XI

De la força d’Estel d’Or; d’una nit paorosa, sota els llamps i la pluja; de la reaparició de Das, prior del monestir de la Vall-llòbrega, amb el final anunciat per les Dites Antigues de la reina Nyega, vençuda per la màgia de l’amor.

Quan Estel d’Or va arribar al pont de pedra, acompanyada per Poncet, per Guiós i per mi, en la claror somorta de la posta, la boira opaca encara ens cobria i ens feia invisibles a l’exèrcit de Ponent. Vam aturar les nostres muntures, vam descavalcar, vam deixar les bèsties arrecerades del gregal rere una paret seca que feia de marge d’una prada i vam continuar a peu.

—I ara què fem? —va preguntar el criat—. El vent no durarà sempre i només som quatre…

—El pont —vaig contestar, segons que m’havia contat el Rostre del Desconegut—. Hem de destruir el pont. —Em vaig girar cap a Garidaina—. Podreu fer-ho, senyora?

Estel d’Or va somriure dolçament i la claror daurada que li resplendia al front va lluir amb més força, escampant-se-li per tot el rostre i omplint-lo de serenitat.

—Si, Guiamon —va dir.

El monjo roget, el criat i jo vam entrar al pont, deixant enrere la boira protectora que va arredossar-se al voltant de la senyora. Els oficials d’avantguarda de l’exèrcit ponentí ens van veure i ens van cridar l’alto. Guiós va desfer la bassetja que duia al coll, va amanir un mandró i el va llançar amb tanta traça que va ferir la muntura de l’alferes que ens havia cridat. Un grup de soldats a cavall i d’infants armats amb piques va venir cap a nosaltres. Els ballesters disparaven els seus projectils amb poca fortuna. Els ponentins van començar a creuar el pont.

De primer ens va encegar el resplendor daurat que brostava del bell mig de la boira, com si un nou astre naixés a la vora del riu Blanc. El feix de llum es va afuar, va prendre cos i va fendir l’aire com un ocell de llegenda, nascut del sol, amb les plomes d’or i el bec de foc. I quan els cavallers i els infants eren enmig del pont, el resplendor daurat va esclatar en mil estels incandescents que van fondre les pedres, les van esmicolar i les van convertir en una pols blanquinosa que el gregal arrossegava cap a l’aigua furient del riu Blanc. Els soldats ponentins intentaven fugir amb una cridòria que mesclava gemecs i renills. Però els fragments incandescents se’ls entortolligaven als peus i els feien esllavissar-se pel gorg, rebotent contra les pedres de la riba.

Els qui encara no havien creuat el pont, en veure el desastre, retrocedien espantats, xocaven entre ells, cridaven i maleïen, com si un vent de follia els hagués envestit i els impulsés a destruir-se.

Poncet, Guiós i jo vam retrocedir cap a la boira protectora, encalçats pels bramuls dels bous de càrrega i pels renecs dels ponentins que volien fugir. Estel d’Or era a terra, sense sentits. El resplendor del seu front havia esdevingut un pàl·lid reflex daurat que, amb prou feines, vencia la foscor del capvespre. I, aleshores, el gregal que Nàroa havia concitat contra els ponentins va apaivagar-se i uns núvols de tempesta van rodolar per damunt de la carena. El tro ressonava als vessants de les muntanyes i els llamps coronaven el cim del Puigpelat.

Vam col·locar el cos de Garidaina damunt la seva euga, vam muntar i vam esperonar les nostres muntures per fugir de la tempesta i de la destrucció, corpresos i espantats del poder d’Estel d’Or.

Al terrer de Darsa, el combat prosseguia, il·luminat pels incendis i per la claror de les torxes. Els de l’Anell de Ferro i els ponentins semblaven estàtues monstruoses, immobilitzades pel burí d’un escultor enfollit. Vam abandonar el camí ral i vam tornar a la riba del riu Blanc, pel lloc per on havíem vingut. Estel d’Or es retornava lentament, acaronada per la boira protectora i el resplendor daurat del seu front reprenia la força i ens tranquil·litzava. Vam aturar-nos a la vora del riu per reprendre l’alè i abeurar els animals.

—Què ha passat? —preguntava la princesa.

—Els reforços de Ponent han estat aturats, senyora, com era previst per les Dites Antigues —vaig tranquil·litzar-la. I ella va somriure i em va tocar la galta.

