II

Del final del prodigi de la boira; de la pujada fins al Castell del Cim, conegut també amb el nom del Bastió de Ponent; de l’atac dels ferotges guardians de la presonera i de l’aparició de la Companyia de l’Anell de Ferro, que culmina amb l’alliberament de Garidaina, princesa de Montcarrà.

El corrent d’aigua que havíem estat remuntant per la màgia del Destí que havíem d’acomplir va minvar fins a esdevenir un xaragall remorós que arrossegava còdols amb la seva embranzida, en cerca de les terres del pla. Les darreres filagarses de la boira que ens havia protegit s’esbandiren cel enllà, com el miratge que ens havia menat fins a les Muntanyes Seques. Les eugues i la mula, indiferents al viatge fantàstic que acabaven de fer, es posaren a pasturar les mates de llentiscle, mentre Poncet, Tafall i jo enceníem foc per eixugar-nos la roba xopa, preparar un àpat, una mica de te i recobrar-nos del sotrac que havia deixat bocabadat el criat, perplex el Batlle d’Adià i convençut del fat de poeta a mi.

—No ho entenc… —remugava Poncet, a la vora del foc, aqueferat en fregir unes rostes de cansalada viada—. Fa una estona érem al Coll del Pendís i ara som a la Serra de Ponent… Com ha estat, això?

—No ho entens ni ho has d’entendre, Poncet! —li deia jo, mentre l’ajudava a llescar pa sec per fer unes sopes d’herbes—. Tens prou experiència amb coses de màgia com perquè t’encaparris en una aventura tan senzilla… Hem d’acomplir un Destí marcat per les Dites Antigues!

—De primer ens perdem —insistia Poncet—, camí de Darsa. Neva quan no ha de nevar, el riu creix de sobte, la boira no ens deixa veure per on anem, en lloc de descendir pel corrent, el remuntem, i encara vols que no m’hi encaparri?

—I ara, què hem de fer? —va preguntar el Conseller en Cap que recollia una garba de branquillons per atiar el foc.

—Hem d’escalar els estreps de la muntanya fins al Castell del Cim, on hi trobarem Garidaina, l’esposa de Roger —vaig contestar-li amb la seguretat que em donava conèixer el futur.

—Estarà molt ben guardada… —va objectar Tafall.

—No hi ha cap ponentí, que jo sàpiga… Però teniu raó, senyor: la princesa esta ben guardada.

—I com ens ho farem per alliberar-la? —va preguntar Poncet, mentre tirava sal, oli, farigola, romaní, una cabeça d’alls i un polsim de pebre a l’aigua bullent de la sopa.

—No us ho puc dir. Haurem de triar —vaig contestar-li, enigmàtic.

—Però l’alliberarem —va insistir el criat.

—Si la tria és bona, si!

Vam escaldar el pa amb l’aigua aromàtica i les sopes calentes i el foc ens retornaren l’escalfor. Les rostes de cansalada viada, una mica de confitura de gerd amb formatge d’ovella del Monestir de la Vall-llòbrega i un te ben carregat convertiren l’àpat en un banquet. Encenguérem les pipes i reposàrem una estona en silenci. Tafall pensava sorrut en les seves coses, Poncet feia una becaina i jo componia estrofes del poema Misteriosa Dama d’Aigua, que gairebé estava enllestit. Només el vol de l’esparver i el remoreig del vent entre les mates arranades que naixien a la roca pelada trencaven la quietud del migdia. Quan em vaig haver acabat la pipa, a la darrera estrofa del poema, em vaig incorporar.

—Som-hi, doncs! —vaig dir—. Cal que aprofitem la llum per pujar la muntanya.

I dit i fet; descansats, amb el ventre ple i l’esperit tranquil, cavalcàrem pels pendissos del gorg, per camins de cabirol, cap els cims de la Serra de Ponent. El paisatge que havia vist en l’Engolidor de Colors de la Muntanya de Foc em semblava encara més erm i inhòspit. El vent hi era més fred i els cantells vius de les roques més esmolats, encara. Les nostres muntures s’enfilaven bé, malgrat el rost, i Tafall era un cavaller excel·lent que menava el grup amb mestria.

