I

De com Guiamon acaba la vetlla al Passadís del Passat i entra a la Sala Rodona de la Muntanya de Foc; de la por que li causa l’Engolidor de Colors del cadafal i dels estranys i paorosos prodigis que s’hi produeixen i que el poeta venç gràcies a la protecció de Nàroa, la Dama d’Aigua, i de les Dites Antigues.

I, llavors, quan la sageta del sol primer ferí la Pedra Roja, se senti un gran tro, com si l’entranya mateixa de la Muntanya de Foc es despertés.

I, llavors, la Pedra Roja començà a moure’s amb un fregadís sinistre, de dreta a esquerra, tot esllavissant còdols pendís avall, cap a les pregoneses de la Vall d’Òtol, on m’esperaven Poncet i Tafall.

A l’àmbit blanc del Passadís del Passat es formaren les lletres de foc: «Els camins del Destí vénen tots del Passat. Gosat que hi entris, veuràs el Rostre del Desconegut». I em vaig veure, poruc i malfiat, com calcigava la llinda del misteri, embolcallat per l’alè càlid i marejador de la muntanya.

La Sala dels Nans, l’Estany Guerx, l’aparició de Nàroa, la Dama d’Aigua, el coltell d’acer amb mànec d’obsidiana que Ann-Rororamr havia trempat per tal que pogués ferir el pedrenyal sense oscar-se, van configurar-se davant meu, amb la precisió d’un record recent.

La llum com de sol que no brollava d’enlloc tampoc no dibuixava ombres i, amb prou feines, em deixava veure el passadís de vidre, sense trispol, ni sòtil, ni parets.

I quan em veia espaordit, sentint llunyà el plor d’un infant i les veus estimades que em parlaven dolçament, com quan era nadó i la mare em canviava els bolquers i el pare em feia moixaines, la porta del Passadís del Passat es va obrir de pint en ample i el meu jo que tot just acabava de penetrar en el recinte es va fondre amb el meu jo que el recordava: s’havia acabat la vetlla. Tres dies i tres nits, sol i dejú, sense motar, havia vetllat al Passadís del Passat abans d’enfrontar-me al Rostre del Desconegut, segons que havia llegit al Llibre Verd del Monestir de la Vall-llòbrega que no sé per quin estrany interès Das, el prior, havia volgut que jo conegués.

Era la mateixa porta de pedra que havia fendit amb el coltell del Nan. Però ara no s’obria a la Sala dels Nans, sinó en un recinte rodó, encatifat de sorra, també rosada, amb les parets refulgents i el sostre negre i llis, altíssim. Al bell mig de la Sala Rodona hi havia un cadafal amb tres esglaons que hi menaven. Al centre del cadafal hi havia un setial, folrat amb seda vermella. Assegut al setial, mancat totalment de color, un embalum semblava fer-me gestos per tal que m’hi atansés.

Mai fins aleshores no havia conegut la por amb tanta intensitat. No era una sensació interior, que et comença a l’espinada i et baixa cames avall, d’una banda, i t’afluixa les articulacions, i se t’enfila carcanada amunt, d’altra banda, fins a dreçar-te els pèls del clatell, sinó un baf exterior, aliè a mi, que es condensava en l’embalum, que feia la tossa d’un home, que seia al cadafal i em feia senyes. La por, ho vaig entendre per primera vegada, era l’absència de tots els colors, la solidesa gasosa, el gest mollericós, la presència absoluta de l’embalum que em cridava.

De sobte, després de la vetlla, em vaig adonar que tenia fam, que la son m’estovava el cervell, que la solitud em rosegava el moll dels ossos i que els tres dies i les tres nits al Passadís del Passat m’havien buidat els dintres, m’havien assecat l’homenia i havien evaporat totes les idees i tots els ideals del meu jo de poeta.

Em vaig tapar els ulls amb les mans i vaig caure de genolls davant la presència ominosa. Però els palmells de les meves mans eren transparents i a través seu vaig veure la Sala Rodona, el cadafal i l’embalum. I de genollons, com el ferro atret per l’imant, vaig avançar damunt la sorra rosada que encatifava el trispol.

