ja està arreglat.

—Sí —va reconèixer Eddie. Li va semblar que veia la manera de distreure la criatura del desig d’ensenyar la crosta i els punts a la seva mare abans d’anar a la platja—. Anirem a la botiga de marcs i direm que ens han de donar la foto —va suggerir Eddie.

—Ben arreglada —va afegir Ruth.

—Bona idea! —va proclamar Eddie. A Ted no se li acudiria mai, anar a la botiga de marcs, va decidir Eddie; anar a la botiga de marcs era gairebé tan segur com anar a la platja. Primer haurien de muntar una mica d’escàndol per la fotografia, va pensar; després, Ruth ja no es recordaria d’ensenyar la crosta i els punts a Marion. (Mentre la nena mirava un gos que es gratava, a l’aparcament, Eddie va posar el sobre amb la valuosa crosta i els punts a la guantera del cotxe). Però la botiga de marcs era una mica menys segura del que Eddie s’havia imaginat.

Ted no havia recordat que aquell matí treien els punts a Ruth; la senyora Vaughn no li havia donat temps de recordar gaire res. Menys de cinc minuts després de la seva arribada a la porta de la mansió, Ted va sortir al pati i va enfilar Gin Lane amunt perseguit per la senyora Vaughn, que l’amenaçava amb un ganivet de serra per tallar pa, mentre xisclava que Ted era «l’epítom del diabolisme». (Ell va recordar vagament que aquest era el títol d’un quadre horrorós de la lamentable col·lecció d’art dels Vaughn).

El jardiner, que havia vist com «l’artista» (que era el terme despectiu que utilitzava per qualificar Ted) s’acostava amb trepidació a la mansió dels Vaughn, també va ser testimoni de la seva intrèpida retirada pati a través, on l’artista va estar a punt de caure a la font tèrbola, empès per les incansables ganivetades i estocades amb les quals la senyora Vaughn omplia l’aire al seu voltant. Ted va córrer escopetejat pel caminet i va sortir al carrer amb la seva antiga model en apassionada persecució.

El jardiner, terroritzat de la possibilitat que l’un o l’altra topés de cap amb la seva escala, que era de quatre metres i mig, va arrapar-se com va poder al capdamunt de l’altíssima tanca de troanella; des d’aquella alçada, el jardiner va observar que Ted Cole era capaç de córrer més que la senyora Vaughn, que va abandonar la persecució a poques cases de distància de la intersecció entre Gin Lane i Wyandanch. Hi havia una altra gran barrera de troanella prop de la intersecció, i Ted —des de la perspectiva elevada però distant del jardiner— podria haver desaparegut entre els arbustos de la tanca vegetal, o podria haver trencat cap al nord, cap a Wyandanch Lane sense mirar enrere ni una sola vegada. La senyora Vaughn, que encara estava furiosa i encara titllava l’artista d’«epítom del diabolisme», va tornar a enfilar el caminet de casa seva. Espontàniament —tot i que al jardiner li va semblar més aviat que ho feia involuntàriament— encara tallava i foradava l’aire amb el ganivet de serra.

Un període de calma intensa va caure al damunt de la propietat dels Vaughn i va descendir sobre Gin Lane. Ted, profundament embardissat a l’interior d’una densa massa de troanella, amb prou feines es podia moure prou per mirar quina hora era; els arbustos eren d’una densitat tal que ni tan sols un terrier Jack Russell no hauria pogut penetrar la tanca, que havia esgarrinxat les mans i la cara de Ted i l’havia deixat ben ensangonat. Però si més no, havia pogut fugir del ganivet de serra, i de moment, també de la senyora Vaughn. Però ¿on era Eddie? Ted esperava dins de la troanella que aparegués el seu Chevy del 57.