A mida que pujàvem el sol semblava revifar i lluïa amb una mena d’halo vermellenc, sense que la seva escalfor, però, desfés el fred viu i el ventijol gelat que volia impedir-nos que tramuntéssim la serralada. L’euga burella de Poncet, de tant en tant, alçava el cap i renillava llastimosament, com si es queixés del malfat que l’havia menada fins aquell món desolat o com si preveiés el destí que ens esperava al cim. L’eco, o potser una altra muntura, invisible per a nosaltres, li contestava de tant en tant, en la llunyania dels cingles i les esllavissades.

Tafall va ordenar-nos un alto a mitja muntanya i va assenyalar cap als cims:

—Guiamon… És aquell el Bastió de Ponent?

Vaig mirar cap a on em senyalava: el Castell del Cim era com una excrescència maligna al gep de la serralada. Els carreus de la murada exterior tenien taques de rovell, el recinte jussà estava abandonat, sense edificacions. Pel camí de ronda només hi passava el vent de migjorn que aixecava volves de pols. Enmig del recinte sobirà s’alçava la torre de l’homenatge, una torratxa esmussada i esbucada que només tenia espiells i no finestres; talment com ho havia vist per la màgia de l’Engolidor de Colors a la Sala Rodona de la Muntanya de Foc.

—Si, senyor… La princesa és a la torre de l’homenatge! —vaig contestar-li amb seguretat.

—Apressem-nos, doncs, i mirem d’arribar-hi abans que no es pongui el sol.

Vam esperonar les nostres muntures i vam continuar fent giragonses pel camí de cabirol, cada cop més corpresos per la soledat dels cims, per la feresa d’aquell racó de món i per l’aventura que se’ns presentava i de la qual només jo en coneixia la fi, si la tria que havíem fet era la bona.

El Castell del Cim, o Bastió de Ponent, era a un tret de ballesta de la nostra partida quan vam veure, sorpresos, una ombra que s’envolava dels merlets del Bastió i es dirigia cap a nosaltres. La seva negror, retallada en el cel per la llum de la posta era més paorosa que la que havia vist en la Sala Rodona. L’ombra de l’àguila va caure damunt nostre com un malefici, com una maledicció… Les bèsties es feren enrere, potejaren espantades i se’ns va fer difícil dominar-les. L’àguila ens va passar a frec, va planar damunt la mula, li va clavar les urpes al llom i la va alçar, com si fos una ploma. El pobre animal espeternegava i bramulava, però no hi podia fer res: l’àguila va remuntar el vol part damunt d’uns penyals i va deixar caure la mula que es va estimbar amb un patac sinistre.

—Alerta! —vaig cridar—. N’hi ha una altra!

No havíem pogut descavalcar, quan una segona ombra negra ens va caure al damunt. Tafall va desembeinar el coltell i va brandar-lo, en debades, contra l’ocell rapinyaire. Les potes de l’àguila van ferir Poncet al braç, que amb una bursada la va allunyar. Venia cap a mi, amb el bec a punt per fendir-me el cap. I, aleshores, va passar allò que estava previst: el batec de les ales de l’àguila es va barrejar amb el brunzir de la fletxa, emplomallada de negre. I la sageta va penetrar a la cuirassa de ploma i va cercar el cor de la fera. Els ulls rodons i malignes es varen cobrir amb un tel vermell, de mort, i la tossa de l’ocell em va caure al damunt, derribant-me de la meva muntura. L’altra àguila, en veure la fi de la seva companya, va abandonar les despulles de la mula i va batre les ales cap a nosaltres, en un vol alterós. Tres fletxes, també emplomallades de negre, li van partir el pit. Va deturar-se un moment, com suspesa per fils invisibles enmig de l’aire gelat de la posta i, finalment, va rodolar pendís avall, esllavissant pedres i rompent matolls, fins al fons de la cinglera.

Tafall havia descavalcat per tenir cura del braç ferit de Poncet. Tots tres, sorpresos, vam mirar cap al lloc d’on havien sortit les sagetes. Entre les roques, menant les seves cavalcadures per les regnes, vam distingir deu cavallers, embolicats en capes negres i amb les caputxes que els tapaven els rostres. Un d’ells, el qui encapçalava la partida, va alçar el braç, en senyal d’amistat. Els altres havien amanit les ballestes i esperaven l’aparició de nous enemics.