Era un posat galdós, el meu, i si no hagués estat per la veu de Nàroa, la Dama d’Aigua, no me n’hauria adonat. Però vaig començar a sentir com una remor dolcíssima d’ones damunt l’arena de les platges, un dring lleugeríssim del rajolí d’una font que cau en un toll, un remoreig tendríssim del rierol que s’escola entre els brins d’herba i les canyes que lentament anava augmentant fins a formar les paraules de la veu estimada:

«No tinguis por, Guiamon estimat, que el Destí t’és favorable… Pocs humans poden arribar a veure el Rostre del Desconegut. Només un poeta, net de cor, que no cobeja el poder ni sotja el benefici pot ser admès en aquesta Sala Rodona. Vegis el que vegis i sentis el que sentis no tinguis por, Guiamon. T’acompanyem els teus amics, els teus versos i jo. Aixeca’t, atansa’t i mira: podràs conèixer el Passat i el Futur, teu i dels teus. Però pensa, Guiamon, que les persones són lliures i que allò que vegis serà si tu fas que sigui».

La veu es va fondre com la neu de primavera i un oratjol de marinada em va fregar la galta, com un bes, i jo em vaig incorporar, vencent la fam, la son i la solitud que em doblegaven. Nàroa havia omplert el buit que em corsecava amb la seva dolcesa i la por s’havia esborrat de la Sala Rodona, com s’esborren els versos dolents de la memòria de la gent.

Però l’embalum sense color, amb tossa d’home que seia al bell mig del cadafal continuava congriant la negror amb els seus gestos gairebé imperceptibles. Vaig fer una passa i un plugim de tardor que neteja les filagarses de boira que oculten les valls, després de les collites, em va marcar el ritme de la sang que em corria per l’amplada del cos.

Vaig fer una altra passa i una humitat de rosada que acoloreix de nova planta les pletes d’alta muntanya els matins de primavera em va aquietar el cor que em bategava al pit.

Vaig fer encara una passa i una deu d’aigua gemada, com si brollés entre pedres i assedegués els fatics d’una jornada estiuenca, em va aclarir el desgavell de pensaments que coronaven la meva còrpora.

I quan vaig arribar al primer esglaó que menava al cadafal un esclat de flocs de neu que dansen i s’encalcen pel cel d’hivern i transformen la grisor de la terra adormida en plata i ermini em va envigorir la tremolor de les cames.

Em vaig alçar amb urc, com els herois de les velles llegendes que omplen sovint els meus somnis de poeta. L’amor —i la màgia— de la Dama d’Aigua havien vençut la por. L’embalum ominós del setial només era un engolidor de colors amb el qual m’havia d’enfrontar si volia conèixer el Destí.

Fadat pel plugim, la rosada, la neu i la deu vaig pujar el primer esglaó del cadafal. Una serp vermella, llefiscosa i entorcillada, em barrava el pas i feia sonar el picarol de la cua amb sons malèvols de desafiament.

Vaig romandre quiet, sense gosar moure’m, atret per aquells ulls de foc i repel·lit pel xiulet que brollava amb la bava de la bocota. Un plugim de primavera va dissoldre les escames roges i va arrossegar la vermellor cap a la mar blava, amb un deixant d’espurnes com robins.

Vaig pujar un altre esglaó. De les escletxes de la fusta brostaren les flames violades d’un foc primigeni que se m’entortolligaren als peus i a les cames, com arrels que em subjectaven a la post. Una lleu rosada va cobrir l’esglaó, es va filtrar entre els grops de la fusta corcada i va apagar el foc malastruc que em retenia.

Quan vaig trepitjar el tercer esglaó, els peus se m’enfonsaren en un llot pudent que m’engolia i em tapava la respiració amb emanacions ofegadores. El doll d’una deu d’aigua gemada va esbandir el baf asfixiant i va desfer les partícules del llot que se m’empassava, fins que vaig tornar a trobar la solidesa del sol.

I, finalment, vaig ser al cadafal, a la mateixa alçada que el setial cobert de seda roja, ocupat per l’embalum que engolia els colors. La negror reptava per terra i avançava tentacles voraços cap a mi. Tot allò que tocaven esdevenia privat de llum, espai orb, matèria inexistent. Els flocs de neu, primer, barraren el pas dels tentacles de foscor que em cercaven. Després, la blancor dels borrellons, uniforme, creà una catifa flonja que fonia la negror i retornava els colors a les coses, amb una lluor de vida, fins al centre mateix del malefici.

