La primera trobada

La publicació de Niet voor kinderen, la traducció holandesa de No apte per a nens, era la raó principal de la tercera visita que Ruth Cole feia a Amsterdam, però ara Ruth considerava que la recerca per a la història de la prostituta era l’autèntica justificació de la seva estada a la ciutat. Encara no havia trobat el moment per parlar del seu nou entusiasme amb el seu editor holandès, Maarten Schouten, al qual ella anomenava afectuosament «Maarten amb dues as i una e»

Per la traducció d’El mateix orfenat —en holandès, Hetzelfde weeshuis, que Ruth havia provat inútilment de pronunciar— s’havia estat en un hotel encantador però atrotinat de Prinsengracht, on va descobrir un paquetet considerable de marihuana al calaix que havia triat per desar-hi la roba interior. La maria segurament era propietat d’algun hoste anterior, però Ruth patia tants de nervis durant la seva primera gira europea que estava convençuda que algun periodista maliciós havia amagat la marihuana a la seva habitació per avergonyir-la.

Maarten amb dues as i una e li havia assegurat que la possessió de marihuana, a Amsterdam, amb prou feines era una ofensa digna de menció, i encara menys motiu de vergonya. I a Ruth l’havia encantat la ciutat des de bon començament: els canals, els ponts, totes les bicicletes, els cafès, i els restaurants.

En la seva segona visita, per la traducció holandesa d’Abans de la caiguda de Saigon —va sentir-se satisfeta, si més no, de poder pronunciar bé Voor de val van Saigon— Ruth va estar-se en una altra banda de la ciutat, a la Plaça Dam, on la proximitat del seu hotel al barri xino va fer que un entrevistador decidís fer-se càrrec de la tasca d’ensenyar a Ruth les prostitutes als seus aparadors. No havia oblidat la impudícia d’aquelles dones vestides amb calces i sostenidors a les dotze del migdia, ni el rètol «Especialitats SM» a l’aparador d’un sex shop.

Ruth havia vist una vagina de goma penjada amb una lligacama vermella al sostre de la botiga. La vagina hauria semblat una truita a la francesa, si no hagués estat per la mata falsa de pèl púbic. També hi havia fuets; una esquella lligada amb una tira de cuiro a un consolador; enemes de grandàries diverses; un puny de goma.

Però això va ser cinc anys enrere. Ruth encara no havia tingut l’oportunitat de veure si el barri havia canviat gaire. Ara s’estava al seu tercer hotel, a Kattengat; no era gaire elegant, i exhibia diversos intents, mancats de gràcia, que volien aparentar formalitat. Per exemple, hi havia una sala d’esmorzars reservada als clients a la planta on s’estava Ruth. El cafè era fred, el suc de taronja, calent, i els croissants reposaven al damunt d’un jaç d’engrunes: l’únic que se’n podia fer era esmicolar-los a la vora d’un canal per alimentar els ànecs.

A la planta baixa i al soterrani, l’hotel havia criat un centre de salut física, com algú que cria panxa. La música que es preferia per fer les classes d’aeròbic es podia detectar a les canonades dels lavabos de diverses plantes al damunt de les sales d’exercici; la percussió incessant feia tremolar els conductes. Ruth va deduir que els holandesos —si més no, mentre feien exercici— preferien una mena de música rock incansable i reiterativa, que ella hauria categoritzat com una mena de rap sense rima. Un ritme mancat de melodia es repetia sense parar mentre un mascle europeu, per al qual l’anglès era indubtablement una llengua estrangera, reiterava una única frase. En una de les cançons, la frase era: «Vui fé sex am tu». En una altra: «Vui foià am tu».

La seva inspecció personal del gimnàs va posar punt i final a qualsevol possible interès que hagués tingut pel local. No hi havia de fer res, ella, en un bar de solters disfressat de centre esportiu, on s’anava a lligar i res més. Tampoc no li va agradar gens l’exhibicionisme dels exercicis. Les bicicletes estàtiques, les cintes contínues, els aparells de pujar escales; tot estava disposat en filera i mirava cap al centre de la sala, que era on es feien les classes d’aeròbic. Tant era on t’amaguessis, no podies evitar de veure els salts i les giravoltes dels ballarins d’aeròbic en una plètora de miralls que ho envoltaven tot. Com a molt, podies tenir l’esperança de ser testimoni d’un turmell torçat o d’un atac de cor.

Ruth va decidir fer una passejada. La zona al voltant del seu hotel li resultava nova; estava més a prop del barri xino del que es pensava, però va començar a caminar en direcció contrària. Va travessar el primer canal que va trobar i va tombar per un carrer lateral, estret i bonic —Korsjespoortsteeg— on es va sorprendre d’ensopegar amb unes quantes prostitutes.

