La porta de terra

Tot anant cap a New London, un viatge que havia estat tediosament sobreplanejat —igual que Marion, havien sortit molt més aviat del que feia falta per agafar aquell ferri—, el pare d’Eddie es va perdre als voltants de Providence.

—¿És un error del pilot o del navegant? —va preguntar Mentolat amb alegria. Era de tots dos. El pare d’Eddie parlava tant que no s’havia fixat prou en la carretera; Eddie, que era el «navegant», s’havia esforçat tant per mantenir-se despert que no havia consultat el mapa—. Sort que hem sortit aviat —va afegir el seu pare.

Van aturar-se en una benzinera, on Joe O’Hare va fer tot el que va poder per donar conversa a un membre de la classe treballadora.

—¿Què li sembla, quin tràngol? —va dir el senyor O’Hare a l’empleat de la benzinera, que a Eddie li semblava una mica retardat—. Ve’t aquí un parell d’exonians perduts a la recerca del ferri que va de New London a Orient Point.

Eddie es moria una mica cada cop que sentia parlar el seu pare amb desconeguts. (¿Qui, a part d’un exonià, sabia què era un exonià?). Com si patís un coma passatger, l’empleat de la benzinera va contemplar una taca oliosa a l’asfalt, un xic cap a la dreta de la sabata dreta de Mentolat.

—Són a Rhode Island —va ser tot el que va poder dir aquell pobre home.

—¿Ens pot dir com es va a New London? —li va preguntar Eddie.

Quan van tornar a la carretera, Mentolat va alliçonar Eddie sobre el tema de la taciturnitat intrínseca que tan sovint és el resultat d’una educació secundària deficient.

—Una ment esmussada és una cosa terrible, Edward —va instruir-lo el seu pare.

Van arribar a New London amb temps de sobres; Eddie hauria pogut agafar un ferri anterior.

—Però llavors hauràs d’esperar-te a Orient Point tot sol! —va indicar Mentolat. Els Cole, al capdavall, esperaven que Eddie arribés amb el ferri que sortia més tard. Quan Eddie es va adonar que s’hauria estimat infinitament més esperar tot sol a Orient Point que no pas allà amb el seu pare, el ferri més matiner ja havia salpat.

—El primer viatge oceànic del meu fill —va dir Mentolat a la dona dels braços enormes que va vendre a Eddie el seu bitllet—. No és el Queen Elizabeth ni el Queen Mary; no és una travessia de set dies; no és Southampton, a Anglaterra, ni Cherbourg, a França. Però, sobretot si es tenen setze anys, amb un curt trajecte per mar fins a Orient Point ja n’hi haurà prou! —La dona va somriure amb tolerància entre els seus plecs de greix; encara que el somriure era molt prim, es podia veure que li faltaven unes quantes dents.

Després, drets al moll, el pare d’Eddie va filosofar sobre el tema dels excessos dietètics que sovint són el resultat d’una educació secundària deficient. En un curt viatge més enllà dels límits d’Exeter, no feien altra cosa que topar amb exemples de gent que hauria estat més feliç o més prima (o totes dues coses) si hagués tingut la bona fortuna d’estudiar a l’acadèmia!

De tant en tant, el pare d’Eddie inseria a l’atzar consells que, sortits del no res, feien referència a la imminent feina d’estiu de l’Eddie.

—No et posis nerviós només perquè sigui famós —va dir el senyor O’Hare, per cap raó en especial—. No és ben bé una gran figura literària. Tu pesca tot el que puguis. Pren nota dels seus hàbits de treball, esbrina si la seva bogeria segueix un mètode… aquesta mena de coses. —A mesura que el ferri d’Eddie s’acostava, era Mentolat el que tot d’una començava a neguitejar-se per la feina del seu fill.

Sempre pujaven primer els camions, i el primer de la filera era un camió ple de cloïsses fresques; o potser estava buit, i anava a carregar cloïsses fresques. En qualsevol cas, la fortor que desprenia era de cloïsses no gaire fresques, i el conductor, que fumava un cigarret i es recolzava contra el radiador ple de mosquits esclafats del camió mentre el ferri atracava, va ser la pròxima víctima de la conversa improvisada de Joe O’Hare.

