Ruth canvia la seva història

Ruth es va quedar a signar llibres després de la lectura. Llavors va sopar amb els patrocinadors de la lectura. I l’endemà al vespre, a Utrecht, després d’una altra lectura a la universitat, també va signar llibres. Maarten i Sylvia van ajudar-la amb l’ortografia dels noms holandesos.

Els nois volien que dediqués els llibres «A Wouter», o a Hein, Hans, Henk, Gerard, o Jeroen. Els noms de les noies li resultaven igual d’estranys. «A Els», o a Loes, Mies, Marijke, o Nel (amb una sola l). I llavors hi havia els lectors que volien el seu cognom inclòs en la dedicatòria. (Els Overbeek, els Van der Meulen, i els Van Meur; els Blokhuis i els Veldhuizen; els Dijkstras i els De Groot i els Smit). Aquestes sessions d’autògrafs representaven uns exercicis ortogràfics tan difícils que Ruth va sortir de totes dues lectures amb mal de cap.

Però Utrecht i la seva universitat antiga eren un lloc preciós. Abans de la lectura, Ruth havia sopat aviat amb Maarten i Sylvia i els seus fills, que ja eren grans. Ruth els recordava de quan eren petits; ara eren més alts que ella, i un dels dos s’havia deixat barba. Ruth, encara sense descendència als trenta-sis anys, trobava que un dels impactes més forts de conèixer parelles amb fills era aquell fenomen tan inquietant: que els nens creixessin d’aquella manera.

Al tren de tornada cap a Amsterdam, Ruth va explicar a Maarten i a Sylvia el seu poc èxit amb els nois de l’edat dels seus fills; és a dir, el seu poc èxit amb els nois quan ella tenia aquella edat. (L’estiu que havia anat a Europa amb Hannah, els nois més atractius sempre havien preferit Hannah).

—Però ara em fa vergonya i tot. Ara agrado als nois de l’edat dels vostres fills.

—Ets molt popular, entre els lectors joves —va dir Maarten.

—La Ruth no vol dir això, Maarten —va aclarir Sylvia. Ruth admirava Sylvia: era intel·ligent i atractiva; tenia un bon marit i una família feliç.

—Ah —va dir Maarten. L’editor era molt formal; va enrojolar-se i tot.

—No vull pas dir que els vostres fills se sentin atrets per mi d’aquesta manera —li va dir Ruth de seguida—. Vull dir els nois de la seva edat.

—Jo diria que els nostres fills segurament també se senten atrets per tu d’aquesta manera! —va dir Sylvia a Ruth. Ara reia per l’expressió de sorpresa del seu marit; Maarten no s’havia adonat de la quantitat de nois joves que envoltaven Ruth mentre ella signava llibres.

També hi havia hagut moltes dones joves, que se sentien atretes per Ruth com a model, no sols com a escriptora d’èxit, sinó també com a dona soltera que havia tingut diverses relacions però que encara vivia sola. (Per quina raó els havia de semblar atraient, aquest fet, Ruth no ho sabia pas. Si sabessin fins a quin punt li desagradava, la seva vida privada!).

Entre els nois, sempre n’hi havia un —com a mínim deu, però a vegades quinze anys més jove que Ruth— que provava matusserament de lligar-se-la. («Amb una ineptitud que et pot arribar a trencar el cor», va dir Ruth a Maarten i Sylvia). Com a mare d’uns nois d’aquella edat, Sylvia sabia exactament què volia dir Ruth. Com a pare, Maarten s’havia fixat més en els seus fills que no pas en els joves desconeguts que es llançaven als peus de Ruth.

Aquest cop n’hi havia hagut un en particular. Havia fet cua perquè li signés el llibre després de la lectura a Amsterdam i a Utrecht; Ruth havia llegit el mateix passatge totes dues nits, però aquell jove no havia protestat pas. A la lectura d’Amsterdam havia portat un exemplar en rústica molt rebregat, i a Utrecht li havia fet signar l’edició en tapa dura de No apte per a nens; totes dues edicions eren en anglès.

—És Wim, amb W —li va dir la segona vegada, perquè Wim es pronuncia «Vim»; la primera vegada que li havia signat un llibre, Ruth havia escrit el nom amb V.

—Ah, ets tu un altre cop! —va dir al noi. Era massa bonic de cara, i el seu encaterinament per ella era massa evident, perquè Ruth l’hagués oblidat—. Si hagués sabut que venies, n’hauria llegit un altre tros. —Ell va abaixar els ulls, com si li fes mal mirar-se-la quan ella li tornava la mirada.