—Qui són? —em va preguntar Tafall.

—Els Cavallers de l’Anell de Ferro —vaig respondre jo.

I mentre els esperàvem i Tafall netejava la ferida de Poncet els vaig contar que els havia sorprès, camí de la Vall d’Òtol, la nit que vam acampar a la llinda del bosc.

Els deu cavallers ens aconseguiren ben aviat. Tafall s’avançà amb el braç alçat i va dir:

—Gràcies, cavallers, ens heu salvat la vida… Però digueu-me, qui sou i que feu per aquests verals?

El cavaller que encapçalava la partida es va encarar amb el Conseller en Cap i va parlar així:

—Salut, Tafall!… Sóc Grus, capità de la Companyia de l’Anell de Ferro. El prior Das ens va encarregar que vetlléssim per vosaltres fins que arribéssiu sans i estalvis a l’Alta Contrada, on la nostra gent resisteix encara l’invasor de Ponent…

—I com heu pogut seguir-nos fins aquí? —vaig preguntar jo.

—Aquesta nit us hem seguit sota la torbonada i quan ha començat la boira i hem vist que construíeu un rai, nosaltres també l’hem fet i…, no us puc explicar res més. Ningú no entén com hem pogut arribar tan lluny en tan poc temps… Però tu que preguntes… Que no has entrat? I la Muntanya de Foc i has vist el Rostre del Desconegut? Si és així, saps millor que no pas jo què ha passat…, i que ha de passar…

Vaig fer que sí amb el cap, però no vaig voler donar més explicacions. El sol s’havia post darrera el Bastió de Ponent i el cel, cada cop, esdevenia més morat i hostil.

—Anem d’un cop a alliberar Garidaina! —va interrompre’ns Poncet—. Si hem de vèncer més enemics com els que suara ens han atacat, ens convé tenir una mica de llum!

Vam trobar assenyades les paraules del criat, vam muntar tots en les nostres cavalcadures i vam prosseguir el camí cap al Bastió de Ponent. Però ja no ens esperava cap més enemic: les Dites Antigues s’havien acomplert a través nostre.

Vam deixar les muntures als glacis del Castell del Cim, a cura de Bor, el més jove dels Cavallers de l’Anell de Ferro, i els altres dotze vam penetrar per la poterna. Grus va ordenar que Ger i Alp es quedessin al recinte jussà del castell fent de sentinelles. Els altres deu entràrem al recinte sobirà. Llo i Nas romangueren al pati d’armes i els vuit restants penetràrem a la torre de l’homenatge. Poncet, desitjós de veure Garidaina, encapçalava el grup, sense prendre cap mena de precaució. I va pagar ben cara la seva gosadia: la còrpora d’un home li va caure al damunt, amb un crit de ràbia i les mans com urpes que cercaven d’escanyar-lo. Ambdós van rodolar per terra. Els Cavallers de l’Anell de Ferro acudiren a ajudar Poncet, però jo els vaig deturar amb un gest.

—Que us voleu matar? —vaig cridar, amb una riallada ben forta.

Tothom em va mirar com si m’hagués tornat boig, però jo sabia per què reia. I Poncet, en sentir les meves paraules, també ho va comprendre: va apartar un moment el seu atacant, li va mirar la cara, a la poca llum que hi havia, i va reconèixer, finalment, Guiós.

—Guiós!

—Poncet!… Guiamon!… Sou vius!

Vaig ajudar a incorporar-se els dos amics i vaig abraçar el monjo roget.

—La companyia del Portador es comença a refer! —vaig mormolar—. Però encara ens falta molt per acomplir el Destí que tenim assenyalat.

Garidaina era a la planta noble de la torre, en aquella cambra de parets nues, cobertes de verdet, que havia entrellucat amb ulls intemporals a la Sala Rodona. Es cobria amb una flassada esfilagarsada i mirava d’encalentir-se amb un braser on hi cremaven fustes corcades. En veure’ns entrar es va estremir tota, com si fóssim un miratge o un somni impossible. Es va incorporar i va avançar cap a Poncet i cap a mi amb els braços oberts i un somriure trist als llavis:

—Poncet, Guiamon…, amics fidels!