—El meu noi se’n va a la seva primera feina —va anunciar Mentolat, mentre Eddie es moria un xic més.

—¿Ah, sí? —va replicar el conductor del camió de cloïsses.

—Va a fer d’ajudant d’un escriptor —va proclamar el pare d’Eddie—. La veritat, no estem del tot segurs de què representa, una feina com aquesta, però ben segur que serà més absorbent que simplement fer punta als llapis, canviar la cinta de la màquina d’escriure, i buscar al diccionari aquelles paraules difícils que ni tan sols l’escriptor en persona no sap ben bé com s’escriuen! Jo ho considero una experiència alliçonadora, tant és el caire que tingui.

El conductor del camió de cloïsses, sobtadament agraït per la feina que li havia tocat fer, va dir:

—Bona sort, nano.

En l’últim minut, just abans que Eddie embarqués al ferri, el seu pare va arrencar a córrer fins al cotxe i va tornar corrents.

—Gairebé me’n descuidava! —va cridar, i va entregar a Eddie un sobre gruixut lligat amb una goma elàstica, i un paquet amb el volum i la blanor d’un panet dolç. El paquet estava embolicat per regal, però alguna cosa l’havia aixafat mentre reposava al seient del darrere del cotxe; el regal ja semblava abandonat, no volgut.

—És per la criatura… la teva mare i jo hi hem pensat —va dir Mentolat O’Hare.

—¿Quina criatura? —va preguntar Eddie. Va subjectar el regal i el sobre amb la barbeta, perquè el seu sac, molt pesant, i una maleta més petita i lleugera, li tenien hipotecades totes dues mans. D’aquesta manera va trontollar a bord.

—Els Cole tenen una nena petita… em sembla que té quatre anys! —va bramar Mentolat. Es va sentir el terrabastall de les cadenes, el xup-xup del motor del vaixell, els xiscles intermitents de la sirena del ferri; hi havia altra gent que també cridava els seus adéus—. Van tenir un altre fill per substituir els que es van morir! —va bramar el pare d’Eddie. Això va fer aixecar les orelles fins i tot al conductor del camió de cloïsses, que havia aparcat el camió a bord i ara estava recolzat al damunt de la barana de la coberta superior.

—Ah —va dir Eddie—. Adéu! —va cridar.

—T’estimo, Edward! —va bramular el seu pare. Llavors, Mentolat O’Hare va començar a plorar. Eddie no havia vist plorar mai el seu pare, però fins llavors Eddie no se n’havia anat mai de casa. Probablement la seva mare també havia plorat, però Eddie no s’hi havia fixat—. Vés amb compte! —va escanyar-se el seu pare. Tots els passatgers que es repenjaven a la barana de la coberta superior se’ls estaven mirant—. Vés amb compte amb ella! —li va cridar el seu pare.

—¿Amb qui? —va bramar Eddie.

—Amb ella! Vull dir la senyora Cole! —va esgaripar Joe O’Hare.

—¿Per què? —va cridar Eddie. S’allunyaven, els molls empetitien; la sirena del ferri era eixordadora.

—Diuen que no ho ha pogut superar! —va rugir Mentolat—. És una zombi!

Fantàstic… ara m’ho diu!, va pensar Eddie. Però va saludar amb la mà i prou. No tenia ni idea que la suposada zombi estaria esperant el seu ferri a Orient Point; encara no sabia que al senyor Cole no li era permès de conduir. Eddie s’havia empipat perquè el seu pare no li havia deixat portar el cotxe durant el trajecte fins a New London, amb l’excusa que el trànsit amb el qual s’enfrontarien era «diferent del trànsit d’Exeter». Eddie encara podia veure el seu pare a la costa cada cop més llunyana de Connecticut. Mentolat s’havia girat d’esquena, amb la cara enterrada a les mans; plorava desconsoladament.