—Estudio a Utrecht, però els meus pares viuen a Amsterdam. Em vaig criar allà. —(Com si això expliqués perfectament les raons per les quals havia assistit a totes dues lectures!).

—¿Oi que torno a parlar a Amsterdam, demà? —va preguntar Ruth a Sylvia.

—Sí, a la Vrije Universiteit —va dir Sylvia al jove.

—Sí, ja ho sé… també vindré —va respondre el noi—. Portaré un altre llibre perquè me’l signi.

Mentre ella signava més llibres, el noi captivat va estar-se arraconat en una banda de la cua de gent i va mirar-se-la amb un desig encès escrit als ulls. Als Estats Units, on Ruth Cole gairebé sempre refusava de signar llibres, la mirada d’adoració del jove l’hauria espantada. Però a Europa, on Ruth normalment accedia a signar llibres, mai no se sentia amenaçada per les mirades enamorades dels seus joves admiradors.

Tenia una lògica discutible, que Ruth se sentís neguitosa a casa i còmoda a l’estranger; sens dubte Ruth romanticitzava la devoció esclava dels seus lectors europeus, gairebé adolescents. Formaven una categoria irreprotxable, aquells nois encaterinats que parlaven anglès amb accents estrangers i que havien llegit absolutament totes les paraules que Ruth havia escrit; també l’havien convertit en la dona madura de les fantasies que omplien els seus caps joves i torturats. I ara ells també s’havien convertit en la fantasia d’ella, cosa que —al tren, de tornada cap a Amsterdam— Ruth va poder comentar amb Maarten i Sylvia, entre rialles.

Era un viatge massa curt perquè Ruth els pogués explicar tot el que tenia al cap sobre la nova novel·la, però mentre reien tots plegats d’aquells joves disponibles, Ruth es va adonar que volia canviar la història. L’escriptora no havia de conèixer un altre escriptor, a la Fira del Llibre de Frankfurt, i endur-se’l després a Amsterdam. Havia de ser un dels seus fans: un aspirant a escriptor i un amant potencial. L’escriptora de la seva nova novel·la havia de començar a pensar que ja era hora de casar-se; fins i tot, igual que Ruth, potser havia d’estar sospesant la proposta matrimonial d’un home més gran, extraordinari, que ella apreciava molt.

La bellesa insuportable d’aquell noi que es deia Wim feia que li costés no pensar en ell. Si Ruth no hagués patit feia poc aquell incident miserable amb Scott Saunders, fins i tot hauria estat temptada de passar una bona estona (o de passar vergonya) amb Wim. Al capdavall, estava tota sola a Europa; segurament se’n tornaria a casa per casar-se. Una aventura sense cap penediment amb un noi jove, un noi molt més jove… ¿no era la mena de cosa que feien les dones grans que estaven a punt de casar-se amb homes encara més grans?

El que Ruth sí que va dir a Maarten i Sylvia era que li agradaria fer una passejada pel barri xino, i els va explicar tota aquella part de la història, o com a mínim la part que tenia prou clara: que un noi jove convenç una dona més gran perquè pagui una prostituta per espiar-la tots dos quan estigui amb un client; que passa alguna cosa; que la dona se sent tan humiliada que canvia de vida.

—La dona madura cedeix en part perquè es pensa que ella té el control, i perquè aquell jove és ben bé la mena de noi, físicament atractiu, que ella no va poder aconseguir mai quan tenia la seva edat. El que ella no sap és que aquest noi és capaç de provocar-li dolor i angoixa… o com a mínim això és el que em penso que passa —va afegir Ruth—. Tot depèn del que passi amb la prostituta.

—¿Quan vols anar al barri xino? —va preguntar Maarten.

Ruth va respondre com si la idea li resultés tan nova que encara no n’hagués pogut rumiar els detalls.

—Quan us vagi millor a vosaltres, suposo…

—¿Quan visitarien la prostituta, la dona madura i el noi jove? —va preguntar Maarten.

—Segurament de nit —va respondre Ruth—. M’imagino que hauran d’anar una mica beguts. Em sembla que ella hi haurà d’anar per força, per veure-s’hi amb cor.

—Hi podríem anar ara —va dir Sylvia—. Faríem força volta per arribar al teu hotel, però només és a cinc o deu minuts de l’estació.