En una àrea que semblava residencial i ben cuidada, hi havia mitja dotzena d’aparadors amb treballadores del sexe vestides amb roba interior. Eren dones blanques, d’aspecte pròsper, tot i que no pas totes eren atractives. La majoria semblaven més joves que Ruth; probablement n’hi havia un parell de la seva edat. Ruth va quedar tan sorpresa que fins i tot va ensopegar. Una de les prostitutes no es va poder aguantar el riure.

Eren gairebé les dotze del migdia, i Ruth era l’única dona que caminava per aquell carrer tan curt. Tres homes, cadascun pel seu compte, miraven aparadors en silenci. Ruth no s’havia imaginat que podria trobar una prostituta que acceptés de parlar amb ella en un lloc menys degradant i menys concorregut que el barri xino; el seu descobriment va animar-la.

Quan va arribar a Bergstraat, tampoc no s’esperava trobar-hi prostitutes. Era un carrer tranquil, net. Les primeres quatre noies, que eren joves i boniques, no li van fer cas. Ruth es va adonar d’un cotxe que avançava lentament mentre el conductor es mirava amb atenció les prostitutes. Però aquest cop Ruth no era l’única dona que caminava pel carrer. Al seu davant hi havia una dona vestida gairebé igual que ella: texans negres, sabates de pell girada negres amb taló quadrat, no gaire alt. La dona, igual que Ruth, duia una jaqueta de pell curta, d’home, però en el seu cas era de color marró fosc, i també duia un mocador de seda estampat.

Ruth caminava tan de pressa que gairebé va avançar la dona, que portava penjat al braç un cabàs de roba del qual sobresortien una ampolla gran d’aigua mineral i una barra de pa. La dona es va mirar distretament Ruth per damunt de l’espatlla; va mirar-la als ulls sense gaire interès. La dona no duia maquillatge, ni tan sols pintallavis, i passava dels quaranta-cinc. Quan hi passava per davant, saludava o somreia a cadascuna de les prostitutes dels aparadors. Però cap al final de Bergstraat, al davant d’una finestra de planta baixa amb les cortines tancades, la dona es va aturar tot d’una per obrir una porta. Instintivament, va mirar darrere seu abans d’entrar, com si estigués acostumada que la seguissin. I un cop més es va mirar Ruth; aquest cop amb una curiositat més viva, i amb un aire que a Ruth li va semblar impúdic i flirtejador, amb un somriure primer irònic i després seductor. La dona era una prostituta! Ara entrava a treballar.

Ruth va tornar a passar per davant de les prostitutes de Korsjespoortsteeg. Va veure més homes al carrer, cap dels quals no la mirava a ella, ni tampoc no es miraven entre ells. En va reconèixer dos; havien fet la mateixa volta que ella. ¿Quantes vegades tornarien a passar pel carrer, per donar una ullada més llarga? Ruth també ho hauria volgut saber; era una part necessària de la seva recerca.

Encara que a ella, tota sola, li seria més fàcil entrevistar una prostituta en un carrer agradable i no gens amenaçador com aquell, o com Bergstraat, Ruth pensava que el personatge de la seva novel·la —aquella altra escriptora, amb el seu mal nòvio— havia de patir la seva trobada en una de les pitjors habitacions del barri xino. Al capdavall, si la terrible experiència havia de degradar-la i humiliar-la, ¿no seria més adient (per no dir més colorista) que passés en el lloc més sòrdid imaginable?

Aquest cop, les prostitutes de Korsjespoortsteeg van examinar Ruth amb mirades cauteloses i algun cop de cap amb prou feines detectable. La dona que havia rigut quan Ruth havia ensopegat va mirar-se-la de cap a peus, fredament. Només una de les dones va fer un gest que podia interpretar-se com una crida o com un reny. Era una dona de l’edat de Ruth, però molt més voluminosa; duia els cabells tenyits de ros. La dona va assenyalar Ruth amb l’índex i va abaixar els ulls com a mostra exagerada de desaprovació. Era un gest digne d’una mestra d’escola, encara que hi havia molta malícia en el somriure burleta de la dona grassa; potser es pensava que Ruth era lesbiana.

Quan va tornar a tombar per Bergstraat, Ruth caminava lentament amb l’esperança que la prostituta més gran hagués tingut temps de vestir-se —o desvestir-se, donat el cas— i col·locar-se en posició a la seva finestra. Una de les prostitutes més joves i més boniques va picar l’ullet obertament a Ruth, que va sentir-se estranyament estimulada per una proposició lúbrica tan descarada. El gest de la noia va distreure-la tant que Ruth gairebé va passar de llarg de l’aparador de la prostituta més gran, sense reconèixer-la; de fet, la transformació de la prostituta resultava tan completa que era una dona totalment diferent de la persona normal carregada amb un cabàs que Ruth havia vist al carrer feia pocs minuts.