¿Què volia dir, una zombi? Eddie havia esperat que la senyora Cole fos com la seva mare, o com les moltes esposes gens memorables de la facultat, que representaven gairebé tot el que Eddie sabia de les dones. Amb una mica de sort, la senyora Cole potser exhibiria una mica d’allò que la seva mare anomenava «actitud bohèmia», encara que Eddie no s’atrevia a esperar una dona que donés tant de plaer voyeurístic com el que la senyora Havelock proveïa a bastament.

El 1958 les aixelles peludes i els pits bellugadissos de la senyora Havelock eren l’absoluta totalitat del que pensava Eddie O’Hare quan pensava en les dones. Amb les noies de la seva edat, Eddie no hi havia tingut gens d’èxit; i a més, li feien pànic. Com que era un marrec de la facultat, les seves poques cites havien estat amb noies del poble d’Exeter, coneixences incòmodes de la seva època d’estudiant de primària. Aquestes noies del poble ja havien crescut, i en general contemplaven amb força reserves els nois del poble que anaven a l’acadèmia; preveien que serien tractades amb condescendència, cosa molt comprensible.

Els caps de setmana que hi havia ball a Exeter, les noies de fora del poble feien a Eddie la impressió de ser inabastables. Arribaven en trens i autobusos, sovint procedents d’altres internats, o de ciutats com Boston i Nova York. Anaven molt més ben vestides —i amb un aire aparent de dones més adultes— que la majoria d’esposes de la facultat; tret de la senyora Havelock.

Abans d’anar-se’n d’Exeter, Eddie havia fullejat les pàgines del PEAN del 53 per trobar-hi fotografies de Thomas i Timothy Cole; era l’últim anuari dels dos germans. El que hi va trobar va intimidar-lo moltíssim. Aquells nois no havien estat membres de cap club, però Thomas apareixia a la categoria principal dels equips de futbol i d’hoquei, i Timothy, que no quedava gaire enrere del seu germà, sortia a les fotografies de la categoria secundària dels equips d’aquells dos mateixos esports. Que sabessin clavar cops de peu i patinar no era el que va intimidar Eddie, però. Va ser l’enorme quantitat d’instantànies, en la totalitat de l’anuari, on apareixien tots dos nois: en les moltes fotografies espontànies que configuren un anuari, en totes aquelles imatges d’estudiants que, inqüestionablement, s’ho passen bé. Thomas i Timothy sempre semblava que s’ho passaven la mar de bé. Eren feliços!, va adonar-se Eddie.

En un combat col·lectiu de lluita lliure amb una pila de nois, a la sala de les burilles (el saló de fumadors) d’un dormitori; fent el pallasso amb unes crosses; en una posa heroica amb unes pales de treure neu a les mans, o jugant a cartes; Thomas sovint amb un cigarret penjat a la comissura d’una boca atractiva. I els caps de setmana que hi havia ball a l’acadèmia, sempre es veia els vailets Cole amb les noies més boniques. Hi havia una fotografia de Timothy que no ballava, sinó que abraçava la seva parella; n’hi havia una altra de Thomas que feia un petó a una noia: eren a l’exterior, un dia fred i nevat, tots dos amb abrics de pèl de camell; Thomas s’acostava la noia tot agafant-la per la bufanda que ella duia entortolligada al coll. Aquells nois eren populars! (I s’havien mort).

El ferri va passar pel costat d’un lloc que semblava unes drassanes; hi havia algunes barques i vaixells en un dic sec, d’altres flotaven a l’aigua. A mesura que el ferri s’allunyava de la costa, van passar prop d’un far o dos. Hi havia poques barques de vela aventurades a les aigües de l’estret. El dia havia estat càlid i calitjós a l’interior —fins i tot de bon matí, quan Eddie havia sortit d’Exeter—, però al mar, el vent del nord-est era fred, i el sol sortia i s’amagava al darrere dels núvols.