Ruth es va sorprendre que Sylvia es plantegés d’acompanyar-los. Passarien de les onze, seria gairebé mitjanit, quan el tren arribés a Amsterdam.

—¿No és perillós, a aquestes hores de la nit? —va preguntar Ruth.

—Hi corren tants de turistes —va dir Sylvia, amb una ganyota de disgust—. L’únic perill que hi ha són els carteristes.

—I també et poden robar la cartera durant el dia —va dir Maarten.

A de Walletjes —o de Wallen, com en diuen els amsterdamesos— hi havia molta més gent de la que Ruth esperava. Hi havia drogoaddictes i joves borratxos, però els carrerons també anaven plens de gent d’una altra mena; hi havia moltes parelles, la majoria turistes (alguns dels quals visitaven els espectacles de sexe en viu), i fins i tot alguna excursió organitzada. Si no hagués estat tan tard, Ruth s’hauria sentit ben segura fent la seva passejada tota sola. Hi havia, per damunt de tot, una exhibició de sordidesa incansable; i després, la gent que com ella havien vingut a badoquejar davant de la sordidesa. I pel que feia als homes concentrats en l’acte, generalment molt prolongat, de triar una prostituta, la seva recerca furtiva era d’allò més evident enmig d’aquella riuada de turisme sexual desvergonyit.

Ruth va decidir que la seva escriptora madura i el seu noi jove no trobarien pas el lloc ni el moment gaire favorables per parlar amb una prostituta; encara que dins dels confins de la cambra de Rooie havia quedat prou clar que, de seguida que s’entrava a l’habitació d’una prostituta, el món exterior s’esvania ràpidament. La parella inventada per Ruth aniria al barri xino just abans que sortís el sol —quan tothom, tret dels drogoaddictes seriosos (i els addictes al sexe més perseverants), ja se n’hagués anat a dormir— o hi aniria a última hora de la tarda, o durant el dia.

El que havia canviat al barri xino des de l’última visita de Ruth a Amsterdam era que moltes de les prostitutes no eren blanques. Hi havia un carrer on gairebé totes les dones eren asiàtiques; probablement tailandeses, perquè hi havia un munt de salons de massatge tailandès al barri. Maarten li va dir que sí, que eren tailandeses. També li va dir que unes quantes abans havien estat homes; es deia que havien canviat de sexe a Cambodja.

A Molensteeg, i a la zona de l’antiga església, a Oudekerksplein, totes les noies tenien la pell torrada. Eren dominicanes i colombianes, li va dir Maarten. Les noies de Surinam, que havien arribat a Amsterdam a final dels anys seixanta, havien desaparegut del tot.

I a Bloedstraat hi havia noies que semblaven homes, noies altes amb les mans grosses i nous prominents al coll. Maarten va dir a Ruth que la majoria eren homes, transvestits equatorians que tenien la reputació d’apallissar els clients.

Hi havia, és clar, unes quantes dones blanques, no pas totes holandeses, a Sint Annenstraat i a Dollebegijnensteeg, i també al carrer on Ruth hauria desitjat que Maarten i Sylvia no l’haguessin portat: Trompetterssteeg no sols era massa estret per ser un carreró, sinó que era massa estret per ser un passadís. L’aire hi quedava atrapat, i allà s’hi disputava incessantment una guerra de fortors: orina i perfum, tan sucosament barrejats que el resultat semblava carn podrida. També se sentia una pudor seca, cremada —que provenia dels assecadors de cabells de les putes— i aquesta ferum de cosa socarrimada semblava incongruent, perquè el carreró, fins i tot en una nit sense pluja, estava ben xop. L’aire mai no es movia prou per assecar les basses que omplien el paviment llardós.

Les parets, brutes i humides, tacaven les esquenes i els pits i les espatlles dels homes, perquè els homes s’havien d’arraconar contra les parets per deixar-se passar els uns als altres. Les prostitutes als seus aparadors, o als seus portals oberts, estaven tan a prop que se les podia tocar i ensumar, i no es podia desviar enlloc la mirada, tret que la desviessis a la cara de la pròxima dona, o de la següent. O a les cares dels homes que miraven, que eren les pitjors cares de totes, i que vigilaven, alerta, les mans que les prostitutes allargaven cap a fora el carreró, per fer contacte i tornar a fer contacte. Trompetterssteeg era un mercat; la proximitat era massa directa per poder dir que allò era mirar aparadors i res més.