Em vaig atansar al setial, amb un gest de suprema gosadia, confiat en la protecció de Nàroa i convençut que aquell era l’únic camí possible per a retrobar Roger i Garidaina, desfer la conjura dels ponentins i alliberar el Consell de Batllies del malfat que el tenallava.

L’embalum negre es va dreçar entre els plecs de la seda vermella i va estirar allò que figuraven braços cap a mi, amb l’acollença fatal de la mort. Vaig tenir una basca i una frisança de gel se’m va escampar pel cos, talment com si l’hora final em fos arribada. En aquell moment vaig pensar que la vetlla al Passadís del Passat havia estat de bades i vaig recordar els rostres de Tafall i Poncet, a trenc d’alba, quan havia deixat el campament per tal de cercar respostes als nostres dubtes. Ni la seva confiança en mi, ni la protecció de Nàroa que fins aleshores m’havia estalviat de tot mal, no hi valien res, en aquell moment. Ja no enllestiria els versos de la Misteriosa Dama d’Aigua, ni mai més no tornaria a recitar com havia fet al Monestir de la Vall-llòbrega.

—Digues el teu nom i el que et porta! —vaig sentir que deia l’embalum negre, amb una veu solemne, llunyana i enrogallada, que va tenir la virtut de trencar la desesma dels meus pensaments.

—Sóc Guiamon, poeta d’Adià, i he vingut per veure el Rostre del Desconegut! —vaig mormolar. La meva veu també va ser solemne, llunyana i enrogallada.

—Atansa’t, doncs, Guiamon, i mira i així s’acompliran les Dites Antigues! L’Engolidor de Colors, d’on provenia la veu, va admetre la meva mirada, com si, de sobte, un raig de llum hagués ferit l’entranya mateixa de la ceguesa i hagués desclòs els matisos del negre que hi giravoltava. Era com l’anunci del sol en la torbonada, la guspira que encén totes les fogueres en mar o l’espurna que creua el fons d’un pou.

I vaig mirar.

Plugim i rosada, fontana i neu i ones i gebre van fluctuar en una composició harmònica esbandint les filagarses de vapor que congriaven el negre.

Remor de xaragalls, lliscar de rierols, glopeig d’estanys subterranis van omplir el silenci opac que la negror emanava. Pels ulls m’entraven sentiments de pau, dreçats com pollancs a la riba d’un llac, batecs d’amor, tendres com les tiges de la userda que xucla la humitat del terrer, impressions de bellesa, serenes com les sorres d’or de les platges de Migjorn, delits de gosadia, aguts com caramells de gel que es gronxen a les branques dels avets. L’alquímia dels ulls transformava el temor en veles inflades pel gregal i, a mida que em creixia a la post del pit l’esperança, es retirava la foscor de l’embalum que ocupava el setial i es formava al seu lloc una aparença humana. Calçava sabates amb sola de fusta, a l’estil de la contrada, vestia calçons de llana, gipó de cotó, armilla de pell de be, gec de cuiro i cenyia un coltell.

—Guiamon d’Adià, les Dites Antigues et preveien i t’anunciaven —va dir l’aparició—. Has superat la vetlla i les proves i ets digne de conèixer el passat i el futur teu i dels teus. Però pensa, poeta, que el Destí només és si tu fas que sigui.

—Senyor —vaig parlar—, cerco notícia del Portador d’Eina de Pau, senyor de Montcarrà, anomenat Roger, soldat de fortuna i d’Estel d’Or, Matadora del Drac, Senyora de Montcarrà, anomenada Garidaina.

L’Engolidor de Colors va desfer l’aparença humana que s’havia modelat i l’embalum negre que seia al setial va créixer, engolint la seda roja, el cadafal i fins l’àmbit rodó, amb catifa de sorra rosada. Malgrat la buidor que em voltava, en la qual surava com una palla arrossegada per la torrentada que esbuca ponts, arrabassa arbres i esmicola penyals, ja no temia res. Sentia a la mà el tacte de la mà de Nàroa i em protegien les Dites Antigues.

