V

D’un recital inoblidable de Guiamon que li estalvia la vida; de la desesperança del Consell de les Batllies en saber les noves de Roger i Garidaina que els comuniquen els dos amics; del nou atac dels soldats ponentins pel bastió de mestral i de la defensa aferrissada dels brotilencs fins a la caiguda de la ciutat.

La Batllia de Bròtil, antany l’edifici més noble de la vila marinera, estava renegrida per les flames, esbucada pels trets de catapulta i voltada de sacs terrers. Amb prou feines reconeixia la plaça que hi havia al davant, plena de gent amenaçadora que duia torxes i que ens mirava amb ràbia i en silenci. La nostra escorta s’anava engruixint a mida que avançàvem cap a la Batllia, esdevinguda quarter general dels assetjats. I el silenci dels brotilencs era més corprenedor que no pas els crits. Mai no havia sentit tant d’odi contra meu, un desig de mort col·lectiu tan fort, uns ulls tan plens de ràbia.

—Estem perduts, Poncet! —vaig mormolar al criat que caminava al meu costat. La punta d’un arpó que em va burxar l’espinada, però, m’estroncà la resta de la frase.

La cohort que ens seguia es va aturar a les escales de la Batllia. Els nostres captors ens varen empènyer cap a la porta, guardada per dos ciutadans, armats amb piques.

—Volem veure el Batlle! —va dir-los el cap de colla dels nostres guàrdies—. Hem capturat aquests dos espies al port…

Els ciutadans que guardaven la porta ens deixaren el pas franc.

A l’interior hi havia corrua feta de gent aqueferada; els uns, ferits, gemegaven estirats pels racons; els altres, portadors de noves de les murades, es recolzaven en les armes, a l’espera de ser escoltats pels seus caps; aquells duien ordres als escamots de vetlla; aquests es proveïen d’oli ensofrat per als llums; aquells altres, simplement badaven, esmorteïts per la durada del setge i per la duresa dels soldats de Ponent.

—Què hi ha? —va preguntar un oficial dels gremis, amb el cap embenat i el cansament dibuixant-se-li a tots els músculs de la cara i del cos.

—Dos presoners, senyor! —va respondre, lacònic, el cap de l’escamot.

—On els heu agafat?

—Al port, senyor.

—En quina embarcació venien?

—Nedaven, senyor.

—Executeu-los!

—Sense interrogar-los, senyor?… Potser en podrem treure notícia dels enemics.

—No som enemics! —va cridar Poncet, sense fer cas de les armes que l’amenaçaven—. Sóc Poncet, criat de Roger, soldat de fortuna i aquest és el poeta Guiamon… Venim de Montcarrà. El Picut, el vaixell que Tafall va noliejar per anar en cerca de Roger, ha estat abordat per l’esquadra de Ponent… Només nosaltres dos ens n’hem sortit… Volem parlar amb Tafall!

L’oficial dels gremis es va passar la mà pel front, va fer un gest de dolor en tocar-se la ferida que la bena amb prou feines ocultava i va fer un gest d’incredulitat:

—Què són totes aquestes històries!… Executeu-los a la plaça, davant de la gent… Serà un bon escarment per als espies i els traïdors que ens volen vendre als ponentins!

Poncet volia insistir en la seva retòrica, però un cop d’arpó li’n va treure les ganes. Va trontollar un moment i hauria caigut a terra, si jo no l’hagués aguantat.

L’escamot que ens havia capturat ens va treure a fora, a cops i a empentes, sense deixar-nos parlar.

La gentada que era a la plaça de la Batllia ens va rebre amb un crit unànime:

—A mort!

La sentència va ressonar llòbregament i la lluor de les torxes va esdevenir maligna, com un presagi de la fi a que ens destinaven els brotilencs.

Poncet, al meu costat, encara estabornit pel cop que havia rebut, em va dir:

—Recita, Guiamon… Qualsevol complanta que haguessis recitat abans a Bròtil… És l’única solució!

Vaig comprendre la seva idea; però la veu se m’havia quedat aturada a la gola, tenia la mandíbula rígida i la tremolor de les cames em feia sondrollar com un vaixell en plena tempesta.

Les armes ja eren nues, el braó dels botxins tens i l’expectació del sacrifici pujava de to.