A la coberta superior, barallant-se encara amb el seu sac massa pesant i amb la maleta més petita i lleugera —per no dir res del regal per a la nena, que ja estava prou masegat—, Eddie es va refer l’equipatge. El paper de regal va patir encara més danys quan Eddie va entaforar el present al fons del sac, però si més no, ja no l’hauria de carregar sota la barbeta. A més, necessitava mitjons; havia començat el dia amb uns mocassins i sense mitjons, però ara tenia fred als peus. També va trobar un suèter per posar-se al damunt de la samarreta. Just llavors, el seu primer dia lluny de l’acadèmia, va adonar-se que duia una samarreta d’Exeter i un suèter d’Exeter. Avergonyit per aquella propaganda de la seva reverenciada escola, que li semblava excessiva, Eddie va posar-se el suèter a l’inrevés. Va ser llavors quan se li va acudir per què alguns dels estudiants més grans de l’acadèmia duien els suèters d’Exeter a l’inrevés; aquesta nova presa de consciència de les raons amagades al darrere d’aquella moda va fer entendre a Eddie que ja devia estar a punt per enfrontar-se amb el suposat món real; sempre que existís de debò un món real on el millor que podien fer els exonians era deixar enrere les seves experiències a Exeter (o girar-les a l’inrevés).

Eddie també trobava reconfortant el fet de portar texans, malgrat la recomanació de la seva mare que uns pantalons caqui haurien estat més «adients»; i encara que Ted Cole havia escrit a Mentolat tot dient que al noi no li calia jaqueta ni corbata —la feina d’estiu d’Eddie no exigia allò que Ted va anomenar l’«uniforme d’Exeter»—, el pare d’Eddie havia insistit que s’emportés unes quantes camises de mudar i corbates, i el que Mentolat anomenava una jaqueta d’esport «polivalent».

Va ser mentre refeia l’equipatge a la coberta superior que Eddie va fixar-se en el sobre gruixut que el seu pare li havia entregat sense cap explicació, cosa que en ella mateixa ja resultava prou estranya: el seu pare sempre ho explicava tot. Era un sobre que duia impresa l’adreça remitent de la Philips Exeter Academy, i on el seu pare havia escrit O’HARE amb aquella lletra tan polida de sempre. A dins del sobre hi havia els noms i les adreces de tots els exonians vius residents als Hamptons. Aquella era la idea que el senyor O’Hare tenia d’estar preparat per a qualsevol eventualitat: sempre es pot demanar ajuda a un antic alumne d’Exeter! Amb un cop d’ull, Eddie es va adonar que no coneixia cap d’aquelles persones. Hi havia sis noms amb adreces de Southampton, la majoria llicenciats els anys trenta o quaranta; hi havia un vell, llicenciat amb la promoció del 1919, que sens dubte ja s’havia jubilat i que ja devia repapiejar massa per poder recordar que havia trepitjat Exeter alguna vegada. (De fet, l’home només tenia cinquanta-set anys).

Hi havia tres o quatre exonians més a East Hampton, només un parell a Bridgehampton i Sag Harbor, i un o dos més a Amagansett i Water Mill i Sagaponack; Eddie sabia que els Cole vivien a Sagaponack. Estava esmaperdut. ¿És que el seu pare no el coneixia gens? A Eddie no se li acudiria mai de la vida demanar ajuda a aquells desconeguts, encara que es trobés en el pitjor dels tràngols. Exonians!, va estar a punt d’exclamar en veu alta.

Eddie coneixia moltes famílies de la facultat d’Exeter; la majoria, tot i que mai no menyspreaven les qualitats de l’acadèmia, no inflaven fora de mida la importància que tenia ser exonià. Trobava molt injust que el seu pare pogués, tot d’una, fer-li tenir la sensació que odiava Exeter; la veritat és que el noi sabia que tenia molta sort, d’estudiar-hi. Dubtava que hagués pogut entrar a l’acadèmia si no hagués estat fill d’un professor, i se sentia força ben integrat amb els seus companys; tan ben integrat com ho podia estar un noi indiferent als esports en una escola exclusivament masculina. De fet, si tenim en compte el terror que les noies de la seva edat inspiraven a Eddie, no és estrany que no li desagradés gens, estudiar en una acadèmia només per a nois.

