VIII

De l’arribada de Guiamon i Nàroa a la cabana de Tor; del camí del bosc i de la pujada al cim de Puigpelat; de l’aventura a l’interior de l’avenc i del polsim vermell, lluminós i maligne, que acompleix el Destí del Poeta i de la Dama d’Aigua.

Era una cabana feta amb troncs d’arbre, amb una teulada de branques i molsa i una xemeneia de pedra. Només tenia una finestra que deixava veure l’interior: una sala quadrada, amb una llar de foc de pedra, un llit, una taula i una aparadora amb plats, gots i atuells de cuina. L’home, tal com m’havia contat la veu del meu jo de futur a la Sala Rodona, era magristó, de llargs cabells negres i una barba enrullada que li penjava de les galtes i se li esbarriava damunt del pit. Vestia de pells i calçava esclops de muntanyenc.

Quan vam entrar, gairebé no es va moure, com si ens esperés des de feia molta estona.

—Heu trigat molt —ens va dir una veu fonda i enrogallada—. Havíeu d’haver arribat fa molts dies…

—He estat malalt —li vaig contestar.

—I jo l’he hagut de cuidar —va afegir Nàroa.

—Seieu. Deveu tenir gana. —I ens va assenyalar uns tamborets davant la llar de foc. Nàroa i jo vam seure. L’home, aleshores, sense aixecar-se, va escudellar el brou que bullia al perol. Ens va atansar les escudelles i una fogassa de pa morè. Vam menjar amb gana. L’escalfor del brou ens retornava del fred de la caminada—. Demà pujarem al cim.

—És allí el Reig? —vaig preguntar jo.

—Si, allí el trobarem.

Quan ens vam haver acabat el brou, l’home de la barba negra va assenyalar el llit:

—Podeu dormir-hi. Jo dormiré aquí.

Ens vam aixecar i vam desfer les flassades que dúiem al farcell, les vam estendre damunt el matalàs, ens vam treure els esclops i les capes i ens vam estirar l’un al costat de l’altre, en silenci. No calien paraules: sabíem què passaria l’endemà. La tria estava feta.

L’home de la barba ens va despertar quan encara era negra nit. Havia fet una mica de te i ens el va oferir en tasses de fang, amb unes llesques de pa torrades i untades amb mantega. Nàroa i jo vam beure’ns el te i vàrem menjar-nos el pa sense dir res. Després vàrem plegar les flassades, vàrem refer el farcell i ens vam calçar els esclops.

—Anem! —va dir, aleshores, l’home de la barba.

Vam sortir tots tres de la cabana. El cel era net de núvols i els estels lluïen, amb un parpelleig constant. La neu del bosc s’havia gelat i era dura com una pedra i llisquent com un mirall. Tor caminava amb passes curtes i seguides, com si el glaç fos un camí de ferradura. Nàroa i jo ens havíem d’agafar a les branques baixes dels avets i a les mates de bruc gelades, per a no caure. A mida que avançàvem, el terrer es feia més rost i els bosc més atapeït. Hi havia clapes de molsa seca, cremada pel fred, que no estaven cobertes per la neu, que no havia pogut vèncer l’envitricoll de branques. Les capes se’ns enganxaven amb les branques i amb les mates i encara anàvem més a poc a poc. Aleshores, l’home de la barba s’aturava i ens esperava, pacient.

Feia molta estona que havia sortit el sol, quan vam arribar a una clariana, com si algú hagués estassat els avets. El nostre guia es va aturar.

—Menjarem una mica. Espereu-me aquí i feu foc.

Nàroa i jo vam recollir llenya, vam fer un fogar amb un parell de pedres i van encendre un fogueró. L’home de la barba ens torbava molt.

—I si no torna? —va dir Nàroa.

—Tornarà, així ha de ser, recorda-ho —li vaig respondre, just en el moment que l’home apareixia entre els arbres. Duia una llebre a les mans i semblava somriure. Caminava damunt el gel i la neu amb aquelles passetes curtes i seguides i brandava la llebre, com qui branda un trofeu.

Ben aviat vàrem espellar, esbudellar i amanir la llebre, amb pebre bord, llard de porc i sal, la vàrem posar a l’ast i la vàrem coure al fogueró que cremava tristoi i fumejant.

—Aviat tornarà a nevar —va dir l’home de la barba, quan va haver acabat de menjar la seva ració—. Anem.

Vam caminar fins que va ser negra nit. Queien algunes espurnes de neu i el fred havia minvat una mica. Tant Nàroa com jo estàvem cansats i desorientats, perquè el bosc continuava i continuava, com si no tingués fi.

