II

De com Guiamon, a la Sala Rodona, assisteix impotent a l’arribada dels presoners a la Ciutat del Pla; de la presó de Garidaina a la Torre de l’Homenatge; del guariment de Guiós, salvat per Estel d’Or d’una mort segura i del Tractat de Pau i Amistat que l’Almirall de Ponent proposa a la Princesa Garidaina, néta de Nolàs.

Antany, en la meva atzarosa vida de poeta errant, havia fet algunes estades a la Ciutat del Pla i havia obtingut algun èxit notori als recitals de les tavernes del Port, entre mariners de la Mar Gran, mercaders, pescadors i comerciants de la vila. La Ciutat, que ara veia per la màgia de l’Engolidor de Colors, havia canviat força. Quan l’Esquadra de Ponent que havia abordat el Picut i duia presoners Roger i Garidaina va ancorar a les aigües tranquil·les del Port, un vel de tristor ocultava l’esclat del sol tardorenc i els ciutadans anaven als seus quefers amb furtivesa als gestos, espant als ulls i el segell de l’esclavatge en tots els seus moviments. L’alegria d’altres èpoques, la prosperitat del passat, l’anar-i-venir del Port s’havien transformat en tristor, ruïna i quietud. Pels carrers amples i ben empedrats hi desfilaven soldats ponentins; a les tavernes del Port hi ressonaven cançons de conquesta i els vaixells ancorats lluïen l’estendard de la Reina Nyega, com a símbol del nou ordre i recordança de la derrota del Consell de Batllies.

Vaig assistir, impotent i avergonyit, al desembarcament dels presoners, al seu trasllat als ergàstuls de la Torre de l’Homenatge de la vila i a les felicitacions que l’Almirall ponentí atorgava als capitans de les naus que havien enfonsat el Picut, darrera guspira d’esperança de la resistència del Consell, assetjat a Bròtil.

Els mariners i la princesa foren engarjolats en una cel·la enorme, humida i malsana, del soterrani de la torre. Roger, carregat de cadenes, fou traslladat a un recambró solitari de la planta noble i estacat a la paret, amb dos guàrdies ponentins que no els perdien de vista. Estel d’Or, desesmada i confosa, curava dels ferits i, en especial, de Guiós, el monjo roget, que encara no havia recobrat els sentits. Havia esparracat un boci del seu vestit i havia embenat la ferida del montcarraner, però la manca d’ungüents i de remeis li feien témer per la seva vida i Garidaina, mentre li eixugava la suor del front, vessava llàgrimes amargues de desconsol i de derrota.

A migdia, els soldats ponentins entraren a la gran cel·la amb perols, escudelles i bocins de pa morè. Repartiren les escudelles i el pa i serviren un cuinat ranci, esclarissat i d’olor ofensiva, fet amb naps i ossos de porc. En veure l’àpat dels meus antics companys de navegació vaig sentir remordiments del tec que Poncet i jo havíem devorat a «L’Hostal de la Sirena». Garidaina no va voler tastar el menjar, tot i la insistència dels mariners. Els ponentins deixaren també sengles cossis plens d’aigua. Garidaina xopà un drap i obligà Guiós a empassar-se’n algunes gotes, mentre la dama mormolava paraules inconnexes a l’orella del roget.

M’hauria agradat esborrar aquella escena, però havia de pagar la meva covardia i aquell era el càstig que se m’havia imposat. De poder, hauria entrat en el miratge que creava l’Engolidor de Colors i hauria consolat la Princesa amb els meus versos. Però era conscient que les paraules boniques no serveixen de res en aitals circumstàncies. De fet, també sabia que el penediment no evita les desgràcies i que ni Poncet, ni jo, no érem responsables del Destí de la néta de Nolàs.

Tres dies i tres nits va durar el captiveri de Garidaina a la masmorra de la Torre d’Homenatge de la Ciutat del Pla. En el no-temps de l’Engolidor de Colors aquells tres dies i aquelles tres nits foren una eternitat, sense moviment, sense consciència del propi cos, convertit tot jo en una mirada impotent que assistia al patir dels meus companys.