Per exemple, tenia sempre la precaució de masturbar-se amb la seva tovallola o la seva manyopla, que després rentava i penjava al lavabo familiar, que era on havia de ser; Eddie tampoc no va arrugar mai les pàgines dels catàlegs de venda per correu de la seva mare, on les diverses models en roba interior li proporcionaven tota l’estimulació visual que necessitava la seva imaginació. (El que més l’atreia eren les dones més madures amb cotilla). Sense els catàlegs, també s’havia masturbat feliçment a les fosques, on li semblava que tenia el gust salat de les aixelles peludes de la senyora Havelock a la punta de la llengua, i on els seus pits inquiets eren els coixins suaus i tous que li bressolaven el cap i el feien dormir, i que sovint l’arrossegaven i el feien somiar amb ella. (Sens dubte la senyora Havelock va realitzar aquest servei tan valuós a una quantitat incomptable dels exonians que van passar per l’acadèmia durant els millors anys d’aquella gran dona).

Però ¿en quin sentit era una zombi, la senyora Cole? Eddie contemplava com el conductor del camió de cloïsses consumia una salsitxa de Frankfurt i la feia baixar amb una cervesa. Encara que Eddie tenia gana —no havia menjat res des de l’hora d’esmorzar—, la lleugera inclinació lateral del ferri i la pudor de combustible no el convidaven ni a menjar ni a beure. A vegades, la coberta superior tremolava, i tot el ferri balandrejava. I també s’havia de tenir en compte el factor del lloc on estava assegut, i on li arribava directament el fum de la xemeneia. Va començar a posar-se una mica verd. Li va anar bé començar a caminar per la coberta, i es va animar força quan va trobar un cubell d’escombraries i va aprofitar el moment per llençar el sobre del seu pare amb els noms i les adreces de tots els exonians vius residents als Hamptons.

Llavors Eddie va fer una cosa que només va avergonyir-lo una mica: va acostar-se fins al lloc on el conductor del camió de cloïsses patia les agonies de la digestió, i va disculpar-se intrèpidament pel comportament del seu pare. El conductor del camió de cloïsses va empassar-se un rot.

—No t’hi matis, nano —va dir l’home—. Tots tenim pare.

—Sí —va dir Eddie.

—A més —va filosofar el conductor del camió de cloïsses—, segurament el que li passa és que pateix per tu. A mi no em sembla gens fàcil, això de ser ajudant d’un escriptor. No entenc què se suposa que has de fer.

—Jo tampoc —va confessar Eddie.

—¿Vols una cervesa? —va convidar-lo el conductor, però Eddie va refusar educadament; ara que se sentia millor, no volia posar-se verd una altra vegada.

No hi havia cap dona ni cap noia a la coberta superior que valgués la pena mirar, va pensar Eddie; la seva opinió no era compartida, aparentment, pel conductor del camió de cloïsses, que es va dedicar a voltar per tot el ferri i contemplar intensament totes les dones i totes les noies. N’hi havia dues que havien pujat a bord amb un cotxe; estaven molt pagades d’elles mateixes, i encara que només tenien un any o dos més que Eddie, o potser fins i tot la mateixa edat, era evident que consideraven Eddie massa jove per a elles. Eddie se les va mirar una sola vegada.

Una parella europea se li va acostar i li va demanar en anglès, amb un accent molt espès, si els podia fotografiar a la proa del ferri; van dir que era la seva lluna de mel. Eddie ho va fer encantat. Va ser després quan se li va acudir que la dona, pel fet de ser europea, potser no duia les aixelles afaitades. Però portava una jaqueta de màniga llarga; Eddie tampoc no havia pogut veure si portava sostenidors o no.

Va tornar al lloc on tenia el sac, massa pesant, i la maleta petita, més lleugera. A la maleta només hi duia la seva jaqueta d’esport «polivalent» i les seves camises i corbates per mudar; gairebé no pesava gens, però la seva mare li havia dit que d’aquella manera la seva roba «bona», com en deia ella, arribaria a lloc sense arrugar-se. (La seva mare mateixa li havia omplert aquella maleta). Al sac hi havia tota la resta: la roba que ell volia, les seves llibretes, i alguns llibres que el senyor Bennett (amb molta diferència, el seu professor de literatura preferit) li havia recomanat.