—Dormiren aquí —va dir l’home de la barba, assenyalant una soca, partida pel llamp—. Va fer-se un jaç amb molsa seca i agulles de pinassa i va ajeure-s’hi. Nàroa i jo el vam imitar.

L’endemà, la neu ens havia tapat més d’un pam i no feia cara de voler parar. Tor ens va donar una mica de pernil i una galeta del seu sarró.

—Falta molt per arribar? —vaig preguntar.

—Ho hauries de saber —va contestar-me.

I es va posar a caminar, bosc enllà, sota la neu que se li enganxava als rulls del cabell i de la barba. Nàroa i jo vam plegar les flassades i el vam seguir. Cada cop era més difícil caminar per aquells verals perquè el terreny havia esdevingut un pendent molt pronunciat i la neu relliscava. Cada passa nostra provocava una allau que anava a rebotre contra els troncs dels avets. L’home de la barba semblava surar, com si els peus no li toquessin a terra o com, si en lloc d’esclops, calcés unes ales màgiques.

En sentia cansat i malalt, sense ànim per a continuar; m’hauria agradat aturar-me, seure repenjat contra una soca i esperar que la neu em cobris. Nàroa devia endevinar els meus pensaments perquè em va agafar la mà:

—No defalleixis, ara. Ja arribem, recordes?

Si, ho recordava. I m’espantava el record de les paraules que el Rostre del Desconegut havia pronunciat a la Sala Rodona. Era la darrera tria i s’havia de fer. Nàroa ho sabia i avançava tranquil·la, vencent el rost de la muntanya i la neu, confiada en el Destí que ens uniria per sempre mai més.

I vam arribar: de sobte el bosc s’havia acabat i Tor ens esperava al peu d’unes roques que marcaven la fita d’una tartera que pujava fins al cim del Puigpelat.

—Es aquí —va dir.

I va assenyalar un empit de la muntanya, a la banda esquerra de la tartera on s’obria l’entrada d’un avenc, taca negra enmig de la blancor de la neu.

Vam trigar la resta del dia per arribar-hi, a causa de la neu i del gel que semblava que ens volia retenir, per evitar que trobéssim allò que cercàvem. Quan vam arribar a l’empit ja feia fosca i el torb arrossegava la neu que havia caigut durant tot el dia i la rebotia contra les roques i contra els primers avets del bosc. L’home de la barba negra va assenyalar l’esvoranc.

—Entrem-hi.

Vaig fer foc amb el pedrenyal i l’esca i vaig encendre la torxa que duia al sarró. El tub de l’avenc baixava en vertical fins a una cavitat irregular, en la qual ens vam instal·lar. Vaig apagar la torxa.

—Dormirem aquí —va dir-nos Tor—. I demà cercaràs el Reig Escarlata.

No ens quedaven queviures, així és que vaig abraçar Nàroa, ens vam abrigar ben abrigats i vam intentar dormir. Una corrua inacabable de malsons va visitar-me tota la nit: Roger, encadenat a la paret de la cella de la Batllia de Darsa em cridava que li portés el Reig Escarlata; Garidaina, amb el ventre inflat, plorava pel Portador i pel fill que duia a l’entranya; la neu havia congelat els dos exèrcits combatents i només la Nyega, esdevinguda Nàroa, es movia enmig de les figures de gel, amb un somriure malèfic als llavis. I jo l’abraçava, vencia el seu cos, compartia amb ella l’amor i el somni i tornava a la cavitat de l’avenc i sentia els roncs de Tor i la respiració regular de Nàroa, abraçada al meu cos, decidida a arribar fins on ens havia marcat el Destí.

La boca de l’avenc va esdevenir un punt de llum que rebotia en les parets dels tub, aclaria la cavitat on érem i em feria la parpella, com un presagi.

—Desperteu-vos —va dir Tor, amb veu fosca i enigmàtica—. Ha arribat l’hora.

Nàroa va obrir els ulls i va somriure dolçament, amb una tristesa que li embellia el rostre. No calia encendre la torxa perquè la llum que entrava per la boca de l’avenc il·luminava el camí.

—Baixaràs tu sol, Guiamon, com està escrit —va dir l’home de la barba—. I trobaràs el Reig Escarlata al fons del pou. Cull-lo amb precaució i després torna.

Vaig fer que sí amb el cap. Nàroa em va abraçar, com si volgués impedir-me que fes el que havia de fer.

—Ja ho has sentit, Nàroa: està escrit que sigui així i així serà… —vaig dir-li.

—Adéu, Guiamon —va mormolar ella i em va besar els llavis—. Recorda sempre que t’he estimat tant com tu m’has estimat.