Al pas de la porta, hi havia una puta vivaç i pèl-roja. El seu pintallavis color de vi feia joc amb els sostenidors i les calces, que eren l’única cosa que duia tret d’un rellotge d’or i un parell de sabates descobertes, negres com la nit i amb talons de set centímetres. Ara la prostituta era més alta que Ruth.

Les cortines de la finestra estaven obertes, i revelaven un tamboret de bar antiquat, amb una base de llautó polit, però la prostituta mostrava una posa força més domèstica: era al portal, amb una escombra a les mans, després de foragitar de la seva entrada una solitària fulla de color groc. Tenia l’escombra a l’espera, tot desafiant la resta de fulles de la tardor, i es va mirar Ruth molt atentament, des de la punta dels cabells fins a les sabates; com si Ruth s’estigués en un aparador de Bergstraat, amb roba interior i taló alt, i la prostituta fos una mestressa de casa vestida de manera conservadora que realitzava amb diligència les seves tasques domèstiques. Va ser llavors quan Ruth es va adonar que havia deixat de caminar, i que la prostituta pèl-roja li havia fet un gest amb el cap amb un somriure invitador, que cada vegada —Ruth encara no havia aplegat prou coratge com per dir-li res— es feia més burleta.

—¿Parles anglès? —va preguntar Ruth de sobte.

La prostituta va semblar més enriolada que no pas sorpresa.

—No tinc cap problema amb l’anglès —va dir—. Tampoc no tinc cap problema amb les lesbianes.

—No sóc lesbiana —li va dir Ruth.

—Tampoc no passa res —va respondre la prostituta—. ¿És la primera vegada que estàs amb una dona? Ja sé què s’ha de fer.

—No vull fer res —va dir Ruth de seguida—. Només vull parlar amb tu.

La prostituta va començar a sentir-se incòmoda, com si «parlar» entrés en una categoria de comportament aberrant, que passava de la ratlla que ella mateixa s’havia imposat en la seva feina.

—S’ha de pagar més, per això —va dir la pèl-roja—. Parlar es pot allargar molta estona.

Ruth va quedar desconcertada per aquella actitud; aparentment, qualsevol activitat sexual seria preferible a una conversa.

—Sí, és clar; et pagaré tot el temps que em dediquis —va dir Ruth a la pèl-roja, que l’examinava meticulosament. Però no era el cos de Ruth allò que la prostituta valorava; estava interessada per la quantitat de diners que Ruth havia pagat per la seva roba.

—Són setanta-cinc florins per cinc minuts —va dir la pèl-roja; havia valorat correctament que Ruth duia una roba poc imaginativa però cara.

Ruth va obrir la seva bossa i es va mirar els bitllets poc familiars que duia a la cartera. ¿Setanta-cinc florins no eren uns cinquanta dòlars? A Ruth li van semblar molts diners, per cinc minuts de conversa. (En canvi, per l’activitat que dispensava generalment la prostituta —en el mateix període de temps, o encara menys—, semblava una compensació insuficient).

—Em dic Ruth —va dir Ruth, nerviosa. Va allargar la mà, però la pèl-roja va riure; en comptes de fer-li una encaixada, va fer entrar Ruth a la petita habitació estirant-li la màniga de la jaqueta. Quan totes dues van ser a dintre, la prostituta va tancar la porta i va córrer les cortines de la finestra; el perfum fortíssim de la pèl-roja en un lloc tan reduït era gairebé tan aclaparador com la seva nuesa virtual.

Tota l’habitació estava decorada en vermell. Les cortines gruixudes eren de color marró; la catifa, de color vermell sang, desprenia una lleugera olor de productes de neteja; la vànova, que cobria completament el llit de matrimoni, tenia un estampat antiquat de pètals de rosa; la coixinera de l’únic coixí era de color rosa. I la tovallola, llarga como una tovallola de bany i d’un rosa diferent del de la coixinera, estava molt ben plegada per la meitat i cobria el bell mig del llit; per protegir la vànova, sense dubte. En una cadira al costat del llit pràctic i polit, hi havia una pila d’aquestes tovalloles roses; se les veia netes, encara que una mica gastades: igual que l’habitació.

L’habitació vermella estava envoltada de miralls; hi havia gairebé tants miralls, i disposats en gairebé tants angles impertinents, com al gimnàs de l’hotel. I la llum de l’habitació era tan esmorteïda que cada cop que Ruth feia una passa, veia una ombra seva que avançava o retrocedia, o totes dues coses alhora. (Els miralls, és clar, també reflectien una multitud de prostitutes).

La prostituta es va asseure al llit, al centre mateix de la tovallola, sense necessitat de donar-hi ni un cop d’ull. Va encreuar els turmells, recolzant els peus sobre els talons alts, i es va inclinar cap endavant amb les mans al damunt de les cuixes; era una posa que demostrava gran experiència, perquè empenyia els seus pits impertinents i ben formats cap endavant, exagerava la reguera entre tots dos, i permetia que Ruth li veiés els mugrons petits i moradencs a través de la tela de color de vi dels sostenidors, molt escassos. Les calces estil biquini li allargaven la V estreta de l’entrecuix i li deixaven al descobert les estries de l’estómac; es veia ben clar que havia tingut fills, o com a mínim un fill.