El jardiner, que havia començat la tasca de collir els dibuixos estripats de la seva mestressa i el seu fill més d’una hora abans de l’aparició de Ted, feia estona que havia deixat de mirar-se el que quedava dels dibuixos. Fins i tot a trossos, el contingut dels dibuixos el neguitejava massa. El jardiner ja coneixia els ulls de la seva mestressa, i la seva boca petita, i la resta de la seva cara tibant; ja coneixia les seves mans, i la tensió antinatural de les seves espatlles. Però, pitjor encara, el jardiner s’hauria estimat infinitament més continuar-se imaginant els pits i la vagina de la senyora Vaughn; la realitat que havia pogut veure reflectida en els dibuixos estripats, la seva nuesa, no era gens atractiva. A més, havia treballat a un ritme molt intens; perquè, tot i que entenia perfectament que la senyora Vaughn volgués destruir els dibuixos, no podia concebre quin rampell de bogeria l’havia posseït i li havia fet estripar aquell testimoni pornogràfic de la seva persona al bell mig d’una tempesta de vent amb totes les portes de la casa obertes. A la banda de mar de la casa, els trossos i els retalls de paper havien quedat travats a la barrera de roses de platja, però algunes visions parcials de la senyora Vaughn i el seu fill havien sabut trobar el caminet i ara voleiaven amunt i avall per la sorra.

Al jardiner no li agradava gaire el fill de la senyora Vaughn; era un nen arrogant que una vegada s’havia pixat a l’abeurador dels ocells i després no havia volgut reconèixer el fet. Però el jardiner havia estat un fidel empleat de la família Vaughn des d’abans del naixement d’aquell marrec, i sentia una certa responsabilitat addicional pel barri. Al jardiner li semblava impossible que a ningú li pogués agradar d’ensopegar amb aquelles visions, encara que fossin parcials, de les parts íntimes de la senyora Vaughn; però malgrat tot, el ritme que imprimia a la seva feina es veia afectat per la fascinació que sentia per esbrinar què li havia passat a l’artista; és a dir, ¿estava amagat a dins de la tanca del veí, o havia fugit en direcció a la ciutat?

A dos quarts de deu del matí, quan Eddie O’Hare ja portava una hora de retard, Ted Cole va sortir com va poder de la tanca de troanella de Gin Lane i va passar cautelosament per davant del caminet que duia a la mansió dels Vaughn; ho va fer per donar a Eddie l’oportunitat de veure’l, si és que Eddie (per alguna raó) havia esperat Ted a l’extrem oest de Gin Lane, a la intersecció amb South Main Street.

L’opinió del jardiner era que allò representava una acció poc assenyada, fins i tot temerària. Des de la torre del tercer pis de la mansió Vaughn, la senyora Vaughn podia veure per damunt de la tanca. Si la dona ultratjada era a la torre, tindria una vista immillorable de tot Gin Lane.

I de fet, la senyora Vaughn devia tenir precisament aquesta vista, perquè pocs segons després que Ted passés per davant del seu caminet —i comencés a accelerar el pas Gin Lane avall— el jardiner va alarmar-se quan va sentir el bramul del cotxe de la senyora Vaughn. Era un Lincoln negre i lluent, que va sortir disparat del garatge a tal velocitat que va derrapar al damunt de les pedres del pati i gairebé va estavellar-se contra la font d’aigües ennegrides. En un intent desesperat d’evitar l’impacte contra la font, la senyora Vaughn va girar massa a prop de la troanella; el Lincoln va endur-se l’escala del jardiner, i va deixar l’home anguniejat i arrapat al capdamunt de l’altíssima tanca.

—Corri! —va cridar el jardiner a Ted.