—Quan componguis els versos que parlin del dia d’avui —va dir-me— no oblidis que vosaltres éreu amb mi. Sense Poncet, Guiós i tu, les Dites Antigues no tindrien valor. Però ara anem cap a Darsa. Arís m’espera.

I jo sabia que era veritat i que l’endemà al matí, l’hereu del Portador i d’Estel d’Or seria en perill per darrera vegada. Però no vaig dir res perquè el Destí segellava, encara, els meus llavis. I mentre muntàvem altre cop per arribar fins a Darsa, recordava la maledicció de la Nyega al Castell del Cim: «Un fill?… Maleïda siguis, Garidaina… T’he pres Roger i et prendré el fill quan l’hagis parit!».

Quan vam arribar a la Porta Ponentina, les primeres gotes de la tempesta colpejaven amb fúria els carreus socarrats de les murades de Darsa. El retruny dels trons, en la volta celeste, es barrejava amb el renou del combat que encara durava. I els llampecs que de tant en tant creuaven l’èter il·luminaven amb fredor incandescent les figures dels qui lluitaven.

La vila era pràcticament buida; els sentinelles, la majoria dels infermers i dels ferits que podien sostenir una arma, havien anat al camp de batalla, després de la soflama que Poncet els havia adreçat. Només Arànser i algunes dones ajudaven a ben morir els ferits greus, a l’hospital de sang de la plaça de la Batllia. Els cadàvers, coberts amb una flassada o amb un parrac, entomaven les gotes de pluja enmig de la plaça. Sota les porxades, il·luminades amb torxes, els ferits gemegaven. Arís dormia en un bressol improvisat que Arànser havia construït per a ell. I el contrast entre la vida acabava de començar de l’Hereu del Portador i d’Estel d’Or i la mort que planava damunt la plaça de la Batllia i en el terrer de Darsa era tan gran que se’m va formar un fragment de poema als llavis que hauria titulat Cançó de Bressol per a l’Hereu, sinó fos per la urgència d’allò que ens duia i que només jo sabia, de boca del Rostre del Desconegut.

Estel d’Or va agafar el nadó en braços i el resplendor del seu front es va fer dolç i tendre. Va seure en un racó de la porxada, va desfer el seu vestit i va alletar Arís.

—Anem, Guiamon —em deia el criat—. No perdem més temps. Roger ens necessita.

—Espereu-vos una mica, amics meus. Fem falta aquí, encara —li vaig dir, enigmàtic—. Vetllem per la senyora i per Arís. Els combatents no ens necessiten ja. Aviat rebran ajut… Escolteu…

I, encara no havia acabat de dir això, que vam sentir un corn llunyà que ressonava pel Pas de Darsa. Vam córrer a les murades de la vila. I dels merlets estant, vam veure una lluminària que baixava pel camí de ferradura del pas. A la llum de les torxes que duien vam distingir una munió d’homes i dones, els uns a peu, altres a cavall de mules i eugues, armats aquells amb forquetes de pagès, malls de forjadors, pinces de ferrer, ganivets de carnisser, gaiatos de pastor, vares de teixidor, martells de picapedrer, arpons de pescador. I aquells altres amb espases i llances, maces i ballestes, coltells i dagues. Davant d’ells, muntat en una euga burella, cavalcava Das, escortat pels seus monjos de negre.

El monjo tornava a la seva terra per deslliurar-la d’enemics. I amb ell venien les desferres del Consell de Batllies. Homes i dones derrotats pels ponentins, convertits en serfs de la Nyega, esclavitzats per l’urc i per l’odi de l’invasor estranger. No era un exèrcit amb oriflames al vent, plomalls al casc i oneig de banderes. Era una allau de vençuts que cercaven la seva dignitat. Era una host alliberadora de gent del poble, esperonada per la revolta, pel desig d’encetar una Època Nova, en la qual retrobarien la seva condició de ciutadans d’un país lliure. Durant més de set llunes el caliu de la resistència havia cremat el cor dels vençuts del Consell de Batllies. Venien de la Ciutat del Pla, d’Idera, d’Adià, de Xerba i de Bròtil. Els uns havien abandonat el marit o la mare, els fills, la muller i la feina, els altres havien deixat enrere el jou submís de l’esclavatge. S’havien arrossegat pels camins d’hivern de la Terra Ferma, s’havien aplegat a les valls pregones, a les planes ermes, a les ribes glaçades del riu Negre, del riu Rogent, del riu Blanc i del riu Bregós, a les platges de Migjorn i de Tramuntana. Tots havien sentit parlar de la resistència de Darsa, a l’Alta Contrada. Els soldats de l’Anell de Ferro eren, per a ells, la darrera esperança, el far que els guiava. I aquells homes i aquelles dones s’havien reunit al Monestir de la Vall-llòbrega, esquitllant-se de la vigilància dels ponentins. I Das, el prior, muntanyenc, lligat als seus pel pacte de l’Anell de Ferro que li havia vist dur al dit índex, havia esperat el senyal per posar-se en camí. I quan la neu es va fondre i la força del sol va anunciar l’inici de la primavera, els vençuts van posar-se en marxa: eren com una torbonada, com un vent sobtat de xaloc, com un torrent desfermat.