La pèl-roja va assenyalar una butaca bonyeguda, on se suposava que Ruth havia de seure. La butaca era tan flonja que els genolls de Ruth li van tocar els pits quan es va inclinar cap endavant; havia d’arrapar-se als braços de la butaca amb totes dues mans perquè no semblés que hi estava completament escarxofada.

—La butaca va millor per fer mamades que per seure —li va dir la prostituta—. Em dic Dolores —va afegir—, però els amics em diuen Rooie.

—¿Rooie? —va repetir Ruth, mentre provava de no pensar en la quantitat de mamades que s’havien realitzat en aquella butaca de pell esquerdada.

—Vol dir «Roja» —va dir Rooie.

—Ja ho entenc —va dir Ruth, que va intentar seure ben bé a la punta de la butaca de les mamades—. Doncs resulta que estic escrivint una història —va començar Ruth, però la prostituta va aixecar-se de cop del llit.

—No m’has dit que eres periodista —va dir Rooie Dolores—. Jo no parlo amb periodistes.

—No sóc periodista! —va cridar Ruth. (Carai, quin mal que feia, aquella acusació!)—. Sóc novel·lista. Escric llibres, d’aquells que s’inventen. Només em vull assegurar que els detalls siguin correctes.

—¿Quins detalls? —va preguntar Rooie. No es volia asseure al llit; caminava amunt i avall. Els seus moviments van permetre a la novel·lista veure alguns aspectes addicionals del lloc de treball de la prostituta, equipat amb molta cura. Hi havia una pica petita en una paret interior; al cantó, hi havia un bidet. (Hi havia uns quants bidets més, reflectits als miralls, és clar). En una taula entre el bidet i el llit hi havia una capsa de mocadors de paper i un rotllo de paper de cuina. En una safata d’esmalt blanc, amb aire d’hospital, hi havia els lubricants i les gelees que li resultaven familiars, i uns quants que no li resultaven gens familiars, a més d’un consolador d’una grandària inquietant. Del mateix estil que la safata, amb una blancor d’hospital o de consulta de metge, hi havia una paperera amb tapa, d’aquelles que s’aixequen trepitjant un pedal. A l’altra banda d’una porta mig oberta, Ruth va veure el vàter, a les fosques; la tassa, amb seient de fusta, i una cadena per fer baixar l’aigua. I al costat del llum de peu amb la pantalla de vidres de color d’escarlata, en una taula a la vora de la butaca de les mamades, hi havia un cendrer net, buit, i un cistellet de vímet ple de condons.

Aquests eren uns quants dels detalls que necessitava Ruth, juntament amb l’estretor exagerada de l’armari de l’habitació. Els pocs vestits i camises de dormir que hi havia, i també un cosset de cuiro, no podien penjar en angle recte amb la paret del fons de l’armari; la roba penjava en diagonal, com si cada peça fos una prostituta que provava de mostrar el seu millor perfil.

Els vestits i les camises de dormir, per no dir res del cosset de cuiro, eren massa juvenils per a una dona de l’edat de Rooie. Però ¿què hi entenia Ruth, de vestits o de camises de dormir? Gairebé mai no portava vestits, i s’estimava més dormir amb unes calces i una samarreta de talla extragran. (I pel que fa al cosset de cuiro, mai no s’havia plantejat posar-se’n un).

Ruth va començar la seva història.

—Imagina’t que un home i una dona vénen i s’ofereixen a pagar perquè deixis que et vegin amb un client. ¿Ho faries? ¿Ho has fet alguna vegada?

—¿És això, el que vols, doncs? —va dir Rooie—. ¿Per què no ho deies de bon començament? I tant que ho faria… i és clar que ho he fet. ¿Per què no has portat el teu nòvio?

—No, no… no he vingut amb cap nòvio —va replicar Ruth—. Jo no et vull veure amb un client, això ja m’ho puc imaginar. Només vull saber com organitzaries una cosa així, i si és gaire habitual o no. A veure, ¿t’ho demana gaire sovint, això, una parella? Jo diria que els homes, tots sols, ho deuen demanar més sovint que no pas les parelles. I que les dones, soles, deuen ser… poc corrents.

—És veritat —va respondre Rooie—. Sobretot ho demanen homes sols. Alguna parella, potser un cop o dos l’any.

—¿I dones soles?

—També puc fer-ho, per a una dona sola, si és això el que vols —va dir Rooie—. Ho faig de tant en tant, però no gaire sovint. A la majoria d’homes tant els és, que s’ho miri una altra dona. Són les dones que s’ho miren les que no volen que les vegin.