La tercera vegada que els de Ponent dugueren el cuinat de naps als presoners entrà amb ells a la cella un capità, amb celada, cuirassa i espassa cenyida. Mentre els soldats repartien pa corcat i escudelles de peltre, el capità examinava els ferits i decretava el seu destí: aquells que podien guarir-se eren deixats a la cella, els que esperaven la visita de la Mort eren trets a pes de braços i el seu destí feia esgarrifar als seus companys. Ningú, però, no tenia esma de protestar, d’enfrontar-se amb els vencedors, d’intentar defensar-los. Una llosa de desànim pesava damunt d’aquella gent que abans de la derrota del Picut havia estat valenta i orgullosa de la seva nissaga de mariners lliures.

El capità es va atansar a Guiós, va inclinar-se damunt d’ell, li va cercar els batecs de la sang i li va alçar les parpelles. En veure’l privat de sentits va ordenar als seus homes:

—Emporteu-vos-el!

Garidaina es va alçar d’una rebrincada.

—No! Deixeu-lo!

—I qui ets tu, dona, per donar ordres? —va preguntar-li el capità amb menyspreu.

Per un moment, Garidaina va recobrar el seu urc de princesa, de companya del Portador, de Matadora del Drac. Em va semblar veure l’ombra d’un estel d’or que lluïa al seu front.

—Sóc Garidaina, princesa de Montcarrà, muller de Roger, el Portador!

El capità va recular davant la fermesa de missenyora, com si sota els parracs que la cobrien, les mascares que li ocultaven la resplendor de la cara i la desesma que enfonsava les seves espatlles hi reconegués un ésser superior. Va remugar alguna cosa, va apaivagar els soldats que pretenien agafar el cos de Guiós i va sortir de la cel·la.

No havia passat una hora que els guardians de Ponent van obrir de bell nou el cadenat de la porta de la cella.

El capità ponentí tornava, amb un seguici d’armats que se situaren estratègicament a banda i banda de la masmorra, amatents als presoners. Darrera d’ells, majestuós, amb el millor abillament, aparegué l’almirall de l’Esquadra de Ponent. Era un home baix i renegrit, rodanxó, amb una barba arrissada que se li esbarriava damunt la cuirassa d’argent. L’Almirall s’atansà a Garidaina que romania agenollada al costat de Guiós. Li va fer una reverència irònica i li va dir:

—Missenyora, el capità m’ha dit que us identifiqueu com a Garidaina, princesa de Montcarrà…, és així?

Garidaina s’alçà, s’enretirà els cabells que li ocultaven el rostre i va respondre, senzillament:

—Sí.

L’Almirall féu una nova reverència, s’escurà la gargamella i amb veu engolada va discursejar:

—Missenyora, en nom de Sa Majestat Imperial, la Reina Nyega, tinc l’honor de demanar-vos excuses pel tracte que heu rebut fins ara, indigne de la vostra condició, i de pregar-vos que vulgueu acompanyar-me. D’ara en endavant sereu la nostra convidada.

I va fer un gest amb el braç, ampul·lós, indicant a Garidaina la sortida de la cella.

—I aquests homes? —va preguntar Garidaina amb fermesa.

—Han gosat enfrontar-se amb les armes de Ponent i són els nostres presoners. Rebran el tracte que mana la llei de la guerra…

—Aquest ferit és el meu servent… Vull atenció mèdica per a ell.

—Com vós ordeneu, missenyora —va concloure l’Almirall.

I així fou com l’Engolidor de Colors em mostrà el captiveri de Garidaina a la Torre de l’Homenatge de la Ciutat del Pla, mentre Poncet i jo arribàvem a Bròtil, a través del setge de ferro i foc que els ponentins havien imposat a la vila.