La pluja va parar de sobte i el darrer llampec que va esbandir el cel va anunciar la fi de l’exèrcit de Ponent. Al terrer de Darsa, a un tret de ballesta de les murades de la vila, Eina de Pau va esdevenir un llamp. I els vençuts de Llevant varen veure l’espasa màgica del rei Nolàs i varen llegir les lletres de foc que duia gravades a la fulla: «Justícia porta Pau - Injustícia porta Guerra». I l’esbart d’homes i dones que havien patit el domini estranger van caure damunt el campament ponentí, arborats pel desig d’un món nou. Contra ells no hi valien l’estratègia d’Eunic, l’acer de les seves armes, el braó dels seus soldats.

I les dones i els homes de l’Anell de Ferro que havien combatut durant tot el dia varen sentir que un alè de victòria els bufava al damunt i varen atacar amb força renovellada. Els muntanyencs i els del pla, els de terra endins i els de mar, destruïen la força de l’enemic, aterrant les seves baluernes de guerra, incendiant les seves tendes, vencent l’orgull dels dominadors.

I quan el sol va tornar, després d’aquella nit paorosa de pluja i de llamps, els ponentins retien les seves armes a Tafall, Batlle d’Adià, Conseller en Cap del Consell de Batllies, assistit per Lles, Batlle de Darsa i per Das, prior del Monestir de la Vall-llòbrega. Eina de Pau, a mans del Portador, vetllava. I muntanyencs i pagesos, vilatans i pescadors, menestrals i marxants encerclaven l’exèrcit derrotat amb dignitat retrobada.

Estel d’Or, amb Arís en braços, ajudava Arànser a atendre els ferits que arribaven en corrua feta del camp de batalla, sense fer distinció entre els qui duien l’Anell de Ferro al dit índex i els qui vestien l’uniforme de Ponent. Vam córrer a anunciar el final de la guerra als reunits a la plaça.

—Escolteu, bona gent —cridava Poncet—. L’Anell de Ferro, dirigit per Eina de Pau, ha derrotat l’exèrcit ponentí. Comença una nova època de pau i de prosperitat per al nostre país. Visca l’Anell de Ferro! Visca Eina de Pau!

I els ferits cridaren visques, mentre per la Porta Ponentina entraven a la vila Roger, Tafall, Lles i Das, seguits d’homes i dones que duien en baiards el cadàvers dels qui havien pagat amb la vida la victòria final. Grus, el capità, era menat pels seus soldats. I Anil, el jove estudiant del Monestir de la Vall-llòbrega que volia ser poeta i viure grans aventures, i Eunic, el Canceller del reialme de Ponent, Cabdill de l’Exèrcit Invasor, i Músser, la noble dama del consell de Darsa i tants i tants que no cabien a la plaça porxada de la Batllia.

Vencedors i vençuts, coberts de sang i de fatiga, oblidaven la guerra i ploraven els morts, retrobaven els vius, s’espolsaven els ulls per esborrar el malson que acabaven de passar. Grèixer, la filla de Lles, amb Ix, el capità i Guiós, per ordre de Roger, encapçalaren una columna de cavallers per anar en cerca de les restes de l’exèrcit que el gregal i Estel d’Or havien derrotat al pont de pedra del camí ral del Coll del Pendís.

El sol de primavera s’enfilava per la blavor d’un cel sense núvols. Ja no quedava neu a l’Alta Contrada i el verd de les prades s’esquitxava amb els colors de les flors. El voltor i el corb havien tornat als cims i l’aire, després de la tempesta, era net i transparent, com un vidre. Saneja i Poncet buidaven cellers i rebosts de la vila assetjada per tal de confegir l’àpat de la victòria, mentre Arànser i Garidaina guarien els ferits amb els remeis dels monjos.