L’habitació era tan calorosa i poc ventilada que Ruth es moria de ganes de treure’s la jaqueta de pell. Però amb aquella companyia, li semblava massa atrevit quedar vestida només amb la samarreta de seda negra. Per tant, va descordar-se la jaqueta però no se la va treure.

Rooie va anar fins a l’armari. No hi havia porta. Una cortina d’indiana —amb un dibuix de fulles caigudes de tardor, majoritàriament vermelles— penjava d’una barra de fusta. Quan Rooie va córrer la cortina, el contingut de l’armari va quedar amagat, tret de les sabates, que va girar perquè quedessin amb la punta cap enfora. Hi havia mitja dotzena de parells de sabates de taló alt.

—Tu t’estaries aquí dins, al darrere de la cortina, amb la punta de les teves sabates cap enfora, és clar, igual que les altres sabates —va dir Rooie. Va entrar a dins de l’armari i es va amagar. Quan Ruth li va mirar els peus, amb prou feines va distingir de les altres les sabates que duia Rooie; Ruth va haver de buscar els turmells de Rooie per poder trobar-les.

—Ja ho veig —va dir Ruth. Volia entrar a dins de l’armari per comprovar com es veia el llit; potser seria difícil de veure, a través de la partió estreta de la cortina.

Va ser com si la prostituta li hagués llegit el pensament. Rooie va sortir del guarda-roba.

—Té, prova tu —va dir la pèl-roja.

Ruth no va poder evitar de fregar amb la prostituta quan va traspassar la cortina. L’habitació sencera era tan petita que resultava gairebé impossible que dues persones s’hi moguessin sense tocar-se.

Ruth va encaixar els peus entre dos parells de sabates. A través de l’escletxa estreta que dividia la cortina, podia veure clarament la tovallola rosa al bell mig del llit de la prostituta. En un mirall que tenia gairebé davant per davant, Ruth també podia veure l’armari; va haver de fixar-s’hi molt per distingir les seves sabates entre els diversos parells que treien la punta per sota de la cortina. Ruth no es podia veure a l’altra banda de la tela; ni tan sols es veia els ulls, que miraven per l’escletxa. No podia ni veure un bocí de cara, si no es movia, i fins i tot llavors només podia detectar un moviment indefinit.

Sense moure el cap, els ulls i prou, Ruth veia la pica i el bidet; el consolador al damunt de la safata d’hospital (juntament amb els lubricants i les gelees) era ben visible. Però la visió que Ruth tenia de la butaca de les mamades quedava tapada per un dels braços i part del respatller de la butaca.

—Si el tio vol una mamada i hi ha algú que s’ho mira, li puc fer la mamada al llit —va dir Rooie—. Si és que pensaves això…

Ruth no feia ni un minut que era a dins de l’armari; encara no s’havia adonat que respirava amb dificultats, ni que el seu contacte amb el vestit de color daurat que tenia penjat més a prop li havia començat a fer picor al coll. Era conscient d’una nosa a la gola quan s’empassava saliva; els últims vestigis de la tos, pensava, o els primers símptomes d’un refredat. Quan una negligé gris perla va caure del penjador, va ser com si se li hagués aturat el cor i s’hagués mort al lloc mateix on sempre s’havia imaginat que moriria: dins d’un armari.

—Si hi estàs còmoda —va dir Rooie—, obriré les cortines de la finestra i m’asseuré a l’aparador. Però a aquestes hores, pot tardar força estona a venir algun tio… potser mitja hora, potser més de tres quarts. M’hauràs de pagar setanta-cinc florins més, és clar. Això ja m’ha fet perdre molt de temps.

Ruth va ensopegar amb les sabates quan va sortir disparada de l’armari.

—No! No vull veure res! —va cridar la novel·lista—. Només vull escriure una història! Sobre una parella. La dona té la meva edat. El seu nòvio la convenç de fer això… és un mal nòvio.

Ruth va veure, avergonyida, que amb un cop de peu havia enviat una de les sabates de la prostituta a l’altra punta de l’habitació. Rooie va collir-la; després es va agenollar davant de l’armari i va ordenar la resta de sabates. Va desar-les en la posició habitual, amb la punta cap endins; la sabata que Ruth havia enviat disparada, també.

—Ets estranya —va dir la prostituta. Ara s’estaven dretes, incòmodes, al costat de l’armari, com si admiressin les sabates acabades d’ordenar—. I se t’han acabat els cinc minuts —va afegir Rooie, tot assenyalant el seu bonic rellotge d’or.

Ruth va tornar a obrir la seva bossa. Va treure tres bitllets de vint-i-cinc florins de la cartera, però Rooie estava tan a prop que va poder veure l’interior de la cartera de Ruth sense cap problema. La prostituta va arreplegar hàbilment un bitllet de cinquanta florins.