I vaig ficar-me al tub, sense mirar enrere per tal que la meva Dama d’Aigua no veiés les llàgrimes que em guspirejaven als ulls.

«Baixaràs al fons del pou del Puigpelat, Guiamon, i colliràs el Reig Escarlata…».

Baixava amb l’esquena recolzada a la paret, amb els peus que cercaven les rugositats del tub i agafant-me amb les mans a tots els sortints. Així una cana i una altra cana i una altra. La llum de l’obertura anava minvant i la penombra era cada més càlida. La roba m’engavanyava i em dificultava el descens. Vaig aturar-me en un replà i vaig treure’m la pellissa.

«Però no l’has de tocar amb les mans, Guiamon, perquè si ho fas se’t capgirarà el cervell i sortiràs del Món Conegut i seràs presoner del Món del Miratge…».

El pou s’acabava en una cova petita, de l’alçada d’un home, negra com una nit sense lluna. Vaig reposar un moment. Tenia les mans espellifades i l’esquena macada. Vaig fer saltar una guspira del pedrenyal, vaig encendre l’esca i vaig calar foc a la torxa. El fum em va fer tossir. A la paret de la dreta hi havia un nínxol petit, d’un pam i mig d’alçada, i en el seu interior hi havia el Reig Escarlata, tal com m’havia dit el Rostre del Desconegut. Amb el coltell que duia penjat al cinyell vaig arrabassar-lo i vaig agafar-lo amb un drap, procurant que les meves mans no toquessin el fong.

«Tallaràs el Reig i el deixaràs en maceració i faràs que Roger en begui el suc, Guiamon, i aleshores vencerà l’encanteri de la Nyega i li retornarà el Poder del Portador…». La torxa es va apagar amb un espetarrec burleta. I el Reig Escarlata que tenia a les mans, protegides amb un drap, va lluir com un robí incandescent. Em va semblar que algú reia al meu costat. I era la rialla feréstega de Tor, amb un punt de malignitat, com si s’hagués acomplert el seu designi. Vaig ficar el Reig Escarlata al sarró, amb tota cura i a les palpentes i vaig cercar el tub que m’havia menat fins allí. A la mà dreta hi tenia un rastre de polsim vermell, lluminós i maligne.

La vella seia en un tamboret, davant la filosa, i cantava una cançó estranya, les paraules de la qual se m’escapaven. Va fer un gest, com si volgués que m’hi atansés, i em va mirar als ulls. Tenia les conques buides i la boca desdentegada i un cuc negre i llefiscós li sortia del llavi jussà, com un regalim de bava. M’hi vaig acostar i ella va deixar de filar i em va allargar la mà dreta, amb un rastre de polsim vermell, lluminós i maligne. Vaig agafar aquells dits secs i nuosos i la vaig obligar a aixecar-se. Vestia parracs llardosos, amb molses i teles d’aranya. Li vaig besar els llavis dullats i ella em va abraçar amb delit. Vaig estrènyer aquell cos magre i vaig prémer tant que se’m va trencar en bocins i va caure a terra. Les riallades de Tor ressonaven arreu, com els trons d’una tempesta llunyana.

La Nyega em va oferir una copa d’or que vessava un líquid vermell i apalagós que formava un bassiot als seus peus, calçats amb escarpins de plata. Vaig acceptar el calze i me’l vaig beure d’un glop. El líquid va quallar dintre meu i em va ofegar. I la Nyega va allargar els braços, per ajudar-me a respirar. Tenia un rastre de polsim vermell, lluminós i maligne, a la mà dreta. Li vaig engrapar el coll i vaig prémer amb tota la força que vaig poder aplegar. El rostre de la Nyega va esdevenir morat, negre i es va transformar en un pergamí amb lletres d’or que formaven el nom de Nàroa. El vaig deixar anar com si cremés. Tor reia com el torb entre les roques del cim de Puigpelat.

L’aigua era càlida, amorosa, d’una transparència d’ambre. La vella de la filosa filava dins aquell líquid i bevia la copa d’or. Em vaig atansar i li vaig prendre el calze. En la superfície vermella del beuratge hi surava una volva blanca, de formes arrodonides que em cridava amb insistència. Em vaig submergir en l’ample mar de sang i vaig veure Nàroa que movia els braços com si nedés en el brou enganxós. Em va donar la mà. Tenia un rastre de polsim vermell, lluminós i maligne. Vam surar junts, deslliurats del que ens voltava. Fins que la vella de la filosa va buidar del tot la copa d’un glop i el líquid vermell va quallar dintre meu i em vaig ofegar. Les rialles de Tor eren com l’explosió llunyana de la Muntanya de Foc, a la Vall d’Òtol.