Eddie no s’havia endut l’obra completa de Ted Cole. Ja se l’havia llegit. ¿Per què havia de traginar-la? Les úniques excepcions eren l’exemplar de la família O’Hare d’El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets —el pare d’Eddie havia insistit que el fes autografiar al senyor Cole—, i el llibre infantil de Ted que Eddie considerava personalment el seu preferit. Igual que Ruth, el llibre preferit d’Eddie no era el famós ratolí de dins de les parets. El preferit d’Eddie era el que s’anomenava La porta de terra; sincerament, el feia cagar de por. No s’havia fixat prou en la data del copyright per adonar-se que La porta de terra va ser el primer llibre que Ted Cole va publicar després de la mort dels seus fills. Per aquest fet, devia ser un llibre difícil d’escriure; sens dubte reflectia una mica de l’horror que Ted vivia en aquella època.

Si l’editor de Ted no hagués sentit una gran deferència per la tragèdia que havia patit l’escriptor, el llibre potser hauria estat rebutjat. Les crítiques, en canvi, van demostrar gairebé unànimement molt poca deferència pel llibre, que de tota manera es va vendre gairebé igual que els altres llibres de Ted; la seva popularitat semblava que era inexpugnable. Dot O’Hare en persona havia dit que seria un acte indecent i perillosament proper a la perversió de menors, llegir aquell llibre en veu alta a cap nen. Però Eddie se sentia electritzat amb La porta de terra, que de fet gaudia d’un cert culte als campus universitaris; cosa que demostra fins a quin punt devia resultar censurable.

Al ferri, Eddie va fullejar El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets. Se l’havia llegit tantes vegades que no en va tornar a rellegir ni una paraula; només se’n va mirar les il·lustracions, que li agradaven més que a la majoria de crítics. En el millor dels casos, els crítics deien que les il·lustracions «ressaltaven» la història, o que «no molestaven». Sovint, el comentari era negatiu, però no pas massa negatiu. (Com per exemple: «Les il·lustracions, tot i que no resten atractiu a la història, hi afegeixen ben poca cosa. Ens deixen a l’expectativa que la pròxima vegada hi hagi una millora»). Però a Eddie li agradaven.

El monstre imaginari que s’arrossegava per dins de les parets; ve’t-lo aquí, sense braços ni cames, que s’impulsa amb les dents i llisca sobre la seva capa de pèl. Encara millor era la il·lustració del vestit terrorífic a l’armari de la mama, el vestit que cobrava vida i que provava de baixar del penjador. Era un vestit amb un peu, un peu nu, que apareixia per sota de la vora; i una mà, només una mà i un canell, que s’escolaven d’una màniga. I el més anguniós de tot era que el contorn d’un únic pit semblava omplir el vestit, com si una dona (o només algunes de les seves parts) estigués prenent forma a dins del vestit.

En tot el llibre no hi havia cap dibuix reconfortant d’un ratolí autèntic dins d’aquelles parets. L’última il·lustració mostrava el nen més petit, despert al llit i espantat pel soroll que s’acostava. Amb la maneta, el nen pica a la paret, per fer fugir corrents el ratolí. Però no tan sols el ratolí no fuig corrents; el ratolí és desproporcionadament enorme. No tan sols és més gran que els dos nens junts; és més gran que el capçal del llit, més gran que el llit sencer i el capçal junts.

I pel que feia al llibre de Ted Cole que Eddie preferia, va treure’l del sac i va llegir-se’l una altra vegada abans que el ferri atraqués. El conte de La porta de terra mai no seria un dels preferits de Ruth; el seu pare no l’hi havia explicat mai, i Ruth encara tardaria uns quants anys a llegir-lo. El trobaria odiós.

Hi havia una il·lustració, de bon gust però molt descarnada, d’un nen que encara no havia nascut, a dins de l’úter de la seva mare. «Hi havia un nen que no sabia si volia néixer», començava el llibre. «La seva mama tampoc no sabia si volia que el nen nasqués.

»Això era perquè vivien en una cabana al bosc, en una illa, en un llac… i no hi havia ningú més, allà a prop. I, a la cabana, hi havia una porta a terra.