—Amb cinquanta n’hi ha prou… per cinc minuts més —va dir la pèl-roja—. Guarda els bitllets petits —va aconsellar a Ruth—. Potser voldràs tornar… quan t’ho hagis rumiat una mica.

Amb tanta rapidesa que Ruth no va poder anticipar-ho, Rooie se li va acostar i va fregar amb els llavis el coll de Ruth; abans que Ruth pogués reaccionar, la prostituta va acaronar-li un pit mentre li girava l’esquena i es tornava a asseure exactament al bell mig de la tovallola que protegia el llit.

—Bon perfum, però amb prou feines se sent —va comentar Rooie—. Uns pits molt bonics. Grossos.

Enrojolada, Ruth va provar de seure a la butaca de les mamades sense deixar que la butaca la dominés.

—En la meva història… —va començar a dir la novel·lista.

—El problema que té la teva història és que no hi passa res —va dir Rooie—. La parella em paga perquè els deixi veure com ho faig amb un client. ¿I què? No seria la primera vegada. ¿Què passa, després? ¿No és això, el més important de la teva història?

—No estic segura de què passa després, però sí que és el més important de la meva història —va respondre Ruth—. La dona que té el mal nòvio se sent humiliada. Se sent degradada per l’experiència… no pas pel que veu, sinó pel nòvio. És per la manera com la fa sentir ell, que se sent humiliada.

—Tampoc no seria la primera vegada —li va dir la prostituta.

—Potser l’home es masturba mentre s’ho mira —va suggerir Ruth. Rooie es va adonar que allò era una pregunta.

—No seria la primera vegada —va repetir la prostituta—. ¿Per què se n’hauria d’estranyar, la dona?

Rooie tenia raó. I hi havia un altre problema: Ruth no era conscient de tot el que podia passar en la història perquè encara no sabia prou coses sobre qui eren els personatges i quina era la seva relació. No era la primera vegada que feia aquest descobriment sobre una novel·la que començava; però era la primera vegada que feia aquest descobriment davant d’una altra persona, que a més, en aquest cas, era una desconeguda i una prostituta.

—¿Saps què passa normalment? —va preguntar Rooie.

—No, no ho sé —va reconèixer Ruth.

—Venir-s’ho a mirar només és el començament —li va dir la prostituta—. Amb les parelles, sobretot… venir a mirar els porta a fer altres coses.

—¿Què vols dir? —li va preguntar Ruth.

—La pròxima vegada que tornen, no volen mirar… volen fer alguna cosa —va dir Rooie.

—Em sembla que el meu personatge no voldria pas tornar una segona vegada —va dir Ruth, però va rumiar la possibilitat.

—A vegades, després de mirar, la parella vol fer coses immediatament… de seguida —va dir Rooie.

—¿Quines coses? —va preguntar Ruth.

—De tota mena —va dir Rooie—. A vegades el tio em vol mirar a mi amb la dona… vol veure com escalfo la dona. Normalment començo amb el tio i la dona s’ho mira.

—Comences amb el tio… —va dir Ruth.

—I després, la dona —va dir Rooie.

—¿Això t’ha passat de debò? —va preguntar Ruth.

—En aquesta vida, ha passat tot —va dir la prostituta.

Ruth s’estava asseguda sota la llum tenyida d’escarlata de la llàntia, que ara projectava una resplendor vermellosa, més intensa, a tota l’habitació; la tovallola rosa del llit, on seia Rooie, era sens dubte d’un rosa més profund gràcies a la resplendor escarlata de la pantalla de vidres de colors del llum de peu. A l’habitació no hi havia cap més punt de llum, tret de la claror esmorteïda que podia traspassar les cortines de la finestra, i d’una bombeta molt fluixa, al sostre, que apuntava cap a la porta del carrer.

La prostituta va inclinar-se cap endavant, aprofitant aquella llum afavoridora; quan ho va fer, va semblar com si els seus pits estiguessin a punt d’escapar-se dels sostenidors. Ruth s’arrapava amb força als braços de la butaca de les mamades, i Rooie va agafar-li les mans.

—¿Vols rumiar una mica sobre totes les coses que passen, i venir-me a veure un altre dia? —va preguntar la pèl-roja.

—Sí —va dir Ruth. Va xiuxiuejar involuntàriament, i tampoc no podia desempallegar-se de les mans de la prostituta sense caure cap endarrere, escarxofada en aquella butaca horrible.

—Tu recorda… que pot passar qualsevol cosa —li va dir Rooie—. Qualsevol cosa que vulguis.

—Sí —va tornar a xiuxiuejar Ruth. Es mirava els pits al descobert de la prostituta; li semblava més segur que no pas mirar-li els ulls, massa intel·ligents.

—Potser si em veiessis amb algú… tu sola, vull dir… potser se t’acudiria alguna idea —va dir Rooie, també amb un xiuxiueig.