Aleshores Poncet em va clavar una empenta i em va fer avançar a primera línia: vaig alçar els braços amb un gest dramàtic —i ridícul, així m’ho va fer veure la màgia del Passadís del Passat— i vaig recitar els primers versos de la Complanta del cavaller Bel·lós. La veu em sortia prima i una mica esquerdada, però amb la potència suficient per a fer callar la multitud. Em devien prendre per boig. Esparracat, xop, tremolós, amb els ulls de boig i el posat d’un beguí de l’antigor, llançava contra els brotilencs assetjats aquells versos immortals que m’havien donat fama i glòria abans de ser un membre de la Companyia del Portador.

Poncet m’animava baixet, baixet:

—No t’aturis, Guiamon, continua, continua…

Però no em calia el seu encoratjament. Poques vegades en la meva vida de poeta he recitat amb tanta passió, amb tanta força els versos estimats. I poques vegades he obtingut un pagament tan valuós. Perquè quan la gentada ja començava a reaccionar i se sentien veus que deien «és boig!, feu-lo callar!, mateu-los!», algú, darrera meu, va dir:

—Atureu-vos!… És Guiamon d’Adià!

Em vaig girar, esperançat per l’ordre d’aturar l’execució i satisfet pel reconeixement dels meus mèrits de poeta.

Acompanyat per oficials i gent d’armes, Tafall, Batlle d’Adià, que en certa ocasió m’havia atorgat el guardó de la vila en unes justes poètiques, sortia de la Batllia i venia de dret cap a mi.

—Senyor, sóc jo! —vaig gosar dir-li, tot caient de genolls a terra, espantat pel tràngol del qual m’acabava de lliurar i que ara, un cop passat el perill, m’havia estovat per dins.

—Què hi fas, aquí? —em va preguntar Tafall, amb veu de pocs amics.

—Vinc de Montcarrà, senyor… Amb Poncet, criat de Roger…

—Roger?… On és el teu amo? —va preguntar Tafall a Poncet.

—I les tropes de Montcarrà? —va afegir un dels oficials que l’acompanyaven.

—I el Picut?… I Acab? —preguntaren els altres.

—El Picut fa dos dies que va ser abordat per vaixells de l’esquadra de Ponent, senyor! —vaig tenir esma de contestar, de terra estant.

—Roger ha estat fet presoner… —va dir-li Poncet.

—Acab es va enfonsar amb el seu vaixell… —vaig afegir jo—. Només nosaltres dos vam poder escapolir-nos.

La desesperació es va pintar en el rostre de Tafall i dels seus oficials. Poques vegades he vist homes tan desfets per una notícia.

Les novetats corrien entre els brotilencs de la placa. I l’odi va deixar pas a la desesperació. De sobte, damunt d’ells i damunt nostre va planar l’ombra de la derrota. A Tafall es va encarar amb la gentada:

—Que tothom torni al seu lloc! Hem de resistir! Aquest malfat no pot durar sempre! Hem de resistir, hem de resistir!

Va agafar-me pels braços i em va fer alçar de terra.

—Veniu amb mi… Vull que em conteu fil per randa tot el que ha passat!

Deslliurats de la mort oprobiosa dels traïdors i dels espies, però atemorits per la desesperança d’aquells homes, Poncet i jo vam tornar a entrar a la Batllia de Bròtil.

L’escamot dels nostres captors, encara sorpresos per l’actitud de Tafall, va romandre a la llinda de l’edifici. Tafall i els seus homes —oficials de les companyies dels gremis, batlles de pobles, viles i ciutats del Consell de Batllies, capitans de la gent d’armes de la Terra Ferma, cavallers dels senyorius de l’Alta Contrada i del Pla d’Avall, mariners de l’esquadra de Bròtil i notables de la vila— entraren en el Saló del Consell. Els domassos havien estat retirats, els escons dels consellers, de fusta negra i entorcillada eren amuntegats en un racó, plens de pols i de runes del sostre. Només la taula era al bell mig del saló, coberta de plànols de la ciutat i de les murades, amb restes de menjar i tassons buits.

Poncet i jo, en aquell ambient de desolació, vam contar la tràgica singladura del Picut, tot exagerant-ne la nostra participació en la batalla. La narració va causar un efecte desesperançador en aquells homes que bevien les nostres paraules i que reflectien en les seves cares la peripècia de Roger i de Garidaina.

