II

De la negativa d’Eina de Pau a viatjar amb la Companyia del Portador; del comiat dels montcarraners a Roger, Garidaina i els seus amics; de la reaparició de la dona-peix i de la incredulitat de Roger i de l’aparició dels vaixells de l’Esquadra de Ponent.

—Poncet, cenyeix-me Eina de Pau, vull anar a bord per tal de revisar personalment tots els preparatius… Podrem salpar, capità? —va dir Roger.

—El llebeig és suau, no hi ha cap núvol i el Picut és a punt. Amb la primera llum, senyor.

—Amb la primera llum, capità.

Amb la primera llum s’encetaria el meu nou Destí, sense que cap dona-peix hagués anunciat què en podia esperar, quina glòria en trauria, quants perills hauria de vèncer per tal d’esmolar els meus versos, com m’havia recomanat Poncet.

—Senyor, veniu si us plau —va cridar Poncet, de la porta estant, amb les galtes vermelles i un panteix de cansament.

—Què passa, bergant?

—Eina de Pau, senyor!

Vam córrer tots cap a la cambra contigua. La beina de l’espasa era en un racó, buida. Enmig de la sala, clavada en terra més d’una cana, hi havia Eina de Pau. El Portador s’hi va atansar. Els altres vam romandre a la porta. Roger va empunyar el mànec de l’espasa i, lentament, la va retirar de terra. Eina de Pau, dòcil a la mà del Portador, va sortir de la llosa, sense deixar-hi cap senyal i sense oscar-se. Aleshores, Roger va recollir la beina i va intentar desar-hi l’arma. L’arma li va caure de les mans, va dibuixar un arc perfecte i es va clavar al mateix lloc i amb la mateixa fondària que abans. El Portador es va cenyir la beina, va apropar-se a l’espasa, va empunyar-la de bell nou i va estirar. El braó del seu braç nu es va tensar amb l’esforç. Però Eina de Pau no es va moure. Va intentar-ho una vegada i una altra sense aconseguir treure-la de la pedra de granet on era.

Aleshores va parlar Garidaina, amb veu dolça i trista:

—Deixa-la, Roger… Eina de Pau no vol viatjar amb nosaltres a la Terra Ferma. La seva missió és vetllar per la Pau, el Valor i la Prosperitat de Montcarrà… Aquí la trobarem quan tornem.

Roger, lentament, va desfer el cinyell i va deixar la beina damunt un escó.

—No ens calen espases màgiques per a defensar el meu país!… Que Eina de Pau vetlli a Montcarrà. I nosaltres anem a bord!

Ara, en reviure l’escena, em vaig adonar del mal averany que representava la negativa de la màgica espasa del rei Nolàs. I sol i esporuguit, al Passadís del Passat vaig comprendre que aquella era la primera baula d’una cadena de desgràcies que havien desfet la Companyia del Portador i m’havien embrancat a mi en la més extraordinària de les aventures que mai no hagi viscut cap poeta del Món Conegut.

Però en aquells moments no ho sabíem. I en l’àmbit del Passadís del Passat vaig veure l’alegria amb què pujàrem a bord del Picut, l’activitat que hi havia a coberta, l’excitació que ens produïren a Poncet, a Guiós i a mi el bressoleig de les ones lleus del port de Ciutatnova.

No recordava com havia passat les hores de la fosca: per això em va sorprendre veure’m a mi mateix, voltat de mariners de Bròtil, en un racó de popa, recitant fragments de L’Illa de les Tres Taronges. Bevíem te perfumat amb aiguardent de ginebró i fumàvem tabacs d’Orient. Em vaig sentir afalagat de l’atenció dels homes de la mar i alguns passatges de les meves composicions em van emocionar de valent.

Però no podia perdre temps revivint els meus moments estel·lars de poeta, així és que vaig recordar la partida, a trenc d’alba. El recital va desaparèixer i al seu lloc vaig veure-hi —i sentir— l’amplada del port a sol ixent. Jacó, Aunit i Tolit encapçalaven la comitiva del comiat, formada per gent d’armes i monjos, ciutadans i pagesos, marxants i pescadors. Roger i Garidaina, al castell de popa, feien adéu amb les mans. Acab va ordenar, amb veu de galerna, que s’amollessin les amarres, es llevés l’àncora i s’hissessin les veles baixes. Els mariners del Picut s’enfilaren al masteler, feren girar l’arga i dujaren les amarres a coberta. I el llebeig va omplir les veles baixes i el buc es va allunyar de l’espigó del port, amb majestat marinera.

—Cap a casa, poeta!… Ja en tenia ganes, jo, de tornar a veure el país dels meus pares! —va dir-me Poncet.

—En unes altres circumstàncies, sí, Poncet… Però em temo que no el trobarem pas com el vam deixar.

—La guerra és una mala cosa —va mormolar Guiós—. Mai no havia sortit de l’Illa, jo… Creieu que aquest capità sabrà trobar el nord enmig de la Mar Gran?

Comprenia la seva por d’home de terra endins. A bord del Falaguer, feia mesos, m’havien sobtat els mateixos dubtes.