Només jo estava intranquil, sabedor del futur, encara. Vaig deixar la reunia del consell a la sala de la Batllia i vaig córrer al campament ponentí. Els versos finals del poema que titularia L’Anell de Ferro em giravoltaven al cap, trenant una dansa de paraules i sons. La sang dels vencedors i la sang dels vençuts que xopava el terrer de Darsa havia estat xuclada per la terra i havia tenyit el lloc d’un color feréstec. Les restes de les baluernes de guerra fumejaven, encara. Els cadàvers havien estat duts a la vila, però el sòl era sembrat de sagetes, espases oscades, escuts, llances rompudes, elms abonyegats, mànecs de maces. Aquella parafernàlia de guerra es rovellaria amb el temps i romandria per sempre en aquell lloc, com a record del Temps Passat, de la follia dels homes, de l’hivern més llarg i més dur que recordaria l’Alta Contrada.

Al bell mig del que havia estat el campament dels ponentins, cremaven les tendes de l’Emperadriu de Ponent i de Llevant. L’oripell era parrac, l’oriflama filagarsa de fum i escampats per terra hi havia els atuells de plaer de la Nyega: calzes d’or, coberts d’argent, flascons de cristall romputs, pintes de nacre i miralls fet bocins. Un halo sinistre rodejava el lloc, com si les fetilleries de la reina haguessin fadat el recinte. La boira lleu que m’acompanyava va protegir-me el front i l’halo es va fondre.

Quan vaig tornar a Darsa, inquiet encara, la reunió del consell s’havia acabat i una pira funerària retia homenatge als morts de la guerra, enmig de la plaça porxada. Poncet i Saneja, amb l’ajut d’uns quants muntanyencs, repartien galetes d’oli, rostes de pernil, llesques de formatge i gerres de vi entre els combatents i els presoners. Estel d’Or, amb Arís en braços, esperava la sortida del Portador i dels membres del consell tot parlant amb una dona que vestia de blanc, tenia el cabell negre i calçava escarpins de plata.

—Guiamon! —em va cridar la princesa—. Vine, corre… Nàroa ha tornat!

La Dama d’Aigua em somreia dolçament, amb els ulls humits i la mirada trista i el seu cos era gairebé transparent, sota el tel blanc que l’embolcallava. Una llengua de foc em va ferir a la post del pit i tot el dolor dels dies perduts a l’avenc del Puigpelat em va caure a sobre, com un mantell de tenebra. Nàroa acaronava la galta d’Arís amb un gest de tendresa i el nadó somicava. Les paraules del Rostre del Desconegut, a la Sala Rodona de la Muntanya de Foc, em ressonaren, sinistres, al cau de l’orella:

«Desconfia, Guiamon, dels miratges de la Nyega. Contra el seu poder no hi valen les armes, perquè el seu malefici és etern…».

El tel de boira lleu que m’acompanyava per sempre va retrocedir, com si un buf misteriós l’empenyés cap enrere. Vaig sentir el seu contacte suau al front, amb remors de clòtxines, glopeig d’onades i brunzits de llebeig que em va aquietar la febre que em devorava de sobte.

Nàroa em va mirar fit a fit. Rere els seus ulls es congriaven l’odi i el mal. I les riallades de Tor ressonaven sota els porxos i la vella de la filosa m’oferia la copa de sang. I la cara estimada de la Dama d’Aigua esdevenia un entortolligament de cucs negres, com una maledicció.

Vaig córrer cap a Estel d’Or, acompanyat pel tel de boira lleu. Vaig engrapar els cabells del miratge i el seu tacte era llefiscós i glaçat.

—Enrere, maleïda! —vaig cridar.

I la Nyega va retrocedir, amb l’odi que li brollava del cos. La copa de sang que m’oferia la vella de la filosa va caure a terra i la riallada de Tor es va fondre. El tel de boira suau va desviar la fiblada dels ulls de la Nyega i va protegir Arís del malfat que li llançava la reina de Ponent. I, llavors, el resplendor del front d’Estel d’Or va saltar com una sageta daurada i va colpir el pit de la Nyega. El sol del migdia va fer pampallugues, un mal aire glaçat va xiular per la plaça i la gent va romandre quieta, assistint al prodigi.

I l’Emperadriu de Llevant i de Ponent va caure fulminada a terra, ferida entre les sines per la sageta daurada. I Garidaina, Matadora del Drac, anomenada Estel d’Or, va vèncer la màgia de la Nyega per sempre mai més.