»El nen tenia por del que hi havia a sota de la porta de terra, i la mama també tenia por. Una vegada, feia molt de temps, uns altres nens havien vingut de visita a la cabana, per Nadal, però els nens havien obert la porta de terra i havien desaparegut pel forat, sota la cabana, i tots els seus regals també van desaparèixer.

»Una vegada la mama va provar d’anar a buscar els nens, però quan va obrir la porta de terra va sentir un soroll tan espantós que els cabells se li van tornar blancs del tot, com els cabells d’un fantasma. I va ensumar una pudor tan terrible que la pell se li va arrugar com si fos una pansa. La mama va tardar un any sencer, abans no va tornar a tenir la pell llisa, i els cabells d’un color que no fos blanc. I quan va obrir la porta de terra, la mama també va veure unes coses horribles que no volia tornar a veure mai més, com una serp que es podia fer tan petita que podia esquitllar-se per l’esquerda entre la porta i el terra —encara que la porta estigués tancada— i que llavors es podia tornar a fer tan gran que podia dur la cabana al damunt de l’esquena, com si la serp fos un cargol gegant i la cabana fos la seva closca». (Aquella il·lustració havia provocat un malson a Eddie O’Hare… no pas quan Eddie era petit, sinó quan tenia setze anys!).

«Les altres coses sota la porta de terra són tan horribles que només es poden imaginar». (També hi havia una il·lustració indescriptible d’aquelles coses horribles).

«I per això la mama es preguntava si volia tenir un nen en una cabana al bosc, en una illa, en un llac —i sense que hi hagués ningú més allà a prop—; però era, sobretot, per totes les coses que hi podia haver a sota de la porta de terra. Però llavors va pensar: ¿Per què no? Li diré que no obri mai de la vida la porta de terra!

»Això és molt fàcil, que ho digui una mama, però ¿i el nen? Ell encara no sabia si volia néixer en un món on hi havia una porta a terra, i ningú més allà a prop. Però també hi havia algunes coses molt boniques al bosc, i a l’illa, i al llac». (Aquí es veia la il·lustració d’un mussol, i d’uns ànecs que nedaven cap a l’illa, i d’un parell de calàbries fent manyagueries a l’aigua tranquil·la del llac).

«¿Per què no m’arrisco?, va pensar el nen. I per això va néixer, i va ser molt feliç. La seva mama també va tornar a ser feliç, encara que sempre deia al nen, com a mínim un cop cada dia:

»—Mai de la vida, però mai… mai, mai, mai de la vida… no has d’obrir la porta de terra! —Però és clar, ell només era un nen petit. Si tu fossis aquell nen, ¿no la voldries obrir, aquella porta que hi havia a terra?».

I això, va pensar Eddie O’Hare, és el final de la història; sense adonar-se que, en la història real, el nen petit era una nena petita. Es deia Ruth, i la seva mama no era feliç. Hi havia una altra mena de porta a terra, que Eddie no coneixia; encara no.

El ferri havia travessat Plum Gut. Orient Point ja era clarament visible.

Eddie es va mirar amb atenció les fotografies de sobrecoberta de Ted Cole. La foto de l’autor a La porta de terra era més recent que la d’El ratolí que s’arrossegava per dins de les parets. En totes dues, el senyor Cole va semblar a Eddie un home atractiu, cosa que va fer adonar al xicot de setze anys que un home d’una edat tan avançada com els quaranta-cinc anys encara podia commoure les senyores. Un home com aquell sens dubte destacaria entremig de la gentada a Orient Point. Eddie no sabia que hauria d’haver buscat Marion entre la gentada.

Tan bon punt el ferri va quedar amarrat a l’embarcador, Eddie va examinar des de la coberta superior la colla de gent, ben poc impressionant, que esperava al moll; no hi havia ningú que s’assemblés a l’escriptor de les elegants fotos de sobrecoberta. S’ha oblidat de mi!, va pensar Eddie. Per alguna raó, això va inspirar en Eddie un cert ressentiment contra el seu pare: ser exonià no comptava per a res!