Ruth va sacsejar el cap, conscient que el gest demostrava molta menys convicció que no pas si hagués dit, secament, «No, això no».

—La majoria de les dones soles que vénen a mirar són noies joves —va anunciar Rooie en veu més alta, indiferent.

Ruth va quedar tan parada quan va sentir això que es va mirar la cara de Rooie sense voler.

—¿Noies joves, per què? —va preguntar Ruth—. ¿Vols dir que volen saber com és el sexe? ¿Que són verges?

Rooie va deixar anar les mans de Ruth; es va deixar caure al llit i va riure.

—Verges, de cap manera! —va dir la pèl-roja—. Són noies joves que es plantegen la possibilitat de fer-se prostitutes… volen saber com és, fer de prostituta!

Ruth mai de la vida no s’havia escandalitzat tant; ni tan sols saber que Hannah s’havia follat el seu pare no va deixar-la tan astorada.

Rooie va assenyalar el rellotge i es va aixecar del llit just quan Ruth s’aixecava de la butaca difícil. Ruth es va haver de contorsionar per no fregar la prostituta.

Rooie va obrir la porta i va entrar un sol de migdia d’una claror tan sobtada que Ruth es va adonar que havia subestimat la baixa intensitat de la il·luminació a la cambra vermella de la prostituta. Girant l’esquena a la llum, Rooie va bloquejar la sortida amb un posat tot dramàtic mentre clavava a Ruth tres petons a les galtes: primer a la galta dreta, després a l’esquerra, i després un altre cop a la dreta.

—A l’estil holandès… tres cops —va dir la prostituta, amb alegria, i amb un afecte que semblava gairebé fora de lloc, més adient per a una vella amiga.

A Ruth, és clar, ja l’havien petonejat d’aquella manera —Maarten i la seva dona, Sylvia, sempre que li deien hola i adéu—, però els petons de Rooie van allargar-se una mica massa. I Rooie també va pressionar el palmell calent de la mà contra la panxa de Ruth, i això va fer que Ruth tibés instintivament els músculs de l’estómac.

—Quina panxeta més plana que tens —li va dir la prostituta—. ¿Has tingut alguna criatura?

—No, encara no —va replicar Ruth. La sortida encara estava bloquejada.

—Jo n’he tingut una —va dir Rooie. Es va ficar els polzes per dins de la cintura elàstica de les calces i va abaixar-les tot d’una—. De la manera més difícil —va afegir la prostituta, fent referència a la cicatriu ben visible d’una cesària; la cicatriu no va sorprendre tant Ruth, que ja s’havia adonat de les estries de Rooie, com el fet que la prostituta s’hagués afaitat el pèl del pubis.

Rooie va deixar anar la cintura de les calces, que van espetegar. Ruth va pensar: Jo m’estimaria molt més escriure que no pas fer això, però imagina com es deu sentir ella. Al cap i a la fi, és una prostituta; segurament s’estimaria més fer de prostituta que no pas flirtejar amb mi. Però també li agrada posar-me incòmoda. Ruth estava irritada amb Rooie, ara, i volia anar-se’n de seguida. Va provar d’escapolir-se pel seu costat.

—Tornaràs —li va dir Rooie, però va deixar que Ruth sortís al carrer sense cap més contacte físic. Llavors Rooie va aixecar la veu, perquè tothom que passés per Bergstraat, o alguna de les prostitutes veïnes, la sentís—. Val més que tanquis bé la bossa, en aquesta ciutat —va dir la pèl-roja.

Ruth duia la bossa oberta, un defecte que venia d’antic, però la cartera i el passaport eren a lloc, i al primer cop d’ull no li va semblar que faltés cap altra cosa. Un tub de pintallavis i un tub més gruixut de crema lluent incolora; un tub de crema antisolar i una barreta hidratant.

Ruth també duia una polvorera que havia estat de la seva mare. Les pólvores feien esternudar Ruth; feia temps que n’havia perdut la borla. Però a vegades, quan Ruth es mirava al mirallet, esperava veure-hi la seva mare. Ruth va tancar la cremallera de la bossa mentre Rooie li dedicava un somriure irònic.

Quan Ruth va esforçar-se per tornar el somriure a Rooie, el sol li va fer mig tancar els ulls. Rooie va allargar la mà i va tocar la cara de Ruth. Es mirava l’ull dret de Ruth amb molt d’interès, però Ruth va interpretar malament la raó. Al capdavall, Ruth estava molt més acostumada al fet que la gent s’adonés del defecte hexagonal que tenia a l’ull dret que no pas al fet que li clavessin cops de puny.

—És de naixement… —va començar a dir Ruth.

Però Rooie va dir:

—¿Qui t’ha pegat? —(Ruth es pensava que l’ull de vellut ja se li havia curat del tot).— Jo diria que fa una setmana o dues…

—Un mal nòvio —va confessar Ruth.