—Presoners dels ponentins, doncs! —va concloure Tafall—… Bròtil està perdut. Sense ajut ni queviures no podrem resistir gaire més.

—Ens podem fer forts a l’Alta Contrada —va dir Urtx, cavaller d’un senyoriu de les Muntanyes de Tramuntana—. Tinc notícies que Darsa encara resisteix. És la darrera Batllia que ens quedarà…

—Potser els montcarraners puguin enviar-nos homes i queviures! —va intervenir Poncet, amb gosadia d’estrateg—. Aunit, Jacó i Tolit podrien reclutar un exèrcit i noliejar un estol per venir a salvar la princesa i el Portador…

—Però caldria avisar-los, Poncet! —va dir greument Tafall—. I no tenim cap vaixell capaç de fer-se a la mar i escapolir-se amb èxit del setge de l’esquadra de Ponent… Urtx té raó: hem de refugiar-nos a Darsa i resistir des d’allí…

—Amb les primeres neus, l’Alta Contrada serà inexpugnable… —va afegir Urtx.

—I abandonar Bròtil?… Mai! —va exclamar Làdan, batlle de la vila.

La discussió es va perllongar molta estona. I jo, que no hi entenc res, en matèria bèl·lica, petava de dents en un racó, amb la roba xopa que se m’encartonava al damunt. Els prohoms del Consell de Batllies no es posaven d’acord. Tot i que Tafall havia estat nomenat Conseller en Cap i que molts adianencs defensaven Bròtil, la seva era una veu més en aquell desgavell i ningú no l’escoltava. Poncet, investit d’aneu a saber quina autoritat, discutia amb els senyors en pla d’igualtat. Era partidari d’un cop de mà. Invocava el nom de Roger, per fer valer el seu parer: una sortida en descoberta, una cavalcada fins a Bufagrós, apoderar-se d’uns quants llaüts i fer-se a la mar, camí de l’Illa de les Tres Taronges. Allí, Jacó, Tolit i Aunit, assabentats de les desgràcies de la néta de Nolàs i del Portador, convocarien un exèrcit, apariarien una esquadra i acudirien en ajut del brotilencs. Es clar que Poncet no els deia que no hi havia vaixells a l’Illa i que els montcarraners, d’ençà del regnat de Nolàs havien perdut l’art de la navegació…

Una claror somorta s’escolava pels finestrals del Saló del Consell de Bròtil, anunciant el nou dia, quan l’entrada dels guaites de la murada de Mestral, va trencar el debat:

—Un atac!… Un atac!… El bastió de mestral ha caigut en mans dels ponentins!… Necessitem reforços.

Encara no s’havien esmorteït els ecos de la mala notícia en les pedres venerables del recinte, quan l’aparició dels sentinelles del port va atiar el foc de la desesperança:

—Un estol ponentí a la bocana del port!… Ens ataquen per mar!

La reunió es va desfer com havia començat, sobtadament i sense acords. Amb les armes a les mans i un crit de ràbia ballant-los-hi als llavis premuts, oficials, consellers, batlles, cavallers i mariners varen sortir enfollits del Saló. Només Tafall i Urtx romangueren amb Poncet i jo, aclaparats per les noves de l’atac múltiple i per la manca d’acord entre els caps de la resistència. Tafall consultava els mapes que hi havia damunt la taula del Consell, Urtx l’apressava a reunir tots els homes que pogués i partir cap a Darsa, a l’Alta Contrada. Poncet encara insistia en el cop de mà…, i jo no gosava moure’m del meu racó, atemorit per la guerra, esdernegat per les aventures que havia viscut d’ençà de la nostra partida de Ciutatnova i, sobretot, avergonyit de la meva manca de capacitat per entendre res d’allò que discutien aquells homes.

Fins que el terrabastall de les pedres que llançaven les catapultes enemigues, el fum dels incendis que provocaven les boles de foc i els crits dels brotilencs que corrien enfollits amunt i avall de la plaça de la Batllia ens va foragitar del Saló del Consell.