Ruth va adonar-se que a de Wallen no feia falta pagar una prostituta per veure gent fent l’acte sexual; la motivació hauria de venir del noi en particular, i/o del personatge de l’escriptora madura. Hi hauria d’haver alguna cosa, o hauria de faltar alguna cosa en la seva relació. Al capdavall, a l’Erotic Show Centre es podien llogar cabines de vídeo. SENZILLAMENT LES MILLORS, deia l’anunci. O al Live Porno Show, el sexe que es prometia era follar en viu. I en una altra banda: follar en directe. No s’havia de fer cap gran esforç, ni res d’especial, per exercir aquí de voyeur.

Una novel·la sempre és més complicada del que sembla al començament. De fet, una novel·la sempre hauria de ser més complicada del que sembla al començament.

Si més no, Ruth va trobar una mica de consol en el fet que el rètol d’«Especialitats SM» a l’aparador del sex-shop no hagués canviat. La vagina de goma que semblava una truita a la francesa encara estava penjada al sostre de la botiga, tot i que aquest cop penjava d’una lligacama negra, en comptes de vermella. I ningú no havia comprat el consolador de broma que duia una esquella lligada amb una tira de cuiro. Els fuets encara s’exhibien, i els enemes es presentaven amb la mateixa selecció de grandàries (o una de similar). Fins i tot el puny de goma havia suportat el pas del temps intacte; tan desafiador i poc desitjat com sempre, va pensar Ruth. Si més no, tenia l’esperança que aquest fos el cas.

Passava de la mitjanit quan Maarten i Sylvia van portar Ruth al seu hotel. Ruth s’havia fixat amb atenció en la ruta que havien seguit. Al vestíbul de l’hotel, va petonejar-los tots dos i els va dir bona nit. A l’estil holandès —tres cops— però més de pressa, més per feina que no pas Rooie. Llavors Ruth se’n va anar a la seva habitació i es va canviar de roba. Es va posar uns texans més vells i descolorits i un jersei blau marí que li anava massa ample; no feia cap favor a la seva figura, però gairebé li amagava els pits. També es va posar les sabates més còmodes que havia portat, uns mocassins negres de pell girada.

Va esperar quinze minuts a la seva habitació abans de sortir de l’hotel. Era un quart d’una de la matinada, però era a cinc minuts escassos a peu del més proper dels carrers elegants amb prostitutes. Ruth no tenia pensat tornar a visitar Rooie a aquelles hores. Però volia donar un cop d’ull a Rooie Dolores al seu aparador. Potser podré veure com atrau un client cap a dins, va pensar Ruth. Tornaria a fer-li una visita l’endemà, o l’endemà passat.

A aquelles altures, l’experiència de Ruth Cole amb les prostitutes li hauria d’haver ensenyat una lliçó: la capacitat de Ruth per preveure el que podia passar en el món de la prostitució no estava ni de bon tros tan desenvolupada com les seves habilitats de novel·lista; caldria esperar, si més no, que Ruth almenys hagués desenvolupat un cert grau de precaució pel que feia a la seva manca de recursos entre les dones que duien aquella vida: perquè va resultar que a Bergstraat, a l’aparador on hauria hagut de seure Rooie, hi seia una dona molt més tosca, molt més jove que Rooie. Ruth va reconèixer el cosset de pell que hi havia penjat a l’armari estret. Era negre, i es cordava per davant amb uns gafets platejats, però la noia tenia massa pit perquè el cosset es pogués tancar del tot. A sota de la seva gran pitrera, sense que el cosset arribés a tapar-lo, l’estómac tou i voluminós de la noia penjava al damunt del tanga negre, estripat, que duia. La cintura de la calceta estava esquinçada; l’elàstic de color blanc contrastava amb el negre de la calceta i el plec de carn olivenca de la panxa prominent de la noia. Hauria pogut estar prenyada, però les taques grises sota els ulls de la jove prostituta revelaven un grau de derrota interior que feia pensar que la seva capacitat de concepció devia ser mínima.

—¿On és la Rooie? —va preguntar Ruth. La noia grassa va baixar del tamboret i va obrir un pèl la porta.

—Amb la seva filla —va dir la noia cansada.