El fet que Ted sobrevisqués i pogués veure la llum d’un altre dia cal agrair-lo a l’exercici regular i rigorós que feia a la seva pista d’esquaix, dissenyada per donar-li un avantatge injust. Fins i tot als quaranta-cinc anys, Ted Cole podia córrer. Va saltar uns rosers sense trencar el ritme i va travessar a tota velocitat una extensió de gespa, a la vista d’un home bocabadat però silenciós que passava l’aspirador per una piscina. Llavors, Ted va ser perseguit per un gos, que per sort era petit i covard; Ted va arrencar un banyador de senyora d’un estenedor i va clavar una fuetada a la cara del gos, cosa que el va fer fugir. Evidentment, Ted va rebre els crits de diversos jardiners i minyones i mestresses de casa; impertorbable, va saltar tres tanques de fusta i va escalar una paret de pedra força alta. Només va trepitjar dos parterres de flors. I no va poder veure com el Lincoln de la senyora Vaughn trencava violentament a la intersecció de Gin Lane amb South Main Street, on va tombar un senyal de trànsit, víctima de la seva ànsia de persecució; de tota manera, a través de les làmines de fusta d’una tanca a Toylsome Lane, Ted va veure el Lincoln, negre com un cotxe fúnebre, que corria en paral·lel mentre ell travessava dos claps de gespa, un hort ple d’arbres fruiters i alguna cosa que s’assemblava a un jardí japonès, on va ficar el peu en una bassa poc fonda plena de peixos de colors i on li van quedar ben xopes les sabates i els texans (fins als genolls).

Ted va tornar enrere per Toylsome. Es va veure amb cor de travessar aquell carrer, va veure el guspireig dels llums de fre del Lincoln negre, i va tenir por que la senyora Vaughn no l’hagués detectat pel mirall retrovisor, i que no s’hagués aturat per fer maniobra i tornar a enfilar, ella també, per Toylsome. Però la senyora Vaughn no l’havia vist; n’havia perdut la pista. Ted va entrar al poble de Southampton amb un aspecte força penós, però dirigint-se intrèpid cap al cor de la zona comercial de South Main Street. Si no hagués vigilat amb tanta energia per si veia el Lincoln negre, potser hauria vist el seu Chevy del 57, que estava aparcat al davant de la botiga de marcs de South Main; però Ted va passar de llarg del seu cotxe sense reconèixer-lo, i va entrar en una llibreria que hi havia a l’altra banda del carrer.

A la llibreria, ja el coneixien; coneixien Ted Cole a totes les llibreries, és clar, però Ted visitava periòdicament aquella llibreria en particular, on tenia el costum de signar tots els exemplars dels seus títols que tinguessin en estoc. El llibreter i el seu personal no estaven acostumats a veure el senyor Cole tan atrotinat com se’ls va aparèixer aquell matí de divendres, però sí que l’havien vist mal afaitat, i sovint anava vestit més aviat a la manera d’un estudiant universitari o d’un obrer, que no pas a l’estil, fos quin fos, dels autors i il·lustradors d’èxits de venda infantils.

Era sobretot la sang allò que donava un aire de novetat a l’aspecte de Ted. La seva cara esgarrinxada i ensangonada, i la sang més bruta que lluïa al revers de les mans, de quan s’havia obert pas per entrar i sortir dels arbustos de més de cent anys d’antiguitat d’aquella tanca, eren indicatius d’accident o mutilació per al sorprès llibreter, el nom del qual (cosa inexplicable) era Mendelssohn. No tenia cap relació de parentiu amb el compositor alemany, i al Mendelssohn llibreter li agradava massa el seu cognom o massa poc el seu nom de pila, perquè mai no el revelava. (Una vegada que Ted li va preguntar com es deia de nom, Mendelssohn tan sols va dir: «Felix no»).

Aquell divendres, potser perquè la visió de la sang de Ted va excitar-lo, o potser pel fet que els texans de Ted degotaven al damunt del terra de la llibreria —les sabates de Ted, de fet, escopien aigua en diverses direccions cada cop que Ted feia un pas—, Mendelssohn va arreplegar Ted pels faldons bruts de la seva camisa de franel·la descordada, i va exclamar en una veu massa escandalosa:

—Ted Cole!

—Sí, sóc en Ted Cole —va reconèixer Ted—. Bon dia, Mendelssohn.

—És en Ted Cole… és ell, és ell! —va repetir Mendelssohn.

—Em sap greu, això de la sang —li va dir Ted amb molta calma.