—Sí que tens nòvio, doncs —va dir Rooie.

—No és pas aquí. Estic sola —va insistir Ruth.

—Només estaràs sola fins la pròxima vegada que em vinguis a veure —va respondre la prostituta. Rooie només sabia somriure de dues maneres, amb ironia i amb aire seductor. Ara somreia amb aire seductor.

A Ruth només se li va acudir comentar:

—Parles un anglès excel·lent. —Però aquest compliment enverinat, encara que fos cert, va tenir un efecte molt més profund en Rooie del que Ruth s’hauria imaginat.

La prostituta va abandonar totes les manifestacions exteriors de malícia. Semblava com si una antiga pena li hagués retornat amb una força gairebé violenta.

Ruth va estar a punt de dir que li sabia greu, però abans de poder dir res, la pèl-roja va respondre amb amargor:

—Vaig conèixer algú que era anglès… una temporada. —Llavors Rooie Dolores va tornar a entrar a l’habitació i va tancar la porta. Ruth va esperar, però les cortines de la finestra no van obrir-se.

Una de les prostitutes més joves i més boniques es mirava malament Ruth des de l’altra banda de carrer, ressentida; com si estigués ofesa i decebuda pel fet que Ruth es gastés els diners en una puta més vella, menys atractiva.

Només hi havia un altre vianant a Bergstraat: un home gran que mirava a terra. No es mirava cap prostituta, però va aixecar els ulls amb rapidesa per examinar Ruth quan li va passar pel costat. Ella va mirar-se’l malament, però l’home tornava a tenir els ulls clavats a l’empedrat del carrer, mentre continuava caminant.

Llavors Ruth també va començar a caminar. La seva seguretat anímica estava molt afectada, encara que no pas la professional. Fos quina fos la possible història —la història més probable, la millor història—, no tenia cap dubte que ja se li acudiria. No havia pensat prou en els personatges; res més. No, la seguretat que havia perdut era moral. Era una presència al bell mig del seu ésser com a dona, i fos el que fos, Ruth va meravellar-se de sentir-ne l’absència.

Tornaria a venir a veure Rooie, però no era això el que la capficava. No sentia cap desig de tenir cap mena d’experiència sexual amb la prostituta, que sens dubte havia estimulat la seva imaginació però que no l’havia excitat. I Ruth encara creia que no tenia cap necessitat, ni com a escriptora ni com a dona, de veure actuar la prostituta amb un client.

El que feia patir Ruth era que necessitava tornar a veure Rooie, només per saber, com quan llegeixes un llibre, què passarà després. I això volia dir que Rooie era la que manava.

La novel·lista va tornar caminant ràpidament al seu hotel, on —abans de la primera entrevista— va tenir temps d’escriure això al seu diari: «La noció convencional és que la prostitució és una mena de violació per diners; de fet, en la prostitució —i potser únicament en la prostitució— és la dona qui sembla que mana».

Ruth va tenir una segona entrevista a l’hora de dinar, i una tercera i una quarta després de dinar. Hauria hagut de provar de relaxar-se, llavors, perquè tenia una lectura a primera hora del vespre, i després havia de signar llibres i d’anar a sopar. Però Ruth es va quedar a l’habitació de l’hotel i va escriure i escriure. Desenvolupava una possible història rere l’altra, però totes se li acabaven fent inversemblants i forçades. Si l’escriptora que espiava la prostituta s’havia de sentir humiliada per l’experiència, qualsevol conseqüència sexual que tingués l’experiència havia d’afectar l’escriptora; d’alguna manera, havia de ser la seva experiència sexual. Si no ho fos, ¿per què s’hauria de sentir humiliada?

Com més esforços feia Ruth per involucrar-se en la història que escrivia, més endarreria o evitava de pensar en la història que vivia. Per primera vegada, sabia què sentia un personatge de novel·la, en comptes de saber què sentia el novel·lista (és a dir, el que manava): perquè era com a personatge que Ruth es veia un altre cop a Bergstraat; com a personatge d’una història que ella no escrivia.

Experimentava l’emoció d’un lector que necessita saber què passarà després. Sabia que no podria evitar tornar a veure Rooie. Volia saber què passaria, no ho podia evitar. ¿Què li suggeriria Rooie? ¿Què permetria Ruth que fes la prostituta?

Quan, encara que només sigui per un moment, el novel·lista abandona el paper de creador, ¿quins altres papers li queden per interpretar? Només hi ha creadors d’històries i personatges dins de les històries; no queda cap més paper. Ruth mai no havia sentit tanta expectació. Era com si no tingués la voluntat suficient per poder controlar el que havia de passar; de fet, estava encantada de no manar ella. Estava molt contenta de no ser la novel·lista. Ella no escrivia aquella història, però aquella història l’emocionava.