Ruth ja se n’anava quan va sentir un cop esmorteït contra el vidre de la finestra. No eren els copets familiars d’una ungla, o d’una clau o d’una moneda, que Ruth havia sentit a les finestres i als aparadors d’unes quantes prostitutes. La noia grassa colpejava la finestra amb el gran consolador de color rosa que Ruth havia vist abans a la safata d’hospital, al damunt de la taula, al costat del llit de Rooie. Quan la jove prostituta va haver cridat l’atenció de Ruth, es va posar la punta del consolador a la boca i va clavar-hi una estrebada barroera amb les dents. Després va fer un gest amb el cap, indiferent, a Ruth, i al final va encongir-se d’espatlles, com si l’energia que li quedava tan sols li permetés aquella promesa limitada: que provaria de fer Ruth tan feliç com Rooie.

Ruth va sacsejar el cap, però va dedicar a la jove prostituta un somriure amable. Com a resposta, la patètica criatura es va colpejar repetidament el palmell de la mà amb el consolador, com si marqués el compàs d’una música que només sentia ella.

Aquella nit Ruth va tenir un somni espantosament excitant sobre aquell preciós noiet holandès que es deia Wim. Es va despertar avergonyida, i amb la convicció que el mal nòvio del seu projecte de novel·la no havia de ser un ros rogenc; fins i tot dubtava que hagués de ser del tot dolent. Si l’escriptora madura havia de patir una humiliació que li fes canviar de vida, havia de ser ella la dolenta; una persona no canvia de vida perquè algú altre hagi estat dolent.

Ruth no estava gens convençuda de la creença que les dones eren víctimes; o, més ben dit, estava convençuda que les dones sovint eren víctimes d’elles mateixes com dels homes. En el cas de les dones que coneixia millor —ella mateixa i Hannah— això era del tot cert. (Ruth no coneixia la seva mare, és clar, però sospitava que Marion, probablement, era una víctima; una de les moltes víctimes del seu pare).

A més, Ruth ja s’havia revenjat de Scott Saunders; ¿per què havia d’arrossegar-lo, o arrossegar un ros rogenc que se li assemblés, a dins d’una novel·la? A No apte per a nens, la vídua novel·lista, Jane Dash, havia pres la decisió encertada, que era no escriure sobre la seva antagonista, Eleanor Holt. Ruth ja s’havia pronunciat sobre aquell tema! («Com a novel·lista, la senyora Dash menyspreava que s’escrivís sobre gent real; ho trobava un fracàs de la imaginació, perquè qualsevol novel·lista digne d’aquest nom hauria de ser capaç d’inventar un personatge més interessant que qualsevol persona real. Convertir Eleanor Holt en ficció, fins i tot amb el propòsit de burlar-se’n, seria una mena d’afalac»).

Hauria de posar en pràctica les coses que predico, va dir-se Ruth.

Donades les vitualles insatisfactòries del saló dels esmorzars i com que l’única entrevista que tenia aquell dia també era un dinar, Ruth només es va empassar mitja tassa de cafè tebi i un suc de taronja a una temperatura igual de poc atractiva; després va enfilar cap al barri xino. A les nou del matí, era aconsellable no passejar per aquell barri amb l’estómac ple.

Va travessar Warmoestraat prop de la comissaria de policia, que no va veure. La primera cosa que li va cridar l’atenció va ser una prostituta de carrer jove, drogoaddicta, eixarrancada a la cantonada amb Enge Kerksteeg. La jove addicta tenia problemes per conservar l’equilibri; només podia evitar de caure reposant totes dues mans a la vorera mentre orinava al carrer.

—Per cinquanta florins, et faig qualsevol cosa que et pugui fer un home —va dir la noia a Ruth, que va ignorar-la.

A les nou en punt, només treballava una prostituta als aparadors d’Oudekerksplein, al costat de l’església vella. A primera vista, la prostituta semblava una de les dones dominicanes o colombianes que Ruth havia vist la nit abans, però aquella dona tenia la pell massa fosca; era molt negra, i molt grassa, i s’estava al pas de la seva porta amb molta confiança, com si els carrers de de Wallen fossin plens a vessar d’homes. De fet, els carrers estaven pràcticament buits, tret dels escombriaires, que netejaven les deixalles del dia anterior.