—Au, no sigui ximple… no li ha de saber gens de greu! —va cridar Mendelssohn. Llavors va girar-se cap a una dona jove i astorada que formava part del seu personal; estava palplantada allà prop, amb una expressió de sorpresa i horror alhora. Mendelssohn li va ordenar que portés una cadira al senyor Cole.

—¿No ho veus, que té sang? —li va dir Mendelssohn.

Però Ted va preguntar si primer podia anar al lavabo; acabava de patir un accident, va dir amb solemnitat. Llavors es va tancar al petit bany, on només hi havia una pica i un vàter. Va valorar els danys al mirall mentre rumiava —com tan sols pot fer-ho un escriptor— una història d’una simplicitat esparverant sobre la mena d’«accident» que acabava de patir. Va veure que una branca de la malvada tanca li havia castigat un ull i l’hi havia deixat plorós. Una esgarrinxada més profunda era la causa de la gran quantitat de sang que tenia al front; una altra que sagnava menys però que semblava més difícil de curar li destacava a la galta. Es va rentar les mans; els talls li van coure, però les esgarrinxades ja gairebé no li sagnaven. Es va treure la camisa de franel·la i es va lligar les mànigues enfangades —també li havien quedat xopes a la bassa dels peixos de colors— al voltant de la cintura.

Ted va fer una pausa per admirar-se la cintura; als quaranta-cinc anys, encara era un home que es podia posar uns texans i una samarreta per dins dels pantalons amb un efecte general que li despertava orgull. De tota manera, la samarreta era blanca i la seva aparença no millorava gens amb les pronunciades taques que l’herba li havia deixat a l’espatlla esquerra i la banda dreta del pit —Ted havia caigut com a mínim al damunt de dos claps de gespa— i els texans, ben xops per dessota dels genolls, li continuaven degotant al damunt de les sabates, plenes d’aigua.

Tan ben guarnit com ho podia estar en aquelles circumstàncies, Ted va sortir del bany i va ser saludat efusivament un cop més per Mendelssohn, el del cognom solitari, que ja havia preparat una cadira per a l’escriptor de visita. La cadira era al davant d’una tauleta, on unes quantes dotzenes dels llibres de Ted Cole esperaven que l’autor els signés.

Però, primer de tot, Ted volia fer una trucada, que després van ser dos. Va trucar a la casa cotxera per veure si Eddie era allà; no va contestar ningú. I és clar, a casa de Ted tampoc no va contestar ningú: Marion sabia que de cap manera no havia de despenjar el telèfon aquell divendres tan ben organitzat. ¿Potser Eddie havia estavellat el cotxe? El xicot havia badat força quan conduïa, aquell matí. Segurament Marion se l’havia follat tant que el cervell del noi s’havia desfet!, va concloure Ted.

Per molt bé que Marion hagués planejat aquell divendres, s’havia equivocat a l’hora de suposar que l’únic recurs de Ted per trobar qui el portés amb cotxe cap a casa seria anar caminant fins a la consulta del seu rival d’esquaix, i esperar que el doctor Leonardis, o un dels seus pacients, el portés a Sagaponack. La consulta de Dave Leonardis era a l’altra punta de Southampton, a Montauk Highway; la llibreria no tan sols era més a prop de la mansió de la senyora Vaughn, sinó que també era un lloc molt més adient, als ulls de Ted, per ser rescatat. Ted Cole hauria pogut entrar gairebé a qualsevol llibreria de tot el món i demanar que el portessin a casa sense cap problema.

Ho va fer de seguida, tan bon punt es va asseure a la taula dels autògrafs per signar els seus llibres.

—Per dir-ho sense embuts, necessito que em portin a casa —va dir el famós escriptor.

—A casa! —va cridar Mendelssohn—. Sí, és clar! Cap problema! Viu a Sagaponack, ¿oi que sí? L’hi portaré jo mateix! Però… hauré de trucar a la meva dona. Potser ha anat a comprar, però no tardarà gaire. Miri, és que jo tinc el cotxe al taller.