Garidaina fou traslladada a la planta noble de la Torre, a una cambra espaiosa, amb les finestres barrades i sentinelles a la porta. Com que no volia separar-se de Guiós, l’Almirall va ordenar que paressin una llitotxa al lligador de la cambra i allí, després de les cures dels metges militars, instal·laren el monjo roget, que encara no havia recobrat els sentits. La princesa va refusar els vestits, les menges i la toaleta que li oferien les minyones que havien posat a la seva disposició i va romandre tota la santa nit a l’espona del ferit, sense aclucar l’ull. De tant en tant, des de la meva posició de guaita intemporal, la sentia remugar imprecacions contra el Destí, contra els ponentins i contra la guerra i precs al montcarraner perquè recobrés la salut.

Finalment, quan la lluor de l’albada es filtrava per entre els barrerons de la finestra gràcies als remeis que li havien aplicat i a la cura de la princesa, Guiós va retornar de la son dels morts.

—On soc?… Què ha passat? —va mormolar amb una veu que venia de la tomba.

Estel d’Or, trencada per dintre per la vetlla, va esclatar en un plor amarg, va enfonsar el cap en la flassada que cobria el ferit i va contestar:

—Presoner dels ponentins, bon monjo… Millor t’hauria estat no haver sortit mai de la nostra Illa!

—I Roger? I Poncet? I Guiamon? —va tenir esma de preguntar el ferit.

Garidaina es va estremir. I jo amb ella: amb prou feines retornat de la mort, el roget s’interessava pel nostre destí, mentre que Poncet i jo havien trescat per la Terra Ferma, sense pensar en ell!

—Roger és presoner dels ponentins —va respondre Garidaina—. Poncet i Guiamon van desaparèixer amb el Picut… Com tants altres… Com les nostres esperances!

No em vaig poder estar de cridar:

—No, senyora!… Poncet i jo som vius i estalvis, disposats a rescatar-vos!

La meva veu va desfer l’encanteri de l’Engolidor de Colors i el lligador de la cambra de la torre va convertir-se en la Sala Rodona, en el gest de l’Embalum Negre que concitava el miratge, en la por que em feia el lloc, el cadafal i aquella tossa humana, privada de llum que ara parlava amb accents de ràbia:

—Calla i escolta, Guiamon, si vols conèixer el Destí teu i dels teus… T’ha estat concedit veure el Rostre del Desconegut perquè ets net de cor… Però si tornes a motar, seràs foragitat de la Sala Rodona i devorat pel remolí del Temps!

Va alçar novament allò que li feia de braços i vaig veure el gest de Garidaina, com si hagués sentit les meves paraules:

—Encara que potser van poder fugir… Si fos així, Guiós, tindríem un àtom d’esperança.

Me’n vaig estar prou de cridar les paraules que em pujaven a la boca. I vaig assistir en silenci, cremat pel desig de trencar el malfat, a la successió de fets que ara relato.

Per més que la princesa preguntés a les minyones que li servien els àpats i als soldats que la guardaven on era Roger, no obtenia cap mena de resposta. El nou captiveri encara era pitjor que el d’abans, perquè ara li mancava l’escalf dels mariners del Picut, l’esperó del sofriment físic, el sentiment rosegador de derrota… I el temps passava en el no-temps de l’Engolidor de Colors, mentre es repetien els gestos i es creaven hàbits: les preguntes sense resposta de Garidaina a les minyones, la visita d’un metge ponentí a Guiós, que se n’anava recuperant, les converses entre la princesa i el monjo roget, carregades d’enyorança de l’Illa de les Tres Taronges, l’absència punyent de Roger que feia que Estel d’Or es despertés de nit amb un crit de ràbia ofegat als llavis, les visites espaiades de l’Almirall, ampul·lós i subtil, que s’interessava per la situació estratègica del Reialme de Montcarrà, la cura que tenia jo de no parlar, per por de desfer el miratge i ser foragitat de la Sala Rodona abans de conèixer el Destí dels meus amics i senyors.