La Nyega es va treure la roba per mostrar-me la cremada que l’Estel d’Or li faria entre les sines. Tenia la pell transparent, creuada de venetes blaves. Vaig allargar la mà dreta per tocar-li la ferida i hi tenia un rastre de polsim vermell, lluminós i maligne. Vaig besar la pell socarrada i un gust de mort se’m va escampar pels llavis, se’m va ficar gola endins i em va cremar els dintres. Eina de Pau va fendir l’aire i va degollar la Nyega. El cos de la reina de Ponent es va desfer com un terròs de sucre en el te bullent, mentre dels seus llavis eixia un cuc negre i llefiscós que se m’entortolligava als peus i em feia caure en l’avenc del cim de Puigpelat. Llunyana, la rialla de Tor semblava el galop d’una euga desbridada.

El glaç del camí em cremava les plantes dels peus. Havia perdut els esclops i la pellissa i el gebre se’m ficava als ulls i m’entelava la vista i el fred em feia petar de dents, com si em cremés una terciana. Dormia als esvorancs de la muntanya, a les soques dels arbres o damunt la neu i menjava arrels de bruc, corcs de fusta i alguna llebre, quan la podia haver. El temps era una roda que girava i girava, sense aturador possible: les nits de lluna plena seguien a les nits de creixent i després venien les de minvant fins que el cel era negre i opac. Els dies de sol venien després de les grans nevades i m’escalfaven una mica, m’eixugaven la roba i em feien trobar el camí del pla. Per més que em fregava les mans amb la neu o amb l’aigua que brostava dels desglaç, a la mà dreta hi tenia un rastre de polsim vermell, lluminós i maligne, que no s’esborrava mai. Com la rialla de Tor que baixava amb les allaus, retrunyint entre les muntanyes.

I em seguien la vella de la filosa, desdentegada i burleta, amb un cuc al llavi jussà i el cap de la Nyega que volia besar-me i beure’s la mica de vida que em quedava al cos.

Eina de Pau era un estel lluminós que tramuntava la carena, en cerca de la mà impossible del Portador. I Nàroa era només una absència, un buit, un record que es barrejava amb la neu, amb el fred, amb la gana, amb les rialles de Tor i amb els llumets que s’encenien i s’apagaven davant dels meus ulls.

Fins que vaig arribar a la llinda de bosc d’avets. Vaig deixar-me caure damunt la neu i vaig mirar aquells arbres hostils que movien les seves branques, en una invitació silenciosa. La vella de la filosa se’m va acostar i em va mirar amb les seves conques buides. El cap de la Nyega va somriure dolçament i em va oferir els llavis perquè els besés. Em vaig aixecar.

—Guiamon d’Adià! —xiulava el vent entre les branques dels avets.

—Ja vinc, ja vinc! —vaig contestar. I la meva veu, per primer cop després de moltes llunes de vagareig, va retrobar la meva gola i ja no em va abandonar més.

Corria pel bosc, topant amb els troncs dels arbres, relliscant en el glaç, enfonsant-me en la neu, empaitat per la rialla de Tor. Recitava fragments de la Misteriosa Dama d’Aigua i l’eco engrandia els versos i me’ls tornava, com una allau de flocs de neu, com una torbonada, com l’eixutesa del meu cor.

La vella de la filosa em va assenyalar el llum que feia pampallugues enmig dels arbres i el cap de la Nyega volia ocultar-lo amb els seus cabells esbarriats pel vent. Un cuc monstruós, negre i llefiscós, se’m va entortolligar als peus i em va fer caure. Vaig arrossegar-me per damunt la neu. Les paraules del poema m’obrien pas, apartaven les mates de bruc, enretiraven les branques d’avet, cobrien el glaç de les mulleres i arrodonien els cantells de les pedres. I la cabana era allí, com un malson d’infant, malèvola i insana. Vaig empènyer la porta, vaig entrar. I les rialles de Tor vencien les rimes dels versos i estripaven les estrofes del poema.

Nàroa, erta, jeia damunt el llit de l’home de la barba. La vella de la filosa s’hi va acostar i amb els dits com sarments, va acaronar-li la galta morta. I els llavis de la Nyega van besar els llavis morts de Nàroa. I Tor reia, reia, reia…

Li vaig clavar el coltell al pit. El rastre de polsim vermell, lluminós i maligne, va desaparèixer de la meva mà dreta. El Destí s’havia acomplert. Eina de Pau retornaria a mans del Portador.