—No pateixis, monjo! —va tranquil·litzar-lo Poncet—. D’ací a tres dies veurem les costes de Bròtil.

A mida que l’Illa de les Tres Taronges s’anava allunyant de nosaltres —o millor dit, a mida que nosaltres, a bord del Picut, ens anàvem allunyant de l’Illa de les Tres Taronges—, l’activitat a coberta minvava: els mariners anaren desapareixent cap a l’interior del buc. Garidaina i Roger continuaven al castell de popa, al costat del timoner i del capità Acab. I em va semblar descobrir dues llàgrimes als ulls de la princesa, clavats en la ratlla marronenca que, a poc a poc, el mar ocultava. Vaig enfilar-me al castell de popa i em vaig atansar a la senyora.

—He compost uns versos de comiat, princesa, que pensava dedicar-vos. Teniu esma d’escoltar-me?

Li va costar un gran esforç deixar de mirar l’Illa i somriure’m.

—Amic meu, què seria de nosaltres sense la teva amistat? Recita, Guiamon, que em calen paraules belles per a animar-me.

Vaig recitar amb veu tremolosa i amb un sentiment fondo. L’acompanyament del vent que feia espetegar les veles, la proa que fendia l’aigua i els crits de les gavines que ens acompanyaven eren molt millor que no pas els arpeigs d’un llaüt. La nova composició no tenia títol encara. Però en veure les llàgrimes, ara del tot evidents, als ulls d’Estel d’Or, vaig decidir titular-la Les llàgrimes d’Estel d’Or en deixar l’Illa de les Tres Taronges.

Garidaina, un cop acabat el poema, em va abraçar dolçament i em va besar al front. Mai un poeta no havia rebut un pagament tan generós per la seva feina.

Roger va somriure en veure que m’enrojolava com un cadell, em va posar la mà a l’espatlla i em va dir:

—De debò, Guiamon, que passarà el temps, la gent oblidarà les nostres cares i les cares dels nostres fills i dels nostres néts però seguirà recordant els teus versos i les emocions que provocaran seran les mateixes que provoquen ara.

Així, entre versos, paraules amables, àpats lleugers de viatge i feines de mariner vam veure el sol enfilar-se al cim del seu recorregut i començar la davallada. Que lluny érem, aleshores, de sospitar la desgràcia que ens esperava a les envistes de la Terra Ferma! La llum violeta del capvespre en mar va pintar el recinte del Passadís del Passat amb uns colors de tristesa i de solitud. I em vaig veure a coberta, agotzonat al costat d’uns caps dujats que feien olor d’algues i de salabror, amb Poncet i Guiós, tots tres silenciosos i entotsolats, com si el batec de les ones contra la carcassa del vaixell ens parlés a cau d’orella i ens aïllés els uns dels altres.

Vam dormir embolicats en sengles mantes, amb les estrelles per cobricel. Guiós, que havia après una mica d’astronomia al Monestir dels Rogets, anomenava estels i constel·lacions i llegia en el llibre de la volta estel·lada rumbs mariners que només coneixia pels llibres. Poncet i jo ens meravellàvem de la seva sapiència i així, entre bromes i veres, vam fondre la tristesa de la nit i dels presagis i vam adormir-nos sense sotracs.

Em va despertar una veu dolcíssima que ressonava entre les veles inflades pel vent i m’arribava amb ecos marins. Els meus companys dormien, com si la veu només fos per a mi. Em vaig apropar a la borda d’estribord. Mitja lluna de plata penjava d’un cel clar i sense núvols i creava miratges en el lleu glopeig de la mar. Em vaig fregar els ulls per treure’m les restes de son i comprovar que era ben despert. En un cèrcol de llum, amb el tors fora de l’aigua i els cabells rossos esbarriats damunt les seves espatlles, amb els ulls com dos robins i la pell d’una blancor de marbre, la dona-peix repetia:

—Roger… M’escoltes, Roger?

Però aquest cop Roger no era a coberta i semblava que ningú més que jo l’havia sentida. Vaig cridar al vent:

—Sóc Guiamon, poeta d’Adià, i t’escolto, dona-peix… Digues la teva profecia i desapareix!

La veu es va fer un plany que em va posar els pèls de punta.

—Roger… M’escoltes, Roger?… On ets?… Respon!

—Roger no hi és, dona-peix! Sóc el poeta Guiamon! Digues el que has de dir i desapareix! —vaig insistir.

Els ulls d’un roig encès em van fitar, aleshores. I el seu plany va esdevenir una maledicció:

—Guarda’t dels teus amics, Guiamon! Només tu en trauràs profit d’aquest viatge!… El Picut està maleït i no arribarà a port i molts dels qui ara dormen periran a ferro i foc! I la dona que jeu amb Roger parirà amb dolor, sense la protecció de l’Estel d’Or que va merèixer en matar la Bèstia de Montcarrà… Adéu, Guiamon!

—Espera, dona-peix!… Vaig a buscar Roger i potser canviïs el malfat que ens anuncies!