—Espero que no el porti al mateix taller que jo —va dir Ted al llibreter entusiasta—. Jo acabo d’anar-hi a buscar el meu cotxe. I s’han oblidat de collar la columna del volant. Ben igual que en aquells acudits que es veuen sempre: jo tenia el volant a les mans, però el volant no estava collat a les rodes. Jo he girat cap a una banda i el cotxe ha sortit de la carretera cap a l’altra. Per sort, només m’he estavellat contra una tanca de troanella, enorme. He hagut de sortir per la finestreta del conductor, i els arbustos m’han ben esgarrinxat. I després he caigut dins d’una bassa de peixos de colors —va explicar Ted.

Tothom estava pendent d’ell; Mendelssohn, al costat del telèfon, no va saber trucar immediatament a la seva dona. I la jove astorada que treballava a la llibreria li somreia. Ted, en general, no se sentia atret per aquell tipus de dona, com hauria dit ell, però si la noia s’oferia per portar-lo a casa, potser encara en trauria alguna cosa, de l’aventura.

Segurament feia poc que havia acabat d’estudiar a la universitat, la dependenta; sense maquillatge, amb els cabells llisos, sense bronzejar, era una precursora de la dècada que s’acostava. No era bonica —la veritat és que era del tot vulgar— però la seva pal·lidesa evocava a Ted una mena de franquesa sexual; s’adonava que, en part, l’aparença buida d’ornaments de la noia reflectia una actitud oberta davant d’experiències que ella potser qualificaria de «creatives». Era la mena de noia que calia seduir intel·lectualment. (L’aspecte força esparracat de Ted en aquells moments potser fins i tot li feia pujar punts). I els encontres sexuals, com que la noia encara era prou jove per trobar-los una novetat, sens dubte eren una àrea d’experiència que ella podria qualificar d’«autèntica»; sobretot amb un famós escriptor.

Per desgràcia, no tenia cotxe.

—Jo vaig amb bicicleta —va dir a Ted—; si no, el portaria a casa amb molt de gust.

Llàstima, va pensar Ted, però va provar de consolar-se amb la constatació que, de fet, no li agradava la discrepància entre l’estretor del seu llavi inferior i la molsudesa exagerada del superior.

Mendelssohn estava neguitós perquè la seva dona encara era a comprar. Trucaria periòdicament a casa seva; segur que tornaria de seguida, va assegurar Mendelssohn a Ted. Un noi amb un defecte de parla indescriptible —l’altre membre del personal que hi havia a la llibreria aquell matí de divendres— va demanar disculpes perquè havia deixat el seu cotxe a un amic que volia anar a la platja.

Ted, assegut a la taula, signava llibres lentament. Només eren les deu. Si Marion hagués sabut on era Ted, i hagués sabut que podia estar pràcticament a punt d’aconseguir que el portessin a casa, potser s’hauria deixat endur pel pànic. Si Eddie O’Hare hagués sabut que Ted signava llibres a l’altra banda del carrer, gairebé davant per davant de la botiga de marcs —mentre Eddie insistia que la fotografia dels «peus» ja havia d’estar, perquè Ruth se la pogués endur a casa aquell mateix dia—, potser Eddie també s’hauria deixat dur pel pànic.

Però Ted no tenia cap motiu per sentir pànic. No sabia que la seva dona l’abandonava; encara es pensava que era ell el que l’estava abandonant a ella. I havia trobat refugi lluny dels carrers; per tant, res no amenaçava directament la seva integritat física (és a dir, la senyora Vaughn). I encara que la dona de Mendelssohn no tornés mai de comprar, era qüestió de minuts que algú entrés a la llibreria i confessés que era lector devot de Ted Cole. Probablement seria una dona, i Ted li hauria de comprar un dels seus llibres signats, com a regal, però ella el portaria a casa. I si era atractiva, i això, i allò, ¿qui sap si no en trauria alguna cosa? ¿Per què s’havia de deixar dur pel pànic a les deu del matí?, pensava Ted.

No sabia què l’esperava.