—Vine amb mi, Guiamon, poeta d’Adià —va mormolar la veu solemne, llunyana i enrogallada que naixia del bell mig del buit.

Una pluja d’estels d’un blau intens va omplir l’absència de colors i van formar, amb detall minuciós, el rostre de Roger i les faccions de Garidaina, talment màscares de cera o escultures de pedra.

—Senyor i amic! —vaig cridar—. Princesa!

I les meves paraules foren com un alè de vida que va animar la cera i desencarcarar la pedra.

Érem al ple de la Batalla naval. Una dotzena de soldats de Ponent rodejaven el Portador que encara brandava l’espasa, oscada i plena de sang. D’un cop de maça, un dels ponentins desarmava Roger, mentre els altres se li llançaven damunt. Garidaina, amb un crit de desesperació, pàl·lida i decidida, empunyant el coltell d’obsidiana, s’abraonava damunt dels soldats enemics.

El foc consumia els fustams del Picut i les flames s’enfilaven per les veles, amb una fumassa espessa i pudenta que ocultava el sol del matí. Roger era colpejat, encadenat i portat a bord de la nau capitana de l’Esquadra de Ponent. La princesa Garidaina, sense sentits, era duta a pes de braços per un ponentí, a l’encalç del presoner.

La sang em va colrar les galtes i la vergonya em va cremar els dintres, amb el record d’aquella situació que Poncet i jo havíem entrevist del rai estant, sans i estalvis. La pressió de la mà de Nàroa a la meva mà em va tranquil·litzar, mentre veia com deixaven Roger, encadenat al fustam de la nau i Garidaina, encara inconscient als seus peus, envoltats de mariners del Picut, ferits i malmesos, a la bodega del navili ponentí.

I, mentre Poncet i jo ens allunyàvem de l’escenari de la batalla, fugitius i indignes, Garidaina recobrava el coneixement, s’incorporava, amb l’esglai pintat a la seva cara, veia Roger encadenat i els mariners del Picut ferits.

—On són Poncet, Guiamon i Guiós? —preguntava al Portador.

—Hauran mort durant la batalla —responia, amb un fill de veu, Roger.

Les llàgrimes que rodolaren per les galtes de la princesa em feriren de ple. Ni la mà de Nàroa, ni la seguretat de les Dites Antigues m’estalviaren el clam:

—No ploreu, senyora, som indignes de les vostres llàgrimes! Vam fugir de vosaltres, us vam abandonar, vam estimar-nos més el perill en mar que no pas la glòria de la fidelitat en la derrota!

Però Garidaina, ai las!, no sentia les meves paraules. Es dreçava amb l’orgull de la nissaga pintat en els trets adolorits del rostre, esquinçava els seus vestits i començava a curar de les ferides dels mariners presos. El gest i l’actitud de la dama sembrava salut en aquelles desferres i, amb la guarició dels uns i el consol dels altres, retornava la rebel·lia de tots contra el malfat. Murmuris de ràbia, mots d’ordre de llibertat i estratègies d’alliberament corrien entre els presoners. Fins que la princesa va acotar-se al costat d’un cos ensangonat que romania ert. Va eixugar-li la sang del rostre i va descobrir que era Guiós, el monjo roget: ferit d’espasa al pit, sense sentits per la sang perduda. La resolució de Garidaina, en veure el rostre esblanqueït del servidor fidel, va fondre’s com la neu de primavera sota l’escalf del sol rejovenit, va acalar el cap, va llançar un crit de defallença i va perdre els sentits.

Els mariners guarits o reconfortats per la dama, aleshores, alçaren el seu cos a pes de braços i el dugueren fins als peus de Roger.

Vaig tancar els ulls, corprès pel capteniment de Garidaina, mentre els cinc fusts de l’Esquadra de Ponent emproaven Migjorn, camí de la Ciutat del Pla, en el port de la qual hi fondejaven els navilis victoriosos de la Flota de Ponent.

L’amor de Nàroa, la protecció de les Dites Antigues i la ferma voluntat d’alliberar els meus companys i senyors em feren aguantar ferm al bell mig de l’absència de colors que el Rostre del Desconegut havia creat per a mi en la Sala Rodona de la Muntanya de Foc.