Dies després, quan Guiós ja podia moure’s pel lligador i per la cambra de la princesa, es presentà a la impensada l’Almirall de Ponent. Vestia de punta en blanc l’uniforme ostentós i l’acompanyava un patge amb una safata d’argent en la qual hi havia un pergamí. Es va escurar la gola, com tenia per costum, i amb veu postissa va declamar:

—Missenyora Garidaina, he rebut instruccions de Sa Majestat Imperial la Reina Nyega que ben aviat ens honorarà amb la seva presència per tal de conèixer les noves possessions del seu Imperi. Atès que entre els nostres respectius països regna la pau i la concòrdia i que ni els montcarraners ni els ponentins no desitgem la guerra, he fet preparar, d’acord amb Sa Majestat Imperial, un tractat de pau i d’amistat que us proposo que signeu tot d’una… Després de fer-ho, Sa Majestat Imperial posarà a la vostra disposició un vaixell de l’Armada per tal que pugueu retornar al vostre reialme.

Va fer un gest per reclamar el pergamí, el patge va fer una genuflexió i va oferir la safata a l’Almirall. El ponentí va agafar el document i el va lliurar a Garidaina.

—Aquí teniu el tractat, missenyora.

Garidaina va dubtar un moment, abans d’agafar-lo. Finalment prengué el pergamí i el deixà damunt un moble, amb indiferència.

—No puc signar cap document en nom del Consell de Montcarrà, Almirall. Roger d’Adià, el meu espès, va proclamar la fi del reialme i l’inici d’una Nova Època. Allibereu-lo, embarqueu-nos tots dos rumb a l’illa i sotmetrem la vostra proposta al Consell…

L’Almirall va fer un gest d’ira, però es va contenir tot seguit.

—Vós sou la princesa reial, missenyora, i a vós us pertoca signar els tractats de pau i d’amistat del vostre reialme… Roger d’Adià no és més que un soldat de fortuna que ha posat la seva espasa al servei de Sa Majestat Imperial la Reina Nyega… Us deixo el document perquè l’estudieu i reflexioneu… Tornaré més tard. I penseu que els ponentins tenim una esquadra poderosa i que en qualsevol moment podem salpar en formació de guerra contra els vostres súbdits, missenyora!

Tres vegades insistí l’Almirall i tres vegades es va negar a firmar la princesa. I cada cop que ho feia, li retornava la força de la Matadora del Drac, l’urc de la néta de Nolàs, la fermesa de la companya del Portador. I a cada negativa, l’Almirall s’enfurismava més i de les paraules protocol·làries passava a les amenaces de guerra i de les amenaces als insults més grollers. I Garidaina resistia els embats del ponentí amb fermesa; però quan l’Almirall es retirava, li brollaven llàgrimes i Guiós amb prou feines la podia consolar. Si com a mínim li hagués pogut fer conèixer la meva presència! Si hagués pogut trencar el miratge de l’Engolidor de Colors i deixar de ser una mirada intemporal per esdevenir, altre cop, un membre de la Companyia del Portador! Em creixia dintre un determini com mai no havia sentit. Si fins aleshores la meva única preocupació havien estat els rims i les cadències, ara ja no pensava en un poema titulat Captiveri d’Estel d’Or a la Ciutat del Pla, sinó en el cop de mà que Tafall, Poncet i jo, amb l’ajut dels misteriosos cavallers de l’Anell de Ferro que vetllaven per nosaltres hauríem de fer per alliberar la princesa!

I així fou com, segons que em mostrà l’Engolidor de Colors, la quarta visita de l’Almirall a la princesa va ser diferent: l’acompanyaven un escamot d’armats que voltaren Guiós, abans que el monjo roget pogués fer un gest de resistència, posaren grillons a les mans i als peus de Garidaina i tragueren senyora i roget de l’estança.

Al pati de la Torre de l’Homenatge hi havia una carreta a la qual hi havien junyit un parell de bous. Hi instal·laren Estel d’Or i Guiós, els soldats, comandats per un tinent muntaren en cavalls apariats de guerra i sense fressa, a les petites, sortiren de la fortalesa i de la vila, amb el pas cançoner de la derrota, pel camí ral de les Muntanyes de Ponent.