Era un dia rúfol, amb un cel cobert de núvols de tempesta. Les fumeres negres que eixien de diversos llocs de la ciutat es mesclaven amb les filagarses dels núvols i formaven un cobricel paorós que reflectia la rojor dels incendis. Una pluja de sagetes, de mandrons de bassetges i de pedres rodones de catapulta creuaven el cel i ens queien damunt com una pluja malèfica. Els ferits als bastions de la murada i a la bocana del port acudien en corrua feta cap a la plaça, on s’havia improvisat un hospital de sang. Metges i infermers no donaven a l’abast a embenar, netejar, cremar, cosir o tallar. Un glop de licor, un pegat d’herbes, una grapa de plata en els talls més profunds, un embenat amb fustes en els membres trencats o l’amputació del braç o la cama aixafats per un projectil enemic. Els ungüents feia estona que s’havien acabat i feien servir llençols i teles de fil com a benes. Tafall, Urtx, Poncet i jo vam creuar aquell escorxador, marejats per l’olor dolcenca de la sang i eixordats pels gemecs dels ferits, les flastomies dels metges i els crits dels infermers.

Encegats pel fum dels incendis corríem cap al bastió de mestral, en direcció contrària de la riuada de gent malmesa que fugia dels ponentins. No vàrem poder arribar al camí de ronda. Els enderrocs d’un casalici ens barraren el pas. Tombàrem una cantonada, retrocedirem una mica i ho intentàrem per un altre carrer. Era el barri dels estables. La palla emmagatzemada per al bestiar cremava amb una fumassa espesa que barrejava la pudor de fems i la sentor de la carn socarrimada dels animals.

Els defensors del bastió, ferits, desarmats, amb la roba cremada, fugien cap al centre de la vila.

—Els ponentins, els ponentins! —cridaven en veure’ns, per tal d’avisar-nos del perill que corríem.

Però Tafall no els feia cas i continuava endavant, amb l’espasa al puny, arrossegant-nos cap a la topada amb l’exèrcit atacant.

Vàrem enfrontar-nos amb el primer escamot de ponentins entre les runes d’un hostal, en el qual solia hostatjar-me quan anava a recitar a Bròtil. No vaig poder contenir les llàgrimes: aquell casal esbucat que cremava pels quatre costats simbolitzava la fi del Món Conegut. Mai més les coses no tornarien a ser com havien estat. La Terra Ferma, el país que m’havia vist néixer desapareixia en mans d’aquells soldats que ja ens havien vist i que ens atacaven amb fúria. La nostra resposta va ser contundent. Tafall brandava l’espasa com un foll i Poncet i jo manejàvem els coltells que havíem agafat als ferits de la plaça com eines de carnissers. Urtx, el cavaller de l’Alta Contrada, colpejava els seus atacants amb un mall i es protegia amb un escut de pell de brau. Però quants més enemics abatíem, més n’acudien. Lluitàvem en cercle, esquena contra esquena. Alguns dels defensors del bastió, en veure la nostra acció, s’afegiren al combat. Hi va haver un moment que férem retrocedir els soldats de Ponent cap al bastió.

—Endavant!, endavant! —cridava Tafall.

Un dels defensors del bastió, el que duia l’estendard de la vila que havia onejat orgullós i lliure a la torre de Mestral, va caure ferit de mort al seu costat. Tafall va recollir l’estendard amb la mà esquerra i va continuar l’avanç contra el ponentins.

El gest del Conseller en Cap, l’orgull de veure voleiar la seva ensenya i el retrocés dels enemics encoratjaren els homes que ens seguien. Com un riu que surt de mare i arrossega tot el que troba i que li barra el pas, així nosaltres vàrem arrossegar els soldats.

Però aquella follia no podia durar. De sobte, entre les volves de fum que ens voltaven, vaig veure aparèixer un, dos, tres, fins a vint carros. Els estiraven bous, protegits per armadures articulades. De dins estant, defensats per escuts de coure, els ponentins ens disparaven ballestes i bassetges. De primer va caure Urtx, amb una fletxa clavada enmig del pit. Després Poncet, d’un cop de mandró que li va ferir el front. Després Tafall, ferit a la cama dreta. El Batlle d’Adià es va recolzar un moment en el pal de l’estendard, amb una ganyota de dolor al rostre. Va caure i l’estendard amb ell.

I els carros van passar damunt seu, damunt meu, damunt tots els defensors del bastió, cap a la plaça de la Batllia.

Bròtil havia caigut en mans dels seus assetjadors.