Des de la coberta superior, de tota manera, Eddie va veure una dona preciosa que saludava a algú de bord; era tan atractiva que Eddie no va voler girar-se per veure l’home que saludava. (Va suposar que devia saludar un home). La dona era tan torbadorament esplendorosa que a Eddie li va costar continuar buscant Ted. Els ulls d’Eddie no podien evitar de decantar-se una vegada i una altra cap a aquella dona, que saludava frenèticament amb la mà. (De reüll, Eddie va veure que un cotxe baixava del ferri, s’encallava a la sorra pedregosa de la platja i quedava instantàniament calat).

Eddie va ser un dels últims ressagats que va desembarcar, amb el sac feixuc en una mà i la maleta petita i lleugera a l’altra. Va quedar bocabadat quan va veure que aquella dona, tan bonica que tallava l’alè, continuava exactament al mateix lloc on l’havia vist primer, i encara saludava amb la mà. La tenia ben bé al davant… i semblava ben bé que el saludava a ell. Va tenir por d’entrebancar-se amb ella. La tenia gairebé a tocar —podia olorar-la, feia una olor meravellosa— quan, tot d’una, ella li va allargar la mà i li va prendre la maleta més petita i lleugera.

—Hola, Eddie —va dir.

Si Eddie es moria una mica cada cop que el seu pare parlava amb desconeguts, ara sabia què volia dir morir-se de debò: se li havia tallat completament la respiració, no podia parlar.

—Em pensava que no em veuries mai de la vida —va dir aquella dona tan preciosa.

A partir d’aquell moment, ell no deixaria mai de veure-la, sempre que tancava els ulls i provava de dormir. Sempre la veuria.

—¿Senyora Cole? —va aconseguir mormolar.

—Marion —va dir ella.

Ell no es veia amb cor de dir-li el nom. Carregat amb el seu sac, tan pesant, va esforçar-se per seguir-la fins al cotxe. ¿I què, que portés sostenidors? S’havia fixat igualment en els seus pits. I amb aquell jersei tan elegant de màniga llarga, no hi havia manera de saber si s’afaitava les aixelles. Però ¿que potser tenia cap importància? Els pèls aspres de les aixelles de la senyora Havelock, que abans l’havien fascinat tant, per no dir res de les seves tetes movedisses, ja formaven part del passat llunyà; sentia una vergonya muda pel fet que algú tan vulgar com la senyora Havelock li hagués despertat mai ni tan sols una engruna de desig.

Quan van arribar al cotxe —un Mercedes-Benz del color vermell polsós d’un tomàquet— Marion li va donar les claus.

—Saps conduir, ¿no? —li va preguntar. Eddie encara no podia parlar—. Em conec els nois de la teva edat. Us encanta conduir sempre que podeu, ¿no és veritat?

—Sí, senyora —va respondre.

—Marion —va repetir ella.

—Esperava el senyor Cole —va explicar Eddie.

—Ted —va dir Marion.

Aquelles no eren les normes d’Exeter. A l’acadèmia —i, per extensió, a la seva família, perquè l’atmosfera de l’acadèmia era, de fet, on ell s’havia criat de debò— s’havia de dir «senyor» i «senyora» a tothom; allà tothom era el senyor i la senyora Tal. Aquí, Ted i Marion; era un altre món.

Quan es va asseure al volant, els pedals de l’accelerador, els frens i l’embragatge estaven a la distància perfecta; ell i Marion tenien la mateixa alçada. L’emoció que li va produir aquest descobriment va ser moderada immediatament, però, perquè va adonar-se de la seva immensa erecció; trempava d’una manera tan desmesurada i evident que gairebé fregava la vora del volant. I llavors el camió de cloïsses va passar-los lentament pel costat; el conductor també havia vist Marion, és clar.

—Això sí que és una bona feina, nano! —va cridar el conductor del camió de cloïsses.

Quan Eddie va fer girar la clau al contacte, el Mercedes va respondre amb un ronc satisfet. Quan Eddie es va mirar Marion de cua d’ull, va veure que ella l’avaluava d’una manera que li resultava tan estranya com aquell cotxe.

—No sé on anem —li va confessar.

—Vés tirant —va dir Marion al noi—. Ja et diré cap on has d’anar.