Dues llàgrimes, com dos diamants, li lluïen a les ninetes, mentre ens abraçava tendrament. Aleshores, recuperada, va dreçar-se com un fus i va saludar Tafall i els cavallers de l’Anell de Ferro.

—Benvinguts, senyors… Lamento que ens hàgim de conèixer en aquestes circumstàncies.

Vaig presentar Tafall i Grus a la princesa. El Conseller en Cap va fer-li una reverència i va besar-li la mà, tot dient:

—Missenyora, vós i el vostre espòs sou l’única esperança que ens resta al Consell de Batllies.

—Teniu notícies de Roger, senyor? —va preguntar Garidaina.

—Desgraciadament no, missenyora. Però Guiamon assegura que aviat el retrobarem…

—I com ho saps, Guiamon, germà? —va preguntar-me la princesa.

—Ho sé, senyora… Com sabia que vós éreu presonera en aquest castell… Com sé que vau creure que Roger us venia a cercar, però vau descobrir a temps que era un engany de la reina Nyega de Ponent…

Garidaina va empal·lidir en escoltar aquestes paraules. Grus havia ordenat als seus homes que encenguessin torxes i, a la llum de les atxes, li vaig descobrir la tremolor dels llavis i la por que covava en el fons dels seus ulls. Vaig agafar-li una mà, gelada i feble, i vaig mormolar a cau d’orella:

—Com també sé que espereu un fill, missenyora!

—Hem de sortir d’aquí el més aviat possible! —va ordenar-nos Grus—. D’un moment a l’altre poden arribar tropes de Ponent i no tinc prou homes per garantir la vostra seguretat, Princesa!

Vam sortir de la torre d’homenatge en silenci, corpresos per la solitud del paratge i per la tristesa de Garidaina. Només una resta de color pintava l’abruptesa de la Serra de Ponent de morat i poques estrelles tremoladisses trencaven la negror de la volta del cel.

—On hem d’anar, ara, Guiamon? —em va preguntar, en veu baixa, el Conseller en Cap.

—Cap a l’Alta Contrada, senyor —li vaig respondre—. Aquesta és la tria.

—Però la neu barra el pas del Coll del Pendís… —va intervenir Poncet, que havia sentit la meva resposta.

—Però passarem, Poncet, no et preocupis.

—Tornarem a fer un rai com aquest matí? —va preguntar el criat.

—No. Aquest cop haurem de cavalcar.

Els guaites que havíem deixat al pati d’armes i al recinte jussà no havien observat res fora del normal. I tampoc Bor, el cavaller que havia romàs amb les muntures als glacis del Castell del Cim. Grus va ordenar a la seva companyia que muntessin a cavall, va instal·lar Garidaina a l’arçó de la seva sella, Poncet va fer que Guiós muntés amb ell l’euga burella i ens vam posar en marxa pel camí de ferradura que seguia el curs del riu Negre fins a la ciutat d’Idera.

El fred era intens i la nit fosca, però vam cavalcar una bona partida de temps, com si fugíssim del mal averany de les àguiles del Bastió de Ponent o dels encanteris que la reina Nyega havia fet per fadar aquella contrada inhòspita. Silenciosos i en filera d’un, menats per Grus, devíem semblar una companyia de fantasmes que volguessin atacar el pla.

A punta de mitjanit, arribats que érem a una pleta d’herba seca, creuada per un cap de torrent que s’ajuntava amb el riu Negre una mica més avall, el capità de la Companyia de l’Anell de Ferro crida que ens aturéssim i va ordenar als seus homes que preparessin un bivac.

Poca estona després, uns quants tions cremaven alegrement i la quinzena que formàvem la partida menjàvem galetes d’oli, pernil, llonganissa i formatge i bevíem te calent, en bona companyia. Garidaina, però, tenia la mirada absent i amb prou feines va tastar les menges dels Cavallers de l’Anell de Ferro. Tafall, al seu costat, també romania en silenci, capficat. Jo tenia les respostes als seus dubtes i patirs, però no podia dir res: la màgia de les Dites Antigues m’havien segellat els llavis i m’impedien anunciar-los que aviat començaria la Batalla de la Neu que podia significar l’inici de la fi del domini dels ponentins i el retorn del Portador o, si no sabíem triar, el darrer sospir d’esperança de la Terra Ferma i d’Estel d’Or.