Em vaig veure córrer per la coberta, cap a la porta del balou. El mateix desassossec que vaig sentir aleshores em corprenia ara. Perquè ara sabia, per experiència pròpia, quina seria la nostra fi.

Vaig trucar a la porta del balou.

—Roger!… Roger!

La veu del soldat de fortuna va trigar a respondre’m.

I ho va fer amb la pesantor de la son:

—Què passa, Guiamon?

—Senyor, veniu de seguida! La dona-peix!

Poncet es despertava i s’aixecava d’un bot.

—Què dius, poeta?

—La dona-peix!

Roger va aparèixer a la porta del balou, em va apartar d’una empenta i va dirigir-se cap a l’amura d’estribord. El vaig seguir amb un quequeig:

—Cridava el vostre nom com l’altra vegada, senyor! I ha maleït el vaixell…

Però la mar era llisa com un mirall i només la lluna feia bellumes, com si es burlés de les meves paraules.

—Ai, la teva imaginació, poeta! —va dir Roger, amb un repte amistós a la veu—. Que et penses que sempre s’han de produir prodigis? Has tingut un malson… Au, torna a jeure, que encara falta molta estona perquè surti el sol!

I va tomar al balou, sense fer cas del meu esverament.

Poncet se’m va atansar, em va passar el braç per l’espatlla i em va empènyer cap al meu jaç.

—No has de ser així, poeta… M’has ben espantat! Però pensa que ara no viatja amb nosaltres el maleït Ferruç, que el Picut és un vaixell de Bròtil i que el seu capità ens ha promès desembarcar-nos a la Terra Ferma, sans i estalvis!

En aquell moment vaig pensar que potser si que havia somiat i que la dona-peix era fruit de la meva imaginació. Ara, en reviure l’episodi, coneixedor del nostre fat, m’adono de com estaven equivocats els meus amics i dels canvis que hi hauria hagut en les nostres vides, si Roger hagués vetllat a coberta i escoltat el plany de la dona-peix!

El temps va ser bo, l’endemà, i la travessia tranquil·la. Les bromes de Poncet i el tragí dels mariners em van distreure de les cabòries de la nit. Roger, al castell de popa, va parlar una bella estona amb Acab, sobre la guerra de la Terra Ferma i la situació d’Adià. Garidaina, tal vegada afectada pel mal de mar, no va aparèixer a la coberta durant tot el dia i Poncet va servir-li els àpats —que amb prou feines va tastar— al cambrot.

La nit es presentava tranquil·la, amb un oreig suau de gregal que impulsava el Picut, fent flamejar el seu velam. Els mariners de Bròtil estaven meravellats de la facilitat de la travessia i es feien creus de la bonança que gaudíem.

Vaig adormir-me a coberta, al costat dels meus amics, amb un neguit fondo, inconcret, com el que solc sentir abans d’un recital. Les paraules que jo creia somiades de la dona-peix em ressonaven a les orelles, encara.

Em va desvetllar la veu del guaita de la creueta. Quan em vaig incorporar, el traüll era enorme. Els mariners ja acomplien les ordres d’Acab. Roger, vestit de cap a peus, i armat amb espasa i coltell, era al castell de popa, al costat del capità.

—Vaixells a babord! —repetia el guaita. I cada cop que ho deia, els moviments esdevenien més frenètics i la febre dels mariners se’ns encomanava als passatgers.

—Doneu més drap! —cridava el capità—. Timoner, vira a estribord! Hem de deixar-los enrere! Tothom a coberta! Mariners a les armes! Si ens veuen hi haurà combat! Poncet i Guiós guaitaven els vaixells des de la borda de babord. M’hi vaig atansar.

—Són enemics? —vaig preguntar.

—Duen l’estendard de Ponent —em va respondre el criat—. Sort que el guaita els ha vist a temps. No crec pas que ens atrapin… Tranquil, poeta, doncs, que el Picut és molt mariner i el capità sap quin pas s’hi dóna, en coses de mar!

El temps, però, ens anava a la contra. La imminent sortida del sol ens faria visibles als ulls dels nostres enemics. Ho vaig saber en aquell moment i va ser aleshores que em vaig convèncer que les paraules de la dona-peix no havien estat cap somni de poeta: «Molts dels qui ara dormen periran a ferro i foc!».

Els records de la batalla em feren estremir. Si hagués pogut, hauria esborrat les visions del Passadís del Passat i m’hauria obligat a mi mateix a recordar moments més plaents de la meva existència. Però em calia recordar-ho tot, per saber el destí dels meus amics. Així és que vaig fer el cor fort i vaig reviure aquells moments dolorosos, sense estalviar-me’n ni un bri.

A poc a poc, a mida que el cel es tenyia d’un rosa intens, els vaixells de Ponent canviaren el seu rumb i es disposaren a encalçar-nos. Si el Picut era lleuger, més ho eren les naus enemigues. I si Acab era un llop de mar, avesat a maltempsades i perills, també ho eren els capitans de l’esquadra de Ponent.

A punta de migdia érem a tret dels seus ginys de guerra i va començar la batalla de la Mar Gran.