Als dormitoris desocupats de les prostitutes, hi havia un munt de dones de la neteja que feinejaven, i el soroll de les aspiradores presidia les xerrades esporàdiques. Fins i tot a l’estret carreró de Trompetterssteeg, on Ruth no es va voler aventurar, el carretó d’una dona de la neteja, amb la galleda, la mopa i les ampolles de diversos productes, barrava el pas. També hi havia un sac de bugada amb tovalloles brutes, i una bossa de plàstic ben plena, d’aquelles que caben en una paperera, i que sens dubte era plena de condons, tovalloletes i mocadors de paper. Només una capa de neu acabada de caure hauria fet que el barri semblés net de debò, a la llum penetrant del matí; potser un matí de Nadal, va pensar Ruth, quan no hi treballés ni una sola prostituta. ¿O potser sí que treballaven?

A Stoofsteeg, on les prostitutes tailandeses havien predominat, només dues dones s’oferien al pas de la porta; eren, igual que la dona a prop de l’església vella, molt negres i molt grasses. Xerraven entre elles en una llengua que Ruth no havia sentit mai; i com que van interrompre la seva conversa per dedicar a Ruth un gest amb el cap, cortès i amical, ella es va atrevir a aturar-se i preguntar d’on eren.

—De Ghana —va dir una de les dones.

—¿I tu d’on ets? —va preguntar l’altra a Ruth.

—Dels Estats Units —va respondre Ruth. Les dones africanes van mormolar, satisfetes; van fregar-se les puntes dels dits, fent el signe universal de petició de diners.

—¿Vols alguna cosa que et puguem donar? —va preguntar una.

—¿Vols entrar? —va preguntar l’altra.

I llavors van riure escandalosament. No es feien pas il·lusions que Ruth estigués interessada en cap activitat sexual amb elles. Era senzillament que la conegudíssima riquesa dels Estats Units feia impossible que deixessin passar l’oportunitat de provar de seduir Ruth amb les seves abundantíssimes carns.

—No, gràcies —va dir Ruth. Encara amb un somriure educat, se’n va anar.

Només es veien dones de la neteja, allà on s’havien exhibit els homes equatorians. I a Molensteeg, on la nit anterior hi havia hagut més dominicanes i colombianes, ara hi havia una altra prostituta d’aspecte africà en un aparador —aquesta era prima— i una altra dona de la neteja en una altra habitació.

L’aire desert del barri responia molt millor a l’atmosfera que Ruth sempre s’havia imaginat; aquell aspecte abandonat, de sexe no volgut, era millor que no pas el turisme sexual constant que omplia el barri a les nits.

La seva curiositat apassionada va fer-la entrar en un sex-shop. Igual que en un videoclub tradicional, cada categoria tenia la seva secció. Hi havia la secció de càstig corporal, i les seccions de sexe oral i anal; Ruth no va voler explorar la secció d’excrements, i el llum vermell encès al damunt de la porta d’una «videocabina» tancada va fer-la marxar de la botiga abans que el client no sortís del recambró privat. Ruth s’estimava més imaginar-ne l’expressió, no pas veure-la.

Per un moment, va estar convençuda que la seguien. Un home compacte, d’aspecte poderós, amb texans i espardenyes d’esport brutes, es mantenia al seu darrere o a l’altra banda de carrer, fins i tot quan Ruth va donar la volta al mateix bloc dues vegades. Tenia una cara tosca, amb barba de dos o tres dies, i una expressió cansada, irritable. Duia una jaqueta folrada molt ampla, amb un tall com de jaqueta de beisbol. No feia cara de poder-se permetre una prostituta; però la seguia com si es pensés que ella n’era una. Al final, va desaparèixer i Ruth va deixar de neguitejar-se.

Va voltar dues hores pel barri. A les onze, algunes tailandeses ja havien tornat a Stoofsteeg; les africanes ja no hi eren. I a prop d’Oudekerksplein, la dona negra i grassa, que probablement també era de Ghana, havia estat substituïda per una dotzena o més de dones amb la pell torrada: un altre cop les colombianes i dominicanes.

Per error, a Oudezijds Voorburgwal Ruth va trencar per un carreró sense sortida. Slapersteeg es feia estret de seguida i acabava amb tres o quatre aparadors de prostitutes, que compartien l’accés a través d’una única porta. Al portal, una prostituta alta i amb la pell bruna, amb un accent que semblava jamaicà, va arreplegar Ruth pel braç. Encara hi havia una dona de la neteja a dins de les habitacions, i dues prostitutes més es maquillaven assegudes al davant d’un mirall llarg.

—¿A qui busques? —va preguntar la dona alta i bruna.

—A ningú —va dir Ruth—. M’he perdut.

La dona de la neteja va continuar, impassible, amb la seva feina, però les prostitutes del mirall —i la que tenia Ruth agafada pel braç— van riure.

—I tant, que t’has perdut —va dir la prostituta alta, que va conduir Ruth cap a la boca del carreró sense deixar-li anar el braç. La prostituta li pressionava i pressionava el braç, amb fermesa; era gairebé com un massatge no sol·licitat, afectuós i sensual.

—Gràcies —va dir Ruth, com si de debò s’hagués perdut, com si de debò l’haguessin rescatat.

—Tranquil·la, rateta.

Aquest cop, quan Ruth va tornar a travessar Warmoesstraat, va veure la comissaria de policia. Dos policies d’uniforme parlaven amb l’home compacte i d’aspecte poderós que duia aquella jaqueta ampla i que l’havia seguit. Ah, molt bé, l’han arrestat!, va pensar Ruth. Després va adonar-se que l’home d’aspecte patibulari era un policia de paisà; semblava com si donés ordres als dos policies d’uniforme. Ruth es va avergonyir i va accelerar el pas; com si fos una criminal! De Wallen era un barri petit; en un sol matí, Ruth havia aconseguit cridar l’atenció, havia semblat sospitosa.

Encara que Ruth preferia de Wallen al matí, en comptes de nit, dubtava que fos el millor lloc o la millor hora perquè els seus personatges paguessin una prostituta perquè els deixés espiar-la amb un client. Potser haurien d’esperar tot el matí, abans no aparegués el primer client!

Però ara amb prou feines li quedava temps per travessar la zona del seu hotel fins a Bergstraat, on Ruth esperava trobar Rooie a la seva finestra; era just abans de migdia. Aquest cop, la prostituta havia patit una transformació més minsa. Els cabells rojos mostraven un to menys ataronjat, menys courenc; eren més foscos, més castanys —gairebé marrons— i els sostenidors i les calces que duia eren d’un blanc trencat, com d’ivori, que accentuava la blancor de la pell de Rooie.

Sense baixar del tamboret, Rooie va allargar la mà tant com va poder per obrir la porta; d’aquesta manera, podia estar-se asseguda al seu aparador mentre Ruth ficava el cap a dins de l’habitació. (Ruth va anar amb molt de compte de no travessar el portal).

—Ara no tinc temps de venir-te a veure —va dir Ruth—, però vull tornar.

—Molt bé —va dir Rooie, i es va arronsar d’espatlles. La seva indiferència va sorprendre Ruth.

—Vaig venir ahir a la nit, però hi havia una altra noia a la teva finestra —va continuar Ruth—. Em va dir que ahir a la nit estaves amb la teva filla.

—M’hi estic cada nit, amb la meva filla… i els caps de setmana també —va respondre Rooie—. Només vinc aquí quan ella és a escola. Ruth va preguntar, en un esforç per resultar amistosa:

—¿Quina edat té la teva filla?

—Mira —va sospirar la prostituta—, parlant aquí amb tu, no em faré rica.

—Em sap greu. —Ruth va allunyar-se del portal com si li haguessin clavat una empenta.

Abans de tornar a allargar el braç per tancar la porta, Rooie va dir:

—Vine’m a veure, quan tinguis temps.

Ruth se sentia com una imbècil, i es va retreure haver tingut tantes expectatives d’una prostituta. Evidentment, els diners eren el que Rooie tenia més present, potser l’única cosa que tenia present. Ruth havia provat de tractar aquella dona com si fos una amiga, quan de fet l’única cosa que havia passat entre totes dues era que Ruth havia pagat per mantenir una conversa!

Després de caminar tant sense haver esmorzat, Ruth estava famèlica a l’hora de dinar. Ben segur que l’entrevista va resultar d’allò més desorganitzada. No podia respondre cap pregunta sobre No apte per a nens o les seves dues novel·les anteriors sense canviar de tema i parlar d’algun element del seu nou projecte de novel·la: l’emoció que li representava començar el seu primer llibre en primera persona; la idea engrescadora d’una dona que, per mal criteri, s’humilia fins al punt de decidir embarcar-se en una vida completament nova. Però mentre Ruth parlava de tot això, va agafar-la de sorpresa aquest pensament: ¿A qui vull enganyar? Tot això m’està passant a mi! ¿No he pres jo unes quantes males decisions? (Com a mínim una, molt recentment…). ¿No estic a punt d’embarcar-me en una vida completament nova? ¿O potser l’Allan només és l’alternativa «segura» a una vida que tinc por de continuar arrossegant?

A la conferència que va fer a última hora de la tarda a la Vrije Universiteit —era la mateixa conferència que feia sempre; la revisava contínuament, però en essència no en canviava res—, les seves paraules li van semblar falses. Hi havia anat per trencar una llança per la puresa de la imaginació en contraposició a la memòria, lloant la superioritat del detall inventat davant del detall merament autobiogràfic. Hi havia anat per cantar les virtuts de crear personatges completament inventats en comptes de poblar una novel·la amb amics íntims i parents —«examants i tota aquesta altra gent limitada, decebedora, que trobem en les nostres vides»— i malgrat tot la conferència havia tornat a funcionar perfectament. Al públic l’encantava. El que havia començat com una discussió entre Ruth i Hannah havia acabat fent molt bon servei a Ruth, la novel·lista; la conferència s’havia convertit en el seu credo.

Afirmava que el millor detall de ficció era un detall triat, en comptes d’un detall recordat, perquè la veritat de la ficció no era tan sols la veritat de l’observació, que tan sols era la veritat del periodisme. El millor detall de ficció era el detall que hauria de definir el personatge o l’episodi o l’atmosfera. La veritat de la ficció era el que hauria d’haver passat en una història; no necessàriament el que havia passat o el que va passar.

El credo de Ruth Cole representava una guerra contra el roman à clef, un menyspreu a la novel·la autobiogràfica, cosa que ara l’avergonyia perquè sabia que estava a punt d’escriure la seva novel·la més autobiogràfica fins al moment. Si Hannah sempre l’havia acusat d’escriure sobre el personatge de Ruth i el personatge de Hannah, ¿sobre què escrivia, ara? En realitat, sobre el personatge de Ruth que pren una decisió errònia típica del personatge de Hannah!

Per això li va resultar dolorós seure en un restaurant i escoltar els compliments dels organitzadors de l’acte de la Vrije Universiteit; eren molt atents, però molt acadèmics, i afavorien les teories i les discussions teòriques en comptes dels aspectes més pràctics i concrets de la narració. A Ruth li sabia un greu terrible, haver-los ofert una teoria de la ficció sobre la qual ara tenia uns dubtes considerables.

Les novel·les no eren discussions, ni debats; una història funcionava, o no funcionava, pels seus propis mèrits. ¿Quina importància tenia que un detall fos real o imaginari? El més important era que el detall semblés real, i que fos absolutament el millor detall possible en aquelles circumstàncies. No era gran cosa com a teoria, però en aquells moments era l’única formulació amb la qual Ruth es podia comprometre. Ja era hora que jubilés aquella conferència, i la seva penitència era haver de suportar els compliments que dedicaven al seu antic credo.

No va ser fins que, en comptes de postres, va demanar un altre got de vi, que Ruth es va adonar que havia begut massa. En aquell precís moment, també va recordar que no havia vist el noi holandès, Wim, fent cua per obtenir la seva signatura després d’aquella conferència tan celebrada però mortificant. Havia dit que hi seria.

Ruth havia de reconèixer que havia tingut ganes de tornar a veure el jove Wim, i potser de treure’n alguna cosa. No tenia pas planejat flirtejar amb ell (si més no, no pas seriosament), i ja havia decidit que no se n’hi aniria al llit. N’hauria tingut prou quedant-hi a soles —de bon matí per fer un cafè, segurament— i descobrir quin interès tenia per ella; imaginar-lo com a admirador, i potser també com a amant; volia absorbir una quantitat tan gran com fos possible dels detalls que constituïen aquell preciós xicot holandès. I ara resulta que no havia aparegut.

Suposo que al final se n’ha cansat, de mi, va pensar Ruth. Hi estava completament d’acord, si aquest era el cas; mai no s’havia sentit tan cansada d’ella mateixa.

Ruth no va voler que Maarten i Sylvia l’acompanyessin a l’hotel. La nit abans els havia fet anar a dormir molt tard; tothom necessitava retirar aviat. Van fer-la pujar a un taxi i van donar al taxista les instruccions necessàries. Davant per davant del seu hotel, a la parada de taxis de Kattengat, Ruth va veure Wim sota un fanal: com un nen perdut que havia quedat separat de la mare entremig d’una gentada que ja s’havia dispersat.

Ai Senyor!, va pensar Ruth mentre travessava el carrer per anar-lo a recollir.